ERMITES DE L'ALCORA: EL CALVARI, SANT CRISTÒFOL I SANT VICENT.

El diumenge tocava eixir a passejar amb els xiquets. Com que ha eixit el dia fred i ventós hem anat a un lloc més arrecerat i assolellat com sol ser l'Alcora.

Hem eixit des del Calvari, pujant totes les creus fins l'ermita del Calvari.

El calvari.

Per tota aquesta vessant el vent no bufa i el sol ajuda a passar el fred.
Hem seguit pujant pel camí vell de Sant Cristòfol, ara nou, encimentat i amb baranes a la vora al llarg de tot el camí, que ens permet disfrutar d'unes magnífiques vistes del poble de l'Alcora, part del seu terme i bona part de la Plana.

Camí vell de Sant Cristòfol.

El vent fa que el dia siga clar i net amb una visibilitat excel·lent.
Arribem així a Sant Cristòfol on entrem per la porta del vell fort de la tercera guerra carlista (1869-76), construït per a protegir l'Alcora dels atacs de les tropes carlistes. Malgrat el temps encara conserva part d'una muralla amb espitlleres i les bases d'algunes torres.

Sant Cristòfol.

L'ermita està dins el fort, o millor dit, el fort es va construir al voltant de l'ermita que és anterior.
Al darrere hi ha un parell de jocs per a xiquets que fan les delícies dels menuts.
Continuem més tard pel camí asfaltat que arriba a l'ermita des de la urbanització propera que ocupa tot el carasol de la muntanya. La urbanització algun dia es farà, de moment només hi ha fetes tres o quatre cases a la part alta.
Preguntem el camí per anar a Sant Vicent a un dels alcorins que pugen a passejar fins ací dalt i ens acompanya un tros per la urbanització per a indicar-nos una senda que baixa cap a l'ermita de Sant Vicent, situada al fons del barranc del mateix nom i envoltada de pinar.

Baixada a Sant Vicent.

La senda baixa amb forta pendent fins que en troba una altra que, pressumiblement, ve directa des de Sant Cristòfol (i que no devia conèixer el nostre informant). S'interna al pinar que tapissa el fons del barranc i arriba al camí d'accés a Sant Vicent per on arriben en romeria els alcorins el dilluns de Sant Vicent, esmorzant a la vora de l'ermita.
Arribem també a l'ermita pel camí tradicional i fem parada a la banda de baix on hi ha instal·lats jocs infantils. Més avall hi ha paelleros i tauletes escampades pel pinar, i davant de l'ermita uns porxes on refugiar-se en cas de mal temps.
A l'ermita de Sant Vicent és on els pelegrins de l'Alcora dinen el primer dissabte de Pasqua, quan fan la pelegrinació a totes les esglésies i ermites del terme, ruta abalisada amb el PR-CV-120.

Sant Vicent.

Després de jugar (els menuts) al parc, continuem la ruta baixant pel pinar fins arribar a un sender que ens baixa al barranc just on es troba la font de Sant Vicent. Preguntem a un xicot que ve a per aigua des del poble pel camí més curt per tornar a l'Alcora i ens indica el que ell ha seguit.
Continuem per una senda que ressegueix el barranc fins que, un poc més avant, trobem una bifurcació, seguint a la dreta planejant o pujant molt poc mentre el barranc s'enfonsa a l'esquerra nostra.

Barranc de Sant Vicent.

Passem un pinaret i just a l'altra banda trobem les primeres cases del poble.
El mateix xic d'abans ens alcança en eixe moment i li preguntem per la millor manera de retornar al Calvari.
- Ben fàcil, el segon carrer a la dreta i tot recte.
I fent cas de les seues paraules retornem sense més inconvenient al punt d'inici.

Al final ens hem trobat amb una ruta ideal per a xiquets; no massa llarga i amb parcs per a que juguen a cada ermita. A més l'ermita de Sant Vicent és un lloc perfecte per acabar de passar la vesprada, això sí, un dia no tan fred i ventós.

Ací el track de la ruta:

Powered by Wikiloc

Mapa de la ruta:

Ací un altre track que comparteix part del traçat:
 l'alcora - torremundo


Més informació:

• Ajuntament de l'Alcora
• Sánchez Jiménez, M. (cood) Castillos,  Torres y Fortalezas de la Comunidad Valenciana. Ed. Prensa Valenciana, Valencia, 1995
• Arnau Juan, Òscar i Fuster Puig, Pau L'Alcora. Mapa del terme municipal. Ed. Ajuntament de l'Alcora, 2008.  Es pot descarregar el mapa ací.

D'ARTANA AL PUNTAL I RETORN PEL CLOT DE BLAI

Com que feia ja molt de temps que no fèiem cap ruta per Artana allí que ens n'hem anat a pujar al Puntal. Hem eixit des de darrere les escoles i per la vora del camp de futbol per una pista amb pals que indiquen la ruta de les Mines. El dia és fred i el camí ple de basses de les recents plogudes. Anem caminant fins arribar al camí de la Mina de Ferro que seguim un tros, abandonant-lo al cap de poc per a travessar el barranc de Castro vora un corral, deixant-lo per a la tornada. Continuem cap a la Marjaleta travessant bancals d'oliveres, sinó mil·lenàries si centenàries fins enllaçar amb la pista la 800 (dita així per anar a la mina la 800) i per on continua la ruta de les mines. Des d'ací hi ha una bonica vista d'Artana i la seua foia.

Artana des de la Marjaleta.

Seguim uns metres per la pista i l'abandonem agafant un camí a l'esquerra que puja entre parets de pedra que aguanten els bancals d'oliveres. Passem un tram amb formigó de més forta pendent i a l'arribar al darrer bancal on acaba el camí, continuem per la dreta per una senda empedrada, tot i que en molts trossos la vegetació no ens deixa vore l'empedrat.
Es tracta del camí de la Cova de la Rata, que connecta Artana amb el barranc del Rodaor, just a sota de la font de Cabres.
La senda de pujada encara està en prou bones condicions, un poc tapada per la malea però sense problemes amb pantaló llarg. L'únic inconvenient és que els matolls estan banyats de les pluges d'ahir i anem banyant-nos els camals arribant dalt totalment xops.
Passem per la vora d'un bonic aljub cònic, ara sense aigua i poc després arribem a un collet on hi ha un encreuament de sendes. A la dreta baixa cap a les mines però nosaltres seguim recte per un terreny calcari on el romer es va fent l'amo de la senda.

Senda poc neta.

Anem fent una llarga diagonal per la vessant, sempre en direcció Sudest fins que arribem just a sota del coll, on la senda fa unes quantes revoltes per a guanyar altura, enfilant directa cap al coll que separa l'ombria del Puntal d'Artana de les llomes que s'estenen cap a la penya del migdia (crec que s'anomenen la Serra Creu).

Camí del coll, al fons el Puntal.

Arribem al coll, per on passa una línia de fractura deixant a la dreta el rocam roig del rodeno i a l'esquerra el gris i groc de les calcàries i margues juràssiques. La vegetació també contrasta, així a la dreta tenim sureres i alguns pins vers amb un sotabosc d'argilagó i a l'esquerra alguns pins blancs i matollar de romer i alguna argilaga roja.
Just al coll hem de seguir a la dreta per una senda que més endavant resulta més clara i que ha estat netejada recentment. A l'esquerra també es veu neta la senda que per l'assegador que recorre les llomes baixa a les Fontanelles passant per dalt de la Cova del Tronc.
Des d'ací el vell camí baixava en diagonal a buscar els Castellets, però sembla que la senda (que mai ha estat massa clara) s'ha acabat de perdre. Fa anys vam pujar a netejar-la amb Carles Janés però al final vam acabar aclarint un poc i enfitant la pujada al Puntal que, com comprovem de seguida, unes mans solidàries, han reobert i netejat de manera que dona gust pujar al puntal per ací (bé, encara queda la dura costera però això sí és inevitable). Voldria agrair des d'ací qui siga que ha netejat la senda pel bé que ens fa tots aquells que passem.

Senda cap al puntal.

Anem pujant per sota del bosc mixte de sureres i pins per un camí que cada vegada s'empina més per l'ombria del puntal.
Fem un parell de revoltes seguint els vells camins oberts per traure suro (o pot ser per a pujar a les trinxeres del cim) que suavitzen la pujada, llevat de l'últim tros que s'enfila al recte per buscar la carena.
Passem per la vora d'unes casetes assolades i arribem a la senda que recorre la carena des del Puntal.

Dalt el Puntal.

No ens arribem al cim del Puntal, balisat per unes antenes i girem a la dreta per a baixar, en forta pendent, cap al camí vell d'Artana a la Vall.
La baixada és forta per una senda pedregosa oberta pels amics de la Volta al Terme d'Alfondeguilla (per a poder fer la volta al terme) i arribem al camí vell de la Vall just on el GR-36 l'abandona per enfilar recte per les crestes cap a la Lloma de Justí
Nosaltres seguim el camí vell de baixada, més fàcil que la cresta, fins a la Quadra, on trobem el camí d'Artana a Alfondeguilla, que seguim de pujada uns metres fins al coll d'Alfondeguilla (o d'Artana, segons es mire) on retrobem el GR-36 que seguim a la dreta.
Pugem un nou llomet i a la baixada passem per la vora de la cova del Ferro d'Alfondeguilla. Avenc que s'obre a pocs metres de la senda just a la vora de la paleta del km 10 de la VTF (volta al terme de Fondeguilla).
Arribem poc després a enllaçar amb una vella senda que puja des de la Mina del Cavall per on abans pujava el GR i que ara es troba totalment tapada per la malea. Seguim amunt per un camí més ample i fressat obert durant la guerra per a pujar vitualles i municions a les trinxeres.
Fem la volta per l'ombria en una llarga diagonal per pujar al Clot de Blai, que deixem a la dreta seguint recte a buscar la carena de la lloma de Justí.
A la dreta, enfitada amb una gran fita de pedres, mou una senda de gaidonet que baixa cap al Clot de Blai. Com no la coneixem decidim seguir-la per vore si s'ha obert una altra baixada cap a Artana.
La senda voreja el clot pel nord enmig d'un pinar jove no molt més alt que els nostres caps i molt espès. Arribem així a la banda de llevant i comencem a baixar per un pinar adult molt bonic fins que arribem a unes penyes que formen un magnífic mirador d'Artana i la seua vall.

Mirador.

La senda segueix en forta baixada a la dreta de les penyes. Passem un pi tombat i al passar-lo Ramiro s'esvara i cau de cap sobre unes branques seques.
La caiguda és forta i quan s'alça duu la cella xorrant sang i es queixa de la cama. Baixem un poc perquè on som no podem mirar-ho bé. Sort que hui portem l'infermer darrere, així que amb una tireta improvisa una cura d'urgència de la cella ferida.

Cura d'urgència.

Continuem baixant pel pinar fins que arribem a un crestall on la senda es va difuminant i es perd. Busquem a banda i banda i al final decidim baixar directe a buscar la pista que corre als nostres peus, sense senda i baixant per les zones més netes.

Baixada camp a través.

La pendent és molt gran. Hi ha molts trossos que quasi anem amb el cul a terra, i fem moltes voltes mirant de fugir de les zones més emboscades fins que al final trobem un corriol obert per treure suro no fa massa i el seguim per arribar a la pista.
Deixem a Joan i Ramir a la Pista i anem corrents tot seguint-la a pel cotxe per tal de tornar a per ells i dur a curar a Ramiro, acabant així una ruta que fins a eixe moment havia anat molt bé i que se'ns ha complicat a l'ombria.

Ens queda el dubte de saber si vam perdre la senda de baixada del Clot de Blai o és que no hi havia senda.

Al final Ramiro acaba a l'hospital de Castelló amb 4 punts a la parpella per una ferida delicada però sense més importància.



Ací està el track:

Powered by Wikiloc

I ací altres tracks que comparteixen part de la traça:

volta al puntal d'artana  més informació ací
artana - cova del tronc - puntal d'artana  més informació ací
santa cristina - nevera de castro
artana - coll roig - font de marc - mines
mines - castro - coll roig
rodaor - les mines - pitera
puntal d'artana i puntal de nules


Més informació:

• Ruzo Gómez, J. M. Estratigrafía y Mineralogía de la Sierra de Espadán Ed. Fundació Serra Espadà, 2003
• Puchades, Sento Serra d'Espadà. GR-36 Ed. SASE, 2009
• Vilalta i Fonfria, Elsa Toponímia dels pobles valencians: Alfondeguilla Ed. AVL, 2006
• MTI

PINAR CIEGO A LA VALTUERTA

Vista l'experiència de l'any passat enguany estavem esperant en caneleta la primera nevada de la temporada per anar a fer raquetes amb els xiquets. Així que aprofitant la neu que queda ens n'hem anat al Pinar Ciego per fer una ruta amb raquetes i trineu.
El dia ha eixit fantàstic. Massa i tot. Amb sol, sense vent i amb una temperatura agradable que farà que la neu no dure massa. Per eixa raó hem triat una zona més ombria on la neu encara es conserva en bones condicions.
El Pinar Ciego sol tindre neu bona part de l'hivern (en condicions normals) però només s'hi pot entrar amb 4x4, i no sempre. Per sort algú havia passat abans i ens havia fet les rodades així que hem seguit el Camino de Linares a Fortanete deixant el cotxe abans d'iniciar la baixada al Corral de los Bayos.

Inici de la ruta.

Encara que hi ha menys neu que altres vegades trobem la suficient per a fer una volta amb el trineu i les raquetes. Les raquetes no són massa necessàries però ajuden a estirar del trineu al fer la traça més ampla i clavar-se millor a la neu.

Material utilitzat.

Comencem la ruta seguint un camí que recorre la Lloma que separa el Barranco de las Gazullas del Barranco del Botiguero. La idea és seguir per dalt i baixar cap al primer barranc, remuntant-lo fins trobar la pista traçada damunt del vell camí de Linares a Fortanete, per on tornaríem al cotxe. D'eixa manera recorreríem l'ombria on la neu té millor qualitat i quantitat.

Iniciem la ruta per la pista que puja lleugerament entre el pinar omnipresent. El paisatge no és massa variat: pins, algun ginebre i on hi ha alguna clariana alguna savina rastrera (xaparra) tapada per la neu.

A més des de dins del pinar no veiem res del que ens envolta per tant els punts de referència són mínims i es fàcil perdre's. Segons alguns d'ací ve el nom de Pinar Ciego, de no vore res més que pinar. La fama que té és de ser perdedor per tant cal anar en conte.

Arrossegant el trineu.

Els xiquets s'ho passen d'allò més bé cridant ARRE! mentre els arrastre amb el trineu. Però encara que no hi haja massa pendent es fa pesada la marxa així que ens aturem a fer un ninot de neu (i descansar).

Ninot de neu.

Després de fer el ninot, com ja es tard, els xiquets aprofiten per fer un mos dalt del trineu mentre continuem la marxa.
Arribem a un encreuament de pistes, o això sembla doncs la neu ho tapa tot. Des d'ací es veu la torre forestal de Bramaderas a la part més alta del Pinar Ciego, amb el barranco del Botiguero que ens separa. Seguim recte per la lloma amb la idea d'arribar al final per tindre millor vista de las Valtuertas.
Arribem per fi a la punta on el pinar és més clar i podem vore un poc millor el que ens envolta i on també finalitza la pista que seguíem.

Un descans a la Valtuerta.

Decidim anar baixant per una senda que s'intueix més que es veu, i que a estones es perd pel pinar. Els xiquets s'ho passen molt bé en la baixada, els pares no tant evitant que s'embale el trineu i s'estampen contra els pins.
Anem baixant en diagonal per arribar al fons del barranc quan trobem una pista. Decidim acurtar la ruta pujant per la pista que (pensàvem) retorna al punt anterior.

Pista de pujada.

Així tornem a trobar la traça feta abans. Els xiquets comencen a estar cansats i els pares més, així que aprofitem el camí fet per avançar més de pressa i més lleugers.
Al final fins i tot ens ajuden un poc a estirar del trineu.

Ajudant els majors.

Per fi arribem al cotxe. Fem un mos i descansem i ens dirigim al Tordo on hi ha unes pendents més grans per a fer uns quants descensos amb trineu.

Baixant amb trineu.

Finalitza així un magnífic dia a la neu on han disfrutat els menuts fent el que més els agrada i també els majors amb una bonica passejada per la neu.

Ací està el track:

Powered by Wikiloc

I ací un altre track per a fer amb trineu per la zona:

Powered by Wikiloc

Més informació:

• Sitar
• Ayuntamiento de Mosqueruela
• Peña Monné, L. et al. Paisajes naturales de la provincía de Teruel Ed. Instituto de Estudios Turolenses, Teruel, 2000
• Gonzalez Cano, J. M. et al. Inventario abierto de los bosques singulares del sector S.E. de la provincía de Teruel. Ed. Consejo de la protección de la naturaleza de Aragón, Zaragoza, 2001

DE SUERA A BENITANDÚS PEL CAMÍ VELL I RETORN PER LA LLOMA DELS ÒRGUENS

Hui hem fet una ruta fàcil per fer afició.
Hem eixit de Suera pel camí vell de Benitandús. En part el camí està abalisat com a PR-CV-161 "les Moles", encara que també existia un PR-CV-140 que seguia el recorregut, supose que ara descatalogat a l'esborrar-se les marques.

Hem pujat primer per camí asfaltat, després per pista i, a un collet, abandonant-la per seguir l'antic camí empedrat que fent llaçades remunta la falda fins al collet del Rebolcador  per l'ombria del mateix nom sota un pinar de pi blanc.
Deixem a la dreta el camí vell d'Alcudia per on retornarem i a l'esquerra el sender que, per les àguiles, fa cap a Tales, i transponem el collet que ens passa a la solana amb magnífiques vistes de la part baixa de la vall del riu Veo, el Montí i la Plana al fons.
Passem per dalt del barranc de les Àguiles i del barranc de Paús des d'on podem vore ja al fons el pantà de Benitandús.

Pantà de Benitandús des del camí vell de Suera.

El terreny calar que ens havia acompanyat des de Suera deixa pas al rodeno i apareien les primeres sureres, substituïdes per les carrasques als carasols més secs del barranc de Paús. Després d'una raconada especialment ombria i amb grans sureres deixem a la dreta la senda dels òrguens que mou a contrapèl i per on passa el PR-CV-161. Nosaltres seguim el vell camí de traçat més suau mentre davallem cap a Benitandús.

Camí de Benitandús.

Baixem a la carretera just a l'altura del molí de Benitandús del que només es veu hui les parts altes dels murs. Si el nivell del pantà estiguera més baix el travessaríem per arribar a Benitandús per vora riu. Com que no és possible ens conformem en fer un bon tros de carretera.
Caminem apressa doncs el sol no entra fins ben tard a Benitandús i fa fred. Deixem a l'esquerra el pont d'entrada al poble i a la dreta un niu d'ametralladores excavat dins la roca i eixim al sol a l'altura de les hortes de Benitandús.
Abandonem la carretera quan fa una revolta, seguint recte vora el barranc de l'Alcornocal on ens saluden els gossos d'una caseta de camp, i seguim a dins xafant les fulles marcides dels xops que creixen seguint el barranc, ara pelats i sense fulla.
A l'arribar a la font de l'Alcornocal deixem la senda que continua per dins i, quan està neta, arriba a Veo agafant la senda que passa vora la font i puja cap a la calera del Casalet.

Font de l'Alcornocal.

La senda puja per un magnífic alcornocal clapejat de pins. La primera part va fent llaçades que faciliten l'ascens, encara que les bicicletes al baixar rectes poden acabar de desfer la vella senda i faciliten l'erosió de l'aigua.
Seguim més tard flanquejant per dalt el barranc, primer a l'oest i més tard a l'est, per a pujar finalment a un crestall rocós que seguirem, ara a una banda ara a l'altra, fins quasi al final de la pujada.

Senda de l'alcornocal.

Al crestall les sureres deixen pas a les carrasques, i a la part alta sovintegen els pins.
Deixem a la dreta el vell camí de Suera a Alcudia que travessa tota la part alta dels Òrguens amb magnífiques vistes dels mateixos i, un poc més amunt, continuem recte mentre el vell camí gira a la dreta per una sendera pràcticament perduda que arriba a Alcudia per la font de Sant Pere. Pot ser quan es torne a traure suro es netejarà i tornarà a poder-se passar.
Arribem per fi a l'ample llom que separa el Rodeno del Casalet i ens dirigim cap al Casalet, deixant a l'esquerra una senda que baixa a la Barrancada, per on passa el GR-36 d'Alcudia a la Campana.
A l'arribar a la Calera del Casalet girem a l'esquerra per tal de buscar la senda de baixada a la font del porc, però just al començar la baixada trobem un caçador apostat per a una batuda de senglars.
Ens conta que estan caçant l'ombria de la Serra des del poble i ens recomana que seguim la senda de la Lloma per tornar a Suera (l'altra opció, més llarga és la pista de Pedralba), també ens conta que s'estan netejant sendes per Suera, entre d'altres, la senda de la font del Porc (caldrà vindre a xafar-les abans que s'embruten).
Refem el camí de la Calera i ens trobem uns ciclistes que fan també el nostre camí.

Bicicletes.

Amb bicicleta no avancen molt més que a peu i anem darrere d'ells una bona trossada, fins passar per la Mallada de la Serra, de la qual només queden unes parets a l'esquerra de la senda.
Fem tot el llom de la Serra on els pinars de pi blanc sobre el terreny calar del Casalet deixen pas als pinars de pi ver i a les sureres a l'arribar a l'altra punta, al cim dels Òrguens.
Arribem al cim i fem un mos mentre ens delitem amb les magnífiques vistes de la Plana. Penyagolosa encara amb una poca neu i les serres i tossals de l'interior fins a Culla.

La Plana des dels Òrguens.

Comencem a baixar per la senda oberta pel Club Desplome d'Onda al marcar el PR-CV-161, amb forta pendent, fins que trobem un collet on arriba per l'esquerra la senda que antigament baixava del cim, ara molt tapada de vegetació.
Comencem a oir campanillos de gossos i un tros més avant ens trobem a un dels caçadors de la batuda que acompanya els gossos des del poble. No sembla que tinga molta pressa i estem una estona xarrant en ell i ens diu que si veiem un gos que ha perdut l'enviem cap amunt, però si s'ha quedat al cotxe que el tanquem al remolc (el trobarem que puja a buscar l'amo un poc més avall). La resta de gossos no els ha perdut, i per si de cas es perden duen un gps al collar per tal de localitzar-los.

Gossos amb GPS.

No és el primer que trobem que en duu i és normal doncs és fàcil perdre un gos (o perdre's u mateix) anant camp a través per les costeres i reguers d'Espadà.
Continuem baixant per un vell camí. Es tracta del camí vell de Suera a Alcudia que ja havíem trobat abans i que en conte de pujar al cim dels Òrguens, fa la volta pel nord. La continuació cap a l'aljub dels Òrguens està molt tapada, tot i que encara es pot passar.
Seguim pel camí vell avall fins al collet del Rebolcador on tanquem el cercle. Només ens queda refer el camí de primer hora baixant pel camí empedrat a trobar la pista que puja de la Font Seca, on estan els cotxes dels caçadors.

Suera.

Baixem per la pista fins arribar a la Font Seca, on hem deixat els cotxes.
Després de deixar les coses ens arribem a un dels dos bars per refrescar-nos de la calor d'este hivern que sembla ja primavera.

Recuperant forces.

Per cert que a la vora del bar hi ha una fàbrica de "llimonaes" que a vegades està oberta i es pot vore i dins del bar tenen una col·lecció molt completa amb botelles de sifó i "llimonà".

Ací està el track:

Powered by Wikiloc

 I ací més tracks per la zona que comparteixen part del traçat:

alcudia - xinquer - calera
benitandús -òrguens - alcudia - veo
benitandús - òrguens - castell de suera
benitandús - òrguens més informació ací
suera - castell - casalet - suera
suera - font del porc - òrguens
suera - 4 camins
suera - font del porc - castro - camí vell
suera - pedralba més informació ací
suera - òrguens
suera - suera alta - font del porc - òrguens
suera - òrguens - alcudia
suera - suera alta - casalet - òrguens
veo - òrguens - benitandús
tales - òrguens - benitandús
òrguens benitandús - cara sud


Més informació:

• Fausto, Vicent Caminant per Suera. Ed. Llibreria Salvador, l'Alcora, 2009
• Estall i Poles, Vicent Toponimia dels pobles valencians: Suera. Ed. AVL, València, 2006 accessible a la web.
• Puchades i Vila, Sento Serra d'Espadà. GR-36. Ed. SASE, 2009
• Barberà i Miralles, Benjamin Catàleg dels molins fariners d'aigua de la província de Castelló. Ed. Antinea, Vinarós, 2002

DEL CORRAL DE BOTIJA A LA SALADA

Aprofitant que la faena era curta hui tocava eixir a xafar la neu que tant s'ha fet de rogar enguany abans que es fonga. He pujat a la Sierra del Toro que en temps és el més prop de casa on sol haver neu tot i que a Barracas i al Toro no hi havia gens. La neu començava a conservar-se a partir de 1200 metres així que aprofitant que la desnevadora ha netejat la carretera de la base militar he pujat fins al corral de Botija per pujar al vèrtex de la Salada.

Corral de Botija.

 Al corral de Botija hi havia poca neu i he deixat les raquetes al cotxe, però quan encara no duia 200 metres he tornat per elles, doncs la neu estava entre dura i crosta.

Petjades amb raquetes i sense.

La veritat és que hi ha diferència sobretot quan es trenca la crosta i a sota apareix una xaparra enfonsant-te fins als genolls.
La idea original era pujar pel tallafocs que hi ha al Cerro del Contador baixant per a travessar el Camino de la Nava Seca i pujar per un camí que passa sota el Puntal del Pozo de las Viñas fins al Corral de Montesinos des d'on seguiria fins arribar aprop de la Salada. La tornada seria travessant la nava que queda als peus de la Salada, deixant a la dreta el Cerro de la Umbría Negra i travessant el Barranco de la Pericona  i el Camino de Monreal travessar els barrancs que estan a migdia del corral de Botija, just als peus del corral de Mañes.
Sort que recordava un poc el recorregut doncs m'he trobat que no duia cap mapa de la zona carregat al gps i tampoc el mapa de paper, així que he hagut de fer el recorregut de memòria i la memòria a vegades falla.
Així que he pujat el Cerro del Contador per a baixar-lo per la vessant nord, sempre amb el sol de cara i deixant a la dreta del Puntal del Agrillar, la màxima altura de la Sierra del Toro.

Al fons el Agrillar.

Després de travessar el Camino de la Nava Seca (i d'Abejuela) he seguit una pista que remunta un barranquet, deixant a la dreta els vessants pelats del Puntal del Pozo de las Viñas i a l'esquerra les vessants més poblades de pins i ginebres del Rincón del Cabro (sense accent).

Pista cap al Cerro Montesinos.

A l'arribar a una nova nava, just als peus del Cerro de Montesions he decidit que ja havia anat prou cap al sud i ja era hora de canviar de direcció, així que he remuntat el Cerro, trobant dalt restes de trinxeres i nius d'ametralladores de la linia XYZ.

Niu d'ametralladores.

El meu avi va fer la guerra a la zona de Javalambre i sempre contava el fred que van patir i els morts per congelació. Veient les trinxeres plenes de neu ja em vaig fent una idea del que degueren patir l'hivern del 38 i del 39, que va fer molt més fred que enguany.
He hagut de baixar del tossal i travessar un pinar per tornar a pujar retrobant la pista que havia deixat.

Pinar de repoblació.

Després de travessar el pinar on hi ha menys neu i va caient la neu dels pins he pujat a la pista i l'he seguida fins que es desvia, pujant al recte a buscar la base militar de la Salada.

La Salada.

L'antiga base militar està voltada d'una doble línia de filats i tanques per impedir que ningú entre. Així que encara que no hi ha ja ningú apuntant amb un fusil he pensat que millor pegar-li la volta que intentar travessar la malmesa i perillosa tanca.
He fet la volta cap al nord i al final he trobat un forat fet per a entrar per on he entrat i travessat els vells edificis assolats i amb un estat deplorable. He passat amb precaució entre els edificis ja que hi ha alguns forats de canalitzacions al terra i pot ser la neu n'ha tapat algun altre on es pot caure, tot buscant el vèrtex que, al final, es troba just a la vora de la porta del recinte per la banda de fora.

Vèrtex geodèsic.

Els metres que envolten el vèrtex geodèsic de la Salada es troben lliures de neu, així com altres trossos del cim per l'efecte del vent que ha format alguns ventisquers.
Després de fer un mos baixe a vore un refugi lliure que es troba als peus (en estat precari) i, he buscat la carretera d'accés que han netejat les desnevadores fins a la porta mateixa de la base.
He deixat la carretera per seguir al recte una revolta que fa evitant una ampla nava, just al nord de la Salada, baixant a buscar el pinar que creix al fons i pujant a un nou coll dalt de les runes del corral del Encallado.

Barranco la Pericona.

Tocant uns metres la carretera he baixat altra vegada a buscar el Barranco de la Pericona i ací he seguit el Camino de la Pericona avall. Només després m'he donat conter que haguera hagut de remuntar la pendent per passar a l'altra banda buscant el corral de Mañes. Quan me n'he adonat ja havia fet un bon tros barranc avall i he buscat el Collado del Verdinal per passar a l'altra banda, abandonant el camí que baixa a buscar el Barranco del Resinero.

Collado del Verdinal.

La neu a la solana ja comença a estar sopa mentre que a l'ombria es manté encara en bones condicions.
Per dalt del collado passa el Camino de Monreal des d'on es pot eixir altra vegada a la carretera. No portant mapes però he optat per enfilar al recte cap al corral de Botija, travessant el Barranco del Tajo.
La vegetació canvia, encara que no molt. Els pins que creixen en rodals o solts deixen pas a un bosc mixte de pins i savines que es torna un savina pur en alguns racons. Es troben ací alguns cartells que indiquen que estem a la vora de la microreserva de la Pericona, declarada per tal de protegir, almenys un tros, dels pocs savinars de Savina vera que hi ha al País Valencià.

He continuat baixant en diagonal cap al Barranco del Tajo, per un terreny difícil per les moltes pedres que amaga la neu fruit d'una frustrada repoblació de pins que no ha fet més que alterar el sol i deixar les vessants cobertes de grans penyes.
Després d'unes quantes voltes he arribat al fons del barranc i veient la dificultat per passar per ell he decidit pujar per la solana, amb una neu molt tova, anant a buscar la lloma pensant que pot ser hi passava alguna pista.
Al final he arribat al corral per la vessant contraria d'on he començat la ruta finalitzant la ruta.

Una ruta que no ha eixit com havia planificat però que no ha estat mal del tot i ha servit per treure el mono de neu que tenia este hivern tan càlid i sec.

Ací teniu el track:

Powered by Wikiloc

I ací altres tracks que comparteixen traçat:

 puntal del agrillar - puntal de las palomas

cloticos - peña escabia - rambla seca


Més informació:

• Cebrián Gimeno, Rafael Montañas Valencianas VIII: La cabecera del Palancia. Ed. Centre Excursionista de València, 2000
• Peñafort Brusel, Vicente La Cabecera del Río Palancia. P.R.V. 80, Ed. Centre excursionista de València, 1996
• http://www.eltoro.es 

DE LA GRONSA A L'ESPINO

Com que m'havien comentat que els Pepes estaven netejant una senda de pujada a l'Espino allí que ens n'hem anat hui, a vore com estaven les sendes que pugen.
Hem eixit de la mina de la Gronsa, abandonada com tantes altres sense haver fet la corresponent restauració paisatgística i ambiental, així que encara trobem les restes de màquines, magatzems i els talls fets a la muntanya.

Antic terrer de la Gronsa, prop del Toll del Bou.

Continuem pel camí    passant per sota de la Gronsa, curiosa formació de roques que sembla una gronsa (en castellà tolva), i restes de cates fetes per explotar les argiles per a la ceràmica.

La Gronsa.

Ens desviem pel Maset per agafar la senda que remunta el barranc de Don Isidoro, la primera netejada pels Pepes i que remunta el barranc  fins la partida de les Clotxes. Allí la senda gira cap a la caseta de Marimón però nosaltres seguim recte, sempre per la vora del barranc fins eixir al camí vell de Tales a Artana prop del corral de Fusero .
Baixem cap a la font de Montí però abans d'arribar ens desviem a l'esquerra per la senda de la cova de l'Alto. La senda està neta i recuperada, respectant en bona part el traçat original, tapat en molts llocs per les argelagues i els pins.

Senda de la cova de l'Alto condicionada pels Pepes.

La senda puja cap al cim de l'Espino, però nosaltres ens desviem seguint les marques blaves i rosa que van pintar uns xics de Tales que foren qui obriren la senda, molt perduda, fins a l'aljub i la caseta de Sales i la Cova de l'Alto.

Cova de l'Alto.

La Cova de l'Alto és una cova en fractura que s'obre al sud protegida l'entrada per una paret de pedra, i condicionat l'interior amb una sèrie de grades o bancals, segurament construïts al 1938 quan gent de Tales es va amagar ací per fugir dels combats del front que avançava des del nord a la batalla de València.

Vistes des de dalt de l'Espino.

Retornem sobre els nostres passos a buscar el corriol obert pels Pepes que ens permet fer la travessa de l'Espino. Pugem fins al cim principal on es troba el vèrtex geodèsic amb unes magnífiques vistes de tot el sector més oriental de la Serra d'Espadà i de la Plana. Passem pel vèrtex geodèsic i baixem a un collet des d'on pugem a un cim secundari.

Travessant l'Espino.

El camí baixa bancals i puja per alguns llocs on ens toca posar les mans. Anem vora cingles o per terrenys rocosos de mal peany fins que arribem a una gran fita de terme. Tota la travessa de l'Espino l'hem feta seguint la ratlla de terme de Veo i Tales, ara girem a l'esquerra retornant al terme de Tales.
A la dreta deixem un corriol, en altres temps practicable, ara no ho sabem, que baixa als corrals d'Escrig.
Seguim la senda, clara i neta però amb una forta baixada, descartant dos corriols a la dreta fins arribar a la pista que recorre l'antic camí de Tales a Artana just quan fa una revolta pronunciada a la capçalera del barranc de la Gronsa.
Seguim la pista a la dreta fins arribar a uns bancals d'oliveres on hem de buscar una senda al final del primer bancal a l'esquerra que recorre tota l'ombria del Carro fins arribar a la pista que puja a la capçalera del barranc de la Gerra.

Avís de batuda a la pista del barranc de la Gerra.

Seguim recte i ens trobem un cartell avisant-nos d'una batuda. Just on passa el PR-CV-360 camí de la Penya Parda trobem el primer dels caçadors de la batuda que comunica per ràdio amb la resta dels companys la nostra presència i ens informa que els gossos estan en estos moments per dalt del barranc de la Gerra.
Continuem camí trobant-nos un parell més de caçadors fins arribar al Maset on, abandonem el PR i retornem al cotxe pel camí d'inici.

Ací està el track:

Powered by Wikiloc

I ací altres tracks que comparteixen el recorregut:



tales - montí - espino - tales

tales - montí - tales

toll del bou - maset - marimon - font montí

la gronsa - montí - artesa

 sonella - marimon - maset - pi nano
(ens vam trobar un dels pepes treballant en la senda de la caseta de Marimón)

toll del bou - gronsa - marimon

 toll del bou - penya parda

toll del bou - penya parda - pi nano

toll del bou - toll de xotena - penyes altes


 tales - benarrai - les eres - barranc d'ain - fusero - mogenta

més informació de la ruta i crònica ací.

 Agraïments especials als Pepes, gràcies a gent com ells nosaltres podem fer realitat la nostra afició a la muntanya i arribar a llocs amb tant d'encant com l'Espino.


Més informació:

• Les muntanyes de la guerra
• Castany i Àlvaro, Joan Toponímia dels pobles valencians: Onda , ed. AVL, València, 2004 Accessible a la web.
• Diago Manuel, V. Àlvaro i Fèlix, F El clima i la vegetació d'Onda Ed. els propis autors, Onda, 2004

DE CHOVAR A LA BALSA DE LA DEHESA

Feia temps que no compartia ruta amb Àlvar i és que al final només coincidim en excursions amb xiquets. Hui que anàvem sense xiquets ens hem dedicat a allò que més ens agrada: recorrer els vells camins de les muntanyes. Hem aprofitat el magnífic mapa de Chóvar d'Òscar Arnau per dissenyar un recorregut des de Chóvar a la Balsa de la Dehesa de Soneja seguint el vell camí d'Azuébar i d'Algar, per anar, i el de l'Alto del Señor, i d'Alfondeguilla, per tornar.
Alguns trossos de camí estan prou difícils de trobar, quasi esborrats per la malea però els vells camins continuen ahí, sota les argelagues i els coscolls i només l'ús els retornarà a la vida. Amb molt bon criteri, a parer meu, els ha cartografiat l'Òscar per a que altres els puguem buscar, seguir i, si s'escau, netejar i tornar a posar en ús.

La ruta comença seguint la carretera de Chóvar a la Vall (CV-219) per on anava el vell camí d'Azuébar, però just després de passar el cementeri nou es desvia a la dreta passant per sota de la Torreta per un bell camí voltat de camps de cultiu. Els olivars i, sobretot, ametlars ens acompanyen i acompanyaran quasi tot el recorregut i ja hem pogut vore les primeres flors d'ametler de l'any.

Camí vell d'Azuébar.

Continuem camí per un tros formigonat que abandonem a un collet, seguint recte per una senda mig tapada per la remulla de tallar els ametlers de les vores que ha envaït el camí i fa que siga més fàcil anar pels bancals que pel caixer del vell camí.

Senda del vell camí de ferradura d'Azuébar.

Arribem a una nova pista i seguim recte per un pas amb més argelagues però no massa tapat fins trobar una altra pista. Ací abandonem la ruta 5 del mapa excursionista de Chóvar que havíem seguit fins al moment i que, en part, la farem de tornada.
Intentem seguir el vell camí per baixar a la carretera però al final ho fem més per bancals que pel camí que se'ns perd per moments.
Seguim per la carretera fins a l'encreuament amb CV-230 de la Vall a Soneja i des d'ací mateix seguim recte per traces de sender obertes per les ovelles que baixen al Reguero de Marianet, que seguim una bona trossada fins que eixim per pujar a una pista que va just per dalt. si vullguerem estalviar-nos la senda només cal buscar l'entrada de la pista.
Seguim pujant per la pista per la partida del Molinero retallant per un sender entre vells bancals que ens puja quasi directes al collado de la Cueva on acaba una altra pista (que ens permetria empalmar amb el camí de retorn).

Vell camí d'Algar al collado de la Cueva.

Ací tenim un dels punts conflictius de la ruta, cal buscar les traces de la vella senda, o bé seguir el camí obert pels animals i els caçadors per a baixar del collado a buscar uns bancals al migdia. La senda es distingeix en alguns trams i desapareix en altres i al final acabem arribant mig camp a través, seguint els passos d'altres (persones o animals) que han passat abans.
Travessem els bancals i continuem per un camí més bo, deixant a la dreta l'hort solar de l'Almaroz ja en terme d'Azuébar.
Només entrar al terme de Soneja per la partida de Canasta deixem el camí principal i seguim un senderol entre olivars que ens duu al camino de los Juncares, just on passa el PR-CV-320 des de Soneja a la Balsa de la Dehesa.
Seguim el PR a la dreta i al poc passem per la mina de Canasta i continuem paral·lels al barranco del Rodeno per un paisatge on comença a abundar el pinar, amb olivars i ametlars oberts entremig.

Pinars a Canasta.

Quan s'obri el paisatge podem distingir a l'esquerra la Dehesa de Soneja i la Peña la Cagá, magnífic mirador de la zona.
Arribem a una zona amb tauletes i un cartell indicador del PR on finalitza el mateix després d'haver fet la volta a la Dehesa i nosaltres seguim una ampla pista amunt per a fer el recorregut final del mateix.
Deixema la dreta una pista que baixa al racó i font d'Escales i abandonem la que seguim per enfilar una vella pista, ara barrada i amb un panell a l'inici que puja a la balsa de la Dehesa.
Tota aquesta zona es troba dins el Paratge Natural Municipal de la Dehesa declarat per l'ajuntament de Soneja per tal de preservar la balsa i la dehesa de l'explotació minera que es volia instal·lar ací a principi de segle.
Arribem per fi a dalt de tot i deixem estar la ruta del Arenal (molt recomanable) per falta de temps, així com tampoc fem cas als cartells que ens informen dels noms de les plantes i anem directes al mirador de la Balsa.

Balsa de la Dehesa.

La balsa mai es seca del tot però enguany té més aigua que altres vegades gràcies a les fortes pluges del novembre passat.
Continuem camí travessant la Dehesa cap a las Covatas. Passem un lloc acondicionat per aparcar els cotxes i girema la dreta per un camí més estret que abandonem al poc per una senda a l'esquerra qeu puja per l'ombria de las Covatas a buscar el Collado Roque.
La senda de pujada, tot i estar malmesa per les bicicletes de muntanya, és una delícia de senda, ben traçada i en moltes parts encara empedrada. Puja per un pinar en ombria que refresca l'ambient a l'estiu i el refreda a l'hivern, passant al final a la solana vora l'enrunada casica Covatas abans de transpondre el collado Roque.
Baixem per l'altra vessant seguint la pista que travessa els bancals d'ametlers que s'estenen quasi sense continuitat fins al reguero de Marianet on trobem alguna gent esporgant els arbres.

Pista pel Marianet.

Mirem de seguir el vell camí que baixa entre bancals però decidim anar per pista per adelantar, tot i això el darrer tros el fem pel camí vell, difícil d'agafar per perdut d'un principi, però més clar cap al final i de prou bon passar.

Tant l'un com l'altra arriben a la carretera que hem de seguir a l'esquerra uns metres per a abandonar-la per una pista que puja a la dreta, per la vora d'una casa de nova construcció, fins arribar a una altra on el camí es converteix en una magnífica senda empedrada que puja cap al Corral de los Lluqués.

Tram empedrat de pujada al corral de los Lluqués.

El foc ha fet de les seues i a la solana només trobem argelagues, algunes envaint el vell camí, però a l'ombria trobem bonics exemplars de carrasca que s'han escapat del foc i la tala.

Consultant el mapa una vegada més.

Baixem cap a la rambla de Azuébar seguint la senda que fa voltes magníficament empedrada (i no les traces obertes per les ovelles) i ací ens desviem per la rambla, remuntant-la, evitant la carretera.

Rambla de Azuébar.

Pugem fins la confluència amb el Barranco Hondo, on agafem una pista que puja cap a la Cueva del Barranco Hondo i acaba sota la cova (que no trobem) en uns bancals. Des d'ací seguim dreceres de caçadors fins al cim, per on corre una pista, que abandonem per assolir el collado Royo pel corral de Cabelas. Retornem finalment a Chóvar pel camí vell d'Alfondeguilla.



Ací està el track de la ruta:

Powered by Wikiloc

I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

Chovar - nevera

 pont de les vinyes - nevera - mines - xovar - paridera

 escales - balsa de la dehesa

balsa de la dehesa pel prcv320

Marianet - balsa de la dehesa

Més informació de la ruta ací.


Mapa de Chóvar amb la ruta:

Més informació:

• Web de l'ajuntament de Chóvar on ens podem descarregar el mapa excursionista.
• Arnau Juan, Òscar Chóvar. Mapa y guía excursionista. Ed. Ayuntamiento de Chóvar, 2011
• Martí Coronado, J. Un paseo por Chóvar Editat per l'autor, 1998
• Web de l'ajuntament de Soneja