dissabte, 21 de juliol del 2012

DEL PLA DEL SALANDÓ A MIRAVET, TORNANT PEL JUVELLÚS

Ruta llarga, més del previst per a la calor del juliol, que puja des del mas del Salandó al corral de la Comba i remunta el barranc de les Agulles cap coll de les Agulles seguint (en part) el PR-CV-397.1 per la carrerassa del Reboll. Des d'ací continuem recte cap a Miravet passant pel Portell de les Agulles i la Rueta de Pa fins arribar al mas de Muntó, a les Menes. Baixem pel camí de la Foia del Roig cap al mas de la Bonica, baixant tot seguit al barranc Rojal pel mas dels Paus.
Pugem al Juvellús pel mas de la Rita i baixem pel camí de Benicàssim a Juvellús que mou de l'ecoparc. Des d'ací travessem el pla del mas de la Gerra passant per la vora del mas del Moreno per remuntar pel camí dels Covarxos el barranc homònim. Reprenem les traces del PR-CV-397 i, seguint-lo retornem al Pla del Salandó.

Iniciem el recorregut al Pla del Salandó, davant mateix l'abandonat mas del Salandó. Anem per un senderol que passa pels peus de l'agulla del Salandó, deixant el pla a la dreta.
Vorejant el pla del Salandó

A l'arribar al barranc de la Comba el travessem i passem per davant del Corral de la Comba per anar a trobar el PR-CV-397. Baixem un poc i agafem la variant 397.1 que seguint la carrerassa del Reboll ens portarà al coll de les Agulles.
Anem remuntant el barranc de les Agulles, al peu mateix d'estes, sempre per la banda de dalt (la vessant dreta orogràfica) fins que arribem a un collet que el separa del barranc dels Covarxos.
Carrerassa del Reboll.

Abandonem la variant del PR per continuar per la traça principal que remunta cap a les agulles per una zona desboscada. La pujada es fa més empinada però les vistes ho compensen sobradament.
Pujant el darrer tram de la Carrerassa.

Travessem el barranc dels Covarxos i el rodeno que ens ha acompanyat deixa pas a la pedra calar que xafarem fins al final de la pujada, ja propera.
Arribem a un collet i la senda principal gira a l'esquerra a buscar el coll de les Agulles per transpondre'l i baixar cap a la font Tallada, nosaltres però seguirem recte en la mateix direcció que duiem.
Coll a les Agulles.

Caminem un curt tros i deixem la senda més xafada, que baixa a Benicàssim per Santa Àgueda i el mas de la Gerra, i seguim recte cap a Miravet. Deixem enrere el terme de Benicàssim i entrem a l'extens terme de Cabanes.
Caminem per un xicotet pla, a la capçalera del barranc Rojal que ací es forma per baixar, encaixonant-se, a buscar el riu Xinxilla. El terreny que li dona nom al barranc torna a ser el Rodeno roig i hi crèixen uns pinets menuts que semblen bonsais.
Tenim a l'esquerra les darreres agulles que s'acaben al Portell de les Agulles, des d'on baixa una senda a buscar la font Tallada. Nosaltres seguim recte cap al Castell de Miravet.
Passat el portell deixem enrere el rodeno per tornar a xafar, ja fins al final de la ruta, terreny calar.Iniciem la pujada cap a la Rueta de Pa, ampla lloma desarbrada on només creix un matollar amb coscoll, argilaga, romer, llentiscle, margalló i alguns ginebres i pins.
Baixant la Rueta de Pa, al fons les Agulles.

Baixem de la Rueta de Pa cap al mas de Muntó per un sender perdedor però enfitat, i gràcies a les fites no perdem la traça principal.
La vista s'obre cap al barranc de Miravet i el Prat de Cabanes, sobre un tros de mar no urbanitzada que ens transporta a un temps ja passat.
La mar, una constant en tota la ruta.

Baixem l'ultima tirada fins a una pista, a la vora mateix del mas de Muntó. Es tracta del camí de les Menes que puja des de la font del Perelló. Per seguir fins al castell de Miravet hauriem de seguir-lo a l'esquerra però com que ja es tard girem a la dreta per baixar cap al barranc del Rojal passant per davant del mas de Muntó.
Mas de Muntó.

Tot el tram de baixada anem trobant ciclistes que pugen. Passem per la vora de l'enrunat mas de Mateu i sota les assolades Casetes fins que arribem al mas de la Bonica, ja sense trespol. Un poc més avant deixem el camí que gira a l'esquerra i seguim recte cap al mas dels Paus per un camí que travessa una ombrieta on abunden els alborcers.
Arribem al mas dels Paus i continuem per un corriol poc xafat que baixa per la dreta de l'era a buscar el barranc Rojal.
Corriol de baixada al barranc Rojal.

Ja davant nostre i a la confluència del barranc Rojal i el barranc del Boc es troba el mas de la Rita, arreglat i amb vida. Arribem al barranc i primer mirem de remuntar-lo, però el camí es troba massa punxós per pantaló curt, així que baixem al mas de la Rita i pugem al Juvellús. Preguntem al veí del mas, un home major que sembla estranger i ens indica la direcció de Benicàssim així que encetem la pujada al Juvellús.
La senda puja molt dreta els primers metres però en acabant es suavitza i comença a fer grans llaçades per pujar a la lloma.
Senda de pujada al Juvellús.

Anem deixant a la dreta el barranc del Boc i enfilem ja de tornada a Benicàssim fins que eixim a una pista que recorre la serra d'Orpesa, seguint la ratlla del terme d'Orpesa.
Arribem al pou del Juvellús, tot i que no el veiem enlloc ha d'estar prop, entre els bancals treballats. Ja vam passar per ací la setmana passada pujant des de Benicàssim per senda, hui baixarem per pista per variar i per què tenim més pressa.
Camí de Benicàssim al Juvellús.

La pista té una bona capa de pols de tan xafada com està però es baixa més de pressa que per la senda. Com que se'ns fa tard i ja pega el sol de valent decidim fer dos grups: uns anirem al cotxe i els altres ens esperaran a Benicàssim refrescant-se al bar.
Així que baixem corrents el tram de pista i travessem el pla de Santa Àgueda cap al mas del Moreno, travessant els tarongers del mas per a trobar el barranc dels Covarxos i remuntar el barranc seguint el PR-397 pel camí dels Covarxos.
Camí dels Covarxos.

La pujada dels Covarxos amb el sol pegant fort i l'airet que no corre se'ns fa pesada però de seguida arribem a dalt, i baixem per la vessant esquerra del barranc de les Agulles, just a l'altra banda d'on hem pujat.
Passem per una captació d'aigua de l'ajuntament de Benicàssim on hi ha una aixeta que aprofitem per fer un bon glop d'aigua i continuem pel camí del Pla del Salandó, que ja tenim a tocar.
Travessem el pla a bon pas i arribem finalment a la carretera del desert d'on hem eixit.
Només ens queda baixar al poble i retrobar-nos amb la resta de companys que ens esperen refrescant-se davant d'unes cerveses.
El reposo del guerrero.

Ací està el track:


I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

pla del salandó - agulla del salandó
volta a les agulles
integral de les agulles
benicàssim - ermita santa àgueda - voramar
voramar - juvellús - renegà més informació ací
benicàssim - juvellús - benicàssim
font miravet - castell miravet - font perelló
font miravet - castell - les menes - barranc negre
pla del salandó - agullot

Més informació:

dimecres, 18 de juliol del 2012

PEL BARRANCO DEL TAJO AL ALTO DE LA NAVE I RETORN PEL BARRANCO TORMOSA

Hui hem fet una ruta per fugir de la calor per les parts altes de la Serra de Gúdar, en concret, pels temes de Fortanete i Valdelinares.
Per recurtar la ruta i estalviar-nos un bon tros amb poca vegetació (i molt de sol i calor a l'estiu) hem fet uns quilòmetres en cotxe des de Fortanete direcció Villarroya. Hem aparcat a la vora de la carretera a la vora del barranco del Tajo i hem començat a caminar.
Tot i això és millor desviar-se per la carretera vella que ix un quilòmetre abans a l'esquerra i deixar el cotxe en qualsevol punt d'ella, ens estalviarem així un bon tros de carretera monòton i sense interès a la tornada.
Barranco de Tormosa.

Des d'ací baixem al barranc i travessem per baix la carretera nova, remuntant per una vella pista que mou per l'altra banda i passa per sota de la carretera vella. A partir d'ací el barranc s'estreta i la pista comença a aparèixer una vegetació amb clara tendència eurosiberiana amb moixeres, púdol, aranyons, mariotxes i, ja més avant, teixos que van apareixent d'ací d'allà fins que, passat las tres cruces, comencen a sovintejar fins a ser més abundants que els pins.
Barranco del Tajo.

Tot i això el que més abunda és el pinar. De fet travessem una extensa massa forestal de pi negre i pi rojal, negre en les parts més baixes i assolellades i roig a les més altes i fresques.
El camí no té pèrdua, sempre pel mig del barranc, de vegades més tancat i altres més obert fins que trobem las Tres Cruces, que no fa referència a l'encreuament de tres camins sinó a l'encreuament de quatre termes: els de Fortanete, Villarroya, Valdelinares i Allepuz, que es troba ben aprop d'ací.
Ací el barranc es bifurca i hem de seguir per l'esquerra, entrant a la zona amb més abundància dels teixos (en aragonès Tajos) que li donen nom.
Tajos al barranco del Tajo.

Després de deixar a la vora del camí alguns exemplars ja crescuts, tot i que la gran majoria són joves, arribem a una ampla pista a la vora de la qual es troba la fuente del Mosquito. La gran quantitat de mosques, mosquetes i palometes que volen fa honor al seu nom però l'aigua és fresca i bona.
Fuente del Mosquito.

Travessem la pista que ve de la carretera local de Fortanete a Valdelinares, i fa cap al puerto de Villarroya i continuem per dins del barranc per una zona més humida amb menta i molses encara que enguany està tot tan sec que només hi ha alguns tolls d'aigua fangosa.
Tram mitjà del barranc.

La vegetació poc a poc va canviant i el pinar va esclarint-se deixant pas a un pinar obert amb xaparra.
Pugem per la dreta del barranc cap a uns cingles donada la impossibilitat de continuar per dins a causa de les grans xaparres que cobreixen el fons.
Tram alt del barranco del Tajo, cobert de xaparres i ginebres.

Al fons s'obri una gran collada on es troba el mas de la Zaragozana, envoltat de prats amb xaparres i ginebres per les vores. El mas es troba entre el Alto de la Nave i el de la Zaragozana, tots dos de més de 1900 metres.

Arribem al mas on hi ha ovelles al corral i trobem al pastor dinant però l'interromp per xerrar una llarga estona amb nosaltres. Sempre són interessants les explicacions del medi que ens fan els que millor el coneixen, qui ha viscut tota la vida d'ell.
Mas de la Zaragozana.

Continuem camí pels amples prats que s'obrin a la banda de dalt del mas. El paisatge és més propi del prepirineu amb llomes cobertes d'herba, ramats de vaques i els pinars quedant a sota.
Prats de la Zaragozana.

Seguim unes rodades que ens adrecen cap al vèrtex geodèsic de l'Alto de la Nave, i quan ens acostem comencem a vore als nostres peus l'ampla vall de Sollavientos, plena de masos entre els grans prats, un paisatge extrany tan aprop de la mediterrània.
Arribem finalment al vèrtex i aprofitem per fer-nos la foto de rigor.
Alto de la Nave.

Tot i que fa calor ací dalt corre un airet fresquet però el sol pica, així que decidim baixar i mirar de trobar algun rodal de pins per dinar a l'ombra que ja és hora. Tot molt diferent de l'única vegada que havia pujat, al pic de l'hivern i amb bon toll de neu per totes bandes.
Inici del barranco de la Tormosa.

Anem baixant mirant de seguir un vell camí que apareix als mapes però no a la realitat i comencem a distingir un barranquís incipient que seguirem avall fins a la carretera de Fortanete, des d'ací ben llunyana. Es tracta del barranco de la Tormosa que ens farà de guia en la baixada, així com el del Tajo ens ha guiat en la pujada.
Dinem als primers pins que veiem i continuem avall passant per les runes del mas de Gómez, on el barranc comença a dibuixar-se més clarament.
Mas de Gómez.

Seguim avall pels vells bancals del mas colonitzats pel pinar, en una zona molt oberta i plana fins que arribem a la pista de Villarroya que havíem travessat abans a la fuente del Mosquito.
Ens desviem a la dreta uns metres per trobar la casa forestal del Tarascón, encara en acceptable estat de conservació tot i que tancada (excepte l'estable).
Caseta forestal.

Des d'ací anem directes a buscar el barranc que trobem a la vora del corral del Rito. El barranc ací també és ample i poc definit però poc a poc comença a perfilar-se.
Trobem una primera pista forestal que ens acompanya un tros per la vora del barranc i esta serà la constant fins quasi al final: trams de pista per la vora o per dins del barranc alternant altres on no hi ha cap tipus de camí.
Camp a través i pista.

Deixem la pista i el barranc comença a enfonsar-se amb uns vessants més escarpats que enllacen amb les amples llomes de les bandes: la Loma del Medio, que el separa del barranco del Tajo i les llomes de Tarrascón, que fan d'ample interfluvi amb el llunyà barranco Zoticos.
Tram inaccessible.

De tant en tant trobem algunes zones on hi ha grades o esglaons al bell mig del barranc que ens obliguen a resseguir la vora fins trobar un lloc per baixar. Just en estos fondals la vegetació és més pròpia de llocs més humits i frescos amb púdols, cirerers de pastor i, fins i tot trobem un til·ler.
Al final el barranc s'encaixa entre altes vessants de pedra per on fugen muntanya amunt unes poques cabres mentre nosaltres continuem per dins d'un pinar amb un abundant sotabosc de boix, que juntament amb les formacions rocoses, ens recorda el massís del Port.
Tram final del barranc.

Quasi de sobte la vista s'obre al davant i el barranc ix de les muntanyes enfilant el Río Pitarque, que ací encara no mereix tal nom sinó més bé el de rambla. Els sotabosc és molt més sec i els pins es fan més escassos conforme ens arrimem a la carretera.
Carretera de Fortanete a Villarroya.

Ja només ens queda fer poc més d'un quilòmetre d'avorrida i recta carretera fins al punt d'inici


Ací està el track:


Ací un altre track que puja al Alto de la Nave:


Més informació:
  • González Cano, J. M. et al. Inventario abierto de los bosques singulares del sector S.E. de la provincia de Teruel Ed. Consejo de Protección de la Naturaleza de Aragón, 2001
  • Peña Monné, J. L. et al. Paisajes naturales de la provincia de Teruel Ed. Instituto de Estudios Turolenses, 2000

dissabte, 14 de juliol del 2012

DEL VORAMAR A LA RENEGÀ PEL JUVELLÚS

Com tots els estius ens toca fer ruta pel Desert i voltants a causa de l'èxode vacacional d'alguns de la colla. Hui hem fet una volta fàcil i curta que després hi havia que prendre el bany, cervesa i dinar.

Hem eixit des del Voramar de Benicàssim, a l'indret que antigament anomenaven "el racó de l'olla" i on es van construir les primeres vil·les residencials d'estiu fa més de 100 anys.
Per baix del pont de l'antiga via de tren enfilem un camí que per la vora del camping enfila cap al mas de Vila-roig. Ja al fons podem distingir les Agulles de Santa Àgueda.
Camí del mas de Vila-roig.

Passem pel mas i ens desviem per agafar el barranc de Santa Àgueda, seguint el recorregut de la carrera de muntanya del Bartolo però en sentit invers.
Seguint el barranc passem per baix de la carretera nacional primer, i de l'autopista després fins que eixim al camí asfaltat de Juvellús que puja des del cementeri de Benicàssim.
Seguim un tros per l'asfalt passant per la vora del mas de Sabata, reconvertit en corral de bous ara sense bous i quan el camí gira a la dreta per arribar a l'antic abocador de Benicàssim, on ara s'acumulen contenidors d'escombreries de tots colors, seguim recte per un entrador que, de seguida, abandonem per agafar una senda que puja per un rellomet.
La senda al principi és un poc perdedora, amb diferents traces que s'encreuen, però totes segueixen la mateixa direcció, deixant a l'esquerra el barranc de Santa Àgueda i a la dreta el camí de Juvellús.
Ací i allà trobem restes de l'antic camí de ferradura i quan ja hem assolit certa altura gira cap a l'esquerra a buscar el barranc, passant per davant d'un corral assolat.
Senda de pujada al Juvellús.

Continuem pujant remuntant deixant sempre a l'esquerra el barranc fins que arribem a la capçalera on el travessem i el remuntem deixant-lo a la dreta i, al cap de poc, arribem a la vora del camí del Juvellús, que puja per pista.
Descartem el camí i continuem pujant a la dreta per senda en forta pendent que ens duu a coronar just al mas de Pauet.
Des d'ací continuem una pista que passa per la vora d'uns bancals treballats i arribem a un 'encreuament prop del Pou del Juvellús on puja el camí de Juvellús de Benicàssim i el d'Orpesa.
Pista a Juvellús.
Continuem recte pel llom de la Serra d'Orpesa, cobert d'un pinar jove que creix amb força i ens desviem a la dreta per baixar cap als Tres Barrancs. La pista s'acaba i deixa pas a una senda que s'obri pas entre el pinar, amb la mar al fons. Tots els voltants estan coberts d'un espès pinar.
Baixant cap als Tres Barrancs.

Continuem baixant fins que enllacem amb el barranc del Pou del Juvellús, que ens ve per la dreta i que seguirem fins a arribar al barranc de la Rampuda on s'ajunten els tres barrancs: el del Pou del Juvellús, el de la Rompuda i el del Forat de Ferràs. Just en eixe punt continuem pel camí asfaltat que baixa del Juvellús cap a la carretera General.
Baixant cap al Rodejo, al fons la mar.
Baixem pel camí seguint el traçat de la carrera de muntanya d'Orpesa i travessem la carretera general per enfilar un tallafocs que puja cap al Rodejo, vorejant-lo pel nord sense arribar a les antenes.
Transponem un collet i baixem cap a l'autopista seguint el tallafocs obert sota una línia d'alta tensió. El camí no és fàcil i presenta baixades molt tècniques amb pedra solta i molta pendent.
Seguint el tallafocs cap a la Renegà.
Arribem finalment al camí de servei de l'autopista que seguim per passar per sota i continuem per l'altra banda per una senda un poc tapada que puja cap al Camp de Batalla, on ara hi trobem una urbanització fantasma amb carrers, rotondes, faroles, ... però sense cases ni gent.
Urbanització al Camp de Batalla.
Fem la volta a la rotonda i agafem el carrer de la banda de la mar. Enfront nostre hi ha alguns blocs d'apartaments però d'aquesta banda no trobem res.
Arribem a unes escales per on baixem cap als plans de la Renegà on hi ha una antiga urbanització vorejada de pins.
Escales de baixada a la Renegà.

Baixem les escales i travessem els camins asfaltats de l'urbanització fins que els abandonem per enfilar cap a la mar. Trobem al cap de poc el terraplé de l'antic ferrocarril, ara via verda, i el passem per baix, arribant finalment a la mar.
Thalata! Thalata!

Continuem des d'ací per vora mar, seguint les marques blanques i roges del GR-92 que tot i no estar  homologat està abalisat al llarg de la costa des de Vinaròs fins a Benicàssim almenys.
Continuem per la vora de la mar fins a les Roques del Xivero, on la via passa arran de mar i ens toca pujar-hi. Continuem tot seguit per la via verda, ben concorreguda, sobretot si ho comparem amb el tros que duem fins ara on no ens hem trobat a ningú.
Trinxera de les Roques del Moro.



Passem per la trinxera oberta a les Roques del Moro que dona pas a un barranquís on hi ha uns banquets per descansar, i per la trinxera que travessa la Roca del Gegant, on es troba la Torreta Colomera, i enfilem entre les platgetes i la Torre Bellver arribant a l'antic baixador de les Vil·les on finalitzem l'excursió.




Ací està el track:





I ací altres tracks que comparteixen part del recorregut:

via verda Benicàssim - Orpesa i GR92
Benicàssim - ermita santa àgueda - voramar
benicàssim - juvellús - benicàssim

Més informació:

  • Andreu Bellés, J. Toponímia dels pobles valencians: Benicàssim Ed. AVL, València, 2010 accessible a la web.
  • Terrasit

diumenge, 8 de juliol del 2012

BARRANCO DE LOS TRANCOS

Després de llegir la crònica que va fer Tiocanya de la seua ruta pel Barranco de los Trancos ens vam decidir a acostar-nos a fer-lo.
Barranco de los Trancos.

La ruta completa que proposa l'ajuntament de Villel lo podeu vore ací o ací



però com és un poc massa llarga per a nosaltres la recurtem anant directament a la fuente de la Chartera seguint el GR-10 tot per pista.

A la vora de la fuente de la Chartera hi ha espai per aparcar i un panell que ens informa de l'itinerari a seguir.
Comencem a caminar i el primer que trobem és el manantial de la Chartera, que neix entre les penyes, tot i que hi ha altres fontetes que van eixint d'ací i d'allà.
Deixem enrere l'aigua i després d'uns metres ens trobem davant el encaixonat barranc.
Inici del barranc.
De seguida deixem enrere la calor i entrem en un paratge fresc on no entra el sol. A l'esquerra trobem xapes d'algunes vies d'escalada.
Encara hi ha alguns xops i esbarzers, però conforme avancem el barranc s'encaixona i la vegetació desapareix.
Primers estrets.

De moment el camí és planer i estret i el gps comença perdre senyal dins la gorja.
Trobem un primer ressalt equipat amb una escala de ferro que no presenta cap dificultat per als infants, només cal anar amb precaució per l'altura.
Primera escala.

Seguim avançant i els xicotets "trancos" o escalons, que eixe és el significat de la paraula en aragonés, es troben equipats amb passamans, agafadors, esglaons de ferro i fins i tot alguns d'obra.
Esglaons a la roca.

Els xiquets no tenen cap dificultat i s'ho passen d'allò més bé pujant per les pedres i remuntant el barranc, de fet, és ideal per a iniciar-los en el barranquisme.
Passem un darrer tram amb una escala i poc després eixim de la part més estreta del barranc.
La veritat és que esperàvem que fora més curt però hi ha almenys un quilòmetre de barranc encaixonat (la veritat és que el gps falla prou dins el barranc i és fiable).
A l'eixir ens espera la part més dura del recorregut: la curta i fàcil pujada pel GR pero amb un sol de justícia i unes temperatures més que elevades.

Tram més obert.
El barranc continua però més obert. Trobem també més vegetació, sobretot de pins que van fent ombra de tant en tant i anem aturant-nos per refrescar-nos a l'ombra, i fent temps per vore si conforme avança la vesprada refresca un poc, però no tindrem eixa sort.
Arribem finalment al punt on el vell camí de Rubiales baixa al barranc i trobem un pal indicador amb la ruta que hem de seguir i una bona senda, enfitada i neta, que puja cap al collado de las Vigas.
Antic camí de Rubiales a Villel.
La pendent no és molt gran i està ben portada però la calor apreta. Arribem però al collado las Vigas per on passa un tallafocs i on canvia completament el paisatge.
Collado las Vigas.

Els pins i savines que ens acompanyaven es fan més escassos i se'ns obri a la vista la vall del Guadalaviar i la foia de Teruel, excavada en argiles, algeps i margues del terciari amb un paisatge propi de l'oest americà.
Baixant cap a la rambla Chartera.

Només ens queda baixar pel vell camí que va fent voltes fins arribar a uns corrals assolats on, girem a la dreta per arribar al punt d'inici en uns metres.


Ací està el track:



I ací l'aproximació des de Villel:



Més informació:


BALSAS DEL ALGARBE

Aprofitant que hem acampat al Algarbe (o el Garbe) hem fet una ruta que proposa el camping, curta, fàcil i agradable.
Des del camping baixem per un carril amb una indicació cap a la "zona de baños" que travessa un pinaret jove, que contrasta amb el madur pinar adevesat on s'assenta el camping, amb exemplars realment notables.
Camping el Algarbe.

El pinar acaba a una comalada oberta per on corre un fil d'aigua que baixa des de la balsa del Nacimiento.
Carril de baixada.

Es tracta d'una zona de praderies, en part entollades, que deixen pas a l'estret reguer excavat pel riu Molinares.
Prats del Algarbe.

Arribem vora riu i trobem les marques blanques i grogues del PR-TE-3 que ve de Terriente i passa cap a Moscardón. Ací mateix i només passar el rierol que baixa del Garbe trobem el Molino Alto, primer dels dos molins fariners i dos drapers que aprofitaven l'aigua del riu, reconvertit posteriorment en bar, ara tancat.
Ens trobem just baix de la carretera, però en conte de pujar a ella ens desviem per una senda (seguint el PR) que passa entre la carretera i les basses.
Senda vora les basses.


Anem fent la volta a les basses on es repressa artificialment l'aigua que ve des del naixement per una sèquia construïda a propòsit.
Balsas del Algarbe.

Trobem el punt on arriba la sèquia i on un pontet de fusta ens permet entrar entre les basses situades a diferents nivells. Continuem tot seguit per la vora de la sèquia fins que, un poc més avant, optem per baixar als prats i travessar-los per arribar a la zona de pic-nic amb jocs per a xiquets, taules, paelleros i un bar-restaurant obert.
Zona d'oci.

Parem, com no, a la zona de jocs infantils que fa les delícies dels menuts i continuem camí. Tenim l'opció de pujar directament al camping per una escala que mou a l'esquerra però preferim seguir el rierol que, al final, baixa des de dalt la muntanya salvant un esglaó de tobes.
Fent equilibris per no banyar-se.

Travessem una passera precària i pugem a un miradoret que dona pas al camping i a la Balsa del Nacimiento, des d'on baixa l'aigua cap a les basses de baix.
Balsa del Nacimiento.

La Balsa del Nacimiento es troba dins del mateix camping i just a la vora hi ha una fonteta per omplir d'aigua i ací donem per acabat el passeig, molt curt i agradable.

Ací està el track:



Més informació:

  • Camping Algarbe
  • de Jaime, Ch. Pérez, R. Guía de la naturaleza de la Sierra de Albarracín Ed. Prames, 2006
  • Berges Sánchez, J. M. "La Comunidad de Albarracín a través de la historia de sus pueblos. Terriente, entre el sabor medieval de su conjunto urbano y la nostalgia del esplendor de su industria textil" dins Rehalda nº 14, ed. CECAL, 2011