dissabte, 31 de març de 2012

DE FUENTES DE AYODAR A PIEDRAS SANTAS PEL POZO NEGRO

Hui tocava anar a Fuentes què ja fa temps que no xafem esta part de la serra. A Fuentes han fet un treball de neteja i recuperació de sendes els darrers anys de manera que les rutes a fer cada vegada són més.
La idea era fer una ruta per les sendes dels voltants així que quan hem arribat hem preguntat al primer veí que hem vist, que se n'anava a treballar amb el tractor, per saber quines sendes s'havien netejat darrerametn. Hem estat de sort, li hem preguntat a la persona més indicada: el propietari d'una empresa especialitzada en la neteja del bosc i que ha realitzat la neteja de les sendes del terme.
Una vegada informats hem iniciat la ruta aprofitant les seues indicacions.
Hem eixit del poble per les hortes de baix del poble i la fuente del Cañar. Passem per baix de la Canal, continuant per la pista de Torralba, deixant a la dreta l'horta de la Cirihuela.
Hortes de Fuentes.

Després d'una curta pujada, i quan la pista comença a planejar, l'abandonem per pujar a l'esquerra per una antiga senda neta que puja pel Covacho fins arribar a la pista que ve de las Hoyas i per baix del Morrón puja a la Bailia.
Senda del Covacho, al fons Zailes.

Després d'una curta pujada arribem a la pista on s'han netejat les vores a manera de tallafocs per a previndre els incendis.
Just a l'arribar a la pista hi ha un indicador retolat amb el títol "camino de Fuentes de Ayodar a Torralba" corresponent a les rutes balisades per l'ajuntament de Fuentes.
Pista a la Bailia.

Continuem camí per pista passant sota el Morrón, amb bones vistes del Río Ayodar que ens queda a la dreta. Torralba apareix davant nostre entre los Morrones de Gil i el Alto de Benatares.
Abandonem la pista per seguir un carril ample que baixa per la dreta a buscar un barranc que baixa de la Bailia. Només travessar el barranc trobem una senda que baixa des de la Bailia i que seguim a la dreta.


La senda voreja el barranc i ens baixa a la pista de Torralba seguint, si fa no fa, la ratlla del terme de Torralba.
Arribem a la pista i seguim a la dreta passant per sota la Peña de la Yedra. Un poc més avant es troba la fuente del Río on naix el río Chico o río Ayódar. L'aigua naix d'un forat de la muntanya però un poc pertot arreu trobem ullalets que regalimen aigua i formen el riu que alimenta les hortes de Fuentes i d'Ayodar.
Deixem a la dreta un camí que puja al pou d'on s'abasteix el poble de Fuentes (just dalt de la Fuente del Río) i travessem el riu que només sol dur un fil d'aigua.
De seguida ens desviem a la dreta per una senda que ens porta a tornar a travessar el riu, que ací s'encaixa entre el rodeno i la toba per anar a buscar el Pozo Negro (que a Torralba anomenen el Pozo sin fondo).
Río Chico dalt del Pozo Negro.

Pugem un poc per a esquivar la caiguda del Pozo Negro on baixem per a gaudir d'un dels millors paratges d'Espadà. Tot i que fa calor i abelleix entrar, només tocar l'aigua se'n passen les ganes.
Continuem la ruta tornant a travessar el riu i baixant per la vora fins a la fuente del Zuro.
Des d'ací tornem a travessar el riu i remuntem per un corriol no massa net a una pista que passa davant mateix de la font.
Seguim la pista cap a l'esquerra (a la dreta retornaríem a Fuentes) que s'aparta del riu i remunta un barranc (el barranco de porchovés??) fins que s'acaba i continua una senda neta que puja per una vessant coberta de matollar.
Senda a Porchovés.

El vell camí de ferradura va remuntant el barranc fins que girant a l'esquerra el travessa i continua al recte, sense traces de senda i amb forta pendent. Travessem pinarets jòvens i ens arrapem per les vessants fins que arribem a un collet, just baix d'un corral assolat on retrobem l'antic camí. Ens preguntem si s'ha perdut definitivament el vell camí o és que qui ha netejat la senda no l'ha trobat.
Continuem per la senda que planeja fins arribar a un collet, on enllacem amb el vell camí de ferradura que unia els pobles de Torralba i Cirat passant per Macasta.
El seguim a la dreta fins a coronar la Crebantada.
Camí vell de Torralba a Cirat. Al fons Macasta.
Baixem una trossada fins arribar a una pista, just davant d'un vell corral mig enrunat. Seguim la pista a la dreta i deixem el vell camí que baixa cap a Macasta. Fa uns anys es va netejar la senda fins al mas, ara torna a estar molt tapat.
Continuem per la pista que recorre les llomes cobertes de matolls i ginebres, en un paisatge molt diferent de l'habitual per espadà.
Llomes a Macasta.

Passem per la vora d'un tossalet coronat per un pal amb un anemòmetre i una fita a l'esquerra del carril ens marca la senda de baixada a Piedras Santas.
La senda no està tan neta com les altres que hem xafat però no presenta cap dificultat. Baixem pel mig d'un matollar de romer a buscar els corrales de Piedras Santas dels quals no en resten més que les parets.
La senda els passa pel mig i acaba a un bancal sembrat de blat per a les perdius que he de travessar per arribar a la pista que baixa del Vago.
Continuem pista avall, deixant a la dreta el barranco del Buitre fins que la pista gira a l'esquerra per a buscar Peñalba, on l'abandonem per a seguir una senda marcada amb una fita que continua recte cap a Fuentes que comença a vore's al fons dels barrancs.
Baixem pel vell camí empedrat fins arribar a la pista que havíem deixat a l'eixir del Pozo Negro. La seguirem ara a l'esquerra en un curt tram de baixada fins que enllaça amb la pista que baixa de Peñalba.
Continuem recte i encara que semble mentida trobarem una senda que baixa cap al barranc. Poc a poc la senda es fa més evident i més bona i ens endinsem en un bosquet mixte de pins, sureres i roures que ens acompanya fins a la balsa de los Chorricos, on enllacem amb la riera de Macasta.
Des d'ací només ens cal seguir la sèquia, ara tapada i coberta amb rodeno roig de manera que sembla una senda acondicionada, que ens durà al poble.
Passem un abeurador i un poc més avant el Molino de Arriba, arreglat i acondicionat per a convertir-se en museu de l'aigua.
Rodet nou del molino de Arriba.

Seguim per damunt de la sèquia fins que trobem els partidors on se'n fan dos. Continuem per l'esquerra, a la dreta la sèquia passa a l'altra banda del riu per la Canal per regar les hortes de la dreta del riu.
De seguida trobem la fuente el Cañar i pel passeig peatonal retornem al poble.

Ací està el track:



I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

fuentes - torralba - fuentes
fuentes - torralba - macasta - fuentes més informació ací
fuentes - villamalur més informació ací
fuente el zuro - bco de la balsa
fuentes - bailia - erica blanca
torralba - 4 caminos - torralba
torrechiva - poza negra - fuentes més informació ací

Més informació:

  • Web oficial de l'ajuntament de Fuentes de Ayodar.
  • Pàgina web personal de Joan Ros Sanfélix.
  • Barberà i Miralles, Benjamín Catàleg dels Molins Fariners d'aigua de la província de Castelló Ed. Antinea, Vinaròs, 2002

diumenge, 25 de març de 2012

CIRCULAR A LA COVA DE LA MOLA

Hui hem eixit a estirar les cames amb els xiquets i hem anat a fer una ruta que ens quedava pendent. Ja fa un temps vam voler fer una ruta circular i fàcil (per a xiquets) a la Cova de la Mola de Fanzara però no vam poder perquè estaven fent una batuda, ara que ja s'ha acabat la temporada hem aprofitat per arrimar-nos.

Per arribar al punt d'inici cal agafar la pista que puja des del coll que hi ha abans d'arribar a l'encreuament de Fanzara. Una paleta indica l'accés a la Cova de la Mola. Hem de pujar per pista, passant un refugi i arribant a una revolta tancada a dretes on deixem el cotxe.
Just a la vora puja la senda que ve des de Fanzara i que hem travessat al passar pel refugi. Continuem la senda amunt, encara que puja molt poc doncs ja estem molt amunt.
La senda puja, empedrada a trossos, fent voltes pel pinar. Al cap de poc passem per la vora d'un aljub amb una reixa de ferro a manera de porta i des d'ací la pujada es suavitza doncs estem quasi dalt.
Senda de pujada.

Arribem al cap de poc a l'ample altiplà de la Mola que s'estén quasi un parell de quilòmetres de banda a banda. Es tracta d'un altiplà calcari atacat per una forta carstificació on es troben nombrosos avencs i coves.
Arribem a una senda més xafada. Es tracta de la senda que arriba a la cova des de los Gamellones i per on retornarem.
Uns metres més avant a la dreta de la senda tenim un dels molts avencs de la mola. Cal anar amb compte amb els xiquets perquè hi ha perill de caure dins.
Continuem resseguint la mola per l'extrem nord fins que comencem a baixar cap a llevant, amb la Plana de cara.
Baixant a la cova. La Plana al fons.

No cal que baixem molt doncs de seguida trobem la cova.
Hi ha un parell de dolines menudes i a la segona, netejada de matolls, es troba la boca de la cova darrere d'uns arbres.
Dolina on es troba la cova.

Hi ha senda fins a l'interior de la cova, de manera que no presenta cap dificultat per baixar, així com tampoc per transitar per l'interior de la seua gran sala on algunes parts han estat acondicionades i netejades de pedres. Trobem també un dipòsit que arreplega l'aigua que s'escola del trespol.
Boca de la cova.

La cova de la Mola ha estat ocupada des d'antic. S'han trobat indicis del bronze encara que el fet de ser tan accessible i haver servit de refugi al llarg dels segles, sense anar més lluny a la darrera guerra civil, ha alterat les restes que degueren existir.
És però una cavitat poc perillosa, on no cal llum artificial per explorar la sala gran i on els xiquets poden dedicar-se a explorar i escalar les pedres més grosses passant-s'ho d'allò més bé.
Explorant la cova.

Eixim finalment de la cova per continuar la ruta, ja de retorn al cotxe. Descartem la senda per on havíem pujat i continuem recte fins arribar a una pista que, sempre a dretes, ens retornarà al punt d'inici.
Tornada per la pista.

L'ample pla de la mola es troba cobert de coscolls clapejats de ginebres i alguns pins. Només prop de la pista principal trobem alguns bancals cultivats però quan ens acostem a la banda nord els pins van guanyant terreny al coscoll de manera que la vessant que cau a Fanzara, per on hem pujat, està coberta per un pinar madur.
Baixem per aquesta banda, passant per la vora de la font de los Gamellones (ara seca) fins retornar al punt d'inici.


Ací està el track:



Ací altres tracks que comparteixen part del recorregut:

fanzara - cova de la mola - la lleuja
baladrar - cova de la mola
mas frailes - collados - cova la mola
mas frailes - los gamellones


Més informació:






dissabte, 24 de març de 2012

LA VILAVELLA: CREU DE FERRO I FONT BLANCA

Hui hem optat per una eixida breu. Calia tornar pronte a casa que teniem dinar així que ens hem arrimat a la Vilavella per a fer una marxa curta però intensa.
Hem pujat per la Muntanya de Santa Bàrbera a la Creu de Ferro per a baixar des del coll del Bledar a l'aljub dels Caçadors i per la font Blanca retornar per la falda de la serra a la Vilavella. Fem un recorregut circular deixant enmig el GR-36 que pel Camí de la fonteta d'Oliver i la Pista de la Guerra continua fins a la font de Cabres i el barranc del Rodaor.

Hem aparcat just al cap d'amunt del raval de Sant Xoxim, a la vora de l'escola i pel carrer del barranc hem començat a pujar el barranc del Racó dels Focs, deixant a la dreta el castell ens desviem de seguida del GR per pujar al camí de la Mina.
Castell de Nules.

Seguim pel camí de la Mina, just per dalt les darreres cases del poble fins arribar al dipòsit d'aigua.
Des d'ací seguim un camí que s'enfila per la solana de Santa Bàrbara cap al cim. Es tracta d'un vell camí ara mig tapat per les argelagues que s'acaba just al Racó dels Focs. Allí mateix trobem les restes de la mina Maria Fernanda on es va extraure mineral de ferro per als alts forns de Sagunt a la dècada a la dècada dels 60 del segle XX, encara que consten explotacions anteriors.
Carregadors de la mina.

Després de la visita a l'exterior de la mina i vista la impossibilitat de pujar al cim de la muntanya de Santa Bàrbara hem retrocedit fins al dipòsit d'aigua per buscar la nova urbanització (sense cases) que s'enfila per la falda de la muntanya, i hem pujat per l'escala que la recorre de baix a dalt fins al capdamunt on hem continuat pujant per la senda que recorre tot el llom de la muntanya.
Pujant les escales.

Hem passat per dalt de la mina i hem enfilat la part més alta de la muntanya on es trobava el piló de Santa Bàrbara (que no hem vist) i des d'on tenim unes vistes magnífiques de tota la plana.
La Vilavella i Nules des de la Muntanya de Santa Bàrbera.

Els cims es troben clavillats per les trinxeres obertes a la guerra on es poden encara observar restes de nius de metralladores i bunkers.
Continuem recorrent tot el llom de la serra passant pel Poble Desert i la Selleta on enllacem amb la senda que puja pel barranc Roget.
Deixem a la dreta el camí que enllaça amb el GR a l'altura de la replaça "de l'helicopter" i continuem pujant cap a la Creu de Ferro ja davant nostre.
Creu de Ferro i puntal de la font de Cabres.
A partir d'ací les sureres i carrasques així com els pins comencen a ser més crescuts i ja s'endevina el bosc que serà en un futur si no es crema.
La senda recorre tota l'ombria de la Creu de Ferro però nosaltres ens desviem per un pujador assenyalat amb una fita que enfila la creu recentment emblanquinada.
Trams difícils.
La pujada final a la Creu de Ferro és un poc més dificultosa però sempre evident, amb trams per sobre de les penyes i fins caldrà posar les mans en algun lloc però la panoràmica paga la pena.
Arribem finalment dalt i malgrat que el matí no és massa clar es veu perfectament Penyagolosa nevat al nord i la mar a l'est i ben aprop.
Creu de Ferro.

El cim està coronat de trinxeres que miren al sud, cap al castell de la Vall on estaven les trinxeres enemigues. La creu fou erigida per un batalló de "Zapadores" de l'exèrcit nacional, tal i com resava un taulellet a la base de la creu, ara malmés.
Des d'ací continuem crestejant, deixant a tota la banda de ponent nius d'ametralladores que miren cap a la Vall.
Després d'una curta baixada arribem al coll del Bledar. Uns metres abans se'ns ha afegit la senda que recorre l'ombria sense pujar al pic, més fàcil i planera.
Just al coll passa el PRV-164 que ve del Fenassar i puja al puntal de Font de Cabres. El descartem i comencem a baixar per l'ombria, deixant als pocs metres una nova senda que puja per la dreta al puntal.
La senda baixa al GR enmig del matollar alt que donarà pas al jove pinar. Deixem la senda que baixa a l'esquerra en una revolta per seguir a la dreta la vella senda, ara neta, que baixa a l'aljub dels caçadors on finalitza la pista de la guerra i per on passa el GR-36.
Baixant del coll del Bledar.
Ja des dalt la Creu de Ferro hem vist una senda que baixa des de l'aljub i hem preguntat a una parella que pujava on baixava, així que, assabentats hem decidit baixar pel recuperat sender de la font Blanca que mou per baix de l'aljub fent una gran volta per a evitar una pedrera, fins arribar al barranc. Continua pel barranc on la vegetació creix exhuberant donada la gran humitat existent i passa per l'eixuta font Blanca. Sabem de la font pel rètol que hi ha perquè no hi ha senyals d'aigua.
Barranc de la font Blanca.

La senda ix del barranc remuntant per la dreta a buscar un pinar de repoblació fins arribar a un rellomet que segueix amb forta baixada fins arribar a l'antiga senda de la Bassa dels Cavallers, ara pista, que seguim a la dreta fins enllaçar amb la pista que puja des del racó de Montón a la replaça de "l'helicopter". Nosaltres la seguim un tros, abandonant-la a l'esquerra per enfilar una vella pista que travessa les faldes cobertes de pinar de la serra, passant pel racó de Macianet fins al Terrer de la Palmera des d'on baixem al barranc de la Fonteta, que baixa de la fonteta d'Oliver.
Pinars de repoblació.

Passem ben prop del poliesportiu i enfilem una senda que mou i acaba en camps de tarongers,a la vora del castell, on enllacem amb el GR per on retornem al punt d'inici.

Ací està el track:



Altres tracks que comparteixen traçat:

vilavella - puntal de nules més informació ací
vilavella - font cervera - creu de ferro
puntal d'artana i puntal de nules
puntal de nules - puntal d'artana - creu de ferro
racó montón - puntal nules - creu de ferro
vilavella - barranc rodaor - gr36

Més informació:

  • Terrasit capa de toponimia
  • Ruzo Gómez, J. Estratigrafía y mineralogía de la Sierra de Espadán Ed. Fundació Serra Espadà, Nules, 2003
  • www.cuevascastellon.uji.es
  • Puchades i Vila, S. Serra d'Espadà GR-36 Ed. SASE, 2009
  • Sender de Petit Recorregut PR-V-164 Ed. Ajuntament de la Vall d'Uixó, 

dimecres, 21 de març de 2012

DEL CORRAL DE LA LAGUNA AL CORRAL DE CASEROS

Avui hem aprofitat la darrera nevada d'esta temporada, tan curta de neu, per arrimar-nos a fer raquetes a Javalambre.
La idea era arrimar-nos amb cotxe al corral de la Laguna i des d'allí pujar al pic de Javalambre, o millor dit al Javalambre bis o "falso Javalambre" on ja vam pujar a la palpa fa un temps des de l'estació d'esquí Jose i jo un dia de boira especialment espessa. Esta mateixa ruta ja vam vindre a fer-la fa un parell d'anys però no vam poder arribar als corrals amb el cotxe per culpa dels ventisquers.
Amb estos precedents encara que el dia semblara ideal per eixir a la muntanya i a estes altures la vesprada allargue molt, alguna cosa podia passar. La veritat és que al final l'excursió ha eixit bé però no hem pogut pujar al Javalambre, possiblement per un excés de precaució pensant que se'ns podria fer de nit.

L'aproximació al corral de Caseros es fa pel camino de la Laguna, que ix des dels afores del poble seguint la ruta de la guerra civil. El camí està asfaltat en la seua major part i amb paletes indicatives de les restes arqueològiques de la batalla de Sarrión durant la guerra civil del 1936.
A partir del mas de Subicuestas la neu es present al camí i per a arribar al lloc d'inici fa falta (hui) un vehicle 4x4. Per sort ens trobem que ja ha passat algú davant fins als corrals. Ens trobem que baixen dos veïns de Sarrión que han pujat el pastor que té les ovelles als corrals per a baixar-les a zones on no hi ha neu, els preguntem per l'estat de la neu i sembla que serà bo (per a nosaltres).
Inici de la ruta.

Arribem als corrals, on hi ha un cartell explicatiu de les fortificacions de la guerra i iniciem la ruta seguint el camí que travessa els corrals i baixa cap al barranco de la Hoz, ací un simple barranquet.
Corrals de la Laguna.

Les savines ens acompanyen tota aquesta part del recorregut formant un savinar ample i obert, mentre la pista, no sempre evident, ens baixa cap al barranc.


Seguint la pista.

A l'arribar al barranc deixem a l'esquerra el Camino de la Sierra que per sota de la Peña del Cerdo es dirigeix al Barranco de la Zarzuela i Javalambre i per on tenim pensat tornar, seguint en sentit invers la ruta de la "Alfondeguilla - Javalambre".
Barranco de la Hoz a la capçalera.

Continuem tota l'estona per dins del barranc remuntant-lo per una zona d'intensa carstificació on s'obrin algunes planes cultivades. Es tracta de dolines en artesa i d'uvales formades per la coalescència de diferents dolines. Són zones on la calcària dominant s'ha dissolt i han restat les argiles roges, aprofitades ara per a cultius o per a prats. Als seus voltants trobem alguns grans exemplars de savina que aprofiten la millor terra per a créixer.
Savina monumental enmig dels bancals.

Deixem a l'esquerra un parell de plans treballats i pugem en diagonal cap a uns corrals que al mapa venen rotulats com a "corrales de redón" encara que un pastor més tard ens donarà el nom de Corrales de Caseros i del Tío Victor respectivament.
Ens adrecem cap a el més amunter per mirar d'arrecerar-nos per a dinar, que ja va sent hora i fora dels barrancs corre un airet que talla.
Corral de Caseros.

Tenim sort, la casa del pastor, a la vora del corral, es troba oberta i trobem taula i cadira per menjar sentats. Es tracta d'un refugi precari usat pels pastors a l'estiu quan pugen a guardar.
Una vegada dinats continuem camí enfilant cap al Javalambre, que tot i no vore'l, intuïm que està ben aprop.
Anem pujant per un barranquís per protegir-nos del vent fins que arribem al cap de dalt de les llomes que corren entre el Chorrillo i la Dehesa.
Les grans savines han deixat pas a un paisatge tacat de xaparres (savina rastrera) que no veiem a l'estar tapades per la neu, però que se'ns fan presents quan es trenca la capa de neu que les cobreix i ens enfonsem fins al genoll enmig d'elles.
Remuntant a recer del vent.

Seguim fins a dalt de tot on ens trobem cara a cara amb el Javalambre (bis o fals).
Javalambre bis o falso javalambre.

Ací és on hem de prendre una decisió. Calculem el temps que ens queda per anar al pic i retornar al cotxe i les hores de llum i sembla possible però molt ajustat així que per evitar riscos decidim no pujar.
Continuem cap al sud per les llomes fins arribar al collet a sota del Cerro de la Dehesa on passa el Camino de la Sierra i seguim a l'esquerra.
Anem baixant pel camí i ens desviem a la dreta per entrar a vore els corrals que hi ha sota la Peña del Cerdo i a la vora d'una dolina cultivada.
Reprenem la baixada i deixem a l'esquerra les dolines en artesa, de fons pla, ocupades pels cultius per on hem passat abans passant un poc més avant per la vora de los "cuencones", grans dolines d'embut que es troben a la nostra dreta.
La major part de les dolines de la zona han estat capturades per altres dolines o per la xarxa orogràfica, ací però podem vore un parell de grans dolines d'embut perfectament formades.
Continuem la ruta i baixem per un paisatge familiar, clapejat de savines, fins enllaçar amb el camí d'anada i, seguint les traces deixades a l'anada retornem als corrals.
Javalambre des del Corral de la Laguna.
Gràcies a Carlos que va anar obrint la traça quasi tot el temps hem pogut fer esta ruta, que de ben segur repetirem per a pujar, finalment, al Javalambre.

Ací està el track:


Ací un altre track que comparteix part del traçat:

los tederos - corral de redón (o de caseros)

Més informació:
  • Peña Monné, J. L. et al. Paisajes naturales de la provincia de Teruel Ed. Instituto de Estudios Turolenses,  Teruel, 2000
  • González Cano, J. M. et al. Inventario abierto de los bosques singulares del sector S.E. de la província de Teruel Ed. Consejo de Protección de la Naturaleza de Aragón, Zaragoza, 2001
  • Web de l'ajuntament de Sarrión
Observacions: de la part final de la ruta no he posat fotos perquè la bateria no va aguantar el fred. 

dissabte, 17 de març de 2012

D'AIN A LA PENYA PASTOR PER LA FINESTRA


Hui hem anat a Aín. Feia ja molt de temps que no anàvem a caminar i ja tocava. Entre les moltes rutes possibles al voltant d'Aín ens hem decidit per un recorregut que jo fa anys que no feia i la resta no coneixien.
La ruta a fer és curta i clara. Pujar a la Penya Pastor per la Finestra, continuant pel Picaio i fent tota la cresta fins el Pic Espadà. Al final, com passa sovint, no hem pogut completar el recorregut ja què ens ha costat prou arribar a la Penya Pastor i se'ns feia tard per fer la resta del recorregut. Així doncs l'aparquem per a un altre dia.

Hem eixit de la plaça d'Aín enfilant cap al Calvari. Just abans d'arribar hem girat a la dreta per agafar una senda que puja per la vora d'un barranquís sota l'espès brancam de les sureres. Un poc més avant i amunt, les sureres deixen pas als pins que entapissen de pinotxa tot el sol.
Senda d'eixida d'Aín.

La senda puja fent voltes cap a un rellomet i resseguint-lo assoleix la carretera d'Almedíjar. La seguim a la dreta una trossada fins arribar a un reguer. Just a la dreta arriba una pista que també puja des d'Aín, passant per la vora d'una gran surera. Nosaltres enfilem a l'esquerra pel reguer.
Tota la pujada fins a la Penya Pastor la farem sense senda. A vegades trobem traces de vells senders i en altres rastres d'animals, i per tot arreu trobarem restes de fortificacions de la darrera guerra.
Anem pujant per sota d'un bosc mixte amb més pins que sureres que ens acompanyarà fins arribar als peus de la Finestra.
Comencem la pujada.

Anem buscant el millor pas mentre ens dirigim a un rellomet on trobem les restes d'un vell sender que remunta fent revoltes. Estem ja a una certa altura i entre els pins podem vore als nostres peus però molt més avall el poble.
Aín tan prop i tan lluny.

Comencem a trobar trinxeres mentre arribem al llom d'espadà, al que li dona el nom a la serra i que des de la bassa del mig d'Aín puja a buscar la Penya Pastor i pel Picaio, el pic d'Espadà i la Pastora ve a baixar a la nevera d'Algímia.
Fem un poc de volta per evitar un cimet abans d'un collet. Ací trobem més trinxeres i refugis excavats a la trencallosa roca, mig enrunats, usats com a polvorí.
A partir d'ací comença el tram més aventurer. Cal anar seguint la divisòria d'aigües i buscar el millor pas entre les penyes i la vegetació (majoritàriament carrasques menudes).
Comencem a pujar per les penyes de rodeno. Ací podem complicar-nos el que vullguem, podem mirar de fer la volta o escalar. Nosaltres ho fem depenent del terreny: allí on la vegetació ens ho permet fem la volta, on és més net pujar per les penyes ho fem.
Si fins ara la pujada era dreta ara ho és més. De tant en tant ens aturem per reprendre l'alè i per disfrutar del paisatge: Aín als nostres peus, el Batalla davant i al fons la Plana i la mar.
Mirador a la cresta.

Continuem pujant entre les penyes. Ací i allà trobem parets de pedra i restes de parapets de la guerra. Les sureres deixen pas a les carrasques que s'arrapen a la poca terra, la majoria molt menudes a causa de la poca molla del terreny i d'haver estat tallades a la postguerra per a fer carbó.
Carrasquissos a la carena.

Sembla que no avencem però ja estem més a prop del cim. Un tros més planer ens deixa descansar un poc de la pujada encara que l'avanç no és, ni de bon tros, massa fàcil.
A la nostra esquerra tenim el pedregar que baixa de la Penya Pastor a la surera de les Revoltes, una opció de baixada molt aventurera però que sembla que no convenç a alguns hui.
Darrer tram.

Arribem per fi a la Penya Pastor. Hem passat la finestra en algun moment, es tracta d'un tall a la carena però n'hem passat un parell, per tant no n'estic segur de quin dels dos és.
Dalt la Penya Pastor.

Descansem, fem un mos i admirem el paisatge mentre pensem el camí que seguirem a la baixada. Tenim dos opcions, les dos abalisades amb blanc i verd del SL-CV-27: baixar per l'aljub del tio Carreguí i el camí de la Serra al coll de la Ibola i per la vora del castell tornar al poble o baixar a buscar el barranc del Picaio. La tercera de seguir crestejant pel Picaio a Espadà està definitivament eliminada.
Ens decidim per baixar a buscar el barranc del Picaio i la carretera d'Alcudia. La baixada té molta pendent però està ben fressada i és fàcil de seguir.
Arribem finalment a la carretera i només hem fet 4 km. Abandonem el SL-CV-27 i girem a l'esquerra. Per allargar un poc més l'excursió la seguim cap al coll d'Alcudia per baixar pel vell camí d'Alcudia seguint el SL-CV-28 que baixa per sota de l'escapulari i just per baix de la cova de la tia Ondera, tot venint del Tossal Campana.
Després de travessar el barranc del Picaio, que pren el nom del cim i la partida que té a sota, tornem a eixir a la carretera i, si havíem eixit pel Calvari, retornem a Aín pel cementeri tancant el cercle.
Com que el dia acompanya aprofitem per fer un traguet i relaxar-nos al sol a la porta del bar d'Aín.

Ací es pot vore l'itinerari d'ascensió:


Dificultat de la ruta segons el MIDE:




Ací està el track:



I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

ain - finestra - penya pastor - les revoltes més informació ací
ain - font del toro - font de la pistola
ain - picaio - penyes blanques - ain més informació ací
ain - penya pastor - penyes blanques
ain - penya pastor
ain - espadà per la cresta des del Picaio
ain - ombria batalla - torques

Més informació:


Aclariment:
A molts llocs apareix el cim del Picaio anomenat "Gurugú". Jo el cite com a Picaio per ser aquest el nom que em van donar com a "antic i vertader" a Aín. Pel que em van contar l'origen del nou topònim és ben recent: a sota del Picaio hi havia una finca el propietari de la qual havia fet el servei militar a Melilla, on es troba el Gurugú original. Quan l'home pujava a la finca comentava a la gent "me'n vaig al Gurugú" per analogia al Gurugú melillenc i d'ahí que alguna gent el conega amb aquest nom.
A Aín a més del cim del Picaio hi ha una partida, als peus del Picaio, delimitada pel barranc del Picaio, que baixa des d'ell. En general totes les partides d'Aín estan delimitades per els rellomets o replecs de les muntanyes i s'estiren des dels cims fins als barrancs (així trobem el Benialí, el Pinar de l'Estat, les Rossetes, etc.).
Aquesta informació la vaig recollir l'estiu del 2005 gràcies a la col·laboració de Fernando Blázquez que em presentar dos informadors que ens van anar delimitant les partides i aportant topònims sobre el poble. Malauradament no he trobat l'original amb tots els topònims que vam recollir i el nom dels informadors.

dissabte, 10 de març de 2012

DE PAVÍAS A LAS BALSILLAS PER LA BALSA DEL LOBO


Hui hem tornat a Pavías a fer unes rutes que ens van explicar l'última vegada que vam estar.
Com que hem eixit a l'hora de sempre i havíem d'estar a casa pronte, sense descuidar la cervesa del final hem fet una volteta curta. Hem pujat per la Fuente Juncosa i Robira a la Balsa del Lobo i des d'ací a la Serratilla a las Balsillas. Hem baixat per l'Abejero i el Royal cap al Maingrané i hem tornat pel camí de Higueras. La idea era allargar la volta fins al mas del Prado i tornar pel collado Veralante (ja en terme de Torralba i Higueras) però se'ns feia un poc llarg.

La primera dificultat del dia, i la més gran que hem trobat ha estat eixir del poble cap a la Balsa del Lobo. No és que Pavías siga un poble molt gran però hem hagut de preguntar, primer a un home que se n'anava a l'hort amb la màquineta de raure (motocultor) i després a un altre a les últimes cases del poble. Allí mateix hem trobat dos senyals indicadores de les Ruta 2: a la Peña del Morrón i Ruta 3: a la balsa del Lobo realitzades per la Asociación Cultural La Artea de Pavías ja fa uns anys.
Hem eixit pel camí de la Fuente Juncosa i només eixir del poble ens hem trobat a un bancal uns aparells gimnàstics per a majors que els més majors han aprofitat per fer estiraments.
El més xiquet jugant.

Hem continuat pels bancals, encara treballats, que hi ha entre el poble i la font i que es reguen de l'aigua de la font.
Basses de la Fuente Juncosa.

La font es troba molt prop del poble i té unes taules sota d'una curiosa pèrgola, una imatge de la mare de Déu de la Soledad i un parell de basses de reg que antigament també s'usaven per a prendre el bany. La font pròpiament dita està un poc més amunt on brolla l'aigua d'un forat que s'obri just al mig del barranc.
Ací la pista deixa pas a la senda que, just dalt de la font, es bifurca. Hem de seguir a l'esquerra com bé indica la paleta cap a la Balsa del Lobo, l'altra senda puja a la Peña del Morrón.
Comencem a pujar seguint el barranco de Juncosa per un espés pinar, com totes els cims que envolten el poble i que es van salvar del gran incendi de l'any 1994.
Senda de pujada.

La vella senda empedrada va resseguint el barranc fins que l'abandona per l'esquerra fent un parell de voltes i flanquejant la capçalera del barranc fins que arribem a una vella pista que baixa des de la carretera de Torralba.
Just quan s'arriba a la carretera mou una senda a l'esquerra que recorre tota la solana de Juncosa per arribar a la Balsa del Lobo, i la seguim. L'altra opció és recórrer un centenar de metres per la carretera i agafar a l'esquerra la pista que, per la part més alta, arriba a la Balsa del Lobo.
Seguim però la senda que travessa el pinar i des d'on, quan els pins s'obrin un poc, podem vore les cases més altes de Pavías al fons de tot i voltat de pinars.
Panoràmica de Pavías i la Peña Blanca.

Arribem finalment a la Balsa del Lobo on hi ha una bassa que recull les aigües pluvials i un aljub ben conservat i amb una retol que ens recorda que és responsabilitat de cadascú de nosaltres mantindre l'aigua en bon estat. Abandonem ací la Ruta 3, que baixa directa a Pavías passant pel dipòsit d'aigua potable del poble.
Aljub i Balsa del Lobo.

Continuem uns metres i de seguida ens desviem per una senda enfitada i recentment recuperada que travessa la Serratilla. Fins ací va arribar el foc del 94 i el paisatge està dominat per matolls i pimpolls que crèixen amb força.
Travessem la llarga lloma de la Serratilla des d'on tenim un magnífic panorama de la vall del Palància i de bona part de la Serra d'Espadà. Veiem els cinc mils que ens queden darrere i els tres mils que ens queden davant, i destacant al fons el Alto de Santa Bárbara de Pina.
La Serratilla, al fons el Pinar de Torralba.

Resseguim la capçalera del barranco de la Mina, que es troba a l'altra banda on destaca l'escombrera, i arribem finalment a enllaçar amb el camí vell de Higueras a Torralba que passa per l'Alto de las Balsillas.
Ens apropem uns metres fins a las Balsillas, on hi ha un collet que parteix les aigües del barranco de la Mina i de la Pedriza, a la capçalera del Aguanaj de Higueras, i mirem si hi ha senda neta per arribar a la mina. Com que no és el cas retornem sobre els nostres passos i comencem a baixar cap a Higueras per la senda (també es pot baixar per la pista que puja per l'Estonar.
Arribats a l'altura del corral del Abejero, abandonem el camí d'Higueras i agafem una senda, no tan neta al principi, que per dalt del corral ens baixarà al Royal de Pavías.
Continuem baixant pel terreny calar que ens ha acompanyat des que hem eixit de Pavías (excepte a las Balsillas) per una vella senda empedrada que baixa per la vessant coberta de matolls fins arribar al Royal, on arriba una pista des de Pavías.
Ací la blanca calcària deixa pas al roig del rodeno. El paisatge es diversifica trobant alguns retalls de bosc de pi rodeno entre els ametlars florits i és que ens trobem al límit de la superfície cremada.
Continuem per pista no sense desviar-nos a vore la magnífica surera del Maingrané, solitària i plena de vida voltada de camps d'ametlers.
Surera del Maingrané. Es pot comparar el tamany amb les persones de sota.

Després de fer-li els honors seguim la ruta per la pista. Descartem el camino del Maingrané que ens conduiria Pavías per una bonica senda empedrada i decidim baixar per la pista a buscar la carretera.
Passem sota un rodal de roures que pengen en equilibri inestable de les vessants erosionades d'un reguer i arribem a la carretera on busquem el vell camí de Higueras, que només conserva la seua antiga traça fins el cementeri.
Continuem per l'ample camí veïnal que travessa les hortes del poble i ens aturem a xerrar amb un dels molts hòmens que es troben treballant la terra per a sembrar. Es tracta del mateix a qui hem preguntat el camí per eixir del poble.
Seguim pel camí per entrar al poble pels llavadors, no sense abans haver passat sota un arc que condueix l'aigua al Molino del tío Silviano des de la bassa al cup per on baixava per moure la mola.
Cami sota l'arc del molí arribant a Pavías.

Per a concloure la jornada i recuperar forces ens assentem a les taules del bar, parades al sol just a la vora de la carretera que travessa Pavías i per només passen les bicicletes dels xiquets i algun veí que torna de l'hort o que s'acosta al bar amb cotxe.

Mapa de la ruta.



Ací està el track:



Ací més tracks que comparteixen part del traçat:

higueras - pavías - higueras més informació ací
mas del prado - higueras
Torralba - pavías - alto del pinar
Torralba - alto del pinar més informació ací
Matet a Torralba més informació ací

Més informació:

  • Fullet de rutes sobre Pavías de la "Cultural La Artea", accessible a la web.
  • Bar de Pavías (964 145531)
  • Web de l'ajuntament de Pavías
  • Barberà i Miralles, Benjamín Catàleg dels molins fariners hidràulics de la província de Castelló Ed. Antinea, Vinarós, 2002