diumenge, 28 d’octubre de 2012

DEL CANTAL A LA NEVERA DE CUATRO CAMINOS PELS PINARS DE VILLAMALUR

Una vegada més tornem a Villamalur per a fer una ruta amb xiquets, per a aprofitar l'àrea recreativa de la Rambla (a la fuente el Prao) per dinar i jugar, i no sempre per eixe ordre, a l'acabar la ruta.

Comencem a caminar des del Cantal, vora un refugi de caçadors i punt de pas del GR-36. Des d'ací no seguim el GR sinó que enfilem la pista que mou davant el refugi i remunta el barranc de la Parra, on naix la rambla de Villamalur.
Pista de la Parra.

De seguida entrem al pinar i la pista discorre sota l'ombra dels pins i d'algunes sureres disperses. Deixem a la dreta el sender que puja per la Solana del Molino a la Pista de Pavías i continuem recte. Al cap d'una trossada deixem a l'esquerra un sender quasi inapreciable per on retornarem i, un poc més avant, travessem el barranco de Chércoles, seguint la pista que gira a ponent.
Ací deixem la pista i agafem una senda que mou a l'esquerra sota les sureres.
Inici de la senda al mas de Jordán.

Es tracta d'una vella senda, que encara es conserva en un estat acceptable gràcies als pocs matolls que creixen sota els pins i sureres.
Anem pujant per tot un llomet que separa el barranco de Chércoles i el de las Gabarras.
Senda al mas de Jordán.

Arribem finalment a un lloc on la senda es fa difusa i costa de seguir, prop ja del final del bosc que s'acaba i deixa pas a un terreny desarbrat, fruit d'incendis passats, que travessem per arribar al assolat mas de Jordán on trobem una pista que enllaça la pista de Matet (o camino de Segorbe) amb la de Pavías resseguint l'ombria de la Cerretilla.
Pista sota la Cerretilla.

Seguim la pista a l'esquerra per un terreny calar on les sureres i el bruc deixa pas a carrasques, roures i romer.
Passem pel corral de Gimeno i arribem a la pista asfaltada de Matet, just dalt de Chércoles on fa un parell de revoltes.
Com que els xiquets no estan cansats seguim amunt pujant cap a Cuatro Caminos, resseguint la pista que recorre una ombria on el vent bufa ben gelat, fins que eixim a Cuatro Caminos on torna a pegar-nos el sol i no corre tant de vent.
Pista asfaltada de Matet.

Des d'ací pugem per un senderol que passa per la vora dels bancals de cirerers que baixen del coll, per tal d'estalviar-nos uns metres, però les argelagues, que són quasi tan altes com els xiquets, fan que la drecera ens ixca errada.
Arribant a Cuatro Caminos.

Arribem finalment a Cuatro Caminos on es troben els camins d'Alcudia a Matet (o a l'inrevés) i el de Villamalur a Algimia (o Segorbe). Nosaltres no seguim cap dels quatre camins dits i agafem la pista que puja a la Nevera de Villamalur.
Passem per l'ombria de la nevera on estem exposats al vent gelat del nord, però com a contrapartida podem disfrutar d'unes magnífiques vistes de Villamalur, Penyagolosa, la Serra d'Engarceran, ....
Arribem així a la Nevera de Villamalur o de Cuatro Caminos, una de les cinc neveres de la serra d'Espadà i la més gran de totes.
Nevera de Villamalur.

La nevera ha perdut la coberta i només conserva els dos arcs que l'aguantaven, però s'han fet obres de consolidació i presenta un bon estat de conservació.
Després de la visita a la nevera enfilem la senda que baixa cap al mas del Taide, enllaçant amb la pista que entra a la Talaia.
Es tracta de l'única zona de la ruta on no anem per dins del pinar sinó per un terreny més obert.
Senda de baixada al mas del Taide.

Arribem a la pista i continuem cap a l'esquerra travessant antics bancals ara embardissats fins que arribem al morret on es troben les runes del corral del mas del Taide.
Pista del mas del Taide.

Continuem baixant i el paisatge canvia, el terreny calar deixa pas a la pisssarra i els pins a les sureres entreverades amb pi ver (o pino negro que li diuen a Villamalur).
 Arribem finalment a la Pista asfaltada de Matet prop de Chércoles, i continuem cap avall travessant els pinars del Fargueral.
Després d'uns centenars de metres deixem la carretera i seguim una senda a l'esquerra que voreja un barranquís, sempre sota els pinars amb un sotabosc escàs.
Pinars de l'Umbría de la Parra.

La senda davalla amb força per a buscar el barranco de la Parra i aboca a la pista que ja haviem xafat a l'inici. Només ens queda refer les nostres passes fins al Cantal.
Caseta del Cantal.

Com que ja és hora de dinar ens acostem a l'àrea recreativa de la Rambla, vora la fuente el Prao, per dinar i descansar.



Ací està el track:



I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

villamalur -cabezo - tejeria - cantal - fuente el prao
naixement rambla villamalur
el prao - catalan - 4 camins  més informació ací
fonts castro - talaia - nevera 4 camins - nevera talaia
4 camins - campana - 4 camins
pedralba - la ràpita - pedralba
font de castro - 4 camins més informació ací
4 mils d'espadà
alcudia - espadà - rapita
alcudia - 4 caminos
2mils espada 2012 més informació ací


Més informació:
  • Terrasit
  •  Boira i Muñoz, P. El comerç de la neu a Castelló de la Plana Ed. Antinea, 2008

dissabte, 27 d’octubre de 2012

COVES DE SUERA

Hui tocava tornar a Espadà, després de molt de temps sense anar, així que hem anat a Suera per a pujar al Castell per una vella senda recuperada pel taller d'ocupació de Suera, que ha estat recuperant velles sendes i de passada hem visitat les Coves de Suera Alta, la Cova del Castell i la Cova de Mahoma, retornant per la senda de la font de la Figuera.

Hem eixit de Suera pel camí de Castro, passant per baix de les Eres i per dalt de les hortes, fins que hem trobat la bifurcació entre el camí vell i la nova pista de Castro.
Castell des de la pista de Castro.

Seguint pel camí vell, baixem a  travessar el barranc de Castro per les Passeres i enfilem el camí vell de Castro que remunta el barranc per la solana.
No el seguim molt de tros i de seguida ens desviem per agafar la senda del castell.
Comencem a pujar per l'assegador del Castell, on encara hi ha trossos delimitats per parets de pedra seca, fins arribar a l'Era de la Cova, de la qual només queden les parets de dos cases vora un cingle.
Era de la Cova.

Ací deixem el camí del castell i agafem una sendera, marcada amb una fita, que busca un baixador natural del cingle i gira cap a Suera buscant els peus del xicotet espadat fins arribar a la Cova de la Tia Cantina.
El castell des de la Cova de la Tia Cantina.

La cova és molt alta i oberta al migdia i presenta un arc natural que permet el pas entre els dos principals espais. Està delimitada per una paret de pedra i es poden vore les restes de construccions un poc per tot arreu, fetes per a aprofitar-la com a corral d'ovelles.
Després de visitar la cova cal estar atents per agafar un senderol poc evident que baixa al camí de Castro.
Baixada al camí vell de Castro.

La baixada no és difícil però cal anar atents per no perdre el camí i no fer un mal pas. Finalment arribem al camí vell de Castro, un dels principals camins del terme i que conserva encara trossos magníficament empedrats. Llàstima que fa uns anys una pala va destrossar en un parell de dies el vell camí que tants esforços va costar fer als veïns de Suera, en una actuació sense sentit.
Camí vell de Castro.

Per sort la part inicial del camí, ample i ben empedrat, que puja fins a Suera Alta es va escapar de la destrossa i així podem disfrutar d'un dels trams més bonics dels camins tradicionals d'Espadà.
Fem camí de pressa i a no tardar arribem al forcall que separa els camins de Castro i de Suera Alta.
Prenem a la dreta pujant cap a Suera Alta que es troba sobre un morret que domina el barranc de Castro.
Suera Alta.

Arribem a Suera Alta i ens aturem al que, segurament, fou la placeta del poble. El taller d'ocupació ha netejat tot l'entorn de malea i es poden distingir fàcilment els carrers, les cases i els corrals, i fins i tot un antic trull d'oli.
Suera Alta fou un antic poblat morisc, que juntament amb Castro i Suera Baixa (l'actual Suera) formaven el castell de Suera, unitat administrativa a l'època morisca i antecedent de l'actual municipi de Suera. El poble es va abandonar a finals del segle XIX i fins fa relativament poc encara es trobava alguna casa dreta que servia com a corral. D'un temps a esta part hi ha la tradició de pujar en romeria a Suera Alta per Sant Bartomeu, antic patró del poble, en memòria dels antics pobladors.
Pujant la campana i els rotllos per a la romeria de Sant Bartomeu , agost del 2005.

Des de la part alta del poble agafem el camí que puja al castell, recentment recuperat i netejat. El camí enceta una forta pujada cap al castell de Suera, pujant a buscar l'assegador del castell que puja per la lloma per a trobar-lo al coll que es troba als peus del castell.
Pujant al castell des de Suera Alta.

Just abans la senda passa sota una cinglera i allí s'obri la Cova del Castell, abric elevat i poc profund tancat per una paret de pedra seca i amb una senda que hi puja.
Després d'una breu visita a la cova continuem camí arribant de seguida al coll on trobem l'assegador del castell que havíem deixat per baixar a la Cova.
Pugem cap al castell seguint la senda que fa la volta per la banda nord del tossal on s'alça el castell. Arribem finalment al recinte inferior i ens creuem amb un grup que hi baixa agafant-los el relleu com a guardians de la fortalesa.
El castell ha estat totalment desbrossat i es poden vore perfectament els tres recintes en què estava dividit l'albacar o pati davanter i la torre celòquia.
Torre celòquia del castell de Suera.

Com que la pujada a la torre és delicada, la major part del grup es queda baix mentre pugem per les restes d'un mur que permeten l'accés a la porta de la torre, coronant el castell. Esta part és poc recomanable a qui no està molt acostumat a escalar i totalment desaconsellable a qui té vertígen.
El senyor del castell.

Després de la visita al castell, reprenem el camí cap a la Gronsa per la senda que enllaça amb l'assegador del Castell, que passa als seus peus.
Travessem l'ampla collada que separa el castell de la Sima i descartem la senda que baixa a Castro, seguint a la dreta cap al corral d'Antoni.
Senda al corral d'Antoni.

El camí, com tots els què hem xafat fins al moment, es troba net de fa poc i avancem a bon pas per un sender que planeja per dalt la Gronsa, resseguint la capçalera del barranc del Castell.
Després de passar un parell de revoltes trobem una fita a l'esquerra que assenyala un dret pujador obert enmig del pinar per on seguim per accedir a la cova de Mahoma.
Arribem a un caminet que seguim a l'esquerra i de seguida s'acaba a la cova. La cova no és molt gran ni espectacular però presenta formacions calcàries, malauradament mutilades, però encara actives.
Cova de Mahoma.

Retornem per la senda que ens baixa còmodament al camí del Corral d'Antoni, ben aprop del mateix, on arribem després de passar pel Bassó del corral, situat just al coll que separa el Guitó de la Sima. Ací arriba també una pista que puja des de Benalises, remuntant pel Carrascal i que ara seguirem cap a la Font de la Figuera passant sota el Guitó.
Baixem per la pista deixant a la dreta el corral de Sucos, que mira al castell davant per davant i, quasi al final de la pista, trobem a la dreta una senda enfitada que ens acosta a la bassa i font de la Figuera, ara eixuta.
Bassa i font de la Figuera.

Un poc més avant de la font, i uns metres abans que la pista mora a uns bancals, ix a l'esquerra el vell camí de la font de la Figuera a Suera que, malauradament no s'ha netejat, tot i que apareix en les rutes publicades per la Mancomunitat Espadà-Millars. Així que no ens queda més remei que armar-nos de valor i fer la bonica, però bruta, senda que baixa resseguint el barranc del Castell.
Senda de la Font de la Figuera.

La primera part del recorregut es troba en un estat acceptable i les argelagues, romers, llentiscles i pins joves ens deixen passar sense més dificultat que trobar el camí.
El pinar, que ens ha acompanyat al llarg de tota la ruta, es fa més espès si cap i ha envaït els vells bancals de les Rompudes i fins i tot pins ja fadrinets creixen damunt la senda.
Arribem així al punt conflictiu del recorregut, on cal baixar al fons del barranc i resseguir-lo per dins. Ací el camí es troba tapat pels esbarzers i l'arítjol que deixen un forat a sobre, on està el camí, i on hem d'avançar ajupits com els porcs senglars.
Tram difícil.

Per sort només és un tros, però es fa molt llarg. Eixim finalment a la vora de la tanca d'una finca i la seguim fins que creua el barranc.
Resseguint la tanca.

Ací el camí continua recte, però els propietaris s'han apropiat d'ell i l'han barrat, tot i que han deixat un estret pas per la vora de la tanca, obligant-nos a fer la volta a la finca per dalt, per una estreta franja cada vegada més tapada de malea. Fa uns anys quan vam passar per ací hi havia un bon pas que ara ja ha desaparegut.
Al final tornem a trobar la traça del camí tradicional, just quan ix de la finca, i el seguim deixant el barranc del Castell un poc més avall.
Arribem a la pista de Saudén i la seguim cap a la dreta, a buscar novament el barranc de Castro.
Encara no hem fet molt tros que sentim crits i de seguida pensem si ens estem posant enmig d'una batuda però res més lluny de la realitat. Es tracta d'un pastor cridant a una cabra que se li ha quedat darrere.
Cabres.

Ens aturem un moment creuant quatre paraules amb el pastor, un dels darrers de la serra i segurament l'últim de Suera, i seguim camí avant amb ganes d'acabar.
La pista gira a la dreta deixant a l'esquerra Saudén i, més avall, les hortes que ens separen del poble. Arribem al final i continuem recte per una senda que continua cap al Rinconet on, travessem un barranquís i un parell de bancals ermats per a eixir al començament de l'assegador del Castell.
Senda al Rinconet.

Desfem el camí fet a l'inici tornant a passar les passeres i pujant a la pista de Castro per on retornem al poble completant un recorregut no massa llarg però interessant, i molt còmode llevat del tros de senda de la font de la Figuera.



Ací està el track:


I ací altres tracks que comparteixen part del recorregut:

suera - cami villamalur - castell
suera - font del porc - castro - camí vell - suera
suera - 4 camins - suera
suera - suera alta - casalet - orguens
suera - castell - casalet - suera
suera - suera alta - font del porc - orguens
suera - villamalur - suera
benitandus - orguens - castell de suera
suera - pedralba més informació ací



Més informació:



dissabte, 20 d’octubre de 2012

DE VILA-REAL A LA POLA PEL RIU MILLARS I RETORN PEL CAMÍ LA MAR

Entre coses i altres feia temps que no eixíem a fer la volteta del dissabte, i semblava que hui tampoc seria dia, però calia provar-ho així que a les huit del matí ens hem trobat quatre valents per fer alguna ruta i, si plovia, anar a esmorzar.
Com que el dia ha eixit núvol però no semblava que anara a posar-se a ploure de seguida hem decidit anar a fer una ruta que fa temps que tenim pendent: baixar pel riu de Millars fins a la mar i continuar per la vora de la mar fins el Clot de la Mare de Déu, remuntant el riu Sec per tornar a Vila-real.

Pot ser no era el millor dia per anar pels rius, però de moment no portaven massa aigua i no plovia així que allí que anem.

Eixim per l'estació buscant el primer Sedeny o el que en queda d'ell, i enllacem al camí Almassora amb el Camí de l'aigua que va fer (sense acabar-lo) l'ajuntament de Vila-real.
Vila-real des del camí Almassora.

Després de passar a sota de la nacional seguim pel camí sèquia vella, que segueix el traçat antic de la sèquia major abans de la remodelació del segle XIX i quan estem ja prop de l'assut de Borriana ens desviem per un entrador que acaba a la via del tren.
Cap al baixdor al riu.

Per la vora d'un hort de tarongers, per no xafar la via amb el perill que representa, busquem el baixador cap al riu, passant per dalt el canal que duu l'aigua de la sèquia de Borriana des de l'assut de Castelló.
Enllacem al mateix caixer del riu amb la ruta d'Almassora Riu Amunt, que el ministeri de medi ambient va realitzar des del pont de Santa Quitèria fins les revalladores d'Almassora.
Camí embassat.

Com quasi sempre el camí original està tallat per un gran bassot semipermanent i cal travessar el riu per baix del pont del tren fins al castell d'Almassora.
Castell d'Almassora.

Just dalt nostre es troben les restes del que fou castell d'Almassora, a hores d'ara un munt de pedres enrunades entre la cantera del riu i les indústries que n'impedeixen l'accés.
Des d'ací enfilem riu avall passant sota la finca del Millonari i per davant de la caseta dels Moros, lloc on estava situat l'assut medieval de la sèquia de Castelló i Almassora.
Un poc més avant arribem a l'àrea recreativa de les Revalladores, just davant de l'assut de Borriana també dit les Revalladores.
Assut de Borriana o les Revalladores.

Al costat de la cantera i sobre la sèquia minada de Castelló i Almassora, al tram que corre a l'aire lliure, es troba la casa de les Reixes, construïda (com diu la placa de la façana) "Reynando Carlos IV" per a albergar els nous partidors de les sèquies de Castelló i Almassora, i provista de Reixes per tal que ningú poguera furtar-li aigua a l'altra part.
Des d'ací ixen les dos sèquies, la d'Almassora a l'aire lliure i la de Castelló minada o sota terra, d'on només sobresurten les boqueres. És una autèntica obra d'enginyeria del segle XVIII i encara en ús, discorrent per un tunel de quasi 2 km al llarg del camí (ara carrer) de les boqueres o respiradors, per on es van treure les runes de l'excavació.
Boqueres de la sèquia de Castelló.

Nosaltres però continuem pel camí de l'estret, vora la sèquia del molí i passant pel molí de dalt i per les hortes de l'estret fins arribar a una nova urbanització construïda a la banda de baix del Darremur en una zona que s'ha inundat en alguna de les grans riuades dels segles anteriors.
Travessem la urbanització i a l'altura del Molí de Baix trobem les senyals del sender del riu a la mar, que baixa a buscar el llit del riu just davant la depuradora de Vila-real.
Continuem per vora riu, que ací porta prou aigua ja que es junta la que baixava pel canal de l'assut de Borriana amb la provinent de la depuradora de Vila-real.
Riu de Millars i alqueria de Marín.

Eixim al camí vora riu i deixem a la dreta el pas de la Pila, que travessa el riu per unes passeres, i dona accés al camí de l'altra banda del riu.
Nosaltres continuem pel marge esquerre passant sota el pont del Secanet i davant la depuradora d'Almassora i enfilem la mota artificial construïda per canalitzar el riu al seu tram final.
Passem entre les Llacunes i el riu, a una zona on es van construir unes llacunes artificials per restaurar les condicions originals del tram baix del riu, i que ara es troben plenes de vida. Conforme passem les fotges s'amaguen als senills i els ànecs alcen el vol fugint de nosaltres.
Riu de Millars.

Deixem a la vora l'àrea recreativa de les Llacunes i, després d'un darrer mirador sobre el riu, abandonem la mota per agafar el camí que discorre per l'ample i sec llit d'inundació del riu, que només en circumstàncies molt excepcionals es cobreix d'aigua.
Camí pel riu.

Passem per davant del camp de tir d'Almassora i arribem on el camí Marjalet travessa el riu pel pas de la Cossa (i enllaça amb el camí la Cossa) cap a les alqueries de Santa Bàrbera.
Nosaltres seguim recte per la vora de la mota primer, i en acabant per dalt la mateixa. Estem arribant ja a les goles i trobem un camp de figueres a la vora del camí. Estem arribant als Alters, terres altes que es troben enmig de les goles i no solen inundar-se. Tot i estar en zona inundable i protegida trobem una sèrie de construccions il·legals repartides al llarg dels alters.
Enllacem poc després amb el SL-CV-26 que recorre les goles i els alters, i el seguim en direcció a la mar arribant a un mirador des d'on s'observa la gola principal, l'única activa al estar el riu canalitzat.
Gola tercera.

Seguim el Sender de les goles que travessa l'alter de la Rabosa però l'abandonem per enfilar rectes a la mar.
Arribats a vora mar, l'orientació és clara, anar seguint la mar cap al sud tota l'estona. Normalment no presenta massa complicacions però la mar està prou alta i amb onades fortes així que hem d'anar alerta per no banyar-nos doncs en molts llocs les onades arriben fins els arbres.
Arribem a la gola, i per sort està tancada així que podem passar sense banyar-nos a la banda de Borriana on està la platja de la Pola. A la punta del camí del Palaciet trobem uns xics que estan fent surf i windsurf aprofitant les onades i el vent que comença a bufar.
Winsurf a la platja de la Pola.

Nosaltres agafem forces i continuem per un tram on l'espai entre la mar i les tanques d'arbres que protegeixen els horts de tarongers és ben estret, i on el mur de contenció construït per evitar l'avanç de la mar ha desaparegut en bona part.
Seguint la mar cap al Calamó.

Cal anar amb compte i als llocs més estrets esperar a passar entre ona i ona, però així i tot més d'una vegada ens agafa l'escuma de les onades que trenquen.
Es tracta del tros més complicat de tota la ruta, però també del més bonic així que el disfrutem i patim a parts iguals.
Després de passar davant la carretereta de Rasset (que permet anar a Santa Bàrbara) anem per damunt un mur de formigó que fa d'escullera davant d'una finca i, on s'acaba, continuem recte per damunt un nou mur refet de fa poc, just a la zona coneguda com el calamó i on la mar té fama de bramar de forma notable als temporals de llevant.
Escollera aprop del Calamó.

Arribem finalment a la punta del camí del Mas Quemao, i com que el trajecte per vora mar comença a passar-nos factura i un dels membres ha fet un mal pas a la grava, decidim retornar pel camí la mar a Vila-real.
El mas Quemao.

Enfilem cap a l'interior, deixant enrere la mar, i passem per davant del gran Mas Quemao fins que arribem al forn de Huite, entroncant amb el camí la Cossa, anomenat així perquè en ell es feien les corregudes per la joia a principis del segle XX.
Camí la Cossa.

Fem un tros pel camí la Cossa cap a Borriana i de seguida l'abandonem per agafar el camí la Mar de Vila-real, just al punt on hi ha un bar.
Enfilem el camí la Mar i anem accelerant el pas doncs el vent comença a moure de llevant i se senten alguns trons cap a Espadà.
Passem pel Mitjà del Moli Nou, on es reuneixen els sequiers de les sèquies de Matella, Molí Nou i Matella.
Travessem ací el camí de Santa Pau, nom que pren ací el conegut a la resta de la Plana com a Caminàs; i enfilem amunt per passar el camí Carnissers.
A l'altura del molí Matella comença a ploure en ganes i cal treure's la roba d'aigua.
Molí Matella.

Just després, a l'arribar a la vella venta de les Creuetes (vora els vells dipòsits d'aigua potable de Borriana) el camí es troba tallat per la nova autovia d'Almassora i cal desviar-se a buscar la rotonda que permet passar a l'altra banda.
Sense entretenir-nos arribem al Xop de Nius, vora la Tanda o sèquia Sobirana, i seguim pel caixer avall, a buscar el camí Cedre.
Camí vora la Tanda.

A l'arribar al camí Cedre, anomenat així a causa d'un cedre que hi havia plantat a la vora al segle XVIII, girem amunt cap a Vila-real. Passem pels Vintens, l'única partida de Borriana que es rega de la sèquia de Vila-real i anomenada així per haver de pagar la vintena part de la collita a Vila-real.
Arribem al Darrer Sedeny i continuem recte, deixant a la dreta l'alqueria de Peiró, ara a la vora de les basses del reg per degoteig de les Solades, i quan travessemel Tercer Sedeny comença a diluviar convertint-se el camí en un riu d'aigua.
Travessant el Tercer Sedeny.

L'aigua ens dona una treva al pujar el pont que passa la carretera General, just a la vora de l'alqueria del Rosari, però torna a animar-se entrant al poble pels magatzems de taronja just a la vora del Segon Sedeny.
Així retornem a casa pensant en una bona dutxa calenta i alguna beguda per escalfar el cos.

Ací està el track:


I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

ruta de les ermites de Borriana 2003
camí dels assuts vila-real - almassora - borriana
goles del millars
vila-real - darrer sedeny - sequia de les argamasses
vila-real - pont nou - santa quitèria

Més informació:

diumenge, 14 d’octubre de 2012

ALPINISME PER A XIQUETS A CARBONERA

Feia anys que no pujava a Carbonera i al trobar un track que pujava des de la cara sud vam decidir aprofitar i fer la crestera de las Dehesas Nuevas i de Carbonera.

Comencem a caminar a una ampla collada als peus del Puntal de Caramochuelos, a la carretera forestal (de terra) entre Bezas i Valdepesebres. Just ací un cartell de Pàrquing ens convida a deixar el cotxe i començar la ruta.
Pujarem a Carbonera per un tallafocs que comença ací mateix i que ressegueix la carena on ressalten alguns crestalls de quarcita que faran més entretinguda l'ascensió.
Tallafocs per on pujarem a Carbonera.

El primer tram és un poc avorrit, sobretot per als xiquets, doncs és una llarga pujada pel tallafocs, però ben prompte s'anima i comencen les grimpades per les roques.
Grimpant per les roques.

La veritat és que no cal grimpar ni posar les mans però els xiquets s'ho passen d'allò més bé buscant les parts més difícils i per on més roques hi ha.
Quan arribem al cim de les primeres roques girem enrere i als nostres peus s'estén bona part del paratge dels Pinares de Rodeno.
Mirant enrere.

Mirant avant tenim ja a la vista, però molt lluny, el cim de Carbonera amb la seua torre forestal.
Continuació de la carena. Carbonera al fons.

Continuem per la cresta però ja sense tantes roques fins que ens trobem als peus del capoll de las Dehesas Nuevas.
Pugem fins al cim grimpant i ens encordem per baixar, pensant que pot ser ens caldrà desgrimpar algun tros.
Encordats pel crestall.

El final del crestall es troba tallat per un esglaó d'un parell de metres, que amb cura es pot desgrimpar en algun lloc, o evitar fent una volta més gran. Com que els xiquets ja tenen l'arnés i hem carrejat la corda aprofitem per muntar un rapel senzill des d'un pi.
Part de baix del rapel.

Després de fer el rapel continuem baixant fins arribar al Vago de la Ventana, on puja una pista des del collado de Caramochuelos. Nosaltres però continuem amunt pel tallafocs encetant la dura pujada final a Carbonera.
Tram final de pujada a Carbonera.
La pendent és força gran i cal pendre-s'ho amb calma. Ens trobem arrecerats del vent que ens ha bufat al llarg de tota la pujada i fa calor.
Arribem finalment a la vella casa on s'estava el forestal, i pujant un poc més amunt al final de la pista que puja des de Valdepesebres.
Un tram final d'escales obrades ens duen a sota de la torre de vigilància forestal, i just a la vora es troba el vèrtex geodèsic de Carbonera.
Vèrtex de Carbonera.

Les vistes són magnífiques i al sud es veu clarament la serra de Javalambre, i a la seua esquerra la serra de Gúdar. Més aprop distingim Teruel i la vall del Guadalaviar. Als nostres peus la fossa del Jiloca que s'esten cap al nord i de l'altra banda Sierra Palomera, i d'esta San Ginés. Tenim també una panoràmica completa de la serra d'Albarracín des del massís del Tremedal al Jabalón.
La baixada l'hem de fer per un tallafocs que mou d'ací mateix i passa pel collado de las Trincheras, però des d'ací hi ha unes penyes complicades de baixar, així que iniciem la baixada per la pista a buscar el tallafocs però més avall.
Pista de baixada.

La pista va fent la volta al cim, voltats de pinars de pi rodeno en una agradable baixada fins que fa una revolta molt tancada a esquerres. En este punt hem d'abandonar la pista i baixar pel tallafocs que té una gran pendent encara que no presenta massa dificultat llevat de les pedres soltes que ens poden fer caure alguna culada.
Tallafocs de baixada.

La segon part de la baixada no té tant pendent i es fa més còmoda de baixar.
Arribem finalment al collado de las Trincheras i agafem la pista cap a la dreta de retorn al punt d'eixida.
La quarsita dels cims ha deixat pas a una pissarra molt desfeta, i les carrasques dels crestalls rocosos als roures sota els pins.
Camí de retorn des del collado las Trincheras.

Anem planejant, tot i que també baixem un poc a buscar el collado de Caramochuelos, i passant per la part baixa de las Dehesas Nuevas.
Després del coll la pista puja un poc, travessant un pinar més espés fins arribar al punt d'inici.
Dehesas Nuevas.

Completem així una curta però interessant volta, fàcil per als majors però amb un punt d'aventura per als xiquets.

Ací està el track:



Més informació:
  • VV.AA. El Rodeno. col. Rutas CAI Aragón. Ed. CAI, 2005
  • De Jaime Lorén, Chabier Paisaje protegido de los pinares de rodeno y sierra de Albarracín. Ed. PRAMES, 1996
  • Paisaje Protegido de los Pinares de Rodeno