DE MARTURI AL RETAULE: PEL COR DE LO PORT.

Tornem al Port i ja en tenia ganes perquè fa molts anys que, per una raó o altra, no feia cap ruta per eixos paratges. Així que l'excursió que fa el Centre Excursionista de Vila-real, com cada any, al barranc del Retaule per a visitar el Faig Pare ha sigut l'excusa perfecta per tornar-hi.
La ruta discorre per uns racons que no tenia xafats ni coneguts, arribant al Retaule des de la part del Caro. Fa anys ja vam estar ací amb Àlvar fent la cresta del Marturi, ressenyada en un llibre sobre grimpades pel Port però des d'aleshores no hi havia tornat, ni per esta ni per cap altra part (i ja fa cinc anys) i la veritat és que ha estat massa temps sense recòrrer unes sendes que porten tants bons records. Però anem a poc a poc.

L'aproximació ha estat llarga i és que entrar al Port per la carretera del Caragol és més llarg (venint del sud) que fer-ho per la Sènia o Mas de Barberans. I quan hem arribat al restaurant ja era hora d'esmorzar. Així que entre unes coses i altres ens hem posat a caminar quasi a les deu, i la ruta no és curta.
Hem deixat els cotxes al coll de la Carrasqueta on el GR-7 deixa la pista de Millers per pujar al coll de Pallers. Just ací hi ha una replaceta on es poden deixar 7 o 8 cotxes.
Hem eixit pista avall cap a la Cova Avellanes encara amb la frescor del matí d'este octubre tan estrany que més bé sembla setembre. Passem per la vora dels xalets que es van fer als anys setanta i vuitanta i finalment els deixem enrere.
Anem a bon pas perquè ara el camí és ample, planer i va de baixada i la ruta és llarga i en algunes parts complicada, així que cal avançar camí ara que es pot. El sol comença a eixir per darrere dels Pallers i il·lumina el fondal ombrívol per on passa la pista.

El Sol transponent el coll dels Pallers.

De seguida ens sorprèn la rica vegetació del Port, amb orons que comencen a canviar de color encara que molt més tard del que tocaria doncs no ha fet fred i grèvols plens de fruit que destaquen entre la verdor dels pins.

Camí de Roquetes a Fredes.

De seguida arribem a l'àrea recreativa de la Cova Avellanes i deixem la pista per entrar fins a la font de la Cova, on hi ha tauletes i una aixeta que canalitza l'aigua de dalt.
Per la vora d'un cobert mou la senda que puja cap al coll de Caguitos, per on hem d'anar. Alguns pals indicadors ens acompanyen al camí de pujada.
El camí està envoltat de boix, com no podia ser d'altra manera al Port on el boix és omnipresent, i puja amb ganes fins arribar al Bassis del Marturi.
Aprofitem per fer un glop d'aigua al bassi i seguim amunt pujant a l'esquerra i descartant la senda que per la dreta passa sota els cingles de la Mola del Boix i arriba a l'embarronat.
La nostra senda planeja fins a buscar un morret per on enfila amunt per a buscar el coll de Caguitos, entre l'extrem nord de la Mola del Boix i el començament de la cresta del Marturi que s'estén fins als Pallers.
Arribem finalment al coll i se'ns obre al davant un grandiós paisatge ... cobert per núvols baixos que arrossega el vent de la marina. Tot i així les vistes del Caro o les Mirandes emergint dels núvols ens compensen un poc.

Núvols baixos a la Joca i les Mirandes.

Ens acostem cap a l'inici de la Cresta, i mirem el Barco, una curiosa formació rocosa en forma de proa de barca. Just ací estan els passos més complicats de la cresta.

Cresta del Marturi cap al Caro.

Després del descans i les fotos travessem el coll passant a la banda de la mar i passem per dalt els vells bancals de Caguitos, per un senderol precari però enfitat que passa sota els cingles que tanquen la mola del Boix per esta banda.
Ací cal anar amb conte perquè presenta algun tram exposat on un mal pas pot suposar una mala caiguda, però només són uns metres.

De seguida arribem als teixos de Marturi. És tracta de dos teixos de dimensions considerables, segurament mil·lennaris. Dins la soca d'un d'ells ha crescut un pi rojal ja grandet.

Ens aturema fer fotos, però és difícil trobar un bon enquadre dels teixos per l'abundant vegetació que hi ha als voltants.

Soca de teix amb un pi.

Deixem la senda que seguíem i seguim amunt per un pujador que comença just entre els dos teixos i continua amunt amb algunes fites i punts rojos mig descolorits, i per ell arribem a la Mola del Boix sense haver de passar cap cingle.

Pujador a la mola del Boix.

Arribem a la mola i els boscos queden avall. Sembla que ens trobem en un altre món doncs els espessos pinars que hi ha només uns metres més avall ací no es troben i, en tota la mola, no hi ha ni un pi. Només una gran extensió de boix que cobreix tota l'alta plana de la mola que sembla molt prop del cel.

Mola del Boix.

Travessem la mola en diagonal cap als cingles que la tanquen pel nord. Hi ha alguna fita que ens ajuda a guiar-nos. Per sort fa sol perquè travessar-la un dia de boira de segur que és més difícil perquè no hi ha punts de referència.

Arribem als cingles i seguim per la vora dels cingles cap a ponent a buscar el pas de l'Embarronat, un tall que es veu al fons i que separa la mola del Boix de Serrassoles.

Cresta de la Mola del Boix.

Si seguim vora els cingles trobem una crestera fàcil que baixa cap a l'Embarronat de Carlares. Una altra opció és baixar per un fondal que forma la mola de baixada. Ací una part del grup tira amunt per fer la cresta i la resta baixen a buscar el fondal.

Ens retrobem just abans de l'Embarronat i tots junts baixem al coll. Ací arriba la senda que hem deixat abans al Bassis de Marturi i recorre el peu dels cingles de la Mola, que nosaltres hem fet per dalt.

Des d'ací seguim recte per un camí més fressat cap a Serrassoles i el paisatge torna a canviar. Deixem enrere els boixars i torna a aparèixer el pinar amb sotabosc de boix, com no.

Senda  a Serrassoles.

Travessem Serrassoles per un camí que accedia als vells bancals dels quals quasi ja no es veu la traça, coberts de pinar, i agafem un vell camí que baixa a buscar el coll de l'Assucar.

Arribem al coll i hem de seguir uns metres per a enllaçar amb el PR-C-82 que passa per la vora del mas d'Andresito camí de la Portella de Calça.

El camí puja cap als Grevolassos per una ombria molt humida però que enguany, amb este octubre que sembla estiu, està més bé seca. 

Comencen a aparèixer orons que posen un toc de groc al verd del bosc, però amb la calor tot està molt retardat i el què a estes altures de l'any hauria d'estar roig encara només pinta el groc.

Quan arribem al cim comencem a baixar cap a la Portella, únic tall a les cingleres que s'estenen des de la Roca del Catinell cap a la Joca passant per les Mirandes.

Des d'ací també veiem per primera vegada el barranc del Retaule, des de dalt, que presenta un color inusualment verd per a l'època de l'any en què estem.

Barranc del Retaule i el Negrell al fons.

Comencem a baixar Retaule avall i de seguida ens desviem per la senda que passa sota la font del Garrido.

Arribats a la font, mentre la resta del grup segueix camí, mirem de buscar un sender que apareix als mapes i que retalla la pista, però només trobem el tros que baixa a la pista del Retaule així que ens toca tornar enrere i apretar el pas per agafar el grup.

La senda puja unes cingleres i arriba a l'Espinal on hi ha un encreuament. 

Senda cap a l'Espinal.

Deixem a l'esquerra la senda que va a les Vallcaneres Altes i agafem una vella pista, coberta d'herba, que baixa pel Pla del Torm a buscar la pista que puja del Retaule a les Vallcaneres Altes.

Ací apretem el pas per tal d'agafar la resta del grup perquè amb un poc que ens hem aturat de seguida ens han tret un gran avantatge. Ja ho diu la dita: "si vols saber què és caminar, aturat a pixar".

Pista vella pel Pla del Torm.

Arribats a la pista principal girem a la dreta i pugem un poc fins que arribem a lo Raïl on talla les cingleres que tanquen el Retaule i comença una sèrie de revoltes per a suavitzar la pendent.

La pista passa sota les parets i comencen a apèreixer fajos, encara amb la fulla verda.

A meitat baixada trenquem a la dreta per un sender cobert de fulles que retalla les revoltes de la pista i ens deixa molt a prop del Faig Pare, on hem d'arribar per dinar.

Arribem finalment al Faig Pare i el primer que fem és dinar, que ja és hora.

Dinant al Faig Pare.

Dinem a l'ombra però no cal tapar-se. Normalment la humitat i el fred se't claven als ossos a la raconada on està el faig, però enguany fa calor i d'humitat hi ha ben poca.

El que si trobem és molta gent. Fins ara només hem vist algú de lluny però no ens hem creuat amb ningú caminant, però mentre ens estem al faig hi ha una processó continua de gent que puja des de la font del Retaule.

Després de dinar aprofitem per fer les fotos de rigor.

Lo Faig Pare.

Quan estem fent les fotos hem saluda un xic, es tracta de Jose del blog Paseandoporlasnubes. Ens vam conèixer a la II trobada blogger senderista d'Aín.

Després de les fotos de grup reprenem la marxa perquè encara ens queda la tornada. Pugem per la pista que remunta el barranc del Retaule cap al mas de Pataques.

Pista del Retaule.

Fem la pujada tota per pista llevat d'un tros que agafem una drecera que ens duu directament al mas de Pataques. A partir d'ací la pista s'ha anat convertint en un camí ample no apte per a vehicles de quatre rodes i per ell retornem a la Portella de Calça.

Pugem un poc i de seguida ens desviem a l'esquerra per una senda que baixa directament al mas del Frare.

Grèvol amb fruit.

La senda travessa el pinar i passa per la vora de grèvols carregats de baies roges que donen un toc de color a la monotonia del verd.
Quan arribem a la capçalera del barranc de Capatx els avellaners i orons pinten de groc el fons del barranc.
Nosaltres el travessem i arribem així al Mas del Frare.
Al mas del Frare hi ha un refugi amb clau, a la part del darrere hi ha un cobert que fa de refugi lliure però no hi ha aigua.
Des d'ací enllacem amb el GR-7 que ja no deixarem fins a retornar al punt d'inici.

Senda al mas del Frare.

El GR-7 continua per la pista que puja des de la Vall a Casetes Velles i passem per la vora de les casetes que tot i ser velles estan rehabilitades i semblen noves. Ací hi ha un bon grapat de cotxes de gent que s'està a les casetes, i una rabera de cavalls que pastura als antics bancals, ara prats de pastura.

Cavalls pasturant a Casetes Velles.

Com que tenim un bon tros de pista planera o picant avall apretem el pas doncs encara ens queda molt per al cotxe, així que ara cal aprofitar per avançar camí que quan arribe la senda no podrem anar tan de pressa.

Pista de Casetes Velles.

Deixem enrere Casetes Velles i el mas d'Andresito, per on hem passat abans del migdia, i transponem el coll de l'Assucar i seguim per la Solana de la Mina, passant sota Serrassoles  i fent en sentit contrari el trajecte d'anada.
A la Solana els pins es barregent amb les carrasques que no arriben a formar un bosc espès llevat d'alguns rodals més humits.
Passem davant la boca d'una antiga mina que li dona nom al paratge i arribem a la font de la Llagosta, on enllaça el sender que baixa des de l'Embarronat.
Ací aprofitem per agafar aigua per al tram que ens queda, i per a fer un descans i un mos.

Font de la Llagosta.

Continuem per la pista i deixem a la dreta una gran bassa d'aigua per als incendis i, un poc després la pista fa una revolta i enfila avall cap a la Vall. Nosaltres seguim recte per una vella pista que es converteix en senda.
Just ací una rabera de bous negres està pasturant i ens miren amb cara de pocs amics al passar, suposem que per haver-los destorbat el berenar.

Bous prop de la Cova del Vidre.

Passats els prats on s'estan els bous comença un sender que passa a meitat altura per sota de la Mola del Boix i per dalt del Racó de l'Avellanar fins a la Travessa del Camí.
Passem sota la Cova del Vidre i ens acostem a fer-li una ullada. Es tracta d'una gran balma oberta a llevant i on hi ha un bon lloc per a fer nit. Fins i tot hi ha llenya preparada per a poder fer-hi foc.

Camí de l'Avellanar.

Continuem pel camí ample i prou còmode que va vorejant sota cingles i resseguint la capçalera dels barrancs. Passem així per alguns racons frescos on creixen els teixos, grèvols i orons, mentre que hi ha altres crestalls més eixuts on el romer i la pedorreta acompanyen al pi.

Pi caigut al camí.

Sovint pins grossos es troben caiguts al camí com a conseqüència de la forta nevada de l'hivern passat, que ha fet estralls en alguns boscos. Per sort es troben serrats i no impedeixen el pas.

Boires al Racó de l'Avellanar.

En este tros m'adelante un poc al grup per anar al meu ritme, no molt alt però constant perquè les cames estan ja cansades; i sobretot pe escoltar els sons de la natura: els pardals que van a la joca, les sargantanes que s'amaguen entre les fulles i sobretot el silenci del bosc envoltat de boires.
Així avança el camí pel ferèstec Racó de l'Avellanar, amb constants pujades i baixades per a passar cada plec de la muntanya, fins que enfila definitivament la Travessa del Camí.

Cap a la Travessa del Camí.

Després d'un parell de revoltes ben traçades el camí arriba a un tall a la muntanya. Es tracta de la Travessa del Camí des d'on el camí que seguim segueix recte a buscar el bassis del Caro. Un altre camí mou cap a llevant on està el bassis de la Cova d'Ebre. Nosaltres però girem a ponent per dalt les roques i enfilem cap al coll de Pallers que ja està ben prop però que ens el tapa la boira.

Paller gran emboirat.

Entre la boira apareixen els dos Pallers; el menut, escapçat per dalt com si li hagueren llevat part de la palla, i el gran que s'alça encara ben format.
Ací cal aturar-se i posar-se roba doncs anem a passar a l'ombria, però el sol ponent calfa esta part i no fa fred.
Transponem el coll i seguim la senda que passa sota el paller menut, on vaig pujar una vegada amb Àlvar després de fer la cresta del Marturi.
La senda baixa entre el pinar i els boixos i fa una gran revolta abans d'enfilar una llarga diagonal baixant cap al coll de la Carrasqueta.

Quan ja estem prou avall el pinar deixa pas a un bonic bosc mixte on les carrasques i els orons, i fins i tot algun roure, acompanyen els pins, i travessant-lo arribem finalment al coll i al lloc d'on hem començat la ruta.

Però una ruta no pot estar completa sense la sessió d'estiraments corresponent que, a falta de Cecília, ens va fer Joan.

Estiraments.

I després d'estirar per a recuperar la musculatura calia recuperar l'esperit ... davant d'una cervesa al restaurant del Caro. I cap a casa.

Ací està el track:

Ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

salt - fredes - retaule - font del teix

casetes velles - teixet - retaule

cresta del marturi

Més informació:

• Tirón, J. et al. (1998) El Port. 40 rutes de senderisme Ed. Piolet
• Diversos autors (2002) El Port. Mapes excursionistes 1:30.000 Ed. Piolet
• Vissir
• Web del parc natural dels Ports

L'ESTRET DEL RIU LLUCENA

Quan este hivern passat vaig llegir l'entrada que li va dedicar Vicente Olucha a l'Estret del riu Llucena la vaig apuntar a l'apartat de pendents. De l'Estret n'havia sentit a parlar ja fa anys als masovers de Xodos, i és l'existència del mateix el que explica que el camí vell de Xodos a Llucena vaja per dalt la Lloma Bernat i no pel riu. L'any passat Ramiro ja va estar provant de fer la ruta però no van passar l'Estret doncs portaven un gosset menut que no va poder pujar per les cordes. Ara ja no hi ha cordes sinó cadenes i grapes noves que tampoc és que ajuden els gossos a pujar però si, i molt, a les persones (tot i que Lluís de la Lloma em va dir una volta que hi havia un pas per a les ovelles que havien obert barrinant després de la guerra). Este estiu ja volíem vindre però per unes coses o per altres vam haver-ho de deixar per a més avant, i millor perquè tot i ser octubre dins el riu encara fa calor i això que vam tindre un bon dia i estava núvol, així que ja no tenint més excuses ens disposem a fer la ruta de l'Estret.

Fem un allarga aproximació en cotxe des de Llucena, primer per la carretera que baixa al riu (i que havia d'anar a Xodos abans que s'acabara el pressupost) i després per la pista que segueix fins al naixement del riu i continua cap a la pedrera del Castell Follet. No arribem però a la pedrera i quan el camí es posa un poc mal deixem els cotxes.
La pista sol estar bé fins al naixement del riu. Després el seu estat depèn de si ha eixit el riu i s'ha arreglat per a passar. En cas contrari només es pot arribar a la pedrera en tot terreny, però com la pedrera sembla que encara està en ús (però poc) encara s'arregla el camí després de les plogudes.

Deixem el cotxe sota el Pla de Perol i comencem caminant pista amunt. Tot i els incendis patits el riu Llucena encara és un paratge espectacular. Forma un gran tall obert entre les altures de la Lloma Bernat, per l'est, i el Cabeço Pelat i la Lloma Saltadora, per l'est, amb un desnivell de més de quatre-cents metres. Els cingles i barrancs que s'escampen per tot arreu han preservat del foc alguns rodals que encara conserven una vegetació rica i variada.
Este primer tros n'és un d'ells, amb un pinar de pi blanc i algunes carrasques acompanyat d'un sotabosc de boix, tan escàs a les nostres terres.

Pista a la pedrera.

La pista travessa el barranc un parell de vegades abans d'arribar al barranc dels Bassis. Just ací un pal indicador ens assenyala per on segueix el camí d'Arminyà, per on puja el PR-CV-328 del mateix nom i que seguirem de baixada.
Un poc més avant i seguint el riu la pista mor a la pedrera on encara hi ha una màquina tot i que sembla que ja no té molt de moviment.
La pedrera s'ha menjat tota una revolta del riu  on es trobava un tossal aïllat anomenat el Castellet o el Castell Follet. A partir d'ací s'acaba la pista i hem de continuar per dins del riu que, normalment no duu aigua.

Pedrera del castell follet.

No hi ha camí i cal anar buscant el millor pas entre les penyes que ocupen sovint el caixer. De tant en tant trobem alguna fita que ens marca el millor pas però no sovintetgen perquè tampoc calen.

Caos de roques.

El paisatge és impressionant però no podem admirar-lo com cal si no ens aturem perquè cal estar constantment mirant on posar els peus.

Tram més obert.

Després de passar algunes parts on s'amunteguen els grans blocs caiguts dels cingles arribem al primer pas complicat de la ruta, equipat amb una cadena i un parell de grapes.

Pas amb cadena.

Pugem sense més inconvenient i  continuem un tros més planer i més obert fins que arribem a un caos de roques que dona pas al primer pas estret equipat amb grapes per a pujar.

Primer estret.

Primer tram de grapes.

Passat l'estret es torna a obrir el riu i passem un lloc on hi ha uns tollets d'aigua naixenta, l'únic punt d'aigua que hem trobat al riu.

Tram obert prop del Toll de Rosa.

Després d'una volta del riu apareix finalment l'Estret. Sibé no és tan difícil de pujar com l'anterior pas és prou més estret i sobretot, més llarg. Ací hi ha una sèrie de graons i cadenes que ens ajuden a pujar els diferents salts que van apareixent.

Entrant a l'Estret.

L'Estret.

Travessem finalment l'Estret i eixim a la part alta del riu deixant enrere les parts més tancades.
Ací la vegetació canvia un poc i  sembla que els incendis no l'han afectat tant o de fa més temps i sovintegen les savines i ginebres acompanyant als pins que van colonitzant poc a poc les vessants. A més comencem a vore els primers signes de la Tardor en forma d'arbres que canvien de color les fulles.

Part alta del riu.

Al poc d'eixir de l'Estret ja veiem davant nostre el mas de la Moleta, dalt un tossalet i dominant el riu, però arribar a sota costa perquè no anem en línia recta sinó seguint les voltes del riu.
Un xiulet ens alerta i un grupet de cabres fugen tranquil·lament per la nostra dreta. No són les primeres que veiem ni tampoc les últimes. Un poc més avant i passada la Roca de la Suterranya que destaca a l'esquerra i dalt, tornem a vore unes cabres qeu ens miren des de dalt ara a l'esquerra. És un grup prou nombrós i tampoc fugen  corrents sinó que se'n van caminant per dalt nostre fins que s'aturen i ens miren mentre passem per sota.

Cabres d'espectadores.

Arribem així al punt on hem d'abandonar el riu i agafem la senda que puja al mas de Llamba. La senda baixa des del mas a travessar el riu per pujar de l'altra banda cap al Pou de l'Assor, únic punt d'aigua permanent de les rodalies.
La senda està poc usada però encara és prou visible i unes traces de pintura roja ens ajuden a seguir-la.

Senda al mas de Llamba.

La senda acaba al mas i des d'ací una pista, continua amunt cap a la Noguereta.
La pista està en molt bon estat perquè acaba de passar la màquina. Després de tanta pedra al riu agraïm xafar pla i regular, i no haver de mirar tota l'estona al terra podent disfrutar del paisatge que ens envolta.
Darrere nostre deixem el mas de la Lloma, a una punta de la Lloma Bernat. Més enllà la Roca Noguera on acaba la Lloma, i el riu que s'enfonsa fent revoltes cap a Llucena.
D'esta banda veiem les Picosses, al fons i el collet on es troba les Roques Llises cap on anem.

Pista del mas de Llamba.

La pista travessa alguns carrascals que s'alternen amb bancals erms i, alguns altres, que s'han tornat a artigar per a plantar carrasques truferes.
Arribem així a sota del mas de la Noguereta on trobem la pista que va de Miravet a les Roques Llises que seguim a l'esquerra. Des d'ací mirem cap a Xodos que no es veu, però sí que veiem la punta del Marinet, on vam estar al febrer.
Seguim la pista cap a les Roques Llises i travessem els espesos carrascars que baixen des de la Carrascosa.

Pista de les Roques Llises.

Pubem cap al collet on es troba el mas, als peus dels cingles de les Roques Llises, i passem davant del Pou del mas, ben cuidat i arreglat. El camí vell puja al mas pel Pou, passant per antics bancals ara erms, però nosaltres decidim anar per pista perquè tenim el temps un poc just.
Arribats al mas trobem els masovers que s'estan prenent el sol a la porta. Masovers de temporada perquè al mas no viu ningú de continu.
Els preguntem pel temps que ens costarà de baixar al riu per Arminyà i la veritat és que aferrassen molt bé perquè només se'n van deu minuts del que realment ens costa (menys d'una hora).

El Cabeço Pelat des de les Roques Llises.

Seguim camí per la senda que baixa directament al barranc de la Fontassa per les pallisses i solls del mas, i que està marcada a trams amb fites i pintura. Es tracta d'una drecera per estalviar la volta que fa el camí de ferradura original que passa per la Fontassa, situada barranc amunt on hi ha un gran rodal de xops.

Camí per l'Ombria d'Otrelles.

Travessem el barranc que baixa des dels peus del Cabeço Pelat i aboca al riu de Llucena just a l'Estret, i una fita marca el lloc on enllacem amb el camí que passa per la Fontassa.
Passem ara per l'Ombria d'Otrelles, coberta de Pinar i des d'on hi ha les millors vistes del mas de les Roques Llises.
El camí recorre l'ombria cap al riu i gira quan arriba dalt del riu. Des d'ací veiem el riu al fons per on hem passat abans, i tots els voltants.

Camí per per la Solana dalt del riu.

Quan arribem dalt del riu el paisatge canvia i els pins deixen pas a carrasques i roures. Passem per la vora d'un roure gros i continuem per un terreny rocallós dominat per les carrasques i el romer i on el camí s'obre pas trencant les roques i empedrant els trams costeruts.
Baixem un poc per arribar al mas d'Arminyà. Situat en un terreny més pla i format per un grapat de cases que quasi formen un carrer on arribem passant pel pou del mas.
El últim tram per arribar al mas és l'únic punt complicat de la ruta a l'estar tapat el camí per argelagues que tenen unes punxes molt més dures que les de voramar.

Mas d'Arminyà.

Pel mas passa el PR-CV-328 que puja des del riu i des d'ací continua cap al mas de la Costa passant pels masos del Vincle, Bernús, la Canaleta i Olària.
Nosaltres el seguim cap al riu travessant un tossalot pla que s'acaba en unes vessants que cauen quasi a plom al riu.

Camí d'Arminyà.

El camí de baixada al riu és espectacular, vorejat de cingles que salva per l'únic pas possible i fent revoltes per fer més còmode el descens.
Llevat d'un tros cremat per algun xicotet incendi la resta conserva la vegetació original: pins i carrasques, acompanyades de boix a les parts fresques i de savines on només hi ha roques.

Camí d'Arminyà arribant al riu.

Arribem al riu just al punt on el camí es junta amb el barranc dels Bassís que baixa fent salts i salvant cingles des de la Lloma Saltadora.
Tanquem així el cercle i només ens resta baixar per pista fins on hem deixat els cotxes.

Pista travessant el riu de Llucena.

Ací està el track:

Powered by Wikiloc

I ací un altre track que comparteix una part del traçat:

mas de la costa - roques llises


Més informació:

• Fuster Puig, Pau (2008) Xodos. Mapa del terme municipal. Ed XO2
• Muñoz Badia, Ricardo (1996) El Maestrazgo. L'Alcalatén. Ducado de Villahermosa. Ed. Antinea.
• Hotel Llucena