diumenge, 27 de gener de 2013

PASSEJANT PEL MONEGRO

Després de les recents nevades cal aprofitar i acostar-se a vore la neu i a que els menuts de casa disfruten així que ens acostem a Valdelinares i als prats de la Silleta, a la vora del Puerto de Valdelinares a tirar-nos amb els trineus.
"Pistes de trineu" de la Silleta.

Però com sempre els majors aprofitem per fer alguna cosa per la neu, així que quan ja s'han cansat els menuts de pujar i baixar ens arrimem al parking de l'estació d'esquí per a fer un passeig amb raquetes pel Monegro.
Deixem el cotxe al primer pàrquing, ben lluny de l'estació d'esquí i ens fiquem les raquetes i enganxem els trineus per a portar els xiquets arrossegant-los.
Així equipats ens encaminem cap a la caseta forestal del Monegro, a menys d'un quilòmetre del pàrquing.

Encara no hem fet tres-cents metres que ens trobem envoltats de pins en un paisatge que recorda els remots boscos de Lapònia o Canadà encara que estem a un tir de pedra de la civilització.
Estirant el trineu.

Travessem un caminet i entre el pinar arribem a la pista d'accés al Monegro, que hem de seguir uns metres fins arribar al refugi.
Aprofitem que ja és hora per a dinar a la tauleta de fora encara que els xiquets acaben prompte per jugar, fer ninots de neu i acaçar-se a boles de neu.
Refugi del Monegro.

Després de dinar toca tornar, però l'orage que ha estat bo i sense massa fred ara es torna núvol i es posa caure una pluja fina però que cala així que cal apretar el pas de tornada, i decidim fer-ho sota el pinar per no banyar-nos tant.
Caminant per la neu.

Els xiquets ajuden i caminen un tros per tal d'alleugerir els trineus.
Al final ens toca apretar el pas per no acabar massa mullats però havent disfrutat d'un passeig amb raquetes els grans i els menuts.
Arribant al pàrquing.

Ací està el track:



I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:
el pinar del monegro
est. esqui - alto del monegro
linares - monegro - paulejas
monegro - tajera - conventillo més informació ací


Més informació:

dissabte, 26 de gener de 2013

EL CAIMODORRO I LA PEÑA DE LA GALLINA

Després d'haver vist per la xarxa la neu que havia caigut a la part alta de la Sierra de Albarracín vaig pensar que ja era hora de pujar al Caimodorro amb neu. La idea inicial era moure divendres per la vesprada i fer nit al refugi de la Portera però la família tira molt així que va caldre matinar per a estar a punta de dia als peus del Caimodorro.
Comentant-ho amb amics i coneguts al final els que es van animar a vindre van ser Àlvar i Dani, del blog per baix i per dalt que li ho va dir a Pedro de per la muntanya. Així que a les cinc del matí movíem del poble i abans de fer-se de dia arribavem als peus del Caimodorro, ben blanc de neu, encara que no tanta com a Griegos i és que com ens diran més tard ha nevat prou més allí en contra del què és normal.

Deixem el cotxe a la Fuente de Majá las Vacas i ens fiquem les raquetes, i a punta de dia travessem la carretera del Puerto i agafem la senda que puja cap al refugi de la Portera per los Poyales. Només eixir ja hi ha un toll de neu suficient per a dur raquetes, i ja no ens les llevarem en tot el trajecte.
De dins el bosc, encara entre dos clarors fugen corrents uns cérvols, ells ens han vist abans que nosaltres a ells així que no tenim cap possibilitat de fer-los foto. En la ruta vorem més senyals de cérvol però ja no en tornarem a vore cap.
La idea és seguir la senda que puja des de la font al refugi, marcada amb algunes ratlles verdes i amb pedres al terra, però la neu ho ha tapat tot així que només confiem en anar per bon camí per trobar el punt per on la senda puja una cinglera de quarsita que s'alça al límit del bosc.
Per sort trobem el pujador a la primera i enfilem amunt fins assolir un carril que corre per dalt entre la Covatilla i la Portera, el seguim a la dreta i al cap de poc arribem al refugi.
Refugi de la Portera.

Trobem el refugi amb la porta ben oberta però en bon estat així que aprofitem per esmorzar en taula i arrecerats del vent. El refugi conta amb taula i banquets amb una llar de foc gran per a torrar a una estança i una estufa de llenya i lliteres corregudes a l'altra. Com que no fa massa fred no ens cal encendre el foc ni buscar llenya.
Esmorzant al refugi.

Acabat l'esmorzar tanquem la porta i continuem la ruta, no sense visitar el mirador de la Portera d'on s'observa el poble i la paramera de Pozondón que s'estén cap al Jiloca.
Continuem la ruta pel carril que mou a ponent del refugi, a buscar la pista que puja per Gargantavellanos i on arribarem al cap de poc.
Camí de la Portera.

La pista puja des de la Balsa de la Toba, passant per la Fuente del Tío Mantecas, però nosaltres la seguim a l'esquerra cap al collado de las Latas. Conforme anem pujant hi ha més neu i en més bones condicions, sobretot aquella que està fora del pinar.
Arribem a una ampla plana que s'estén als peus del Caimodorro, es tracta del Collado de las Latas, ocupada en part per pinars de repoblació.
El Caimodorro des de la Majá las Ortigas.

Ací deixem la pista i enfilem al recte cap al Caimodorro travessant el pla que ens deixa als peus del cim.
La pujada final comença bruscament després de travessar un dels rierols que formen el naixement del riu Gallo (segons conten a Orihuela). Els pins ací són més madurs i encara tenen la neu a dalt.
Inici de la  pujada  final al Caimodorro.

La neu està en millors condicions i hi ha trossos on pot haver ben bé mig metre de neu regalant-nos unes magnífiques postals que tractem d'immortalitzar amb la càmera de fotos sense èxit.
Àlvar obrint camí  de pujada al Caimodorro.

La pujada no es fa massa dura gràcies a la bellesa del pinar (i a les continues aturades per fer fotos) i abans que ens n'adonem se'ns acaba la pujada i arribem al cim.
Dani en un paisatge de postal nadalenca.

El cim del Caimodorro és un cim arrodonit i cobert de pinar. Sort del vèrtex geodèsic que hi ha que si no pot ser ens l'haguerem passat.
Cim del Caimodorro.

Arribats al cim no provem de disfrutar de les vistes, inexistents a l'estar envoltats de pins, però si aprofitem per fer-nos la foto al vèrtex i signar al llibre de firmes guardat dins una peculiar caseta de fusta i llanda.
Llibre de firmes.

El llibre el van posar fa més d'un quart de segle un grup d'estiuejants d'Orihuela i es va canviant conforme es va omplint de signatures. Els llibres vells es guarden al càmping Caimodorro d'Orihuela i allí podem consultar, si volem, les anteriors ascensions.
Després de signar comencem la baixada per l'altra vessant passant per la vora d'una creu i seguint unes grans fites que destaquen malgrat la neu caiguda.
Baixant del Caimodorro.

Les fites ens condueixen entre el pinar cap a l'extrem de ponent del Caimodorro, just a la vora d'un cingle on, per fi, eixim del pinar i tenim una bona panoràmica dels voltant.
Eixint del Pinar.

Des d'ací podem vore la Muela de San Juan, la Cebadilla, el Cerro de San Felipe, i moltes altres muntanyes que no aconseguim identificar. I a tot arreu on mirem s'estenen els pins i la neu. Sembla que estem en un racó perdut del Canadà però no, estem a la Sierra de Albarracín i a tocar del Alto Tajo on tot seguit ens dirigim.
Baixem del cingle pel baixador per on ho fan les fites i anem a buscar una pedrera coberta de neu.
Pedro pel baixador.

Per la vora de la pedrera la senda s'amorra cap al barranco de las Truchas sense pèrdua gràcies a les grans fites.
Fites al camí de baixada.

Arribem finalment a una ampla coma per on passa el GR-10.1 però no trobem marques del seu pas, tapades per la neu. Nosaltres però no anem a seguir el GR i travessem el barranc, i al fer-ho la ratlla de Castella, per a pujar a l'Alto de los Morrones.
Remuntem una costereta i arribem a l'ampla lloma que sense interrupció ens duu a l'Alto.
Enfilant el Alto de los Morrones.

Per ací el pinar deixa pas a zones desarbrades, cobertes d'estepa i roquissars, bones de caminar amb neu però no tan bones sense. La mirada aprofita eixos moments per perdre's en la distància després d'haver estat captiva dels pinars que no deixen vore més enllà d'unes poques desenes de metres.
Baixem el Alto i trobem un morret de pedra, pot ser el que li dona el nom de los Morrones i ens enfilem en una trepada fàcil sense raquetes, un poc més complicada amb elles posades.
La Peña de la Gallina des de los Morrones.

Des del cim veiem ja davant nostre la següent fita del dia; la Peña de la Gallina així que busquem un lloc adequat per baixar i tornem a entrar al pinar.
Baixant de los Morrones.

Tornem a travessar el pinar i enfilem amunt cap a la Peña de la Gallina.
Per la banda que pugem es tracta d'una llarga lloma que puja amb una pendent suau però de l'altra banda cau a pic cap al Collado de los Santos.
Cim de la Peña de la Gallina.
Des de la Peña i entre els pins podem vore Orea als peus del Cerro de San Cristóbal, i just als seus peus es troba el naixement del Río Gallo, o això diuen els d'Orea explicant així l'origen d'ambdós topònims. De tota manera els mapes oficials retolen com a Río Gallo a partir d'on es junta el barranc que baixa de la Peña la Gallina i el que davalla de Gargantavellanos.
Després de la foto de rigor iniciem la baixada cap a l'ample Collado de Travino que separa Orea i Orihuela i també Guadalajara i Teruel.
Baixant de la Peña la Gallina.

Arribem a l'ampla collada i travessem uns tremedals lloc on suposadament naix el riu Gallo abans d'abandonar el Parque Natural del Alto Tajo i la Comarca de Molina per entrar a la Comunidad de Albarracín.
Collado de Travino cap al Castillejo.

Al mateix coll travessem també el GR-10.1 i enfilem la pujada cap al Castillejo. Ja portem quasi cinc hores de marxa i les forces estan més justetes així que cal agafar-s'ho amb calma.
Pujada al Castillejo entre el pinar.

Arribem al cim i el pinar espès de les vessants deixa pas a una ampla lloma ventejada on els pins agafen formes capritxoses a causa del fred i del vent.
Nosaltres seguim pel cim cap al Caimodorro. De tant en tant trobem alguna fita que ens indica que per ací també passa un senderol precari però la majoria estan colgades per la neu.
Per dalt del Castillejo cap al Caimodorro.

Arribem als peus del Caimodorro i en conte de tornar a pujar el rodegem per l'esquerra, buscant un camí (que al final trobem) de baixada al Collado de las Latas, per on havíem pujat.
Travessant el Arroyo de Gargantavellanos.

Arribem a un punt on trobem una traça molt clara a la neu, just la mateixa que hem deixat a l'anada, i fem uns metres fins a trobar la pista de Gargantavellanos.
Des d'ací per no tornar pel mateix camí ens dirigim per un pinar jove i molt espès que quasi no ens deixa passar a buscar el Collado Juan Liria.
Collado Juan Liria i el Tremedal al fons.

Arribem a l'ample coll, just a la vora d'un gran esglaó de roque i trobem unes fites que ens marquen el bon camí de baixada. Just davant nostre es troba l'alt del Tremedal i Sierra Alta i als nostres peus el Puerto que els d'Orihuela consideren seu, els de Bronchales també i que està dins el terme de la Ciudad y Comunidad de Albarracín.
Senda de baixada.

Baixem per una vella senda que ens porta als peus de l'espadat de roca on s'estén la Majá de las Covatillas. Ample prat cobert de neu amb la una paridera assolada al fons, sota les penyes.
Just a la vora es troba el tremedal de la Covatilla. Es tracta d'un de tants tremedals (o goteales com se'ls anomena a la serra) escampats pel massís del Tremedal.
Majá la Covatilla.

Des d'ací anem travessant el pinar de baixada cap a la Majá las Vacas, sempre paral·lels a la carretera del Puerto fins a tornar a trobar la traça que hem obert a l'anada i, per ella, tornar a travessar la carretera per arribar al punt d'inci.
Pinars i neu del principi a la fi.

Després de treure'ns les raquetes aprofitem per dinar, que ja és hora, a cobert de les instal·lacions recreatives, però ho fem ràpid perquè el sol no entra i la calor de la ruta se'n va ràpidament de manera que de tornada a casa ens aturem a Orihuela per ficar-nos alguna cosa calenteta al cos i entrar en calor.

Ací està el track:




Ací altres tracks que comparteixen part del traçat:
fuente del tío manteca - caimodorro
orea - orihuela pels cims més informació ací
villar del cobo - caimodorro gr 10 1

Més informació:

dissabte, 19 de gener de 2013

AZUÉBAR: DE MENDA AL BELLOTA I EL CASTILLEJO

Un dissabte més tornem a caminar per Espadà, però esta vegada per la vessant sud on no solem anar massa.
Hem anat a rodar pel terme d'Azuébar com a excusa per a dinar al Hostal Espadán. La veritat és que és una zona de la serra que tenim poc xafada, excepció feta de la vall de Mosquera. La idea era pujar al Bellota des d'Azuébar, però per no allargar massa la ruta i estalviar-nos un bon tram d'asfalt hem començat la ruta a Menda, just on acaba el camí asfaltat que hi duu.

La ruta comença pel camí de la Sierra, paral·lels al barranc del mateix nom i que puja cap a la Bellota. Encara entre dos clarors comencem a caminar per la pista que ha substituït l'antic camí de ferradura per a pujar a esta part de la serra.
Inici de la ruta.

Alguns bancals d'oliveres que alternen amb les carrasques i les sureres ens acompanyen mentre caminem vora el llit del barranc. Fa un poc d'aire però no és gens fresc així que tampoc cal tapar-se massa.
El camí va fent la volta al Monte del Terrero, muntanyeta amb una forma cònica característica i que la fa fàcilment identificable.
Deixem a la dreta el Rincón del Pino i el Rincón del Tio Isidro, sota els colls que ens separen de Chóvar i del Barranco de Logroño. Nosaltres continuem recte i ben prompte podem distingir el Castillejo i la Peña Asolá, just a dalt de los Estrechos.
La Peña Asolada i los Estrechos al davant.

Arribem a una bifurcació i continuem per la dreta passant per la casica de la Dotora, xicotet refugi a la vora del camí entre bancals d'oliveres, i el camí enfila el Barranco de la Bellota. Anem per una pista vella que en passar els bancals es va desdibuixant fins a convertir-se en una senda al no passar cotxes. És possible que es fera per a donar accés als forns de mercuri i mina que hi ha barranc amunt.
Deixem definitivament enrere les terres de cultiu i les sureres es fan les ames del paisatge i per sota d'unes sureres una fita marca el lloc per on abandonem la vella pista/senda per enfilar un vell camí de ferradura que puja en direcció a la Bellota pel Pescuño, buscant un llomet entre barrancs.
El camí puja per entre les penyes on les sureres deixen pas a les carrasques i fent revoltes comença a agafar altura ràpidament, tal i com comprovem al girar-nos i vore, ja molt avall, el monte del Terrero.
Senda pel Pescuño.

Després d'un darrer tram on es perd el vell camí i cal pujar al recte per uns regalls, arribem a una pista perduda que seguim a la dreta. Es tracta del tros més brut de tota la ruta on l'argilagó ens passa per dalt del cap. Per sort només són uns metres i de seguida la pista es torna més transitable, al menys a peu.
Seguint-la fem cap al coll del Pocico la Sierra per on passa la pista que puja des de la Dotora i baixa per la Bellota a Chóvar.
Arribant al Pocico la Sierra.

Estem a la ratlla dels termes de Chóvar i Azuébar, i ara ens endinsarem al terme de Chóvar seguint la pista per pujar a la Bellota per la Fuente del Lobo.
Només girar al sud les vistes són impresionants amb el Montgó que destaca al fons i que sembla quasi a l'abast de la mà.
Pista de la Bellota.

La pista continua en balcó, amb unes vistes magnífiques del golf de València i del cap i casal, així com també de Chóvar, la Nevera i el Puntal de l'Aljub.
Passem per dalt del barranc i partida de Logroño, tot vorejant el Pirineo, altura annexa al pic de la Bellota pel sud, i passant un collet entrem a la vertent que baixa al barranc de Bellota (de Chóvar).
Pista de la Bellota dalt de Logroño.

Ací les sureres s'estenen per tota la vessant de la Bellota baixant fins al barranc i conforme anem acostant-nos cap a la capçalera apareixen alguns exemplars notables.
Deixem a la dreta  una senda, marcada amb una fita, que per la Casica de Bellota fa cap a Chóvar i seguim recte fins a trobar una bifurcació de pistes. Ací unes paletes verdes recentment instal·lades ens adrecen a Chóvar, Azuébar (d'on venim) i al pic de la Bellota així com també al Puntal de l'Aljub (la Mesquita a Chóvar).
Pista de la Bellota.

Anem un tros per la pista principal fins que trobem una altra bifurcació que hem de seguir a l'esquerra, i que ens durà a la Fuente del Lobo, a sota del pic que ja veiem a la nostra esquerra.
De les canteres que envolten el pic baixen algunes pedreres que fan d'aquesta part de la Bellota un paisatge autènticament muntanyer.
Arribem finalment a la Fuente el Lobo, que només són uns bassiols d'aigua a la vora de la pista i just on acaba hem de seguir la senda que puja a l'esquerra pel reguer que baixa del pic. L'altra senda qeu segueix recte ens pujaria al Pinar del Retor.
La pujada no és fàcil, no tan per l'orientació, doncs està molt ben enfitada, sinó per pujar per uns pedregals incòmodes on cal parar atenció per a no perdre passa.
Pedrera de pujada al pic de la Bellota.

Arribem així finalment a la senda que puja al pic des del Pinar del Retor, el camí més habitual per accedir-hi, i el seguim a l'esquerra per arribar al cim.
Just ací dalt hi ha unes construccions de la guerra civil fetes, en part, aprofitant els murets d'un poblat del bronze.
Nosaltres aprofitem per disfrutar de els magnífiques vistes, fer un mos i un glop i agafar forces per a la baixada que sembla que pot ser passada per aigua i és que a ponent es veuen vindre núvols i una cortina d'aigua.
Pic de la Bellota.

Desfem el camí d'anada i continuem la senda fins a enllaçar amb el PR-63.6 que recorre les crestes de la serra entre el Pinar del Retor i el coll de Mosquera i el seguim de baixada.
A l'arribar a un xicotet collet, just on vam eixir fa un parell de setmanes venint del Corralet, deixem el PR i agafem un sender a l'esquerra, recentment netejat que baixa per la vessant de ponent de la Bellota, dins el terme d'Azuébar.
Pista de la Bellota.  Al fons el Carrascal.

El sender baixa sota un alcornocal ben conservat i travessa un parell de pedregals abans d'abocar al barranc de la Sunsida per on baixa a la pista del Castillejo a Bellota.
Arribats a cí la seguim cap a Azuébar, i de seguida ens toca treure la roba d'aigua doncs comença a ploure. Per sort no dura molt.
Passem per sota el Cantal i el Rincón de los Cuarterones i just després deixem la senda que pel Collado del Cuco entra a Mosquera, nosaltres seguim pista avall a buscar el Barranco de la Sierra.
Abans d'una revolta molt tancada trenquem a la dreta per una senda clara i ben fressada que ja havíem vist des del pic i que enfila cap al Castillejo.
Senda del Castillejo. El Bellota al fons.

La senda discorre per un bonic bosquet de sureres, pujant un poc mentre als nostres peus la pista s'enfonsa cap al Barranco de la Sierra camí de la Dotora.
Nosaltres arribem al Collado del Pocico de los Moros que separa el Castillejo del Carrascal i des d'ací i ja que estem pugem al Castillejo.
La pujada no és difícil però cal parar atenció a les pedres que estan un poc banyades i posar les mans en algun lloc però en cap cas depassa el primer grau d'escalada i sense pati real, encara que si hom vol complicar-se la vida poden eixir algunes bones vies d'escalada.
Pujant al Castillejo.

Arribem al cim i efectivament hi ha restes d'un vell castell àrab; podem distingir un parell d'aljubs i la cimentació d'alguns murs, a part d'una posició estratègica sobre els camps del Castillejo, el Terrero i Menda.
Cim del Castillejo amb el Carrascal al fons.

Baixem novament al collet on està el curiós Pocico de los Moros i enfilem la baixada per la vessant de solana, on només creixen els matolls i les figues paleres.
A meitat baixada ens arriba altra volta la pluja i una forta arruixada ens fa tornar a tapar-nos de l'aigua. Per sort com l'anterior no dura massa i no ens impedeix la marxa sinó que solament ens convida a apretar el pas.
Baixada del Castillejo.

Arribem així als bancals treballats de las Herreras, als peus del Castillejo i seguim una vella pista que aboca als bancals que travessem per arribar a la nova pista del Castillejo.
Des d'ací anem buscant un pas que ens baixe al barranc per on pensem que baixaria el camí vell i que, de totes maneres, és el camí més recte per anar a Menda (i a Azuébar) i després de baixar pels bancals d'olivars trobem un senderol que passa per la vora del barranc i ens adreça al Corral del Terrero.
Baixant vora els bancals. Al fons el Castillejo.

Ací trobem una parella que ens donen raó de ser dels noms dels llocs i ens expliquen que des d'allí mateix ix l'antic camí de ferradura al poble, ara en part intransitable degut a l'ús dels cotxes.
Nosaltres però decidim seguir-lo. El camí és clar i ample, encara que té algunes parts tapades. Passem per la vora d'un incendi recent que ha desbrossat un tros de camí i al final fa cap a la rambla que hem de seguir avall.
Tram del camí vell del Castillejo visible després de l'incendi.

Arribem finalment a una pista que seguim a l'esquerra travessant uns olivars per tancar el cercle i arribar al punt d'eixida.
I finalitzat l'aperitiu només ens queda anar a Azuébar a l'hostal Espadán per a degustar les delícies del terme, i és que després de fer gana amb una ruta a peu pel terme ara ens toca la ruta gastronòmica. Així ara toca triar entre "Caracoles Menda", "churrasco Mosquera", "bacalao de la Rambla", i tota una sèrie de plats que fan referència als racons del terme per on hem passat.
Un final feliç.


Ací està el track:



Ací alguns tracks que comparteixen algun tros del recorregut:
barranc caritat - mosquera - bellota
azuebar - carrascal - castillejo
chovar - bellota - chovar més informació ací

Més informació: