dissabte, 30 de març de 2013

DISSABTE PASCUAL? DEL BALADRAR A LA RODANA PEL CERRO GORDO I VILLALBA

Este dissabte que encara no és pasqua hem provat a pujar al "Monte Pascual", si bé eixe no és el nom del pic, per raons que més avant s'expliquen.

Després de llegir la crònica de Dani pujant al Pascual de seguida vaig pensar en recuperar un vell track fet ja fa molts anys seguint una senda que es perdia i que arribava quasi dalt de tot però per una cara diferent. La veritat és que recordava la senda com molt bonica però no la vam repetir doncs ens va tocar seguir camp a través al arribar dalt i no vam trobar manera de fer el cim. De tota manera esta vegada anàvem preparats per a tot i dispostos a jugar-nos la pell (i quasi ens la juguem).

La primera trobada agradable del dia fou amb Emilio que està fent la transespadà i el trobem a ell i els seus companys just a l'eixida d'Alcudia. Després de saludar-nos continuem camí, nosaltres amb cotxe i més descansats i ells a peu fins a la Vilavella que encara els queda tros.
Vam haver de deixar el cotxe passada la fuente de la Calzada, de tan plena de cotxes que estava la carretera vora la font. Just en eixe punt un camí baixa a la rambla del Baladrar, que duu un fil d'aigua, i la travessa i de seguida la primera dificultat del dia. Un gran xop ha caigut sobre el camí convertint-lo en una pista americana per uns metres. No serà l'únic moment en què ens trobem el camí brut per branques i troncs com a conseqüència de les ventades i la neu, però sí el lloc més difícil de travessar.
Rambla del Baladrar.

Continuem amunt per un camí més o menys ample. Es tracta d'una antiga pista que la vegetació ha envaït convertint-la en senda i que puja per la Umbría del Baladrar. En algun punt es troba un poc tapada per l'argilagot i el bruc tombat per la neu però en general és clara i fàcil de seguir mentre puja fent revoltes entre pins, alcornocs i una gran diversitat d'espècies vegetals que l'acompanyen que segur fan les delícies dels aficionats a la botànica.
Primer tram de pujada entre pinars.

L'antiga pista acaba però continuem per un vell camí de ferradura que dona accés a antics bancals que encara es poden distingir penjats de la falda de la muntanya. El camí es troba en algun tram prou envaït pel bruc però no presenta més complicació.
Anem guanyant altura i cada vegada les vistes es fan més àmplies sobre les muntanyes dels voltants i bona part de la vall de Segorbe.
Guanyant altura sobre el Baladrar.

Quan ja ens trobem ben amunt les carrasques alternen amb els alcornocs i els pins i comencem a trobar moltes branques caigudes enmig del camí per culpa de la neu de fa un mes. Les més menudes les apartem sobre la marxa però hi ha algunes que ens cal aturar-nos i apartar-les per a poder passar.
Apartant branques caigudes.

Així arribem a una espècie de collet on podem vore l'altra banda de la muntanya, la que mira al pic d'Espadà des de dalt del barranco Malo (just als nostres peus). Ací hi ha una vella caseta assolada on acaba el camí de ferradura però cal seguir per la carena un senderol de caçadors que puja cap al cim.
Pel llomet cap al cim.

Anem seguint un rellomet fins que, just als peus de la part final del cim, la senda gira a ponent i fa la volta al cim mirant cap al barranco Pascual. Just ací trobem el tram més complicat de passar per culpa de la gran quantitat de pins que han caigut sobre la senda, molts d'ells impossibles d'apartar.
Després de passar eixe curt tram arribem a un punt on la senda sembla acabar-se. És ací on vam arribar fa anys i, no trobant la manera de pujar al cim vam decidir baixar cap al barranc camp a través. Esta vegada estem disposats a pujar i a més tenim la sort de trobar unes traces de senda que enfilen amunt per un terreny més net del que recordàvem.
Tram final de pujada.

En este terreny més desarbrat el vent, que ens ha acompanyat durant tota la pujada, bufa més fort i fins i tot ens vol fer perdre l'equilibri. Per sort el cim es troba més arrecerat entre carrasquissos i assenyalat per una gran fita que va fer Dani.
Cim del Cerro Gordo.
Arribats al cim ens fem la foto a la vora de la fita però no podem vore molta cosa doncs just ací les carrasques no ens deixen vore molt. Només un poc més avall i eixint del grupet d'arbres les vistes s'allarguen des de la mar fins a la ratlla d'Aragó.
Baixem un poc seguint el track de Dani que passa pel millor pas possible i de seguida anem trobant traces de pas i busquem un lloc arrecerat del vent per a aturar-nos a fer un glop i, com que és setmana Santa, menjar-nos una panaeta.
Recuperant forces. Cim al fons.

Tot seguit seguim avall a baixar al coll que tanca per dalt el barranc de la Rodana per baixar al barranc per un senderol perdedor que davalla per la Solana de los Libros.
El primer tram de baixada té una forta pendent però per sort, la solana presenta molt poca vegetació, uns quants fenassos i alguns matolls dispersos.
Baixada del Cerro Gordo.

Des d'ací agafem un senderol més clar cap al coll. Conforme anem baixant antem trobant forats fets per a plantar arbres dins la tasca de neteja i reforestació feta en tota esta part dels termes d'Algimia i la Vall.
A l'arribar al coll trobem que fins ací han arribat els treballs de neteja però la part del coll que mira cap a la Rodana no l'han netejat i hem de fer memòria i buscar un poc per retrobar el corriol, que ja hem passat altres vegades, de baixada cap al barranc per la Solana.
Sense massa dificultat arribem al fons del barranc on trobem que tot l'alcornocal que cobreix la Rodana ha estat netejat de sotabosc i ara es pot passejar fàcilment.
Alcornocal de la Rodana.

Travessem la part alta del barranc seguint el track que portem de fa anys i que ens ajuda a trobar les sendes, poc marcades entre el net alcornocal. És este un dels boscos més bonics de la serra i més ara que s'ha netejat i hom es pot perdre per les moltes senderes que el travessen, i també és un dels més solitaris doncs hom no sol trobar ningú per estos rodals.
Travessem el barranc de la Rodana i passem  a la solana per on hem de trobar una vella senda que puja cap al Collado del Castañero.
Alcornocal a la solana de la Rodana.

Entre la neteja i que el track que portem no és massa exacte ens costa prou de trobar el vell camí de traure suro, i només quan ja som prou amunt trobem la traça de la senda per on hem de pujar al coll.
Caminem sota un alcornocal en solana, on també trobem de tant en tant algunes carrasques. Conforme anem pujant hem d'apartar més branques caigudes per la nevada fins que quasi al coll la senda es fa més perdedora, i és que fins ací es va traure el suro l'any passat, esperem que si enguany trauen suro de les sureres de més amunt la senda es netege un poc més pel pas dels animals.
Senda al collado del Castañero.
Arribem finalment al coll que vam transpondre fa anys venint del barranco Pascual però esta vegada no provarem de baixar al barranc camp a través sinó que mirarem de seguir per las Pobilas ens durà al coll de Villalba per on hi ha una senda que baixa cap a l'Almendrolar.
De moment anem trobant traces de sender de caçadors que passa pels cims de manera que la marxa és prou fàcil i ràpida, només de tant en tant cal parar atenció per no equivocar el camí i fer cap enmig d'un argilagar.
Passem pel cim de las Pobilas, deixant a la dreta el barranco Pascual i el Cerro Gordo i a l'esquerra la Rodana i el Cascalbar i la línia de cims es decanta un poc al nord passant sobre la capçalera del barranco de Villalba.
Senda? a las Pobilas.

Després d'un darrer tros més fressat pels caçadors que pugen al senglar arribem a un ample coll, on antigament hi havia ametlers. Estem al collado Villalba on puja una senda des de la Rodana, que es perd en els bancals de la part final, i des d'on baixa un sender de caçadors cap a l'Almendrolar. Per ací vam passar fa anys i esperem que encara estiga prou net.
Per sort el camí és tal i com recordàvem, una drecera oberta de baixada, amb forta pendent però prou neta. De fet es veu més xafada que l'anterior vegada que hi vam passar.
Corriol de baixada a l'Almendrolar.

A meitat baixada enllacem amb un vell camí de pujada als bancals que hi havia en totes les faldes de les muntanyes i la pendent ja no és tan forta.
Durant tot el dia hem anat per sureres i pinars de pi ver (o rodeno) però ara la senda baixa per terreny calar i la vegetació ha canviat deixant pas a pinars de pi blanc, coscoll i romer, i també esparragueres així que aprofitem per collir espàrrecs sempre que la pendent ens ho permet.
Arribem a uns bancals d'ametlers i cal anar buscant el camí d'accés que ens duu al camino del Almendrolar, just al coll que dona pas a la Hoya del Molino.
Collado del Almendrolar.

Passem el coll voltats d'olivars i comencem la baixada a la Hoya travessada per la rambla del Baladrar. A la primera revolta ens trobem un home que ha pujat a treballar les oliveres. Es tracta de Manuel Terrén que als seus 80 anys encara té prou forces per pujar al bancal quasi tots els dies i també per anar a caçar al senglar. Parlant amb ell ens diu els noms dels llocs que hem passat: el collado de Villalba, on pugen al "puesto" de caça, l'Umbría del Baladrar, la Hoya del Molino, el barranco Pascual, i també li assenyalem el cim que hem pujat, que es veu perfectament i que ell anomena el Cerro Gordo (tal i com està recollit a la toponímia d'Algimia editada per l'AVL). Encara ens explica una senda que puja al Corral del Navarro on pugen a caçar i que enllaça amb la senda de la Ràpita i que ens apuntem per a una altra ocasió.
Li donem les gràcies per la informació i quan ja ens n'anem encara ens dona una darrera indicació, ens diu que ens fixem en una fletxa negra que ens desvia del camí que baixa recte cap a la balsa del Molino i que tot i que és el camí més recte (i el vell) no ens recomana de passar-hi doncs està perdut (com comprovarem més tard des de los Arcos).
Baixem doncs per la pista que fa volta buscant el barranco Pascual, per on baixa la senda del barranco Pascual que baixa del collado del Castañero i enfilem recte per a travessar la rambla del Baladrar.
Per la Huerta Alta de la Alfándiga.

Per les hortes de vora rambla arribem a la Balsa del Molino i ens desviem per vore los Arcos del Molino, per on la Acequia de la Alfándiga travessa la rambla.
Los Arcos del Molino.

Tant los Arcos com la Balsa tenen panells explicant la seua funció, origen i ús, que formen part de la Ruta del Agua d'Algimia.
Des d'ací només ens resta un bell tros de carretera, un tant monòton però des d'on podem vore bona part del recorregut que hem fet a més de passar per davant del bonic barranc de las Tartugas.
Carretera de Alcudia.
Quan passem per ací a més tenim l'alicient d'estar transitant seguint el vell camí que enllaçava la vall de Segorbe i la Plana ja des de temps dels romans.


Ací està el track:


I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

barranco malo - la rodana - el agua negra més informació ací
fuente la calzada - bco pascual - bco rodana - bco malo

Més informació.






dimarts, 19 de març de 2013

EL PINÓS: SENDA DELS GAL·LERS

Aprofitant la visita al Pinós Sergi ens porta a conèixer la part alta de Tres Fonts, al coto del Pinós dins la Serra del Reclot on ja ens va portar a caminar fa molts anys però pujant des de la Cavafria per la banda de Monòver.
La Serra del Reclot es troba foradada quasi per tot arreu per pedreres que aprofiten l'excel·lent pedra que posteriorment es talla i transforma a les fàbriques de pedra i marbre de l'Alguenya, Monòver i Novelda, però encara queden racons ben bonics i de gran bellesa i amb algunes reliquies botàniques com són els roures en estes terres eixutes del sud.
La ruta a seguir és l'anomenada Senda dels Gal·lers que recorre l'ombria de la Quitranera i retorna per la solana però fent un parell de variants: la primera per a pujar a l'Altet del Niu on podem vore algunes pedreres en explotació, d'altres abandonades i alguna en restauració; i la segona per estalviar la volta de tornada que fa la senda passant per les cases de dalt de Tres Fonts.
Pujada a l'aula de Natura.

Eixim de l'aparcament de l'aula de la natura del Coto i pugem cap on és l'edifici de l'aula, just davant del refugi forestal propietat de l'ajuntament del Pinós.
Aula de Natura.

Ací comença la senda dels Gal·lers com bé diu un panell informatiu que representa l'itinerari a seguir.
Senda dels Gal·lers.

 Nosaltres però no seguim la senda marcada sinó que pugem al recte per un antic carril que passa per la vora d'unes basses artificials per a la reproducció d'amfibis i continua cap a l'Altet del Niu sota un pinar esclarissat.
Pujada a l'Altet del Niu.

La pujada, no molt llarga, ens duu a l'Altet del Niu on trobem les primeres pedreres del dia. Una paret de pedra feta amb grans blocs descartats de la pedrera envolta la zona i nosaltres anem per la banda de fora fins que entrem per seguir la pista que passa per la vora de les pedreres, allunyant-mos dels punts on s'està treballant per la perillositat que presenten.
Pedreres del Coto.

Per sort hui no treballen i el silenci dels pinars només el trenquen els ocells que canten de dalt dels pins.
Amb grans vistes de tota la zona de pedreres del Coto, però sense entrar-hi de ple anem fent la volta fins unes cases de la pedrera per on eixim a la pista principal que dona accés a les pedreres.
Camí d'accés a les pedreres.

Just ací agafem una pista més menuda que davalla per la dreta del barranquet del Niu, deixant enrere les pedreres i endinsant-nos al pinar que cobreix l'ombria del Coto del Pinós.
Baixada vora el barranc del Niu.

Conforme baixem distingim a la nostra esquerra una pedrera abandonada, un tall a la falda de la muntanya que la vegetació tardarà en fer cicatritzar. Un poc més avall ens desviem de la pista i ens acostem a una altra pedrera abandonada però en procés de restauració on s'han plantat pins, ginebres, romer i altres espècies vegetals i que estan cobrint ben de pressa les zones amb menys pendent. Ací trobem dos xics que estan mesurant els pins replantats per estudiar com creixen i ens acostem a vore el romer que va plantar Sandra.
Pedrera en restauració.

Retornats al camí trobem les senyals verdes i blanques de la Senda dels Gal·lers, que des d'ara seguirem fins quasi el seu final.
A partir d'ací el camí discorre per l'ombria de la Quitranera sota un pinar més espès i on hi ha una més gran varietat de flora. De tant en tant anem trobant cartells de fusta que ens informen de les diferents espècies de flora que anem trobant pel camí.
Cartells informatius de la flora.
Així passem per la vora de ginebres, romer, espí negre, aladern i tot el conjunt florístic termomediterrani i entrem a la part més ombrívola de l'excursió on els pins quasi no ens deixen vore el sol.
Camí per l'ombria.
És en este mateix punt on trobem els Gal·lers que li donen nom a la senda, acompanyats d'espantallops i altres espècies més fresquívoles.
Gal·ler o roure valencià.
Hem deixat enrere el Coto del Pinós i estem dins el Coto de Monòver, en la mateixa serra del Reclot. Aquesta part ha estat declarada Parc Natural Municipal mentre que la part pinosera encara està en tràmit de declaració.
Ja en terme de Monòver arribem a la capçalera del barranc i deixem el camí ample que puja cap al Pla de la Quitranera i un cartell ens adreça a travessar el barranc homònim i continuar per una senda que davalla per la solana.
Senda per la solana.

El canvi de paisatge és accentuat, tot i que el pinar no deixa d'estar present, però el conjunt florístic que l'acompanya es torna més eixut, dominat pel romer i el coscoll i trobant-se el pinar més esclarissat de manera natural. A més trobem antigues zones de cultiu, ara abandonades, i encara no totalment colonitzades pel bosc, sobretot als voltants de l'antiga Casa de Robles.
Camí per la solana de la Quitranera.

Just després de la Casa de Robles enllacem amb el PR-CV-166 que travessa la serra del Reclot des de l'Almorquí a Tres Fonts i el seguim cap avall fins que arribem a un trencall de pistes. Ací el PR i la Senda dels Gal·lers segueixen a la dreta però nosaltres girem a l'esquerra per recurtar el camí de tornada baixant cap al Calderó de la Rabosa, just on el barranc del Niu es junta amb el barranc de la Quitranera.
Ací enllacem amb una pista que baixa per dins el barranc, barrada amb un cadenat i per on ve la Senda dels Gal·lers des de l'aula de Natura, just el tros que ens hem deixat per fer a l'inici de la ruta.

Tornem a l'ombria i la vegetació es fa més espessa i fresca, i acompanyats pel pinar retornem al punt d'inici.
Però abans de baixar els pocs metres que ens separen de l'aparcament, encara ens desviem per visitar una vella pedrera restaurada i que a l'estiu s'utilitza ocasionalment d'auditori a l'aire lliure per a representar obres de teatre.
Improvista auditori en una vella pedrera.

Després d'açò només ens resta tornar enrere i aprofitar l'àrea recreativa per descansar i recuperar forces.

Ací està el track:


Més informació:

dissabte, 9 de març de 2013

ULLALS DE LA RAMBLA

Hui hem fet una ruta molt diferent al que sol ser habitual. En primer lloc hem anat continuament per la rambla i en segon lloc ens ha eixit una ruta linial, en contra del que tenim per costum.

Aprofitant que ha eixit la Rambla de la Viuda amb les darreres pluges i nevades hem anat a fer una ruta seguint-la des d'on es junta amb el riu de l'Alcora cap amunt.
La idea inicial era remuntar-la fins arribar sota el mas de la Xurumbela des d'on retornaríem per dalt passant pel Pla de la Bassa Roja i el Racó del Corb, però ens ha estat impossible travessar-la així que hem hagut de fer una ruta d'anada i tornada.
Hem eixit de la confluència de la Rambla de la Viuda i el riu de l'Alcora i hem pujat rambla amunt, sempre per la dreta (esquerra geogràfica) fins arribar a la volta de la Fleixa, on ens ha tocat fer la volta perquè ja no hem pogut passar més avant.

Confluència de la Rambla de la Viuda i el riu de l'Alcora.

Hem eixit des d'on conflueixen el riu de l'Alcora i la rambla de la Viuda i hem passat sota la cantera del Frontó , just a la vora d'una curiosa penya en forma de piràmide.
Passant entre la cantera i la rambla.

Este ha sigut el primer punt interessant del dia. El camí que recorre la rambla la travessa i hem passat per fora per estalviar-nos travessar a gual.
Curiosa penya en forma de piràmide.

La continuació per pista és fàcil i bonica, i diferent sentint el llunyà remor de la rambla que passa aprop nostre però que no sempre veiem.

Tros de pista davant la Rabosera.
Passem el desviament a Costur pel barranc del Savinar i poc després arribem a la Volta del barranc del Savinar on el camí travessa novament la rambla.
Volta del barranc del Savinar. Camí tallat.

Ací optem també per fer la volta per fora, sense camí, perquè la rambla baixa ampla i amb força i no estem segurs de poder-la travessar, a més que ens caldria passar-la dos voltes.
Passant per les roques.

Anem fent la volta per les roques de la vora, o per les graves entre les que s'encaixa la rambla en este tram.
Passem per la vora de l'Ullal de la Marmosa, que ha eixit en força però que ara no duu aigua.
Ullal de la Marmosa.

La rambla s'encaixa entre la grava i crea uns ràpids interessants per a fer rafting, però no per a qui va a peu.
Ràpids a la Marmosa.

Arribem al pla de la Marmosa i passem per un bancal abans de poder baixar a la pista just quan torna a travessar la rambla.
Nosaltres continuem per les roques de la vora cap a la font del Comte, i anem alerta que un mal pas no ens faça caure a l'aigua.
Passant per les Penyes cap a la font del Comte.

Arribem a la font, amb un fil d'aigua i desbrossada de fa poc, i continuem per un senderol que torna a abocar a la rambla.
Font del Comte.

Ací hem d'anar obrint-nos camí prop de l'aigua què és el lloc on hi ha menys malea, encara que en algun lloc ens toca grimpar per les penyes.
Buscant un camí vora la rambla.

Eixim a una senda que passa per la volta dels Villomos. Just de l'altra banda hi ha l'Ullal dels Villomos, també sense aigua, tot i que sembla que n'ha eixit doncs als peus l'aigua és més verdosa i no roja com la que baixa per la rambla.
Ullal dels Villomos, sense aigua.

Fem la volta dels Villomos per dins, per senda i quan dona pas a la Volta de la Fleixa ens caldria travessar per pujar a la Xurumbela seguint els senders marcats de Costur.
La rambla però baixa forta i no abelleix travessar així que mirem de fer la volta per fora i provar d'arribar a la Miloqueta per on puja una senda a la Bassa de les Oronetes.
Volta de la Fleixa.

Anem passant penyes però arriba un punt on se'ns fa molt difícil i perillós, així que decidim pegar la volta i tornar per on hem vingut.
El camí es complica cada vegada més.

Just al retornar a la senda aprofitem per recuperar forces i celebrar que no hem caigut dins la rambla. (sempre hi ha coses per a celebrar).
Recuperant forces on passa el camí la rambla.

Només ens queda desfer el camí d'anada, fins la font del Comte. Des de la font sembla que hi ha algun senderol que puja cap als Alts del Comte, però no ens decidim a tentar la sort que hui sembla que no tenim de cara.
Vista panoràmica des de dalt la font del Comte.

Retornem pel Pla de la Marmosa i la Volta del barranc del Savinar, i just ací trobem uns homes que passen amb cotxe per vore si han eixit els ullals. Per desgràcia si han eixit ja no duen aigua així que no podem disfrutar tampoc de l'espectacle.
Pista tallada.

Refem els nostres passos i acabem la ruta un poc desanimats però per sort al mas de Flors ens espera Jesús amb unes cerveses fresques i una conversa animada per a escalfar-nos l'ànim.
Recuperant líquids.


Ací està el track:



I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

mas de flors - racó del corb
costur - mas de flors
sant pasqual - sant joan per xodos
frontó - bassa de les oronetes més informació ací


Més informació:
  • terrasit
  • web de l'ajuntament de Sant Joan de Moró
  • Gil i Peris, Palmira Toponímia dels pobles valencians: Sant Joan de Moró València, 2006 accessible a la web.
  • Ribes Pallares, Josep Miquel  Toponímia dels pobles valencians: Costur València, 2006 accessible a la web.
  • Arnau Juan, Òscar i Fuster Puig, Pau L'Alcora. Mapa del terme municipal Ed. Ajuntament de l'Alcora, 2008. accessible a la web.
  • Associació cultural la Fontanella de Costur
  •  Una volteta