AIN A MOSQUERA AMB TORNADA PER LES PENYES BLANQUES

Hui tocava fer una ruta tranquila i per camins coneguts. A més abellia tornar a Aín i no només per l'encant del poble, sinó també per la cervesa. Així que vam mirar de fer una ruta clàssica: d'Aín a la Mosquera i tornar pel barranc d'Almansor.
Però en això que Dani va penjar el track i la crònica d'una ruta que va fer fa ben poc pujant a les Penyes Blanques per una senda que hi va directament des de la carretera, així que vam canviar de plans i vam decidir que aniríem a la Mosquera pel camí vell d'Aín i retornaríem per les Penyes Blanques i la Ibola.

Així que a les nou del matí d'un dia més bé calorós (per a ser gener) hem eixit des d'Aín. Entre coses i d'altres ens hem congregat un bon grapat de gent i ja semblem un grup important. Eixim pel carrer de  i enfilem cap al barranc de la Caritat, que remuntarem seguint el camí de la Serra.
Ací s'acumulen els senders senyalitzats doncs seguim el PR-CV-63.6, el GR-36 i el SL-CV-27, a més de la ruta roja del parc natural. Impossible perdre's.
Continuant per la pista de la Caritat passem per damunt un vell assut i deixem a l'esquerra la bassa de baix, ara convertida en piscina municipal i, just ací, abandonem la pista continuant pel vell camí que ressegueix el llit del barranc de la Caritat.
Continuem remuntant pel vell camí d'Almedíjar o de la Serra, ample i formigonat en este tram vora riu, amb una vegetació fresca de serveres, esbarzers, figueres, arítjol, .... que s'han menjat les antigues hortetes. L'aigua ens acompanya baixant a la nostra esquerra al llarg de tot el camí tot i que de vegades no l'arribem a vore sota la vegetació.
Arribem així al molí de l'Arc i passem sota l'arc per continuar la ruta. Dalt del molí es troba la bassa del mig, que abans s'usava per a regar i regular l'aigua del molí i ara només per a regar.
 Continuem una trossada més fins que hi ha un desviament de camins. El camí de la Serra o d'Almedíjar puja a la dreta, i és per on tenim previst tornar. Nosaltres però pujarem pel camí de Xòvar deixant enmig una gran noguera.
Seguim ara les marques del GR-36 doncs la resta de senders abalisats pugen cap al coll de la Ibola.
El camí ens porta altra vegada a la pista que es superposa al vell camí. Seguim per dalt de les hortes i passem pel costat del Molí de Guinsa o de Dalt, amb la bassa que aprofita per moldre i per regular l'aigua de les hortes d'avall.
El camí passa vora la sèquia que duu l'aigua de la font de la Caritat a la bassa del molí, i deixem la font a l'esquerra passant sota els bancals del Benialinet, on es trobava l'antic despoblat morisc del Benialí, abandonat arran de l'expulsió dels moriscos el 1609.

Camí de Xòvar pel Benialinet.

Ací la vall s'obri un poc i deixa un terreny amb menys pendent que, juntament amb l'aigua de la font de la Caritat i dels barrancs del Joncaret i l'Horteta permet un aprofitament agrícola intensiu que va fer possible l'existència del poble.
Un poc més amunt el barranc torna a tancar-se i quan s'obri novament en una ampla clotada on es junten diversos barrancs abandonem el GR que continua pel camí de Xovar i seguim per una pista a la dreta que enfila a l'Horteta.
Passem per davant el corral de l'Horteta i enfilem una senda que puja pels bancals de l'Horteta que es regava amb les aigües recollides des del barranc del Joncaret, d'on les duu una sèquia que ressegueix la vessant de la muntanya travessant el barranc per un aqueducte d'un arc.

Pujant entre els bancals de l'Horteta.

Nosaltres pugem per entre els vells bancals, alguns molt recrescuts degut al pas dels anys. Pugem per un camí empedrat fins al capdamunt de l'Horteta, per on seguim vora la sèquia, ja al límit amb l'Escaleta, que queda dalt nostre.
Resseguim el barranc passant per dalt de l'arquet de la sèquia i ací ens en separem. El paistage canvia i deixem enrere els vells bancals, que comencen a ser envaïts pel bosc i entrem en un bosc veritable, amb sureres en l'ombria i carrasques als crestalls més rocallosos.
El camí travessa el barranc i remunta per la vessant de llevant fent algunes revoltes. Es tracta d'una senda que no fou molt important i només en alguns trams es veu el treball d'empedrat i la construcció de murs de suport.

Senda a la Mesquita.

Quan finalment tornem al llit del barranc ja hem deixat enrere l'Escaleta, vessant desarbrada que baixa des del Serro Gordo, i entrem a la Mesquita, nom de la partida que s'estén per les deforestades vessants entre la Penya Blanca i el Serro Gordo.
Només la part baixa, per on passem, conserva un bosc de Sureres prou espés que es converteix en pinar conforme anem pujant.
Travessem un tram més pla on la vella senda es perd entre antics bancals i arribem a un enforcall de camins. El de la dreta puja a l'Ereta i per l'esquerra es va al coll que queda entre Penya Blanca i el Serro Gordo.
Com que hui n'anem molts durant la pujada s'han fet dos grups, els primers que han apretat més i els darrers que hem pujat amb més tranquil·litat, i els primers trenquen a la dreta mentre que nosaltres seguim a l'esquerra fins a l'Ereta.

Cap a l'Ereta.

Deprés d'un curt tram sota el pinar arribem a l'Ereta, just on acaba una pista. Ací trobem el camí de Mosquera que remunta el barranc del Joncaret després de desviar-se del camí de Xova.
Seguim el vell camí que enllaça Aín i Mosquera passant per la font de l'Ereta, d'on només raja un fil d'aigua, i per la vora d'una caseta quasi totalment assolada, igual que moltes altres que va haver per estes parts més allunyades del poble i que servien per arrecerar-se en cas de pluja o tronada imprevista o per a fer nit en època de collita o molt de treball al camp.
El pinar que travessem, molt jove degut als incendis, fa molt mala cara amb infinitat de pins secs i amb poca fulla, i així mateix la resta de plantes no semblen massa sanes. Pot ser a causa de la persistent sequera que patim des de fa més de 8 mesos, pot ser per altres causes.

Camí de Mosquera. Al fons el coll de Mosquera.

Deixem enrere el bosc madur i de seguida veiem al fons el coll de Mosquera, per on passa el camí. El traçat fa algunes revoltes per a salvar l'últim tram de pendent fins que assoleix el coll.
Uns metres abans, per la dreta enllaça un sender per on passa el PR-CV-63.6 traçat per dalt dels cims d'esta part d'Espadà. Des del Serro Gordo ací ve seguint unes antigues trinxeres republicanes a mitjan vessant, sota la Penya Blanca.
I ací ens trobem amb la resta del grup que ha fet la volta pujant des de la Mesquita a enllaçar amb el PR que passa per la senda de Serro Gordo.

Coll de Mosquera o de Peñas Blancas.

Només traspondre el coll el paisatge canvia totalment, i és que entrem a la vall de Mosquera, l'alcornocal més ben conservat de la serra d'Espadà i una raconada única per diverses raons.
Mosquera és la casa que dona nom a la finca i a la vall, i fou també el nom que portava una alqueria morisca despoblada arran de l'expulsió. El nom, d'origen discutit, sembla adequat per a un lloc on a l'estiu les mosquetes que viuen sota les sureres se't mengen de viu en viu, raó per la qual solem evitar el vindre quan fa calor tot i l'ombra que ofereixen les grans sureres que creixen tan a la solana com a l'ombria de les vessants que baixen al barranc de la Falaguera, que travessa la vall.
A més Mosquera és terme d'Assuébar, tot i que el poble queda prou més allunyat que Aín o Almedíjar. Pot ser per això els casers de Mosquera han estat sempre habitants d'estos dos darrers pobles.
La conservació d'un racó tan excepcional ha estat possible gràcies al suro i al seu valor a partir de mitjans segle XIX quan es va desenvolupar la indústria surera, relacionada amb la venda de vi embotellat i champange. Fou aleshores quan es va subastar la finca que era terra comunal i la va comprar una família catalana vinculada a la indústria del suro, que continua sent la propietària. Gràcies a això els alcornocs s'han lliurat de la tala per a carbó o del desboscament per a ampliar les terres de cultiu, tal i conforme ha passat arreu de la serra.

Camí a Mosquera.

El camí de Mosquera travessa la solana de la vall, baixant fins a la casa de Mosquera, on arriba la pista construida els anys 30 per poder traure el suro amb camió. Nosaltres però no arribem a la casa. Tot i que la idea inicial era seguir la pista fins a la carretera d'Almedíjar per enllaçar amb la senda que puja a Penya Blanca, una senda netejada recentment que apareix a la dreta ens convida a provar sort i mirar de pujar-hi directament.

Senda de traure suro a Mosquera.

Com que anem un poc separats quan decidim pujar ho fem en dos grups i per dos sendes diferents, separades tan sols uns metres, però que ens duran per llocs diferents. De tota manera es tracta de sendes de traure suro, obertes i netejades per a facilitar l'accés de les cavalleries que baixen el suro a la casa on es carrega als camions.
La senda que segueix acaba a la vora d'una pedrera, on el tronc roig de les sureres ens mostra que s'ha tret suro este estiu passat.

Camp a través.

A partir d'ací ens cal buscar el millor pas camp a través per a pujar a la Penya Blanca. Busquem per tant un rellomet recorregut per alguns crestalls rocosos que baixen des del cim i per on hi ha un senderol d'animals que ens facilita el pas, esquivant quan cal els trams més verticals.

Grimpant per les penyes.

Grimpant les penyes arribem a l'altura de la Penya Blanca i tenim la millor fotografia que es pot aconseguir d'elles. Des d'ací s'entén perfectament el perquè del topònim doncs el rodeno roig clar es troba cobert de líquens que li donen un color més blanquinós que el roig habitual a d'altres llocs de la serra.

Las Peñas Blancas.

Seguim pujant i quan girem el cap veiem a sota nostre tota la vall de Mosquera coberta d'un espès bosc de sureres, unes magnífiques vistes que conviden a aturar-se i descansar la vista ... i les cames. El vent que bufa i neteja l'ambient fa que la visibilitat, sense ser excepcional, siga molt bona i podem vore sense cap problema tot el contorn del golf de València fins a les muntanyes d'Alacant que el tanquen pel sud.

El Carrascal i la vall de Mosquera.

Seguim una trossada més i arribem a la part alta de la muntanya. Es tracta d'unes llargues i arredonides llomes que contrasten amb les fortes pendents que hem deixat enrere.
Per dalt les llomes passa un dels tallafocs oberts a la serra i quan arribem ens trobem amb la resta del grup que ha pujat per un lloc un tant diferent però amb idèntic resultat.
Mentre pujàvem ens hem anat veient de lluny, però el retrobar-nos i pensar que s'ha acabat la incertesa del camí ens ompli d'alegria, perquè des d'ací ja no trobarem més complicacions en la ruta.

Cimera: trobada al cim.

Seguim les llomes pelades, a causa del tallafocs, fins que trobem unes restes de trinxeres i un vell senderol que trenca a la dreta a buscar el coll de Mosquera. Uns quants segueixen per allí evitant la pujada al cim, mentre que la resta pugem recte al cim sense camí definit.
Mentre pugem veiem un grup de senderistes al coll i, sentim un soroll i al cap de poc apareixen una bona colla de motos de trial que pugen des de la Mosquera, pel camí d'Aín per on nosaltres hem baixat, i que a l'arribar al coll continuen cap al Bovalar. Un mal exemple doncs encara que les motos de trial no erosionen tan els camins com les d'enduro no fan massa bé, a més d'estar prohibida la seua circulació per les sendes.

Carenant cap al cim de Penya Blanca.

Unes penyes que formen un colmet marquen el punt més alt del cim de Penya Blanca. Només ens estem el temps just de fer la foto de rigor i continuem camí tot i que les vistes són esplèndides. L'aire bufa fred i no convida massa a estar-se i si ens entretenim la resta de companys ens avançaran.

Cim de Penya Blanca.

Comencem la baixada per la carena al recte cap al coll que ens separa del Serro Gordo deixant a l'esquerra un pinaret.
La baixada és pendent i no hi ha senda però gràcies al tallafocs baixem sense cap complicació. O millor només amb la complicació de la forta costera.
Deixem a la dreta la partida de la Penya Blanca, que baixa fins al barranc d'Almansor travessant la carretera d'Almedíjar i finalment arribem a una senda quasi totalment tapada que baixa des de la Penya Blanca per la vessant nord. La seguim només els metres finals fins que enllaça amb la sendera que baixa des del coll de Mosquera seguint una vella trinxera republicana de la línia XYZ.

Baixant cap al Serro Gordo.

Arribem al collet, des d'on baixa a l'esquerra el Reguer de la font Calenta i a la dreta un altre reguer cap al barranc de l'Horteta i, uns metres més avant, la senda que enllaça amb el camí de la Mesquita. Nosaltres seguim amunt, enfilant la darrera pujada del dia cap al Serro Gordo per la Solana de Castellnou. Com en tants altres topònims no es va calfar massa el cap qui la va batejar doncs és una solana i si mirem des d'ella cap al sud es veu, al fons, Castellnou (o Castelnovo).

Pujant per la Solana de Castellnou. Al fons la Penya Blanca.

Quan arribem a dalt del Serro Gordo continuem crestejant cap al coll de la Ibola deixant a l'esquerra Cadori i a la dreta l'Escaleta, que abans hem passat per baix.
Ja falta poc per a les dotze i com que Ramiro té pressa avisa que abans de la una vol eixir d'Aín. Per tant per a fer-se la cervesa cal apretar el pas i hi ha qui s'ho pren de valent i comencen a córrer.

Enfilant cap al coll de la Ibola.

Ens tornem a dividir en la baixada cap al coll de la Ibola, nosaltres baixem de pressa però sense córrer i així podem anar mirant el paisatge.
A la nostre esquerra s'estén el barranc de la Ibola que baixa des del collado de Torres, als peus de la Serra (d'Espadà). El nom del coll es correspon al de la partida que queda de l'altra banda (mirant des d'Aín).
La gran partida de la Ibola és un excepció a la serra on els límits de terme segueixen la divisòria d'aigües. En canvi la Ibola queda de l'altra banda de la divisòria orogràfica, just a la capçalera del barranc d'Almansor i vessant les aigües cap al riu de Segorb.

Coll de la Ibola.

Arribem al sempre atrafegat coll de la Ibola i veiem els ciclistes que passen.
El coll és a la vegada un encreuament de camins. Des d'ací hi ha el camí de la Serra que puja cap al pic d'Espadà (i al Picaio), i per ací passava l'antic camí entre Aín i Almedíjar i la moderna carretera. És per això que a Almedíjar se'l coneix com a collado d'Aín.
Nosaltres travessem el coll i agafem el camí d'Aín, que baixa pel Romeral, però no seguim el vell camí que baixa per dins del reguer, sinó un altre, més fressat per ser per on baixen les bicicletes, que manté l'altura mentre travessa un alcornocaret fins que enfila avall a buscar el barranc del Castell on es junten els dos camins.

Camí de Almedíjar.

Quan arribem al barranc apretem el pas i fem algun tram corrent pel vell camí de ferradura que passa sota el Castell. A la nostre esquerra deixem la Servereta on hi ha un corral on, encara no fa molts anys, baixaven les ovelles d'Aragó a extremar.

Vorejant el Romeral.

Deixem a la dreta el Romeral, on abunda el romer doncs és terra calar, com tota la terra que hem xafat des que hem coronat el Serro Gordo, i un poc més avant deixem també a la dreta el camí que puja al Castell.

A partir d'ací el camí d'Almedíjar, que seguim, baixa a buscar el barranc i el segueix de ben aprop, per una zona ombrívola de pinar. I poc abans d'enllaçar amb el barranc de la Caritat deixem enrere la calcària per tornar a trobar els gresos rojos del rodeno.

Enllacem finalment amb el GR i tanquem el cicle. Ja només ens queda refer el camí de l'inici tornant a passar per la bassa del Mig, per l'arc del molí de l'Arc i per la bassa de baix abans d'entrar al poble d'Aín i anar directes al bar a fer-nos la cervesa que ens hem ben guanyat doncs finalment hem fet la baixada des del Serro Gordo en poc més de vint minuts. I és que no hi ha res com un bon incentiu per a caminar de pressa.

Recuperant forces.

Ací està el track:



 I ací la ruta de Darkmet, que no és exàctament igual doncs va fer altres variants.

I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

castell d'aín
volta a mosquera més informació ací
ain - finestra - penya pastor més informació ací
ain - picaio - penyes blanques - ain més informació ací
ain - batalla - noguerals - bovalar - ereta - ain més informació ací
ain - ereta - nevera - coll de barres
ain - espadà - font parra - ibola
ain - batalla - bovalar - cerro gordo - ain
ain - penya pastor - penyes blanques - ain
ain - espadà - ain
barranc caritat - mosquera - bellota
ibola - mosquera - ibola
ibola - almedijar - ibola


Més informació:

• S.A.S.E Senders a Aín Ed. Ajuntament d'Aín, 2001
• Cebrián Gimeno, Rafael Montañas Valencianas VII. Sierra Espadán Ed. CEV, 1999
• Ajuntament d'Aín
•  Senders d'Aín, fullet realitzat per la SASE i editat per l'Ajuntament d'Aín. accessible a la web.
• Llop Goterris, X. 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà accessible a la web
• Cartoweb
•  Puchades, Sento Serra d'Espadà. GR-36 Ed. SASE, 2009
•  Vidal González, Pablo (2007) Mosquera. Etnología de un paisaje rural de la sierra de Espadán. Ed. Diputació de Castelló

D'ARTESA A SUERA. CAMINANT PER L'ALTRA SERRA D'ESPADÀ

Hui el dia s'ha alçat núvol i humit així que tocava buscar una ruta per a dies d'aigua, una d'eixes que no solem fer amb molta pista i poca senda i, fins i tot, camins asfaltats. Són estes les rutes que deixem per als dies de pluja. Per les pistes és pot anar bé amb paraigües i només ens banya l'aigua que cau del cel i no la que està a les plantes de la vora del camí (com ocorre a les sendes estretes), i si trobem asfalt tan si val, no ens enfanguem i tampoc dona massa pena a l'estar banyat.
De tota manera el primer que hem fet abans d'eixir de casa és mirar les previsions del model d'alta resolució Hirlam d'Aemet i el radar per saber on havia de ploure menys les properes hores i així decidir-nos pel lloc on anar.
Al final ens hem acostat a Artesa per fer camí a Suera per Xiclà i Cantallops retornant pel camí vell de Suera a Onda, tot ell pista.

Les previsions sembla que han encertat perquè encara que hem eixit de casa plovent a Artesa no ha plogut quasi. De tota manera ens equipem per a l'aigua i eixim pel carrer del Calvari, seguint el SL-CV-106 que torna a Onda des d'Artesa.
Deixem el Calvari mig enrunat a la dreta, dalt del poble i passem per dalt de les últimes cases encaminant-nos cap al dipòsit d'aigua d'Onda i des d'ací seguim per dalt d'una llometa per un camí traçat sobre un antic assegador. Els camps treballats s'alternen amb els erms i amb algunes casetes de camp formant un paisatge humanitzat que serà la tònica dominant en bona part del recorregut.

Calvari d'Artesa.

Arribem així a un encremament on abandonem el SL que continua cap a Onda i girem a l'esquerra seguint el camí de Tales a Onda, per on ve el Sender Local.
A la nostra dreta s'alçen els tossals de Sala, coberts de pinar, i a l'esquerra deixem l'Arquet, on els pins van guanyant-li terreny als camps de cultiu.
Arribem a un nou encreuament i seguim recte travessant la ratlla d'Onda i Tales per on també puja un assegador i el camí ens aboca a l'asfaltat camí de Xiclà (que ací també segueix un vell assegador).
Hem deixat enrere els camps treballats i els vessants de les muntanyes estan cobertes de pinar que creix als antics bancals.

Camí asfaltat al Pantà i a Xiclà.

El camí asfaltat remunta el barranc de Xiclà deixant a la dreta el Pantà, on es va fer un abocador, ara ple i cobert de terra, fins on arriba l'asfalt. A partir d'ací el camí continua de terra vorejant les faldes del Tossal Negre.

Camí de Tales a Fanzara a Xiclà.

Un poc més avant deixem a l'esquerra una ramaderia de bous braus, que té diverses instal·lacions disperses al llarg del barranc i ens passen uns quants cotxes que van a la ramaderia. És quasi tot el trànsit del camí.
Passada la ramaderia el barranc s'obri en un ample pla on conflueixen els termes de Tales, Onda i Fanzara. Ací el pinar perd terreny davant els bancals treballats o deixats ermar de fa poc, i també trobem algunes casetes noves.

Velles oliveres a Xiclà.

El camí aboca a un altre que passa perpendicularment en un encreuament on hi  ha un pal amb la senyalització a Onda i a la font de Xiclà, cap on hem d'anar. Per ací passa el PR-CV-161 entre Suera i Onda.
Seguim a l'esquerra cap a la font seguint ara el camí que va a la font de Xiclà que coincideix, en part, amb el camí de Suera a Fanzara i segueix per la ratlla de terme. Just ací se'ns acaba la sort i es posa a ploure encara que de manera més bé fina, així que cal treure els paraigües i apretar el pas.
Deixem a la dreta una pista que puja a la font de la Basseta, a la carretera vella d'Ayódar, passant per la font de Fanzara i arribem així a la clotada on està la font de Xiclà.

Camí de la font de Xiclà.

La font de Xiclà es troba a la capçalera del barranquet del mateix nom, adosada a una bassa que regula l'aigua per al reg d'un parell de grans bancals que es troben a la part de baix i que estan plantats de tarongers. A les vores del barranc a més trobem bancals de secà treballats i fins i tot alguna caseta vella però ben conservada i encara en ús. El racó sembla transportar-nos a un altre temps quan encara hi havien bancals treballats, temps que a la resta de la serra només es conserva a la memòria dels més vells doncs els bancals cada vegada sovintegen menys.

Font de Xiclà.

 Continuem pel camí carreter en part picat a la pedra que ens duu a la font. La font de Xiclà naix just a sota de la senda i vora una gran bassa de reg. Ací a més acaba el camí carreter i continua un camí de ferradura que segueix cap a la carretera de Tales, camí que també és assegador.
Per sort la senda és ampla i neta i la vegetació no molesta per anar amb paraigües.

Senda al camí vell d'Ayódar a Onda.

 Conforme pugem sentim el soroll d'unes motos. Ja l'havíem sentit abans però més lluny. Ara però sembla que les tenim a tocar i conforme pugem per la senda es troben més prop fins que arribem on estan un parell de motos provant de passar per les pedres banyades. Han caigut ja un parell de vegades, se'ls han ofegat i tenen problemes per a posar-les novament en marxa. Els avancem i els desitgem bona sort.
Quan encara no hem fet molts metres aconsegueixen posar-les en marxa i els deixem passar. Per sort per a ells el camí és planer i de seguida dona pas a una pista que en uns metres puja a la carretera.

Motos per la senda.

 Seguint el mateix camí que les motos arribem a la carretera vella d'Ayódar, traçada per damunt del camí vell que pujava d'Onda a Ayódar. Ací el PR i nosaltres seguim un bell tros per carretera fins als Simons.

Camí vell d'Ayódar a Onda, ara carretera.

La carretera però no es fa pesada i tampoc perillosa ja que no trobem cap vehicle en tot el trajecte.
Aprofitem el no haver de mirar on posem els peus per no esvarar per a posar els ulls en els paratges que acabem de passar, així passem per dalt la font de Xiclà i veiem allí baix la clotada de Xiclà tancada a la dreta pel Tossal Negre i a l'esquerra per la Loma de los Cuernos. Al fons es veu el Baladrar i la Solsida on destaca el terrer que volien convertir en abocador.
Tota la gran partida per on anem es coneix com a Cantallops i les antigues descripcions estenen el topònim fins a les serres properes.

Els Simons amb la Loma los Cuernos al fons.

Arribem a una pista a l'esquerra per on continuem i deixem a la dreta els Simons, una comalada plantada d'oliveres i alguna garrofera que conforma la capçalera del barranc de la Pedrera.
Conforme baixem els bancals cultivats es fan més escassos i quan arribem al barranc desapareixen.

Pista de Cantallops.

Només travessar-lo deixem la pista i seguim a l'esquerra el vell camí de ferradura que anava de Suera a Fanzara que passa per l'altra banda del barranc.
Baixem seguint el camí i passem per algunes zones de rocam, on la pedra calcària aflora a la superfície i en algunes d'elles es veuen uns estranys esglaons a l'estrat. Sembla que de per ací es van traure les pedres per a fer l'església. El barranc que deixem a la dreta té el significatiu nom de la Pedrera.

Camí de Fanzara.

Anem deixant el barranc de la Pedrera a l'esquerra i ens encaminem cap al collet de Cantallops i quan el sol fa ullades entre els núvols torna a posar-se a ploure. Tornem a treure paraigües i continuem camí cap al collet mentre plou i fa sol.

Pujant al collet de Cantallops.

El pinar es fa més espés al coll, i només deixa una franja enmig per on corre la senda.
Al coll deixem a la dreta una senda menys xafada que puja cap a la Penya de Marco i el trasponem baixant per l'altre costat. Encara no hem fet gran tros que se'ns apareix davant nostre el poble de Suera amb els núvols agafats als cims de la Serra darrere seu.

Suera des del collet de Cantalobos.

Seguim baixant i al passar un llis de roca deixem a l'esquerra una senda enfitada que pel corral de Garcia baixa al camí vell d'Onda a l'altura de les Hortes. Nosaltres però seguim cap a Suera que ja veiem ben aprop.

Suera i el Castell.

Baixem el darrer tros entre parets, i és que el camí que portem també és assegador, fins que finalment girem a la dreta per dalt les hortes que hi ha a les dos bandes del riu.
El camí aboca a una caseta on volen coloms. Estem a la Teuleria. A partir d'ací continua una ampla pista. Nosaltres la seguim un tros però la deixem per baixar a l'esquerra passant per la vora d'unes cases des d'on el camí baixa a travessar el riu Sec i puja cap al poble.
Passem per la vora de la bassa del molí del Figasso i baixem entre les hortes de Baix del Pont per a pujar de l'altra banda per una ombrívola senda que acaba a la carretera.

Pujada a Suera des del riu.

Travessem la carretera per entrar al poble pel raval de la Font. Des d'ací pugem cap a la plaça però no hi arribem. S'ha tornat a posar a ploure i apretem el pas baixant pel Raval a buscar el camí vell d'Onda.

El Raval.

Eixim de Suera i trobem una caseta de les que es feien  per a resguardar-se de la pluja esperant l'autobús i entrem per esperar que torne a parar l'aigua i, al cap de poc, deixa de ploure i sembla que vol eixir el sol.
Seguim doncs travessant la carretera i enfilant al recte pel vell camí d'Onda que ja no deixarem fins a Artesa.

Camí vell d'Onda.

El camí passa per l'Esgolador, i les Hortes i deixant a l'esquerra el molí de Manuela, quasi totalment enrunat.
Tot este tram el camí està formigonat i ja ens va bé per no enfangar-nos massa, així que apretem el pas fins que trobem una bifurcació. Ací seguim recte deixant a la dreta el camí que, per la Cavallera, se'n va a Tales.

Caminant entre parets pel vell camí d'Onda a Suera.

Ací el camí passa entre parets de vells bancals abandonats. També deixem enrere algunes casetes rodades amb tanques de ferro que contrasten amb el paisatge que els envolta.
Després de passar una trinxera que s'obri a un collet el paisatge s'humanitza. Comencen a aparèixer horts de tarongers i bancals de secà, així com casetes d'estiueig per les vores del camí.

Camí d'Onda a la Frontera.

Passem ara per la Frontera, i al pla s'estenen els horts cap a Tales. Al fons tenim com a referència el Montí que ens acompanyarà fins al final de la ruta.
Arribem a unes casetes i el camí més fressat segueix a la dreta. Nosaltres seguim recte i baixem a travessar el barranc de la Pedrera pujant per l'altra banda per on passa el camí vell de Tales a Fanzara.

El Montí.

A partir d'ací anem vorejant les finques de tarongers que s'estenen per la Carbonària, amb el Montí al fons fins que arribem a la carretera vella d'Ayódar. Uns metres més avant deixem a la dreta el camí asfaltat a Xiclà, per on hem passat al començar la ruta i ja només hem de seguir la carretera per arribar a Artesa d'on ja veiem al fons el campanar.

Carretera vella d'Ayódar.

Però encara farem la ruta més entretinguda perquè per no xafar asfalt i mirant d'evitar la carretera de Tales, sempre amb molt de trànsit i sense vorera, quan veiem a l'esquerra una senda molt xafada que puja, la seguim amunt, amb l'esperança que ens porte al poble.

Senda a la ratlla d'Onda.

La senda ens porta fins a uns estables de cavalls i seguint un poc més avant arribem a l'encreuament per on hem passat, just per on passa l'assegador de la Ratlla d'Onda.
Des d'ací ja és camí conegut i refem els nostres passos trobant altra volta el sender local que seguim cap a la bassa d'aigua i el calvari d'Artesa fins a retornar al poble.

Entrant a Tales pel Calvari.

Ja només ens queda visitar el bar del poble per a concloure la ruta.


Ací està el track:



I ací un altre track que comparteix part del traçat:
suera - camí de fanzara

Més informació:

• Fausto, Vicent (2009) Caminant per Suera
• Ajuntament de Suera
• (1866) Itinerario descriptivo militar de España. Tomo IV Cataluña y Valencia Ed. Depósito de la Guerra accessible a la web <http://books.google.es/books?id=pzpdcArH1wgC&hl=es&source=gbs_similarbooks>
• Cartoweb
• Estall i Polés, Vicent (2006) Toponímia dels pobles valencians: Suera Ed. AVL accessible a la web
• Barberà i Miralles, Benjamín (2002) Catàleg dels molins fariners d'aigua de la província de Castelló. Ed. Antinea

VOLTA A LA SERRA DE SUERA

Hui teníem previst fer una ruta curta, pujant al castell de Suera amb els xiquets. Per a no allargar-la massa havíem decidit eixir des de la font de la Bocamina, a meitat camí de Pedralba. Però quan anàvem a posar-nos en camí ha arribat un caçador que ens ha dit que este matí havien decidit anar a caçar al senglar tota la banda esquerra del barranc de Castro. Des del barranc fins al castell i de l'altra banda fins la font de la Figuera i al corral d'Antoni. Com que no volem tindre problemes hem hagut d'improvisar una ruta cap a l'altra banda del barranc, pujant al cim dels Òrguens, que se'ns ha fet prou més llarga.

Eixim camí avall, de retorn a Suera, passant per davant de la bassa de Suera Alta que regula l'aigua del barranc i de la Bocamina per a regar les hortes de sota de Suera Alta. Un poc més avant deixem el camí asfaltat per encarar una dura pujada a la dreta, per una vella senda que segueix un assegador.
De seguida comencem a pujar una empinada costera sota un bosc de pi rodeno entreverat de sureres amb un abundant sotabosc de brucs. Conforme pugem deixem a l'esquerra unes penyes de rodeno que semblen agulles, o uns òrguens en miniatura.
El camí fa algunes voltes per suavitzar la pujada però no massa. A més molts trams han desaparegut al passar tothom al recte.

Senda cap al camí de la Serra Baixa.

La part final de la pujada és més dreta i sembla que anem travessant antics bancals fins que finalment arribem al camí de la Serra que des de Suera puja pels Secanets per passar per tota l'ombria de la Serra, també anomenada Serra Baixa per distingir-la del capdamunt de tot cap on ens dirigim.

Ací tenim dos opcions, la primera és més suau però més llarga: seguir cap a Suera a buscar el camí d'Alcudia i pujar per ell (seguint el PR-CV-161) fins al cim, o bé la que seguirem nosaltres: enfilar una senda que puja al recte a buscar l'anterior, estalviant així la volta que fa però amb una pendent important.

La senda puja quasi recte sota el bosc, passant per raconades molt boniques de sureres i pins fins que arribem al PR.

Quan arribem al PR ja fa estona que els xiquets ens demanen menjar, però hem volgut aturar-nos deliberadament ací doncs tota la pujada és per l'ombria i no pega el sol, així que a la mateixa senda seiem per fer un mos.

Esmorzant al camí d'Alcudia.

Des d'ací també tenim dos opcions, una és seguir el vell camí d'Alcudia que va dalt dels Òrguens mentre que el que seguim puja al cim. El primer però es troba molt perdut i optem pel segon.

Continuació de la ruta.

Així que després de fer un mos continuem pujant i encarem la part final de la pujada al cim. El camí vell continua en diagonal fins al llom de la Serra mentre que el PR puja al recte cap al cim molt encosterat, on arribem després de travessar un bosquet de sureres.

Cim dels Òrguens.

Ja dalt hi ha molt bones vistes de la Plana i de part de la Serra d'Espadà, i fins i tot de les terres del Maestrat. Encara que el dia no està massa clar ens estem una estona disfrutant de les vistes mentre els xiquets juguen.
A la part més alta hi ha un curiós forat a la pedra fet, segons conten, per a posar una bandera al temps de la guerra, tot i què una vegada un militar em va dir que semblava fet per a instal·lar un teodolit. El cert és que el cim està voltat de trinxeres, algunes encara ben conservades, que miren cap a l'est i sud.

Trinxera als Òrguens.

Continuem camí per l'ample i pla llom de la Serra on els trams de pinar s'alternen amb alguns rodals de sureres i clars oberts.

Per dalt  de la Serra.

El camí va de baixada fins que, arribats a la part més baixa i després de passar unes trinxeres torna a pujar. Ací el rodeno deixa pas a l'argila i la calcària i el bosc canvia. No desapareixen els pins però els pins de rodeno deixen pas als pins blancs, i al sotabosc els brucs i les estepes deixen pas a la peturrera, el coscoll, el romer i les argelagues.
Deixem a la nostgra dreta el corral de la Serra i avancem pel pinar fins que eixim d'ell deixant dalt a la dreta el Casalet. Anem ara un tros per dalt d'uns antics bancals d'ametlers engolits per la malea. Des d'ací es domina bona part de la vall del riu de Veo, amb els Òrguens a sota nostre.

Arribem a la Calera del Casalet, antic pou de calç que aprofita el sotabosc dels voltants i la pedra calcària i  ací trobem un trencall de camins.

Nosaltres seguirem a la dreta per dalt de la Calera per una senda que va cap a Pedralba mentre que a l'esquerra continua una senda que, uns metres més avant es bifurca baixant la de la dreta a Alcudia per la Barrancada mentre que recte segueix a Benitandús per l'Alcornocal.
Continuem per la senda que fa la volta al Casalet sense perdre altura fins que arriba al coll que separa el Casalet de l'Altico de Molina, i ací agafem a la dreta la senda que baixa cap a la font del Porc.
La senda baixa per un pinar que creix sobre vells bancals, fent voltes entre els bancals en una baixada constant però còmoda com es correspon a un antic camí de ferradura.

Senda de baixada a la font del Porc.

Conforme anem baixant el pinar es fa més ombrívol i humit i l'arítjol i l'heura comencen a sovintejar fins que arribem a enllaçar amb el camí de la Serra, on les enfiladisses arriben a formar una autèntica selva. Per sort esta senda ha estat recentment netejada i la trobem ampla i neta.
Continuem cap a la dreta buscant la font del Porc que es troba en una raconada del camí, excavada a la terra i tancada per una paret de pedra seca. Els xiquets entren dins pensant-se que és una caseta doncs es troba totalment seca.

Camí a la font del Porc.

Continuem avant i passem per la caseta de Fesol, on només resten les parets de pedra doncs el sostre s'ha afonat. A partir d'ací el sòl canvia i retrobem el rodeno amb el bosc característic de sureres i pins pinastres, tot i què l'acompanyament florístic és molt més ric que a d'altres llocs. La humitat que hi ha en la ombria on a l'hivern no entra el sol fa possible el creixement de falzies i polipodis, molses i líquens que entapissen el terra. El marfull creix per tot arreu i els brucs assoleixen grans dimensions. Els alborcers sovintegen i també altres caducifolis com els cirerers de pastor, ...

Rellomet al sol.

Després  de passar per unes lloses de pedra on pega el sol (un bon lloc per esmorzar) comencem una llarga baixada cap al barranc de les Lloses per un terreny més assolellat i eixut amb un bonic alcornocal en solana.

Bosc baixant al barranc de les Lloses.

Quan arribem al barranc el camí remunta per dins pujant per l'altra vessant cap a Suera. Nosaltres baixem pel camí empedrat que puja des de la Bocamina.

Este camí que remunta el barranc de les Lloses és, probablement, la senda més bonica d'Espadà. Un camí empedrat que segueix el barranc, ara per dins ara per la vora, acompanyat d'una autèntica selva mediterrània amb arítjol i heura que pengen de les sureres, alborcers i marfulls que formen un sotabosc espés, verd i lluent; i el terra entapissat de molsa, líquens i falagueres.

Com que fa temps que dura la sea el terra no esvara i es fa estrany en un racó on, hivern i estiu, sol estar humit i fresc ja que no pega el sol.

Barranc de les Lloses.

Arribem així al final de la senda i l'únic inconvenient és salvar el parell de metres que ens queden per baixar al camí asfaltat, doncs la pista es va menjar el final del vell camí deixant un alt terraplé.

Acabem així la ruta al lloc on l'havíem començada i sembla que la cacera encara no ha acabat. Encara sentim un parell de tirs i veiem un caçador per ací prop.
Ara toca dinar que ja és molt tard perquè la volta se'ns ha fet més llarga del que pensàvem així que ens acostem a la font de Castro on hi ha tauletes i aigua en abundància.

Ací està el track:


I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

suera - benitandús - calera - òrguens més informació ací
benitandús - òrguens més informació ací
suera - pedralba més informació ací
alcudia - xinquer - calera
benitandús -òrguens - alcudia - veo
benitandús - òrguens - castell de suera
suera - castell - casalet - suera
suera - font del porc - òrguens
suera - 4 camins
suera - font del porc - castro - camí vell
suera - òrguens
suera - suera alta - font del porc - òrguens
suera - òrguens - alcudia
suera - suera alta - casalet - òrguens
veo - òrguens - benitandús
tales - òrguens - benitandús


Més informació:

• Herbari virtual
• Fausto, Vicent (2009) Caminant per Suera
• Ajuntament de Suera
• Llop Goterris, X. (2013) 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà accessible a la web
• Estall i Polés, Vicent (2006) Toponímia dels pobles valencians: Suera Ed. AVL accessible a la web