ENTRE RIBESALBES I ARAIA AL VOLTANT DEL CAMÍ REAL D'ARAGÓ

Un dissabte més la previsió dona aigua però no cau ni per a banyar els camins. De tota manera hem anat a Ribesalbes on, segons AEMET, menys havia de ploure i no ha caigut ni una gota.
Hem anat a fer una ruta que fa temps que tenia pensada per a un dia així doncs es pot fer amb més senda, com hem fet, o quasi tota per pista en cas que estiga plovent.

Hem eixit des de Ribesalbes per la part de dalt del poble buscant el vell camí d'Argelita que passa sota l'Olleria i la font dels Tres Xorros .

Carrers de Ribesalbes.

Al poc d'eixir del poble trobem un pal senyalitzador nou que ens indica el camí a seguir, remuntant el barranc de la Quinaleta. Fa uns anys quan vam passar per ací no hi havia cap indicació i s'agraeix tot i què a banda dels pals en encreuaments no hi ha cap altra senyal en tot el recorregut.

Barranc de la Quinaleta.

Deixem ací la pista que puja a la font on també hi ha unes taules a l'ombra per fer un mos i comencem a remuntar el barranc per la nostra esquerra (dreta orogràfica) travessant un pinaret jove.
Totes les terres i serres que xafem van ser assolades pel foc del gran incendi que al setembre del 1993 va arrasar les muntanyes entres Argelita, Llucena, Ribesalbes i l'Alcora. Amb els anys la vegetació s'ha recuperat i quasi podem trobar la mateixa que hi havia abans de l'incendi.

Camí d'Argelita.

Seguim pel vell camí d'Argelita, net i recuperat, i també prou xafat que ens aboca a una pista. Per l'altra banda del barranc passa un altre camí que remunta el barranc de Baita, que es separa del de la Quinaleta i que baixa des de la Serra per la font de Baita.
La pista que seguim fa la volta al barranc i se'n va cap a Baita però el vell camí mou a l'esquerra a buscar la Galarsa, ja en terme de Fanzara.

Últim tros de costera.

Si girem la vista enrere es veu el barranc que hem pujat i, al fons, la Plana emboirada. Davant però tenim un coll per on travessa el camí d'Argelita la Serra.
Arribem al coll i la senda més neta mou a l'esquerra, seguint l'assegador real d'Aragó que puja des de Fanzara per los Pinos Veros i continua per dalt la Serra cap a la Balsa. Si el seguim arribem a la pista que puja des de Ribesalbes a la Serra.

Collet a los Blancos.

Trasponem el collet i busquem les traces del vell camí que continua per l'altra vessant baixant per los Blancos al barranco de la Balsa. El camí travessa uns pinarets de repoblació i en un moment donat perdem les traces del camí vell que s'ha engolit la malea. Per sort l'amic Pascual de Ribesalbes va netejar per a passar per ací la marxa senderista de Ribesalbes de l'any passat.

Baixant per los Blancos.

Seguint el sender netejat anem fent un poc de volta i no sempre pel camí original, molt més tapat i perdut, però finalment arribem al barranc que travessem pujant per l'altra banda i eixint a uns bancals sembrats per a la cacera.

Bancals treballats.

Pugem entre els bancals i eixim a la pista de la Balsa, que puja des de Fanzara per l'Olivaret fins a la Balsa on enllaça amb el camí real d'Aragó. Este és el camí que segueix cada any la marxa de Fanzara a Penyagolosa. L'any passat vaig passar per ací però com era de nit la veritat és que no recordava res del lloc per on vam anar.
Ací abandonem el camí d'Argelita que continua per la Bailesa, i seguim cap al nord pel camí d'Aragó.

Pista de la Balsa.

Totes les vessants de les muntanyes que s'estenen pels nostres voltants estan cobertes per un espès i jove pinar. Pot ser dins d'uns anys un veritable bosc madur cobrirà bona part d'estes terres i farà que siga un goig caminar per elles.
La pista puja fent unes quantes llaçades (que no feia el camí vell) i passem pel corral del Camino, o el que en resta d'ell: només unes parets d'obra bona com a mostra que deguere ser un corral important.
Un poc més amunt trobem el tallafocs obert sota una línia d'alta tensió que talla les muntanyes al recte, deixant una franja groga enmig del verd.
L'aprofitem per a retallar camí mirant de trobar una senda que marca al mapa d'El Tossal del terme de l'Alcora i el Terrasit.

Tallafocs.

Baixem doncs, travessant els vells bancals que es van apoderar de les muntanyes al segle XIX i primeries del XX, ara abandonats i on el bosc torna a recuperar el lloc que fa dos-cents anys els hòmens li van arrabassar.

Baixant al barranco de la Balsa.

Al fons del barranc aprofitem per buscar la senda que, segons la cartografia que portem, hauria de remuntar el barranco de la Balsa fins a la capçalera, però només en podem intuir el principi doncs es troba molt tapada i gens usada, així que continuem pel tallafocs però ara recte amunt.

Pujant a la Serra.

El tallafocs ens puja a dalt de la Serra per on passa l'assegador de la Serra, o assegador real d'Aragó doncs és este el principal que puja des de la Plana a l'Aragó per Penyagolosa.
Per ací una pista que puja des de Ribesalbes es superposa a d'ell i ens facilita la marxa.
Com és habitual a partir d'ací i fins quasi Penyagolosa l'assegador marca la ratlla dels termes per on passa; en este cas a l'esquerra deixem el terme de Fanzara i a la dreta el de Ribesalbes.

Fita de terme a la Serra, vora l'assegador real d'Aragó.

Després de passar pel corral de la Serra i prop del límit entre els termes de Fanzara, Ribesalbes i l'Alcora (el d'Onda es queda ben prop d'ací però no hi arriba) arribem a un xicotet collet on hi ha un encreuament de camins. Els camins que es troben són poc importants però els assegadors que aprofiten ho són prou més. Així ací deixem l'assegador real d'Aragó i en seguim un altre, també important, que baixa per la ratlla de Ribesalbes i l'Alcora passant per dalt el que a Ribesalbes anomenen el Pany de la Serra i a l'Alcora la Serreta: un llarg tossal que apunta cap a Araia.
La Serreta està coberta per un pinar madur, que es va escapar de l'incendi, i per on fa goig caminar. La pista de seguida desapareix i deixa pas a una còmoda senda sota els pins que planeja per dalt.

Senda a la Serreta.

Comencem a baixar primer poc a poc i més tard més ràpidament i entre els pins podem distingir els masos d'Araia on  vam estar fa poc.

Araia des de la Serreta.

La senda acaba en un collet per on passa un ample camí. A l'esquerra continua cap a Araia però nosaltres seguim a la dreta cap a Sant Gils, passant pel costat d'una gran finca de tarongers que destaca entre els camps abandonats on creix el pinar.

Baixant a Santgils.

Arribem així a una ampla pista per on passa l'itinerari btt de l'Alcora. Nosaltres la seguim a la dreta cap al mas de Sant Gils, en direcció contrària a l'itinerari proposat que continua a l'esquerra cap a Araia.
Arribem així als masos de Sant Gils. Tan sols un corral resta amb sostre, la resta manté parets dretes però teulades i trespols afonats. Llàstima perquè fou una gran masada.
Prop d'ací estan les mines d'esquistos de Sant Gils, una de les poques explotacions d'este tipus que hi ha a la província de Castelló. L'altra es troba a Ribesalbes, al costat del poble.

Mas de Sant Gils.

Al mas de Sant Gils enllacem amb el camí vell de Ribesalbes a l'Alcora, que ja no deixarem fins al primer poble.
A partir d'ací tot és camí ample, primer de terra i més tard asfaltat, que planeja entre camps de secà, malees i alguns camps de taronger molts d'ells deixats ermar.

Camí de Sant Gils.

I seguint este camí, passada ja la ratlla d'Onda on s'acaba la terra i comença l'asfalt ens trobem a Pascual que aprofita el matí núvol i amenaçant pluja (tot i què com sol ser habitual no cau ni una gota) per anar a l'hort. Una agradable trobada i ens estem una estona comentant-li la ruta que hem fet i què ell coneix millor que ningú.

El Campillo.

Arribem un poc més avant al Campillo. Una zona plana i un poc enclotada totalment ocupada pels tarongers. El Campillo és terme d'Onda però els propietaris són de Ribesalbes ja que al fer el pantà del Sitjar i expropiar-los la major part de les hortes es va crear una nova horta a major cota (però plana) en este terreny  des d'on arriba l'aigua bombejant-la fins a unes basses que hi ha a la banda de dalt, per la vora de les quals passem abans de baixar cap a Ribesalbes.

Ermita del Calvari.

Arribem finalment al poble per la part de dalt i baixem pel Calvari i fem les creus de baixada al poble on entrem després de passar el barranc Martí.

Ací està el track:

Powered by Wikiloc

I ací altres tracks que comparteixen part de la ruta:
ribesalbes  - la serra més informació ací
XVII fanzara - penyagolosa més informació ací

Més informació:

• Ajuntament de Ribesalbes
• Arnau Juan, Òscar i Fuster Puig, Pau L'Alcora. Mapa del terme municipal. Ed. Ajuntament de l'Alcora, 2008.  Es pot descarregar el mapa ací.
• Guarque Porcar, José Mª (2013) La piedra seca en Fanzara
• Sancho Comins, Jose (1990) Itinerarios por el valle del Mijares. Ed. Cajar rural San José Almazora (el fragment de ribesalbes es pot trobar ací)
• Cartoweb
• I també al facebook de Pascual

PASSEJANT L'ALCORA: DE SANT VICENT A L'ASSUT

Un diumenge més tornem a eixir de passeig amb la família. Arriba ja la primavera i encara que hui fa un airet frescot ja abelleix eixir a passar el dia fora així que entre grans i menuts acabem sent una bona colla.
La ruta que fem no és de les més interessants però està en funció del lloc d'eixida (i arribada): l'ermita de Sant Vicent de l'Alcora, on hi ha una zona preparada per a poder menjar amb taules a l'ombra dels pins, lloc per a fer torrar, banys i jocs per a xiquets. Segurament és la millor àrea recretativa de la província.

La ruta és senzilla. La idea és anar des de l'ermita al Pantà per Florins i tornar per vora riu. Al final però l'hem feta més curta i no hem pogut arribar al Pantà.

Eixim des de darrere l'ermita seguint el SL-CV-90 que fa una volta prop del poble. No fem però molts metres seguint-lo doncs de seguida trobem una bifurcació i nosaltres seguim recte per una pista que baixa a travessar el barranc de Sant Vicent. El SL puja per l'esquerra seguint la senda de Sant Vicent, cap a la Serra on enllaça amb el camí de la Serra que puja a Torremundo.

Inici de la ruta pel costat de l'ermita.

Travessem el barranc on el pinar, que cobreix quasi totes les vessants però especialment l'ombria, deixa pas als bancals treballats i on també hi ha unes quantes casetes d'estiueig escampades. A partir d'ací el camí comença a pujar i és cada vegada més pedregós.

Pista a Florins.

Quan assoleix un rellomet la pista enllaça amb la senda que puja des del Molí de Matraca a Florins. Ací hauriem de seguir-la de baixada per enllaçar amb una senda que, faldejant, arriba a l'Assegador de la Manuela que puja per la Roca Morena però els xiquets van corrents davant i continuen amunt fins que quasi coronen el tossalet de Florins.

La Plana des de Florins.

Des d'ací dalt hi ha una bona vista de la Plana amb la mar al fons i és que el dia acompanya i l'aire ajuda a netejar de boires i bromes l'ambient.
No arribem a coronar el tossal perquè un poc abans girem a la dreta i avall cap a la Roca Morena per l'assegador, ací una pedregosa i costeruda senda que fa de mal baixar per a la canalla.

Assegador de la Manuela.

El grup s'estira en la baixada, i no són els més menuts qui baixa més a poc a poc, i és que la falta de por ajuda a baixar malgrat esvarons i culades.
Quan s'acaba la part més pendent i abans d'arribar a un planet per a caçar a l'enfilat girem a l'esquerra per una senda entre pins que baixa a la pista que dona accés al dipòsit d'aigua potable situat dalt la Roca Morena.

Pista a la Roca Morena.

Continuem per la pista, ampla i acabada de rular i a més en baixada i novament ens cal còrrer perquè els xiquets aprofiten per a baixar corrents.
Per sort, abans d'arribar a l'Assut, en una zona de casetes hi ha un tancat amb un cavall i un ruc que sembla que s'alegren de vore els xiquets. Els xiquets no ho sembla, s'alegren i molt i s'acosten als animals per donar-los de menjar.

Donant de menjar.

Després de l'aturada continuem baixant per senda traçada damunt l'assegador de l'Assut que arriba fins a l'assut del riu.
Davant nostre s'alça el castell de l'Alcalatén on vam pujar l'any passat, i a sota el riu, eixut i sense aigua este hivern tan sec.

Senda a l'assegador de l'Assut.

Arribem a la pista per on passa el PR-CV-357 batejat com el sender del Patrimoni ja que passa per diferents elements patrimonials del terme com les termes romanes de Santa, el Castell d'Alcalatén o els molins. Nosaltres però no en passem per cap doncs deixem l'assut i el molí del Palomet uns metres a l'esquerra mentre continuem per la dreta.

Pista al Pantà.

La pista, en bon estat i poc de trànsit rodat (excepte bicicletes) però molta gent a peu i corrent enllaça la Foia i l'Alcora en un agradable passeig que ens permet vore els bancals d'horta que ocupen les diferents revoltes del riu.
Deixem a l'esquerra l'Horta de Manuela i continuem camí travessant el barranquet del Pelegrí deixant a l'altra banda del riu un meandre clarament format i ocupat per terres que formen part de l'Horta de la Vila, regada del Pantà.

Meandre al riu de l'Alcora.

Abans d'arribar al Molí de Matraca ens desviem a la dreta per un camí que té una cadena i  que puja seguint una vella pista fins que corona un rellomet que baixa, per on passa la senda de Florins.
Travessem la senda i continuem per un senderol menys fressat que contrasta amb els clars i amples camins que hem xafat tot el dia. La senda però no presenta massa complicació tot i què s'ha d'estar un poc atent per a no perdre-la.

Senda cap a Sant Vicent.

En una llarga diagonal s'endinsa al pinar i baixa cap al barranc de Sant Vicent per on passa el PR-CV-120 i el SL-CV-90. Els seguim a la dreta remuntant el barranc i passant per la fonteta de Sant Vicent, hui seca.

Senda pel barranc de Sant Vicent.

Arribem així en quatre passes a la part baixa de l'àrea recreativa de Sant Vicent, que s'escampa pel pinar de baix de l'ermita finalitzant així la ruta.

Àrea recreativa.

Arribem finalment a la zona de tauletes just a hora de dinar i recuperar forces. Els xiquets però, les recuperen ràpidament i de seguida se'n van a jugar al parc. Un bon lloc per a distreure's els menuts i fàcil de controlar pels majors.

Parc infantil i ermita.

Ací està el track:



I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

alcora - sant cristofol - sant vicent més informació ací
la foia - torremundo

Més informació:

• Ajuntament de l'Alcora
• Arnau Juan, Òscar i Fuster Puig, Pau L'Alcora. Mapa del terme municipal. Ed. Ajuntament de l'Alcora, 2008.  Es pot descarregar el mapa ací.
• Projecte i plànol de classificació de les vies pecuàries de l'Alcora

SERRA D'ORPESA: BARRANC DEL DIABLE I CANAL DE LA ROCA ROJA

Tornem a la Serra d'Orpesa i aprofitem per a fer una ruta més alpina que ja va fer Ramiro fa poc millorant la què vam fer este estiu a partir d'una ruta de Dani. Esta vegada però la fem circular i la pulim un poc quedant millor que la precedent.

El dia  és núvol i amenaça pluja però no fa fred, i encara que ens plourà un poc estem com sempre: si ens posem l'impermeable a banyar-nos de suor, i si ens el llevem, pot ser per l'aigua. De tota manera la major part de la roca és de bon passar fins i tot banyada.
Comencem la ruta des del camí de servei de l'autopista enfilant amunt un camí que voreja el barranc del Diable. El camí acaba dins del barranc, just quan comencen les muntanyes

Entrador al barranc del Diable.

En un moment donat abandonem el camí i pugem a la dreta quasi al recte a buscar el crestall que tenim dalt nostre.
Pugem sense senda, cadascú per on millor li va bé, alguns posant les mans i d'altres fent la volta a les penyes per estalviar-s'ho. Així arribem finalment dalt la cresta i enllacem amb la ruta que hi ha, per on ja vam passar l'estiu passat.

Cresta que separa el barranc del Diable i el Racó de Peret.

Seguim la carena, estètica i aèria però fàcil i poc exposada fins que s'acaba. A partir d'ací enllacem amb la senda que remunta el barranc i que es troba marcada amb fites i ratlles negres.
Anem molt en conte de no perdre les marques, doncs fent-la de baixada sempre les hem acabat perdent.

Senda del barranc del Diable.

Esta vegada però ens posem de valent i encara que tenim alguns dubtes anem trobant totes les senyals i pugem sense massa complicacions, arribant a la part alta del barranc on es suavitza el relleu i la senda se'n separa del barranc fins que arriba a la pista de la Mollonada.

Capçalera del barranc del Diable.

Continuem per la pista a l'esquera, deixant a la dreta el barranc Rojal i, de l'altra banda el castell de Miravet.
Aprofitem que anem per un camí planer, on no hem de parar atenció d'on posem els peus per disfrutar de les vistes. Està ennuvolat i no es poden abastar llargues distàncies però els núvols i les boirines li donen un toc diferent al paisatge, com si estiguerem vora la mar del nord en conte d'estar a frec de la mediterrània.

El desert des de dalt la Serra.

Volíem passar pel vèrtex geodèsic però parlant parlant ens el saltem i arribem al Tossal Redó per pista.
Ens acostem a l'antena de ràdio que hi ha al cim del tossal però hui quasi no es veu ni Orpesa que la tenim als peus.

Baixant pel Tossal Redó.

Quan comencem a baixar es posa a ploure. Fins ara havia anat aguantant el dia però ara  un fi plugim que molesta més que banya ens obliga a treure els impermeables i tapar-nos. El pitjor però és que les pedres comencen a estar banyades i cal baixar amb més cura del normal.

Tram amb pluja.

La senda passa per dalt del Forat de Ferràs i trenca a l'esquerra passant per dalt del Racó de Rita fins que enllacem amb la pista que baixa cap al racó de la Roca Roja.

Caseta.

Passem per davant d'una caseta assolada i solitària que s'alça en un collet a la falda dels cingles i iniciem la llarga baixada cap a la raconada on està la font del Senyor.
Tota esta part de la serra està completament desarbrada a conseqüència dels incendis. Per sort hui el dia boirós li dona un toc romàntic al paisatge.

Pista de la Roca Roja.

Abans d'arribar al fons del racó, on el camí es junta amb la via de servei de l'autopista, mou una senda clara a mà esquerra marcada amb una fita. És este el camí que hem de seguir ara, acostant-nos a la Roca Roja.
La senda busca el fons del barranc del Senyor i puja per ell. Segons els mapes per ací està la font del Senyor però no en veiem cap traça. De tota manera torna a ploure i no parem atenció més que als llocs on posem els peus per estalviar-nos algun esvaró i algun bac.

Pujant cap a la Roca Roja.

Quan ja estem prop de la paret enfilem a la dreta seguint unes fites i pujant al recte cap a la paret.
Arribem als peus de la paret i cal seguir cap a la dreta. Ací no hi ha ja senda clara però hi ha traces del pas de gent.
Passem sota les vies d'escalada; unes quantes i prou dures pel que sembla, i continuem cap a una roca separada de la paret.

Tram final de la pujada.

El senderol que seguíem para a sota de la roca esgallada de la paret i ací cal parar atenció a la continuació de la ruta doncs ja no és tan clar el camí a seguir. De tota manera darrere d'ell es troba la canal per on hem de pujar.

Gendarme on comença la canal.

Enfilem la canal amunt, per sort no plou i la pedra, tot i estar banyada, no esvara i s'agafa molt. En cas contrari segur que ens haguera tocat fer mitja volta i tornar-nos-en per on hem vingut.
Trobem la primera cadena en un pas fàcil. Sembla que estan posades per a ajudar-se a baixar des de dalt de les vies d'escalada perquè per a pujar no calen.

Inici de la canal.

La canal és prou oberta i sense massa vegetació, sobretot si busquem la part esquerra on hi ha més roca.
Un poc més avant trobem una segona cadena que ajuda a pujar tot i que tampoc és imprescindible.

Canal equipada.

Finalment eixim de la part més estreta i continuem per una canal més ampla però també més plena de vegetació que dificulta un poc l'avanç, sobretot si no estem molt aveats a passar entre romers i coscolls, que és el que més abunda ja que per sort les argelagues abunden poc.

Eixida de la canal.

Quan eixim de la part més oberta trobem algunes fites que no semblen seguir una direcció clara, o nosaltres no la sabem trobar, així que seguim recte grimpant per dalt de les roques que tenim al davant.

Continuació de la ruta.

Per la part de dalt trobem una sèrie de fites més que seguim cap a l'esquerra i que sembla que van cap al Tossal Redó. Com que per ací la malea no molesta massa busquem un punt per a pujar recte, i també trobem fites! Al final decidim pujar recte fins que trobem el senderol poc evident però enfitat, este sí més bé, que ve des del Tossal Redó i que seguim per la dreta.

Dalt la serra.

És esta la part més tècnica de tot el recorregut. Les pedres estan cobertes per líquens i amb l'aigua caiguda semblen sabó. Anem a poc a poc però tot i així no ens estalviem alguna caiguda, per sort res important.

Anem baixant en diagonal per dalt del Racó de Punxó fins que travessem el reguer que baixa cap a ell.

Vorejant per dalt el Racó de Punxó.

Després la senda torna a pujar i sembla que vol enfilar al cim però es queda sota els cingles de la Finestreta que desapareixen quan passem sota d'ells engolits per la boira que puja des de la mar i ens envolta.
Enmig la boira la visibilitat queda reduïda a pocs metres i semblaria que estiguerem en alguna serra més llunyana, o perduts enmig de la muntanya sinó fora pel soroll dels cotxes que passen per l'autopista i la carretera general, a prou metres sota nostre però que es senten com si els tinguerem al costat.

Entrant a la boira.

Per sort la boira no s'espesseix sinó que es fa més clara conforme avancem cap al nord vorejant els cingles en una baixada suau però constant.

Vorejant els cingles.

Travessem una nova raconada i enfilem avall, seguint una llarga diagonal que ens porta cap al barranc del Diable pel Coniller.
La baixada ni és massa difícil ni massa complicada però amb les pedres banyades i soltes cal parar molta atenció i es torna prou tècnica. En sec no presentaria cap altre inconvenient què el trobar les fites per seguir el camí correcte.

Baixant cap al barranc del Diable.

Arribem així finalment al barranc que travessem i seguim avall per l'esquerra orogràfica, just sota els cingles per on hem passat al començament de la ruta.

Barranc del Diable.

Arribem així al punt on enllacem amb la ruta d'anada i desfem el camí d'inici per l'entrador que acaba a una presa per a laminació d'avingudes d'aigua.
Ara només ens queda eixugar-nos per fora, més per la suor que per l'aigua, i remullar-nos per dins per a recuperar líquids.


Ací està el track:


Ací una altra ruta que comparteix part del traçat:

orpesa - puntal de la serra - barranc del diable més informació ací

Més informació:

• Ajuntament d'Orpesa
• Castellón- Aventura
• Cartoweb