dissabte, 28 de juny de 2014

A LA COSTA PER LA FONT PODRIDA I RETORN PEL BARRANC DEL GORGÀS

Fa quasi dos mesos vam estar fent camí per Llucena aprofitant que gent del poble han estat reobrint i netejant vells camins. Quan vam estar l'altra vegada ens van informar que havien netejat la senda que baixa des del mas de la Costa al mas de Bartoll per on passa el PR-CV-79, així que de seguida vam pensar en fer una ruta circular aprofitant el camí del mas d'Olària per a pujar al mas de la Costa, baixar pel PR fins al mas de Bartoll i resseguir el barranc del Gorgàs fins el Riu i tornar pel camí dels Molins.
Hem començat altra vegada la ruta des de l'era del mas de Galapo seguint la ruta dels Molins d'Aigua que forma part dels Caminos Naturales que proposa el ministeri arreu de l'estat.
Era del mas de Galapo.
Si l'altra vegada vam continuar recte pel camí de la Pedrera, hui seguim la ruta dels Molins que baixa al molí del Ros per una pista que baixa cap al riu.
La pista acaba al molí del Ros i per la dreta continua un senderol que segueix riu amunt fins al toll del Molí del Ros, un lloc ideal per a prendre el bany, però ara encara fa fred i no abelleix gens així que continuem el camí dels Molins.
Molí del Ros.
Per l'esquerra del molí puja l'antic camí empedrat al mas del Pelegrinet i per ell continua el camí dels Molins, acompanyat d'unes baranes de fusta totalment innecessàries i que no s'adiuen a les característiques tradicionals del camí.
Arribem a la pista de la Pedrera i la travessem continuant pel camí amunt. Ací abandonem el "camí dels Molins" que continua per la pista cap al naixement del riu, i comencem a trobar senyals blanques i blaves que anirem trobant al llarg de quasi tota la ruta.
Camí del mas d'Olària.
El camí puja buscant el barranc de la Valentina i seguint-lo passem sota el mas per acostar-nos a la font Podrida. Passem per la vora de la font, un pouet pobret d'aigua que era bona de beure tot i el nom, i pugem entre un rodal d'oms per a enfilar cap al mas per una vessant coberta de roures.
Pujant entre els oms a la font Podrida.
Arribem al mas i ens aturem a l'ombra a recuperar l'alé. Tot i què el sol encara no està molt alt ja fa calor i la humitat és alta. La terra està humida i hi ha senyals d'haver plogut fort fa uns dies enrere i això ajuda a que la calor no siga excessiva.
Després del descans continuem pujant. Com fa poc ja vam passar per ací ja sabem què ens espera i ara toca fer una llarga pujada fent voltes abans d'enfilar al recte cap al mas del Pelegrinet.
Camí del Pelegrinet.
Quan arribem a dalt i abans d'enllaçar amb la pista que porta al mas del Pelegrinet deixem el camí que continua cap al mas i puja al mas d'Olària i trenquem a l'esquerra per un altre camí que va cap al mas de la Costa paral·lel a la pista, on puja un poc més avant, sota un pinaret que es va escapar del foc.
Pista del mas de la Costa al Pelegrinet.
La pista puja poc faldejant la llarga vessant que baixa des de la Picossa al riu i mostrant a vista d'ocell l'extraordinari tall que obri el riu de Llucena entre el Cabeço Roig i la Lloma Bernat cap amunt, i avall fins i tot es veuen les cases més altes de Llucena i les serres que es perden cap a la mar.
Quan girem un rellomet se'ns presenta davant dels ulls el mas de la Costa, a la vora d'un capitell poblat de pins. A la coma que hi ha als seus peus s'alça un edifici de pedra ben restaurat i que destaca per la qualitat de la construcció. És l'antiga escola del mas de la Costa, construïda en temps de la República i ara rehabilitada com a alberg i cedida al Centre Excursionista de València.
Passem per dalt de l'escola i travessem les marques grogues i blanques del PR-CV-79 que baixa des de Sant Joan de Penyagolosa i que ara seguirem cap a Llucena.
El PR-CV-79 ha estat batejat com a "camí dels nevaters" doncs era el camí que usaven els nevaters per a baixar la neu des de les neveres i ventisquers de Penyagolosa cap a Llucena i la Plana. El vell camí però no baixava seguint el barranc del Gorgàs com el PR actual sinó que ho feia pel vell camí del mas de la Costa per on anava el traçat original del PR, modificat ara després de formigonar-se tot el camí per evitar un tram tan llarg d'asfalt que el fa monòton i avorrit.
Mas de la Costa.
Passem per davant del mas on hi ha molta animació: es senten les gallines, la gent, ... donant vida al mas, encara que només siga en cap de setmana. No entrem al mas sinó que continuem recte per una pista que baixa per l'altra banda de l'ampla collada que uneix el mas amb la Picossa. El PR continua per una pista que planeja per la capçalera del profund barranc de la Mola fins que l'abandona per enfilar avall per una senda que baixa vertiginosament cap al barranc del Gorgàs resseguint el barranc.
Deixem a la dreta la font dels Bassiets, pobreta d'aigua, i passem per la vora de l'enderrocat mas del Cabrer. Ara les úniques cabres que queden són les salvatges i una rabereta d'estes les trobem pujant per unes penyes davant nostre.
Baixant pel barranc de la Mola.
De l'altra banda del barranc veiem bancals esglaonats que pugen per tota la vessant. Un treball impressionant per aconseguir un pam de terra bona per a blat en una vessant impossible.
Camí pel barranc de la Mola.
El camí que hi baixa pel barranc també està fet amb la mateixa mestria i hi ha punts on és una veritable obra d'art de l'enginyeria popular, amb grasades, revoltes, desaiguadors, murets laterals, contraforts, ... tot un ventall de tècniques constructives amb la pedra com a protagonista.
Barranc de la Mola i al fons el barranc del Gorgàs i la Lloma de la Pinera.
Després d'una forta baixada entre vessants que semblen caure al damunt de tant pendents finalment arribem a un punt on s'obre el barranc i el camí esdevé pista. Estem ja prop del barranc del Gorgàs que obri una llarga vall entre el coll de Portapous i el riu de Llucena.
Arribant al mas de Bartoll.
El darrer tram de camí el fem vorejats per un pinaret jove que es recupera després del terrible incendi del 1993. El bosc sembla que vol tornar a fer-se amo d'allò que fou seu, encara que amb molts anys de retard, pocs per a la natura però massa per a l'escala humana.
Arribem així al mas de Bartoll on les traces blanques i blaves que hem anat seguint quasi tota la ruta se separen del PR. Este travessa el mas i baixa a buscar el barranc del Gorgàs, aquelles pugen pel vell camí, ara asfaltat, a buscar el camí del mas de la Costa per on passaven els nevaters.
Mas de Bartoll.
Tant el mas de Bartoll com el del Roig, just davant a l'altra banda del barranc, són dos grans masades on encara trobem les cases arreglades i habitades. Les cases però presenten algunes particularitats que les diferèncien de l'arquitectura tradicional a la zona i és a causa dels neorrurals que hi viuen des dels anys 80 del segle passat.
L'estar habitades de manera permanent ha fet que s'haja portat llum i que s'aprofite l'aigua del barranc de manera que trobarem també altres cases noves i habitades pels voltants (com també trobem pel riu).
Camí real de Llucena a Villahermosa.
Continuem pel vell camí al poble, que coincideix ací amb el camí real de Villahermosa que remuntava el barranc cap al coll de Portapous, i passem per la vora de Casa Camales, totalment reformada. Un poc més avant coincideix el camí amb una vella sèquia, substituïda ara per una tuberia d'aigua, per a regar els bancals del Cantal Trencat.
Al Cantal Trencat trobem un home que està arreglant-se el mas i ens aturem a xarrar amb ell d'açò i d'allò i d'allò altre i ens conta algunes coses del lloc i de la seua vida.
Seguint camí travessem el barranc que amb la sequera ha perdut quasi tota l'aigua i baixa més sec que menys, i passem per la vora d'uns bancals de vinya i oliveres abans de passar sota el Cantal Trencat, gran penya que sembla partida pel barranc.
Travessant el barranc del Gorgàs.
Tornem a travessar el barranc i seguim paral·lels a la vella sèquia (ara inútil) que regava les hortes del mas de Segundo.
La sèquia i el camí ens porten al mas, vell però ben conservat i dominant les hortes que baixen cap al barranc. El camí passa per dalt els bancals i continua ample, ben traçat i ben conservat. Ací no va arribar l'incendi i les vessants estan cobertes d'un pinar adult mostra de com era tot abans del foc.
Camí del mas de Segundo.
El camí aboca a una pista just quan el barranc s'obri en una fondalada ampla coberta d'olivars. De l'altra banda hi ha la casa de Centet, de la qual només queda un tros del vell edifici quasi invisible al costat de la nova construcció que sembla quasi un palau. Continuant per la pista arribem a un encreuament i deixem les pistes bones per seguir un ample caminal que passa entre el tossal de Benagualit, a dalt, i la casa de Morroco, a baix.
El camí ens porta al mas de Custodi, grup gran de cases, ben coservades que sembla un llogaret amb una placeta al centre. Travessem el mas sense vore a ningú tot i què sembla que sí que viuen i continuem pel camí formigonat que baixa cap a la carretera.
Mas de Custodi.
Arribem a la carretera just a la vora del pont pel qual salva el barranc del Gorgàs. Esta carretera que ve de Llucena es va projectar (i començar a fer) per anar a Xodos però es va acabar el pressupost quan va arribar al mas de Llorenç i mai s'ha continuat. De tota manera el fet d'haver un fàcil accés a la part alta del riu ha permés que les grans masades dels voltants es conserven, la majoria com a segones residències però també algunes amb habitatges permanents.
Travessem la carretera i preguntem a un home que està lligant les tomaqueres als bancals de dalt del mas de la Caseta per la continuació que resulta ser per la vora dels seus bancals, passant apegats al mas.
Camí vora el mas de la Caseta.
Just al mas trobem el "camí dels Molins d'Aigua" que puja des de la ratlla de Figueroles fins al naixement del riu i ja no tenim més que seguir-lo riu amunt.
El PR que seguíem (i el camí dels nevaters) continuen riu avall cap a Llucena.
Passeres al riu.
Travessem el riu per unes passeres noves de formigó. El riu de Llucena és un riu de veritat, dels que duu aigua tot l'any encara que poca, però enguany està més prop de secar-se que mai i només corre un fil d'aigua.
Després de passar-lo passem sota les hortes que s'estenen als peus del mas d'Hilario.
Abans d'arribar al pont del mas de Mollon, passem vora el curiós ullal del Toll de la Font dins un forat on baixen unes escaletes de pedra.
Horta al Pla de Carabasses.
Travessem el riu pel pont i trenquem a la dreta seguint pel Pla de Carabasses que s'allarga per una revolta de riu.
El camí torna a baixar al riu i el travessa per davant el molí del Gat on un assut agafa l'aigua per a una de les dos sèquies que corren pel marge dret del riu. L'assut també aprofita per a portar l'aigua d'una vora a l'altra del riu aprofitant l'aigua sobrera de les sèquies que reguen totes les hortes de les vores.
Sèquies
A partir d'ací les hortes es fan més menudes i més escasses i el bosc guanya terreny a la vegada que la vall del riu s'estreta. Passem així sota el mas de Llorenç, el penúltim gran mas riu amunt abans d'abandonar el caixer del riu i pujar entre els bancals de regadiu al mas de Galapo.
Mas de Galapo.
Passem el mas i fem l'últim tros fins a l'era. Este tros és com sempre el que més costa perquè la calor ja apreta i ja portem unes horetes de marxa. Per això mateix no ens entretenim a l'era i agafem el cotxe per acostar-nos al pla de les Saleres, pista amunt, des d'on baixem a un toll que hi ha a sota a refrescar-nos per dins i per fora.
Toll del Salt
Quan ens acostem al toll sentim crits i veiem un grup fent barranquisme. A la pista hem vist unes furgones de Viunatura, empresa especialitzada en esports d'aventura de Figueroles que sembla que aprofita el riu per a fer iniciació al barranquisme.
Quan ens acostem resulta que el grup que porten no ens és desconegut, doncs són uns xics de Vila-real que estan celebrant un comiat de solter, i entre ells trobem al nostre company i amic Carlos del Centre Excursionista de Vila-real que ara es dedica més a còrrer que a caminar i amb prou d'èxit.
Cerveses per a un campió.



Ací està el track:


Ací altres tracks que comparteixen part del traçat:
mas de la costa - roques llises
mas de la costa - lloma saltadora
mas de galapo - pelegrinet - olaria - bernús - fos - moli ros  més informació ací

Més informació:
  • Escrig Fortanete, Joaquin (coord.) ( 2011) La Llucena masovera 
  • Hotel Llucena
  • Cartoweb
  • Llucena. La perla de la muntanya.
  • Roncero i Ventura, Enric (1998) Penyagolosa. Mapa i guia excursionista.. Ed. Alpina 
  • Muñoz Badía, Ricardo (1996) El Maestrazgo, l'Alcalatén, Ducado de Villahermosa. Ed. Antinea

dissabte, 21 de juny de 2014

VOLTA A TALES SEGUINT LES SENDES DELS JUANS

A Onda trobem als Pepes (i la quadrilla que els acompanya i ajuda) que es dediquen des de fa anys a recuperar i netejar les sendes que hi ha pels voltants del Montí. No són els únics, també Juan Miguel ha arreglat la senda de la font del Retor i ha obert noves sendes pels voltants del Salvador.
A Tales també s'ha fet una ingent faena recuperant velles sendes i obrint-ne de noves: a la cova d'Eulogio, l'Espino, cova d'Anacleto, Corral de Xotena, senda del Rodeno. Han estat els Juans de Tales, membres del grup senderista Pas a Pas de Tales,qui ha fet la faena de recuperar, netejar i marcar les sendes per a tot el col·lectiu senderista.
Així que si a Onda tenen als Pepes a Tales tenen als Juans, i entre els quatre han aconseguit netejar i reobrir un conjunt de sendes que permeten recórrer les muntanyes que queden entre Onda i Tales.
Hui hem anat a seguir algunes de les sendes que han obert els Juans, i també d'altres recuperades pels Pepes, acabant així la volta que vam deixar a mitges fa unes setmanes.
La idea inicial d'aquella ruta era passar per dos sendes recuperades no fa massa pels Juans: la senda que des de la Priora i passant per la cova d'Anacleto baixa al Carro, i la senda del Rodeno que puja al Montí. Aquell dia només vam poder fer la primera així que hui hem eixit des de Tales amb la idea de pujar al Montí per la senda del Rodeno.
Empedrat a la senda del Rodeno.
Hem eixit pel cementeri, però en conte de seguir el camí d'Artana hem continuat per la pista que puja a la urbanització. Una vegada ací i per la vora mateixa de la urbanització mou la senda del Rodeno que la voreja. Es tracta d'un vell camí de cavalleria que puja de manera constant però suau, bé pot ser no tant suau però és la senda menys costeruda de totes les que munten al Montí.
Rodeno a la senda.
La senda discorre sota el pinar de pi rodeno, passant per alguns rodals de sureres. Dissortadament trobem molts pins secs i algunes sureres que han perdut la fulla a causa de la seca que patim. De tota manera això no desmereix en res la senda, magnífica, neta i còmoda, que voreja les faldes de ponent del Montí, passa pel Rodeno i enllaça amb la ratlla de terme.
Descens de btt.
Arribem així a la senda que corre per la ratlla dels termes d'Onda i Tales. Per l'esquerra puja cap al Montí seguint la ratlla. Recte continua una senda que fa la volta buscant el camí de la font del Retor. Nosaltres continuem per la dreta baixant suaument a un tossalet cobert d'un espès bosc mixte de sureres i pins.
Des d'ací baixa a la dreta una altra senda cap a Tales per la Motxenta, que tampoc té res a envejar a la senda del Rodeno en quant a bellesa. Esta senda és poc coneguda i xafada doncs tant l'entrada per dalt com per baix es troba prou dissimulada i difícil de trobar (i no pels matolls, doncs està neta).
Bosquet a la ratlla de termes.
Nosaltres seguim recte i un poc més avant deixem a la dreta una clara senda que baixa a la font del Montí pel corral de Motxenta, fem la volta a un tossalet i comencem a baixar cap a la caseta de Marimón.
El capoll de dalt de la caseta ha estat netejat i convertit en un mirador, amb baranes de fusta incloses, i des d'ell podem vore quasi tota la Plana amb la mar al fons. Pels voltants s'han netejat tots els vells bancals que baixen cap a la caseta i també s'han fet un parell de taules de pedra per poder esmorzar, així com s'han recuperat totes les construccions de pedra en sec.
Mirador de la caseta de Marimón.
Baixem entre els bancals fins a la caseta. Tampoc fa tant que no veníem per ací però la faena feta a l'entorn és ingent: s'ha teulat la caseta, netejat bancals, ... tot açò ha estat treball dels Pepes i la quadrilla, i encara no han acabat doncs trobem a un Pepe i company netejant un bancal a la vora de l'aljub.
La quadrilla dels Pepes treballant.
Ens aturem a xerrar amb ells i donar-los les gràcies pel magnífic treball que fan, i que qui passegem per Onda aprofitem, i ens conten un poc quins són els seus projectes de futur ... quan acaben a la caseta Marimón, que encara els queda molt per fer.
Després de l'agradable trobada continuem camí baixant per una altra de les sendes netejades pels Pepes, la primera que van fer i que baixa seguint la ratlla fins al barranc de les Clotxes passant per la vora del corral de Pallarés.
Baixada a les Clotxes.
Quan arribem vora el barranc trobem la senda del Maset que ve des de la font del Montí. Nosaltres la seguim cap al Maset vorejant el barranc i sota un pinaret de pi blanc.
Abans d'arribar al Maset deixem a l'esquerra la senda que baixa a Sonella seguint el barranc de la Font de Gargallo i de seguida arribem al Maset. Per ací passa el PR-CV-360 que va d'Onda a les Penyes Altes i que seguirem un tros.
El Maset.
El Maset és una típica caseta de volta feta amb el sostre de pedra. L'única d'estes característiques que resta al terme d'Onda tot i no ser l'única de la Plana (a Vila-real almenys hi ha tres més de semblants). Els Pepes la van netejar i també van recuperar el traçat de l'assegador del Maset, que baixa cap a la Merlota.
El Maset s'alça en un estret coll que separa el barranc de la Font de Gargallo del de Don Isidoro (el D'Isidoro), dos llargs barrancs afluents del riu de Sonella o Sec de Betxí.
Per ací puja un camí que anava d'Onda a Veo. El camí és ample i permet el pas de vehicles, a més fa poc que ha passat una pala i l'ha deixat més fi.
El seguim remuntant el barranc d'Isidoro i deixant la Gronsa a l'esquerra. La Gronsa és una curiosa formació de rodeno que sembla una gronsa (tolva en castellà).
Camí de Veo o del d'Isidoro.
Continuem barranc amunt per una zona completament coberta de pinar de pi blanc i deixem el PR que mou a l'esquerra per pujar a la Penya Parda pel barranquet que separa la Gronsa del Carro. Nosaltres continuem recte pel barranc i deixem a la dreta el camí que enllaça amb el camí d'Artana a Tales pel Pinet. Es tracta d'un camí públic que ara com passa per unes casetes han posat la senyal de privat (tot i què és i sempre ha sigut un públic com consta al cadastre i per tant no es pot impedir el pas).
Un poc més avant i a l'esquerra continua la pista que puja pel Carro a la Penya Parda, però l'abandonem i seguim recte per una senda clara que sense pujar molt va a buscar el coll del Carro pel D'Isidoro.(a Artana a eixe coll li diuen el colladet de Tales).
Senda al Carro.
Arribem a l'ampla collada coberta de bancals d'oliveres i trobem l'ample camí d'Artana a Tales per on passa el PR-CV-161. L'hem de seguir uns metres a la dreta per trobar l'entrada de la senda a la Priora oberta pels Juans.
Coll al Carro.
La senda passa per dalt dels vells bancals d'oliveres abandonats seguint aproximadament el traçat del camí d'Onda a Veo fins que arriba un moment on enfila recte amunt entre els vells bancals buscant la ratlla entre els termes d'Artana, Veo i Tales.
Ratlla de termes. Al fons la Serra Creu d'Artana.
Passem per la vora de la fita on conflueixen els termes dels tres pobles i continuem seguint la ratlla entre Tales i Veo tot passant per un pinar que ens porta a la Cova d'Anacleto. És esta una cova no massa atractiva per a visitar i el sostre sembla molt inestable. Com que fa poc ja vam estar només li fem una ullada i continuem camí passant per la llometa que està al darrere fins que arribem al coll on hi ha l'aljub de la Priora.
Ací per la dreta puja el camí de la Priora i recte amunt continua cap a l'Espino. Nosaltres seguirem a l'esquerra passant per davant de l'aljub i seguint el camí de la Priora al corral de Xotena (de Veo).
Cingles de l'Espino des de la Priora.
Deixem enrere el terme de Tales i entrem al de Veo. Tota esta part del terme es troba coberta d'extensos pinars, ja grandets, crescuts després dels incendis que van assolar esta part de la Serra d'Espadà a primeries dels 80.
Camí de Xautena.
La senda continua faldejant la muntanya fins que arribem a l'Ereta, xicotet collet que separa dos barrancs i també parteix aigües entre els dos principals ramals del riu Sec de Betxí: el riu de Sonella i la rambla d'Artana.
Baixant de l'Ereta.
A partir d'ací el camí voreja un barranquís durant bona estona fins que arribem als corrals de Xautena.
Parlant de Xautena (o Xotena) cal dir que és un topònim molt estès, que trobem entre els termes d'Artana i de Veo; així hi ha un corral de Xotena a Artana i un altre a Veo, un barranc de Xotena a Veo i un altre a Artana i dos partides amb el mateix nom dins de cada terme.
Passem per la vora d'un forn de calç i de la casa i corral de Xautena i travessem el barranquet que seguíem sota les branques d'un gran roure abans d'eixir al barranc dels Casals, que baixa des de l'Espino.
Seguim ara per dins del barranc, vorejat d'una vegetació molt interessant on destaquen els roures, sureres i espinalbs. Ací sembla que ha plogut un poc fa un parell de dies i el terra encara està humit.
Barranc dels Casals.
Seguint el barranc se'ns uneix per l'esquerra una senda, per on ara ve l'antic camí de Veo a Artana  per l'aljub d'Herreries (o a Eslida) i continuem recte passant per la vora d'un altre corral.
Passat el corral deixem el barranc a la dreta i prenem altura en un dels trams del camí on millor es conserva el traçat original del camí. Seguint-lo arribem finalment als corrals d'Escrig per on passa la pista de les Vinyes que puja des de Tales fins a l'Ullastre.
Camí de Veo vora el barranc dels Casals.
El camí més curt de tornada a Tales és seguint pista avall, vora el barranc del Camí d'Aín (o de les Vinyes) i per allí van Joan i Lluís. Jo per a completar la ruta decidisc tornar per la Penya Negra així que continue per davant la porta dels corrals fins a baixar al barranc de l'Ullastre on es troba la fonteta d'Escrig, ara seca. No és tan estrany trobar-la seca doncs és una font molt pobreta i sovint se seca a l'estiu.
Pel costat continua el vell camí empedrat, un poc tapat per les argilagues. No és que dificulten el pas sinó que després de les magnífiques sendes que hem fet durant tot el matí este tram un poc més brut no acaba d'encaixar. Per sort només és un tros curt doncs de seguida enllacem amb el camí d'Aín a Onda per on passa el PR-CV-161 i per tant molt trafegat.
Cami a la font d'Escrig.
El camí continua vorejant el barranc del Camí d'Aín (no es van calfar molt el cap per a batejar-lo) i conserva trams empedrats i molt ben conservats.
Comença a fer molta calor i el sol pega de ple quan arribe a l'encreuament del camí d'Aín amb el de Veo (i Benitandús). El primer continua per l'esquerra per pujar a Aín pel collao de Veo, mentre que el segon puja cap als corrals de la Basseta. Ací trobe uns ciclistes que també estan patint de valent la calor, sobretot perquè el darrer tros de camí des d'Aín l'han fet de pujada.
Bicis al forcall de camins de Veo i Aín.
En quatre passes arribe als corrals de la Basseta que s'alcen a la vora d'un coll i de l'altra banda hi corre una pista que puja des de Benitandús a la Penya Negra, just ací també baixa al recte el vell camí cap a Veo.
Des d'ací encara queda la pujada per pista a la Penya Negra. La pista corre per baix del pinar i per damunt del vell camí que coincideix a més amb l'assegador de la Penya Negra. Bé, llevat d'un tram on la pista fa volta mentre que el camí i l'assegador pugen al recte cap a un collet on trobem bancals d'ametlers, oliveres i fins i tot figueres, encara treballats i que fan el paisatge més variat. Des d'ací també puja per la dreta una senda a un alt on hi ha unes trinxeres molt ben conservades.
Pista a la Penya Negra.
El camí però continua recte i quan s'acaben els bancals deixem a l'esquerra l'aljub de la Llosa i arribem a la part més alta. Ací a l'esquerra queda un colomer-barrera, alçat als anys 90 per a evitar que els falcons arribaren als pobles i atacaren els coloms de competició.
Aljub de la Llosa.
Des d'ací la pista continua i on acaba continua senda cap al riu, però des d'ací cal continuar la senda que recorre per dalt les muntanyes cap a la Penya Negra. Es tracta d'una senda preciosa, sempre sota els pins i amb bones vistes sobre l'Espino, el barranc dels Casals, Xotena, ... i bona part del recorregut que hem fet.
Assegador de la Penya Negra.
La senda gira i baixa cap a un collet i voreja la Penya Negra pel sud i comença a baixar per la banda nord.
De baixada un soroll de motor per darrere avisa que venen dos motos d'enduro que, sortosament, baixen amb coneixement i no fan malbé la senda.
Motos al camí de la Penya Negra.
La calor apreta ja molt i aprete el pas per arribar pronte a Tales on espera alguna cosa fresca. Deixe a la dreta la senda que per la Torre baixa a Tales i continue passant pels peus del Castell i entrem per fi a Tales acabant la ruta. Al l'entrada al poble es troba la font del Montí. Bé, no l'original sinó la canalització que ve d'aquella i on hi ha cua per a omplir d'aigua de la font que té molta fama.
Senda al castell.
I com totes les rutes acabem al bar per a recuperar-nos. Allí m'esperen Joan i Lluís però també una trobada molt especial doncs al costat estan els membres del grup Pas a Pas de Tales que han acabat una ruta a la cova d'Eulogio o de l'Alto. Entre ells es troba Pepe Serrano, vell conegut i company de senderisme de fa anys, quan anàvem amb Eliseo Arrufat i que no para de caminar. També hi és Juan Jose Carrasco, de Caminatasalas8 que em presenta als Juans que han estat netejant i recuperant sendes. Sempre és un goig poder felicitar personalment per la seua tasca a aquells que ens ens descobreixen nous llocs i racons perquè sense la faena de neteja i recuperació que han fet no ens podríem acostar a bona part dels racons que hem xafat.
I amb tan grata companyia acabem la ruta del dia.



Ací està el track:


I ací altres rutes que comparteixen part del camí:

Al Montí des d'Artesa
L'altra Artana: Penyes Altes, Penya Parda i Xautena
Tales: de l'Espino a Xotena tornant pel barranc d'Aín
Antics camins de Tales
De la Gronsa a l'Espino
De Tales al Montí
De Tales als corrals de la Basseta
D'Eslida al barranc de Xautena pel Pinar Negre i retorn pel barranc de les Vinyes
De Veo als Cocons d'Eslida

Més informació:
  • Senders de l'Ajuntament de Tales
  • Llop Goterris, X. (2013) 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà accessible a la web
  • (1908) Minuta del MTN de Tales IGN
  • (1938) Minuta del MTN d'Onda IGN
  • (1908) Minuta del MTN d'Onda IGN accessibles al cnig

dissabte, 7 de juny de 2014

SALZADELLA: VOLTA A LA TALAIA GROSSA

Un any més aprofitant la fira de la Cirera de la Salzadella tornem a fer ruta pels seus voltants. La idea inicial era pujar a la Talaia Grossa i l'ermita de Sant Josep però al final no ens ha eixit conforme volíem i no n'hem pogut pujar cap dels dos, però malgrat tot ha estat una ruta que ha valgut molt la pena.
Hem eixit amb la frescor del matí pel camí de la Gatellera per on també va la via Augusta i la ruta de les Oliveres Milenàries. Travessem la partida dels Vilarets,  plantada de oliveres i cirerers ben carregats de cireres.
Travessem el barranc de la Gatellera i poc després ens desviem a l'esquerra pel camí del Corral Nou que enfila cap a les muntanyes. Ací els cirerers es fan escassos i dominen els olivars.
Camí del Corral Nou. Tossal d'en Canes al fons.
En un moment donat ens desviem a l'esquerra seguint un track d'inyaki que puja cap al Corral de la Porrona. Travessem un bancal i fem un tros sense senda clara fins que trobem un senderol poc definit que puja per la costera. De tant en tant trobem alguna fita que ens confirma que anem per bon camí.
Travessant bancals pels Reguers. Salzadella al fons.
La senda puja per una vessant rocallosa i pelada on els pins no creixen i el matollar és escàs. Contrasta amb el capoll cobert per un pinaret.
Pujant al Molló de Serrancanes.
Arribant al cim travessem el pinar i passem per la vora del Corral de la Porrona i dalt de tot enllacem amb el camí que recorre el llom de la Serrancanes cap al tossal d'en Canes, per on ja vam pujar fa un parell d'anys quan vam estar per ací.
Pinars al capoll del Molló de Serrancanes.
Seguim el camí a la dreta, ample i clar, per on passen sobretot les bicicletes, fins que arribem al coll.
El Tossal d'en Canes.
Des d'ací mou l'itinerari de pujada al tossal d'en Canes, enfitat però sense senda. Nosaltres transponem el coll i seguim la senda per l'altra vessant. Estem a la banda de Santa Malena i ací contrasta la malea amb els grans rodals de pinar de repoblació, dos paisatges completament diferents i que anirem trobant la resta de la ruta.
Faldejant pel tossal d'en Canes.
La senda faldeja el tossal fins que gira a l'esquerra i baixa quasi recte a buscar els pinars de repoblació que envolten el barranc del Pou del Roure.
Pinars de Repoblació i matollars.
Esta part més interior dels termes de Santa Malena i d'Alcalà mai ha estat cultivada extensament, només en llocs puntuals apareixen alguns bancals, però ha patit una forta deforestació fruit de l'aprofitament ramader i de la llenya de manera que els tossals i barrancs apareixen coberts per un mantell continu de coscoll, romer i argelaga. Només se'n salven els grans rodals entre la Talaia Grossa i lo mas d'Ascla que els va expropiar l'ICONA i va procedir a la repoblació amb pi blanc.
 Entrem al pinar de repoblació i canvia totalment el paisatge, tot sembla més fresc a l'ombra del pinar. Els pins es troben tirejats i això li lleva encant al pinar, però sempre és millor que el matollar dels voltants. A més sota els pins s'han replantat roures i carrasques, encara que la majoria ha mort.
Roures vora el barranc del Pou del Roure.
 Arribem a una pista que travessa el pinar i la seguim a la dreta vorejant el barranc del Pou del Roure. Algun roure ben gros hi deguere haver i quan ens apropem al barranc trobem encara rodals de roures, alguns ben grans, que creixen entre el pinar. Amb el temps es possible que la rourera que hi va haver torne a formar-se, sempre i quan els humans ho respeten.
Camí dels Nàssios.
 Resseguint la pista travessem el barranc i arribem a un ample caminal. Als mapes del Terrasit ve retolat com a Camí dels Nàssios.
Ens trobem en una espècie de collada envoltada de pins. Ací hem de triar. Per l'esquerra retallem la ruta i retornem a la Salzadella per les Estelades i pel coll per on passa el camí de Santa Malena. Tornant per ací recurtem la ruta en almenys 5 km i ens estalvíem la part menys interessant del camí. Però el nostre objectiu és pujar a la Talaia Grossa que s'alça davant nostre i seguim per la dreta, vorejant-la i mirant de buscar una senda que hi puge.
Pugem per un camí que s'estreta i es converteix en una senda molt xafada, segurament per les motos. El camí voreja per baix la Talaia i anem mirant de trobar alguna senda que puge. A wikiloc hi havia un track que pujava però com que no ho veiem gens clar i no tenim massa ganes de punxar-nos continuem per la senda fins que arribem a un coll. Des d'ací el camí baixa cap al sud, a buscar la Rambla de les Talaies formada per la unió de diversos barrancs, entre d'altres el del Pou del Roure que hem seguit abans. Nosaltres però no seguim eixe camí més fressat sinó que amb el terrasit a la mà decidim seguir unes sendes que hi apareixen i fer la volta a la Talaia Grossa.
Corral de la Bagassa.
Des del coll seguim cap a ponent i passem per la porta del Corral de la Bagassa, un dels corrals que s'alça en esta part allunyada del terme de Santa Madalena, dedicada més a l'explotació ramadera que a l'agrícola. Hui però no hi ha ramats i els corrals s'assolen i els camins es tanquen.
Fins ací arriba un carril però no el seguim sinó que després de fer dos o tres-cents metres per ell l'abandonem i seguim un vell camí, no massa clar, que enfila cap al corral de José Ramón, vora el camí asfaltat de Santa Madalena a la Salzadella.
Cami al Corral de Jose Ramon.
El camí travessa la suau falda que s'estén des de la Talaia Grossa, tallada pel barranc de Gorra, on baixem i pugem seguint les revoltes del vell camí.
Barranc de Gorra.
Deixem a l'esquerra el Corral de Jose Ramon, cap a on va un altre camí un poc més tapat si cap, i continuem fins que enllacem amb el vell camí de la Salzadella a Santa Malena, ara substituït per una moderna pista asfaltada.
Corral de Jose Ramon al fons.
Ara ve la part més monòtona i pesada de tota la ruta. Ens esperen 5 km per la carretera amb un sol que ja calfa i sense massa aire que ens refresque.
Carretera de Santa Malena a la Salzadella.
La carretera s'estén davant nostre enmig d'un paisatge desarbrat i dessolat. Només els cotxes que pugen cap a la Salzadella trenquen un poc la monòtonia. Suposem que hui el trànsit "intens" es deu a la fira, en dies normals difícilment passarà algun cotxe.
Ciclistes a la carretera de la Salzadella.
Per a trencar l'avorriment passen un parell de ciclistes que també pateixen la calor del sol i de l'asfalt. Sort que ells van més depressa i de seguida arriben al coll i comencen la baixada. Nosaltres continuem fent la volta a la Talaia Grossa que queda a la nostra esquerra, de l'altra banda del barranc de Gorra. El travessem i  arribem a un collet que uneix la carretera amb la muntanya. Mirem bé però no sembla que hi haja cap senda clara que hi puge.
Coll
Arribem finalment al coll per on el vell i nou camí transponen la serra i el paisatge canvia. El pinar domina tota l'ombria cap a la Salzadella i sota el pinar iniciem la pujada cap a l'ermita de Sant Josep i los Flarets.
Com que ja hem tingut prou d'asfalt ho fem al recte, seguint senderols difusos sota els pins. (També es pot pujar per camí asfaltat fins a dalt) Arribem a un collet i ens trobem amb el camí asfaltat. Des d'ací mou una senda que puja directa a l'ermita seguint el vell camí de l'ermita.
Camí de Sant Josep.
Nosaltres no pugem a l'ermita sinó que agafem el mateix camí de baixada cap a la Salzadella. La frescor dels pins i l'ombria per on passem sembla un paradís comparat amb els grans coscollars de l'altra banda de les muntanyes. Pareixen dos móns diferents.
Camí de Sant Josep.
Al llarg del camí anem trobant diferents salts i és que la vella senda s'ha reconvertit en un part d'un circuit de btt.
A meitat baixada deixem el vell camí que per l'esquerra baixa a buscar la carretera, per on continuava, mentre que nosaltres seguim faldejant l'ermita fins que trobem una pista.
Travessem la pista i entrem de ple en el circuit de btt que ocupa les sorts que donen nom a la partida de les Sorts. Este topònim sol estar relacionat amb antics terrenys comunals que es sortejaven per al seu conreu entre els habitants del poble i que amb la desamortització del segle XIX sovint van passar a mans (comprant-los) de qui les treballava. Així les Sorts és una zona de conreus majoritàriament abandonats al ser xicotetes partetes que no mereix la pena treballar.
Olivars a les Sorts.
Les diferents sendes traçades per les bicicletes acaben a un camí que corre transversal. Hi ha alguna senda que continua avall però en cas de no trobar-la cal seguir a la dreta fins que el camí travessa el barranc de la Font d'en Seguer i puja per l'altre costat a una ampla pista que corre per la vora del Bovalar seguint el vell camí de Cervera.
Pista al Bovalar.
El Bovalar es troba cobert d'un espès pinar, com quasi totes les muntanyes públiques que hem passat on es van fer importants treballs de reforestació fa unes dècades i que ara han donat lloc a un espès pinar. Este pinar, igual que els pinars de l'ombria de Sant Josep, pertany a l'ajuntament de la Salzadella i va escapar de la desamortització que va privatitzar el que restava de boscos i deveses públiques al segle XIX.
Font a l'entrada del Bovalar.
A l'entrada del Bovalar des de la Salzadella hi ha una caseta amb banys, malauradament totalment destrossats, i també una font amb aigua potable que aprofitem per refrescar-nos de la calor patida, i llevar-nos un poc la suor abans d'entrar al poble.
Fira de la Cirera.
Un camí asfaltat i vorejat de xiprers ens acompanya fins a la carretera de Santa Malena i per ella entrem al poble on la fira de la Cirera ens dona la benvinguda.
Ara cal refrescar el cos i comprar cireres per a casa, a bon preu i de totes les varietats.

Ací està el track:

I ací més rutes per la Salzadella:

ruta de l'aigua de la Salzadella
de la Salzadella al Tossal d'en Canes
Sant Mateu a la Salzadella
Cervera a la Salzadella

Més informació: