dissabte, 28 de febrer del 2015

5 MILS D'ESPADÀ 2015

Enguany es compleixen 10 anys de la clàssica travessa dels Cinc mils d'Espadà que fa el Centre Excursionista de Vila-real, i en estos 10 anys no només s'ha consolidat dins la programació del centre sinó que s'ha fet molt popular i molts senderistes la fan pel seu conte i també altres centres la realitzen encara que mai havíem coincidit amb cap d'ells. Ha estat doncs una agradable sorpresa coincidir durant la travessa amb el Club Desplome d'Onda que també l'estaven fent el mateix dia, així com amb Miguel i Pepe que l'han feta corrents.
Podría ací descriure els antecedents de la marxa i el perquè de la seua realització, o afegir una descripció més detallada de tot el recorregut però només seria repetir coses ja dites en altres entrades del blog. Així qui tinga interés en saber com va nàixer la ruta pot llegir-ho ací. O per a una descripció detallada del recorregut original pot acudir ací (i amb la variant del Carro ací).

Enguany per celebrar el Xè aniversari el temps ens ha acompanyat més que els darrers anys que hem patit pluja, fred i vent quasi constantment. Així que hem pogut no només disfrutar més del recorregut sinó també agrupar-nos en cada pic i fer una foto de grup en cadascun. A més com no podia ser d'altra manera l'organització va millorant cada any i hem eixit un poc més pronte per tal d'arribar més pronte a Torralba i dinar al bar de Victor, que tan bé ens tracta.

Així que abans de les 7 i mitja ja ens havíem fet la foto a la plaça d'Alcudia i empreniem la pujada al primer mil del dia. Encara que el dia sembla que serà calorós fins que no comença a pegar el sol fa frescor, però com no corre l'aire ja de primeres cal començar a llevar-se roba.
Com sempre el grup s'estira durant la llarga pujada a l'Espadà, i quan els primers arriben dalt coincideixen amb els col·legues senderistes del Club Desplome que han eixit mitja hora abans. Quan ells baixen arribem els últims dalt i ens fem la foto de grup al cim. No corre l'aire però no està emboirat i les vistes són magnífiques.
Quan comencem a baixar ens trobem a Miguel i un company que venen a fer la ruta corrent i els tornem a trobar de baixada tot i què ells van més ràpids i ens despedim fins a Torralba on ja ens trobarem al bar.
Baixem a la Nevera i abans de començar la pujada a la Ràpita cal llevar-se roba perquè el sol ja calfa i cara amunt tot sobra.
Davant nostre van els del Desplome i finalment coincidim amb ells dalt de la Ràpita on som prop de cinquanta senderistes esmorzant. Fa molt bon estar i fins i tot abelleix fer una becadeta però la llonganissa és molt llarga.
Després de l'esmorzar continuem ruta cap a la Lastra. El senderol de pujada a la Lastra està cada vegada més xafat i clar i no tenim massa problemes per arribar dalt. Fins i tot de tant passar s'ha fet senda fins les penyes que miren cap a la Vall de Sogorb.
Quan baixem per l'altra banda sentim als companys del Desplome que venen per darrere però per poc no ens creuem amb ells.
A la baixada cap al Carro hi ha fites, tot i què ens costa trobar les primeres. Toni d'Onda ens ha comentat que va estar fa poc i va enfitar el sender més xafat i gràcies a això patim menys que l'any passat doncs no hem de perdre temps buscant el camí.
Quan arribem a la senda de l'Ombria trobem dos senderistes del Desplome que venen un poc tocats del genoll (amb genollera incorporada) i que han recurtat per ací, els demanem si poden esperar-nos a la nevera del Carro i gràcies a ells podem fer-nos la foto de grup.
Des d'ací ens queda la baixada a la pista de Matet i la llarga pujada pel camí de Matet fins al Collado. Ací ja comencen a pesar els quilòmetres i el sol pega de valent, però com que la pendent és més suau i hi ha més trams de pista es pot aprofitar per conversar i compartir experiències.
Des del Collao ja només queden dos mils i dos pujades; la primera a l'Alto del Pinar on arribem a la caseta del forestal i ens estem una bona estona asseguts al solet i cal fer un gran esforç per continuar la ruta.
Al collet on hi ha un aljub trobem als companys del Club Desplome que no tenen tanta pressa perquè ells tenen previst dinar a la caseta i és que ja són les dos i el cos demana gasto. Nosaltres però seguim per la pista que travessa el Pinar fins al Tajar, baixem al collado de la Rocha i pugem per l'altra banda cap a la Santa.
La pujada a la Santa és curta però se fa llarga per tot el que ja portem a les cames, però arribats ací no és qüestió de tirar avall a Torralba, o almenys no encara.
Coronem a la Santa i completem un any més els cinc mils i poc a poc comencem a baixar cap a Torralba. Santi és el primer en baixar doncs ell no s'aturarà a Torralba sinó que vol fer la tornada a Alcudia així que ens despedim d'ell desitjant-li bon camí.
Quan toquen les tres i mitja al campanar de Torralba arribem els darrers a la plaça on Joan ens fa estiraments, que falta ens fan, ens rentem a la font i ens adecentem un poc. Ací ens espera Modesto i aprofitem per eixir tots a la foto de la porta de l'església.
A les quatre tocades ja estem en taula per fer honor a l'olleta, el conillet amb allets i la Panacotta.
Al bar trobem Miguel que acaben de dinar i ja se'n baixen amb un amic que ha pujat a per ells, i encara no hem arribat als carajillos que arriba el grup del Desplome. Com els hem promés no hem acabat amb les reserves de cervesa i se'n poden fer una (o més) per recuperar forces.
Ja són quasi les cinc i mitja que toca tornar a casa. Nosaltres fem com l'any passat i baixem amb els taxis rurals d'Alcudia. Els onders, que en són més, baixen amb autobús. Llàstima no haver-nos coordinat perquè haguerem pogut fer l'autobús a mitges, caldrà mirar-ho per a l'any que ve.
Plaça d'Alcudia. Foto Paco Ortells.

Pujada a l'Espadà.
Pic d'Espadà. Primer mil. Foto Paco Ortells.

Feliç trobada al pic d'Espadà amb Miguel i un company.
Nevera d'Algimia. Foto Paco Ortells.

Prenent el sol mentre esperen la resta al coll de la Nevera.

La primera Teta.

Senda de pujada a l'Alto de los Cubos.
Cim de la Ràpita. Segon mil. Foto Paco Ortells.

Esmorzant a la Ràpita en juntament amb els companys del Club Desplome d'Onda.
Collado de Villamalur per on passa el camí d'Algimia a Villamalur.
Collado de Villamalur. Foto de Paco Ortells.
Cim de la Lastra. Tercer mil. Foto de Paco Ortells.



Algimia i la seua vall des de la Lastra.
Nevera del Carro. Foto de Paco Ortells.

Carrascal baixant del Carro.

Camino viejo de Matet.

Arribant al Collao.

Villamalur des del Collado.

El Pinar de Villamalur des de la pista de Pavías.

El Perrudo.

Caseta forestal al cim del Pinar de Villamalur. Muntanya d'utilitat pública.
Alto del Pinar. Quart mil. Foto de Paco Ortells.

El Pinar de Torralba i la Santa (el punt més alt) des del Tajar. Pel mig el collado de la Rocha on cal baixar i pujar per l'altra vessant.

Arribant al cinqué mil: la Santa.
Cim de la Santa. Cinqué mil. Foto de Paco Ortells.

Torralba des del Pinar.

Baixant del Pinar.
Església de Torralba. Foto de Paco Ortells.


Ací està el track:





I altres rutes que comparteixen part del traçat:

Pujada al Pinar (la Santa) des de Villamalur
De Torralba al Pinar
Pujada a la Ràpita
De la Nevera a la Ràpita
De la Fuente de la Calzada al Pic d'Espadà
Pujada a la Lastra des d'Algimia
De Matet a Torralba pel Pinar
Aín al Picaio i l'Espadà tornant per la fuente del Toro
Circular a la Ràpita pel corral de Navarro i el barranco de las Tortugas
El Picaio, l'Espadà i el Cullera seguint la marató dels Dements
La Lastra des de Villamalur
2mils d'Espadà: Espadà i Ràpita
5 mils d'Espadà 2013
5 mils d'Espadà 2014

Més informació:
a Cap comentari:

dissabte, 21 de febrer del 2015

LA CUEVA CERDAÑA

La Cueva Cerdaña és possiblement (amb permís de la de les Maravelles) la més famosa de Castelló; descontant per suposat la cova de Sant Josep i la Cova Santa que juguen en una altra lliga.
Ja Cavanilles quan va passejar les nostres terres va entrar a la Cueva Cerdaña, i el mateix va fer Shartou Carreres. Però no són estos els visitants més il·lustres sinó tot un premi Nobel com Santiago Ramón y Cajal que va estar allà a finals del segle XIX.
Molts són els que han estat i tots han parlat bé, però jo no havia estat mai i per una raó o una altra mai venia bé anar-hi. Així que quan em van proposar fer una excursió a la cova des de Pina per a visitar-la en família (en el sentit més estricte de la paraula) no m'ho vaig pensar. Calia mirar una ruta curta perquè venien xiquets molt menuts, i circular. Pot ser la ruta no ens ha eixit tan curta (per als més menuts) i tampoc hem pogut fer-la circular però ha valgut la pena i és més interessant del que jo m'imaginava.

Així que hem començat a caminar passats los Corrales de la Cerdaña i abans d'arribar al Pozo de la Cerdaña. Però anem a pams.
Per arribar ací el camí és fàcil (quan el saps). Cal seguir des de Pina la carretera al Ragudo (o Herragudo que és el nom correcte) i desviar-se als pocs metres per un ample camí a l'esquerra que per la vora de l'ermita de la Virgen de Gracia puja cap al parc eòlic que s'alça dalt de la Sierra Espina. A l'arribar als corrales de la Cerdaña una paleta ens indica cap on queda la cova, i quan marca una pista més estreta que baixa aparquem i comencem a caminar.
Corrals a l'inici de la ruta.

La pista baixa cap al Pozo de la Cerdaña que està a la banda de baix d'uns bancals plantats de Carrasques.  Els molins de vent queden dalt les llomes que és on bufa l'aire i ací no en bufa tant.
Rucs al Pozo de la Cerdaña.
Quan arribem uns ases venen corrents cap a nosaltres. Es tracta de tres rucs jòvens que estan solts pasturant per les vores del pou. Als abandonats bancals de baix hi ha dos someres no més grans però sí més majors que pasturen nugats amb una corda.
Els rucs fan les delícies dels menuts que s'acosten a ells per a fer-se fotos i acariciar-los, sempre amb les degudes precaucions doncs són animals espantadissos i poden fer mal sense voler.
Inici de la senda.
Després de l'aturada imprescindible continuem ruta per la senda que mou des del Pozo Cerdaña i que recorre l'Umbría del Pozo fent la volta a l'Alto Torres que queda dalt nostre coronat per un parell d'aerogeneradors.
A l'ombria encara queden alguns pins que van sobreviure al foc que va arrasar estes muntanyes fa vint anys, i també alguna savina i ginebre que creix en estes vessants fredes i ventoses. L'argelaga no pot creixer amb tant de fred i la trobem als carasols i llocs més arrecerats.
El Pozo de la Cerdaña des de la senda.
La senda va resseguint les corbes de nivell sense pujar ni baixar massa, i fent la volta a l'Alto Torres, i passa sota la Peña Roya i las Càrcamas, lloc quebrat on sovintegen els avencs. De fet la senda passa per la vora d'un xicotet avenc que no presenta cap perill.
Las Cárcamas.
Passat este punt la vegetació canvia i els pocs pins que hi ha desapareixen i comencem a trobar romer i argelaga, i és que hem deixat enrere l'ombria i entrem a la solana. Per sort deixem enrere també el vent gelat del nord que ens ha gelat l'esquena durant el curt passeig.
Des d'ací ja veiem on queda la cova, sota uns cingles que voregen la capçalera del barranco del Chorrillo (que separa el Alto Torres del Cerro de la Cerdaña). Bé, la veritat és que no veiem la cova però sí un grup gran que puja des del mas de Noguera a la part de fora que ens indiquen on és.
Arribant a la cova.
Només ens en separen tres-cents metres i de seguida arribem a la boca de la cova. Ací no bufa el vent i pega el sol de manera que quasi fa calor.
Des de la boca de la cova hi ha unes magnífiques vistes cap a l'est, cap a on es veu quasi tota la vall de Sogorb fins a la mar. És per això que durant la guerra civil fou usada com un punt d'observació.
Voltants de la Cueva Cerdaña.

La Cueva Cerdaña  ha estat també habitatge humà des de la prehistòria gràcies a la seua disposició. La cova presenta dos boques, una inferior que és l'entrada a peu, i una superior separada uns metres, que permet l'entrada de llum i d'aire, de manera que a la part superior de la cova s'està a recer del fred i l'aigua i a la vegada es té llum facilitant així l'ocupació humana que arriba fins a l'època ibèrica quan fou usada com a santuari.
Hi ha una llegenda que relaciona el seu nom amb l'illa de Cerdenya però que no deixa de ser una bonica llegenda com moltes que envolten a les coves, llocs de per si misteriosos.
Interior de la cova.

La part superior de la cova és de fàcil accés i sense perill per als més menuts, i és on ens quedem. Per a baixar a la part inferior ja cal material específic.
Camí de tornada.
Després de visitar la cova retornem pel mateix camí que se'ns fa més curt perquè tenim ganes de tornar, i perquè el vent fred ens porta també arabogues que comencen a caure i fins i tot fan mal a la cara. Els més menuts pateixen un poc però aguanten bé la tornada fins als cotxes.
Vegetació caducifòlia a l'ombria.

Per a recuperar les forces res millor que un bon arròs dins de casa veien el fred i les arabogues caure per la finestra.


Ací està el track:

Més informació:
a 4 comentaris:

dissabte, 14 de febrer del 2015

LA MOLA, EL TURIO I LAS PICORZAS

Hui tocava fer un vèrtex que tenint molt a prop mai havíem pujat, en part per no ser factible fer una ruta circular i en part perquè és un dels grans oblidats: la Mola.
La Mola és el nom que pren l'altiplà que s'estén en la part sud del terme de Fanzara fins als límits amb Ayódar i Suera. Tot i què no és una mola com les que acostumem a vore al Maestrat, vorejada per cingles, sí que presenta una gran superfície plana per dalt envoltada per barrancs amb fortes pendents.

Comencem la ruta al Collado d'Ayódar, per on passa la nova carretera i el vell camí de Suera a Ayódar. Des d'ací seguim una pista traçada en bona part damunt el vell Camino del Collado que ens puja fins al coll dels Frares.
Pujada a la Muela.
 Al coll dels Frares trobem una porta amb la inscripció "Frailes - Collados" que fa referència a les dos grans finques a que dona pas. També una xicoteta inscripció que fa referència a què es tracta d'una propietat privada. De tota manera cal afegir que per ací passa l'assegador de las Picorzas per damunt del qual es troba traçat el camí i què és de domini públic i este és imprescriptible i inembargable i només es pot modificar el seu traçat mitjançant una llei, per la qual cosa no ens en poden impedir el pas (però sí l'accés a les finques dels voltants que cal recordar són privades).
Mas de los Frailes.
El camí (i assegador) passa sota l'enrunat mas dels Frares i un poc més avant trobem a la dreta una senda que  puja al cim de la Mola. Recte la pista continua cap al mas dels Collados (per on passa un vell camí entre Suera i Fanzara).
Senda a la Mola.
La pujada per la senda és curta i està neta i xafada. Dalt hi ha una caseta de vigilància forestal i este és l'únic accés a la mateixa.
Conforme pugem anem divisant unes vistes més àmplies dels voltants, tant de la vall del Millars com de la Serra d'Espadà i de la Plana.
Cim de la Mola.
 Al vèrtex coincideixen els termes d'Ayódar, Fanzara i Suera i una grossa fita ho marca. A la vora es troba el vèrtex geodèsic i uns metres més enllà una caseta de vigilància forestal i unes antenes.
Vèrtex amb la serra d'Espadà al fons.
I és que des d'ací es dominen totes les serres septentrionals d'Espadà, bona part de les muntanyes que voregen la vall del Millars i del Villahermosa, i fins i tot part de les terres del Maestrat.

Després de fer-nos les fotos corresponents continuem ruta refent la senda de pujada cap al mas de los Frailes. No solem fer camí d'anada i tornada però ací la continuació no és gens clara tot i què l'assegador baixa cap al barranc de la Basseta, als peus de la Mola però molt més avall.
Baixada cara a Ayódar.
Quan arribem al collado de los Frailes seguim a la dreta per una senda que segueix el vell camí d'Ayódar a Fanzara travessant l'ample pla de la Muela.
Camí de Fanzara per la Torreta.
La primera part anem per senda travessant pinars cap al mas de la Torreta. El vell camí anava directe a la Torreta però l'actual senda no passa pel mas i el deixa a la dreta buscant els bancals treballats i el seu camí d'accés.
Pista de la Muela.
Ací trobem la pista que des de la Cueva Santa puja a la Muela, i també trobem bicicletes que fan el trajecte des d'un coll a l'altre. Senderistes no en passen tants perquè es fa difícil fer una ruta circular que, a més, és prou llarga.
Pensàvem seguir un track de Bilbo per tal d'anar directes a la fuente Clara però on acaba la pista no veiem cap senda clara per continuar i per no fer-ho més llarg seguim per la pista principal que travessa la Muela cap al Cantaspín.
El Alto de la Muela des de la Muela.
Passem per davant d'uns corrals arreglats i deixem a la dreta el camí que duu a la Cova de la Mola i, un poc més avant, trobem a l'esquerra una paleta de fusta que ens marca la baixada a la Fuente Clara.
Senda a la Fuente Clara.
La senda a la Fuente Clara no està tan clara com la font i de vegades es perd entre bancals treballats per a sembrar cereals per a les perdius, tot i què de quan en quan trobem alguna fita que ens indica que anem per bon camí.
El Cantaspín.
Anem travessan els matollars que creixen al Cantaspín formats per romer, coscoll, pedorreta, estepa i argelaga, amb alguns pins de tant en tant i fins i tot alguna carrasca i ginebre.
La senda baixa cap al barranco del Turio, que queda a la nostra esquerra, on es troba la font, però nosaltres seguim recte seguint el track de Bilbo per a buscar una senda poc clara que baixa a la fuente del Turio.
Senda al Turio.
Les sendes són prou perdedores en tot este tram, però per sort no és la primera vegada que venim i tenim una idea prou clara d'on anem i per on hem d'anar.
Arribem a un punt on ens hem de desviar a l'esquerra per començar la baixada. Vam passar per ací farà un parell d'anys però ens toca recuperar el track per estar-ne segurs enmig de la malea.
Comencem a baixar i de seguida recordem la senda, que en aquella ocasió vam fer de pujada, i passem per un lloc on s'aposten els caçadors (aquell dia n'hi havia un que ens va indicar cap a on anar).
El Turio.
La senda no està gens clara però de tant en tant trobem fites, deixades pels caçadors per no haver de buscar el camí cada vegada que baixen o pugen. Les seguim avall fins que les perdem. Pot ser no hi ha cap més o no hem sigut capaços de trobar-les així que baixem al recte cap a la font seguint els senderols oberts per les cabres.
Barranco del Turio.
Arribem al barranco del Turio just on és la font, on també baixen a beure les cabres. Des d'ací la senda està clara remuntant en diagonal per l'altra banda fins al corral del Turio.
Fins al corral (i a la font) entra un el camino del Turio des de la Yesera que es va netejar fa uns anys i es manté en bones condicions. Però nosaltres no el seguim cap al riu sinó en direcció contrària remuntant el barranc.
Fanzara des del Corral del Turio.
L'any passat vam acompanyar a Pascual de pujada al Turio per ací, i enguany sembla que el camí està més clar tot i què moltes de les fites que va posar les han tombades les cabres.
Inici de la pedrera.
El camí planeja uns metres fins que queda baix d'una pedrera que baixa per una espècie de canal des dels cingles que voregen el Turio. per ací cal anar pujant amb cura i sense pressa per salvar el fort desnivell que separa el barranc del coll que separa el Turio de la Silleta.
Pedrera de pujada al Turio.
Quan ja som quasi als peus del cingle enfilem al coll i allí ens reagrupem després de la forta pujada. Des d'ací es veu a l'altra banda el río Chico i la Peña Saganta.
Quan vam estar l'any passat vam ens va sorprendre a tots la bella aresta de las Picorzas, que continua cap al sud. Pascual va dir que ja buscaria ell el camí i tal dit, tal fet. Ha estat buscant el millor pas i netejant els trams realment tancats de manera que si bé no hi ha una senda meravellosa es pot passar molt bé, i fa poc va fer la ruta. I gràcies a això nosaltres podem fer ara la ruta seguint el track de bilbo que anava amb ell.
Continuació cap a la Silleta.
La senda puja cap a la Silleta però no passa pel cim sinó que fa la volta per la solana on la pedra i la secor no deixen crèixer la vegetació i es passa millor. Des d'ací comença la vertadera aresta de las Picorzas que tenim al davant, i la senda va sempre prop del cingle però no massa.
El Turio des de la Silleta.
Este és el tram més impressionant de tota la ruta, amb els cingles de las Picorzas que cauen cap al río Chico. Cal parar atenció perquè la part dels cingles es troba més neta però sovint la senda se'n separa per evitar el perill.
Cingles a las Picorzas.
Arribem als peus de l'Alto de las Picorzas i ací ens trobem en un punt on perdem la senda i ens toca anar avant i arrere unes quantes vegades per trobar-la. Portem el track però la diferència entre agafar el camí correcte i el que es perd és de pocs metres, menor que la precisió del GPS.
Las Picorzas.
Finalment però trobem la traça que va buscant els cingles per darrera vegada i enfila per dalt las Picorzas. Ací la senda és més evident i sembla netejada de fa temps o més xafada i seguint-la travessem per dalt l'Alto de las Picorzas i tot el coscollar que el cobreix.
Alto de las Picorzas.
Comencem a baixar per l'altra vessant cap a un collet on hi ha uns masets nous.
La senda és fàcil de seguir i prou clara i, a més, va de baixada, i seguint-la arribem a uns vells bancals menjats pel pinar que creixen en una ample collao.
Ayódar des del Alto de las Picorzas.
Ací el sender s'endinsa al pinar que cobreix tots els bancals que en altres temps pujaven fins als cims, i planeja agradablement fins a un corral assolat.
Des del corral la senda enfila recte avall cap a un collet més menut on passa una pista cap al corral de Balaguer, i on s'alça ara un maset nou. Per la vora del maset on hi ha un vell pouet arribem a la pista i la seguim a la dreta.
Pinars al Collao.
La pista baixa a buscar el camí vell d'Ayódar a Fanzara, ara pista, i seguint-lo arribem al collet de los Frailes, on hem estat al començament de la ruta.
Camino de Ayódar a Fanzara.
 Des d'ací ja només ens queda poc més d'un quilòmetre de baixada fins al Collado d'Ayódar on hem deixat el cotxe i des d'on hem començat a caminar.


Ací està el track:


I ací altres rutes que fan part del recorregut:

De Fanzara a la Mola per la font del Turio
Al Turio des del Algezar
De Suera a Ayódar pel camí vell i tornada per la rambla de Villamalur
Circular a la cova de la Mola

Més informació:
  • Guarque Porcar, José Mª (2013) La piedra seca en Fanzara
  • Sancho Comins, Jose (1990) Itinerarios por el valle del Mijares. Ed. Cajar rural San José Almazora
  • Cartoweb
  • http://www.fanzara.com/
  • (1909) Minuta del mapa topográfico nacional de Fanzara
  • (1909) Minuta del mapa topográfico nacional de Ayódar
a 1 comentari: