dissabte, 29 d’agost de 2015

COLL D'EN BERRI I ALT DE LA BOTA DES DEL PEBRET

Dels cinc vèrtex que hi ha a la Serra d'Irta encara ens en faltava un per pujar, així que aprofitant l'estiu decidim acostar-nos a ell fent un recorregut circular des de la platja del Pebret per acabar amb un bany a la mar.

Per a traçar la ruta prenem com a base el mapa del Parc Natural de la Serra d'Irta recentment publicat per l'editorial Piolet. El mapa sembla prou complet i en ell apareixen la majoria de les sendes de la serra, a més diferencien els camins de les traces de sender, i confiant en això acabarem més punxats que no pensàvem.
Platja del Pebret.
Pensant en el què ens espera a l'acabar comencem la ruta en una platja del Pebret deserta a estes hores del matí. Esperem estar pronte de retorn i disfrutar d'un bany i una cervesa fresca.
Camí del Pebret.
Comencem a caminar pel camí del Pebret cap al nord, direcció a Peníscola, fins que arribem a l'Ull de Bou mou per l'esquerra l'assegador de l'Ull de Bou que puja a lo Pebreret i per on ara s'ha traçat el PR-CV-194-3.
Lo Pla del Pebret.
No cal pujar molt per tindre una bona panoràmica del tram costaner d'Irta, ara cobert totalment per pins després de la forta deforestació que va patir a partir del segle XIX arran de la desamortització de Madoz. Ara però el pinar recupera el lloc que altre temps ja fou seu.
Antic poble d'Irta.
El camí travessa les restes de l'antic poble d'Irta, despoblat arran de la pesta negra i la inseguretat costanera de l'edat Moderna i mai tornat a poblar. Només unes parets i restes de corrals van sobreviure al despoblament uns segles més, fins que a mitjan segle XX totes eixes construccions també es van abandonar igual que les casetes, aljubs i bancals que es van construir a bona part de la serra tan sols alguns decennis abans.

Pujant a lo Pebreret.
Quan arribem al punt més alt del sender (i l'assegador), passant dalt la capçalera del barranc del Clot de Maig, ens desviem d'ell trencant a la dreta per la vora d'uns bancals de garroferes treballats, per tal d'assolir el cim de lo Pebreret on es troba el vèrtex geodèsic del Coll d'en Berri, el primer vèrtex del dia que ja vam visitar l'any passat en una altra ruta per la serra.
Vèrtex del coll d'en Berri.
El vèrtex costa un poc de trobar entre la malea i els pins, però sortosament només uns metres ens en separen i de seguida tornem a trobar un caminal que puja des del nord passant per diferents bancals treballats, sembla que per a la cacera, fins que arribem a una torre de vigilància.
Radar del SIVE.
Passem sota la torre on hi ha un radar del SIVE i continuem avall arribant de seguida al coll d'en Berri per on passa el camí del Mas del Senyor. Per ací passa també el PR-194 que havíem abandonat per pujar al vèrtex. De fet per la dreta continua cap a Peníscola i per l'esquerra cap al mas del Senyor.
Coll d'en Berri.
Però nosaltres seguim recte per un camí que puja cap al realenc i que al mapa ve retolat (malament) com de la Mala Entrada, doncs el camí de la Mala Entrada és un camí de ferradura que trobarem més endavant.
Sobre el mapa la pista que seguim acaba pocs metres abans d'arribar a una senda que puja des del mas del Senyor, però molt abans ens trobem el camí tallat per una gran tanca dins la qual hi ha uns gossos.
Per no tornar enrere decidim pujar camp a través cap a un tossalet que queda dalt per on passa la senda, i ho fem buscant el millor pas entre el pinar, camp a través però sense problemes.
Cim dalt de la Mala Entrada.
Arribats al cim baixem per dalt d'unes parets de pedra a trobar la senda marcada al mapa i que puja des del mas del Senyor remuntant un barranc per a buscar un assegador que ve del Realenc.
Busquem la senda, que també apareix als mapes de l'ICV (per sort) i per fi la trobem. La senda està molt tapada i no és fàcil de seguir doncs el coscoll l'ha tapat i en molts llocs es fa difícil passar.
Coll de la Mala Entrada.
Seguint el sender arribem al coll per on passa el camí de la Mala Entrada que remunta el barranc del Povet d'Ebrí i baixa per l'altra vessant cap al mas del Senyor i el barranc del mateix nom.
Ací el sender segueix el camí de la Mola que puja cap a la Mola que queda dalt de l'ermita de Sant Antoni, però nosaltres no seguim el camí sinó que fem un poc de volta per uns bancals mirant d'evitar els coscollars.
Camí de la Mola.
Per sort conforme anem pujant el camí no es troba tan tapat però encara trobem un xicotet tram on acabem de rascar-nos les cames abans d'enllaçar amb el camí del mas del Senyor a Sant Antoni, per on passa la variant del PR-194-2.
Repassant les ferides.
Ací trobem, per fi, un camí ample per on poder passar sense punxades, i no un sinó tres: per l'esquerra hi ha el PR que puja des del mas del Senyor; per la dreta la continuació a l'ermita de Sant Antoni, mentre que recte és el camí que seguim per la banda sud de la Mola cap a l'Alt de la Bota.
Collet sota la Mola.
A partir d'ací el camí és un poc monòton sempre per dalt els tossals arredonits i coberts per un mantell verd de coscoll, romer i argelaga que, gràcies a les pluges d'este mes d'agost estan verds i florits.
La Mola.
Continuant camí avant després de passar la Mola retrobem el PR-194 que ve des de l'Ermita de Sant Antoni i que seguirem ara quasi tot el que ens resta de la ruta.
Peníscola al final del barranc de Sant Antoni.
El sender abalisat segueix ara el camí vell que unia Peníscola i Santa Malena passant per l'ermita de Sant Antoni i el Castell de Polpís i seguint-lo anem pujant cap a l'Alt de la Bota que ja veiem des de ben lluny.
Alt de la Bota.
Deixem a la dreta la variant PR-194-1 que baixa a Peníscola per Vistahermosa just davall de l'Alt de la Bota i fem l'últim tram de pujada al vèrtex.
El vèrtex no està a la vora del camí, quan eixim a la pista cal agafar un entrador a la dreta que ens porta directes al vèrtex.
Vèrtex Bota.
El vèrtex es troba quasi al mateix lloc que la fita de terme que divideix els termes de Santa Malena i Peníscola que quasi destaca més que el vèrtex des de lluny. És per això que el vèrtex està dalt d'un pilar des d'on es domina bona part de la Serra d'Irta, el corredor d'Alcalà i bona part de les serres interiors, a més de tot el baix maestrat.
Pista a l'Església Vella.
Després de visitar el vèrtex seguim pista avant, deixant a la dreta el camí vell que continua a Santa Malena pel castell de Polpís. Comencem a baixar una llarga pista encimentada que arreplega les aigües d'un dipòsit d'incendis, abans d'arribar al coll de l'Església Vella. Ací la pista gira a la dreta barranc del mas del Senyor avall cap a Santa Malena mentre que una senda puja recte cap al Coll de la Palma.
Barranc del mas del Senyor.
Nosaltres no seguim ni l'un ni l'altre camí sinó que girem a l'esquerra enfilant  barranc de la Carrera avall cara a la mar.
Recte cap a la Moleta i el coll de la Palma hem deixat el PR mentre que ara seguim una variant que baixa cap al mas del Senyor.
Coll de l'Església Vella.
La senda travessa el coscollar seguint ara per dins del barranc, ara per la dreta, ara per l'esquerra, però sempre sense perdre'l de vista.
Barranc de la Carrera.
Finalment, quan ja estem prop del barranc de la Mala Entrada, la senda es torna més clara i ix del barranc per l'esquerra travessant antics bancals fins que baixa a trobar el barranc de Mala Entrada on es converteix en pista.
Pista al barranc de Mala Entrada.
Deixem a l'esquerra un ample camí que puja cap a l'ermita de Sant Antoni. Este és el que hem trobat a la Mola, després de les punxades, també abalisat com a PR, i el que seguim ara s'aboca novament al barranc ja prop del mas del Senyor.
Mas del Senyor.
A la vora del barranc i per dins trobem oms i alguns xops, i fins i tot algunes basses i és que sota el mas del Senyor es troba una de les poques fonts de la Serra, encara que no és recomanable beure'n doncs cau un rajolí d'aigua entre el fang.
Ací també hi ha tauletes sota uns arbres caducifolis que creixen gràcies a la humitat creant un racó diferent a les seques llomes que ens envolten.
Drecera al barranc de la Carrera.
Des del mas el PR continua per una ampla pista cap al Pou del Moro, però com que no hem tingut prou aventura nosaltres baixem per una drecera que apareix als mapes (i no a la realitat) al barranc d'Irta, que és el mateix barranc que seguim però canvia de nom al unir-se-li el barranc de la Mala Entrada i passar pel mas del Senyor.
Barranc d'Irta.
El barranc ací es troba transitable i, a més, és prou agradable. De fet a Irta els barrancs són molt més interessants que les llomes, i este envoltat de pinar, amb revoltes i salts no n'és una excepció.
Avançant sense senda.
De tant en tant trobem traces de pas, segurament de caçadors, i seguint-lo acabem eixint del barranc sota un pinar ja grandet i sense sotabosc que ens duu a trobar el camí de la Font d'en Canes que baixa del coll d'en Berri pel coll de la Capitana.
Camí del Pebret.
Seguint el camí travessem el barranc novament i passem a frec de la pista del Pou del Moro, per on continua el vell camí de la font d'en Canes. El passem a frec perquè en eixe punt girem a l'esquerra i enfilem avall cap a la mar seguint un camí més estret que baixa a buscar el barranc d'Irta, travessant-lo i seguint-lo un bon tros.
Travessant el pinar vora el barranc d'Irta.
Per ací vam passar l'any passat i ja ens va semblar un camí agradable. Ara també ho és i agraïm l'ombra perquè la calor apreta de valent i només tenim ganes d'arribar a la mar per refrescar-nos.
Pla del Pebret.
Quan es junta el barranc de lo Clot de Maig el camí se separa del barranc per a pujar al Pla del Pebret, passant entre el corral del Barrancot i el del Xotet i travessant el pla amb la ratlla blava de la mar al davant.
Caserna del Pebret.
Arribem així al camí del Pebret, que recorre la costa, a pocs metres de la caserna de Carabineros del Pebret, d'on hem eixit fa unes hores.
Brindis al sol.
Quan hem arribat la platja estava buida però ara està ja ben plena de gent que ve a passar el dia amb sombrilles, nevera, ... nosaltres no portem la sombrilla però sí la nevera i així, a vora mar, aprofitem per frefrescar-nos per dins i per fora.



Ací està el track:


I ací altres rutes que comparteixen part del camí:

Irta mar i muntanya: de cala Pebret a cala Argilaga per vora mar i retorn pel camí d'Escutxa i el coll d'en Berri
de Santa Malena de Polpis a Alcossebre
cala Pebret - mallada Rabosa
Santa Malena - mas del Senyor - cala del Moro

Més informació:

dissabte, 15 d’agost de 2015

DE SAN BLAS AL ARQUILLO PEL CAMINO NATURAL DEL GUADALAVIAR

Ja fa uns anys i dins del programa "caminos naturales" del ministeri de Foment es va acondicionar un sender per la vora del riu Guadalaviar entre San Blas i el pantano del Arquillo. En estos anys s'ha convertit en una ruta molt popular, sobretot entre els veïns de Teruel, però no només entre ells, i se'n poden trobar molts tracks, fotos i descripcions a l'Internet.

Nosaltres però no li havíem encara fet cap visita i això que sovint passem per San Blas al pujar a la serra d'Albarracín, deixant-la per a altres ocasions ... i per fi ha arribat l'ocasió i després d'un matí plujós aprofitem que a la vesprada ha eixit el sol per anar a fer la ruta.
Fuente la Señorita.
El pàrquing d'on s'inicia la ruta costa un poc de trobar i això que està quasi a la vora de la carretera, però cal estar atents a les paletes del "camino natural" per desviar-se'n abans de passar el pont, per davant del darrer pany de cases de San Blas, abans d'arribar a les restes de la Caseta del Moro, antiga casa per a regular l'aigua de l'antic assut de la  acequia del Cubo, una de les quatre que reguen la Vega de Dornos. Dornos és el nom que es donava antigament a San Blas i també a la "Hoz de Dornos" que forma el Guadalaviar des de San Blas al Arquillo.
Acequia del Cubo.
De l'altra banda del riu queda la fuente de la Señorita i una passera de blocs ajuda a travessar el riu ... quan no porta tanta aigua com hui que queda sota un aigua tan gelada que no convida a travessar-la.
De tota manera el camí no travessa el riu per ací sinó que el remunta per la vora de la Acequia del Cubo fins a l'Azud de San Blas per damunt del qual hi ha una passera de ferro.
Azud de San Blas.
Continuem per l'altra banda del riu que corre entre un magnífic bosc de ribera que es zonifica de dins cap a fora en diferents franges, des de les vimeteres que creixen dins l'aigua, passant pels salzes fins als xops i oms de les zones més llunyanes però encara humides.
Riu Guadalaviar.
El sender passa sota el salt que forma el barranco del Azud al salvar la cantera del riu abans d'arribar al Balsón Grande, on hi ha un bon toll per al bany.
Just per dalt hi ha l'antiga piscifactoria, que va deixar de funcionar l'any 2009.

Barranco del Azud.
Un parell de miradors sobre el riu hi ha a la vora del camí abans que este puge un poc just de l'altra banda d'una pedrera que ha foradat d'altra vessant del riu, l'únic punt negre, visualment parlant, de la ruta.
El Guadalaviar des de baix.
Ací trobem una bifurcació de senders. Per la dreta i baixant novament al riu continua el principal, mentre que per l'esquerra puja una variant que passa per dalt abans de baixar a enllaçar novament amb el principal.
Bifurcació de senders.
Nosaltres fem l'anada per dalt per tal de fer la tornada per baix (tot i què podríem fer-ho al revés), així que seguim la senda que puja fent revoltes fins que assolim l'altiplà on s'enfonsa el Guadalaviar.
El Guadalaviar des de dalt.
Des de dalt hi ha una magnífica panoràmica de tots els estrets del riu, tant avall cap a Teruel com amunt per l'Arquillo, i és que ací el Guadalaviar ha excavat un canó que talla la fossa del Jiloca entre les dures calcàries, canó que deixa pas a l'ampla foia que queda als peus de Teruel on la calcària ha deixat pas a l'argila més fàcilment erosinable.
Senda pel Carrascal.
Passem així per la vora del Carrascal, del qual només conserva el nom doncs a les zones que no estan ara ocupades pels camps de cereals creixen les savines.
Estrechos del Guadalaviar.
Seguim per la vora del riu i després de passar un barranc que també es desploma cap al riu i un poc més avant trobem una nova bifurcació.
Sender de baixada.
Per la dreta baixa la senda fent revoltes cap al riu, recte continua un senderol que continua per dalt i per on podem fer cap a la presa del pantano del Arquillo fent una ruta totalment circular. Nosaltres però no ho fem i no deixem en cap moment la ruta marcada.
Passeres sobre el riu.
Al baixar al riu enllacem amb la ruta principal que segueix riu amunt travessant-lo per llargues passeres de fusta, prou elevades per a què en moments de prou cabal puguem travessar el riu sense banyar-nos els peus, encara que en èpoques en que el cabal ve molt crescut no és recomanable (pel perill que presenta) el fer la ruta.
Cueva de la Murciégana.
Passem per la vora de la Cova de la Murciégana, xicotet abric que s'obri al costat de la senda, abans de continuar per una zona que voreja el riu que ací porta poca corrent i es troba envoltat de carrissos i bova.

Tram final de l'Estret.
Arribem així finalment a la paret del pantà del Arquillo on cal pujar per unes llargues escales que ens porten un camí que baixa a meitat presa per al manteniment.
Presa del Arquillo.
Cal davallar un poc i tornar a muntar, o seguir un senderol obert per la gent de tant passar que evita haver de baixar i pujar, i arribem així a dalt de la paret per on es pot travessar a l'altra banda del riu.
Embalse del Arquillo.
El pantà està quasi ple i això ho aprofita un baret de la vora per tindre uns quants patins i barquetes que es lloguen per a passejar.
La làmina d'aigua contrasta amb les àrides vessants dels voltants creant un paisatge sorprenent.
L'estret de l'Arquillo des de la presa.
Refem el camí d'anada seguint per dins del riu, on hi ha llargs trams de passeres per travessar les zones on el riu crescut inunda el camí, i el travessem unes quantes vegades.
Tram inundable.
Tot i això unes senyals avisen que alguns trams poden ser impracticables o fins i tot perillosos per culpa de les riuades. Per sort encara no han hagut grans riuades des que s'ha fet el camí.
Tram sobre l'aigua.
Arribem a l'encreuament on enllaça la senda panoràmica per on hem vingut amb la que segueix el riu, per on ara continuem.
Passeres al riu.
El camí s'endinsa en la part més estreta del congost, on trobem l'Arquillo que dona nom a l'estret i també a la presa.
El Arquillo és una paret construïda amb un arc apuntat a sota que li dona nom. No està clara la seua funció doncs no s'han conservat documents que l'esmenten però  no sembla ser una presa per a regular l'aigua sinó per a contenir les avingudes d'aigua que podien fer malbé la Vega d'aigües avall.
Estrecho del Arquillo.
El Arquillo està construït a la part més estreta de la "Hoz", i per a travessar-la el "camino" ho fa mitjançant passeres metàl·liques que passen per dalt a prou altura per evitar les riuades.
Medidor.
Quan eixim de la part més estreta deixem a l'esquerra el medidor d'aigües del Guadalaviar que forma ara part del SAIH del Xúquer i, a més, permet conèixer el règim fluvial del riu Guadalaviar.
Riu Guadalaviar al tram entre el Arquillo i el Balsón Grande.
Deixem enrere el medidor i arribem al punt on es bifurquen les rutes.
Arribant al Balsón Grande.
Abans hem anat per dalt i ara toca anar per baix de retorn al punt d'inici, per camí ja conegut i se'ns fa més curt arribant de seguida a la Caseta del Moro, on donem per finalitzada la ruta.



Ací està el track:



Més informació: