dissabte, 19 de desembre de 2015

LA LLOMA, L'ABELLER I LA CUCALA DES DE BORRIOL


Hui tocava fer una ruta curta per estar pronte a casa, així que hem anat a pujar un dels pocs vèrtex dels voltants de la Plana que ens queden.
Ja fa temps que tenia dissenyada una ruta per a pujar al tossal de la Cucala des de Borriol, guardada per a una ocasió com aquesta i hui l'hem anat a seguir encara que el dia no ens ha acompanyat i hem eixit de Borriol amb un cel tapat per núvols baixos (o boires altes) que no ens deixaven vore les muntanyes dels voltans.
Rutes i sendes de Borriol.
Eixim de Borriol pel costat de la fàbrica de mobles de Pitarch i seguim pel camí de les Pedreres o de les Ermites, perquè als dos llocs porta.
Deixem enrere les construccions i travessem el barranc de la Botalària on el camí es fa de terra entre camps de tarongers. Un poc més avant travessem el barranc del Rabosero i deixem també enrere els tarongers entrant al pinar que ocupa el lloc dels antics bancals de secà.
Camí de les Pedreres o de la Cucala.
Després d'una curta costera trasponem un collet i deixem a la dreta l'antic camí de les Ermites, per on tornarem. Nosaltres ara seguim recte cap al Cingle de la Cucala, que queda davant nostre tapat per les boires.
El pinar s'alterna amb els bancals de garroferes que encara es treballen mentre baixem a travessar un nou barranc, el de les Ermites. A cada banda del barranc passa un ample camí, el primer, asfaltat que puja a les Ermites, i el segon, de terra, que puja a les Mallaes on trobem un cartell d'informació de les rutes a peu per Borriol. Nosaltres anirem trobant al llarg de la ruta les marques grogues de la volta a la Cova de les Ferreries.
Cingles de la Cucala.
Descartem els dos camins amples i continuem pel camí, més estret, de les Pedreres que travessa els camps buscant el peu del Cingle de la Cucala, on hi ha una important escola d'escalada.
Camí de la Cucala.
Des d'ací el camí de les Pedreres continua costera amunt cap a un collet que dona pas a l'Abeller. Nosaltres trenquem a l'esquerra passant pel mas de la Cucala i travessant l'Aigüera del Mellat, que baixa del collet, abans d'agafar una senda que puja fent voltes entre els vells bancals de garroferes cap a la Lloma.
La Cucala entre les boires.
Quan arribem a dalt es junta per la dreta una senda que ve del camí de les Pedreres, molt fressada pel pas de les bicicletes.
Continuem ara per dalt de la Lloma que s'allarga cap al sud. No és molt alta però queda dalt les boires i només quan s'alcen un poc podem vore a la nostra dreta el cim de la Cucala.
Senda de la Lloma.
Seguim el camí que passa entre bancals de garroferes, molts d'ells totalment erms i menjats per la malea encara que fins i tot allí les garroferes continuen creixent verdes i fortes.
La Cucala des de la Lloma.
Deixem un camí més ample que baixa per l'esquerra cap als Mallols, i enfilem la part final de la Lloma, que coincideix amb un assegador, i on els bancals queden enrere.
La Lloma.
Ens trobem a la Lloma pròpiament dita, llom que li dóna nom a la partida. La lloma es troba coberta de fenàs i alguns romers que creixen entre les clapisses del cim.
Clapisses dalt la Lloma.
La senda, poc evident ací entre el rocam, baixa en diagonal cap a les cases més amunteres de la urbanització de la Lloma.

Urbanització la Lloma i els Mallols.
Quan arribem a les cases no les travessem sinó que seguim a l'esquerra una drecera que baixa pels bancals, evitant el pas per les cases, arribant al barranc de l'Abeller.
Camí del mas de Sopes.
Travessem el barranc i seguim per un vell camí de carro, ample, que travessa el pinar que entapissa el fondal que s'estén de la Lloma a l'Abeller.
Camí de l'Abeller.
El camí ens porta a travessar l'asfaltat camí de l'Abeller i, seguint recte, al mas de Sopes.
Mas de Sopes.
El mas de Sopes és un gran casalici, bastit mirant al migdia per aprofitar el sol, i amb un parral d'obra al davant per fugir de la calor de l'estiu. Com altres masos i alqueries de la Plana la vivenda queda a la façana principal mentre que la part de darrere presenta un pati cobert amb corral i pallissa al voltant, conformant un únic bloc.
Pujador entre bancals.
Per darrere del mas seguim un track d'abelcs que travessa el vessant abancalat aprofitant els pujadors de bancal a bancal fins que eixim a la part de dalt, tan pedregosa que ja no es va abancalar.
Urbanitzacions de la carretera de l'Alcora des de l'Abeller.
Conforme pugem les urbanitzacions que envolten l'Abeller i s'estenen pels voltants de la carretera de l'Alcora van quedant als nostres peus esborrades per la boira que poc a poc va desfent-se.
Cim de l'Abeller.
Deixem a l'esquerra una senda clara que baixa i continuem amunt passant per la vora dels cingles que tanquen pel nord el cim.
Al cim de l'Abeller hi ha unes antenes i fins ací puja una estreta pista que seguim avall, fins que arribem al capdamunt de les Pedreres de l'Abeller que, juntament amb les de Morimbou, és d'on s'ha tret la pedra de Borriol, usada en molts dels edificis de la Plana ja des d'antic.
Pedreres de l'Abeller.
Ens entretenim a la part alta de la pedrera, d'on ara ja no trauen pedra, mirant el treball realitzat tallant i traient la pedra, i des d'ella seguim per un corriol que baixa cap a Morimbou travessant una xicoteta pedrera, ara abandonada.
Cap a Morinbou.
Arribem a un ample encreuament de camins. Per la dreta ens ve el camí de les Pedreres (marcat amb PR des de Borriol) que continua per l'esquerra. Nosaltres seguim recte cap a la Pedrera de Morimbou, just davant nostre, travessant les finques de tarongers que ocupen les faldes dels tossals.
Camí de carro a les pedreres.
Seguim el camí de Morimbou però abans d'arribar a la pedrera ens desviem a la dreta buscant un vell camí de carro que puja cap a una altra pedrera, excavada a la falda de la muntanya.
El Cormo del Perdiguer.
El camí acaba a la pedrera però per la vora unes fites ens marquen el senderol que continua amunt cap al primer cormo del tossal de la Cucala.
Des d'ací cal seguir les fites i no perdre la senda que ens portarà per dalt de l'ample tossal a passar pel costat del vèrtex geodèsic.
Cim de la Cucala.
Des del cim hi ha prou bones vistes cap a l'interior, tot i què les boirines difuminen les muntanyes en la distància. Cap a la mar seguim sense vore quasi res perquè la boira no s'ha acabat d'alçar i esborra els pobles de la Plana.
Iniciem la baixada de la Cucala cap al nord, per una senda clara que davalla al collet que separa el tossal de la Cucala del Cingle del Perdiguer que, per esta banda és tan sols un tossalet redó.
Cingle del Perdiguer.

Arribats al coll per ací passa el camí de la Cucala, que puja per la vora del cingle per on hem passat abans i traspon el coll per a baixar cap a la cova de les Ferreries.
Nosaltres no el seguim i continuem recte per un senderol que puja al Cingle del Perdiguer, passa per dalt i baixa per l'altra vessant, enfilant cap a les Mallaes.
Baixant del tossal del Perdiguer.
La baixada no està massa clara i el senderol es va perdent entre el matollar, tot i què sempre anem trobant pas de persona entre els corriols que fan els senglars.
Baixem el primer tossal i passem per un collet i un seguit tossalets a la Mallada Plana.
Tram difícil.
Finalment mig perdem la traça abans d'enllaçar amb una senda que puja des de la Cova de les Ferreries i, seguint-lo, arribem just al coll de les Mallaes.
Coll de les Mallades.
Ens trobem en un important encreuament on arriben fins a cinc camins; l'un el que hem vingut, per la dreta baixen dos camins a Borriol, el vell camí de carro de les Mallaes i la nova pista per als cotxes. Per l'esquerra baixa el camí a la Cova de les Ferreries i puja el camí dels Perxets que continua a Moró.
Camí de les Mallades.
Nosaltres enfilem avall pel camí de les Mallaes per on baixa també la ruta a la cova de les Ferreries, i baixem tota la costera de les Mallaes fins al barranc de les Ermites.
Es tracta d'una baixada còmoda, sota el pinar, i per un camí ample que ja tocava després dels senderols tapats i costeruts del Perdiguer.
Bous al mas del Platero.
Abans d'arribar al barranc trobem un tancat de bous braus que ens miren en mala cara. Les tanques no semblen prou resistens per a aguantar l'embestida d'una dotzena de bous i damunt se'ns queden mirant fixament. Per sort pareix que tenen més por que nosaltres i se'n van corrents.
Mas del Platero.
El camí baixa a travessar el barranc de les Ermites i puja a trobar el camí asfaltat de les Ermites just davant del mas del Platero, ara reconvertit en ramaderia de bous.
Nosaltres seguint les marques continuem pel vell camí de les Ermites que han desviat per a passar per dalt del mas, i el continuem vorejant durant un llarg tram la finca.
Camí de les Mallades sota les Javaloies.
A l'allunyar-nos del mas trobem el vell camí empedrat, ara estret tot i que en altres temps fou un camí de carro, i seguint-lo ens deixa al camí de les Pedreres, per on hem començat la ruta.
Tornant a Borriol pel camí de les Pedreres.
Ja ens queda ben poc per arribar a Borriol, així que apretem el pas i de seguida ens trobem els primers edificis del poble donant per acabada una ruta que, sense boira, guanya molt; i esborrant un altre vèrtex de la llista de pendents.


Ací està el track:


Powered by Wikiloc


Més informació:

dilluns, 7 de desembre de 2015

PENYAGOLOSA PER LA CANAL FÀCIL

Com cada any, pugem a Penyagolosa amb els xiquets. Per no caure en la monotonia hem anat canviant cada any de ruta i enguany que ja són més fadrinets n'hem fet una de més aventurera pujant al pic per la cara est, això sí aprofitant la canal més fàcil.
Per a fer la volta hem aprofitat un track de CEB Ferran  que fa la volta al Pic pujant pels cingles de Marcén i baixant pel barranc de l'Antona. Nosaltres al final no hem fet exàctament el mateix recorregut perquè hem desistit de pujar als cingles de Marcén i hem pujat directament al pic per la canal i no pel Portellàs, com Ferran. Llevat d'això el recorregut coincideix amb el seu.
Sant Joan de Penyagolosa.
Hem començat a caminar des de Sant Joan pel GR-7, camí de Villahermosa, passant per davant de la casa forestal reconvertida en centre d'interpretació.
El vell camí ja fa anys que es va transformar en una pista fins a la Lloma Plana, però no per això perd l'interés ni l'atractiu.
Camí de Villahermosa.
De tota manera no el seguim molt de tros perquè als cinc-cents metres l'abandonem seguint a l'esquerra un entrador que ens acosta al Pinar Obscur.
Ja ara podem vore com els núvols baixos que tapen el cel es troben realment baixos, de manera que el cim de Penyagolosa i també els cingles de Marcén estan coberts de boira.
Desviament al barranc Obscur.
El camí passa a vistes del barranc de la Teixera i baixa a buscar el Pinar Obscur, que comença de repén quan la pista baixa al fons del barranc.
Entrant al Pinar Obscur.
La pista acaba i seguim un senderol que s'endinsa al pinar. Un magnífic pinar de pi negral, pot ser el més ben conservat de Penyagolosa, amb grans exemplars que creixen ben espessos amb poc de sotabosc. Sembla un bosc de conte de fades ... almenys per als xiquets que van davant explorant i investigant i és que tota excursió és per a ells una aventura.
No resseguim tot el barranc sinó que quan travessem un antic tallafocs trenquem a la dreta seguint un senderol poc xafat però enfitat que ens puja fins a la Carbonera.
Camí del Pinar Obscur.
A la carbonera acaba un carril que puja de la Lloma Plana, i des d'ací continua la senda del Pinar Obscur que s'endinsa en la part més obaga del bosc, amb els exemplars més grans.
La senda puja amb forta pendent fins al Morronet Roig, que queda a l'esquerra nostre. Just ací un filat amb portera marca el punt on eixim del pinar de l'estat i entrem en terres del mas de la Cambreta, i també el lloc on se separa el track de Ferran per pujar als cingles de Marcén.
A partir d'ací conforme anem pujant els pi negrals van deixant pas als pins rojos que es fan dominants abans i tot d'arribar a la Cambreta.
Arribant a la Cambreta.
Ara el camí va pujant poc a poc i, entre els pins anem distingint mig enterbolit per la boira el pla de Vistabella, allà on s'acaba el pinar.
Passem per un parell de clapisses on només creixen els coixinets de monja abans d'abocar a un lloc amb més molla, ja prop del mas de la cambreta. Ací la pedra calar deixa pas al sauló, aprofitat abans per bastir els bancals del mas, ara erms, i on ara creix un pinaret jove acompanyat de falagueres que li donen un toc de color.
El Mas de la Cambreta.
I seguint el camí arribem al mas de la Cambreta quan la boira s'esvaeix i el sol comença a lluir al cel.
Passem pel davant del mas de la Cambreta, vigilat pel freixe que li dona ombra a l'estiu quan encara pasturen les vaques, i seguim el camí del Corralico fins al bancal Gran de la Cambreta. Allí abandonem el camí i seguim un trosset de l'assegador d'Entre Termes, fins que arribem a un collet on comença a baixar cap a la Nevera. Des d'ací comencem a seguir un senderol no massa fressat que planeja a ponent del pic.
Els cingles de Marcén des de Penyagolosa.
Anem trobant fites que, juntament amb el track, ens van guiant pel bon camí mentre comencem a pujar cap al pic.
Quan ens aturem un poc a agafar alé el sol lluu i ha esvaït les boires deixant al nostre darrere una bella estampa dels cingles de Marcén i, als seus peus, la Camala i Marcén.
El camí enfitat ens porta a l'esquerra fent entre pinar i sargalls cap al pic, i arribem a l'ampla esquena que puja cap al cim. Un poc més avant girem a l'esquerra com si anàrem a buscar la senda de pujada al pic però de seguida trobem un encreuament de fites (les sendes són inexistents) i seguim a la dreta.
Per l'esquerra a pocs metres d'on som queda la drecera per on vam baixar l'any passat del pic a buscar la Nevera.
Sargalls
La senda planeja travessant els sargalls que baixen del pic mentre la pendent es fa cada vegada més gran.
Poc a poc anem fent-li la volta a Penyagolosa i comencen a quedar a la nostra dreta els cingles que baixen del pic.
El cansament queda enrere davant les vistes que s'obren davant dels nostres ulls. Davant nostre queda el pas real d'Aragó que s'allarga cap a la Plana, coberta de boires. Davall queda la fuente las Mozas i el barranco de la Cepera, i dalt nostre els cingles que envolten al pic, encara no tan alts com els de la cara sud però ja impressionants.
Senderol sota els cingles.
El senderol que seguim puja i baixa les penyes, travessa sargalls que baixen avall metres i metres abans d'acostar-se al peu dels cingles. Ací trobem els únics passos un poc exposats al travessar un parell de sargalls on un mal pas ens pot dur a baixar a redolons prou desenes de metres, però tot i l'espectacularitat del lloc no presenta altre perill potencial.
Darrer espoló.
Voltem un espoló que ix de la cinglera i ens trobem ja davant la cara sud de Penyagolosa. Només girar-lo trobem la primera canal. Esta no l'he pujada mai però per les referències que tinc hi ha un pas complicat a la part alta per tant l'evitem.
Sota els cingles.
Seguim sota els cingles que es van fer més alts, i trobem la canal del mig, la més fàcil de pujar.
Aguaitem un poc més avant per extasiar-nos davant la paret sud de Penyagolosa amb els seus 150 metres d'alçària i travessada per les característiques bandes roges abans d'iniciar l'ascens al pic per la canal.
Canal del mig.
La pujada per la canal és fàcil, de fet sembla més un sargall o pedrera que una canal, amb l'afegit que si anem sempre per l'esquerra les pedres no es mouen i és més fàcil la pujada.
Començant la pujada.
Un pi marca el final de la canal, per tant l'orientació és molt clara i no hi ha lloc per a equivocar-se.
Tram central de la pujada.
Els xiquets pugen més de pressa que els majors i cal anar frenant-los.
Tram superior de la canal.
A la part final, abans del pi, trobem un xicotet ressalt que cal superar. És l'únic lloc on cal posar les mans per a progressar, tot i què només és un metre. De fet és l'únic lloc on hem de pujar a mans el gos.
Arribant al pic.
Superat això ja només ens queda un tram més fàcil sobre roca prou compacta abans d'arribar al cim. O millor al colladet que separa les dos puntes més occidentals de Penyagolosa.
Al pic que ens queda més a ponent hi ha uns quants mascles de cabra que ens miren sense por. Com a molt s'amagen entre els pocs pins i ginebres que hi creixen però es nota que estan acostumades a la gent perquè no se'n van tot i els crits que fan els xiquets quan les veuen.
Primera canal.
Passem sota la punta central i per dalt de la primera canal, on hi ha instal·lada una cadena per a pujar, i pugem a la punta més oriental on hi ha el vèrtex geodèsic fet pels soldats per a la primera triangulació d'Espanya.
Cim principal de Penyagolosa.
Com cada any ens fem la foto al cim, i ja en van unes quantes! però no ens estem massa perquè ja va sent hora de començar a baixar si no volem que se'ns faça molt tard.
Foto de cim.
La baixada la fem per la senda "normal" de pujada al pic, i ben ràpida. De tantes vegades que hem pujat els xiquets ja se saben el camí i, a més, els agrada molt més baixar que pujar.
Baixada per la "via normal".
Passem per la caseta de l'ombria i continuem avall. Allí ja hi ha gent dinant però preferim arribar a Sant Joan per a fer-ho així que els donem un entrepà als xiquets que tenen fam i seguim camí cap a la Banyadera perquè la idea és tornar, seguint el track de Ferran, pel barranc de l'Antona.
La Banyadera.
Arribem a la Banyadera i ací sembla que la proposta de baixar per l'Antona no triomfa i la major part de la gent opta per baixar per la pista perquè ja n'han tingut prou de sendes i camins de mal peany, així que només el xiquet i jo continuem la ruta original.
Inici de la senda al mas de Benages.
Seguim per l'assegador que passa entre els termes de Xous i Vistabella, pujant als masets i baixant cap al mas de Sanaüja, però no arribem al mas perquè de seguida trobem a l'esquerra una portera que dóna pas a una senda que va al mas de Benages.
Senda sota la lloma Belart.
La senda passa sota la lloma Belart, on als peus de la cinglera que tanca la lloma per llevant creixen les carrasques mentre que, més avall, comença el pinar que davalla cap al barranc de l'Avellanar. Unes ratlles roges ens ajuden a seguir el bon camí.
El mas de Benages.
Arribem així al mas de Benages, enclavat a un collet que separa el barranc de l'Antona del de l'Avellanar i als peus del Tossal de Benages.
Passem per davant de la fonteta de pouet, al qual li falta una bona escurada i és que el mas es troba en molt bon estat, ben restaurat i acondicionat però sembla que fa temps que ja no vé ningú.
No arribem al mas perquè al collet cal seguir a l'esquerra per uns prats que baixen a buscar l'antic camí del mas de Benages a Sant Joan.
Pinar de l'Antona.

De seguida eixim de les terres del mas i entrem al pinar que creix al barranc de l'Antona; grans pins rojals que no desmereixen davant els de la Pegunta.
El camí davalla vora el barranquís que va prenent forma i deixa a la dreta la font de l'Antona, ara un simple lloc on ix aigua engolit pels esbarzers.
Un poc més avall cal estar atents a una fita grossa que marca el lloc on el camí vell es desvia a l'esquerra per a eixir del barranc.
La lloma Belart.
El camí de Benages és un dels més bonics de Sant Joan encara que està poc xafat i és un poc perdedor. D'ací i d'allà podem trobar algunes fites que ens ajuden a seguir la traça del vell camí que es perd entre el pinar negral que, en la part baixa de la Lloma Belart, ha substituït al rojal.
La part final del camí està esborrada per la construcció d'un tallafocs, i cal seguir-lo fins al campament de la Lloma Belart. Des d'ací ja només ens queda baixar al barranc de la Pegunta per tornar a Sant Joan, i com sempre ho fem per la vora del barranc seguint el vell camí que es resisteix a que el temps i el poc ús l'esborren.


Ací està el track:

I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

Penyagolosa al voltant del pic
De Sant Joan de Penyagolosa al Pic
Nevant a Penyagolosa
A Penyagolosa des de la Banyadera
La Golosilla i los Rincones. Sota els cingles del Penyagolosa
Les Porteres de Vela - canal de Penyagolosa amb raquetes


Més informació:
  • Fuster Puig; Pau (2010) Vistabella del Maestrat. Mapa i guia excursionista. Ed. el Tossal cartografies
  • Roncero i Ventura, Enric (1998) Penyagolosa. Mapa i guia excursionista.. Ed. Alpina 
  • Diversos autors(1994) Penyagolosa excursions a Peu. Ed. Centre Excursionista de Castelló
  • Roncero i Ventura, Enric (1999) Penyagolosa: paisatges del sostre d'un País Ed. Tàndem
  • Roncero i Ventura, Enric (2006) Al voltant de Penyagolosa Ed. Tàndem
  • Serrador Almudéver, José Pascual (2007) Descubriendo Penyagolosa. El río Montlleó. Ed. avantpress. I també al blog de l'autor.
  • Parc natural de Penyagolosa