dissabte, 30 de gener de 2016

ELS MILS D'ESPADÀ D'HIGUERAS: LOMA LA CIERVA I PICO ELVIRA

La serra que separa el Millars i el riu de Segorb ha tingut diferents noms a diferents trams: serra d'Eslida s'anomenava la part més a llevant en l'època medieval i moderna, serra d'Espadà a partir de la revolta dels moriscos que es van fer forts al pic d'Espadà a la part més interior i este topònim s'ha anat estenent fins a abraçar la formació geològica que va des de la Plana fins al collado Arenillas, a partir de la qual se l'ha anomenada tradicionalment Sierra Espina.
Tots els anys amb el Centre Excursionista de Vila-real fem una ruta anomenada els 5 mils d'Espadà, que enllaça cinc muntanyes de mil metres de la serra; però a Espadà hi ha alguns "mils" més (descartant el Picaio que forma part de la llarga esquena de l'Espadà pròpiament dit), però queden massa separats per a prolongar la ruta així que els tenim un poc oblidats.
Així que hui tocava fer ruta per eixos "mils" més interiors i pujar també al vèrtex de Elvira on, per una raó o l'altra, mai havia estat.
Per a fer ruta ens serviria de base una ruta que ja vaig fer fa anys amb Carles Janés, però en sentit contrari i completant-la amb la pujada al Pico Elvira.

Així que després d'una llarga aproximació en cotxe (per això no visitem més esta part d'espadà) arribem a Higueras per a començar la ruta i ens trobem, com no, amb els caçadors que s'estan preparant per a la batuda. Després de parlar amb ells comprovem que no ens trobarem doncs ells van a una altra part del terme, i tranquilitzats comencem la ruta.

Eixim del poble per la pista que remunta el barranco del Aguanaz, cap a la fuente de la Salud. Així, seguint la pista passem per dalt del Molino i per la vora del Estanque, ara reconvertit en piscina, abans d'arribar a la font.
Balsa del Aguanaz.
Tot este tram per la vora del barranc està envoltat d'una vegetació fresca i humida on abunden els xops, salzes i altres espècies que marquen la proximitat de l'aigua que naix un poc per tot, d'on li ve el topònim.

Barranco del Aguanaz.
La pista que seguim acaba a la fuente de la Salud, on hi ha unes tauletes per a poder fer un mos a l'ombra. Hui i a estes hores abelleix més el sol i no ens estem gens aturats, sinó que continuem barranc amunt.
Fuente de la Salud.
La ruta continua per dalt d'una conducció d'aigua que desvia cap al poble l'aigua naixent al barranc. Ací la humitat i la frescor encara són més intenses i ens conviden a apretar el pas.
Conducció d'aigua al barranco del Aguanaz.
Després de passar una caseta de captació d'aigua trobem un vell camí que n'ix del barranc i circula per dalt, primer per una banda i després per l'altra.
Anem trobant algunes velles marques de pintura i és que en altre temps es van marcar algunes rutes als voltants d'Higueras i esta, com no, n'era una.
Vell camí de Cirat.
Per ací passaven antigament els camins que unien Higueras amb Cirat, Fuentes o Torralba, junts fins a la Pedriza on es separaven en diverses direccions.
Tot i què els camins seguien per dins del barranc, nosaltres n'eixim seguint un ramal de pista que ens duu a la pista principal que remunta el barranco del Aguanaz per fora, pujant al collado Royo per baixar al Prao.
Pista al Collado Royo i al Prao.
Ens trobem ara a las Umbrihuelas i ací encara queda un bosquet que va escapar del foc, format principalment per carrasques i sureres que ens recorden que encara estem a la serra d'Espadà.

Seguim la pista (que hem descartat a l'eixir del poble) que poc a poc torna a baixar al barranc, i quan el travessa trobem a la dreta una senda ampla i netejada de fa poc. No era este el recorregut que volíem fer, però no ens podem resistir a seguir-la.
La senda, netejada per a passar per ací el Trail Higueras-Pavías. Gràcies a ells s'han recuperat sendes de la zona, algunes tan boniques com esta.
El camí puja fent voltes per després enfilar recte cap a un collet per la Rocha de los Carreteros fins al collado de Bernavia on acaba el terme de Pavías.
Collado de Bernavia.
És per ací per on anava l'antic camí real que unia Higueras amb els pobles de Torralba, Cirat i Fuentes, tot i què ací se'n separen els camins i el de Torralba continua recte (ara perdut) mentre que els altres dos baixaven per l'esquerra a buscar el Balsón del Prao. Fa anys es va netejar eixe tros de senda però ara també està prou tapat.
Vereda de los Contrabandistas.
Pel coll passa també la vereda de los Contrabandistas, que puja des de la fuente Mari Calva, enllaçant poc després amb la de las Balsillas que puja des de la balsa del Lobo. Part d'eixos camins ja els vam passar fa uns anys des de Pavías, d'una part, i des del Prao, de l'altra.
Passa també per ací el camí de Pavías a Montan, que baixa al Prao, però el deixem per a una altra ocasió i seguim per la vereda de los Contrabandistas que continua per Veralante al collado Royo, on retrobem la pista de Higueras (que puja molt més recte).
Collado Royo.
Des del collado continuem recte per la "vereda" que va remuntant la llarga Loma de la Cierva, passant entre els corrales de la Loma i la Corraliza, i disfrutant d'unes vistes cada vegada millors sobre la vall del Palància.
Loma de la Cierva.
La pujada és llarga però no es fa pesada perquè el desnivell és constant i prou suau. La lloma està coberta de pins i carrasques que recuperen la verdor que tenia abans de l'incendi de fa vint anys.
Alt de la Loma de la Cierva.
Arribe així al cim de la Loma de la Cierva i seguim un tros més recte avant abans de desviar-nos a l'esquerra i baixar al recte al collet que la separa del alto de Elvira.
Alto de Elvira des de la Loma de la Cierva.
Pel coll passa una pista que des de la carretera de Higueras enllaça amb la de Torralba a Montan. Nosaltres només la travessem i continuem per l'altra banda per l'ombria de Elvira on queden encara grans pins i carrasques que no va tocar el foc.
Marques per arribar al Alto de Elvira.
El primer tram segueix una vella senda, on trobem marques de pintura i fites que, més tard, desapareixen i cal pujar al recte a buscar el vèrtex.
Arribant al Alto de Elvira.
Arribem així al Alto de Elvira, el darrer mil d'Espadà que ens faltava per pujar (o això pensàvem). Des del cim tenim davant nostre una ampla panoràmica de la vall del Palància, la serra d'Espadà, bona part de les valls del Millars i la sierra Espina cap a Teruel.
Vèrtex del Alto de Elvira.
Ho celebrem quasi tots en coca i mistela, quasi tots perquè Àlvar ha d'estar pronte a casa i no pot esperar així que baixa corrents a Higueras.
Nosaltres després de recuperar forces continuem pels cims cap a ponent, en direcció al mas de San Juan.
Continuant pel cim de Elvira cap a Ponent.
Ací no hi ha camí ni senda definida, encara que anem trobant pas seguint els corriols que obren els animals, i seguint-los baixem per l'extrem de ponent a una bassa on trobem el vell camí que hem deixat a la pujada.
Senda del Cerro Elvira.
Enllacem amb una pista que passant pel mas de San Juan puja cap al Alto de las Palomas. Nosaltres seguim pista avall. Un altre dia tornarem a pujar al Alto de las Palomas, cim més alt de per ací on hi ha un altre vèrtex. De fet des d'ací fins a las Palomas tot està per damunt de mil metres per tant qualsevol tossalet ja podria considerar-se un mil encara que no tenen massa atractiu.
El Puntal Redondo.
La pista passa ací pel camí que enllaçava Caudiel amb Cirat, i continua baixant cap a Cirat tenint el Puntal Redondo com a referència al davant.
Passem un collet i des d'ací estem tentats en pujar al Puntal Redondo, però finalment no ho fem, gran error, després a casa amb tranquilitat resulta que té 1000 metres i per tant caldria afegir-lo a la llista de mils d'Higueras, així que caldrà tornar un altre dia a pujar-lo.
Coll que separa la Loma de la Cierva i Elvira.
Deixem a l'esquerra la pista del camino de Cirat i continuem per l'ombria d'Elvira fins al collet que hem travessat abans. Des d'ací el camí de Higueras a Montan baixava a buscar el de Cirat passant per la fuente Elvira, que dóna nom a tota la partida. Nosaltres el seguirem ara en direcció a Higueras.
Pista del camino de Montan.
Seguim per la pista, traçada damunt el vell camí de Montan i que baixa recte a Higueras deixant a l'esquerra el barranco del Picayo.
Tot el que ens queda de baixada està abalisat amb les marques grogues i blanques del PR-CV-63.5http://senderosdespadan.blogspot.com.es/2012/01/prv-635-pueblos-de-espadan.html que des del mas de Noguera baixa fins a Almedíjar, recuperat i mantingut pel CEAP.
Serp prenent el sol.
Abans d'arribar al Pozo del Mas, ens fuig del davant una serp que hem destorbat mentre pren el sol de l'hivern. No és temps encara de vore serps però sembla que enguany va tot molt adelantat.
Camino de Montan amb el Alto de Elvira al fons.
Un poc més avant deixem definitivament la pista per a enfilar cap al Alto de la Cruz, que deixem a la dreta de camí a Higueras.
Higueras des del Cabo.
El camí baixa ràpidament cap a Higueras, i quan passem pel Cabo ja podem vore el poble davant nostre. Només ens queda baixar i travessar el barranco del Aguanaz, i així enfilem una llarga baixada que ens porta a la Poza del Molino, on passa també el camino del Picayo que remunta el barranc per la vessant contrària al que ho hem fet nosaltres.
Baixada a l'Aguanaz.
Travessem el barranc sota el Molino i seguim per davant d'una capelleta que en marca una important bifurcació de camins. Per dalt del molí passen els camins de Cirat i Torralba, per on hem anat al començament de la ruta, i per l'esquerra el camí de Montan per on hem tornat.
El Molino.
Ja només ens queda tornar al poble i visitar el bar, on trobem els caçadors que ja han tornat de la batuda i no semblen massa contents perquè se'ls han escapat uns quants senglars de davant dels seus nassos, i és que amb els camins i les sendes tan tapades els animals ho tenen molt fàcil per a esquivar els gossos i les escopetes.



Ací està el track:


Powered by Wikiloc


I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

Higueras a la Loma
Entre Torralba i Pavías: del Prado al Pinar per la rambla del Catalan i la Serratilla
Mas del Prado - Higueras


Més informació:
  • Web de Higueras
  • Cebrian, Rafael Montañas Valencianas VII: La Sierra de Espadán, Centre Excursionista de València, València, 1999
  • Visor web de la gva
  • Barberà i Miralles, Benjamín Catàleg dels Molins Fariners d'aigua de la província de Castelló Ed. Antínea, Vinarós, 2002
  • VV.AA. Les observacions de Cavanilles dos-cents anys després. Ed. Fundació Bancaixa, València, 1996

dissabte, 23 de gener de 2016

D'ESPADILLA A AYÓDAR, VOLTA AL RÍO PEQUEÑO PASSANT PER SAGANTA I EL TURIO

Fa poc Peregrino_34 s'ha molestat en recuperar el vell camino de la Solana que des d'Ayódar puja a Saganta i calia anar a visitar-lo. El camí permet fer una ruta totalment circular entre Ayódar i Espadilla aprofitant el PR-CV-314 però nosaltres l'hem volgut allargar i completar una circular pujant a les dos muntanyes més emblemàtiques de la zona: la Peña Saganta i el Turio. El resultat ha estat una ruta espectacular (i dura) que de ben segur no defraudarà ningú.

Comencem la ruta des del poliesportiu d'Espadilla. Bé, pot ser siga molt pretenciós dir-li poliesportiu a una pista d'esport però sí es poden practicar diferents esports,, encara que hui de matí segur que no perquè hi ha tot de cotxes aparcats i és que este és el punt de concentració dels caçadors que van de batuda.
El primer que fem és preguntar cap a on van de batuda i ens quedem més tranquils quan ens diuen que tiraran cap al Melic i la Cueva Negra, lluny d'on anirem nosaltres.

El camino de Ayódar.
Comencem la ruta seguint les marques blanques i grogues del PR-CV-314, sender que fa la volta a la Peña Saganta. I ho fem seguint l'antic camí d'Ayódar que encara conserva trams empedrats de pujada cap al Plano del Castillo.
L'alternativa és seguir la canalització que porta al poble l'aigua de la fuente del Castillo, però se'ns ha passat l'entrada, així que seguim pel vell camí que passa per baix del Plano del Castillo abans de travessar el barranco de las Carboneras.
Acequia de la fuente del Castillo.
El camí puja, empedrat en una forta costera que fa revoltes guanyant altura ràpidament.
Quan ja estem prou amunt deixem a la dreta el camí que duu al vell castell d'Espadilla. Nosaltres seguirem recte, planejant, per a travessar el barranco de las Carboneras que tornarem a travessar molt més amunt, després de pujar a Saganta.
Espadilla des de la Carbonera.
Travessat el barranc comencem a deixar a la nostra dreta els cingles de la Peña Saganta i, després de pujar una costereta, també veiem el río Chico i de l'altre costat el Turio i las Picorzas, de manera que ens podem fer una idea de tota la ruta que hem de fer.
El río Chico i las Picorzas.
El camí continua fàcil de seguir per la Solana de Saganta, sense massa pujades i baixades, i des d'ell tenim tota l'estona a vistes el Turio i las Picorzas de manera que anem mirant quina serà la millor manera de pujar per esta vessant.
Travessant la Solana de Saganta.
Des d'ací el més curt és pujar per un pinar a buscar el coll que separa l'un de les altres, i en cas de no poder fer-ho per massa tapat, queda la segon opció de pujar al recte per una de les pedreres que baixen dels cingles del Turio.
El Turio.
Quan arribem a la ratlla que separa els termes d'Espadilla i Ayódar trobem a la dreta la senda de pujada a Peña Saganta, per on segueix el PR.
Des d'ací continuar a Ayódar fóra molt més ràpid però perdria bona part de l'encant de l'excursió.
Aljub a las Solanicas.
Passem per la vora d'un aljub, situat entre termes i dins d'un assegador que circula per la mateix ratlla, i per on puja, si fa no fa, la senda que s'enfila al llarga esquena de la Peña Saganta.
Pujant a Saganta per las Solanicas.
Després de pujar la costera de las Solanicas arribem dalt la lloma on, un pal indicador marca el sender que recorre el mig quilòmetre de pla que ens separa de la Peña, que cau a plom dominant el río Chico i el Millars.
Cim de Peña Saganta.
No ens estem gens dalt del cim. D'una banda tenim pressa perquè la volta és llarga i de l'altra ja hem estat més vegades en dies amb millor visibilitat per a disfrutar de les vistes, així que emprenem el camí de tornada.
La lloma de Saganta.
Arribats a l'encreuament seguim per la dreta una llarga tirada per la senda ara abalisada de blanc i groc i, abans, amb grans fites de pedra que destaquen entre la malea.

Continuació del PR.
El camí baixa a buscar la capçalera del barranco de las Carboneras i, just quan el travessa, trobem l'inici del camino de la Solana tal i com ens informa una nova paleta de fusta a l'inici.
Camino de la Solana.
El primer tram del camí passa per un reguer que puja entre la vegetació que creix abundantment. Ací es nota que s'ha fet un gran treball de recuperació perquè el camí havia desaparegut i estava totalment intransitable. Un poc més amunt el camí ix del barranquís i circula per un terreny més obert quan passa pel costat d'una casa assolada abans de traspondre la lloma i entrar ja al terme d'Ayódar.
Fites que marquen el camí.
Passats a l'altre costat passem per la vora de la caseta del Cojo i la traça del camí es fa més evident mentre baixem cap a Ayódar, que ja tenim als nostres peus.
Les vistes des d'ací són magnífiques i només per això ja mereix la pena passar, però encara ens queda baixar i Ayódar està molt avall.
Ayódar des de la Solana.
El camí baixa fent llaçades per la solana coberta de matolls fins que s'endinsa a un pinar jove. Ací ja no segueix la traça original que enfilava recte a Ayódar sinó que baixa al recte pels bancals coberts de pinar a buscar una vella pista per on passa un senderol que baixa. Ací una altra paleta ens ajuda a no errar la direcció.
Tram recte pel pinar.
Este tram és un poc dificultós però curt, i quan agafem el senderol ja és tot camí planer que baixa entre bancals de garroferes i oliveres.
Arribant a Ayódar.
Arribem a la carretera de Fuentes que hem de seguir un bell tros abans d'entrar a Ayódar, i ací aprofitem per a descansar i fer un mos a un parc infantil ... i és que estem disfrutant com a xiquets.
Foto de grup a Ayódar.
Després de recuperar forces amb coca i mistela continuem camí de retorn a Espadilla per l'altra banda del río Pequeño.
Com que Ramiro i jo volem pujar al Turio ens avancem per tal de guanyar temps, mentre que la resta van més tranquils ... llevat de Manolo que no sap que fer i ens acompanya.
Camino de Onda.
Eixim del poble per la carretera d'Onda i després de passar el pont ens desviem a l'esquerra seguint el vell camí d'Onda, ací formigonat, i per on passa el PR-CV-398.
Ayódar des de la Tejería.
Quan la pista fa una revolta tancada el camino de Onda continua recte (també cap a Suera) mentre que nosaltres seguim pujant per la pista per la Tejería.
Tot i que anem per pista el camí és molt agradable, sempre a l'ombra del pinar que creix costera amunt cap a la Peña del Mediodía.
Las Picorzas.
Deixem a la dreta una pista que segueix, si fa no fa, l'antic camino de Fanzara, que pujava al recte des del poble i que continua cap al mas de los Frailes per a, travessant la Mola, baixar a Fanzara.
Camino del Turio.
Nosaltres seguim el camino del Turio, ara reconvertit en pista, i que passa a l'ombria de las Picorzas on creix un bosc frescal.
El paisatge és magnífic, dalt nostre las Picorzas, a sota el río Chico que obre una estreta gorja, i de l'altra banda la Peña Saganta.
Peña Saganta des del camino del Turio.
No acabem de disfrutar del paisatge perquè a meitat camí ens trobem les senyals d'una batuda. Hem evitat la d'Espadilla però no contàvem amb els caçadors d'Ayódar. De tota manera un d'ells està a vora pista per avisar de qui passa i ens recomana passar amb precaució però sense por.
No deuen estar caçant molt lluny perquè a la mateixa pista ens trobem alguns gossos que pugen amunt buscant els senglars amb una agilitat que ja ens agradaria a nosaltres.
Pedreres del Turio.
Quan deixem enrere el terme d'Ayódar anem mirant a la dreta la millor manera de pujar a la Sillata, que separa el Turio de las Picorzas, però un espès pinar no convida a provar a pujar per ahí, així que seguim avant per a buscar alguna de les pedreres que baixa de dalt tal com hem vist des de l'altre costat de riu a l'anada cap a Ayódar.
Pujant la pedrera.
Descartem la primera pedrera doncs sembla que no té continuitat per dalt i enfilem la segon. Ací Manolo s'ho pensa millor i decideix quedar-se a la pista esperant els qui venen darrere mentre Ramiro i jo emprenem la pujada.
La pedra solta i el desnivell no ajuden massa i cada dos passes amunt en fem una arrere així que anem buscant les vores i quan podem eixim de la pedrera seguint-la per fora.
Comparada amb la pedrera del Bellota que vam fer fa poc aquella és prou més fàcil.
Passos complicats.
Per la part de dalt de la pedrera anem buscant els llocs amb menys vegetació que no són altres que els que tenen més roca, de manera que ens toca ficar les mans en més d'una ocasió.
Per sort les cabres que tresquen per estes roques ens han obert senderols i seguint les seues traces anem pujant cap al cim.
Pel país de les cabres.
Per sort la pendent i la roca dificulten el creixement de la vegetació i només hem de fer front a la pendent i l'orientació fins que arribem a dalt del Turio, que forma una estreta lloma que va fent-se ampla fins arribar al punt més alt.
Llom del Turio.
Ací dalt entre les penyes d'un rascler prou desenvolupat només creixen les savines, els ginebres i el romer de manera que podem passar bé sense punxar-nos fins a la fita de terme que marca el cim, on toca fer la foto de cim. Hui a més ens l'hem guanyat doncs en poc més de 200 metres hem salvat un desnivell de 200 mts. Un 100%.
Cim del Turio.
Ara toca baixar i recordant la vegada anterior que havíem estat ací amb Pascual busquem el senderol enfitat que va fent voltes per dalt fins que busca el millor pas per a baixar cap al corral del Turio.

Peña Saganta des del corral del Turio.
Ens despistem un poc a la baixada perquè anem amb presses, però finalment baixem bé fins al corral on retrobem el camino del Turio.
Camino del Turio.
Apretem el pas de baixada per tal de recuperar el temps perdut en la pujada i alcançar els nostres companys però després de la dura pedrera les cames ja no van tant com voldríem.
Pista de baixada.
El camí arriba a un collet per on passa també la línia elèctrica que enllaça les centrals hidroelèctriques del Millars, i per sota s'ha obert un tallafocs i aprofitant-lo hi ha una senda fina que baixa retallant les revoltes de la pista, i nosaltres la seguim per tal de retallar també temps i quilòmetres.
Senda sota la línia de llum.
Quan reprenem novament la pista ens trobem els nostres companys i, junts, continuem baixant cap a Espadilla travessant les pinedes que creixen al vessant no cremat del río Pequeño.
Camino del Turio.
Sembla que ja estem a Espadilla i la pista fa una llarga volta per a baixar a la carretera i per carretera, així que mire de baixar recte i pregunte a una dona en un maset que hi ha i em diu que abans hi havia un camí que baixava directe, però ara està perdut.
De tota manera, baixant per un tram netejat i la sèquia de la Huertica acabe enllaçant amb el camí vell que ix directament al pont que travessa el riu.
Espadilla des de la Huertica.
A partir d'ací ja només ens queda seguir un tros per carretera i desviar-nos per a pujar al poble, pujada esta que si bé no és molt llarga, amb tot el que ja portem a les cames es fa prou més pesada del que hom podria pensar.


Ací està el track:


Powered by Wikiloc



I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

Al Turio des del Algezar
De Fuentes a Ayódar pels antics camins
D'Ayódar a la Peña Saganta pel Collado del Olmo i la Cueva Negra
De Suera a Ayódar pel camí vell i tornada per la rambla de Villamalur
Espadilla a Peña Saganta
Espadilla - Ayódar - Espadilla

Més informació:
  • Llop Goterris, X. 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà accessible a la web
  •  Ajuntament Espadilla
  •  Sancho Comins, José (1990) Itinerarios por el valle del Mijares Ed. Caixar rural Almassora