dissabte, 25 de juny de 2016

BARRANC DE LA MAIMONA

Repetim amb ruta aquatica i ho fem amb un vell conegut, el barranc de la Maimona, en una ruta espectacular i que mai defrauda tot i què hui l'hem trobat molt pobre d'aigua i només hem hagut de banyar-nos en un parell de tolls impossibles de passar d'altra manera.

Així que ben enjorn ens plantem a Montanejos per a començar la ruta amb la frescoreta del matí. El termòmetre de davant l'hotel Xauen marca 18ºC, una temperatura prou agradable per a caminar i clarament més alta que els 0ºC que marcava quan vam estar ací per Sant Antoni.
Si l'altra vegada vam pujar recte a buscar el camino de la Reina, hui som bons xics i seguim les marques de GR que ens porten fora poble seguint la carretera de Montan per tornar enrere a buscar els dipòsits d'aigua fent una gran volta.
Senyalització a l'eixida de Montanejos.
Per dalt dels dipòsits ix el vell camí de la Reina (i los Calpes) per on està marcat el GR-7, i també el SL-CV-14, el PR-CV-126 i el GR-160; tota una col·lecció de marques i paletes que ens acompanyaran en l'anada.
Camino de la Rosada i de los Calpes.
El camí puja per la Solana fins a un rellomet als peus de la Rosada. Ací continua recte l'assegador de la Rosada, per on vam passar al gener.
Bifurcació de camins.
Nosaltres hui seguim el vell camí de ferradura que trenca a la dreta per a passar sota els cingles de la Rosada seguint la policromia de senders que hi passen.
Accedint a la Maimona.
El fet que tots els senders passen per este tram de senda no és casual. Es tracta d'un dels senders més espectaculars (sinó el que més) de les comarques castellonenques.
Quan es va marcar el GR-7 als anys vuitanta del segle passat estava més net i clar el sender que puja a la Rosada (i també és més curt) però es van decidir per passar-lo per ací per no perdre's l'espectacle de la Maimona des de dalt. Josep Antoni dixit.
I nosaltres alentim el pas per no perdre'ns l'espectacle que no per conegut deixa de ser espectacular, amb el Castillejo davant i la Maimona obrint-se pas entre els cingles i estrets que hi ha pertot arreu.
Los Cinglos de la Maimona des de dalt.
Malauradament la càmera de fotos no pot abarcar tot el que hi ha a la vista i només captura fragments d'un paisatge meravellós.
Orons als sargallars.
 El paisatge geològic és espectacular i eclipsa tota la resta, però el paisatge vegetal també és interessant amb nombrosos exemplars d'aurons, nogueroles i cirerers de pastor que creixen als vessants ombrius, acompanyats per savines que arrelen directament a la roca. El boix li dona un toc i olor diferent que no sé perquè sempre ens fa recordar el Port.
Cingles de la Rosada.
El tram penjat per dalt dels Cinglos de la Maimona se'ns fa curt i de seguida arribem a una pista. Ací el GR-7 continua amunt cap a la Rosada mentre que la resta de marques continuen avall a buscar la Maimona.
Los Cinglos de la Maimona i el Castillejo.
Seguim ara la pista per dins del pinar i al cap de poc deixem a la dreta el SL-CV-14 que baixa a buscar el riu per travessar-lo i pujar cap al Colladillo retornant a Montanejos.
Camino de los Calpes.
 Esta és una bona opció per baixar a buscar el riu i seguir avall, però paga la pena continuar un poc més per no perdre's un tram realment espectacular i on sol haver sempre aigua.
Accés al riu.
Així que seguim pista avall fins que arribem quasi a frec d'aigua. Ací trobem un baixador cap al riu i un senderol que el segueix per fora.
Primer tram rocallós.
Fem el primer tram de camí per la vora del riu que ací discorre per una vall més oberta però de seguida arribem a un lloc on s'encaixa entre les roques formant tolls i badines. Ara ja va de bo.
Tolls al riu Maimona.
El riu s'ha obert camí entre les penyes formant tolls i ens toca buscar el millor lloc per a passar-los, ara per la dreta, ara per l'esquerra.
Grapes per evitar els tolls.
 Per sort els ressalts més difícils es troben equipats amb grapes per tal de poder avançar sense haver d'entrar al riu, tot i què tard o d'hora ens tocarà anar per dins.


Primers banys.
Arribem així al gorg més fondo, on hi ha un bloc de pedres encaixat al mig. Una escala de ferro permet baixar i no haver de fer un salt massa gran, encara que està posada per a poder eixir i remuntar el riu. Hui és impossible perquè el nivell està tan baix que l'últim esglaó queda prou per damunt de l'aigua.
Destrepant.
Ací ens toca nadar un tros, passant sota el bloc encastat on hi ha unes preses artificials per tal de poder fer psicobloc.
El Dado.
Eixim per l'altra banda i continuem avall però trobem que l'aigua desapareix i el riu a partir d'ací baixa sec.
Tram sec.
Seguim riu avall, passant per alguns tolls secs fins que s'obre un poc i el fons rocallós deixa pas a la grava i pedres caigudes, és ací on trobem l'encreuament del SL que baixa des de la Bojera per pujar cap al Colladillo.
Encreuament amb la senda del Colladillo.
Quan vam passar al gener portava prou aigua però ara està totalment eixut i si d'una banda ho lamentem cal mirar també la part positiva i és que fem la ruta molt més de pressa del que pensàvem.
Toll sec.
Seguim avall i entrem a la part més espectacular del barranc, quan s'obre pas entre el Castillejo i la Rosada en la part anomenada els cinglos de la Maimona.
Arribem a un primer estret que sempre sol tindre aigua.
Estrets de la Maimona.
 Ja fa anys quan vam vindre a fer la ruta avançat l'estiu estava tot el tram de riu sec llevat d'este toll. Ara també té aigua però molt menys que aquella vegada i l'estiu no ha fet més que començar. Es nota la sequera que portem durant tot l'any.
Tolls mig secs. Normalment tenen aigua.
Arribem al toll que hem de passar sí o sí nadant, i ens fiquem a l'aigua que està prou freda i no massa neta. És aigua estancada però no entra mai el sol degut a l'altura de les parets que l'envolten.
Únic toll salvant.
Eixim de l'estret i després d'un curt tram més ample n'enfilem un altre, igual d'impressionant però sense aigua. Als nostres peus només trobem pedres trencades que han degut caure fa poc de les parets i el passem de pressa esperant que no ens en caiga cap ara perquè de ben segur que no n'eixiriem ben parats.
Segon estret.
Després d'este segon estret el barranc s'obri i es transforma en una ampla rambla amb el llit de grava.
Final de l'estret.
Ací comencem a trobar vies d'escalada, i també escaladors que estan fent vies de diversos llargs i és que els cingles de la Maimona són el cor de l'escola d'escalada de Montanejos, on venen en pelegrinació escaladors d'arreu d'Espanya i Europa a fer les vies més famoses.
Escaladors a la paret de la Plaza de las Catedrales.
Deixem enrere els escaladors i arribem a la paret d'un dic de laminació d'avingudes i és que les riuades del Maimona han estat sempre perilloses, sobretot per a Montanejos enclavat entre tres rius: el Millars, el Maimona i el Montan. És per això que s'ha construït un dic per tal de represar l'aigua de les riuades evitant així les perilloses goleronades que s'ho enduen tot per davant.
Barranc amunt.
Per a pujar la paret trobem un cable d'acer, per facilitar la pujada i/o la baixada als escaladors carregats, i també de l'altra banda hi ha una ferrata horitzontal per tal d'evitar els tolls d'aigua que podem trobar a l'hivern.
Dic de contenció d'aigües.
A nosaltres no ens cal la ferrata i seguim riu avall pel mig de la grava, passant sota els alts cingles del Castillejo.
Sota les parets del Castillejo.
Quan arribem als sectors més famosos de Montanejos l'aigua, que circula sota la grava, torna a eixir i la vegetació creix pel mig del riu. Per sort ací hi ha una senda clara, oberta pels escaladors que ens portarà a la carretera passant pels diferents sectors d'escalada on sempre sol haver gent.
Reapareix l'aigua.
Seguim la senda i comencem a trobar gent; escaladors, passejants i alguna colla prenent el bany en algun toll.
Arribem així pel refugi d'escaladors a la carretera i només uns metres ens separem del lloc on tenim el cotxe que no és el millor per a canviar-nos de roba doncs el trànsit de cotxes i de gent és ja intens a estes hores del dia.
Refugio de Escaladores.
Acabem així una ruta on ens hem banyat per fora i ho fem buscant un lloc on poder arremullar-nos per dins a l'ombra que és el que abelleix quan ja comença a apretar la calor.


Ací està el track:


Powered by Wikiloc


I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

Montanejos al voltant de la Maimona passant per la Rosada
sender de los estrechos
montanejos - maimona
los cantos - montanejos
montanejos - montan


Més informació:
  • Ajuntament de Montanejos
  •  Martin i Clarós, Josep Antoni (1993) GR-7 Sector II Sant Joan de Penyagolosa - Antilla. Ed. Diputació de Castelló
  • Sancho Comins, Jose (1990) Itinerarios por el valle del Mijares Ed. Caja rural San Jose de Almazora

dissabte, 18 de juny de 2016

VOLTA A BETXÍ SENSE PERDRE EL CAMPANAR DE VISTA

Hui tocava fer una ruta aquàtica, o almenys acabar dins l'aigua. Però ens ha eixit un dia frescot (per a ser estiu) i amenaçant aigua així que tocava fer una ruta propera, no massa llarga i amb possibilitat d'acurtar-la en cas de pluja. Amb eixos condicionants el lloc triat ha estat Betxí i amb l'excusa de conèixer la senda que puja de la Penya Negra al llom de la Gorreta on els companys van estar este hivern, hem improvisat una ruta sempre prop del poble o, com dia mon pare, sense perdre el campanar de vista.

Hem començat la ruta a l'eixida del poble pel camí de les Vinyes davant del panell d'inici del PR-CV-428 .
Panell a l'inici del PR-CV-428.
 Seguim amunt per la vora de la urbanització "Versalles". Normalment quan venim a caminar per Betxí deixem el cotxe més amunt per estalviar-nos uns metres d'asfalt però hui el dia acompanya per començar a escalfar les cames per l'asfalt. A més no tenim molt clara la ruta ... llevat de la senda de la Penya Negra.
Així que sense pensar massa ens desviem cap a Monserrat, on hi ha un grapat de cases que formen una de les urbanitzacions que hi ha a les muntanyes que tanquen la Plana al voltant de Betxí. La travessem pel mig i baixem a buscar el camí d'Artana.
Des d'ací tenim al davant una altra urbanització, la Penya Negra, des d'on mou la senda que puja a Gorreta, però decidim allargar la ruta pujant al Solaig.
La Penya Negra des del camí d'Artana.
Anem travessant entre horts de tarongers cap Sant Francés primer, i seguidament (fugint de l'asfalt) cap al Solaig. Ací ens toca seguir un tram asfaltat del camí del Solaig abans d'encarar la senda de pujada al cim.
La Plana als peus del Solaig.
La senda actual són les restes d'una antiga pista, oberta per a realitzar les excavacions del poblat ibèric situat al cim del Solaig, en una posició privilegiada dominant tota la Plana.
Senda al Solaig.
Al cim del Solaig hi ha un poblat ibèric, conegut des de fa més d'un segle gràcies a la tasca d'investigació del Dr Pascual Meneu, i prospectat per Norberto Mesado als anys 60 quan van trobar un plom ibèric escrit i (malauradament) encara no desxifrat.
Posteriorment a la dècada dels 70 i principis dels 80 es van excavar dos xicotetes zones del poblat, la part més alta i la més baixa, per on passa la senda d'accés, i finalment a la dècada dels 90 un dels seus contraforts, Conena, on hi ha un poblat del bronze final (als Castellets hi ha un altre).
Així entre botges que creixen entre les restes de les cases ibèriques arribem al cim del Solaig on hi ha situat un vèrtex geodèsic.
Cim del Solaig amb la mar de fons.
El PR continuar per l'altra banda, baixant per un rellomet rocallós on de vegades cal estar atents per a posar les mans i sempre per a posar els peus.
Baixant del Solaig al Collet.
La senda ens deixa al Collet, on hi ha les restes d'una casa. Es tracta d'un edifici relacionat amb l'explotació minera de cinabri a la mina de Vicent, que es troba un poc més avall. Esta mina va estar en explotació entre mitjans segle XIX i XX, tot i què sempre d'una manera molt rudimentària doncs no s'hi veuen grans treballs miners.
Mina del Solaig.
Des d'ací el PR continua cap al llom de la Gorreta, però nosaltres baixem del coll cap al nord, seguint el camí de les Mines del Solaig que passa entre el Solaig i la Penya Negra.
El camí baixa sota el pinar fins que arriba a la urbanització del Solaig quan la senda es torna asfalt. Ací deixem el camí i trenquem a l'esquerra per dalt d'uns horts de tarongers que ens deixen a sota d'un rellomet on pugem al recte.
Camí de la mina del Solaig.
Ací dalt hi ha un parany abandonat i trobem la senda de la Penya Negra que és la que havíem vingut a buscar.
Parany.
El camí puja des de la urbanització de la Penya Negra seguint una pista oberta per pujar al parany. A partir d'ací continua en forma de senda estreta que enfila recte per un rellomet amb una forta pendent de manera que hi ha ficades unes cadenes que si bé no calen per a pujar de ben segur que venen bé per a baixar-la.
Tram equipat amb cadenes.
Passem també per diverses trinxeres, fetes aprofitant les parets de bancals i restaurades amb sacs d'arpillera com les reforçaven a la guerra.
Trinxeres recuperades.
Passades les trinxeres i deixant enrere les cadenes arribem a un replanell on hi ha una caseta de pedra i on s'han instal·lat un parell de taules de fusta sota els pins. Un lloc que convida a aturar-se i fer un mos ... i també un bon esmorzar.
Caseta i banquets.
Però això quedarà per a un altre dia perquè ara cal continuar pujant.
Tram equipat de baixada.
Però no pugem molt perquè la senda en conte de continuar pel cim de la Penya Negra fins a la Penya Lilot, baixa a un fondal que queda entre elles pràcticament al recte.
Vells camins d'accés als bancals.
Després cal tornar a pujar i per sort ho fa seguint una senda traçada entre els bancals que ens portarà al pelat cim de la Penya Lilot que enllaça sense interrupció amb la Gorreta.
Betxí des de la Penya Lilot.
Retornem ací al PR després d'esta derivació innecessària però més que interessant, i el seguim de baixada travessant la ratlla de Betxí i entrant al terme d'Artana.
La senda es fa pista però continua pels cims seguint ací el traçat de l'assegador de la Gorreta, que continua pels cims cap a Artana.
Pista de la Gorreta.
Nosaltres el seguim fins a l'aljub de la Gorreta que és quan la pista (i el PR) se'n separen baixant per l'ombria de les Mallades a buscar el barranc de Betxí, on el pinar deixa pas als tarongers.
Arribant al camí Betxí (d'Artana)
 Voregem per dalt les finques de tarongers i anem a buscar el barranc i camí de Betxí (a Artana). Cal recordar que estem dins del terme d'Artana, per als betxinencs és el barranc de Sant Antoni i el camí d'Artana, evidentement.
Arribem al camí i el seguim amunt i entrant al barranc on el verd apagat dels pins substitueix la verdor lluenta dels tarongers.
Collet de Parrús.
 Remuntem el barranc pel camí de Betxí un bell tros fins que l'abandonem a la dreta, seguint el PR, per la senda de les Vinyes de Piquer.
La senda puja suaument fins al colladet de Parrús i es troba molt ben conservada, amb molts trams que encara conserven l'empedrat antic.
Tram empedrat del camí.
 Arribats al collet el PR gira a l'esquerra per pujar a la Ràpita seguint l'assegador de la Gitana (que és la partida on va per la dreta). Nosaltres no volem allargar tant la ruta i trasponem el coll seguint el vell camí cap a les Vinyes de Piquer.
Vinyes de Piquer.
 Seguint avall arribem a una pista. De l'altra banda de la pista corre un barranquet amagat dins del pinar. Un poc més enllà hi ha una gran finca de tarongers que ocupa quasi totalment l'antiga partida. Per allí continuava l'antiga senda, desapareguda al transformar la finca mentre que nosaltres seguim la pista que corre damunt la senda de la Mina.
Baixem pel pinar i travessem novament la ratlla de Betxí (o d'Artana, tant s'hi val) i deixem així les Vinyes de Piquer per entrar a les Vinyes Roges. Sembla que la clotada que ocupen les dos partides deguere ser un bon lloc per a la vinya, almenys pel que ens conta la toponímia.
Pujant per la Coma.
 Baixem vora el barranc de les Vinyes de Piquer que, a Betxí pren el nom de barranc de Xerlit, però no el seguim massa tros. A l'altura d'un corral deixem el camí quan ja planeja i travessem el barranc pujant per l'altra banda cap a un corral. Per la vora puja una senda pel barranc de la Coma. Esta no forma part del PR però sí del circuit de BTT que va marcar Juanen (autor també del PR).
Betxí des de l'Espartera.
 Seguim el sender fins que ix a una pista, des d'ací seguim recte buscant el PR que passa ben prop. Greu error. Hauríem d'haver anat a l'esquerra fins a la caseta del Coto. Per voler estalviar cinquanta metres ens toca buscar el millor pas entre les argelagues.  Este és l'únic punt negatiu en una ruta on totes les sendes i camins estan perfectes.
La Mina.
 Arribats per fi al PR només ens queda seguir-lo avall de tornada al punt d'inici i ho fem el més ràpidament que podem. Passem per davant la Mina i, novament per estalviar uns metres deixem el PR i seguim un senderol que travessa. Esta vegada per sort ens ix bé i acurtem uns metres.
Camí de l'Espartera.
Enfilem així l'última part del recorregut seguint el camí de l'Espartera (la partida d'on venim) que es junta amb el camí de les Vinyes a la urbanització Versalles, per on hem començat a caminar.
Acabem així una jornada molt agradable i encara que no ha fet massa calor (tampoc ens ha plogut) cal buscar una bona ombra per a comentar la ruta davant d'una cervesa.



Ací està el track:


Powered by Wikiloc



I ací altres rutes que complementen la volta:

De Betxí a les Penyes Altes per la Murtera i la Ràpita
De Betxí a les Penyes Altes per les Vinyes de Piquer i tornada per la Murtera
Volta a les Vinyes de Piquer
Inauguració del PR-CV-428 de la Mina al Solaig

Més informació: