EL ALTO DE LA CERVERA I LA NEVERA DES DE LA FUEN ROYA

El recent temporal Gloria ens ha deixat una bona manta d'aigua i un bon mantell de neu a les muntanyes així que res millor que una excursió amb raquetes per a aprofitar-lo. Este dissabte doncs cal canviar la ruta habitual per una sinó més llarga sí més llunyana per a poder calçar-nos les raquetes que l'any passat pràcticament no vam gastar.
Pensant en quina ruta fer al final ens hem decidit per aprofitar i pujar un vèrtex, un més per a la col·lecció, d'alguna de les muntanyes que no hem pujat de Terol. Pensant en l'accés en cotxe n'hem triat un on ens assegurem que la carretera està neta i està prou alt com per a xafar neu en quantitat i qualitat suficient per  a raquetes. Amb tots estos condicionants ens hem decidit per pujar a l'Alto de la Cervera i al vèrtex de la Nevera de la Sierra de Nogueruelas. Per a fer-ho cal pujar en cotxe el puerto de Nogueruelas des d'on pensàvem eixir per la pista del Reino, ara bé, a l'arribar trobem que ha passat una màquina pista a dins i aprofitem per pujar per ella i eixir de més altura recurtant també la ruta. La pista només s'ha obert fins a l'ombria de la Cervera i al final ens toca apartar els cotxes com podem a l'altura de la Fuen Roya des d'on començarem a caminar amb les raquetes posades.

El dia ens ha eixit boirós però no fred de manera que la temperatura està un poc per damunt dels 0ºC i no són les millors condicions per a xafar neu. Però el toll de neu és impressionant amb més de mig metre acumulat de manera més o menys uniforme.
Encara que hui hem de pujar a dos cims de 1800 metres d'altura el desnivell és mínim doncs comencem a caminar a 1700 metres. Per ací passa la pista i també el vell Paso o vereda real del Reino, important camí de trashumància per on baixaven a extremar al Reino (de València) les ovelles d'esta part d'Aragó. Esta és una important via pecuària que entra a València pel Cabezo de la Cruz i baixa entre Cortes i Villahermosa (on se la coneix com Paso o Camino Real de Aragón a Onda), Zucaina i el Tormo fins a Toga des d'on s'escampa en multitud de passos i assagadors que repartien les raberes per les terres baixes. El vell pas pujava quasi al recte i seguint-lo hi ha encara un ample caminal que retalla les grans voltes que fa la pista. Eixa és una bona opció per a pujar des del puerto de Nogueruelas però nosaltres hem començat a caminar més amunt i no seguirem l'antic camino del Reino sinó que comencem caminant per un carril dels molts que hi ha per a traure fusta de l'extens Pinar del Pueblo de Nogueruelas que ocupa una bona part de la Sierra de Nogueruelas i és per on caminarem hui. Aprofitarem el carril per a pujar a l'Alto de la Cervera i seguirem el camino del Reino de tornada.

Comencem a caminar seguint un carril que mou en direcció oest cap a la Fuente Roya però no arribarem. La neu està dura i no ens afonem més que uns pocs centímetres encara que obrir camí sempre és més costós així que anem alternant-nos per a fer-ho. Deixem a l'esquerra un carril que baixa per la cara sud de la Cervera i enfilem amunt entrant dins de l'espès pinar que ens acompanyarà al llarg de quasi tota la ruta.
Pugem la primera costera del dia i també la única, setanta metres de desnivell que ens deixen a una ampla collada que uneix més que separa el Alto de la Cervera que queda a la nostra dreta del Alto de los Martires que queda a l'esquerra. Arribats a l'ample coll abandonem el carril que baixa recte a buscar la pista del Reino i pugem a la dreta a buscar el Alto de la Cervera. Ho fem primer seguint el que sembla un carril o pot ser només és un pradell llarg doncs amb la grossa capa de neu que tot ho cobreix no es pot distingir bé, i finalment pugem entre el pinar fins al punt més alt que també serà el punt més alt del dia amb els seus 1806 metres d'altura.
Malgrat l'altura no veiem res, estem envoltats de pinar que ens tapen les vistes i, encara que no fora així la boira tampoc ens deixa vore a més de cent metres.
Des del punt més alt baixem recte al nord travessant el pinar. Conforme anem baixant trobem que han estat tallant pins que encara estan escampats un poc per tot arreu doncs la nevada ha impedit traure'ls així que hem d'anar també alerta de no topetar contra els troncs colgats per la neu.
La baixada és suau i només al final trobem un poc més de pendent, just quan arribem a la pista del Reino que corre davant nostre.
Enllacem amb la pista que està completament coberta de neu amb un toll més gran encara que d'on hem començat a caminar i la seguim a l'esquerra mentre va fent la volta a l'ombria que davalla cap al barranco del Tajal. Seguirem la pista quasi un quilòmetre abans d'abandonar-la just al punt on enllaça el carril que baixa de la collada que hi ha entre el Alto de la Cervera i el de los Martires (on l'hem abandonada per a pujar a l'Alto).
Ací en conte de seguir la pista baixem i fem una diagonal per a arribar a la fuente del Tajo que només està a poc més de cent metres d'ací.
Arribem a la font que brolla amb un bon xorro d'aigua que ha desfet la neu als voltants i continuem un poc buscant el recer del refugi obert que hi ha a la vora. Dins hi ha lloc per a torrar i un parell de taules de fusta. Encara que està pensat per a arrecerar-se de les tronades d'estiu a nosaltres ens ve la mar de bé per a esmorzar asseguts i arrecerats, amb fred però menys que si estiguerem a fora i a més sense neu.

Pista del Reino.

Preparant-nos per a la marxa.

Començant a caminar per un carril de traure fusta.

Seguim amunt aprofitant el carril que puja travessant el pinar...

... fins que ens desviem per a coronar el Alto de la Cervera.

Pins tallats a falta de traure.

Pista del Reino.

Recte a la fuente del Tajo.

Fuente del Tajo.

Merendero de la fuente del Tajo.

Esmorzant a recer.

Ens trobem a la fuente del Tajo que està a la capçalera del barranco del Tajal on els teixos (tajo en aragonés) serien dominants en altra època però ara han quedat reduïts als racons més amagats i ombrívols barranc avall. De teix no en veiem cap al voltant de la font.
Després d'un curt esmorzar per recuperar forces cal continuar camí. No ho podem fer molt llarg perquè malgrat el recer que ofereix el refugi la temperatura és prou baixa i molta estona asseguts fa que el cos es refrede.
Continuem camí per l'entrador a la font i als cent metres enllacem amb el camino del Tajal per on passa el PR-TE-30 que uneix Nogueruelas amb Linares. Nosaltres seguirem ara el camino del Tajal (i PR) cap a Nogueruelas arribant als pocs minuts a una ampla foia desarbrada on s'encreua amb la Pista del Reino que passa per ací i on enllaça també el camino del Reino que puja separat de la pista i que, a partir d'ací, continuen camí junts cap a Alcalà. A la nostra dreta i un poc separat del camí queda el corral de los Frailes, encara en ús però només a l'estiu.
Recte continua el camino del Tajal, per la dreta el camino del Reino cap a Alcalà i a l'esquerra la pista i el camino del Reino cap al Reino (de València). Davant nostre queda el vèrtex Nevera el nostre proper destí i per a fer-ho decidim seguir la capçalera del barranco del Tajal, ací un simple regueret, travessant el pinar pel mig.
Pugem entre el pinar cap a ponent fins que finalment trobem un ample carril que seguim a l'esquerra cap a la Nevera. El carril ens porta prop del canto de la muntanya i ens deixaria vore les vistes cap a la vall del Millars sinó fora per l'espessa boria que tot ho cobreix. Quan gira a ponent nosaltres girem cap a llevant buscant el vèrtex geodèsic del Alto de la Nevera on arribem travessant el pinar.

Camino del Tajal.

Encreuament amb la pista i camino del Reino.

Carril de traure fusta.

Vèrtex geodèsic del Alto de la Nevera.

Com tants altres vèrtex de la Sierra de Gúdar este també es troba dalt d'un alt pilar de formigó per tal de poder vore per sobre del pinar. Ens enfilem dalt però només per a fer la foto perquè hui les vistes no es poden disfrutar.
Feta la foto continuem camí cap al nord, a buscar el collado de los Frailes per on passa el camino del Reino que aprofitarem per tornar.
Travessem el pinar i en un ample planell trobem el camino del Tajal, ací pista, per on passa el PR-TE-30 i per on veiem que han passat uns cotxes que ja té mèrit amb el toll de neu què hi ha.
Travessem el camí i continuem recte pujant al capoll d'un tossalet sempre entre el pinar. Des d'allí dalt tenim ja a sota el collado de los Frailes i hi baixem el millor que podem. Per sort anem ja de baixada perquè es posa a ploure i la neu es torna molt pesada i s'enganxa a les raquetes de manera que pesen molt.
Arribem al collado i ens costa un poc trobar el camino del Reino, al remat hem baixat massa i toca pujar un poc per arribar-hi. Ací s'ha traçat un carril sobre l'antic camí ramader de manera que és fàcil seguir-lo i no perdre'n la traça.
El vell camí passa per la solana del mas Quemado, que queda a sota nostre. De l'altra banda del barranco de la Cervera hi ha la carretera de Linares i encara que amb la boira no la veiem sí que sentim el soroll dels cotxes que passen.
Avancem pel camino del Reino, baixant però no molt fins que arribem a un punt on hi ha un carril a l'esquerra que se'n desvia. En este punt abandonem el camí que enfila avall cap al puerto de Nogueruelas i pugem un poc per tal d'enllaçar amb el carril que hem seguit a l'anada. Quan trasponem un collet retrobem la traça que hem obert a l'inici de la ruta i, als pocs metres, ja veiem els cotxes entre la boira.
Finalitzem així la ruta però no les emocions del dia perquè encara ens queda aconseguir girar els cotxes, cosa no fàcil en el toll de neu acumulat, però es poca molèstia comparat amb el què hem pogut disfrutar d'un magnífic dia de raquetes.

Baixant del vèrtex Nevera camp a través.

PR-TE-30 per on ha passat algun cotxe.

Baixant al collado de los Frailes.

Enllaçant el camino del Reino.

Camino del Reino als peus de

Tancant el cercle al trobar la traça d'anada.

Arribant finalment al punt d'inici.

Ací està el track:

Powered by Wikiloc

Més informació:

• Cañas, Miguel (2001) Guía de la red de senderos Sierra de Gúdar Ed. Mancomunidad de la Sierra de Gúdar
• Diversos autors (1996) Cuadernos de la Trashumancia nº 19 Mediterraneo. Accessible a la web.
• González Cano, J. M. Oria de Rueda, J. A. i Pérez de Vicente, R. (2001) Inventario abierto de los bosques singulares del sector SE de la provincia de Teruel Ed. Consejo de protección de la naturaleza de Aragón.
• Chino Chano De Linares al Alto de la Cervera Aragón TV
• Ayuntamiento de Nogueruelas

DE GILET AL PICAIO

Comencem l'any i ho fem descontant un vèrtex més de la llista de pendents. Hui ens n'hem anat cap a la Serra Calderona a pujar el vèrtex què hi ha a dalt del Picaio, un dels millors miradors cap a la mar, i per a fer-ho hem eixit de Gilet i més concretament de davant del cementeri. Des d'ací la idea és pujar al Picaio pel Regall i tornar per les Penyes de Guaita i el barranc de Balau seguint les indicacions del magnífic mapa que té el Tossal Cartografies de tota la Serra Calderona.

Així que a bon hora del matí hem començat a caminar des de davant del cementeri encaminant els nostres passos cap al camp de futbol de la Maladitxa situat a la vora del barranc del mateix nom. Passem per les darreres cases de Gilet, ja als afores del poble que es confonen amb les urbanitzacions que s'allarguen cap a Sant Esperit i també per davant del camp de futbol abans de baixar a travessar el barranc de la Maladitxa.
Travessat el barranc pugem per l'altra banda on hi ha un ample camí de cotxes que entra a unes cases. Nosaltres el seguim mentre remunta un barranquet però de seguida l'abandonem seguint el camí que remunta el barranquís a buscar el coll de Gausa.
Tota esta primera pujada la fem sota un espès pinar de pi blanc que creix a l'ombria. Només a l'arribar al coll eixim del pinar a punt per a disfrutar de les vistes cap a la banda de la mar de l'est i cap als pics de la Calderona cap a l'oest. El camí que seguim traspon el coll i baixa per l'altra banda cap a Sagunt. A l'esquerra queda un sender que puja a la muntanya del Pont i a la dreta un camí que puja cap a les Penyes de Guaita. Per ací mateix passa el SL-CV-108 que puja des de Sagunt fins al coll de Gausa i continua cap a les Penyes de Guaita, baixant a Puçol pel Picaio. Nosaltres el seguirem ara cap a les Penyes de Guaita on enllaça amb el GR-10.
 El camí puja quasi per la carena fins al Regall. Ací els pinars espessos del barranc deixen pas a un paisatge més obert on els pins s'alternen amb la malea de romer i coscoll. Després d'una curta pujada arribem a l'alt del Regall i des d'allí seguim per la carena cap a l'oest a buscar el camí de les Penyes de Guaita, ara una ampla pista forestal.
Arribem a la pista i el SL la travessa continuant amunt cap al cim de les Penyes que passa per dalt per anar a enllaçar amb el GR-10. Nosaltres seguirem per l'ampla pista que segueix planera per sota de les Penyes fins al coll que les uneix al Picaio. Aprofitem este tram tan còmode per disfrutar del paisatge i per a xarrar. A la nostre esquerra queda Sagunt, de l'altra banda del castell que ens tapa el poble vell, amb la mar al fons. La pista, còmoda i de molt bon peany, està molt transitada però no per cotxes. Ens trobem molta gent a peu, corrents i també moltes bicicletes ... i algunes què no són elèctriques!
Passem sota les Penyes fins al coll que les separa del Picaio on hi ha un important encreuament de camins. Els excursionistes valencians el coneixien com "el clar de lluna" topònim modern igual que el què dóna nom a l'antiga Serra de Porta Celi que els excursionistes valencians van rebatejar com a Calderona (nom d'un coll) i què els geògrafs de la universitat del cap i casal van estendre a tota la serra (cada vegada abraçant més tros). Si aquell pren el nom d'un coll, este (el "clar de lluna") reb el nom al ser el lloc on feien nit al ras (el què ara en diem bivac) els escaladors que pràcticaven a les Penyes de Guaita per a no haver de tornar a casa.
Ací trobem un camí que baixa cap a la caseta del Cansalader i a les urbanitzacions que hi ha al peu de la serra, un altre que voreja el Picaio fins al Santuari de la Milagrosa i un darrer que puja a les antenes que coronen el Picaio, a part del camí per on hem arribat. A més trobem el GR-10 que ve de Segart pel pas dels Borregos i continua cap a Puçol pel barranc del Llop. Nosaltres ara no seguirem cap d'eixos camins sinó que busquem una senda que ens pujarà també al Picaio. Després tornarem a este lloc, fent una xicoteta llaçada, per a continuar la ruta pujant el pas dels Borregos però primer toca pujar el Picaio què per a això hem vingut.
El coll no és un encreuament de camins i prou, és també el punt que separa més que uneix el Picaio a la resta de la Serra. Separa doncs per ell passa una falla tal i com ens mostra el canvi litològic marcat que trobem. Fins ara hem xafat terreny calar (dolomies i margues del Muschelkalk) i ara ens trobem caminant sobre el rodeno (gresos del Bundsandstein), paisatge que recorda a l'Espadà. La vegetació també canvia i a banda dels omnipresents pins blancs trobem també pins de rodeno acompanyats de la seua flora acompanyant de matapoll o estepa negra entre d'altres, però la vegetació està molt degradada i alterada per la mà humana i falten moltes de les espècies que haurien d'estar presents.
El senderol que seguim puja passant per una pedrera de rodeno (la Pedrera de Xota) i travessant la pista i buscant el cim coronat d'antenes del Picaio què no és el punt més alt però quasi. Arribats al cim on també puja la pista trobem un ample camí que continua cap al cim del Picaio delimitat per un cordell per tal de no eixir-ne i entrar a la Microrreserva de Flora del Picaio.
Arribats a dalt podem admirar les vistes que són impressionants. El Picaio és un dels millors miradors de la costa valenciana i pot ser el millor sobre el golf de València. El dia a més ajuda doncs les bromes i boirines que cobreixen habitualment el litoral han desaparegut deixant un ambient transparent i una visibilitat perfecta. S'entén doncs que ací hi hagen tantes antenes de comunicacions igual que també que trobem un vèrtex geodèsic.

Començant a caminar des del Cementeri de Gilet.

Camp de fútbol de la Maladitxa.

Barranc de la Maladitxa.

Camí cap al coll de Gausa.

La Muntanya Redona, el Xocainet i el Garbí al fons.

El camp de Morvedre i la mar des del coll de Gausa.

Pujant al regall ... per un regall.

Les Penyes de Guaita des del Regall.

Camí de les Penyes de Guaita.

Escaladors a les Penyes de Guaita.

Coll del "clar de Lluna".

Senda de pujada al Picaio.

Camí d'accés al Picaio.

Vèrtex geodèsic, el primer de l'any.

La Plana de Castelló des del Picaio.

El golf de València des del Picaio.

Després d'estar-nos una bona estona al cim disfrutant de les magnífiques vistes, i també de mistela i pastissets, cal continuar camí i ho fem avall, buscant un sender que baixa cap al Santuari de la Milagrosa. El sender baixa ràpidament per un pinar esclarissat que creix a la solana del Picaio. Les vistes mentre baixem continuen sent espectaculars però la senda no permet disfrutar-les massa perquè té molta pedra solta i cal estar pendents d'on posar els peus.
Arribem en  pocs minuts al Santuari de la Milagrosa (més correctament de la Virgen de la Medalla Milagrosa). Sorprén trobar-se un santuari modern a les faldes del Picaio, no sorprén tant el lloc on es troba amb unes vistes magnífiques de la plana de València. El santuari que sembla ser dels anys 60 pel tipus de construcció consta de tres edificis: l'església al centre i dos edificis annexes. L'església i un dels edificis està en molt bon estat i arreglat, l'altre es troba descuidat i sembla sense ús de fa temps. Els voltants estan nets i arreglats.
La història del Santuari és curiosa, obra de la fé d'un religiós de Sant Vicent de Paul que es va encabotar en construir-li una ermita a la mare de Déu Miraculosa, tradicionalment devots d'ella i restaurat per un altre devot de la mare de Déu després d'anys d'abandó ara està en ús i hom pot anar a oir missa cada diumenge a migdia. Nosaltres com passem en dissabte el trobem tancat però el veiem per fora i disfrutem de la tranqui·litat que s'hi respira.
Deixem enrere el Santuari i continuem per la pista que hi dóna accés des del coll del "clar de lluna" però veient a l'esquerra un camí net i arreglat abandonem la pista i seguim per ell. El camí va paral·lel a la pista fins a un punt que enfila avall. Ací l'abandonem pujant per un senderol a la pista i continuem per ella fins que enllaça amb el GR-10 que puja pel barranquet del Llop.
Quan la pista fa una revolta a l'esquerra a la dreta queda el vell i en desús aljub dels Xiprers i per la seua vora puja el GR cap al coll del "clar de lluna" per on hem passat abans de camí al Picaio. Ara ens toca continuar el GR pujant cap a les Penyes de Guaita.
Sí quan hem passat hi havia gent ara sembla dia de mercat, als cotxes aparcats de gent que està caminant o escalant se suma un grup de persones fent algun curset de protecció civil de manera que dalt al coll del Picaio entre caminants, ciclistes i d'altres coincidim més d'una vintena de persones.
Si abans hem arribat per pista ara ens toca seguir la senda per on el GR-10 puja cap a les Penyes de Guaita, lloc on han aprés a escalar moltes generacions d'escaladors valencians al ser la paret d'escalada més propera al cap i casal. Tot i què ara les comunicacions faciliten el desplaçar-se a d'altres zones més variades i interessants ací encara veiem un bon grapat d'escaladors encadenant vies.
Nosaltres pugem cap al peu de les penyes però no ens acostem a les vies d'escalada que queden a la nostra dreta sinó que les "escalem" pel pas dels Borregos on només ens caldrà ficar les mans en algun punt. Sense més dificultat arribem al cim de les Penyes on ens espera una suau pendent cap a ponent que contrasta amb els cingles de llevant. Ací dalt hi ha un encreuament de camins: per l'esquerra continua el GR-10 cap a Segart per Sant Esperit, cap a la dreta va el SL-CV-108 cap al coll de Gausa (per on hem passat abans). Nosaltres però seguirem recte pel sender menys xafat que s'obre pas entre l'espessa malea de romer que cobreix la capçalera del barranc de Balau per on ara hem de baixar.
El camí de Balau va baixant pel barranc de Balau, els dos prenen el nom de la gran partida que travessen, ja dins del terme de Gilet. Avancem a bon pas per un camí ample, clar i fressat que ens aboca a una pista, traçada sobre el vell camí. El pinar pren ací altra vegada el protagonisme, quedant el matollar als cims. Caminem doncs a l'ombra dels pins seguint la pista que baixa seguint el barranc a buscar el Pla d'Aguiló, un dels plans que s'obren entre les muntanyes de Gilet endins i que acaben a la Vall de Toliu on s'alça el convent de Sant Esperit i que conformen la vall de Sant Esperit.
La pista ens porta al pla cobert pel pinar i on, entre els pins, hi ha una de les moltes urbanitzacions que es van fer als peus de les muntanyes de la Calderona més properes a la mar. Cal travessar la urbanització pel camí de Balau però no arribem a la carretera de Sant Esperit sinó que abandonem el camí i seguim recte per a travessar el barranc del Racó i enllaçar amb un camí que continua per la seua vora.
Seguim per un clar camí que ens porta per la banda dreta del barranc de la Maladitxa on aboca les aigües el del Racó. L'altra banda del barranc està tota urbanitzada però per esta la mà de l'home es deixa sentir només en el camí tan xafat que trepitgem. Seguim camí caminant i arribem al punt per on hem travessat el barranc de la Maladitxa al començar la ruta. Ara tornarem a baixar però en conte de travessar-lo seguim un tros per ell abans d'eixir-ne i fer cap directament al camp de fútbol que en pren el nom.
Només ens queda desfer el camí fet a l'anada per arribar al cementeri on ens esperen els cotxes, molt tranquils... i també buscar un bon lloc per a seure a beure i menjar alguna cosa comentant la ruta del dia.

Sender de baixada al santuari de la Milagrosa.

Santuari de la Milagrosa.

Camí vell del Santuari.

Pista de la Milagrosa.

Aljub dels Xiprers.

Coll del Picaio amb les Penyes de Guaita al darrere.

Pujant cap a les Penyes de Guaita.

Pas dels Borregos.

Barranc de Balau.

Camí de Balau.

Pla del Racó.

Camí vora el barranc de la Maladitxa.

Retornant al punt d'inici.

Ací està el track:

Powered by Wikiloc

Més informació:

• Fuster Puig, Pau (2013) Serra Calderona. Mapa i guia excursionista. Ed. el Tossal cartografies
• Diversos autors (1999) Senderos de Gran Recorrido Andilla - Puçol G.R.10 Ed. Centre Excursionista de València
• Santuari de la Milagrosa 
• "Peñas de Guaita. Escalar por la historia del montañismo valenciano" dins el blog Mal de Altura