dissabte, 29 de juny del 2013

TALES: DE L'ESPINO A XOTENA TORNANT PEL BARRANC D'AÍN

Fa unes setmanes vaig coincidir a Villamalur amb Pepe .... de Tales i xerrant xerrant em va comentar que després de netejar la senda de l'Espino ara n'estaven netejant una altra que baixava de l'Espino cap a Xautena. De seguida em vaig apuntar la senda per a fer-la a la primera ocasió i, dit i fet.
Com que ja ve l'estiu i la calor és hora de fer rutes curtes de manera que quan comença a calfar el sol de veritat ja s'hagen acabat, així que hui era el dia d'anar a Tales i fer una ruta no molt llarga pujant a l'Espino i buscant la senda, que no teníem molt clar ni on començava ni on acabava, encara que amb les indicacions de Pepe no ens ha resultat massa difícil trobar-la i a més està molt ben recuperada: neta i amb el terra planer.

Per recurtar un poc la ruta no hem eixit del poble sinó que hem començat la ruta passada la urbanització de la falda del Montí, a l'enforcall de les pistes de la font de l'Ullastre i la font de Montí.
Ací arriba el "Camí del Montí" de Tales i passa el PR-CV-161.

Des d'ací hem agafat en PR cap a la font del Montí, seguint el camí vell d'Artana, retallant unes revoltes que fa la pista pel vell camí empedrat. Just quan enllacem novament amb la pista i després de passar un xicotet desmonte abandonem el camí vell i seguim a la dreta una ampla pista que puja al Corralet.
El camí vell per on va el PR és més curt, però es tracta d'una pista formigonada així que seguim el camí del Corralet aprofitat per un ample caminal que es va fent més estret conforme avancem i és més agradable de xafar.
Tales des del camí del Corralet.
Passat el Corralet, deixem a la dreta un sender que baixa al barranc d'Aín i per on passa la ruta del "Camí del Montí" i seguim a l'esquerra per una ampla senda que ens porta, sota els pins, a la font del Montí, eixint a la mateixa font.
Retrobem el PR que recorre el camí d'Artana i el seguim un parell de centenars de metres fins que, a la dreta, trobem una xicoteta fita que marca l'inici de la senda que puja a l'Alto.
Iniciem així la llarga pujada que ens portarà al cim de l'Espino, entrant primer a vore la Cova de l'Alto.
La senda, netejada també per Pepe i altres companys de Tales puja amb forta pendent enfilant recte cap al cim fins que trenca a la dreta en un llarg flanqueig cap a l'aljub i la caseta de l'Alto.
Ací estem ja a prou altura com per a disfrutar d'unes bones vistes sobre el terme de Tales, cobert de pinar.
El Alto.
Arribem així a un encreuament. El camí vell segueix recte cap a l'aljub i la cova mentre que a l'esquerra puja recte amunt el sender al cim de l'Espino. Nosaltres anem primer cap a la Cova, més que res per vore si també han netejat alguna senda des de la Cova avall, cap al barranc d'Aín o cap a Xautena, que queden ben aprop.
Passem així per l'aljub de l'Alto i per la caseta de la vora, penjada sobre el barranc d'Aín i amb la Penya Negra al davant.
Caseta del Alto.
Continuem fins a la Cova i comprovem, com ja pensavem, que la senda acaba ací. Així que no ens queda altra que refer els nostres passos i retornar a la pujada a l'Espino.
Camí de la cova del Alto.
El pinar és omnipresent i ja es troba prou crescut després de l'incendi que va assolar estes muntanyes als anys 80 del segle passat.
Pugem entre una malla de pins jòvens fins que arribem quasi al cim, on alguns rodals de pins vells van escapar del foc.
Pujada a l'Espino.
Enfilem el darrer tram de la llarga cima de l'Espino i arribem al vèrtex, voltat de pins que impedeixen tindre una bona vista.
Foto al cim.
Haurem d'acostar-nos als cingles que el tanquen per l'est per a poder tindre unes magnífiques vistes de la Plana.
La Plana des de l'Espino.
Després de recuperar forces i fruir de les vistes continuem avall, a trobar la senda que ens havien dit.
Arribem primer a un colladet on hi ha un senderol que mou a la dreta, mentre que el viarany més net segueix al recte. Seguim doncs el senderol que ha estat netejat en alguns llocs tot i que no es troba massa xafat, i anem fent la volta al tossalet de davant l'Espino fins que arribats a un punt, el perdem.
Tram de senda poc clara.
Després de buscar amunt i avall, finalment retrobem la traça i la seguim, més clara, fins que arribem a una gran fita de terme on enllaça novament amb la senda principal que passa per dalt del tossalet.
Per ací ja vam passar fa uns anys seguint unes marques rosa que va pintar algun veí de Tales, que vam perdre en el camí de baixada al corral de Xautena, just al contrari de per on hem arribat.
Fita de terme.
Des d'ací iniciem el descens cap al camí vell d'Artana, sense massa esperances de trobar ja la senda que ens havien dit. Però després del primer tram fort de baixada trobem a la dreta una senda neta que entra a un aljub i per la vora continua vorejant la falda de la muntanya.
Baixada cap a la Priora.
Seguim el camí, ample i net, que voreja la muntanya ja dins el terme de Veo (bé ara d'Alcudia què és el cap municipal) pel vell camí de Xautena.
Xautena és el nom de la partida que queda entre Veo i Artana, entre l'Espino i l'Alto per una banda i la Serra de la Creu i la Solana de la Carrera per l'altra. Xautena és el barranc que baixa cap a Veo i també Xautena el barranc que baixa cap a Artana. Trobem un corral de Xautena a Veo i un altre, ben curiós sota una balma, a Artana. Sembla que el topònim, que sona a àrab (no sé si ho serà) ha fet fortuna i s'estén per un ample rodal entre els pobles de Veo i Artana.
Camí de Xautena.
Nosaltres seguim per dins del terme de Veo pel camí de Xautena, molt ben recuperat i que ens aboca a un coll on estava la casa de Xautena, que no veiem entre l'espès pinar. Des d'ací seguim el vell camí, ample i clar que baixa seguint un barranquet que ens baixa al Corral de Xautena.
El pinar ho cobreix tot i en alguns rodals del fons del barranc apareixen roures.
Camí del corral de Xautena. Al fons el pic d'Espadà.
El paisatge se'ns fa familiar, i és que fins ací vam baixar una vegada camp a través de l'Espino. Ara és quan ens adonem de la faena feta pels taleros doncs la senda havia desaparegut totalment.
Estat del camí abans de netejar-se.
Arribem finalment al corral de Xautena, on també han netejat un poc els voltants i, sobretot, una calera tant ben conservada que sembla que es pot posar a coure ara mateix.
Calera del corral de Xautena.
Des d'ací el camí davalla un poc i baixa a travessar el barranquís passant per la vora d'uns grans roures que s'han salvat dels incendis i que li donen un toc diferent al paisatge, dominat per l'omnipresent pinar, no debades la partida que travessem ara s'anomena el Pinar Negre.
Roures.
La senda aboca al barranc de Xautena, per on es va traçar una pista als anys 80 per a treure la fusta dels pins cremats. Ara de la pista no en queda ni rastre però el barranc encara es conserva prou net. Per sort per a nosaltres el tram que fem ha estat també netejat a consciència i podem així disfrutar de la vegetació que ens envolta sense punxar-nos.
Barranc de Xautena.
El barranc, ombrívol, presenta la més gran varietat botànica de l'entorn i trobem roures, carrasques i pins, i també alguna surera, acompanyats de cirerers de pastor i marfulls.
Seguint el barranc arribem al lloc on enllaça el camí de Veo (o Benitandús) a Artana (o Eslida), que passa per l'aljub d'Herrerias. El camí el vam netejar fa anys per a poder passar en la pujada des de Vila-real al pic d'Espadà, però a hores d'ara torna a estar prou tapat i li caldria una bona repassada.
Seguim pel barranc i trobem uns altres corrals i eixim del barranc passant per la banda de dalt. Este camí fa evocar molts records de les vegades que hi vam passar per a netejar el camí d'Artana per Xautena, i també quan arribàvem ací venint des de Betxí en la pujada de Vila-real al Pic d'Espadà, quan ja anavem tots cansats i acalorats i ens eixia a trobar Eliseo al corral d'Escrig amb aigua.
Camí d'Artana a Benitandús.
Arribem finalment a la Pista de les Vinyes que puja pel barranc de les Vinyes fins a la font de l'Ullastre. La font queda a l'esquerra barranc amunt, i nosaltres seguim a la dreta i avall cap al barranc d'Aín.
Recte deixem el camí que continua cap a Benitandús per la font d'Escrig i els corrals de la Basseta.
Just davant tenim els corrals d'Escrig on, en un cantó, encara podem llegir les indicacions als diferents pobles que va pintar Eliseo Arrufat fa quasi quinze anys.
Corrals d'Escrig.
Seguim pista avall de retorn a Tales. L'herba està prou verda i encara queden basses de les tronades de fa una setmana, esperem que dure la humitat i enguany no patisquen els pinars que ens envolten.
Per la pista s'alternen els pins i els bancals d'oliveres encara treballats.
Pista del camí d'Ain.
Per l'esquerra es junta el camí d'Aín on retrobem el PR-CV-161 que seguirem ja fins al començament de la ruta.
Després de passar un olivar ben cuidat i amb uns bancals de pedra seca molt ben conservats enllaça, per la vora d'una caseta amb gossos, la ruta del "camí del Montí" que ve de la font del Montí.
Camí de carro al barranc d'Aín.
Una trossada més avant trobem un pal indicador que a l'esquerra ens adreça a Tales pel cementeri, seguint el "Camí del Montí" però nosaltres seguim recte retornant al punt d'inici i tancant el cercle.
Acabem així una ruta que sorprén pels pinars que tot ho cobreixen feta gràcies als veïns de Tales que han recuperat les velles sendes, totalment perdudes, que permeten ara recórrer paratges i paisatges més interessants del que hom es pot imaginar.

Ací està el track:



I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:
tales - benarrai - les eres -bc anin -  font montí - fusero - mogenta més informació ací
la gronsa - les clotxes - cova del alto - espino més informació ací
tales - penya negra - la basseta - tales més informació ací
veo - cocons més informació ací
toll del bou - maset - marimon - font monti
tales - montí - espino - xautena - tales
tales - ft retor -monti - tales
volta al montí
betxí - pic d'espadà 2005
tales - monti - tales
tales - veo - tales
onda - pi nano - tales - monti
veo - basseta - cocons
vila-real - pic d'espadà 2010

Més informació:



a 10 comentaris:

dissabte, 22 de juny del 2013

D'AYÓDAR A PEÑA SAGANTA PEL COLLADO DEL OLMO I LA CUEVA NEGRA

Des que vaig vore una excursió deTiocanya que remuntava el barranco del Olmo que tenia ganes de fer-la. Ja fa anys vam mirar de fer la senda que hi passa però estava perduda així el saber que es podia passar novament va ser una gran alegria, i és que tant a Ayodar com a Fuentes estan fent un magnífic treball de recuperació de vells camins.
La ruta no és massa recomanable fer-la a l'estiu però aprofitant este final de juny que sembla més bé maig allí que ens n'hem anat.
Hem eixit enjorn d'Ayódar amb una frescoreta més que agradable (no passava de 13ºC) i hem seguit la carretera de Fuentes.
Eixida d'Ayódar per la carretera de Fuentes.

Tiocanya va seguir tota l'estona per la carretera però veient una pista que va paral·lela a la carretera hem tirat per ella. Al mapa la pista acaba just a sota de la carretera però hem confiat en trobar un pas per pujar-hi.
Així que hem fet camí a l'ombra i acompanyats de la humitat de les tronades d'ahir, que forma nuvolets allà on li pega el sol.
Primer tram per pista.

La pista s'acaba a uns bancals dalt del Pozo la Olla i continua una senda que enfila riu amunt, pot ser buscant el Pozo, nosaltres hem seguit un senderol amunt que sota els pins ens porta a la carretera que només xafem uns metres abans d'abandonar-la definitivament i trencar a la dreta per una pista.
Senda de pujada a la carretera.

La pista va remuntant el barranco del Olmo, deixant a la nostra dreta la Cueva Negra i la Peña la Mula per on tornarem més tard. Anem seguint el camí vell d'Ayódar a Torrechiva que passa pel Collado del Olmo.
La zona està coberta de pins joves, que creixen amb força per a recuperar l'espai perdut pel pinar al gran incendi del 1994 que va començar ací a la vora.
Pista sobre el camí vell de Torrechiva.

Arribem a un punt on el vell camí es separa de la pista i puja a la dreta, empedrat, ample i net, passant per la vora d'un vell corral. Algunes fites i punts rojos ens marquen el bon camí.
Camino de Torrechiva.

Avancem a bon pas pel vell camí remuntant el barranc cap al Collado del Olmo, pujant continuament però sense grans costeres fins que arribem a un punt on ja no s'ha netejat el camí.
Tot i que es pot passar prou bé és recomanable fer-ho amb pantaló llarg i, sobretot, no fer-ho després d'unes plogudes com les d'ahír que han deixat totes les plantes ben carregades d'aigua.
Així anem avançant entre el romer, argilaga i els pins que ens rasquen un poc però que ens xopen xopats, i no sols els peus i les cames sinó fins i tot el cos.
Tram de camí brut.

La pujada es fa així més lenta i difícil encara que en cap lloc es perd la traça del camí i hi ha trams que han estat netejats per a poder passar més còmodament.
Arribem finalment al Collado del Olmo, la primera fita del dia, i agraïm el solet que ens eixuga després de la banyada.
El Collado és un lloc on arribem quatre camins. El que hem seguit n'és un. La pista que tenim al davant n'és un altre. Aquesta és la continuació del camí que dúiem i que enllaçava els pobles de Torrechiva i Ayódar.
Collado del Olmo.
Per ací passa també el camí de Toga a Fuentes, que enfila cap al Alto del Olmo i que nosaltres agarrarem en direcció contrària, cap a Toga, pujant al Pilón de Torrechiva.
Seguim amunt fins a arribar al Pilón de Torrechiva, assolint el cim de les altes llomes que separen la vall del Río Chico i la del Millars, i trobem ací el SL-CV-70 abalisat des de Toga seguint el vell camí de Fuentes.
Pilón de Torrechiva.
També ací mou a l'esquerra el camí que per las Picorzas baixa a Torrechiva, més interessant que el tradicional a l'haver-se transformat aquell en pista formigonada entre Fuentes i Torrechiva.
Nosaltres seguim el SL-CV-70 cap a la mar, cap a la segon fita del dia: la Cueva Negra.
Les vistes des d'ací són magnífiques, amb Espadà d'una banda i les valls del Millars i Villahermosa de l'altra. A ponent les terres altes d'Aragó i dominant-ho tot Penyagolosa.
Camí del Pilón de Espadilla.
Caminant caminant arribem al Pilón d'Espadilla, on parteixen termes Toga i Espadilla i deixem el SL que baixa a Toga pel barranco del Vassall i seguim recte per una senda que puja cap al Corral Alto, ara enrunat i un poc més baixet, un dels molts que trobem per dalt les llomes.
Ací trobem el PR-CV-386 que puja (o baixa) des d'Espadilla per la fuente del Melic i que seguim recte cap a la Cueva Negra.
El sender segueix per les llomes que parteixen les aigües del Millars i del Río Chico o d'Ayodar, passant per alguns rodals de pinar que li donen un toc diferent a la ruta.
Arribem així sota els cingles que volten per ponent el vèrtex de la Cueva Negra i pugem cap amunt. A la cova no baixem. Una senda a l'esquerra hi duu però la deixem per a un altre dia.
El cim és un magnífic mirador sobre la vessant nord de la Serra d'Espadà, i també del Millars, tot i tindre una altura modesta.
Vèrtex del cim de la Cueva Negra.
Després de la foto de rigor al cim continuem el camí, de baixada cap a la fuente del Sastre, però quan el camí enfila passa per la vora de la Peña la Mula i enfila la llarga lloma que baixa al barranco de las Carboneras nosaltres seguim recte sense senda per l'esquena de les llomes cobertes de romer.
Camp a través per les llomes.
Anem seguint les parts més altes i passem per clapisses de pedra molt carstificada, per bosquets de ginebres i, sobretot, per grans extensions de romer. Les cabres també hi passen i podem vore les seues traces en alguns punts, així com les dels senglars, tot i que a estes hores estan ben amagats.
Passem un primer corral totalment enrunat i pugem una llometa per a baixar per l'altra banda fins a trobar les runes d'un nou corral i, per darrere, buscar un pinaret que travessem per a buscar el camí de Peña Saganta per on passa el PR-CV-314 que puja des d'Espadilla a la Peña Saganta.
Llevat del darrer tros, més brut, la resta es passa prou bé, tot i què és recomanable dur pantaló llarg (encara que ho varem fer amb pantaló curt). El romer no punxa però sí els secalls de romer i ginebre que anem trobant pel camí.
Amb aquesta drecera ens hem estalviat haver de baixar pel PR-CV-386  fins la font del Sastre, i tornar a pujar pel PR-CV-314; total una volta de quasi quatre quilòmetres.
PR de camí a la Penya Saganta.
Continuem ara en direcció a la Peña Saganta, baixant a travessar el barranquet de las Carboneras, que hem anat deixant a la dreta en tota la travessa de les llomes, i pugem per l'altra banda a la llarga esquena de la Peña Saganta. Ací el coscoll acompanya al romer i als ginebres.
Peña Saganta.
El camí està molt fressat i fangós degut a les pluges recents, i cal anar en conte de no esvarar entre les pedres. Arribem així al desviament a la Peña i la resta de companys prefereixen baixar cap a Ayódar que acostar-se a la Peña, així que hem toca anar sol per la llarga lloma que forma l'esquena de la Peña, fins al cingle de la mateixa.
Cim de Peña Saganta.
El retorn és dificultós perquè travessar el rascler de pedra en pedra amb les espardenyes enfangades i esvaroses fa difícil anar a pressa. Per sort a partir de l'enllaç amb la senda principal el camí és més pedregós i no hi ha tant de perill d'esvarar.
Lloma de  Saganta.
Cal baixar ara en un llarg flanqueig fins al camí d'Ayódar a Espadilla, que baixa per una vessant coberta de coscoll i romer passant per la vora d'un aljub.
Aljub en el camí de baixada de Saganta.
S'enllaça finalment amb el camí d'Espadilla que voreja per dalt els estrets que forma el Río Chico a l'obrir-se pas entre la Saganta i el Turio fins al Millars. Un paratge impressionant al què només li faltaria per a ser perfecte un poc més de bosc, tot i que de l'altra banda del riu hi baixen extensos pinars.
El vell camí, ample i empedrat en alguns trams, continua sense perdre massa altura resseguint els plecs de la muntanya, travessant ara alguns pinars jòvens que cobreixen part de les vessants de las Solanicas.
Camino de Espadilla.
Així s'arriba al repetidor de telèfons d'Ayódar, des d'on el vell camí ha estat substituït per una pista encimentada que davalla amb força cap al poble, ja davant dels nostres ulls, i on arribem just al mateix punt on havíem començat la ruta.
Arribada a Ayódar.

Ja només ens resta refrescar-nos per fora a la font i per dins al bar per fer fugir la calor que la darrera hora ha començat a fer-se present.

Ací està el track:



I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:
Més informació



a 2 comentaris:

diumenge, 2 de juny del 2013

SANT JOAN - COVA DE LA BERTRANA

Ja fa temps que teníem pendent pujar a acampar a Penyagolosa, així que aprofitant que de l'escola dels xiquets havien organitzat una acampada no ens l'hem volgut perdre i hem pujat a fer nit enmig dels pinars.
El lloc triat ha estat el campament de Lloma Belart II, un dels tres que hi ha a les rodalies de Sant Joan, i ha estat l'AMPA com a associació l'encarregada de demanar-lo. El lloc és magnífic, envoltats de pins, aprop de tot i amb la sensació d'estar lluny a l'estar un poc apartats dels llocs de pas més habituals.
Després de fer nit calia fer alguna volta amb els xiquets. L'excursió més normal és pujar al pic però com des de Sant Joan és un camí massa llarg pels xiquets hem fet una volta pujant a la Cova de la Bertrana des de l'antiga casa forestal, ara reconvertida en centre d'interpretació (malauradament tancat).

Hem eixit del campament camp a través fins a Sant Joan, i he aprofitat per a que els xiquets es familiaritzen amb la brúixola i la seua utilitat per a orientar-nos en llocs sense altra referència.
Pinar de la Foieta Voltada.

Hem eixit al començament de la senda accessible que ens porta fins a la Casa Forestal pel barranc de la Teixera.
Sender accessible.

Des de darrere de la casa hem seguit una pista que puja recte cap a la Beltrana, primer per un terreny més obert amb alguns pins fins que la pista ha deixat pas a una senda.
Sender al Rodesnar.

Quan hem deixat enrere el terreny calar el pinar s'ha espesseït i els pins negres han deixat pas als pins rodesnos, i la pendent s'ha fet més pronunciada. No debades esta part es coneix com el Rodesnar, fent referència a la diferent composició del sòl.
Ací hem aprofitat per a fer un mos i descansar un poc, sobretot els menuts que a més han aprofitat per agafar algunes de les grans pinyes que hi ha per terra.
Senda pel Rodesnal.

Seguint senda amunt hem travessat la pista del Rebollar i hem seguit recte pel pinar cobert d'un espès sotabosc de burgueroles i falagueres que just ara comencen a treure els nous brots.
Falagueres brotant.

Així hem arribat sota els cingles on es troba la cova de la Bertrana. Ací es troben ja els primers roures, acompanyats d'algun grèvol que s'amaga entre les roques.
Mentre els majors descansem els menuts han aprofitat per a explorar entre les roques i penyes caigudes del cingle, abans de reprendre la marxa.
Cingles de la Cova Bertrana.

Des d'ací hem seguit un vell carril de traure fusta per a tornar a trobar la pista del Rebollar que hem seguit un tram de baixada, fins que fa una revolta tancada on l'hem abandonada per seguir recte per una vella pista de treure fusta.
Pista del Rebollar.

Les falagueres comencen a eixir i a cobrir alguns rodals i en tot moment anem sota el pinar de pinastres. Així arribem al PR-CV-66  que baixa de la Portera del Llop seguint el camí de les Carretes, per on antigament baixaven les carretes carregades de fusta a Sant Joan.
Vell camí de treure fusta cap a les Foietes.

Seguim el camí avall i es nota en alguns trams que fou un camí ample, per a poder passar carros, encara que amb una forta pendent. Total la fusta l'havien de baixar i no pujar.
Camí de les Carretes.

Deixem els saulonars de la Bertrana i el Rebollar i tornem a trobar el terreny calar, i la vegetació torna a canviar i ens retrobem amb les carrasques, roures i pins negres, més escassos conforme anem baixant.
Panoràmica de la Lloma Belart i Penyagolosa.

De tota manera la Primavera està en tot el seu esplendor i fa goig passejar voltat de flors i amb Penyagolosa al davant.
Lloma del Pi de la Fulla.

Enllacem amb el camí del Puerto i, un poc més avant, amb el GR que ve pel camí de Villahermosa, i seguint-lo arribem a Sant Joan per la Font Coberta, per la façana principal de l'ermita, on entren les romeries i pelegrinacions i que només s'obre els dies de festa.
Sant Joan i la Font Coberta.

Des d'ací retornem al campament pel camí vell de la Pegunta, deixant-lo abans d'enllaçar amb la pista per pujar al recte un tallafocs fins on tenim les tendes.

Ja només ens queda disfrutar d'un bon dinar i relaxar-nos mentre els xiquets juguen pel pinar.

Ací està el track:


Més informació:
  • Diversos autors(1994) Penyagolosa excursions a Peu. Ed. Centre Excursionista de Castelló
  • Roncero i Ventura, Enric (1999) Penyagolosa: paisatges del sostre d'un País Ed. Tàndem
  • Fuster Puig; Pau (2010) Vistabella del Maestrat. Mapa i guia excursionista. Ed. el Tossal cartografies
  • Parc natural de Penyagolosa


a Cap comentari: