ENTRE ARES I BENASSAL: PER MASOS I BARRANCS.

Engany com cada estiu tocava fer alguna travessa, però en compte d'anar al Pirineu o més lluny la ruta ha estat més aprop de casa i per terreny conegut tot i que això no ens ha estalviat de la incertesa i la improvisació que és inherent a qualsevol travessa.
Este hivern vaig estar fent un treball de recerca sobre els Camins Tradicionals d'Ares, al llarg del qual vaig haver d'entrevistar vilatans i masovers d'Ares. Com a mostra d'agraïment pel temps dedicat i la informació aportada volia fer-los arribar un exemplar del treball realitzat esperant que siga del seu grat.
Com que el treball versa sobre els Camins i el seu ús en temps que no hi havia cotxes vaig pensar que res millor que anar a peu a dur-lo, recorrent els mateixos camins dels que m'havien parlat i per on discorria la vida fa més de cinquanta anys. Eixos camins tant fressats abans i que ara cauen en l'oblit, tapats, embardissats o plens de pedres i argelagues.
A més, enguany que el xiquet ja és prou grandet també em feia il·lusió (més que a ell) dur-lo a una ruta de diversos dies, i al dir-li-ho es va entusiasmar molt. Així que podria complir diversos propòsits a la vegada: agrair els informadors del treball la seua col·laboració necessària i desinteressada, recórrer els camins dels què m'havien parlat i  fer camí amb el meu fill.

PREPARACIÓ DE LA MARXA
Així que vaig mirar de planificar una ruta que passara per tots els masos on havia estat parlant amb els masovers i calculant els quilòmetres a fer. Mirant quin era el lloc més adient per a dormir i l'època millor per anar.
Els preparatius però van ser, com sovint són, improvisats: establir la ruta fou ben fàcil; una part dels camins ja els coneixia per haver-los xafat i l'altra per haver-los estudiat en la cartografia antiga i actual. El més difícil fou trobar un lloc adient per a fer nit, però això ho vam solventar gràcies a Hermini, immillorable amfitrió, que ens va acollir al seu mas i ens va tractar més que bé, i a Roser i Pilar que ens van deixar un lloc per a dormir a Benassal i ens van tractar esplèndidament.
Només calia trobar les dates adients i això va ser un poc més complicat. Vic se'm va oferir per a acompanyar-nos i tornar a fer camí plegats després d'uns anys que no havíem fet cap ruta llarga, jo content de la seua companyia i més de no haver d'anar sòl amb el xiquet. Però havíem de quadrar les dades que vingueren bé a tots.
Al final, sense ser les millors dades perquè són festes a Ares, vam poder fer la ruta del dimecres 21 al divendres 23. Amb més dies igual haguerem allargat la ruta, però amb tants pocs dies ja estava bé, i el xiquet ho va agrair.


DIMECRES 21 D'AGOST
Per fi en marxa. Ahir vam fer la motxila un poc improvisadament. Fa anys que tinc una llista d'imprescindibles i em costa poc fer la motxila per a una ruta llarga, però anant amb el xiquet és una altra cosa; cal agafar roba i sac de dormir per a ell, i també menjar sobrer, i més coses "per si de cas", i com diu l'amic José Juan "per si de cas és el què més pesa". I té raó, quan carreguem les motxiles als cotxes pesen molt, no sé en quilos però més del que voldríem.
Pugem fins a Ares parant a comprar pa als Ivarsos i el primer que fem és adreçar-nos a l'ajuntament a deixar un exemplar del treball. Allí trobem a l'alcalde desmuntant una exposició i muntant-ne una altra. És el que té ser alcalde de poble, que cal treballar molt sense cobrar. Li lliurem el treball i li agraïsc les facilitats prestades per a consultar l'arxiu municipal. A més li expliquem la ruta que volem fer i ens diu que els masovers de la Belladona, per on havíem de passar, estan allí fent gestions. Així que aprofitem per saludar-los i ens diuen que dijous de matí, quan pensàvem passar, no seran al mas, que pugem en un altre moment.
Després de la visita a la Sala ens fiquem les motxiles al coll, ens fem una foto als porxes i comencem la ruta pel Montjuí cap a la Mola.

Foto d'eixida a Ares.

El Montjuí és el barri que està de l'altra banda de la plaça, als peus de la Mola, i s'anomena així per ser allí on s'ajusticiava els malfactors.
El camí puja cap a la Mola, passant la portera de la Mola i resseguint els cingles fins al pujador. Passem entre pins jòvens, dels pocs que vorem perquè el terme d'Ares és terra de carrasques i de roures.

Camí de la Mola enmig la boira.

Passat el pinaret de sota el cingle encarem el camí que puja a la part alta de la Mola. Les vistes però se'ns resisteixen. La boira passa i no ens deixa vore res a més de cent passes. Per sort el sender local es troba abalisat amb pals indicadors i els podem vore de lluny.
Marxem prop dels cingles de l'ombria que cauen cap a la Canada però només intuïm la vall perquè la boira la tapa. Quan ens acostem al vèrtex s'obri un poc i podem vore al fons la Canada i davant les muntanyes de Castellfort.
Arribem finalment al vèrtex entre la boira. Fa frescor o, al menys, no fa calor, i l'aire bufa moderadament així que encara que siga l'hora d'esmorzar no ens acabem de fer l'ànim.

Antenes de la Mola entre la boira.

Ja posats, després de descarregar les motxiles ens dediquem a buscar el geocache que hi ha al vèrtex. Li peguem un parell de voltes, alcem pedres ací i allà fins que, per fi! el trobem ... i és que està molt ben camuflat entre les pedres. Signem i descobrim que la boira ha marxat mentre buscàvem i ara el sol llueix tímidament.

Aprofitem per tant per fer un mos a recer del vent abans de reprendre la marxa.
Ara toca baixar de la Mola pel pujador de la Blanqueta. Jo vaig passar ja fa uns anys, la primera vegada que vaig acompanyar a Pablo a pujar un +demil, amb la Mola blanca amb un pam de neu. Hui ha de ser més fàcil. De tota manera no n'estic segur si vam encertar el pujador que toca aquell dia així que mirem un poc amunt i avall i al no trobar res millor ens decidim a baixar pel mateix lloc i allí està. Unes pedres a manera d'escalons confirmen que es tracta del pujador de la Blanqueta del que havia sentit a parlar, que gastaven els del mas de la Blanqueta per no haver de fer la volta a la Mola al anar al poble. No sé com el vam poder trobar amb neu.

Pujador de la Blanqueta.

Baix dels cingles comença l'assegador de la Blanqueta que hem de seguir. És el xiquet que troba la drecera que hi davalla, i comença la baixada per l'assegador.
Les altes herbes ens freguen les cames i el xiquet se'n queixa així que mirem de trobar un senderol més net, que s'obre pas entre els coixinets de monja.
Mentre baixem les vistes sobre la Canada d'Ares són magnífiques, ara que se n'ha anat la boira, i distingim  el mas del Tort, mig assolat i el mas de Jacint, encara ple de vida.

Assegador de la Blanqueta mirant al terme de Morella.

Arribem a la pista de l'Hostalet al coll de Munté, que aprofita ací el traçat de l'assegador, i seguim recte passant per la vora del mas de la Blanqueta.
Anem per dalt d'un rellomet que s'allarga cap al nord, entre parets com són quasi tots els assegadors del terme, i cobert d'herba. Els boscos es queden als vessants que baixen als barrancs i això serà una constant al llarg de tot el terme: altes llomes deforestades per a pastura, vessants i barrancs coberts de boscos espessos i fondals i valls llaurades.
Deixem enrere la Blanqueta i seguim fins a un encreuament d'assegadors. L'assegador dels Hostals segueix recte, enllaçant dalt dels Hostals amb el de la Bassa Verda, important assegador per on abans i ara baixen les raberes de les terres altes a extremar a les planes. Nosaltres però seguim a la dreta per l'assegador del mas de Blai que baixa a la Pinella.
Passem una portera, una de tantes, i seguim per l'assegador un tros passant aprop d'un grupet de vaques blanques. Quan passem el bou que s'està amb elles s'alça i el xiquet s'esglaia un poc al saber-ho, i és que els bous sempre fan respecte.

Assegador del mas de Blai.

Seguim avant per un rellomet pelat mentre deixem el bosc a esquerra i dreta. Si baixarem a la dreta arribaríem directament al mas de Vidalet, on anem, però preferim seguir els camins tradicionals que per a això hem vingut i fem ruta per l'assegador.
Just al nostre davant nostre s'estén el pla de la Pinella, o del mas d'en Gerra, tant s'hi val, a la xicoteta vall d'en Gerra només hi ha eixos dos masos i el de l'Ordre, que fou de l'ordre de Montesa senyora d'estes terres durant cinc segles.
Nosaltres no arribem als plans. Després de passar un parell de porteres i baixar amb una pendent més forta arribem a l'entrador del mas de Vidalet. Deixem ací l'assegador que travessa el barranc dels Prats cap a la font de la Pinella i girem a la dreta remuntant el barranc de Vidal.
Passem vora el mas de Blai, només habitat per una rabera de vaques que sestegen a l'ombra de les carrasques, i continuem recte per una pista delimitada per dos parets de pedra que travessa un magnífic bosquet de roures i orons amb alguna carrasca solta.
Ja portem quasi tres hores de marxa i el xiquet es cansa (i s'avorreix de la pista) però volem passar abans de dinar pel mas de Vidalet així que el carreguem algun trosset al coll per adelantar. No molt perquè amb el pes de les motxiles i el seu de seguida s'acaben les forces.

Entrador al mas de Vidalet.

Arribem finalment al mas de Vidalet, gran i nou, i ens donen la benvinguda els gossos que lladren i boten al nostre costat.
Pugem fins al mas i allí trobem els masovers amb el fill i l'avi Clemente, a qui li lliure el treballet que ell, amb els seus records i contalles, ha ajudat a completar. Mentre xerrem el xiquet va a vore els cavalls i s'està jugant amb la gosseta Linda, que no para de fer-li festes, i això que li tenia por.
Clemente ens explica quin camí hem de seguir fins als molins, la nostra propera fita, i com que és hora de dinar i no volem molestar marxem després d'haver-nos omplit d'aigua les botelles.
Seguim la pista que remunta el barranc de Vidal passant pel costat dels bancals treballats del mas i ens aturem una estona sota una carrasca quan el camí puja fent revoltes cap al mas.
Després d'un parell de revoltes arribem al mas de Vidal. Deguere ser un mas gran i ple de vida però ara només trobem les ovelles que s'arreceren de la calor al corral del mas.

Les ovelles són les úniques que viuen al mas de Vidal.

Nosaltres pugem fins a l'era i, a l'esquerra tal com ens han dit, busquem una portera per on ix el camí del mas de Vidal.
El camí puja ample, empedrat i voltat de parets entre vells bancals abandonats i serrades de roures i orons.

Camí del mas de Vidal.

El camí és fàcil de seguir fins que arribem a un trencall. Ací dubtem un poc però amb l'ajuda dels vells mapes decidim seguir per la dreta. L'empedrat que trobem ens diu que hem triat el bon camí. Des d'ací anem vorejant roures i orons que ens fan un poc d'ombra a la calor del migdia.
Arribem a una portera que marca el límit del mas de Vidal i la passem. Les ovelles que hem deixat enrere deixen pas a les vaques que han arranat l'herba però que no trobarem pel camí.
Ací dubtem un poc perquè el camí es confon amb un barranquet però ja estem a tocar del camí de Morella i al final enllacem amb ell pel barranquet que s'ha menjat el vell camí.
El camí de Morella és per on s'ha traçat el GR-7 entre Ares i Morella. Es tracta d'un vell camí ja documentat al segle XIII i que segurament fou el mateix que va seguir el rei en Jaume per anar de Morella a Ares el 1232. Segurament en aquella època el camí no estava tan ben empedrat ni voltat de parets de pedra, i les carrasques, roures i orons eren molt més grans i formaven un atapeït bosc, però el traçat era el mateix.

 Seguint el camí remuntem cap al coll de Munter, topònim que fa referència a la família Munter, veïns d'Ares a l'edat mitjana però hui en dia desapareguts.

Camí de Morella.

Després d'una breu pujada final i de travessar una altra portera arribem al coll on conflueixen diversos camins i pistes: la pista que puja des de l'Hostal per la Blanqueta, la Pista de la Masada, la pista de la Mola i l'assegador del pou de Miró.
Les vistes són magnífiques tot i que hui el dia està tèrbol i entelat per la humitat que han deixat les boires. Nosaltres però no ens entretenim, ja és hora de dinar i el sol calfa de valent així que busquem la propera font de les Guitarres per fer un mos. Però la font està quasi eixuta i no hi ha lloc per a estar-se a l'ombra. Només un xicotet espinal que creix a la vora d'un bancal, la resta és terra de pastures on creix l'herba. Els arbres els hem deixat enrere al barranc de Vidal.

Coll de Munter des del camí de Morella.

 Decidim doncs continuar camí cap a Ares amb la idea de dinar als Regatxols.
Apretem el pas i carreguem al coll al xiquet algun tros ja que no pot anar tant de pressa i en poc més d'un quart estem als Regatxols on ens espera la font i els llavadors.

Els Regatxols a la capçalera del barranc dels Molins i al peu de la Mola.

El primer que fem, abans i tot d'agafar aigua i de treure el menjar, és descalçar-nos i ficar els peus dins el llavador. L'aigua freda ens retorna i s'agraeix més que un bon descans. De tota manera també el tindrem.
Dinem amb els peus a l'aigua a l'ombra fresca del llavador i després mirem de fer una becadeta, descansant i fugint del sol del migdia que cau a plom.
Ens estem una bona estona descansant tots menys el xiquet que aprofita per explorar els voltants i jugar. Així que al final decidim seguir el camí.

Descansant al llavador dels Regatxols.

Just quan marxem unes cabres ens miren des de dalt les penyes que voregen el cingle de la Mola. S'estan quietes com si foren estàtues i no és fins que els fem un crit que es dignen a girar la cara i mirar-nos altanerament com reptant-nos a pujar a per elles.

Cabra vigilant dalt d'una penya.

Tornem al camí però no cap a Ares, que és ben aprop, sinó de tornada cap al coll de Munter, però al primer encreuament, vora les Casetes, girem a la dreta seguint les senyals blanques i grogues del PR que ha marcat l'ajuntament d'Ares pel camí de Catí fins al Roure del mas dels Pobres.
Seguim només uns metres pel camí, però aquell es desvia a l'esquerra buscant la bassa de la Masada mentre que nosaltres seguim recte baixant pel Planet recte cap a Cantallops. Ací ens toca aturar-nos i posar-li pantaló llarg al xiquet que se'n torna a queixar de les herbes que li freguen les cames. Després de la breu parada continuem camí.
El camí vorejat de parets i coincident amb un assegador aboca al cingle que tanca el barranc de Cantallops pel nord. El barranc s'estén als nostres peus coberts d'un espès carrascar i tancat a la seua capçalera per l'impressionant forat de Cantallops, cova catalogada com a protegida per ser refugi de rates panades.
Cantallops fou bosc comunal d'Ares fins que es va desamortitzar cap al canvi de segle i posteriorment fou explotat per a fer carbó. El carrascal que ara el cobreix, espès, és ben jove conseqüència del recent aprofitament carboner.

Forat de Cantallops.

 Per dalt dels cingles passa un assegador que contràriament a la resta només presenta una paret de pedra d'una banda, de l'altra no cal doncs ja està el cingle. Per ell continua el camí que del coll de Munter baixa als Molins i que també s'aprofitava abans per anar de Benassal a Morella.
Seguim vorejant la lloma Piquera que queda dalt dels molins fins que trobem un ample fondal que s'estén entre els cingles i baixa cap al molí de la Bassa Redona.

Camí dels Molins.

 Passem una portera i iniciem la baixada fent revoltes. El camí no està molt fressat però unes velles plaques de la fundació Ports-Maestrat, mig esborrades, ens van marcant el camí de baixada.
Arribem al final de la baixada, on comença el carrascar que davalla cap al barranc dels Molins. Ací l'assegador que seguiem gira a la dreta entre els cingles resseguint la capçalera del barranc, mentre que el vell camí baixa en diagonal a buscar el fons del barranc.
Busquem la traça i en trobem l'inici, per dalt les carrasques però es fa difícil de seguir perquè s'ha perdut en la seua major part o es confon amb les traces de les ovelles. Seguim sempre per la vora de les carrasques fins que arribem a una paret i seguim avall, sense saber molt bé per on queda el camí vell, a buscar el barranc on trobem el camí dels Molins, abalisat com a Sender Local per l'ajuntament d'Ares. El problema és que una tanca de dos metres ens separa del camí i ens toca passar-la per dalt de qualsevol manera.
Nosaltres estem convençuts d'haver baixat seguint el camí vell o molt aprop d'ell però el propietari no ha deixat portera per a poder eixir per ell i enllaçar amb el camí dels Molins. (ja a casa i després de consultar les minutes de l'IGN i l'Avance del Catastro on està retolat eixe camí tradicional veiem clar que hem seguit el bon camí però està tallat per la tanca).

Sender dels Molins.

Després de saltar la tanca seguim per la vora del barranc dels Molins, seguint el camí que puja del Sòl de la Costa a la resta de Molins i ens trobem tot de llenya tallada de les branques trencades per la neu d'este hivern. Un poc més avant ens trobem amb la brigada de Castellfort que pugen per a continuar la tasca de neteja del caixer del barranc donat què és domini públic, tal i com ha demanat el propietari dels molins.
Seguint avall trobem el camió de bombers i els cotxes que han deixat on acaba la pista els brigadistes. El qui s'ha quedat de guàrdia ens dona permís per que el xiquet es faça fotos al camió, i després seguim avall al Molí del Sòl de la Costa, passant per davant la font d'on bevien i beuen els masovers.
Ens acostem a una de les cases esperant trobar Rogelia, perquè el fill ens han dit els brigadistes que està treballant als bancals de més avall. Rogelia però no està però sí trobem al fill que ha pujat a fer un glop d'aigua i li lliurem el llibret corresponent mentre xerrem una estona amb el darrer d'una llarga nissaga de moliners.
Ens dona aigua per al camí i ens explica que podríem haver-la agafat de la font que hi ha més amunt què és la mateixa i està més fresca.
Ens despedim d'ell doncs ha de tornar a la faena i seguim camí. Qui més ho lamenta és el xiquet que s'ha dedicat a acaçar els gats que hi ha per fora del mas provant de tocar-ne algun.
El camí segueix el traçat del barranc però per dalt, ample i ara acondicionat per al pas dels cotxes. Antigament ja ho feien els carros.
Deixem a l'esquerra un curiós pontet de pedra que travessa el barranc dels Molins i que van fer els moliners per a poder anar i vindre de la Vall quan el barranc portava molta aigua i seguim avall a buscar el camí real de València que baixa d'Ares per la Costa. Per ell s'ha traçat ara el sender dels Molins.
Quan arribem al punt on es troben els camins deixem la nova pista que segueix el traçat del camí real cap a Ares i girem per una vella pista, ara quasi intransitable, oberta sobre el vell camí real i travessa la Carbonera i puja a buscar l'assegador de la Carbonera que ve des de Cantallops.
El camí travessa el carrascar que s'estén aigües avall per la vessant dreta de la rambla Carbonera mentre de l'altra banda s'estenen els pinars de repoblació, una raresa al terme d'Ares on els únics pins que trobem són els plantats per l'ICONA a les darreries del franquisme.
Com que ja fa estona que hem dinat i el xiquet ja té gana ens aturem a berenar sota l'ombra d'una carrasca. Berenar curt perquè les mosquetes se'ns tiren al damunt i no ens deixen menjar a gust.
Després de fer un mos i llevar pes a les motxiles que ja comencen a pesar de valent reprenem la marxa cap a la Vall.

Berenant a vista d'Ares.

Seguim avall a una certa altura i distància de la rambla i la nova pista coincideix a vegades amb el vell camí de carros mentre que d'altres van parel·lels.
Este tram de camí coincideix també amb el camí de Benassal a Ares que un poc després del forcall de la Carbonera amb la rambla de la Vall es separa del camí real per a pujar a Benassal per les Solanes i Verola.

Vell camí de carro i nova pista.

El camí és ample i  planer fins que comença una baixadeta cap a la Vall, ací hi ha un entrador a l'esquerra que es correspon al vell camí que des del poble anava a la Vall, separant-se del camí real. Nosaltres el seguim uns metres però les argelagues comencen a tapar-lo. Nosaltres anem amb pantaló curt i el xiquet tot i dur pantaló llarg es punxa així que tornem enrere i decidim seguir el vell camí fins a trobar una pista que travessa el fons de la Vall pel mig dels bancals i enllaça amb el camí  que puja des de la Montalbaneta.
Seguint per ell travessem la Vall. El centre d'una de les quatre denes d'Ares, la de la Vall o Vilavall, i anomenada a l'edat mitjana la Vall del Paradís.
No ens acostem al mas de la Vall, on hi va haver escola i on hi ha encara l'ermita de Sant Antoni de la Vall o Sant Antoni Fesoler, i seguim recte el camí fins que quan s'acosta a la rambla de la Vall gira a llevant cap al mas. Ací nosaltres seguim recte baixant a travessar la rambla sense camí definit i pujant per l'altra banda a buscar el camí del mas de Nollé.

Travessant la Vall.

El camí del mas de Nollé puja per dins d'un espès carrascar i sinó fora perquè fa uns anys vaig passar amb Àlvar i Juan Ramón hauriem optat per pujar per la pista tot i que fa més volta.
El camí està prou perdut i difícil de trobar a l'inici, a més les nevades han deixat tot de branques caigudes que dificulten el pas, i més encara amb les motxiles, de manera que quan eixim per dalt les estoretes estan ben rascades.
El camí se'ns fa costòs per la pujada i per la dificultat afegida de trobar el pas entre el carrascar i ens toca aturar-nos a meitat per a descansar i mirar de trobar el bon pas sense motxiles.
Finalment trobem el camí correcte i seguint-lo enllacem amb la pista que baixa del mas de Nollé a la Vall fent més volta.

Camí del mas de Nollé.

Arribats a la pista enfilem amunt, fent algunes voltes més que el vell camí i el carrascar deixa pas a un paisatge més obert on el bosc ha deixat pas a grupets d'arbres d'ací i d'allà. Trobem alguns exemplars grandets d'orons i roures alternant amb les carrasques que de ben segur pintaran un paisatge de color a la Tardor.
La pista encara puja amb força i al xiquet se li fa pesada de manera que l'hem de carrejar a coll però no molta estona perquè les forces comencen a fallar.

Pista al mas de Nollé.

Arribem finalment al mas de Nollé i el camí passa per davant del mas, com sol ser habitual. Just a l'eixida dubtem de per on va el camí al mas de les Llomes que ja es veu davant nostre, just de l'altra banda del barranc.
Al final, com que no trobem les traces del camí, decidim seguir al recte per la lloma cap al mas de les Llomes fins que trobem una paret i veiem una portera. El camí segueix una paret de pedra seca des del mas fins a la portera, res més fàcil, llàstima no saber-ho.
Després de passar la portera apareix un caminet que baixa en diagonal cap al barranc entre el carrascar que el cobreix, com ja sol ser habitual: llomes desarbrades i barrancs enboscats.
De tant en tant trobem alguna fita de pedra, senyal que algú passa per ací.

Camí del mas de les Llomes.

Passem una portera i el camí davalla poc a poc, resseguint més que tallant les corbes de nivell, fins que arriba al fons del barranc del Pinello. Ací travessem el barranc i el camí puja per l'altra vessant fins a arribar a una llarga faixa de roques.
Les fites continuen resseguint el barranc però nosaltres pugem a l'esqeurra per una espècie de drecera que puja recte a buscar les roques que s'estenen entre el mas de les Llomes i el barranc, i per elles arribem a l'altura del mas.

Drecera al mas de les Llomes

Ja només ens queda fer la volta per arribar al mas, final d'etapa per hui. Ací ens espera llit tou i taula parada per reposar i recuperar forces gràcies a l'amabilitat d'Hermini que ens tracta a cos de rei.
La sobretaula del sopar es farà llarga i ens hem d'obligar a anar a dormir per què demà encara ens queda camí.


DIA 2

Després de la llarga marxa d'ahir, més per les hores passades i pel pes carrejat que pels quilòmetres, ens hem alçat més bé tard.
Després de desdijunar al mas el xiquet disfruta dels gossos, gats, gallines, cabres, conills i demés animals del mas. Però al final hem de moure tot i que el xiquet s'haguera quedat gustosament al mas.
Al final eixim cap a les onze del matí per la pista que baixa a l'assegador de la Rulla. A l'eixir ens avisen que el temps ha canviat i pot ser que ploga de vesprada. De moment el cel està ras però els masovers han vist les senyals d'aigua. Esperem que arribe quan ja siguem a Benassal doncs hui l'etapa és ben curta.

Eixint del mas de les Llomes.

Passat el mas pugem cap a la devesa i la travessem baixant a buscar l'assegador. Només després ens n'adonem que el camí vell no anava per on va la nova pista sinó que ix recte per la lloma a buscar el barranc d'en Selma.
A la devesa de les Llomes creix un interessant bosc de roures, carrasques i orons, un dels pocs que encara creixen a les llomes, i des d'ella s'obri una gran panoràmica cap a totes les terres que s'estenen al sud cap a Benassal i Culla i fins i tot Penyagolosa; a l'oest cap a terres d'Aragó i a l'est fins a la mar.

Mola d'Ares des de la devesa de les Llomes.

Caminem de pressa, descansats i cara avall, tot i que a l'eixir tan tard la frescor del matí ja deixa pas a la calor del migdia. Com que ja no portem tant de pes les motxiles es fan més lleugeres. O serà que ens hem acostumat a d'elles? tant se val, la qüestió és que avancem a bon pas.
Arribem així a l'assegador de la Rulla. Al mas ens han contat que ahir van passar per un grup d'arencs que havien eixit d'excursió, però ells van girar a la dreta per l'assegador a buscar el mas de la Remisia i la Montalbana, nosaltres hem de seguir a l'esquerra a buscar el camí vell que és al què hem vingut.

Pista de les Llomes.

Seguint l'assegador arribem a l'entrada del mas Blanc. Ací ens estem una bona estona asseguts mentre decidim quin camí seguir. Segons els mapes antics és per allí per on passa el vell camí a Benassal, mentre que la pista passa per la banda de baix dels bancals. Al final decidim seguir el camí vell, així que passem la portera i pugem cap al mas.

Camí  vell del mas de les Llomes a Benassal.

El camí puja, convertit en pista, cap al mas on arribem al cap de poc. Per la banda de baix s'estenen els bancals treballats, alguns plantats de carrasques truferes, mentre que de la banda de dalt s'estenen uns carrascars que pugen cap a dalt de la lloma.
Arribats al mas busquem la continuació del camí i ens costa prou de trobar. Al final trobem un ample camí que passa, com fins ara, entre els bancals i el carrascar, i passem una portera per entrar-hi.
El camí està prou brut però es veu ample i clar. Una tanca metàl·lica el separa dels bancals i és fàcil de seguir però no de caminar doncs tot de branques han caigut al mig a causa de la forta nevada d'este hivern.
Anem avançant per ell però molt a poc a poc. Per sort el magnífic carrascar que tenim a la dreta ens compensa del mal peany.
Es tracta d'un carrascar prou humit, al peu d'un xicotet cingle i amb un sotabosc de galzeran. Enlloc havia vist tanta quantitat de galzeran junt.

Camí enboscat al mas Blanc.

El camí acaba en una portera i només passar-la es perd la traça. Decidim seguir pel bancal de baix, erm, però com que no en trobem les traces travessem el bancal pel marge i baixem a la pista per on continuem camí avall.

Pista del mas Vell.

Continuem avall per la lloma de les Barraques i ací la vegetació canvia i les carrasques deixen pas a les savines. A la dreta queda el mas de Llorenç i un poc més avant la Caseta de Quico i just al seu davant i a la pista hi ha dos cotxes aturats i dos homes xerrant. Apretem el pas per preguntar pel camí que hauriem de seguir per baixar a l'Hostal Nou i trobem que un dels masovers que hi són és Sixto que no havíem tingut temps de trobar-lo a les Llomes perquè ha marxat ben enjorn i nosaltres no hem sigut massa matiners.
Entre ell i el cosí ens expliquen quin és el camí que hem de seguir per a baixar a l'Hostal Nou. Nosaltres volíem seguir el camí que anaven antigament a Benassal i que baixa pel mas de Llorenç, el que hem perdut al mas Blanc, però no ens el recomanen doncs està molt perdut mentre que l'altre és més curt i com que passen les vaques encara es pot passar.
Gràcies a les seues indicacions trobem el vell camí que, d'altra manera, mai haguerem trobat entre les savines i el romer.
Seguim pista avall i el masover de la Caseta de Quico ens acompanya i ens assenyala on ix el camí, per la vora d'una bassa i enfilant a una gran carrasca.
Al principi ens costa un poc de trobar però després està més clar i hi ha trossos on està molt clar. Este primer tros fou acondicionat per passar camions que pujaven a endur-se la malea per als forns de taulellets.

Camí de la caseta de Quico a l'Hostal Nou.

Quan arribem a un molló de pedres el camí sembla que aboca al cingle. Ací és on ens han dit que havíem de seguir recte avall per la lloma, així que seguim camp a través sense tindre molt clar per on hem d'anar.
Quan la malea s'espessa hem d'agafar el xiquet al coll per a què no es punxe, però quan no aprofita per anar botant de pedra en pedra, este és el tipus de camí que més li agrada.
Cap al final de la lloma arribem a una paret de pedra que passa pel canto de la mateixa. Al fons es veu ja l'Hostal Nou, ben prop, i buscant trobem les traces del camí que baixava fent revoltes a buscar una portera per on travessa i entra al carrascal que s'estén, com no, pels vessants.
Des d'ací es veu la rambla Carbonera que passa pel Pla de la Mançanera, i de l'altra banda, les vessants cobertes de carrascar que pel Manyà pugen cap a la Verola. És el camí que ens queda per arribar a Benassal.
Com que ja s'acosta migdia ens aturem sota les carrasques a dinar a l'ombra. No ens estem molta estona per dinar perquè les mosquetes estan molt apegaloses, serà que assenyalen l'aigua que ens han avançat este matí.
Després de fer un mos continuem camí avall cap a l'Hostal Nou. El camí està clar encara que a vegades no podem seguir-lo a causa dels carrasquissos i el coscoll que el tapa. Per sort les vaques han obert senderes paral·leles al vell camí que ens permeten seguir-ne el traçat de prop.

Camí de l'Hostal Nou.

Baixant per la costera arribem finalment a la part de dalt de l'Hostal Nou, on tanquen les ovelles que s'estan sestejant a l'ombra d'un parell de carrasques grosses.
Travessant el corral arribem a l'Hostal Nou, construït vora la carretera nova, que ja és vella com l'Hostal.
Arribem a mal hora perquè trobem la gent dinant però tot i això ens ofereixen aigua i un lloc a la fresca (també si volem seure a taula, però declinem l'oferta perquè ja hem dinat).
Després de dinar ens estem una estona xerrant a la gran entrada de l'Hostal: ací tot és gran, l'entrada, la cuina, la quadra, la cotxera, fet per a l'època en què els carros s'aturaven a fer nit abans de continuar camí de pujada al coll d'Ares.
Els lliurem el llibret de rigor i Abelardo ens explica un grapat d'històries de les moltes que en sap, i s'ofereix a ensenyar-li els corderets al xiquet que es fon de vore i tocar-ne un.
Després de vore els corderets al corral aconseguim tornar al mas i ens preparem per a la marxa perquè la vesprada anuncia tronades, de tota manera l'agradable companyia fa que ens retardem més del conte en eixir.

Visitant els corders.

Abelardo ens ha explicat quin és el camí que hem de seguir per anar a Benassal, passant pel Manyà i pujant cap a la Verola, i també els llocs on ens podem arrecerar en cas de pluja així que tot i que el cel s'ha ennuvolat i amenaça pluja eixim per fer camí mentre no es pose a ploure.
Travessem la carretera nova i seguim uns metres per la carretera vella, per on baixaven els carros de fusta i passava la diligència de Vilafranca. De seguida l'abandonem seguint una nova pista que baixa a la rambla i segueix per ella una bona trossada.
Just ací trobem un pal indicador del Sender Local del barranc de la Fresca, circular des de Benassal a la rambla Carbonera. Nosaltres el seguim rambla amunt per pujar a la Verola pel Manyà i el barranc de la Fresca.

Rambla Carbonera.

Eixim de la rambla seguint el sender i continuem per un camí ample que travessa els ametlars. Comencen a caure algunes gotes i seguim rectes a buscar una gran torre de la llum doncs ens han explicat que a la vora hi ha una caseta on ens podem arretirar.
Arribem així a l'assegador de la Cova Roja, per on continua el camí i ens desviem uns metres a trobar la caseta, encara dreta, on ens resguardem una estona. Com que no plou amb força i sembla que no vol fer-ho de moment decidim seguir camí després de treure la roba d'aigua per si de cas.
Seguim el camí però no trobem cap marca del sender i suposem que no puja per ací sinó per una pista nova que travessa el pla del Manyà recte cap al mas, però per no tirar enrere seguim el camí que duem, que deixa a la dreta l'assegador que puja al recte els tossals i busca el fondal per on baixa el barranc.

Camí del Manyà.

Arribats al barranc veiem amb alegria que per ací puja el camí vell, que travessa el barranc i segueix entre dos bancals, arrapant-se als vessants del tossalet on s'alça el Manyà.
El camí és ben agradable, ample, empedrat i ben traçat, i tot i què ara es troba en alguns llocs un poc tapat es passa bé.
Després de passar sota unes grans carrasques arribem al mas passant per sota dels corrals de la casa vella, que ara està en procés de restauració.
Com que trona i tornen a caure gotes ens arrecerem al corral de la casa nova que ara és vella i ens passa el mateix que abans, ens estem una estona però no vol arrencar a ploure, sembla que les tronades ens eviten, així que reprenem el camí.
Just dalt del mas hi ha un pal indicador del sender que ens adreça cap a Benassal i comencem a pujar pel carrascal que puja per dalt del mas.
Passem per la vora de dos carrasques centenàries. La primera més grossa i plena de secalls i la segon més jove però encara amb força i seguim pujant fins que arribem a un punt on el camí comença a fer voltes amunt a buscar els cingles.
El camí es troba magníficament empedrat i amb grasades en alguns llocs per a facilitar la pujada. De seguida prenem altura i si ens girem les vistes són magnífiques: en primer lloc la coma que s'obri a la Carbonera i on s'està el Manyà, amb el carrascar que baixa fins al pla, i de l'altra banda els carrascars que s'estenen per les vessants de les llomes, i les llargues llomes per on hem baixat este matí.

Dalt les voltes del camí del Manyà.

Seguim amunt i després de passar les voltes fem un tram recte a buscar un cingle menut que segueix la capçalera del barranc de la Fresca. Passem una portera i el camí passa a frec del cingle fins que s'acaba i gira a la dreta per assolir la lloma on s'està la Verola.

Camí del Manyà.

Quan eixim a la lloma trobem una portera i el camí es converteix en pista, vorejada de parets, ja a la vora del mas de la Verola de Fabregat.
Passem per la vora del mas, un gran conjunt de cases rehabilitades amb molt de gust, i seguim recte pels avellanars que ara ocupen el lloc dels antics bancals de blat.

Camí de la Verola.

Passem per la vora d'un pouet amb poal i curiola, que rega uns hortets de la vora i deixem a la dreta una bassa. El vell camí continua recte per la vora d'una caseta però la pista gira a l'esquerra per estalviar la costereta i enllaçant igualment amb el camí real d'Ares a Benassal per on passa ara el GR-7.
A partir d'ací el camí està formigonat i és un agradable passeig entre els avellaners baixant cap al poble de Benassal. El tros que ens queda és curt però se'ns fa llarg per les constants aturades a menjar mores, sobretot el menut que ja té ganes de berenar. Com que volem arribar prompte li anem collint mores per a que li passe la fam i no perdre temps en aturar-nos a fer-li el berenar tot i que més ens haguera valgut.

Collint i menjant mores.

Passem per dalt del barranc de les Vinyetes, ara també avellaners, i arribem a l'ermita de la Magdalena des d'on ja es veu el poble.
L'ermita és una construcció curiosa, de planta circular, amb cúpula i coronant un tossalet sembla un observatori astronòmic, sobretot ara que estan arreglant-la i l'han pintada d'un gris formigó.
Baixem pel Saulonar i el camí ens aboca a les primeres construccions que des del poble s'enfilen pels vessants.

Arribant a Benassal.

Entrem així a Benassal pel carrer d'Ares, seguint el vell camí, i passem per la vora d'una creu que marca l'entrada al poble.
El primer que fem es preguntar on para la piscina, i travessem el poble a buscar-la doncs encara que estiga núvol fa calor i hem suat prou, així que ens abelleix un bon banyet refrescant i un suc de civada o d'altres fruites. Per dissort es troba tancada i contactem amb Roser i Pep per trobar casa seua què és on hem de fer nit.
Ens acullen molt bé i com que no és molt tard després d'asear-nos els acompanyem a una xerrada sobre el Rivet i un documental sobre en Carles Salvador i Benassal. Tot i ser molt interessants el xiquet se'ns adorm al braç i és que ha caminat prou i dormit poc. Si no fora que hem de sopar el deixaríem dormint fins demà.
Anem a fer un refresc al carrer principal i després a sopar a un bar que ens recomanen i on ens tracten quasi com si forem de casa, però ben enjorn ja ens gitem que demà ens hem d'alçar més de matí i el dia és llarg.


DIA 3

La nit ha sigut reparadora però curta ens alcem més prompte que els altres dies i anem a desdejunar al forn tot esperant que arribe Balma que hui pujarà a acompanyar-nos
Aprofitem que es deixa el cotxe a Benassal per deixar totes les coses prescindibles i fer marxa lleugers només amb el menjar, l'aigua i un impermeable per si de cas perquè el dia s'ha alçat núvol i no fa massa calor

Desdejunant al forn.

Després del desdejuni comencem a caminar refent el camí que vam fer ahir per arribar a Benassal. Així que eixim per la Creu del Pany de Dalt que marca l'inici del camí real d'Ares pujant pel Saulonar i tornem a passar per dalt de les Vinyetes. Esta vegada però anem més de pressa perquè no ens anem aturant a collir i menjar mores.

Eixint de Benassal per la Creu del Pany de Dalt.

Arribem així quasi sense adonar-nos arribem a les quatre carreres des d'on mou a l'esquerra el camí de Sant Roc i a la dreta el camí de la Verola i del Manyà, per on vam vindre ahir, però ara seguim rectes per dalt de les planes llomes que s'estenen fins als peus de la Mola del Vilar.
Poc després de deixar enrere el camí de la Verola deixem també enrere els avellanars, i el paisatge canvia. Ara el camí esdevé una ampla i planera pista que travessa carrascars i alguns bancals treballats.

Camí real d'Ares i la Mola del Vilar al fons.

Des d'ací si el dia és clar podem disfrutar d'unes magnífiques vistes de bona part del Maestrat, però hui els núvols baixos ens ho posen difícil. De tota manera veiem el poble d'Ares al peu de la Mola que porta capell, i distingim el Picaio i el Boi.
El camí coincideix amb un assegador i va tota l'estona vorejat de tanques; antigues tanques de pedra o noves tanques de fil d'aram, i rere elles trobem vaques i ovelles pasturant o a l'ombra.

Camí entre carrascars.

Passem el pla de la Verola que queda dalt la Verola de Grau i els carrascars que s'estenen a banda i banda del camí i en un de ells ens aturem a esmorzar a l'ombra d'unes carrasques, que ja toca.

Esmorzant a l'ombra.

Després de fer un mos continuem la marxa. El sol ha acabat per eixir però corre un airet fresquet que fa agradable el caminar.
Quan portem un centenar de metres pel camí ens adonem que no anem bé. Just ací havia d'haver una pista (o així ve als mapes) que travessa a buscar el mas de Monterde. Com que no la trobem tirem enrere fins on hem esmorzat i comencem a buscar el camí camp a través.
Al cap de poc entre les carrasques comencem a trobar unes grans fites de pedres que marquen el lloc per on va el camí, i el seguim mentre transponem la lloma i davant nostre apareix ja el mas de Monterde.

Camí enfitat entre les carrasques.

El camí baixa cap a un barranquís i segueix per l'altra banda, ample i més clar. Ací ja veiem que es tracta del vell camí al mas de Monterde, substituït ara per una pista que passa per l'heretat del mas.
Nosaltres però enfilem camí amunt, travessant un barranquet i el carrascar deixa pas als bancals del mas.

Camí del mas de Monterde arribant al mas.

Arribem primer als bancals d'horteta que es reguen de la font del mas, just dalt del camí, i quan ens acostem al mas ve a rebre'ns una rabera de cabres que veiem com van baixant pels bancals cap a nosaltres.
A l'arribar davant el mas s'esperen al bancal de dalt del camí, pot ser a vore si els donem alguna cosa de menjar, però només ens quedem contemplant-les, llevat del xiquet que s'acosta un poc més i vol tocar-ne alguna, cosa que no li deixem fer, més per les cabres que per ell.

Les cabres del mas de Monterde.

Ens acostem al conjunt d'edificis del mas, escampats per la vessant, i busquem si hi ha algú per a preguntar per on continua el camí de Cap de Terme. Ens han dit a Benassal que els masovers són molt amables i atents i que segur que ens donaran bona notícia del camí, però tot i que hi ha uns quants cotxes i que hem fet dos crits no trobem ningú, deuen estar fent feina i no ens han sentit, així que agafem un camí per dalt del mas, abans d'entrar-hi, confiant en que siga el camí correcte.
Just dalt de les cases hi ha un camí que segueix recte i un altre que enfila amunt, el segon sembla menys fressat però segueix la direcció que hem de seguir així que anem amunt.
No fem moltes passes que de seguida veiem que hem encertat, el camí té alguns trams empedrats i hi ha senyals d'haver gastat temps i diners condicionant-lo com correspon a un camí important que, a més de amb Cap de Terme, també unia Benassal amb Castellfort.

Camí de Cap de Terme.

El camí puja fent llaçades per un terreny rocallós on creixen les carrasques que, a causa de la pobresa del sòl, no arriben a conformar un bon carrascar sinó que s'agrupen en rodals dispersos.
Conforme pugem les vistes són més bones i àmplies. Als nostre darrere veiem el camí que hem acabat de fer cap a Benassal, que queda tapat, i al fons el Montcàtil i l'ermita de Sant Cristòfol. Culla i entremig l'ample fondal per on passa el riu dels Àlbers i el riu Sec.

El Montcàtil des del camí de Cap de Terme.

El camí passa sota el tossal on s'alça el mas de Querol i enfila cap al barranquet que baixa del Moletó i just al davant unes cabres s'amaguen a unes covetes obertes al vessant.
Ens aturem a descansar a l'ombra perquè el sol pica ja de valent i tot i l'airet que corre fa calor, abans de continuar el camí.

Camí entre carrasques.

Travessem el barranquet que baixa del mas del Moletó i pugem per l'altra banda a un rellomet on el camí sembla que acaba. Des d'ací, per la llometa enllacem amb la pista que entra al mas del Moletó i aprofita el traçat del vell camí. I per ella continuem cap al Cap de Terme.
El camí passa a la vora del maset del Vent i per dalt del mas del Cap de Terme i continua, enclotat entre parets, travessant un carrascalet que s'estén als peus d'un cingle.

Camí al mas de Pitarch.

Seguim planejant i després de passar un collet i baixar un barrrancusset se'ns obre al davant la foia del Molí Pitarch i tancant l'horitzó els molins de Vilafranca. Entrem ara dins el terme de Vilafranca, encara que no siga per massa temps.
La foia està tota treballada i un grup de vaques pasturen al rastoll. Nosaltres seguim per dalt, fent una llarga diagonal a buscar el mas de Pitarch, per un terreny desarbrat i cobert d'herba on pasturen les vaques.

La Foia del Molí Pitarch.

Quan arribem al pla el track que portem ens marca que hem de seguir a la dreta, i trobem una portera, però com sembla que fa cap als bancals decidim seguir recte i no passar-la. Com després comprovarem per allí passa el camí vell que estalvia així la volta que nosaltres vam fer. El problema és que per alguna raó (supose que de Datum) el track es troba desplaçat unes desenes de metres del camí que hem de dur i això ens fa dubtar als encreuaments.
Seguim avant i arribem al barranc de Pedrafita i el seguim amunt per un assegador que hi passa.

Assegador de la font Voltada.

Seguim amunt pel barranc encara que algunes vegades ens toca eixir-ne per que els rosers i espinals ens tanquen el pas i ens toca portar al coll al xiquet per estalviar-li les punxes. De tota manera es troba un tros curt perquè de seguida trobem la pista que fa la volta pel mas de Pitarch i enllaça novament amb el barranc i l'assegador.
Seguim ara per pista, fent camí més ràpidament i passem per davant de l'entrador on enllaça el camí vell, que travessa els bancals.
Entrem tot seguit al terme d'Ares i un poc més avant, en un gran pla cobert d'herba alta, es troba la font Voltada, abeurador i lloc de descans dels ramats que pujaven per l'assegador.
Ací busquem un lloc a l'ombra per a dinar i trobem un llavador amb la taulada recentment restaurada on s'està fresc i a l'ombra i aprofitem per dinar.

Refrescant-nos al llavador de la font Voltada.

Després de dinar seguim camí passant per la font Voltada, coberta amb volta i d'on cal pouar l'aigua per a beure. Trobem un ample forcall d'assegadors, doncs d'ací mouen l'assegador de l'Hostal Nou de la Canada i el de la font Voltada. Nosaltres seguim este darrer per on passa també la pista que va cap a la Canada.

Font Voltada.

Seguim l'ample assegador que discorre entre parets que delimiten els bancals i les serrades fins que arribem a sota del mas de l'Almoina. Ací abandonem l'assegador que segueix recte i girem a l'esquerra per un assegador menys fressat que enfila amunt al mas passant pel pouet del mateix.

Camí al mas de l'Almoina, al fons la Mola del Vilar.

Passem per darrere del mas de l'Almoina i des d'ací el camí comença a pujar cap al mas de Crus, per on passa el camí vell camí de la Canada.
El camí va tota l'estona delimitat per parets de pedra i no té pèrdua, tot i què hi ha zones on la vegetació ha crescut tant que es fa difícil passar.

Mas de l'Almoina des del camí.

Hi ha un punt on hem de seguir les traces d'ovelles i passar per un vell bancal erm perquè el caixer del camí està totalment envaït pels esbarzers, rosers i altres espècies espinoses.
Finalment arribem al mas de Crus i ens acostem a la porta a saludar els masovers i lliurar el darrer llibret del viatge.
Julio i Herminia ens reben molt amablement i ens ofereixen un refresc per a apagar la sed però nosaltres ens conformem amb l'aigua. El xiquet mentrestant aprofita per fer amistat amb la gosseta del mas i es passa l'estona jugant amb ella.
Estem una estona xerrant però el temps passa ràpid i hem de marxar sinó no arribarem a hora a Ares i ens despedim, pot ser fins més tard perquè hui fan bou i pujaran al poble.
Seguint les seues indicacions eixim al camí vell de la Canada, camí que existeix des de fa segles i ha estat utilitzat per moltes coses i per això també ha tingut molts noms: camí de Terol a Tortosa s'anomenava a l'edat mitjana, camí de Vilafranca a Morella, camí carreter de la fusta des de Mosquerola a Orpesa, obert al segle XVIII, assegador reial que baixa des de les terres altes d'Aragó a els plans de Vinarós, que ja existia abans de la conquesta i per on encara passen les raberes d'ovelles i vaques.
Seguim per l'assegador avall i trobem per ell marques blanques i roges i el símbol d'"el camí".

Assegador de la Canada.

Travessem la carretera de Vilafranca i baixem cap a la Canada passant per la vora d'una bassa per a abeurar els ramats transhumants.
El camí travessa l'ampla Canada d'Ares on els camps cultivats, els menys, alternen amb els erms.
Seguim quasi recte només desviant-nos del camí un poc per passar prop del vell Hostalet de la Canada, per on segueix l'assegador però no la vella carretera que puja al coll d'Ares per Santa Eleneta. Ací abandonem elCamí que segueix travessant la Canada i retrobem la carretera vella.
Al xiquet se li fan llargs, per avorrits, els llargs trams plans de pista i el portem al coll. Hui ho podem fer perquè no anem carregats i així també podem anar més apressa.

Camí real per la Canada cap al coll d'Ares.

El camí enfila recte cap a Santa Eleneta que es distingeix al lluny gràcies a uns xiprers plantats a la vora. Unes roderes segueixen el vell camí fins que travessa la carretera de Morella i Castellfort. De l'altra banda no sembla haver cap traça de camí però quan ens posem el xiquet, que va davant, troba un senderol que sembla enfilar cap a Santa Eleneta i és l'únic rastre del vell camí, tan fressat en altres temps quan per ací baixaven els carros carregats de fusta.
Suposem que les traces de camí es deuen a què per ací encara passen el diumenge següent a la Santa Creu els romeus que van a Santa Elena, aturant-se ací.
Arribem a Santa Eleneta i trobem la capella encara amb algunes flors seques i amb els gojos a Santa Elena als seus peus, gojos que cantem tot i no saber-ne la tonada.

Capelleta de Santa Eleneta.

Des d'ací la senda puja a buscar la carretera i seguint els consells dels masovers del mas de Crus la travessem i seguim pel tros d'assegador que queda just a dalt d'ella.
Seguint per l'assegador o el que en resta després d'haver-se traçat la nova carretera encara veiem traces del vell camí de carros, entre d'altres les roderes gravades a la roca del lloc per on passaven les rodes. Roderes picades per a evitar que els carros es desviaren del camí i per facilitar-los l'ascens al coll.

Roderes per als carros a la carretera vella.

El camí està prou perdut però no és mal de passar perquè la major part d'ell està cobert de coixinets de monja.
Després d'un tros vora la carretera en tornem a eixir un tros però de seguida hem de tornar a pujar un talús a buscar-lo, de fet quan arribem dalt i assolim el vell traçat ens n'adonem que no haguerem hagut d'eixir per a res a la carretera.
Ací trobem un pastor elèctric que voreja el camí i per ell assolim el rellomet on s'alçava la Creu En Tallat, i per darrere d'ella el vell abocador de runes d'Ares, ara clausurat, i a partir d'ací el camí vell es troba ben conservat a l'haver-se usat per anar a l'abocador.
En ell trobem encara traces de roderes dels carros, i per ell seguim fins que retrobem la carretera.

Carretera vella i carretera nova.

 A partir d'ací ens queda el tros més perillós de tot el recorregut pels cotxes que passen i per no haver-hi vorera ni espai per a caminar a la vora. Per sort són tan sols uns centenars de metres i de seguida arribem a les ventes del coll, on enllaça també elCamí seguint el camí d'Ares a Castellfort, i el GR-7 que segueix el camí d'Ares a Benassal pel mas de la Mola.

El coll d'Ares.

 Si de Benassal havíem eixit este matí per la Creu del Pany de Dalt, al coll trobem el Peiró del Coll que ens marca l'entrada a Ares.
Així pel vell camí, ara carretera, per on passen aravels senders de Gran Recorregut fem els darrers metres de la travessa per arribar al poble d'Ares i tancar el cercle.
Just després de passar la font de les Piques ens desviem pel camí vell, que passa més baix que la carretera nova, i per ella entrem a Ares en dia de festa.

Ares del Maestrat.

eixim a la carretera i encara ens queden uns centenars de metres per carretera fins al coll, el tram més perillós de tota la ruta
arribem al coll i enfilem cap a ares, i a partir de les piquetes seguim el camí vell per on va el gr, entrant al poble i pujant directes a la plaça


EPÍLEG

Arribem a Ares i trobem les barreres posades i la gent preparada per al bou. Nosaltres no anem massa presentables així que anem a buscar a Óscar amb qui hem quedat per prendre alguna cosa abans de tornar-nos-en a casa.
I ací s'hauria acabat la història si no és que xerran amb Óscar ens trobem que la clau del cotxe que tenim a ares s'ha quedat a Benassal, coses de dur poc de pes. Per sort Óscar ens baixa a Benassal i així podem resoldre el problema acabant en bé els tres dies que hem passat per terres del Maestrat i els moments que hem compartit amb alguns dels seus veïns que tan amablement ens han acollit i tractat.


Ací està el track:

Powered by Wikiloc

 

Altres rutes que comparteixen part del traçat:

coll munté - roure berrugues - belluga - pinella més informació ací
gr7 - ares - benassal - culla més informació ací
barranc dels horts - nevera - ares més informació ací
slcv45 els molins d'ares
ares - molins - cantallops - mola
montalbaneta - mas de la vall - tossal de la marina
ares - mola - nevera - bc dels horts

Més informació:

• Pere-Enric Barreda Aspectes de Benassal
• Ajuntament d'Ares del Maestrat
• Barreda, Pere-Enric (2006) Crònica documentada d'Ares. I- Fonts escrites (1157-1550) (2 volums) Ed. Ajuntament d'Ares
• Elcamí
• Llop Goterris, Josep Xavier (2013) Els camins tradicionals d'Ares del Maestrat UOC  Epub

Versió accessible a la web: