dissabte, 27 de desembre del 2014

COSTUR: LA RAMBLA I EL CABEÇO

Un dissabte més tornem a Costur per disfrutar recorrent les magnifiques sendes que l'envolten, bona part d'elles netes i marcades formant un conjunt d'itineraris de curt recorregut.
En este cas nosaltres hem anat seguint alguns dels itineraris a partir de tracks de j_s_p i tjmetaler que portàvem carregats al GPS de manera que hem anat triant el camí que ens ha semblat més bé per tal de fer una volta que baixa a la rambla i puja al Cabeço doncs l'excusa era pujar al vèrtex geodèsic del Cabeço.
Hem començat la ruta davant del pavelló poliesportiu que tants records ens duu doncs ací hem fet nit més d'una vegada en la tradicional pujada a peu des de Sant Pasqual  a Sant Joan de Penyagolosa que fa el Centre Excursionista de Vila-real.
Esta vegada no hem començat pujant sinó baixant cap al Mas d'Avall pel camí del Mas d'Avall, camí que ja vam fer a finals de l'estiu quan vam estar seguint diferents senders que formen part de la ruta del Patrimoni.
Camí del Mas d'Avall.
El vell camí ara es troba formigonat i circula paral·lel a la carretera per baix travessant bancals d'ametlers i garroferes, molts d'ells encara treballats.
Veiem unes marques blanques i roges al camí, i també un altre símbol roig, i és que anem seguint elcamí , un projecte de camí cultural que enllaça tots els territoris de parla catalana i que seguirem una bona trossada.
La Fontanella.
Abans de passar el barranquet de la Fontanella trobem a l'esquerra del camí unes penyes on hi ha una xicoteta escola d'escalada, amb una dotzena de vies no massa difícils ideals per a iniciació. Uns metres més avant ens desviem a la dreta per a baixar a la Fontanella, una de les poques fonts del terme de Costur i que trobem quasi seca. Tot i això encara raja un fil d'aigua que va omplint a poc a poc la bassa d'on se reguen unes xicotetes hortes.
El Mas d'Avall.
Deixem enrere la font i entre bancals de garroferes arribem al Mas d'Avall, l'únic habitat en tot el terme de Costur i que més que un mas és un xicotet llogaret.
A les primeres cases trenquem a la dreta per un carrer que acaba a unes escales costerudes que ens deixen davant el camí de la Carrera que és per on hem de seguir.

Costur des de l'horta de la Carrera.
Deixant enrere el mas d'Avall passem per davant l'Horta de la Carrera i continuem pel camí recte avall que ens duu a l'Olivar. Ací una paleta ens marca el camí que per la dreta baixa cap al Fontanal i al Tormo. És el camí que segueix el SL 20.1.
Nosaltres seguim recte cap a la Sima pel SL 20.2 que seguirem fins a la Rambla i de retorn al Mas d'Avall.
El camí passa per la vora d'un parany de Carrasques. No serà l'únic que vorem ni el més ben cuidat però este està molt ben arreglat i té una curiosa bassa que recull l'aigua entre roques. Passat el parany comença la pujada a la Sima, lloma pelada on poca cosa creix entre les penyes que no deixen més que uns trossos de terra entremig.
El Mas d'Avall des de la Sima.
Passem per la vora dels Corrals de la Sima, dels quals només queden les parets i baixem cap a un collet on trobem es junta un camí per l'esquerra. Es tracta del camí de la Palafanga per on més tard passarem en la seua part final. De moment seguim recte per la vora d'un parany de garroferes ben cuidades.
Garrofera acapollada per a caçar.
El camí fa la volta a un tossalet i baixem a un coll on trobem una pista que seguim doncs ací està traçada damunt el vell camí.
A banda i banda del coll hi ha també dos paranys, i un poc més avant a la sobalba d'un tossal hi ha un altre parany de carrasques retallades amb cura. Abans d'arribar retrobem la traça del camí per l'esquerra del parany que s'endinsa al Pinar.
La Rambla des del Pinar.
Del pinar del Pinar només en queda la meitat, l'altra meitat se la va menjar el foc del 2006 els efectes del qual hem anat veient al llarg del camí. Ara però deixem enrere la zona cremada i passem a un paisatge molt diferent: ací els pins cobreixen tots els barrancs que davallen cap a la Rambla de la Viuda. Els bancals treballats també queden enrere i sembla que ens trobem en un racó perdut i salvatge tot i que n'és només una impressió.
Camí del Covarxo sota la Moledora.
El camí baixa poc a poc passant per la Selleta, on hi ha una bassa d'aigua temporal i continua per dalt dels cims cap a la Moledora.
Quan s'acosta trobem una bifurcació de camins. Per la dreta baixa el camí al mas de Mulató, molt fressat, però nosaltres seguim per l'esquerra cap a la Cova del Covarxo que queda ben prop.
Baixada a la cova del Covarxo.
Un poc més avant una paleta i una fita marquen el punt de baixada a la cova. Un entrador d'accés als vells bancals de cultiu, ara substituïts pel pinar, és el que en baixa.
L'entrador ens permet vore diferents tipus constructius de pedra en sec mentre baixem a la cova del Covarxo.
Cova del Covarxo.
Després de vore la cova per fora (doncs cal encordar-se per a entrar i eixir) retornem al camí del Covarxo i continuem la llarga baixada a la rambla.
El camí va girant i no baixa directament a la rambla sinó que ho fa al barranc del Covarxo que seguim uns metres avall cap a la rambla però que abandonem de seguida per seguir una senda que puja a l'esquerra seguint l'assegador del Perxet.
Barranc del Covarxo.
Esta senda està molt destrossada per les motos d'enduro que, es nota, passen sovint per ací. També hem vist senyals de pas de motos al camí del Covarxo però no està tan malmés per les dos rodes com esta on alguns trams estan molt desfets.
És llàstima que amb tan poc temps poden fer malbé els costosos empedrats dels camins fent-los pràcticament irrecuperables i no val l'excusa dels moters que "ells són qui mantenen els camins" doncs jo mai n'he vist cap netejant una senda.
La Rambla des del camí a Vilamboc.
Conforme anem pujant tornem a vore la Rambla, allà baix, i de l'altra banda el terme de Vilafamés i vells coneguts nostres com la Bassa de les Oronetes, la Penella o la Miloqueta.
La Molinera.
Per la dreta i baix nostre queda un planet treballat. Es tracta de la Molinera per on passa el GR-33 camí de les Useres en un tram per pista llarg i monòton.
Nosaltres però anem per una senda molt entretinguda que ens puja a Vilamboc.
Arribant a Vilamboc.
El sender acaba en un ample caminal per on hem de seguir uns metres i de seguida ens desviem a l'esquerra per un altre camí, també ample. L'assegador del Perxet continua recte. Ens trobem ara a la Lloma, tot i que el més alt de la Lloma el deixem a la nostra dreta.
Bancals de garroferes a la Lloma.
La major part del que anem trobant són bancals treballats o ja deixats ermar de garroferes i oliveres, però passem algun tram que mai s'ha artigat i on podem trobar encara grans carrasques, ginebre i sobretot pins. La vegetació que tocaria haver i que pot ser algun dia retorne al seu antic esplendor.
Carrasques, ginebres i pins a la Lloma.
El camí va fent voltes sense pujar ni baixar i ens aboca finalment a la pista de la Lloma, ampla i formigonada, que seguim cap a Costur que queda davant nostre.
Costur, el Mas d'Avall i el Cabeço des de la pista de la Lloma.
Després d'una revolta de la pista trobem la marca del SL encreuada i ens fixem bé veient que per l'esquerra continua el camí de la Lloma que baixa cap al barranc del Collao.
Camí de la Lloma.
El camí està molt tapat per la malea que creix amb força després de l'incendi però encara es pot passar. És llàstima que un camí empedrat tan bonic estiga quasi perdut però pot ser és millor així perquè escaparà de la destrossa que fan les motos en altres camins del terme.
Baixant a travessar el barranc del Collao.
Travessem el barranc i el camí es fa més clar i puja un poc entremig d'un mar d'argelagues i pinatells que creixen per tot arreu i aboca a la pista que entra cap al Pinar.
Seguint les marques (i els tracks) continuem pista avall fins al barranc de la Palafanga i ací busquem un camí que ressegueix el barranc per la vessant esquerra (dreta orogràfica).
Camí de la Lloma al barranc de la Palafanga.
El primer tram del sender està prou tapat però tot seguit millora un poc. El camí ix del barranc i puja per una vessant coberta de carrasquissos que han rebrotat després de l'incendi. És llàstima perquè passaran encara molts anys abans que el paisatge torne a ser semblant al que hi havia i és que en un moment de foc es perd el treball fet per la natura en decennis.
Camí de la Palafanga.
Conforme pugem enllacem amb el camí de la Palafanga que corre d'esquerra a dreta nostra i que enllaça amb el camí del Covarxo. Este sí està ben clar i xafat doncs per ací passa la carrera de muntanya de Costur i s'ha netejat i xafat molt.
El camí retorna al barranc i continua per dins fins que n'ix travessant un bosquet de carrasques.
Per dalt del bosc el camí puja amb força i es fa més ample i formigonat, es nota que és un camí important.
Una trobada agradable.
Just quan estem a meitat pujada ens trobem un vianant que baixa i és una trobada agradable perquè és un vell conegut nostre, Juanma, que ens ha fet de guia en més d'una ocasió pels voltants de Costur i del Mas d'Avall, que és sa casa.
El saludem i enraonem un poc abans de continuar camí, ell avall i nosaltres amunt cap al Mas d'Avall.
Font, llavadors i bassa del Mas d'Avall.
Abans d'arribar al Mas d'Avall passem primer per les seues hortes, i més amunt per la bassa d'on es reguen, situada vora la font i llavador. Tot un exemple d'aprofitament de l'aigua.
Camí del Collao.
Des de la font pugem al Mas d'Avall i passem el poble per agafar el camí del Collao, que ja vam fer l'última vegada que vam estar per ací.
Pujant pel camí del Collao retrobem les marques d'elcamí, que havíem abandonat al Mas d'Avall i que ens acompanyen mentre pugem cap al Collao.
Pista cap al Cabeço.
El camí arriba a una pista ampla. El camí del Collao continua recte per la pista que s'ha superposat damunt d'ell, mentre que per la dreta baixa elcamí cap a les Useres seguint l'assegador de la Palafanga. Nosaltres no seguirem ni l'un ni l'altre camí sinó que girem a l'esquerra i seguim una pista que puja costera amunt, si fa no fa, en la mateixa direcció que l'assegador però sense pujar recte.
Bancals de garroferes cuidats i treballats a la Maona.
Per la dreta trobem encara bancals de garroferes ben cuidats i treballats i també un cocó net i arreglat i encara en ús per arreplegar l'aigua de pluja que ara trobem ple.
També trobem caçadors doncs estan fent un concurs de cacera local i ens conten que en tota esta vessant han soltat perdius i estan caçant-la. Com són molts els qui cacen a la perdiu en una zona menuda van amb jupetins grocs o taronja per poder distingir-se tot i què, per sort, les escopetes i la munició de caça menor no és tan perillosa com els qui van al senglar.
Cocó tapat.
La pista acaba poc després de passar per dalt dels bancals treballats (que per a això deu ser) i continua una senda amunt cap al Cabeço que es junta amb el camí que passa des del poble al Collao pel Cabeço i mas de Corones, seguint l'assegador.
Es per este que enfilem l'últim tram de pujada cap al tossal del Cabeço. Però el vèrtex no està a l'assegador sinó al costat, a una redona que és descansador, i en ella s'alça el vèrtex geodèsic.
Tossal del Cabeço.
Des del tossal hi ha unes bones vistes de les terres del Maestrat i part de l'Alcalatén, com toca. Abans de l'incendi les carrasques tapaven bona part de la vista però ara entre els vells troncs cremats podem vore la mar.
Vèrtex del Cabeço.
Ens fem la foto i piquem uns rotllets i continuem fent via cap a Costur que ja està ben prop.
Baixem seguint un dels assegadors que mouen des del cim del Cabeço, on se'n junten, almenys tres que pugen des del Collao, el Mas d'Avall o Costur. Este que seguim baixa recte als Pous de Costur.
Ací es nota clarament l'impacte de l'incendi de l'any 2006, així com la regeneració natural que s'està produïnt. O pot ser ho note més per haver-ho conegut abans i just després de l'incendi.




Baixant al poble.
El mateix camí abans de l'incendi ...
... i just després.
I és que este és el camí que seguim des de fa anys per a pujar des de Vila-real a Penyagolosa.
A la part baixa del Cabeço trobem uns femers vora el camí. Ja no en queden molts i resulta un element etnològic singular però necessari per a aprofitar el fem dels animals doncs este s'ha de tapar per a "coure's" i poder aprofitar-lo com a adob. Com que ja quasi no queden animals ja no cal fer el procés i els femers que s'estan als afores del poble: forats a terra voltats per una paret menuda; ja no tenen raó de ser i resten abandonats quan no han estat engolits per les noves edificacions.
Femer.
Un poc més avant trobem un altre element etnogràfic important i destacat: els pous de Costur. Es tracta d'una gran construcció de pedra seca que serveix per a emmagatzemar aigua per al consum del poble, que està a la vora. És l'exemple d'aljub de pedra seca més gran que conec i consta de dos aljubs units, coberts amb volta de pedra seca que recullen l'aigua del tossal del Mollonàs.
Pous de Costur.
S'han restaurat amb gust i encara recullen l'aigua de pluja usant, com antigament, argelagues seques com a filtre natural. Tot un exemple d'ús dels elements de l'entorn.
Argelagues seques. Els filtres tradicionals per a l'aigua.
Des dels pous ens queda enfilar cap a Costur pel camí del Collao entrant al poble per dalt i travessant-lo de dalt a baix per acabar la ruta.


Ací està el track:


I ací altres rutes que comparteixen part del camí:
costur - mas de la lloma
una volteta per Costur pels senders del patrimoni
sant pasqual - sant joan per xodos

Més informació:

  • Almela Agost, Jesus (2011)"Catalogo espeleológico de Costur" Berig nº 11 abril 2011 accessible a la web <http://www.cuevascastellon.uji.es/articulos/berig11_costur.pdf>
  • Ribes Miquel, Josep Miquel El repartiment de l'aigua de reg a les hortes de Costur (l'Alcalatén) accessible a la web <http://patrimonidecostur.blogspot.com.es/2014/05/hortes.html>
  • Blanco Fernández de Caleya, Enrique (1989) Proposición de Clasificación de las vías pecuarias del término de Costur Conselleria d'Agricultura accessible a la web <http://cartoweb.cma.gva.es/documentacion/forestal/vias_pecuarias/fdvp/120496/>
  • Ribes Pallarés, Josep Miquel Toponímia dels pobles valencians: Costur Ed. AVL, 2006 accessible a la web <http://www.avl.gva.es/va/publicacions/Col-lecci---Onom-stica--/S-rie--Topon-mia-dels-Pobles-Valencians-/COSTUR->
  • Arnau Juan, Òscar i Fuster Puig, Pau L'Alcora. Mapa del terme municipal. Ed. Ajuntament de l'Alcora, 2008.  Es pot descarregar el mapa ací.
  • Minuta del MTN del término municipal de Costur, IGN, 1938
  • Minuta del MTN del término municipal de Costur, IGN, 1909
  •  A.C. La Fontanella
  • Patrimoni de Costur
  • Ajuntament de Costur
  • Una volteta
  • Ves a paseo
  • Vivim al Mas d'Avall
  • Costur Natura

divendres, 26 de desembre del 2014

DES D'ARAIA AL CABEÇO BLANC PEL BARRANC DEL LLOSAR

Hui tocava pujar al Cabeço Blanc, on hi ha un vèrtex geodèsic i unes magnífiques vistes de la Plana ... i molt més. Fins a dalt s'arriba fàcilment amb cotxe doncs està a pocs metres de la carretera d'Argelita a Llucena i una pista entra a la caseta de vigilància forestal bastida a la vora del vèrtex. Però calia buscar-li una ruta més atractiva per a pujar i, buscant tracks per a fer una ruta pel Salt del Cavall en vaig trobar un parell de gsda i de Onedim que juntant-los podien donar molt de joc, així que a partir d'eixos tracks he muntat la ruta de hui. La idea era mirar de fer la baixada pel Cabeço Roig si això era possible, però se'ns ha fet tard i ni ho hem intentat. Queda pendent per a una altra ocasió.
Amb la ruta muntada només calia esperar el dia per a fer-la ... i ha passat quasi un any fins que per fi l'hem anat a fer. Finalment només hem anat Àlvar i jo perquè li la tenia guardada doncs sé que és una ruta de les que li agraden: amb dificultat tècnica i d'orientació i un punt d'aventura.

Hem eixit d'Araia a punta de dia seguint el camí del mas de Marco per on també passa el PR-CV-120 o camí dels pelegrins de l'Alcora.
Araia.
El camí mou per dalt de les antigues escoles d'Araia ara reconvertides en Bar a falta de xiquets. Travessa un vell terrer i continua per un terreny argilós que l'ha desfet molt en esta primera part que fa costera.
El camí continua per la vora d'un barranc mantenint l'altura i passant per baix d'uns camps treballats abans d'arribar a dalt de tot d'una lloma per on passa el camí de la Palmosa. Ací el PR continua recte baixant a travessar el barranc del Salt del Cavall per anar al mas de Marco mentre que nosaltres girem a l'esquerra per l'ample camí que ressegueix un assagador.
El camí passa per la vora d'uns bancals treballats on hi ha també una quadra per a cavalls fins que arriba a un punt on la pista gira a la dreta mentre per l'esquerra baixa una senda al mas del Rogle. Aci seguim recte per un camí que es fa senda muntant un tossalet.
Assegador de la Palmosa.
El camí s'obre pas entre el pinar jove que creix per tot arreu. Quan arribem dalt ja veiem de l'altra banda el camí que ens espera: la Fos del mas de Gual que s'obre pas entre les Calçades i el Pinar de Lliberato.
Però encara no hem arribat així que continuem recte i el camí ens aboca a la pista del Salt del Cavall, traçada damunt l'antic camí de Llucena a Araia.
Arribem a un coll sota els Cauets, ja dins del terme de Llucena i on hi ha un encreuament de camins: per la dreta continua el camí a Llucena mentre per l'esquerra baixa una pista cap al mas de Gual travessant el barranc del Llosar. Nosaltres no seguirem ni l'un ni l'altre sinó que continuem recte per un camí de ferradura que puja cap al mas del Llosar per una antiga mina de ferro i dit per això camí de la Mina.
Camí de la Mina.
Quan portem ja un tros de camí i abans d'arribar a les faldes dels primers grans tossals ens desviem seguint unes fites que ens condueixen cap a la Fos del mas de Gual que s'obri entre nosaltres i el mas. Ací el barranc forma una gorja al travessar les muntanyes, igual que fa el barranc del Salt però molt menys espectacular. Un antic sender passa per la fos resseguint les parets del barranc a banda i banda i travessant-lo en la seua part més estreta salvant un pas que deguere tindre al seu temps algun pont de fusta. De l'altra banda trobem unes cabres que el segeuixen un tram i continuen costera amunt. D'esta l'aprofita el sender d'accés a la zona d'escalada d'Araia situada a les parets del migdia del barranc.
Zona d'escalada de les Calçades.
Passem sota les parets d'escalada, travessades per xapes i on hi ha alguna corda que s'han deixat els escaladors per no haver de tornar a passar-la i ens separem del senderol que baixa a travessar el barranc mentre nosaltres continuem sota les parets remuntant el barranc.
Passamà a les vies d'escalada.
A partir d'ací ens cal tirar mà del track d'una ruta feta per Pascual i on van participar Emilio i Casiaventurilla. Hui la seguirem un bon tros fins al mas de Gual.
Barranc del Llosar.
El track ens porta per la vora del barranc remuntant les parts més difícils fins que trobem un lloc on poder baixar i seguir remuntant-lo per dins.
Les cabres que havíem vist abans també van remuntant-lo però per fora i per dalt nostre.
Cabres.
Este tram de barranc és prou encaixat però no trobem cap ressalt insuperable i només cal posar les mans de tant en tant fins que arribem a un punt on hi ha un xicotet salt fàcilment evitable per la dreta. Dalt hi ha una reunió muntada per un grup de taleros aficionats a la muntanya fa uns anys per poder fer el descens del barranc.
Savines al barranc sec.
Superat el salt el barranc es fa menys estret i més obert encara que continua sent de pedra de manera que no hi ha quasi vegetació que dificulte el caminar fins que després de deixar un braç que ve del nord gira a ponent i passa a ser un barranc normal, tapat en part per la malea i sense massa desnivell.
Tram superior del barranc.
Seguim el barranc per la vora on hi ha traces de sender que ens porten a una pista que baixa des de la carretera d'Argelita. Uns centenars de metres barranc amunt queda el mas del Llosar que li dona nom on no és difícil arribar pels bancals treballats que encara hi ha.
Però nosaltres seguim la pista a l'esquerra passant sota un pinaret de pi rodeno que creix als vessants silicis que han substituït a la calcària en este tram, i travessant-lo arribem dalt d'una lloma calcària on el pinar quasi desapareix i la pedra torna a aflorar a la superfície no deixant crèixer més que al romer, coscoll i algunes argelagues.
Lloma dalt de les Calçades.
Seguint el track de la ruta de Pascual busquem una senda poc clara, amb una fita a l'entrada, que avança per dalt la lloma cap a llevant. Les vistes des d'este punt són impressionants i podem vore totes les muntanyes que s'estenen des de Penyagolosa a la mar.
Amb eixes vistes però sense perdre de vista el senderol que seguim continuem portant la mar davant fins que arribem a un punt on hi ha restes d'una antiga construcció. Ací trobem clarament les traces del camí de les Calçades.
Les Calçades.
El camí baixa ample i clar i amb molt poca pendent fent llaçades i llaçades cap al mas de Gual que queda baix nostre. Segurament d'este traçat deu derivar el nom de les Calçades, i deguere ser un camí important quan es va invertir tant d'esforç en la seua traça i acabat.
Revoltes del camí a les Calçades.
Tot i que no s'ha netejat es passa prou bé i podem seguir tot el vell camí llevat d'un punt on està totalment colgat per les argelagues i s'ha obert una traça alternativa.
Quan deixem enrere la lloma calcària i passem a un terreny més margós el camí es troba més malmés per l'erosió però és suficientment clar com per a seguir-lo sense problemes fins a l'era del mas de Gual.
Passem per davant del mas de Gual i continuem per la pista que hi puja fins que assolim un collet al Pla del Sabino. Per ací passa una pista que ve dels Cauets i nosaltres la seguim per la dreta cap al barranc d'Araia.
El Cabeço Blanc des del Pla de Sabino.
Com que se'ns fa tard fem la baixada a bon pas o corrents perquè encara hem de pujar al Cabeço, que per això hem vingut.
Baixant al barranc d'Araia.
La pista travessa el barranc i enllaça amb l'ampla pista que des d'Araia puja al mas del Moro. Esta la seguim a la dreta i amunt per la vora del barranc.
Passem sota el mas d'Aguilera que conserva els bancals treballats i travessem el barranc novament, ací anomenat barranc de la Solaneta per la partida de la vora.
Continuem un tros més per la pista fins que gira en una revolta tancada a la dreta. Ací seguim recte guiant-nos amb el track de gsda però evitant unes caixes d'abelles que hi ha just a la vora.
El track ens porta per la solana buscant les traces d'un vell camí que travessa novament el barranc i el remunta per l'altra banda fent algunes voltes i enfilant finalment cap a la Fos del mas del Moro, oberta pel barranc de la Solaneta.
Crestera de pujada al Cabeço.
Nosaltres ací ja no ens guiem pel track ni pel vell sender sinó que continuem recte per unes penyes i, més amunt anem buscant el millor pas seguint els camins oberts per les cabres.
Tram final de la pujada.
La vegetació, que consisteix bàsicament en ginebres i alguns romers acompanyats d'herbes, no ens dificulta gens el pas. No passa el mateix amb la pendent que puja de valent.
Per sort conforme anem pujant es va suavitzant la costera per donar pas a l'ampla lloma del Cabeço on destaca la taca més verda de la caseta dels forestals que ens serveix de guia.
Cim del Cabeço Blanc.
Arribem al cim i fem un mos que ja és hora, però no ens estem gens dalt i no podem disfrutar de les magnífiques vistes que ofereix.

Se'ns fa tard i encara ens queden quasi 7 km que hauriem de fer en menys d'una hora per anar bé, així que de seguida tirem cap avall.
Baixem al recte buscant l'assegador real d'Aragó i la pista que el segueix i ací trobem una rabera de cabres que s'estan prenent el sol al carasol del Cabeço i ens miren tranquilament.
Baixant al camí real.
La baixada resulta també molt més fàcil del que havíem pensat doncs les cabres han obert sendes per totes bandes i només ens cal anar seguint les que ens porten al Camí Real d'Aragó que segueix la ratlla de Llucena i Fanzara.
Arribem al camí real d'Aragó o assegador real d'Aragó per on passaven les raberes d'ovelles des de les terres altes d'Aragó a extremar a la Plana. Ara ja només passen alguns cotxes, pocs, algun ciclista i uns pocs senderistes com els que pugen des de Fanzara a Penyagolosa seguint-lo.
La Plana des del Camí Real d'Aragó.
El camí deixa a l'esquerra el Cabeço Roig i a la dreta el Cabezo Royo. Per al nom no es van calfar molt el cap doncs la pedra calcària ací pren un to més rogenc mentre que al Cabeço Blanc és més blanquinosa.
L'assegador baixa dret però nosaltres fem algunes de les revoltes que fa la pista que ens fan fer més camí però ens estalvien les punxades. Passem per davant del mas de Parra que no s'ha de confondre amb el mas de la Parra, també dins el terme de Llucena però prou més lluny.
Només passar el mas es troba la fita que parteix els termes de Llucena, l'Alcora i Fanzara i el Camí Real ara fa de límit entre l'Alcora i Fanzara.
Coll a la Balsa.
Baixem per un pinaret fins que eixim a uns bancals on es troba el corral de Brisca, dalt la partida de la Balsa de Fanzara. Ací abandonem el Camí Real i la pista i girem a l'esquerra per una vella pista que els regalls de l'aigua han convertit en senda i per on baixem cap al mas d'Antolino.
Camí al mas d'Antolino.
Baixant pel camí que un poc més avall es fa pista transitable per a cotxes arribem al mas d'Antolino, totalment assolat.
Per entre les cases del mas continua el vell camí que baixa entre els vells bancals d'oliveres a buscar un barranquet que travessa i continua per l'altra banda.
Camí del mas d'Antolino.
El camí aboca al pou de la Serra (que busquem i no trobem) i passa per dalt la Foieta la Serra. A partir d'ací ja entrem en una zona més humanitzada i comencen a haver bancals treballats que, quan enfilem les faldes de la Serra cap a Araia, deixen pas a una espècie d'urbanització amb xalets nous que envolten el vell mas dels Coixos.
Masos d'Araia.
Estem ja als masos d'Araia. Un conjunt de panyets de masos que s'escampen per tota la contornada del poblet. Tots els que anem trobant es troben en bon estat i encara en ús encara que no en tots s'hi visca tot l'any.
El camí ens baixa a la carretera que puja fins al mas de Batxero i per ella arribem al mas de Torner.
No seguim però la carretera sinó el vell camí que travessa recte entre les cases i ens baixa a la font del mas, amb llavador.
Araia.
Travessem la carretera i arribem a Araia travessant el poble per la plaça on s'alça l'ermita que fa d'església fins la font i llavador des d'on pugem a les escoles per acabar la ruta.



Ací està el track:


I ací altres rutes que comparteixen part del camí:

XVII Pujada de Fanzara a Penyagolosa
Al Salt del Cavall per la Cova de l'Ocre i la Lloma de les Clapisses
Del mas del Rogle al Salt del Cavall pel molí del Ros i les Calçaes
Sant Pasqual - Llucena - Sant Joan

Més informació:
  • Arnau Juan, Òscar i Fuster Puig, Pau (2008) L'Alcora. Mapa del terme municipal. Ed. Ajuntament de l'Alcora. accessible a la web <http://www.lalcora.es/files005/images/mapaanvers.pdf>
  • Muñoz Badía, Ricardo (1996) El Maestrazgo, l'Alcalatén, Ducado de Villahermosa. Ed. Antinea
  • Cartoweb
  • Ajuntament de l'Alcora
  • (1920) Minutas del MTN del término municipal de Lucena del Cid. IGN
  • Muncharaz Pou, Manuel (1984) Actas de clasificación de Lucena del Cid. Generalitat Valenciana.
  • Escrig Fortanete, Joaquin (coord.) ( 2011) La Llucena masovera