XVII PUJADA FANZARA A PENYAGOLOSA

Quan el meu amic Javi em va tocar i em va dir "m'acabe d'apuntar a la pujada de Fanzara a Penyagolosa, t'apuntes", sense pensar-ho massa vaig dir que si. Si ell podia fer la marxa jo no anava a ser menys. Però al final per poc em passa factura tot i que no és una marxa pesada però si prou llarga.
Ja fa dèsset anys que la gent de Fanzara ve pujant a Penyagolosa i s'ha convertit en tota una tradició. Ara però als veïns de Fanzara s'han afegit també visitants i caminadors d'altres llocs en una marxa ja clàssica que enguany organitzava "la Cuadrilla del Parany" tal i com es mostra a la informació de la marxa que es pot vore al blog de Bilbo.
Així que a les cinc del matí d'un dia fred i, una vegada més este hivern, ventós; allí que ens vam reunir vora una setantena d'excursionistes per  pujar fins a Sant Joan. Allí Javi em va presentar a Vicente, del blog Los caminos de Bilbo, un dels organitzadors de la ruta i que fa anys que ve fent-la.
Després de la foto de rigor eixim del poble pel llavador a buscar el camí de l'Olivaret que puja a buscar el pas reial d'Aragó que des de Penyagolosa baixa cap a la Plana.

Eixint de Fanzara.

Seguirem doncs el camí que han vingut fent, i encara fan, els pastors que pugen (o baixen) a extremar des de la Plana i rodalies a la Serra de Gúdar.
La primera meitat de la ruta discorre completament per pista i es fa un poc monòtona, més si cap per fer-la de nit i sense poder vore res. Però la companyia i la conversa supleixen totes les possibles mancances.
Així a l'hora que havíem d'estar dormint anem fent camí cap a Penyagolosa. Les previsions donaven aigua però no plou i sembla que els núvols van marxant; també aire, i de moment no bufa; i també fred però encara som a l'hora freda abans de l'alba i la temperatura és prou agradable, encara que no fa calor.
Encara que no podem vore'l, travessem l'Olivaret i el barranco de la Laguna, començant a pujar lentament però sense pausa. Un poc més vant tornem a travessar un altre barranc, el de la Bailesa i torna ha haver una costera més empinada fins que passem vora les runes dels corrals que hi ha a la Cueva Bota.
Quan sembla que ja hem pujat prou i en uns bancals que s'estenen als peus del Cabezo Royo fem una aturada per reagrupar la gent i agafar forces per a la part final de la costera.
Ja a punta de dia es distingeixen les llums de la Plana i la claror del sol que vol apareixer malgrat els núvols alts que encara hi ha.

Parada per recuperar forces.

Després d'un breu descans continuem camí per a enllaçar amb el camí que puja des d'Araia i on enllacem amb el ramal principal de l'Assegador Reial d'Aragó, just dalt del mas de Parra, al límit entre l'Alcora i Llucena.
El camí s'enfila entre els pins joves que van recuperant el lloc que van perdre després de l'incendi del 93 i que li donen un toc verd al paisatge. Paisatge que ara, ja clar, podem observar i si de tant en tant fem la vista enrere s'estén cap a la Plana i guanya en vistositat conforme anem guanyant altura.
L'assagador passa entre els termes de Llucena i Fanzara, i fins als peus de Penyagolosa continua sempre per la divisòria d'aigües que és a la vegada ratlla entre pobles i límit lingüístic entre el castellà i valencià.
El camí passa als peus del Cabezo (de Fanzara, un de tants cabeços d'este tros) i deixa a la dreta un entrador al mas de Carlos i al Cabeço Roig (un més) i enfila la part alta del barranc del Campissano, deixant el Cabeço Blanc (on hi ha una caseta de vigilància forestal) a la dreta.
Les blanques calcàries del Cabeço Blanc contrasten amb el vessant nord del Cabezo, cobert de coscoll.
Remuntant el darrer tros de camí arribem al Pla de la Llacuna, encara que no trobem la Llacuna enlloc.
Ací veiem davant nostre per primera vegada la imatge inconfusible de Penyagolosa, encara que prou lluny. Ací també comença a bufar un aire fred que s'enduu els núvols encara que no completament.

Penyagolosa des del Pla de la Llacuna.

Eixim a la carretera d'Argelita a Llucena just al Pla, travessant un paratge alt i pla clapejat de carrasquissos i ginebres i baixem un poc cap a la font del Mas del Moro, que deixem a  la dreta, just on entra la pista al mas. Nosaltres seguim per la carretera trasponen el Collado del Mesón per fer una baixada i pujada cap al mas del Perxano.
El mas del Perxano, igual que el del Moro i la majoria de masos que ens trobarem fins als peus de Penyagolosa no és un mas solitari tal com ho són a bona part del Maestrat o els Ports sinó més bé una masada composta d'una dotzena llarga de cases que formen un carrer, molts d'ells en bon estat i arreglats com a vivendes de cap de setmana.
Ací abandonem el camí real que enfila recte, mentre que la carretera fa una revolta per passar per dalt de les llomes sense perdre altura. Però encara que fem un poc més de tros paga la pena perquè passem per un dels millors miradors de la ruta, just a la capçalera del barranc que baixa per la Creueta i on s'estreten les llomes. Des d'ací un enlairat mirador ens ofereix unes vistes immillorables sobre el castell del Boi Negro, el barranco Hondo i el congost del riu Villahermosa entre Ludiente i Argelita. I si mirem de l'altra banda podem vore al lluny la Plana i la mar.
No ens estem molta estona doncs l'aire cada vegada és més fort i sobretot més fred i cal continuar la marxa que la llonganissa és molt llarga.
Continuem ruta passant el Collado de la Loma i deixant a la dreta l'assolat mas del Barber fins que trasponem una nova llometa darrere la qual està ja el Mas del Juncar, la primera parada seria del dia i on toca esmorzar. El Juncar és una altra de les masades que trobem pel camí. Esta un poc més arreglada encara que no trobem ningú.

Esmorzant al Juncar.

Esmorzem al recer de l'aire que bufa però amb fred, de manera que a l'acabar d'esmorzar no notem les mans. Per sort l'organització ha dut termos de llet i café per a entrar en calor, encara que amb el fred que fa la calor no dura molt.
No és el millor lloc ni moment, però és ací on tinc el plaer de conèixer en persona a Emilio, del blog Caminando hacia las alturas a qui només coneixia gràcies a les seues magnífiques cròniques. El dia però no és el millor per seure i xerrar així que reprenem la marxa seguint la carretera i passant pel costat de la font del Juncar i just després abandonem la carretera per enfilar recte a Penyagolosa pel Camí Reial d'Aragó.

Continuació del Camí Reial d'Aragó.

El camí continua per la ratlla de termes, però ara ja no va entre Argelita i Llucena sinó entre Ludiente i Llucena i travessa amples llomes cap a la Reduela.

Lloma del Olmo i al fons Penyagolosa.

Tardem molta estona en tornar a entrar en calor i no és que passem les assolades cases del mas de Reduela que tornem a sentir-nos les mans.
Passat el mas enfilem la part més alta de la lloma on es troba el vèrtex geodèsic de la Cantera i, abans de baixar, fem una foto de grup (que podeu vore al blog d'Emilio o al de Vicente).
Just al agrupar-nos per fer la foto trobe a Jesús del blog andacontiocanya, i fem camí xerrant, com no pot ser d'altra manera, de les excursions fetes i per fer.
Des d'ací la pista que corre per damunt del pas reial es separa per fer una llarga volta per baixar al Pla de la Foia de la Nou. Nosaltres seguim el vell camí, primer més ample i després simplement un sender estret entre parets de pedra que ens aboca al pla, on l'assagador corre ben ample entre dos parets de pedra.

Travessant el Pla de la Foia de la Nou, rectes a Penyagolosa.

Ací enllacem amb el PR-CV-327 que ve des de Llucena per la font de l'Esqueix i el collet de Ferrís, i el seguim cap a la Venta Marieta. Travessem l'ample pla i pugem per l'altra banda deixant els masos de Felipe a la dreta i un mas nou a l'esquerra i pugem una nova llometa i encetem la baixada cap a la font de la Penella. Seguim recte a la font quan el PR es desvia cap al mas de Magdalena.
Deixem a l'esquerra la font de la Penella, un simple pouet amb poca aigua, i encetem la pujada cap a la Pedrera, abandonada de fa anys i on es va arribar a traure argila.

Pujant cap a la Pedrera.

Remuntem un barranquís que forma part de la capçalera del barranc del Salt del Cavall i just a la part de dalt, on hi ha una ampla explanada, tornem a trobar els cotxes que ens estan esperant per fer un descans.
Ací ens passa Emilio que s'havia entretingut fent-li fotos a la font de la Penella (i que ha penjat al blog).

Emilio i companyia.

Fem un glop, un mos i unes fotos de grup, i hi ha qui s'està un poc més mentre els primers ja mouen cap a la següent fita del dia; el port del Remoldador.

Agafant forces.

Continuem pujant un poc, doncs encara ens queda un poc per coronar el port. Des d'ací les vistes cap a Penyagolosa són magnífiques i també podem vore, un poc desdibuixada a la distància, la blanca testa de Javalambre.
Travessem la carretera i continuem pel vell camí ramader, paral·lel però per dalt la carretera, on el camí s'ha convertit en una estreta sendera entre les argelagues i romers. Encara que ja hem passat el port continuem pujant fins que arribem a les envistes del mas del Negre, encara habitat.

Baixant cap al mas Quemao. A l'esquerra el mas del Negre i al fons el Tis.

Des d'ací el pas baixa a buscar el mas Cremat, com li diuen a la banda de Llucena, o mas Quemao, nom amb que se'l coneix al Castillo, d'on forma part.
El mas Quemao fou el mas més gran de tota la contornada i era una de les grans masades del Castillo juntament amb Roque Chiva, el Royo o la Loma. En ell hi havia tenda i taverna per als masos del voltant i també per als pastors i traginers que pujaven pel pas reial cap a Aragó o cap a la Plana. Era també punt d'aturada per als ramats transhumants a la pujada i baixada cap als extrems.
Just abans d'arribar tornem a trobar la pista que puja a Penyagolosa seguint, més o menys, el pas reial d'Aragó. Nosaltres la seguirem en el seu camí, llevat d'alguns punts on la pista fa més volta per evitar alguna forta costera o algun pas estret i es separa del camí real.

El mas Quemao i Penyagolosa al fons.

Passem vora el mas i enfilem una llarga recta que travessa el Pla de les Beces. Des d'ací veiem clarament la silueta de Penyagolosa que destaca al fons.
Portem poc més de la meitat del camí però a mi les cames comencen a fer-me mal; pot ser pel fred, pot ser pel ritme, o per alguna altra cosa, però cal apretar i continuar, que no es diga.

Penyagolosa des del Pla de les Beces.

Passada el bassot del mas del Campo la pista es desvia del pas i just ací ens esperen els cotxes per fer una nova parada, al solet i sense massa vent, per fer un glop, un mos i recuperar forces.
Després del descans continuem camí passant per la vora del mas del Campo i encetant un dels trams més deliciosos del camí; la Costera del Campo que, per sort, fem de baixada.
Ací el camí es converteix en una senda ben estreta, tallada entre dos roques i després sobre un marge penjat del pendent.

Senda a la Costera del Campo.

Passat el flanqueig davalla cap a un collet fent un parell de llaçades mig perdudes i el paisatge canvia. La pedra deixa pas a l'algep i només alguns pins creixen d'ací i d'allí i sense quasi vegetació en un paisatge que recorda les muntanyes del Vinalopó. En canvi si girem la vista sota el cingle del Campo creixen els roures.

Penyagolosa des de la Costera del Campo.

Arribem així al coll de Portapous, punt per on passa el camí de Llucena a Villahermosa tal i com recorda un pal indicador. Ací també enllacem amb la pista que havíem deixat dalt al mas i la continuem en una forta pujada sota una ombria amb pins que es van escapar al gran incendi del 94 que va arrasar part dels paratges que ara travessarem.
A partir d'ací el camí puja sota els pins i, tot i que en algun lloc es pot vore l'antic sender un poc per sota la no va pista, no és totalment practicable.
Passem per l'ombria del Lloma Fria, just dalt del Algezar, on encara es veuen les restes de l'antiga mina d'algeps, i quan arribem al punt on acaba la lloma un cotxe està esperant-nos per evitar que ningú es perda i tots agafem el sender que gira a l'esquerra per seguir la marxa.
A l'esquerra tenim el barranco de Juaneta que baixa des de la cara sud de Penyagolosa i que no deixarem fins als Collados, abandonant així el camí Real que puja per la Lloma Saltadora i el Comptador, i que retrobarem al Pla de la Creu (o Llano de la Cruz).
Una vella pista, ara senda, trenca la monotonia de tanta pista i ens aboca a les costeres que des del mas d'Agustina baixen cap al barranc.
Deixem a l'esquerra el Majano i a la dreta, i dalt, el mas o masada d'Agustina, amb les cases caigudes i mig assolades, i passem per una vessant coberta de carrasques joves, rebrotades després de l'incendi, que alternen amb alguns pins que es van salvar de la crema. Com que estem encara a l'hivern els colors són freds i apagats però a la primavera i a la tardor les fulles dels roures i dels cirerers de pastor que clapegen la vessant segur que li donen un to de color a l'aiguavés.

Carrascals del mas d'Agustina.

Ens acostem al nou punt de descans, la bassa d'incendis del refugi del mas d'Agustina. Abans d'arribar però passem un tros ben bonic, sota un pinar de pi ver que va escapar al foc i que dona una imatge de com era el paisatge abans de l'incendi quan els pinars s'estenien pels voltants del mas d'Agustina i per la serra del Montordí cap al Cabeço de Cogom.
Travessem el barranc del Mas d'Agustina i enfilem la darrera pujada fins la bassa on, tot i el fred, hi ha qui descansa els peus ficant-los en l'aigua freda.
A l'estiu deu abellir més però ara no estem per descalçar-nos tot i que per primera vegada en tot el dia entrem en calor. El solet que pega i l'aire que he deixat a dalt les llomes ajuden a esta sensació d'escalforeta que reconforta.

Bassa d'incendis del mas d'Agustina.

Com que encara queda una hora bona per a dinar i ja es tard aprofite l'aturada per dinar. A mi això de pujar amb la panxa plena mai m'ha resultat un problema, al revés sí, amb la panxa buida es pot agafar una bona "pájara".
Ben prompte reprenem la ruta. Javi m'espera perquè ara queda la part dura de la ruta i jo ja no tinc les cames per a pujar depressa, així que anem els darrers quasi tancant el grup.
Passem dalt el refugi de conselleria i seguim una pista que passa per l'ombria del Vedat, coberta de pins i ginebres, i és que la vessant sud de Penyagolosa és molt més aspra i ferèstega que la nord, amb cingles impossibles i arbres que creixen a dures penes entre la calor de l'estiu i el fred de l'hivern.

Penyagolosa des de l'Ombria del Vedat.

De seguida se'ns apareix Penyagolosa, ja quasi a tocar, però ens queda pujar al mas de Llac remuntant el barranco del Regallet. A esta costera els companys de Fanzara la coneixen com "la Abuela". Segons alguns per "la Abuela" del mas dels Collados o de Llac que vivia fins no fa massa ací i eixia a vore'ls quan pujaven  pel barranc. Segons uns altres el nom és deu a que quan es puja la costera és camina a pas d'Abuela. Siga per una cosa o altra és la costera més temuda de la ruta.
Quan la pista gira a la dreta la senda continua recte, tot i això per a no perdre'ns hi ha un cotxe de la organització per indicar el camí.
El camí comença a pujar poc a poc passant un bosquet de pins abans d'arribar a una zona més humida on naix la Fuen Roya, ara eixuta. Poc després travessa el Barranco del Lobo i baixa a buscar el barranco del Regallet, que seguirem fins al mas.

Inici de la pujada pel barranc del Regallet.

Travessem el Regallet per canviar de vessant pujant entre un bosc esclarissat on alternen les carrasques, els pins i els ginebres.
Dalt a l'esquerra queden les Ginebrises, i una vella senda puja cap a elles. Nosaltres però continuem en una pujada que, siga pel descans a la bassa, pel pas assenyat que duem o per alguna altra cosa, no se'ns fa gens pesada ans tot el contrari, podem gaudir del paisatge tant interessant que ens envolta.
Passem sota una cova paredada i el camí gira, sota el tossal on s'alça el mas de Llac. Anem girant per pujar per la part on la costera és menys empinada i on no hi ha cingles. Tot i això la part final s'agafa als garrons i cal fer un esforç per arribar al mas.

Pujada final al mas dels Collados.

El mas de Llac o dels Collados és un dels pocs masos de la banda sud de Penyagolosa que es troba en bon estat, i és que fins fa relativament poc ha estat habitat i ha estat l'últim a abandonar-se. Ara però els vells masovers encara pugen de tant en tant i manetenen un grapadet de vaques que trobem pasturant sota el pla de la Creu.
Passem el mas i encara pugem un poc més per arribar al coll que li dona nom al mas i on enllacem amb l'assegador reial d'Aragó. Just ací passa també el camí real de Xodos a Llucena que puja pel mas de les Penyes i continua per las Casicas del Bosque.
En el mateix coll hi ha un ample pla, antigament cobert d'herba i per on ara passa la pista, és este el Pla de la Creu (per als de Xodos) o el Plano de la Cruz (per als del Castillo), doncs per ací passa el pas reial però també la ratlla de terme, la divisòria d'aigües i la de llengües.
Fa anys passant per ací vam parar a preguntar al mas de Llac i la masovera (la Abuela) parlava un castellà ple d'aragonesismes preciós. Un poc després va arribar l'home que parlava un valencià riquíssim i és que ell, com ens va dir, era de Xodos, del mas del Torreter, a uns centenars de metres l'un de l'altre.

Xodos des del Pla de la Creu.

Ara quan per fi arribem al Pla de la Creu només trobem les vaques i els companys de ruta que estan menjant i encara no han marxat. El dia i el lloc però no conviden a estar-se molta estona.
Ens arrecerem contra un ribàs i dinem ràpid. El vent però bufa fort i gelat, i comença a fer molt de fred així que no ens estem molta estona, només el temps just en acabar-nos la berena.
Tot i això som dels darrers en moure, conforme hem estat els darrers en arribar.
La majoria de la gent puja per la pista que fa voltes per la costera del Baró, per on anava també el vell camí dels Nevaters que la pista va destrossar. Nosaltres però seguim per l'assagador que puja recte doncs les ovelles no tenien massa problemes en pujar costeres al dret.

Costera del Baró i el mas de Llac al fons.

Enllacem dalt la costera amb la pista, que coincideix amb el camí real, però ja no anem els darrers. La pujada per senda no se m'ha fet gens pesada però el tram de pista em pesa a les cames així que li propose a Javi continuar pel camí dels Nevaters i baixar a Sant Joan des del Corralico.
Així fem una nova drecera per a eixir als ventisquers de Fraga, on encara es poden vore els clots on s'acumulava la neu de l'hivern per a vendre-la a l'estiu, just a la Crebada del Tossal de Fraga, terreny trencallós i que conforma un ventisquer natural.
Continuem una trossada més per la pista que passa per dalt del Pinar dels Miquelos, ja en l'ombria del Pico, i ací ens apareixen restes de neu gelada. No més d'un dit però que li dona un toc hivernal al paisatge tot i que el dia ha estat hivernal des de bon començament.

Pel camí dels Nevaters.

Ens desviem de la pista seguint les marques del PR-CV-79 que segueix el camí dels Nevaters i anem paral·lels a la pista però per un terreny més bonic i agradable de xafar.
Este és l'antic camí de Sant Joan a Llucena, usat pels nevaters per a baixar la neu de Penyagolosa als pobles de la Plana, especialment a Castelló. El tràfec constant de mules i matxos carregats amunt i avall va cessar fa poc més de cent anys quan van aparèixer les primeres fàbriques de gel artificial acabant així amb un negoci amb uns centenars d'anys de vida.
Pel camí dels Nevaters trobem la Font Trobà, blanca i gelada, i des d'ací el camí continua més planer cap al Corralico sense passar per la Banyadera.

Font Trobà.

Nosaltres seguim el vell camí dels traginers de la neu sota els pins de Penyagolosa fins que arribem a l'ampla explanada on hi havia el Corralico. Ací abandonem el vell camí que continuava fent la volta al pic per baixar a la Nevera de la Cambreta (o del Compte d'Aranda) i travessem el filat que marca el límit de la Cambreta per agafar un senderol, també amb marques de PR que baixa pel barranquet del Forn.

Penyagolosa des del Corralico.

Seguim el barranc del Forn, antigament apellat de Penyagolosa, però que va canviar el nom al construir-se a partir del segle XVI forns de Pegunta (d'on també el nom de la font i part baixa del barranc).
A l'arribar a una vella pista el barranc s'eixampla i el sender abalisat puja a l'esquerra a buscar la Lloma del Conill i els Estrets. Nosaltres però seguim recte, barranc avall a buscar la senda que baixa des de la Banyadera on trobem la gent que ha continuat per la pista.
Des d'ací anem baixant pel bosc de la Pegunta, segurament el bosc millor conservat del sud del sistema ibèric, tot i que ara s'estan fent feines per tallar els pins vells i morts.

Senda de la Pegunta.

Poca aigua corre pel barranc en un hivern tan sec com enguany, a més al poc es gela del fred que fa i que, ara que ja s'ha amagat el sol, comença a apretar de valent.
Arribem finalment a la pista i per ella a Sant Joan, on entrem pel camí dels Pelegrins, per la creu on ens fem la foto de final de ruta.

Final de ruta.

Allí trobem la dona de Javi que ha vingut a buscar-nos per tornar-nos a casa. Només ens queda canviar-nos de calcer per descansar els peus cansats, uns pocs estiraments per relaxar les cames esgotades i una beguda calenta per calfar el cos i recuperar la calor que no hem trobat en tot el dia.
I finalment, després de dotze hores de marxa li fem una visita a Sant Joan agraint-li una vegada més el poder pujar a Penyagolosa i que siga per molts anys i per molts llocs.

Ací està el track:



I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:
Ribesalbes - Fanzara
llucena - foia de la nou
vistabella - penyagolosa - sant joan
sant joan - lloma belart - canal - nevera - pegunta
sant joan - pinar obscur - pic - pegunta
sant joan - pegunta - pic - xiquetes


Més informació:

• Roncero i Ventura, Enric (1999) Penyagolosa: Paisatges del sostre d'un País Ed. Tàndem de la terra
• Roncero i Ventura, Enric (2005) Al voltant de Penyagolosa Ed. Tàndem de la terra
• Roncero i Ventura, Enric (1998) Penyagolosa Ed. Alpina
• Diversos autors (1994) Penyagolosa excursions a peu Ed. Centre Excursionista de Castelló
• Fuster Puig, Pau (2008) Xodos. Mapa del terme municipal Ed. El tossal cartografies
• Fuster Puig, Pau (2010) Vistabella del Maestrat. Entre Penyagolosa iel Montlleó Ed. El tossal cartografies.