dissabte, 24 de juny de 2017

DE MONTANEJOS AL MORRÓN DE CAMPOS PER LOS ESTRECHOS I EL PANTANO DE ARENÓS

Com que ja fa calor toca començar a fer rutes aquàtiques o, si més no, refrescants, així que quan Pasqual ens proposa fer una ruta a Montanejos passant pel xorro del pantà d'Arenós no ens ho pensem massa.

Arribem a Montanejos i aparquem a la vora del poliesportiu. A l'estiu el pàrquing està vigilat i és de pagament però a primera hora del matí no hi ha ningú per a cobrar, ni tampoc cotxes.
Comencem a caminar buscant el GR-7 que travessa el riu pel pont de la carretera de Zucaina i puja per un camí de ferradura costera amunt sota un pinar fins que arriba a una pista. La pista està traçada sobre l'antic de Cortes i el continuem pujant cap a Chichán. Tot i l'afluència de turistes a Montanejos els únics éssers vius que ens trobem són de quatre potes i llargues orelles en una caseta de vora el camí.
Seguint camí arribem a los Planos de Chichán. Ací el GR continua pel vell camí pujant cap a la Oradilla mentre que nosaltres seguim la pista que travessa los Planos fins que acaba. Seguim el Sendero de los Estrechos que fa la volta al Estrecho de Chillapájaros i davant nostre i a l'altra banda de l'estret tenim el Frontón o Morrón de Campos als peus del qual passa el camí de tornada.

Pàrquing del pont.

GR-7

Els burros mirant.

El Morrón de Campos des de los Planos de Chichán.
Ací la senda s'acosta al riu i comença a baixar per dalt de l'estret. El sol encara no ha entrat i fa un dia ben agradable.
Baix queda la presa que agafa l'aigua per a la central de Cirat i de l'altra banda una paret foradada per on passa la carretera. El riu corre pel fons amb prou aigua.
Quan arribem al riu, un pont bastit per a la construcció de les preses ens ajuda a travessar i continuar riu amunt.
Deixem a la dreta el medidor i seguim pel camí que ens porta al desguàs del pantà d'Arenós.
L'aigua ix per un tunel que forada la muntanya i amb tanta força i quantitat que tot i passar per l'altra banda acabem tots xops. Ens acostem a vore de més prop l'eixida que és tot un espectacle abans de pujar cap a la carretera on ens trobem les barques d'una empresa de ràfting que  aprofita l'aigua per a baixar fins a la presa de Montanejos.
Presa de Cirat.

Sender de los Estrechos.

El riu de Millars des de dalt.

Pont sobre el riu.

El xorro del pantà d'Arenós.

Fotografiant el "chorro" de prop.

A la carretera el SL gira a l'esquerra per pujar a buscar l'antic camí de Montanejos a Campos. Nosaltres seguim carretera amunt fins a la paret del pantà.
El pantà està bastit just on acaba l'estret i abans d'obrir-se la vall de Campos de Arenós, que va quedar sota d'ell. La idea original fou construir-lo a l'estrecho de Chillapàjaros, on amb molt poc de cost es pot fer una presa de formigó i represar tota l'aigua però al fer els estudis geològics es va vore que hi havia una falla per on es perdria bona part de l'aigua, així que es va haver de fer aigües amunt. A més la presa és de terrargila i no de formigó, amb un talús de pedres de manera que és més flexible en cas de moviments del terrenys sobre el que s'assenta. El problema és que les vessants del pantà no són estables i s'han hagut de fer treballs per tal de assegurar l'estabilitat de les vessants, sobretot la de la Puebla, i així i tot no es pot omplir fins a la màxima capacitat teòrica. A més després de la mala experiència del pantà de Tous es van haver de fer treballs d'ampliació dels desguassos per a que puguera admetre el doble d'aigua que la prevista inicialment perquè si l'aigua saltara pel coronament de la presa podria trencar-la i provocar una pantanada.
A una banda de la presa es veu el nou desguàs, un impressionant forat construït només per previsió.
El pantà ara està quasi ple (pel que pot estar) i no es veu res de l'antic poble de Campos que queda sota les aigües, així com també el Romeral i la Rambla Alta. Dominant-ho tot encara queda el castillo de la Viñaza o d'Arenós, mig enrunat i on només es conserva l'antiga església, ara ermita, rehabilitada de fa poc.
Carretera de la Puebla.

La presa d'Arenós.

Pantà d'Arenós.

Des d'ací ens decidim a seguir un track d'Emilio que puja cap al Morrón. Comencem a pujar per la carretera que porta a les casetes del pantà on uns gossos avisen de la nostra arribada però sembla que tothom està dormint. Travessem les cases i per un senderol mig esborrat pugem entre el pinar fins que trobem una senda més clara. Es tracta de la senda del Cabecico del Moro que ve des de l'antic camí de Campos (on passa el "Sendero de los Estrechos" que havíem deixat).
Seguim la senda que planeja ressenguint la vessant fins que arribem a un encreuament. Ací per la dreta puja l'antic camí de ferradura del Collao; ample, empedrat i ben traçat i que pujava des de Campos al Collao i des d'allí a los Calpes o la Reina.
Un poc més avall nostre queda la carretera i entremig la pista del Collao que va paral·lela al vell camí però més avall i fent més volta.
El vell camí puja entre l'espès pinar que cobreix totes les vessants del pantà. Això es fa normalment per a evitar l'erosió i que el pantà s'aterre ràpidament, a més ací tot l'antic terme de Campos el va expropiar la confederació hidrogràfica i encara que es va annexionar a Montanejos tota la terra pertany a la confederació conformant una de les finques més extenses de les terres castellonenques amb quasi 1200 ha.
Només per esta senda ja mereix la pena l'excursió. La senda a més es troba en prou bon estat perquè per ella passa el trail de Montanejos.
Ens queda per davant un desnivell de 250 metres però que no se fa gens pesat perquè el vell camí va salvant-lo fent voltes i més voltes mantenint una pujada constant i que mai és massa dura, traçada per a no rebentar els animals animals (i les persones) que pujaven amb càrrega.
Conforme pugem entre el pinar anem trobant carrasques, alguns roures i fins i tot grupets d'orons als racons més frescos. Als nostres peus queda el pantà on s'emmirallen les muntanyes dels voltants.
Deixem a l'esquerra la senda de la Cueva que per la vora dels cingles arriba al Morrón i pugem un poc fins que arribem a una bassa que recull l'aigua de la fuente del Ermal. Una pista des d'ací puja al corral de las Cebadas que està dalt la font. Nosaltres seguim les traces del vell camí que puja per l'esquerra  fins que arribem a l'antiga senda del Frontón, ara una ampla pista que travessa el pinar cap al cim. Esta no és tan bonica com la que fa la volta als cingles però molt més ràpida i ja comença a fer calor i no volem allargar tant la ruta.
Senda del Cabecico del Moro.


Tram empedrat al camino del Collao.


Grupet d'orons.

La fuente del Ermal.

La pista va pujant continua i constantment per la llarga loma del Revolcador que ens porta al cim entre un pinar on els pins blancs alternen amb els vers o de rodeno.
Quan ens acostem al cim la pista coincideix amb la senda que voreja els cingles, i per ella arribem al cim on hi ha una caseta forestal.
Des d'ací tenim unes vistes magnífiques del pantà, de Montanejos, la Maimona, la Rosada, ... i una bona part de la vall alta del Millars.
Saludem el vigilant forestal i comencem la llarga baixada que ens portarà a Montanejos.
Pista del Morrón o Frontón.

La presa d'Arenós des del Morrón.

Casa forestal al Morrón.

Penyagolosa des del Morrón de Campos.

Montanejos i el Campero.

Seguim ara el "Sendero del Morrón de Campos". La primera part és molt costeruda i fins i tot toca destrepar entre carrasques, savines i ginebres que creixen a les cingleres que formen el morro del Morrón. En alguns llocs hi ha fins i tot algun cable per ajudar en el descens.
Conforme baixem la senda no és més fàcil perquè de les nevades de l'hivern hi ha una gran quantitat de pins tombats que dificulten el pas. Per sort els qui han baixat ja han anat buscant el millor pas i només hem de seguir els seus passos.
Arribem finalment al Colladico, per on passa la senda de la Bojera i que ara seguim avall cap a la Cueva Negra. Ací ja han passat les brigades i els pins tombats estan tallats i apartats del camí de manera que anem més de pressa.
Cable d'ajuda baixant del Morrón.

Pins caiguts per la neu.

Encreuament de senders al Colladico.

Ja estem ben a prop del final, però per a fer la ruta més completa encara ens desviem a l'esquerra  pel "sendero familiar" que ens baixa a la carretera just on hi ha el primer dels túnels que travessen el Estrecho de Chillapájaros. Travessat el túnel baixem per la dreta cap a la presa de Montanejos o de Cirat, doncs desvia l'aigua que baixa canalitzada sota les muntanyes fins a la central hidroelèctrica de Cirat.
Travessem la presa i per l'altra banda continuem pel mateix lloc que va una sèquia que passa per la part alta de la zona de los Baños.
Tram del sendero familiar.

Tunel a l'Estrecho de Chillapájaros.

Presa de Cirat.

El Estrecho de Chillapájaros.

La senda se'n desvia del traçat de la sèquia que segueix sempre vora el riu, però ens desvíem seguint les indicacions per arribar a l'abrigo de Rufino, xicoteta balma condicionada com a corral i des d'on es veu l'estret de los Baños des de dalt.
Retornats a la senda ens torna a baixar al riu uns metres avall de la fuente los Baños, i només ens cal seguir el passeig que hi ha vora riu fins al poliesportiu per cloure la ruta.

El riu des del abrigo de Rufino.

Senda a los Baños.

Paratge de la fuente los Baños.

Passeig vora riu.
Allí mateix, sota el pont, ens fiquem al riu per a refrescar-nos. I per a recuperar forces tampoc ens cal anar molt lluny, només caminar uns metres fins el bar del poliesportiu.
Toll sota el pont.


Ací està el track:


Powered by Wikiloc

I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

Montanejos al voltant de la Maimona passant per la Rosada
sender de los estrechos
montanejos - maimona
De Sant Vicente de Piedrahita a Montanejos

Més informació:
  • De Gracia, V. (1973) "La presa de materiales sueltos de Arenos. Proyecto y construcción" dins Revista de obras públicas accessible a la web <http://ropdigital.ciccp.es/pdf/publico/1973/1973_tomoI_3098_11.pdf> 
  • Campos de Arenoso jamás morirá
  • RTVE NoDo nº 1552B año XXX "Página en color" accessible a la web <http://www.rtve.es/filmoteca/no-do/not-1552/1469809/>
  • Senderos de Montanejos
  • Caminando hacia las alturas

dissabte, 3 de juny de 2017

DE LA SALZADELLA A L'ERMITA DELS ÀNGELS


Un any més amb l'excusa de la fira de la cirera tornem a caminar per la Salzadella. Tot i que ja estem al juny el dia amenaça aigua, així que deicidim fer ruta cap a l'ermita de la Mare de Déu dels Àngels de Sant Mateu, ruta que és fàcil de retallar si les coses es compliquen.

Travessem el poble quan encara estan montant les parades i contrasta la relativa tranquilitat amb l'animació que trobarem quan tornem.
Eixim pel camí de les Estelades, antic camí de Santa Malena ara reconvertit en carretera rural al mateix poble.
Al poc d'eixir del poble deixem el camí de Santa Malena i trenquem a l'esquerra per un camí amb voreres i arbres plantats que sembla una avinguda i ens acosta al Bovalar. Malgrat l'aspecte de carrer nou es tracta de l'antic camí de Cervera, convertit també (en bona part) en pista forestal.
Plantant la paradeta.

Eixint del poble.

Arribem de seguida al Bovalar, terreny comunal propietat de l'ajuntament de la Salzadella que abans s'usava per a pastura dels animals de treball dels veïns (d'ací que estiga al costat del poble) i que ara s'ha convertit en un pinar de repoblació. Sota el pinar hi ha tot de senderes traçades per a un circuit de btt que baixa des de l'ermita de Sant Josep. Nosaltres retallem pel pinar però seguim pel camí de Cervera, ara una ampla pista que ens puja travessant el pinar cap al collet que separa els termes de la Salzadella i de Sant Mateu.
El Bovalar.

Camí de Cervera.

Collet i aljub.

Ací l'aigua que ens amenaçava ens arriba i comença a ploure no molt fort però sense pausa. Apretem el pas per la pista que baixa vora el barranc entre el pinar i deixem a la dreta un entrador que puja cap a lo Tormo i que vam seguir fa un parell d'anys en una altra ruta.
Quan eixim del pinar el camí continua a l'esquerra a buscar el barranc Fondo mentre que per la dreta, remuntant una costereta, segueix el vell camí de Cervera.
El camí baixa a buscar el barranc i el ressegueix un bell tros fins que n'ix per l'esquerra seguint la falda de les muntanyes que recorrerem a la tornada.
Retallem una revolta per una senda i un poc més avant trobem les senyals blanques i grogues del PR-CV-202 que baixa des del Pla dels Triadors per les Deveses. A partir d'ara el seguirem fins a l'ermita de la Mare de Déu dels Àngels, sempre per pista.
Deixem enrere el pinar que creix en rodals repoblats a dalt de les muntanyes i davant nostre s'estén un paisatge on alternen les malees amb els bancals plantats d'ametlers i oliveres. Antics masos i casetes s'escampen un poc per tot i, destacant entre ells, el mas d'en Pere, rehabilitat fa uns anys com a hotel rural però que a hores d'ara no sembla que funcione.
Primera arruixada del dia.

Retallant el camí al barranc Fondo.

Deixant enrere el Bovalar.

Mas d'en Pere.

Deixem enrere el mas i tornem a entrar al pinar que ens acompanya fins que trobem un encreuament, sota l'ermita de Sant Cristòfol i ja prop de la Mare de Déu dels Àngels. Per la dreta puja una pista a Sant Cristòfol però com estem ja prop de la Mare de Déu ens acostem tot i que la pluja torna a fer acte de presència i ens acompanya fins que arribem al porxe de l'ermita per arrecerar-nos.
Desviament a l'ermita de Sant Cristòfol.

Per dalt les Dreceres cap als Àngels.

L'ermita és un interessant conjunt arquitectònic, datat dels segles XVI i XVII, format per l'església, l'hostal, el mirador, el pou i altres construccions annexes. En aquesta ubicació, va existir, des del segle XV, una ermita dedicada a sant Antoni Abat i sant Pau Ermità. Va ser absorbida per la nova construcció, realitzada a partir de 1580 i finalitzada en 1623.
En 1866, una comunitat de 160 persones, que formen la Societat de l Oliverar i Redona de la Mare de Déu dels Àngels adquireixen, en subhasta, la desamortitzada finca de la Mare de Déu, s encarreguen del manteniment dels edificis, culte i finca.
El 13 de desembre de 1918, la nit de santa Llúcia, un voraç incendi destrueix l'interior de l ermita, els ornaments d'aquesta i la figura original de la Mare de Déu dels Àngels. En 1921, el papa Benedicte XV beneeix, al Vaticà, la nova imatge, esculpida en marbre de Carrara, pel professor Anacleto Brunetto. Continuen les obres de restauració i recuperació dels danys produïts per l incendi.
Com diu la llei de Murphy a l'arribar al porxe deixa de ploure i mentre l'aigua s'escorre muntanya avall nosaltres fem una volta per les tancades edificacions de la gran ermita, i el sol il·lumina tímidament el poble de Sant Mateu que s'alça al pla davant nostre.
Sant Mateu.

Ermita de la Mare de Déu dels Àngels.

Baixem de l'ermita per les Creus que comença davant de l'arc que s'obre a la placeta de l'ermita, però com que el camí fa més volta retallem per una drecera oberta pels que, com nosaltres, no volen fer tanta volta.
Quan arribem al pla travessem un barranquís i de seguida trenquem a l'esquerra per pujar a l'ermita de Sant Cristòfol per la drecera on va el PR. A meitat pujada deixem a l'esquerra un corriolet que sembla que també hi puja i seguim el camí principal que ens porta al collet que separa el tossalet de l'ermita del tossal de la Gaita.
Camí de l'ermita.

Drecera de Sant Cristòfol.

Ací trenquem  a l'esquerra per la pista que ens porta al cim on s'alça l'ermita. L'ermita és una construcció gòtica de finals del segle XIV o principis del X durant l'època d'esplendor del comerç de la llana; consta d'una única nau voltada per un banc corregut i un absis quadrat. Disposa d'una casa per a l'ermità adosada a la part de llevant de la mateixa. Va ser rehabilitada als anys 90 i actualment encara se puja en romeria per Sant Cristòfol.
Després de visitar l'ermita per fora i de disfrutar de la magnífica panoràmica que s'obre al davant, molt millor que a la Mare de Déu dels Àngels, retornem al collet però esta vegada seguint una senda que hi baixa quasi al recte entre el pinar fruit de la repoblació natural després de l'incendi que va assolar esta part del terme als anys 90 del segle passat.
Ermita de Sant Cristòfol.

Baixada de l'ermita.

Des del collet el PR continua cap a la Pedrera del Gros fent la volta al tossal de la Gaita, però nosaltres continuem recte per una senda que puja quasi a pits al tossal.
Després de coronar el tossal baixem al collet que el separa de la Pedrera del Gros on trobem el camí de carro que hi puja i per on ve el PR.
Des de la pedrera continuem per senda pujant novament cap a la Bastida.
Totes estes llomes es troben prou deforestades i el pinar només creix als rodals que s'han repoblat, o a les zones més ombries on s'ha produït una repoblació natural. D'ací i d'allà anem trobant també algunes carrasques que és la vegetació que li corresponia i que, malauradament, ha desaparegut per molts anys.
El recorregut del PR segueix, si fa o no fa, l'assegador dels Molins que encadena tota la línia de tossals que s'allarga entre Sant Mateu i la Salzadella. Així quan arribem al cim de la Bastida, tallat per la cara nord, baixem una xicoteta canal i continuem per dalt en direcció al Bovalar de Sant Mateu.
Pujant a la Gaita.

Sant Cristòfol i els Àngels des de la Gaita.

Baixant a la Pedrera del Gros.

La Bastida.

Les Llacunes des de la Bastida.

Al baixar la senda es converteix en un carril estret que seguim fins que ens porta al camí de la Saldonera. Ací el PR continua per ell baixant al Pla dels Triadors i al camí del Barranc Fondo per on hem passat abans. Ara continuem recte pels cims cap al mas de Rodita del qual només queda poca cosa més que el nom.
Ací continuem per un tallafocs que corre per la ratlla de la Salzadella i baixa cap al Bovalar de la Salzadella.
Apretem el pas perquè davant nostre hi ha uns núvols ben negres i carregats d'aigua, acompanyats de trons i esperem arribar al poble abans que ens pille la tronada però pareix que va més de pressa que nosaltres així que quan el tallafocs gira a la dreta en una forta baixada comença a ploure amb força.
Baixem ràpid fugint dels cims on sempre és més fàcil que caiga un llamp i quan arribem al camí dels Carrascars seguim a l'esquerra sota la protecció del pinar que creix al Bovalar.
Camí del mas de Rodita.

Tallafocs per la ratlla de terme amb la Salzadella al davant.

Plovent al Bovalar.

Tornant a travessar el Bovalar.

Arribem al camí de les Estelades, per on havíem començat la ruta quan ja ha parat de ploure i amb els carrers encara banyats entrem a la Salzadella i ens acostem on hem deixat el cotxe per canviar-nos de roba per estar més presentables al fer una volta per la fira.
Entrant al poble unes hores més tard.

Disfrutant de la fira.

I carregats de cireres ens despedim de la Salzadella fins a l'any que ve ... o abans.




Ací està el track:


Powered by Wikiloc

I ací altres rutes que comparteixen part de la ruta:

Salzadella: volta a la Talaia Grossa
Cervera a la Salzadella
La Salzadella al Tossal d'en Canes
Salzadella - ermita dels Àngels
Els Àngels - Cervera
de la Salzadella als Revoltons i l'ermita de Sant Josep


Més informació:
  • Ajuntament de la Salzadella
  • Àlvaro Martí, Mª Teresa (2006) Toponímia dels pobles valencians: La Salzadella Ed. AVL accessible a la web.
  • Carod Segarra, Núria (2014)  Toponímia dels pobles valencians: Sant Mateu Ed. AVL accessible a la web.
  •  Senders de Sant Mateu
  • Muñoz Badía, Ricardo (1996) El Maestrazgo, L'Alcalatén, Ducado de Villahermosa. Ed. Antinea, Vinarós