dissabte, 28 de novembre del 2015

CEDRAMAN AL MAS DE MONTÓN PER LOS MORRONES TORNANT PEL BARRANCO DE LA CIMORRETA

El passat  d'octubre Pascual va organitzar una excursió circular per Cedraman, pujant a los Morrones i tornant per la Cimorreta. A l'excursió es van apuntar Tiocanya i també els Casiaventurilla però nosaltres, per circumstàncies diverses, no vam poder acompanyar-los, així que hui ens toca fer-la pel nostre conter.

Així que hui ens toca fer-la a nosaltres i encara que no contem amb el guiatge de Pascual, Ramiro ens fa de cicerone per uns paratges que bé coneix directament o per les continues referències familiars a ell. No debades anem a fer una volta per les terres dels seus avantpassats.
Cedraman.
Amb el track de Tiocanya al GPS eixim des del Barrio Bruno seguint la carretera de Zucaina però no fem massa metres per ella doncs de seguida ens desviem a la dreta per una pista que passa per la fuente Roya.
Fuente Roya.
A la fuente Roya venien a per aigua des de Cedraman abans d'haver aigua potable al poble, i Ramiro ens conta com ell de menut, el primer que feia a l'estiu era anar a la font amb els canters als argadells de la burra.
El Rebollarico.
Deixant enrere la Fuente Roya la pista comença a pujar pel Rebollarico, on alguns roures que groguejen fan honor al seu nom encara que hui el pinar li ha guanyat terreny al rebollar (o rourera).
Per ací passa el camino de la Solana, que continua per la falda de la muntanya fins al mas de Adelantado, als peus del Chorrador. La pista però no el segueix sinó que es desvia per pujar a la Majadera pel Pinar de Fesol.
El Pinar de Fesol.
Deixem enrere el Rebollarico i entrem al Pinar de Fesol que creix a la part baixa del mas homònim. Ací l'arenisca groga aflora en superfície i els pins rodenos s'ensenyoreixen del paisatge. No serà l'última vegada en la ruta sinó més bé una constant que al llarg del recorregut anirem trobant una alternança de substrats rocosos: calcaries, margues, arenisques, ... que donaran pas a diferents tipus de vegetació aportant-li una varietat paisatgística i una riquesa botànica a la ruta que és un dels seus atractius.
La pista gira amunt pel pinar, deixant a l'esquerra un ramal que acaba i per on continua el camino de la Solana.
El mas de Fesol.

Pugem per la vora d'un barranquet fins que la pista l'abandona i comença a fer voltes per a remuntar la pendent que ens separa del Masico de Perico, on acaba.
Nosaltres no arribem tan amunt i després de la primera volta trenquem a la dreta per un entrador que acaba baix del mas de Fesol des d'on continua un senderol fins el mas.
Pujant a la Majadera amb Penyagolosa de fons.
Des del mas Pascual ha trobat un senderol que puja cap a la Majadera. En part és un corriol obert per animals i en part aprofita un caminet que devia pujar des del mas a l'assegador, de tota manera és costerut però fàcil de seguir i de seguida assolim el cim a l'altura d'un collet per on passa l'assegador de la Majadica que segueix la ratlla de termes entre el Castillo i Zucaina.
Seguint l'assegdor de la Majadica  a Peña Roya.
A partir d'ací cal seguir l'assegador que va sempre per la partició d'aigües, per on passa també la ratlla de terme.
Cap a l'esquerra queda el barranco de la Majadera on creix una barreja de pins, ginebres i savines, mentre que per la dreta el límit és el cingle de la Peña Roya, que s'allargassa als nostres peus fent de la ruta més aèria del que caldria esperar.
El Morrón Blanco.
Seguint sempre la part més arrimada al cingle, la més rocallosa i de més fàcil pas, coronem la Peña Roya i enfilem el cim que queda a dalt, el primer dels Morrones que trauen el nas sobre la vall de Villahermosa. Este primer Morrón, de blanca calcària és el Morrón Blanco i contrasta amb les franges roges de la Peña Roya, similars a les que presenta Penyagolosa i que deuen el seu color als òxids de ferro.
Camino de Sanahuja.
Després de coronar el Morrón ens desviem a l'esquerra baixant a buscar una pista que passa a la vora. Es tracta d'un ample carril traçat damunt del vell camino de Sanahuja que, des del corral i partida del mateix nom, puja al mas de Montón. Ací trobem una marca blanca i verda abalisant un itinerari que no tornarem a trobar ni més arrere ni més avant.
La pista travessa el pinar clapejat de ginebres resseguint les faldes de migjorn de los Morrones, més suaus que les de tramuntana on cauen a pic sobre el barranco de la Cimorreta. passem per un vell corral i un poc més amunt, a la vora del camí comencem a trobar forats, trinxeres i escombreres de la mina del mas de Montón, que va estar funcionant a la dècada dels 50 i 60.
La Cimorra i la Cimorreta des del Morrón Royo.
La mina és un conjunt de galeries i trinxeres que s'estenen per la part alta del Morrón Royo, nom que li ve del mineral que s'extreia per a abastir de matèria prima als alts forns de Sagunt. De fet l'existència de la mina va lligada a la construcció de la pista el 1957 tal i com queda tallat a una pedra davant del mas de Montón.
Mina al Morrón.
Des del Morrón Royo s'obri una magnífica panoràmica sobre la vall del Villahermosa. Davant nostre queda l'Altís, de l'altre costat del barranco de la Cimorreta. Més a la dreta i dominant-ho tot, Penyagolosa i als nostres peus la Cimorreta.
Altís des del Morrón Royo.
Després d'estar una estona observant el paisatge continuem pista enllà cap al mas de Montón.
La pista passa vora uns grans bancals d'avellaners, que queden dalt nostre, en una zona on torna a aflorar l'arenisca. I just després per la vora d'una bassa d'aigua que sembla naixenta que està prop d'on en els mapes ve assenyalada la fuente del Tornajo, que busquem i no trobem. Potser siga la mateixa bassa.
Pista al Tornajo.
Ací el bosc canvia i el pinar es troba acompanyat de carrasques i també apareixen alguns pins rodenos que ens acompanya fins que arribem a un bassot, ja prop del mas de Montón, on aprofitem per seure i fer un mos i un glop mentre pensem per on continuem la ruta.
Descansant al solet.
Just ací passa el camino de los Estrechos per on pujaven els veïns de la Cimorreta a Zucaina tal i com ens conta Ramiro que feia son pare amb el matxo. Nosaltres estem tentats de baixar i encara ell porta un track que passa de fa poc però no sabem com de perdut està el camí i a més, acurta molt el recorregut, així que seguim la ruta original de Pascual.
Mas de Montón.
Uns metres més avant es troba el mas de Montón. Es tracta d'un gran mas que mira cap a llevant i des d'on s'arriba a vore la mar. Els voltants estan coberts d'un interessant bosc mixte de pins i carrasques, amb alguns roures. Alguns bancals d'avellaners mig abandonats s'escampen per les fondalades de darrere del mas i és que el terreny de sauló ajuda.
El mas es conserva en bon estat, i a les pallisses encara podem vore l'antiga teulada feta amb branques de savina i ginebre per aguantar les teules.
Camí de Montón i de la Cimorreta.
Deixem enrere el mas de Montón pel camí que continua a Zucaina. El camí fou transformat en pista el 1957, tal i com queda escrit a una pedra davant del mas, i és per on continuaven els veïns de la Cimorreta per anar a Zucaina.
Nosaltres no el seguim massa tros perquè de seguida trenquem a la dreta per una pista que ens acosta al Cabezo Royo.
Pista al Cabezo Royo.
Deixem a la dreta un parell de fondals, el primer plantat de vells avellaners mig perduts i el segon, més gran que s'estén cap al Pozo del Pual, tancat i treballat on els avellaners han deixat pas en molts llocs a les carrasques truferes, el nou cultiu de modo de les terres altes.
El Alto de Santa Bàrbara des del Cabezo Royo.
Deixant a l'esquerra un tossalet, cobert per un espès pinar i arribem a un ample coll on els bancals d'ametlers i avellaners s'estenen a dreta i esquerra. Des d'ací se'ns obre una altra perspectiva cap a ponent on queda la vall del Millars i, al fons, l'Alto de Santa Bárbara de Pina dominant-ho tot.
Fins ací pujava el camino de Sierra Alta per l'altra banda del Cabezo Royo, i continuava per on nosaltres continuem ara, per la vora del Corral del Cabezo Royo cap a Sierra Alta.
Sierra Alta.
El paisatge canvia i entrem en un terreny calar on alternen les calisses i margues, i la vegetació canvia i els pins, ara blancs, es troben acompanyats per romer, ginebre i coscoll.
Deixem a la dreta el Cabezo Royo i resseguim les seues faldes fins que enfilem ja cap a la Sierra Alta.
Collado de la Sierra Alta.
Arribem al coll de la Sierra Alta, on hi havia el mas del mateix nom, ara assolat i convertit en un muntó de pedres. El mas es troba a un collet que separa la capçalrera dels barrancs del Centenar i el de la Cimorreta. Nosaltres seguim el segon buscant entre els bancals del mas el vell camí que baixava a la Cimorreta.
Els bancals estan colonitzats pels ginebres que juntament amb les savines semblen ser els únics arbres que creixen a la part alta, ventosa i amb poca molla.
Baixant pel barranco de la Cimorreta.
Baixem primer un poc entre els bancals fins que trobem les traces del vell camí, que baixa per l'esquerra dels bancals i l'anem seguint fins que està tan emboscat que ja no es pot passar, i decidim baixar pels bancals i buscar el millor pas possible que és per la dreta.
Així seguint per la vora de bancal a bancal arribem a la pista que s'acaba a l'altura de la fuente de la Sierra Alta. Font de la qual sembla que no queden més traces que un terreny més humit i que ja no vam trobar l'altra vegada que vam passar per ací amb Pablo.
Pista de la Cimorreta.
A partir d'ací continuem per l'ampla pista avall i s'acaba l'aventura ... o això semblava, perquè trobem un trencall de la pista a la dreta i el seguim baixant al barranc, i ja que estem i com que les pluges passades han netejat de malea el caixer ... allí que anem.
Barranco de la Cimorreta.
El barranco de la Cimorreta es va tancant per moments i, encara que portem la pista unes desenes de metres més amunt, dona la sensació d'estar en un lloc inhòspit i salvatge, i ho és. Sobretot quan hem de destrepar alguns ressalts primer, i evitar l'aigua que va eixint dels ullals que hi ha al peu dels cingles que cuaen a plom al barranc des de les altures de los Morrones.
Pista a la Cimorra i la Cimorreta.
Quan el barranc comença a portar més aigua trobem un senderol que arriba des de baix, i també als companys que no s'han fet l'ànim per a baixar el barranc.
Seguint-lo arribem a la pista i seguint-la una trossada arribem a la pista de la Cimorra a la Cimorreta, que ací fa una gran revolta.
Just ací també veiem la traça del vell camino de los Estrechos que baixa a travessar el barranc, amb unes velles marques de pintura morada.
La Cimorreta.
Seguint la pista avall arribem a la Cimorreta per dalt.
La Cimorreta és un dels grans masos que es poden trobar a la vall del río Villahermosa, com la Cimorra, el mas de Luis o fins i tot el mateix Cedraman.
En este cas el mas (com Cedraman) està relacionat amb l'existència d'un manantial d'aigua que naix al barranc de la Cimorreta i que rega les hortes de Cedraman i de la Cimorreta.
El mas es va despoblar als anys 50 i 60, i a principis dels 80 les cases estaven quasi totes assolades, però després de fer la nova pista que arriba es va iniciar un procés de recuperació de les velles cases i a hores d'ara pràcticament totes les cases que trobem són noves o restaurades. També les hortes s'han recuperat encara que en menor mesura que el casalici.
Sèquia de la Cimorreta.
Des de la part baixa del poble seguim una senda que passa per dalt de les hortes fins que s'acaben les hortes treballades.
Des d'ací cal seguir un senderol que baixa recte al barranc fins que arriba a la sèquia que rega les hortes de la Cimorreta i, seguint-la, arribem al barranc al lloc on pren l'aigua de la fuente de la Cimorreta (i del barranc quan en baixa).
Ací les pluges de primer de mes han fet prou de mal i han desfet l'assut d'on pren l'aigua  i també els primers metres de la sèquia de manera que li cal una reparació urgent de cara a la temporada de regs.
Fuente de la Cimorreta al costat del barranc.
Travessem el barranc en este punt i de l'altra banda està la font, que més que una font és un conjunt d'ullals que brollen al peu dels cingles de los Morrones. El lloc és fresc i humit en gran mesura, i ens sorprén per la bellesa i frondositat que hi ha, i sobretot per no haver-ne sentit parlar perquè bé és una de les raconades d'imprescindible visita.
La Cimorreta i la Cantera del Tis des del Rebollar.
Fins a la fuente arriba una pista des de Cedraman, i només ens cal seguir-la per tornar al lloc d'eixida.
Des d'ella, a l'ombra de los Morrones, podem vore de l'altra banda del barranc la Cimorreta al cara-sol i per darrere d'ella la Cantera del Tis.
Camino de la Cimorreta.
Travessem el Rebollar on ara creixen més els pins que els roures, abans de girar i enfilar la solana on s'escampen els quatre barris que conformen Cedraman. Així hem eixit pel Rebollarico i tornem pel Rebollar, rebolls que semblen envoltar Cedraman per totes bandes.
Com a casa.
Passem per dalt de Casa Flor, i deixem a l'esquerra la Plaza, baixant directament al Barrio Bruno des d'on hem eixit.
Ara toca recuperar forces i estem tentats d'anar a la Plaza on hi ha el bar del poble, però ens espera Jose Manuel a Ludiente i ja se'ns fa tard, així que un altre dia serà la visita completa a Cedraman.
El millor del dia.
I per a finalitzar una gran jornada senderista res millor que recuperar forces davant d'un paelló d'arròs gentilesa de Jose Manuel. I siga perquè portem fam, perquè està molt bo o, segurament per les dos coses, ens l'ha de llevar de davant per a que li quede un grapat d'arròs per al gos.


Ací està el track:


Powered by Wikiloc


I ací un altres rutes que comparteixen part del traçat:

Circular al Castillo passant pel Remolcaor, el mas Quemao, Cedraman i el Chorrador
Villahermosa - el Tis - la Cimorra

Més informació:
  • Cedraman
  • Roncero, Enric (1998) Penyagolosa Ed. Alpina
  • Muñoz Badia, Ricardo (1996) El Maestrazgo, l'Alcalatén, Ducado de Villahermosa Ed. Antinea
  • (1911) Minuta del termino municipal de Castillo de Villamalefa Ed. IGN
  • (1911) Minuta del termino municipal de Villahermosa del Río Ed. IGN
  • (1911) Minuta del termino municipal de Zucaina Ed. IGN
  • Sancho Comins, José (1990) Itinerarios por el valle del Mijares Ed. Caixar rural Almassora 
  • Rodrigo Alfonso, Carles (2012) Cedraman dins Alter21, accessible a la web.

diumenge, 22 de novembre del 2015

D'ALBARRACÍN A DORNAQUE PEL NAVAZO I LA PEÑA ESCOPETA

Comencem la segon ruta del cap de setmana que organitza el Centre Excursionista de Vila-real des de fa anys a la Sierra de Albarracín.

Hui ho fem eixint d'Albarracín on fa anys que no passavem caminant. La idea era travessar el Paisaje Protegido de los Pinares de Rodeno. L'any passat vam travessar la part sud i enguany toca la part nord entre Albarracín i Bezas.
Eixim des del Arrabal de Santa Bárbara, als afores d'Albarracín, seguint el traçat del GR-10.

GR-10 eixint d'Albarracín.
De seguida deixem enrere l'ampla foia que es forma a la confluència del barranco del Cabrerizo amb el Guadalaviar i enfilem un camí que remunta el barranc quan este s'estreta entre tossals de rodeno.
Entrant al rodeno del barranco del Cabrerizo. Foto P. Ortells.
Passem als peus de la Loma un estret fins que arribem a les runes del corral del Santo. Ací el PR-TE 5 que ens ha acompanyat se separa per continuar cap a Saldón pel camí vell.
Xops al barranc.
Nosaltres seguim barranc endins passant per la vora de la fuente de la Bocachola que regava uns xicotets bancals d'horta abans de perdre's  barranc avall.
Sota la Loma.
Deixant enrere la clotada on era la font, la senda passa vora una caseta i abandona el paisatge humanitzat entrant de ple als pinars de rodeno. Ací tot és roca i pins que creixen entre les rogenques penyes de rodeno.
Gravat al Abrigo de la Fuente del Cabrerizo. Foto Xema Vilar.
Passem per dalt la fuente la Cruz, des d'on ix un bon doll d'aigua que baixa barranc avall i arribem així a l'abrigo de la fuente del Cabrerizo, on no hi ha pintures sinó gravats al tou rodeno.

Barranco del Cabrerizo. Foto P. Ortells.
Des d'ací el camí passa per la vora de la font i continua amunt pel barranc que cada vegada es fa més estret.
Passem pel costat de la fuente del Cabrerizo d'on raja un fil d'aigua i descartem la senda que puja a las Casetas de la Losilla Baja, seguint barranc amunt fins que n'eixim fent cap al Prado del Navazo, on la senda deixa pas a la pista.
Només ens queda seguir la pista un poc de tros per arribar al merendero del Navazo, on aprofitem per esmorzar, que ja toca.
No estem massa temps per esmorzar perquè tot i què no fa aire, estem a l'ombra i la temperatura no és molt alta, encara que no tan baixa com en la part alta de la serra. Així que quan comencem a gelar-nos alcem el cul del banquet i continuem la ruta que encara ens queda molt.
Abrigo de la Cocinilla del Obispo. Foto P. Ortells.
Continuem pel sendero accesible del Navazo, que ens porta al mirador del Arrastradero passant per la Cocinilla del Obispo on podem vore les magnífiques pintures rupestres, molt ben conservades per a tindre milers d'anys.
 Foto P. Ortells.
Però no seguim tota l'estona el sender perquè el paratge convida a perdre's entre les penyes i blocs, on trobem a escaladors practicant el búlder tot i el fred que fa.
Travessant els blocs de rodeno.
 Seguim tot seguit al sender accessible que ens porta fins al mirador del Arrastradero, des d'on hi ha una bonica vista de la fossa del Jiloca.
Sender accessible.
Aprofitem per fer la foto sobre las Peñas Royas, que cauen a plom dominant la fossa, mentre decidim la continuació de la ruta. La nostra següent fita està clara, el cerro del Losar, però per arribar a ell tenim més d'una opció i triem l'anar travessant el rodeno cap a la Losilla on enllaçarem amb el camí que hi puja.
Mirador del Arrastradero sobre Peñas Royas. Foto Xema Vilar.
Així que des del mirador enfilem un senderol mig esborrat que puja cap a unes penyes que dominen la Losilla. Des d'ací dalt baixem per l'altra banda per una suau pendent a buscar la Cueva de la Losilla pensant que també hi haurà pintures rupestres però només és un abric ramader.
Cap a la Losilla. Foto P. Ortells.
Passant per les terres del mas de la Losilla travessem la carretera de Bezas,  i seguim per l'altra banda enfilant al barranco de la Calera sense seguir cap traça de sender.
Travessant la carretera de Bezas a la Losilla.
A la dreta queda el gran mas de la Losilla, casalici que s'alça enmig d'una ampla foieta i just a la zona de contacte entre el rodeno i la terra calcària, on té els bancals doncs és més fèrtil per a sembrar.
La Losilla és un dels pocs masos que hi ha escampats pel terme d'Albarracín, sempre en zones de conreu apartades i envoltades de bosc, com ho són també la Nava, Dornaque o Ligros, totes al límit del rodeno.
Mas de la Losilla.
Deixem a la dreta el mas, on els pins s'acompanyen de savines, i enfilem el barranc de la Calera on el pinar es torna altra vegada omnipresent.
Barranco de la Calera.
Pel llit del barranquís corre un vell carril per a traure fusta i nosaltres el seguim amunt entrant en calor per primera vegada en tot el dia.
El Losar.
No fem molt de tros que trobem a la dreta la calera que dona nom al barranc, i és que ací també s'hi fan les pedres calars. De fet el barranc corre per la zona de contacte entre el rodeno i la calcària, així a la dreta creix un pinar de pi negre sobre calcàries i a l'esquerra un pinar de rodeno que, a les parts altes s'entreveren amb els roures.
Cerro del Losar. Foto P. Ortells.
Seguint el carril ens puja al Cerro del Losar on els roures (quercus pyrenaica ací) són més abundants i ja es visten d'hivern perdent la fulla.
Camp a través cap al Mirador del Puerto.
El carril acaba i ens cal continuar camp a través cap al següent alt, només amb les indicacions d'un track de fernandorequena que travessa el caòtic terreny de penyes i roques que s'estén entre els puntals.
 Arribant al Mirador del Puerto. Foto P. Ortells.
Evitant penyes i buscant sempre el millor pas arribem a un collet on arriba un altre carril que segueix les traces del vell camí de Saldón a Gea, que traspon el coll baixant per l'altra banda a buscar la Casilla de Gea.
Des d'ací pugem de gaidó a buscar el Alto del Puerto, on hi ha un magnífic mirador.
Clotxa al Alto del Puerto. Foto P. Ortells.
Unes escales tallades a la roca pugen a dalt del mirador, voltat de baranes de fusta. Les baranes són més modernes però l'escala es va fer durant la guerra civil, igual que el rebaix que hi ha dalt la penya més alta on devien estar situades peces d'artilleria ja que és un magnífic mirador des d'on controlar (i bombardejar) la carretera de Saragossa, que connectava Teruel amb la zona nacional.
Foto de grup al Mirador del Alto del Puerto. Foto P. Ortells.
Nosaltres ens fem la foto de grup a dalt i ens entretenim mirant les impressionants vistes de la part nord del Paisaje Protegido de los Pinares de Rodeno. Des d'ací es veu pràcticament tota la part nord, des de Peñas Royas on hem estat abans fins a Carbonera per una banda, i des del Cerro de la Cruz de Montoyo (cim més alt del Paisaje protegido) a la Peña la Cruz.
Las Peñas Royas des del Mirador del Alto del Puerto. Foto P. Ortells.
Si seguim la línia de penyes roges que cauen sobre la carretera de Bezas queden la Peña los Cuernos i la Peña Escopeta, la nostra propera fita.
Accés al Alto del Puerto.
Eixim de l'Alto del Puerto cap al Puerto per on passa el camí vell de Saldón a Gea, on puja el camino del Puerto des de la Losilla, ara lloc de pas del GR-10 que havíem deixat al Navazo i ara retrobem.

Prats vora la Peña los Cuernos.
No fem molt de tros seguint el GR i de seguida ens desviem a l'esquerra a l'altura de la Peña los Cuernos, seguint un carril que passa pels prats que queden a la vora de les penyes de rodeno.
Carril a la Peña la Escopeta.
Deixem enrere un gran bassot que recull l'aigua de pluja i trenquem  a l'esquerra per un carril que es perd entre els brucs que creixen sota el pinar.
El carril s'aboca a un fondo que queda als peus de la llarga filera de penyes que porten a la Peña de la Escopeta, la nostra propera parada.
Cerro de la Cruz de Montoyo des de Peña Escopeta.
Arribem a la Peña per la dreta i aprofitem per enfilar-nos a dalt des d'on hi ha unes vistes millors si cap que des de l'Alto del Puerto.
Peña Escopeta. Foto P. Ortells.
Després de fer les fotos de rigor busquem el sol, sota les penyes que miren al migdia i al recer de l'aire, per dinar que ja toca. La veritat és que el dia és fred però ací s'està d'allò més bé, el sol ha calfat les roques i també a nosaltres, i el vent passa per dalt de manera que passem una estona agradable fins que els núvols comencen a tapar el sol, quan ja ens conviden a anar-nos-en.
Dinant al sol. Foto P. Ortells.
Continuem la marxa, que ja és hora, cap a la Peña la Zarza, que s'alça solitària davant nostre. No pujarem dalt sinó que passem pel mig i baixem cap a la Cueva de Piezallana on trobem (i travessem) novament el GR-10.
Pieza Llana.
La idea inicial era arribar a Bezas passant per Carbonera, però el pas pel rodeno, sense senda, ens ha fet anar més a poc a poc del que és normal i seguint la ruta prevista arribaríem molt tard, així que li toquem a Manolo per a que ens espere amb l'autobús a Dornaque.
Ceporra de los cuatro Pinos. Foto Txema Vilar.
I rumb al nou destí travessem els pinars de Piezallana, ben plana fent honor al seu nom, fins a la Ceporra de los Cuatro Pinos.
Quan el mes passat vam passar per ací hi havia pins marcats per a tallar, ara ja estan a terra i amanits per a carregar a la vora del camí.
Pins batuts a Pieza Llana.
Per ací mateix passa el S4 del rodeno que fa una volta circular des de Dornaque i comencem a seguir-lo de camí a Dornaque, mentre passa per un ample tallafocs que passa pel Zafranar, deixant a la dreta la Nava, ampla clotada cultivada amb un gran mas a la vora que ens recorda a la Losilla.
Peña la Zarza des del Zafranar.
Seguint el tallafocs trasponem un collet deixant enrere la part més espectacular del rodeno i comencem a baixar per una pista que passa per la boca de la Mina del Collado de la Nava.
Mina del Collado de la Nava. Foto P. Ortells.
Als peus de la mina corre el barranco de las Fraguas i al bell mig veiem un rodal d'arbres sense fulla on està el Caseto de Dornaquejos, on hem d'anar, així que busquem algun sender que de ben segur hi hauria per pujar a la boca de la mina des de les cases.
Dornaquejos al fons del barranco de las Fraguas.
Tot i que no molt clares, trobem algunes traces de sender que ens ajuden a baixar al barranc de manera ràpida i, seguint-lo, de seguida arribem a les cases de Dornaquejos o de las Fraguas de Dornaquejos.
Baixant al barranco de las Fraguas.
Dornaquejos és una agrupació de cases d'antics resinadors, construïdes als anys 30, en l'època d'esplendor de l'explotació resinera d'estos pinars per a habitatge permanent dels treballadors de la resina que abans passaven els 8 mesos de treball en barraques de fusta.  No són les úniques cases de resiners; també hi ha a la Mina i hi havia a Valdepessebres fins que les van tirar a terra. Estes però són les més ben conservades i fins i tot ha hagut algun intent de restaurar-les però no ha prosperat.
Casas de Dornaquejos.
Al costat de les cases trobem un gos lligat a un arbre. No sabem perquè així que el deixem allí i ja informarem a la casa forestal de Dornaque a l'arribar (allí ens diran que se l'han deixat els caçadors per a què acudisca una altra gossa que se'ls ha perdut i poder-la així recuperar).
Barranco de los Castillejos.
Nosaltres seguim camí que ja queda poc. Només ens queda un curt tram de pista que ix de Dornaquejos a un collet on enllaça amb la pista de la mina, per on baixavem i per on passa el S4, i des d'ací avall per un ample barranquet que corre als peus de los Castillejos fins que enllacem amb el sender adapat de Dornaque a Fuembuena.
Casa forestal de Dornaque. Foto Txema Vilar.
Ara sí, només dos-cents metres ens separen de la casa forestal de Dornaque, hui reconvertida en centre d'interpretació del Rodeno però on encara hi ha forestals treballant per a la conservació dels magnífics pinars que ens envolten.
Final de jornada. Foto P. Ortells.
I després de visitar el centre i d'uns estiraments per distendir les cames pugem a l'autobús per tornar a casa pensant ja en les rutes de l'any que ve.


Ací està el track:


Powered by Wikiloc



I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

Paisaje protegido del Rodeno de Albarracín: S2 pinturas rupestres de Albarracín
El mirador del Alto del Puerto i la Peña Escopeta des de Dornaque
De Dornaque a la laguna de Bezas per la Peña de la Cruz i retorn per Bezas
Albarracín - navazo - arrastradero - camino de gea

Més informació:
  • Red Natural de Aragón
  • Paisaje protegido de los Pinares de Rodeno
  • Parque cultural de Albarracín
  • Patrimonio cultural de Aragón
  • Senderos de Aragón
  • SITAR
  • Diversos autors (2007) Sierra de Albarracín Col. red natural de Aragón Ed. Prames
  • Diversos autors (2005) El Rodeno Col. Rutas Cai por Aragón Ed. Prames
  • Diversos autors (2003) GR 10 Sierras de Albarracín y Javalambre Ed. Prames
  • de Jaime Lorén, Chabier; Pérez Grijalbo, Rodrigo (2006) Guía de la naturaleza de la sierra de Albarracín Ed. Prames
  • de Jaime Lorén, Chabier (1996) Paisaje protegido de los Pinares del Rodeno y sierra de Albarracín. 22 itinerarios a pie Ed. Prames
  • Martínez González, Javier (coord.) (2008) Comarca de la sierra de Albarracín Ed. CECAL accessible a la web
  • Sánchez Villalba, Julian (2011) Rodeno de Bezas. Explotación resinera. accessible a la web.