Comencem any i, com cada any, este ve ple de propòsits d’any nou. Alguns no són massa nous i entre ells està l’anar pujant vèrtex geodèsics per a completar la col·lecció de més de 100 vèrtex publicats al blog. I és que des que Pablo ens va ficar el cuquet de pujar vèrtex hem aprofitat per a pujar-ne uns quants. Una manera ben interessant de descobrir nous racons de la nostra geografia, i a més amb bones vistes.
Entre la llista de vèrtex pendents hi havia el de l’Herragudo o Ragudo.
El topònim d’Herragudo, modernament acurtat pels parlants en Ragudo, és ben antic, trobant-se ja a documents medievals amb la forma Herragudo, i que dóna nom a una extensa partida del terme de Viver que abans era una entitat de dret pròpia, independent dels pobles veïns, i hui dia un conjunt de masades disperses per la partida: Masadas Blancas, Barrio del Molino, la Parrela, que és coneixen amb el nom de Masías de Ragudo. A la part alta de la partida estan els Montes de Ragudo o Altos de Ragudo, que conformen un gran esglaó en forma de falla que separa els plans del Ragudo de los Llanos de Barracas.
El topònim de Ragudo o Herragudo és discutit, segons alguns lingüistes ve directament d’un topònim romà: ferrum acutum (ferro agut) mentre que altres el relacionen amb el llinatge Ferragut, un dels primers terratinents locals, ja nomenat al llibre del repartiment, i que castellanitzat ha esdevingut Herragudo. Siga com siga el topònim ha pervingut almenys des de la conquesta cristiana denominant una gran part del terme de Viver on trobem las Masías de Ragudo, los Altos de Ragudo, la Fuente de Ragudo, la Torre de Ragudo, las Revueltas de Ragudo, ...
Per a començar la ruta ens acostem a las Masadas Blancas, situades a la vora de la via del tren, tant la via Xurra com la de Ojos Negros.
Cal dir que entre Sagunt i Santa Eulalia, en Teruel, es van construir dos vies de tren paral·leles que tenen la seua història. A finals del segle XIX es va construir la via Calatayud al Grau de València per part de la Compañia del Ferrocarril Central de Aragón que va entrar en funcionament el 1902. Al mateix temps es van posar en explotació les mines de ferro de Ojos Negros, en Teruel, i els propietaris van contactar amb el Ferrocarril Central de Aragón per a arribar a un acord i baixar el mineral fins al port i alts forns de Sagunt per ell, però això no va ser possible per dos motius: el primer el preu que demanaven, massa alt, i el segon que la via Xurra no tenia prou capacitat per a transportar el material previst si no s’ampliava a doble via. Per estes raons es va acabar construint un ferrocarril propi, de via estreta, i paral·lel en bona part a l’anterior.
Hui en dia la via de Ojos Negros, ja abandonat, s’ha convertit en una via verda, la més llarga d’Espanya amb els seus 160 km.
Deixem el cotxe al punt on l’antiga N-234 travessava les vies. Ací mateix hi ha una caseta de guardagulles que s’ha habilitat com a zona de descans de la via verda i des d’allí començarem a caminar.
Des de la caseta del Guardagulles de las Masadas Blancas comencem a caminar per la carretera que hi arriba i què ens porta a una rotonda. Abans d’arribar trenquem a la dreta per la carretera de Pina, una carretera estreta i solitària però de bon ferm que salva el Ragudo pel barranco del Hurón cap a Pina. Deixem així l’antiga carretera general que puja per las Revueltas de Ragudo.
Seguirem la carretera entre uns bancals treballats, deixant a l’esquerra la masía de los Juanicos. Seguim la carretera un tros fins que baixem al barranc, per a remuntar-lo per dins. Ho fem per dalt de la Fuente de los Ruejos, amb la qual cosa ens estalviem l’aigua que brolla, encara que no sempre.
Ara toca remuntar el barranc pel seu mateix llit, envoltats per un pinar de repoblació que s’estén a banda i banda en terres del comú de veïns de Viver, per la part sud, i de Benafer, al nord, doncs el barranc, o més ben dit, el camino viejo de Pina que va per l’esquerra (orogràfica) serveix de ratlla de termes.
Fa un dia ben fred i amb molt d’aire, però per dins del barranc anem a recer i no bufa massa. Dalt no esperem tindre tanta sort.
Nosaltres seguim barranc amunt, on anem trobant traces de senders, encara que seria molt més fàcil caminar pel camino Viejo de Pina, ara pista, que circula uns quants metres al nord nostre i per dalt del barranc. De tota manera l’avanç és fàcil sota el pinar madur amb poc de sotabosc.
Arribem finalment a un punt on baixa un carril cap al barranc, on mor, just al punt on engrava el barranco de Garramanchel. Ací el travessem i pugem per l’altre costat, travessant el bosc a buscar la carretera de Pina.
Travessem la carretera i trobem una antiga pista militar, construïda durant la Guerra Civil per a enllaçar el front del Ragudo amb Benafer, i la seguirem amunt per la vora del barranco de Garramanchel (corrupció de Carramanchel, topònim recurrent en aragonès on «carra» fa referència a la destinació, i que podríem traduir per «camí de» en el sentit de direcció).
La pista puja per las Revueltas del Ragudo, partida que pren el nom de les revoltes que fa l’antiga carretera general per a pujar als Altos del Ragudo pel que, tradicionalment, s’ha conegut com las Cuestas del Ragudo. Travessa el pinar de repoblació que ocupa les terres comunals de Viver.
Pugem per la pista, en no molt bon estat, fins que acaba convertint-se en una estreta senda que se separa cada vegada més del barranc. Seguint la senda passem per la fuente del Colacero o Colajero, que trobarem seca. Només el pouet que recull l’aigua i uns joncs que creixen a la vora mostren què és una font. Bé, això i el rètol que té al davant.
Nosaltres seguim amunt pel senderol que hi puja fins que arribem a l’antiga general, en una de tantes revoltes que li donen el nom al paratge. Al costat hi ha les ruïnes de la Masía del Colacero.
Seguirem ara uns metres carretera amunt on una paleta ens indica el camí a seguir cap a la «tejeda» que hi ha sota uns cingles que queden baix del Alto del Gavilán. La senda, neta i agradable, puja entre el pinar que creix a l’ombria i la seguirem fins que trobem un trencall on, una nova paleta, ens adreça cap als teixos.
Arribem així a la teixera del Ragudo. No és un bosc pròpiament dit, però sí un rodal on creixen alguns teixos, majoritàriament joves, o siga què està en expansió. S’agrupen als peus del cingle en un terreny més humit i fresc. Un cartell ens explica la singularitat del paratge.
Després de vore els teixos i sense aturar-nos molt, doncs encara que ací no bufa massa l’aire el fred és viu, refem el senderol fins al trencall on ens hem desviat. Des d’ací continuem la senda amunt cap al Alto del Gavilán sempre pel pinar que l’envolta, fins que ens trobem quasi a dalt.
Ací el vent es fa sentir de veritat i sembla que farà caure els pins. Per sort, n’eixim pronte del pinar i ja no tenim el perill que ens caiga cap pi, però tampoc tenim cap protecció contra el vent.
Arribem així al Alto del Gavilán, on trobem el primer d’una línia d’aerogeneradors del Parc eòlic Alto Palancia II, que recorrerem quasi de punta a punta.
 |
| Masadas Blancas i Altos del Ragudo. |
 |
| La via Xurra. |
 |
| Caseta de guardagulles de Masadas Blancas. |
 |
| Carretera de Pina. |
 |
| Barranco del Hurón. |
 |
| Pujant vora el barranco de Garramanchel. |
 |
| Pista de la Guerra. |
 |
| Fuente del Colacero. |
 |
| Antiga carretera general. |
 |
| Teixera del Ragudo. |
 |
| Aerogeneradors al Alto del Gavilán. |
Al Alto del Gavilán no només s’arriba per la senda que hem seguit des de la Masía del Colajero. També s’hi pot pujar per la senda del barranco de la Moza que, des de la via verda, puja per dins del barranc del mateix nom fins ací mateix. Fóra una bona opció de tornada però com volem fer el vèrtex haurem de seguir per la tercera opció, recorrent l’ampla pista que enllaça tots els aerogeneradors.
El vent que bufa fort ens acompanya mentre fem la travessa pel parc eòlic des del Alto del Gavilán fins a l’Alto de la Torre del Ragudo. Mentre ho fem entenem perfectament el perquè de la situació del parc i de cadascun dels aerogeneradors. En tot el trajecte el vent bufa fort i gelat, però al passar sota cada un dels molins, bufa tant fort que quasi ens tomba.
Seguim l’ampla pista que els enllaça llevat de la pujada a la Torre del Ragudo, on pugem al recte fins al cim. Ací és on se situava una torre de vigilància que alguns consideren àrab i d’altres romana, i què va estar en ús fins a la fi de l’edat mitjana per a controlar el pas cap a la vall del Palància. Ara només queda un muntó de pedres com a única resta després que la guerra civil acabara amb ella.
De la guerra civil també tenim unes trinxeres quasi al mateix lloc, estratègic per al control de la vall.
Des de la Torre continuem avant fins al següent tossalet, el Alto de la Hoya del Agua (que es troba als peus) on hi ha el vèrtex geodèsic i un punt d’observació construït durant la guerra.
Ací cal fer la foto al vèrtex, i la fem ben de pressa perquè el vent gelat bufa tant fort que no es pot suportar molta estona. El vèrtex té unes vistes magnífiques que no podem disfrutar per culpa del vent i cal seguir avant.
Un poc més avant, quan la pista passa enclotada en una xicoteta trinxera aprofitem per aturar-nos i fer un glop i un mos per recuperar forces i entrar en calor al solet. Encara ens queden quasi dos quilòmetres per l’ampla pista del parc, aguantant el vent que no ens dona treva. Arribem així finalment al Alto de Sanjuan on abandonarem definitivament la pista i buscarem un carril, quasi senda, que baixa cap a llevant.
 |
| Pista que enllaça les torres del Parc eòlic del Palància. |
 |
| La vall del Palància des de la Torre del Ragudo. |
 |
| Vèrtex geodèsic del Ragudo. |
 |
| Punt d'observació a l'Alto de la Hoya del Agua. |
 |
| Les vies del tren als peus del vèrtex. |
 |
| La foto de rigor al vèrtex. |
 |
| Senda de baixada. |
Ara toca baixar a buscar la via del tren, i ho fem seguint la senda en què s’ha convertit l’antic carril que, des del Alto de Sanjuan, baixa des de las Cejas de Monleón, per un rellomet que separa el Rincón de Raimundo, a la nostra esquerra, de la Hoya de Romero, a la dreta.
La primera part està coberta de pinar que, quan acaba, deixa pas a un coscollar no massa espès per on no és difícil trobar un senderol que ens baixa cap a la partida de Monleón, situada als peus dels Altos, anomenada així pel mas de Monleón, important masada que s’alça enmig dels bancals treballats. Baixem per la Loma del Paso fins que arribem a les faldes, on la senda se perd, però on no és difícil seguir camp a través al recte fins que arribem a la vora de les vies del tren.
Seguirem ara per la vora de les vies del tren, tant la d’Ojos Negros, reconvertida en via verda, com la via Xurra, encara en ús, que corren ací una al costat de l’altra. Entre les vies passa el vell camí del Toro a Viver, i nosaltres seguirem per dalt la via verda dos-cents metres fins que arribem al punt on el trobem.
Estem a la vora de la via verda, i una possibilitat fora seguir-la fins a las Masadas Blancas, però ací la via fa una volta molt gran al voltant del mas de Monleón, de manera que seguirem el camí vell del Toro, que va més recte, i per on hi ha traçat el GR-7.
Seguim ara el GR que se n’entra al pinar que cobreix les faldes dels Altos del Ragudo i que ens acompanyarà un bell tros. Només un poc més avant eixim del pinar quan travessem el barranco de Zajón, per a travessar part dels bancals treballats que envolten el mas de Monleón, que queda a la nostra dreta, i de seguida tornem a entrar al pinar, present en tot el què ens queda de ruta.
El terreny calar que hem anat xafant al llarg de tota la ruta deixa ací pas a afloraments d’argila i fins i tot de rodeno, més clars quan coronem el Rompido per un xicotet «desmonte». De fet la partida que ens queda per baix és el Rodeno, lloc on afloren els gresos rojos coneguts amb eixe nom popularment. Com canvia la litologia també ho fa la vegetació apareixent pins de rodeno (pinus pinaster), poc abundants, igual que les carrasques que sempre tenen un lloc secundari dins el pinar.
Travessat el Rompido baixem un poc a travessar el barranco de la Hoya del Agua, que baixa directament des del vèrtex geodèsic per on hem anat abans. Per sort ací fa més bon estar que allí dalt. L’aire és suportable, tant per intensitat com per temperatura.
Camí caminant travessem la Heredad i ens plantem al Collado de los Tuneles, anomenat així perquè ens trobem dalt dels tunels de les vies, coneguts popularment com Tuneles del Rodeno. Ací el GR-7 continua per baix de la via passant per la fuente del Ragudo per a arribar a Masadas Blancas. Nosaltres però triem seguir una pista a l’esquerra que passant per la Hoya de Allatón travessa la partida i barranco de Milhombres.
Tota esta vessant està poblada per un espès pinar que ha patit molt els efectes de les nevades d’anys passats, de manera que hi ha trossos on els pins estan tots trencats o tombats per l’acció conjunta de la neu, el gel i el vent. És llàstima perquè forma un fondal ben bonic.
El camí fa la volta travessant el barranc i el segueix fins que travessa la via. Ací nosaltres deixarem el barranc i pujarem a la via verda per a continuar per ella.
 |
| Carril de baixada que es perd. |
 |
| Baixant de las Cejas de Monleón per la Loma del Paso. |
 |
| El mas de Monleón i les vies del tren. |
 |
| Enllaçant amb el camí del Toro i via verda. |
 |
| Camino del Toro a Viver |
 |
| Travessant la Hoya Boira. |
 |
| El Rompido |
 |
| Collado de los Tuneles. |
 |
| Hoya del Allatón. |
 |
| Barranco de Milhombres. |
Ja estem ben prop del final i només ens queda seguir per la via Verda de Ojos Negros, encara que el nom oficial de la via era el de Ferrocarril de via estrecha de la Sierra Menera.
Seguirem travessant un tunel que ens portarà al pont que travessa el barranco de la Moza. Per ací puja una senda seguint l’antic camino del barranco de la Moza, que puja des de la fuente de Ragudo fins al mas de Carramanchel i encara està transitable. A la dreta deixem la fuente de Ragudo i continuant la via trobem un nou tunel que hem de travessar.
A l’eixir del tunel seguim per una fonda trinxera, que ens evita el vent que bufa, i ens acompanyarà fins que arribem a l’estació de Masadas Blancas. Ara sense ús però encara en bon estat.
Ja només ens queden uns metres per arribar a la caseta del guardagulles on hem començat a caminar unes hores abans, completant així una ruta que s’ha fet pesada pel vent i el fred més que per la pendent i la distància.
 |
| Via verda de Ojos Negros. |
 |
| La via Xurra. |
 |
| Trinxera de la via verda. |
 |
| Caseta de Masadas Blancas. |
P.S. A l’agost del 2022 un gran incendi començat en Bejís va cremar part dels paratges que recorre la ruta. Malauradament molts dels pinars que travessa han desaparegut per molt de temps.
Ací està el track:
Més informació:
Grupo de catalogación del patrimonio de Viver (2018) Catálogo de patrimonio de Viver: topónimos y territorio vol. 2 Ed. Ayuntamiento de Viver, accessible a la web.
