dissabte, 29 de gener del 2022

ARES: BARRANC DE CANTALLOPS I BARRANC DELS MOLINS

 

Fa unes setmanes Domingo ens va convidar a acompanyar-lo pel terme d’Ares, a fer una ruta que li havia ensenyat Epi del mas de n’Oller, veí i pastor d’Ares, per a visitar el Forat de Cantallops. Així que esta setmana que hem pogut l’hem acompanyat en una excursió espectacular pel terme d’Ares que ens ha dut a travessar el barranc i bosc de Cantallops, entrar al Forat, recórrer les faixes del barranc i, com a colofó, baixar el barranc dels Molins. Tot això concentrat en tan sols set quilòmetres.

 

Per a fer la ruta ens hem acostat al barranc dels Molins, deixant els cotxes al pàrquing habilitat què hi ha abans d’arribar al primer molí, al Sòl de la Costa d’Ares, anomenat així per trobar-se al sòl (o part baixa) de la costa d’Ares.

Comencem a caminar pel camí que puja als molins. Des d’antic és un camí ample, adaptat per a poder pujar en carro fins al Molí del Sòl de la Costa. No fem moltes passes pel camí que de seguida trenquem a la dreta, avall, per a buscar un pontet de pedra que salva el barranc dels Molins. Tal i com ens va contar Rogelia del Molí del Sòl de la Costa, el pontet el van fer el seu sogre i el germà per a què els veïns de la Vall pogueren travessar el barranc més fàcilment quan portava aigua, què era quan podien posar-se en marxa tots els molins.

Travessem el vell pontet que continua resistint el pas del temps i les riuades i continuem per l’altra banda, per on anava el camí informal que duu als masos de la Vall. Seguint el camí entrem a la part baixa de Cantallops, travessem el barranc que hi pren el nom i enllacem amb una pista que segueix el traçat de l’assagador de la Font de la Carbonera, que seguirem fins a la font, on acaba la pista i l’assagador.

L’assagador acaba ací perquè tot el barranc de Cantallops era comú, és a dir, era un bosc comunal de carrasques on es portaven a pasturar les raberes. Almenys fins a primeries del segle XX quan es va desamortitzar, parcel·lar i vendre.

Els compradors van ser qui van construir el mas de Cantallops, a la part mitjana del barranc i van artigar el bosc fent bancals o van tallar les carrasques per a fer carbó de manera que el què ara trobem és un carrascar jove, nascut dels rebrots de les carrasques que es van tallar, per una banda, o de les que han crescut després, per l’altra.

Nosaltres travessarem el carrascar que creix en quasi tota l’extensió de l’antic bosc comunal que s’estén pel barranc i les costeres que l’envolten, mentre que les altes llomes que queden al capdamunt estan i estaven desboscades ja d’antic per a servir de pastura a les abundants raberes d’ovelles que hi havien.

Seguim la pista, envoltats de carrasques llevat d’un parell de bancals encara treballats, fins que ens desviem a l’esquerra per un entrador que mor a la font de la Carbonera, pot ser el punt on comença la rambla Carbonera, encara que el nom no el pren fins després d’engravar amb el barranc dels Molins. Esta rambla canviarà de nom a l’altura dels Ivarsos, quan es junta amb el riu de Montlleó, anomenant-se a partir d’ací rambla de la Viuda, sent el principal afluent (per conca de drenatge, que no per aigua) del riu de Millars.

Arribem a la font de la Carbonera on hi ha un pouet amb porteta i un bassis de pedra al costat per a abeurar les ovelles. Ens entretenim un poc a la font, però molt poc perquè ací no pega el sol i la temperatura és molt baixa convidant-nos a continuar camí.

Seguim per un senderol que hi ha a la vora del barranc. Este serà la nostra guia doncs sempre anirem per la seua vora. Almenys fins que arribem a un punt on trobem un forcall. Caldrà ara seguir per la dreta separant-nos del braç principal del barranc de Cantallops que puja cap a la Masada. Continuem com fins ara travessant el carrascar i, sempre que podem, avancem per dins del barranc fins que arribem a un punt on comencem a pujar cap al nord. En tot este tram sinó portem un guia expert i coneixedor del terreny, com és el nostre cas amb Domingo, millor estar atents en tot moment al GPS per a no perdre’n la traça, perquè sinó podem complicar-nos molt la vida.

Enfilem amunt pujant per la costera fins que arribem a les faixes que tanquen el barranc per dalt. Ací ens deixem guiar fins que arribem a sota del Forat de Cantallops que fa honor al seu nom.

Ares des del Sòl de la Costa.

Pontet sobre el barranc dels Molins.

Pista per l'assagador de la font de la Carbonera.

La font de la Carbonera.

Sender per la vora del barranc de Cantallops.

Caminant pel llit del barranc.

Pujador a un salt del barranc.

Remuntant el barranc de Cantallops.

Senderol entre el carrascar de Cantallops.
Pujant de faixa en faixa a la capçalera del barranc.

Darrer tram fins al Forat de Cantallops.

El Forat de Cantallops és una galeria ampla i llarga fruit d’antigues surgències càrstiques, ara fòssils. L’accés des de la faixa de baix és la part més difícil, perquè una vegada dins és fàcil de seguir, sent una galeria única i horitzontal que entra quasi dos-cents metres dins del massís calcari. Conforme entrem veiem que el terra està totalment cobert de guano de les rates penades que en altres temps devien ser molt abundants. Ara només en trobem algunes a la part més amagada de la cova, ja cap al final. També al final de tot i després de passar uns blocs de roques esvaroses pel guano i la humitat, trobem les úniques formacions reconstructives: columnes, colades i banderes, molt malmeses pels visitants.

Després de visitar la cova ens aturem a la seua boca a fer un mos i admirar el paisatge, talment van fer fa més de tres mil anys els habitants del bronze que la van utilitzar d’habitatge temporal o permanent. Des d’ací tenim als nostres peus tot el barranc de Cantallops, amb la rambla Carbonera al fons, i els plans de les Veroles, ja en Benassal, al darrere. I al fons del tot trau el cap Penyagolosa.

Una vegada descansats i menjats cal continuar camí, i ho fem pujant al capdamunt de les llomes que coronen el barranc. I és que la dena de Vilavall, on estem, «presenta tres nivells diferenciats: el primer està format per la rambla Carbonera i la Rambleta de la Vall, corredors plans i de terra bona per al cultiu, tot i estar situada ja a certa altura (800 – 900 mts) i afectada per les inversions tèrmiques de manera que els cultius predominants són els cereals acompanyats en els llocs més favorables pels ametlers; un segon nivell és el que formen les costeres que baixen de les moles i les llomes dels voltants. Està dominat pels cingles i carrascars, i fins i tot al cara-sol de les moles pel matollar d'argelaga negra. El tercer nivell el formen el cim de les moles, amples planes situades a 1300 metres i pràcticament desproveïdes de vegetació arbòria i, fins i tot, arbustiva, així com les llomes que ocupen els interfluvis entre els barrancs, en bona part desforestades i ocupades per pastures o clapisses on només creixen alguns ginebres i savines.» (Llop, 2013) Nosaltres hem eixit del primer nivell i remuntant la costera (del segon) arribem ara a la part alta, desboscada i ocupada per clapisses de roca on només hi ha herbes, coixinets de monja i alguns ginebres dispersos.

Però des del Forat encara hem de pujar el darrer tros de costera, i ho fem buscant el millor pas per a salvar els cingles que envolten les llomes i les separen dels barrancs. Trobem un ample gorgontxo per on arribem als peus d’un darrer cingle, on hem de posar les mans per assolir la lloma que s’estén cap a la Masada.

Davant nostre ja tenim Ares, vorejat per les dos moles, la Mola d’Ares i la de la Vila. Enfilem des d’ací recte travessant la pelada lloma mentre el poble ens fa de guia. Travessem així la lloma que es troba davant de la Masada. Passem una paret mitgera que divideix els camps de pastura de la Masada i, una vegada passat, baixem cap al barranc de Cantallops que baixa des de la Masada i que ací és un simple barrancusset poc marcat. Nosaltres hem tallat al recte però ací existeix un assagador dels Cingles que fa la volta per dalt al barranc de Cantallops aprofitant l’última faixa abans del pla. L’assagador se’n va barranc amunt a enllaçar amb el de la Masada, però nosaltres seguim avall, buscant la faixa de dalt del barranc, per on continua un altre braç de l’assagador.

Forat de Cantallops.

Sala de la Boira al final del forat.

Penyagolosa des del Forat.

Fent un mos al solet després de la foscor del forat.
Panoràmica del barranc de Cantallops.

Pujador a la Lloma de la Masada.

Grimpant per arribar a la Lloma de la Masada.

Travessant les llomes directe a Ares.

Paret mitgera de la Masada.

Baixant al barranc de Cantallops o de la Masada.

A partir d’ara seguirem la faixa més amuntera del barranc de Cantallops, sempre entre cingles. El primer tram és pla i més o menys ample, de fet coincideix amb l’assagador. Des d’ell tenim unes bones vistes de la Cova de l’Aigua, on el barranc fa un salt de quasi vint metres i s’enfonsa ràpidament entre el carrascar. Les vistes des de la faixa són precioses però no aptes per a qui pateix de vertigen.

No és la primera vegada que passe per ací. Ja ho vaig fer fa molts anys acompanyant a Pablo en el seu repte dels vèrtex de més de mil metres. Aleshores la neu li donava un toc especial al recorregut. Hui però les vistes no desmereixen i la veritat és que la faixa de Cantallops és un goig en qualsevol època de l’any i condició.

Seguim per la faixa, que s’allargarà quasi un quilòmetre, sense deixar-la en cap moment. Després d’uns centenars de metres i quan, seguint la faixa, fem un entrant a l’altura d’un barranquet, deixem l’assagador que seguíem, que puja cap a la Lloma Piquera (passant per la vora del cingle que tenim més amunt), i entrem a la part més estreta de la faixa. Ací trobarem llocs on el pas és un poc més complicat, sobretot si volem apartar-nos dels cingles que tenim a l’esquerra.

Anem avançant sense dificultat, llevat d’algun pas estret i que no té cap complicació fins que n’arribem a l’altre extrem. Per ací trobem un camí que baixa cap al mas de Cantallops i que seguirem amunt cap a la Lloma Piquera. Arribem així al cap de la Lloma on trobem un empriu voltat de parets de pedra. Ací conflueixen camins i assagadors. Per la dreta mou l’assagador de la Masada, que hem xafat abans i ve fins ací travessant la lloma. A pocs metres d’este se’n separa el camí dels Molins al Coll d’en Munté, que puja cap al Regatxol on enllaça amb el camí real de Morella. Este mateix camí baixa a l’esquerra, per on baixa també l’assagador i serà per on continuarem la ruta.

Passem una portera i iniciem la baixada fent revoltes. El camí no està molt fressat però unes velles plaques de la fundació Ports-Maestrat, mig esborrades, ens van marcant el camí de baixada. Ací cal estar atents perquè del camí de ferradura que baixa al molí del Sòl de la Costa se’n separa un altre, menys important, què és per on continua l’assagador, i per on seguirem.

El nostre camí ara ens portarà a passar per dalt dels molins del barranc, sempre al peu dels cingles de la Lloma Piquera, per una ampla faixa, des d’on tenim una visió panoràmica d’Ares i el seu castell, i també dels molins. Veiem així el conjunt complet dels cinc molins que formen una unitat per tal d’aprofitar les aigües que naixen del Bassot Nou, on regalimen les aigües de la Mola. Abans però passem per sota del Salt, habitualment sec, com el trobem ara, però que en època de pluges o desgel porta una bona quantitat d’aigua al baixar per ací les aigües de la Mola i de la font dels Regatxols, situada als seus peus.

Arribem així al cup del primer molí, el de la Roca, on una reixa de ferro del segle XVIII evita que puguem caure a dins.

«El barranc dels Molins concentra en el curt espai d'un quilòmetre cinc molins que aprofiten les aigües que brollen als peus de la Mola.

El primer molí de tots, el molí de la Roca, és el primer que trobem baixant del poble d'Ares és el molí de la Roca, anomenat així perquè el seu cup, de 24 metres d'alt i 1,5 metres de diàmetre, es troba parcialment excavat a la roca. Dalt del llindar de la porta hi ha datada la construcció el 1774.

El segon és el Molinet que recull les aigües directament del carcabà de l'anterior i d'una font veïna. És el molí que es troba en més males condicions amb el casal enrunat. D'ell destaca el cup hexagonal, format poc usual i únic a les nostres contrades.

L'aigua que ix del carcau la recull la sèquia que la condueix a la gran bassa del molí de la Casa de Dalt. Es tracta d'un edifici de planta baixa i una altura. A la part baixa hi ha les moles i l'estable mentre que a la part alta s'hi troba la vivenda i s'ha habilitat una zona com a museu.

Seguint barranc avall trobem el molí de la Bassa Redona. El casalici es troba en bon estat i no ha estat rehabilitat així que podem fer-nos una idea de com era la vida dels moliners.

Finalment trobem el molí del Sol de la Costa. Consta d'un casal gran, ben bastit i ben conservat. Destaca per la majestuositat el cup redó i, sobretot, l'últim tram de la sèquia, elevada sobre una gruixuda paret de pedra amb un arc a sota. Ací hi ha instal·lat un museu que explica el funcionament dels molins, i també es conserva en perfecte estat la maquinària del molí de manera que pot posar-se a moldre en qualsevol moment si hi ha aigua.

Els molins van treballar fins als anys 70 del segle XX quan encara molien guixes i cereal per a pinso dels animals. Finalment van tancar a causa de la competència de les farineres industrials que no depenen de l'aigua per a moldre el gra.» (Llop 2017)


Inici de la faixa del barranc de Cantallops.

Vistes del barranc des de la faixa.

Primer tram de la faixa que coincideix amb un assagador.


Part més aèria de la faixa.

La Cova de l'Aigua a la capçalera del barranc.

Tram final de la faixa de Cantallops.


El Sòl de la Costa i el barranc dels Molins.

Des del cup del molí, picat a la roca i amb una caiguda vertical de més de vint metres, cal seguir la sèquia que ve de la Bassa Nova. A la vora de la Bassa Nova enllacem amb el SL-CV-45 que baixa a buscar el casalici.

Des de la porta del molí queda a l'esquerra el Salt, on en temps de pluja o desgel es forma un bonic salt d'aigua. Per la dreta baixa el camí que uneix tots els molins, passant primer per la Molineta i tot seguit pel molí de la Casa de Dalt, on destaca la magnífica rampa esglaonada que baixa des de la bassa al carcabà on hi ha la roda.

Continua el camí per l'esquerra del barranc, deixant a la dreta el molí de la Bassa Redona, i passa per davant la font del Sòl de la Costa abans d'arribar al conjunt de cases que conformen el molí del Sòl de la Costa, el més important i ben conservat de tots.

Des del molí el camí de ferradura deixa pas a un ample camí de carro que davalla per la dreta del barranc i que s’encamina a la Vall, però no arribem perquè un parell de centenars de metres més avall trobem el pàrquing des d’on hem començat la ruta, tancant així el cercle.


El barranc dels Molins.

Bassa i molí de la Bassa Redona..

Bassa del molí de Dalt.

El Molinet.

El Molí de Dalt.

El Salt.

Arribant al cup del Molí de la Roca.

Ares des del molí de la Roca.

El molí de la Roca.

El Molinet.

El molí de Dalt.


El molí del Sòl de la Costa.

Camí dels molins.

 

Ací està el track:


Powered by Wikiloc



I ací altres rutes que comparteixen part del recorregut:


Entre Ares i Benassal: per masos i barrancs

Ares del Maestrat: Mola d’Ares, nevera dels Regatxols i barranc dels Molins


Més informació:


  • Barberà i Miralles, Benjamín (2002) Catàleg dels molins fariners d'aigua de la província de Castelló Ed. Antinea

  • Llop Goterris, Josep Xavier (2013) Els camins tradicionals d'Ares del Maestrat UOC a la web.

  • Llop Goterris, Josep Xavier (2017) Ares del Maestrat: Mola i molins. Document en línia.

  • Membrado Tena, Joan Carles (2004) Toponímia dels pobles valencians: Ares del Maestrat Ed. Acadèmia Valenciana de la Llengua.

  • Muñoz Badia, Ricardo (2009) Ares rutas y prehistoria Ed. Antinea

  • SICE (Sistema Informático de Catalogación Espeleológica de la Provincia de Castelló)



 

 

 

dissabte, 15 de gener del 2022

PUJANT AL COLL DE L'ESQUEROLA DES DE L'ERMITA DE SANT VICENT

Una setmana més seguim apuntant vèrtex a la llista dels què hem puja ja. Esta setmana pugem, per fi!, al Coll de l’Esquerola, un vèrtex que teníem pendent de fa molt temps però que no ens fèiem l’ànim de pujar després de llegir les rutes de Xafamons i Angelsalom que ja l’havien pujat. Finalment nosaltres hem tingut més sort que ells i hem pujat sense (massa) complicacions i seguint un sender, segurament fet per tots eixos que ja han anat a pujar-lo davant nostre.

Per a dissenyar la ruta hem seguit bàsicament el track d’Angelsalom, complementant-lo amb el track que Ramflor ja va fer per la cara nord del Coll, visitant la cova de la Franca i els petròglifs del Cervo.

 


Per començar la ruta ens acostarem a l’ermita de Sant Vicent de Santa Malena. L’ermita de Sant Vicent és un edifici de recent construcció, acabat el 1961 sobre uns terrenys de l’ajuntament destinats antigament a pastures per ser veïns de la Bassa d’Albert, important punt d’abeurada dels ramats estants i transhumants.

L’ermita és un edifici d’una sola nau, amb sostre de volta semblant a les casetes de volta, tant freqüents en terres del Baix Maestrat. Als seus voltants hi ha una àrea de lleure amb tauletes i paelleros sota un pinaret.

Des d’ací començarem a caminar, i ho farem per la part de darrere de l’ermita, per on passa l’assagador de l’Esquerola, que conflueix ací amb el de la Cardanxa. L’assagador ací és un ample camí de cotxes que passa per la vora d’un parell de granges abans de deixar enrere els bancals d’oliveres i garroferes i enfilar amunt entre el coscollar. Este paisatge d’alternança de cultius de secà i coscollar serà el que ens acompanyarà al llarg de tota la ruta.

Passada la segon granja seguim l’ample camí (que se’n desvia un poc del traçat de l’assagador per culpa d’esta) fins que acaba en un barrancusset. Quan ho fa, continua una senda clara i xafada que puja amunt enllaçant novament amb el traçat original de l’assagador, que faríem bé de no perdre (nosaltres ho vam fer).

La senda ens puja a un xicotet colladet, on apareix una senda a la dreta que cal seguir (ací és on nosaltres vam posar la pota i vam seguir recte, havent de retallar després per a buscar l’assagador). Una fita en marca el punt on se’n desvia perquè ací la roca nua no deixa clar què és camí i què no.

El camí un poc més avant està més clar mentre passem per lo Tros de l’Anglés, situat ja a les faldes del Coll de l’Esquerola. El camí que segueix l’assagador planeja pel faldar cap al colladet que separa el coll de l’Alt del Racó del Malfaener. Cal explicar ací la diferència entre coll, collet i colladet: cal dir que en la parla de bona part de les comarques castellonenques quan hom parla de coll no és refereix a un punt més baix entre dos cims, sinó a un cim menut, un tossalet podríem dir-li també. Esta accepció de coll provés del llati colle (com el castellà colina) i és la més habitual. Collet sovint és simplement un diminutiu. Per al punt més baix entre dos tossals (o dos colls) hom usa el terme collado o colladet si és més menut. És per això que el Coll de l’Esquerola és el tossal què hi ha coronant la partida d’eixe nom, i no la part més baixa. En trobaríem un bon grapat d’exemples en la toponímia, però també podem sentir-los encara en la parla de la gent: per exemple el coll de l’Espino a Tales, el coll d’en Berri a Peníscola, el coll de Colàstica a Costur, ... tots ells també amb vèrtex geodèsics.

Nosaltres ací deixem a la dreta el coll i ens encaminem cap al colladet on s’alça el corral de l’Esquerola travessant el barranc de Fuilanius que naix un poc més amunt d’on el travessem. Arribem un poc després al corral de l’Esquerola, situat just abans d’un colladet. Des de les esquenes del mateix corral mou una senda poc evident i perdedora (vam ficar una fita) que s’obre pas penosament entre el coscollar. Cal seguir-la doncs és el millor accés al cim.


Ermita de Sant Vicent.

Berenadors de Sant Vicent.

Assagador de l'Esquerola ...

... que primer coincideix amb una pista de terra ...

... i posteriorment amb una senda no sempre clara.

La Mola de Santa Malena al fons.

La vall d'Alcalà des de lo Tros de l'Anglés.

El camí i assagador a les faldes del coll de l'Esquerola.

El corral de l'Esquerola a sota d'un colladet.

La senda puja entre el coscollar, buscant sempre les parts on no és tan espès i, sobretot, fugint del coscoll i buscant les parts on aflora la roca. Ací és més difícil de seguir però anirem trobant fites, algunes que ja estaven i d’altres que vam anar posant per tal de facilitar el pas a qui vinga darrere.

Este és el millor pas per a pujar, però també per a baixar, així que és el que caldrà seguir, tot i què no hi ha més que traces de camí i fites.

Arribem finalment al cim del Coll de l’Esquerola des d’on hi ha unes vistes espectaculars de part de la Plana de Vinaròs, el Montsià, els Ports, la Serrancanes, les muntanyes del Maestrat, la Serra d’en Galceran, la Serra d’Espadà, la Serra de Borriol, el Desert de les Palmes, la Serra d’Irta i la mar. Des d’ací contem quasi una vintena de vèrtex, entre ells la Mola de Santa Malena, la Mola dels Revoltons, Serrancanes, el tossal d’Orenga, el tossal del Boix, el tossal de Saragossa, la Serra del Cavall, la Penya del Corn, Subarra, la Ferradura, el Bartolo, els vèrtex d’Irta, ...

Després de disfrutar de les vistes tornem enrere baixant novament al coll de l’Esquerola on enllacem amb el camí que segueix l’assagador. El seguim a la dreta passant per la vora del corral de l’Esquerola, o més ben dit, dels dos corrals que s’alcen al collado. Des del segon baixa el camí de la Solana, per on podríem retornar a l’inici, però se’ns faria massa curta la ruta, així que seguim recte per una senda que traspon el coll i baixa per l’ombria cap a la rambla del Mas.

El camí baixa entre un coscollar alt, i com no li pega el sol de l’hivern trobem zones humides on cal anar en conte de no esvarar. De tota manera en quatre camellades arribem a la rambla just on fa una gran volta, deixant a la part interna tot de bancals treballats d’oliveres. Este serà el paisatge que ens acompanyarà a partir d’ara, camps d’oliveres (i alguna garrofera i ametler) alternant amb el coscollar (i algun rodalet de pinar). No és el millor terreny per a caminar a l’estiu quan el sol apreta doncs no hi han ombres, però ara a l’hivern s’agraeix el solet.

Inici de la senda d'accés al cim ...

... amb alguns trams tapats pel coscoll.

L'ombra del coll de l'Esquerola amb la Serrancanes i les Talaies de fons.

Vèrtex del Coll de l'Esquerola.

I els valents que hem arribat dalt.

La plana de Vinaròs des del vèrtex.

Santa Malena des del Coll.

Alcalà de Xivert.

El Montcàtil a l'esquerra i el tossal d'Orenga a la dreta.

Senda de baixada (i de pujada).

Corral de l'Esquerola.


Baixant a la rambla del Mas.

El Coll de l'Esquerola des de la rambla del Mas.

Toca ara seguir rambla amunt, un tros llarg per dins i, posteriorment, per la vora seguint una pista que, un poc més avant, se’n separa de la rambla i puja per un barranquet fins que es converteix en una senda que passa de bancal a bancal, fins que arribem a dalt d’un llomet a la partida de la Franca on trobem el camí del Cervo. El camí continua a la dreta cap a Santa Malena, per on hem de tornar, però abans ens acostarem a visitar la cova de la Franca, situada a la vora de la rambla del Mas. Per a fer-ho seguim a l’esquerra el camí del Cervo, ample per a passar els cotxes. Quan comencem a baixar deixem el camí ample i seguim a la dreta el vell camí de ferradura que, en una llarga diagonal, ens baixarà just al davant de la cova.

La cova de la Franca és un xicotet abric de reduïdes proporcions, important per ser un punt d’aixopluc situat a la vora del camí i prop de la rambla.

Després de visitada la cova refem el camí d’anada fins a dalt la lloma de la Franca, on continuem cap a l’est pel camí del Cervo, que ens acostarà a la partida del mateix nom.


Remuntant la rambla del Mas per dins.

I seguint-la per la vora.

Pujador entre els bancals de garroferes ben cuidats.

Senda pel llom de la Franca.

Baixant a la cova de la Franca.

Cova de la Franca.

El camí és ara un agradable passeig entre bancals treballats i erms, coscollars i pinars. Podem vore el treball de pedra en sec que van fer durant generacions els madaleners per a poder traure les terres i posar-les en cultiu.

Seguim el camí del Cervo fins que, arribats a un punt, trenquem a la dreta per a acostar-nos cap als Petròglifs del Cervo, situats a dalt d’un llomet. Per a arribar hem de seguir camins que entren als bancals. Travessem un barranquet i pugem a un llomet on, trobem a l’esquerra un entrador entre els bancals d’oliveres que seguirem.

Hem de travessar tota la finca pel camí que dóna accés a les diferents parts. Es tracta d’una gran finca d’oliveres ben cuidades i treballades que fa goig vore. Al bell mig s’alça una caseta per a quedar-se al temps de l’oliva. Nosaltres pugem al cap de dalt, on de l’altra banda veiem novament la rambla del Mas als nostres peus i, com no, de l’altra banda el coll de l’Esquerola, omnipresent en tota la ruta.

Des d’ací cal seguir un corriol entre antics bancals abandonats que ens portarà al punt on hi ha els petròglifs del Cervo.

Segons la descripció de Norberto Mesado es tracta de dos «hojiformes grabados sobre sendas losas calizas, aún “in situ”, con un buzamiento natural (el propio de la estratificación interna de la montaña) de unos 10º hacia el Sur. Ambas plataformas presentan una monótona superficie grisáceonegruzca, de nuevo sin termoclastos, uniformementemeteorizada en sus insculturas, lo que avala la antigüedad de los grabados, nuevamente con un claro eje central señalando el Norte.»

Caseta de pedra seca a la Franca.

Camí d'accés als bancals a lo Cervo.

Coll de l'Esquerola des de lo Cervo.

Petròglifs del Cervo.


Visitats els petròglifs cal novament fer marxa enrere i travessar els bancals erms i els llaurats fins que eixim novament a l’entrador. Des d’ací pujarem un poc cap al cim que ens separa de la rambla del Mas i, buscant un poc, trobem un senderol que baixa, no massa clar, entre la malea i els vells bancals.

Baixem un curt tram un poc tapat, l’únic del dia, i arribem a una vella pista que seguim a l’esquerra baixant cap a la rambla. Quan arribem a la rambla enllacem amb una pista més bona i ben cuidada, que ve des del mas d’Albert, ja en terme de Alcalà, i que seguim rambla avall, sempre per la vora però retallant les voltes que fa esta, entre d’altres la volta que fa deixant a l’esquerra la Cova de l’Aiguassera, situada just a sota dels petròglifs del Cervo (pot ser relacionats amb ella). No ens acostem perquè ja anem justos de temps i cal apretar el pas en el camí de tornada. Travessem un parell de vegades més la rambla mentre retallem les voltes fins que arribem al Pou de l’Aiguassera. Ací el nostre camí enllaça amb el camí del Cervo, per on veníem abans de desviar-nos i, seguint-lo a la dreta, retornem cap a Santa Malena.

El camí travessa la partida de lo Vespo abans d’eixir a la carretera de la Salzadella, per on passa l’assegador de la Cardanxa. Nosaltres no hi arribem i, uns metres abans, trenquem a la dreta per una senda que corre paral·lela a l’asfalt quasi dos-cents metres fins que torna a eixir a la carretera. Ho fem simplement per evitar xafar tant d’asfalt, perquè una vegada a la carretera encara ens queda un quilòmetre per asfalt fins que arribem a l’ermita de Sant Vicent, tancant el cercle d’una ruta sense alta pretensió que pujar al vèrtex de l’Esquerola, però que ha resultat més fàcil i entretinguda del què pensàvem.


Baixant a la rambla del Mas.


Camí vora la rambla del Mas.

Pou de l'Aiguassera.

Senda alternativa al camí asfaltat.

Assagador de la Cardanxa i camí de la Salzadella.

Final de ruta, novament a l'ermita de Sant Vicent.

Ací està el track:

Powered by Wikiloc

I ací una altra ruta que comparteix part del recorregut:

La Mola de Santa Malena des de l’ermita de Sant Vicent


Més informació:

  • (1910) Minuta del mapa topográfico nacional. Termino municipal de Santa Magdalena de Pulpis. Ed. IGN

  • Mesado, Norberto et al. (2010) «Nuevos hojiformes en la província de Castellón» dins Archivo de Prehistoria Levantina vol. XXVIII Valencia. Accessible a la web.