diumenge, 24 de gener de 2021

DE L'ALCORA A SANT GILS PEL MAS VELL I TORNANT PEL TOSSAL DE LES FOIES


Fa poc va eixir la notícia que l’ajuntament de l’Alcora havia netejat i marcat un nou sender anomenat «camins de la metal·lúrgia» i no hem deixat passar massa temps per anar a recórrer eixos camins, així que buscant la poca informació que s’hi troba ens hem arrimat a l’Alcora per a fer-la.

 


La ruta comença al punt on el camí de les Forques s'encreua amb el camí vell d'Onda i ho fa seguint les marques blanques i blaves dels "camins de la metal·lúrgia" ruta marcada per l'ajuntament de l'Alcora. Cal seguir (més o menys) l'assagador de les Forques que baixa al barranc de les Foies on hi ha uns antics terrers abandonats on, al tallar l'aqüífer, es forma un gran bassot batejat popularment com "el Lago Verde". Des d'ací el camí traspon per la vora de la Selleta i continua per l'assagador de les Bernaes que passa per la solana de la Selleta fins a la Pedrera del Xufero. Ací enllacem amb un altre camí que segueix l'assagador de Mascarós que traspon el collet entre la Selleta i la Pedrera del Xufero i per l'ombria enllaça amb el camí vell d'Onda que seguirem a l'esquerra. A banda i banda del collet hi ha uns jaciments, del bronze a la Pedrera i ibèric a la Selleta, relacionats amb el poblat ibèric (i del bronze) situat al tossal de les Foies, davant nostre i per on passarem a la tornada (i on es pot pujar seguint una senda que mou recte).

Les Foies i el tossal de les Foies.

El "Lago Verde", antic terrer ara convertit en estany permanent.

Assagador de les Forques.

La serra de la Pedrissa amb la Plana al fons.

La Pedrera del Xufero des de l'assagador de Mascarós.


El camí vell d'Onda per la Mussolera.

Un poc més avant deixem el camí vell d'Onda que se’n va a l’esquerra (ací una simple senda) i seguim per la Musolera a les faldes del tossal de les Foies. Anem seguint el camí de la Musolera fins que creuem l'assagador de les Foies, on es troba una estació de control del gasoducte.

Continuem per dalt de l'estació de control i el camí ens porta a travessar el barranc del Mas Vell entrant en la partida del mateix nom. Ací enllacem amb el camí d'En Corna (o Ancorna), asfaltat, que seguim uns metres a la dreta abans de girar després a l’esquerra abandonant la ruta de la Metal·lúrgia que continua cap al mas d'En Corna i que retrobarem més tard.

Després de seguir uns metres per l'asfalt de seguida trenquem a l'esquerra per un camí de terra que travessa una gran finca de tarongers que s'estén als peus del tossal d'Ancorna o d'en Corna. Continuem fent la volta a la finca fins que trobem a la dreta una senda que segueix el traçat del gasoducte i seguim per ella fins que empalma amb un camí que ens baixa cap al Pla Roig, a la vora del barranc de la Grillera que és el nom que pren ací el barranc del Salt del Cavall.

Des del Pla Roig baixem a travessar el barranc de la Grillera per on passa un fil d'aigua i pugem de l'altra banda fins a la ratlla d'Onda per on passa una pista traçada sobre l’assagador real que ressegueix la ratlla entre Onda i l’Alcora. Ací cal que seguim a la dreta fins a la carretera de Ribesalbes. Eixim a la carretera en una revolta tancada i continuem per ella amunt fins una altra, ací cal desviar-se'n per la dreta a buscar un sender que ix just abans de la revolta a l’esquerra (i ens estalvia un tros d’asfalt) seguint recte per l’assagador fins que creua el camí de Ribesalbes a Araia on girem a la dreta cap a Sant Gils pel camí de Ribesalbes a Araia.

 

Estació de regulació del gasoducte. Cal seguir el traçat del gas per la dreta.

Camí de la Mussolera baixant al Mas Vell.

Punt on abandonem el camí de la Metal·lúrgia seguint a l'esquerra cap al Pla Roig.

Finca de tarongers al Mas Vell, als peus del tossal d'En Corna.

Seguint el traçat del Gasoducte per la Mancilla.

Barranc de la Grillera.

Arribant a la ratlla d'Onda pujant des de la Grillera.

Carretera de Ribesalbes. Eixim per la vora.

Assagador real entre els termes de l'Alcora i Onda.

Camí de Sant Gils o de Ribesalbes a Araia.

Mas de Sant Gils on retrobem els "camins de la Metal·lúrgia".

Arribats a Sant Gils retrobem el camí de la Metal·lúrgia que ve del mas d’en Corna i continua cap a Araia. Nosaltres el seguirem però ara de tornada cap a l’Alcora. Sant Gils fou una de les diferents masades del terme de l’Alcalatén que s’incorporaren a l’Alcora arran de la desaparició del poble d’Alcalatén al segle XV. La sort que han seguit les diverses masades existents ha estat dispar: així la Foia o Araia continuen formant part de l’Alcora mentre que Figueroles o Costur s’han separat convertint-se en pobles independents de Llucena i l’Alcora respectivament. Sant Gils és qui ha patit pitjor sort i hui en dia ha desaparegut.

Seguim el camí de la Metal·lúrgia que baixa al barranc d’Araia per on també passa aigua i el travessa pujant per l’altra banda. Arriba a la punta del camí de la Palmosa i continua passant un barranquet i pugem per travessar un nou camí que mor a una gran finca tancada. Per la vora baixa el camí que ens portarà cap al mas d’en Corna recentment recuperat. Fa uns anys vam passar per ací i es trobava totalment perdut.

Baixem pel vell camí de ferradura que fa voltes fins al llit del barranc del Salt per on també corre l’aigua i puja per l’altra banda fins a enllaçar a una nova pista que seguim a l'esquerra fins que arribem a un enforcall de camins deixant un parany a la dreta. Ací trobem un senderol que fa drecera cap a la corralissa d'Ancorna i el seguim eixint al camí de la Corralissa d'Ancorna, ara asfaltat, i que ens porta a la Corralissa.

La corralissa d'En Corna és un gran corral que s'alça dalt del mas d'En Corna i a la vora de la carretera de Ribesalbes. A partir d'ací el camí ja el coneixem perquè vam passar una altra vegada. Travessem la carretera i per l'altra banda hi ha el camí d'En Corna. Nosaltres no el seguim sinó que movem a l'esquerra per un entrador que de seguida es fa senda cap al tossal de les Foies. Seguim el traçat de l'assegador de les Foies que munta per dalt dels tossals.

Baixant al barranc d'Araia on encara es conserven trams empedrats del camí que anava a l'Alcora.

Gual improvisat al barranc d'Araia.

Enllaçant pistes a la Palmosa.

Tram del camí antic entre bancals de garroferes.


Tram de camí recuperat que baixa al barranc del Salt.

Baixant al barranc del Salt del Cavall per on també passa aigua...

... i pujant per l'altra banda cap al mas d'En Corna.

Continuació del camí pels plans d'En Corna.

Vista del barranc del Salt per on hem vingut des de dalt de la cantera.

La Corralissa d'En Corna amb el tossal del mateix nom al darrere.

El camí va prenent altura cap al cim del tossal de les Foies, fàcil de distingir per les antenes a la nostra esquerra veiem el Salt del Cavall, la Lloma de les Clapisses, i Torremundo; per la dreta la Plana; davant nostre les serres de les Santes i de Borriol, i també les muntanyes de Costur i les Useres; i darrere nostre el tossal d'Ancorna i, al fons, el Turio, Penya Saganta, i la Serra d'Espadà.

Quan arribem a un replanell el camí gira a la dreta però nosaltres seguim recte per la senda que segueix l’assagador i que enfila a la part més alta del tossal.

Anem seguint unes fites i punts de color mig esborrats que ens porten al punt més alt de la muntanya on hi ha el vèrtex geodèsic. El vèrtex s'alça damunt d'un poblat ibèric construït al cim del tossal i del qual encara en podem vore les restes en forma de base d'una torre, sobre la qual s'alça el vèrtex. No hi ha però més informació sobre el jaciment perquè mai s'han fet excavacions sistemàtiques però seria semblant al proper de Montmirà (al tossalet del Castell) o al del Racó dels Estrets on, també hi ha un vèrtex geodèsic. I és que els assentaments de l'època ibèrica tendeixen a encastellar-se en punts elevats que permeten controlar visualment tot el territori que els envolta i per això molts d'ells coincideixen amb vèrtex geodèsics o posteriors castells com és el cas del castell vell de Castelló, el de Nules, o el tossal del Solaig, entre d'altres.

Després de la foto al cim continuem fins a les antenes que hi ha un poc més avant i fins on puja un camí asfaltat. Anem per la vora d'un xicotet cingle que mira cap a la mar i per dalt de la Mussolera que queda als nostres peus.

Senda de pujada al Tossal de les Foies. Al darrere queda el Campillo d'Onda.

Cim de les Foies.

El tossal de les Foies presenta un cingle que fa de muralla natural i ací hi va haver un poblat ibèric.

Vèrtex geodèsic situat damunt les restes d'una torre ibèrica.

Vista des del tossal de les Foies cap a llevant amb la mar al fons.

Vista des del tossal de les Foies cap a ponent on es veu el Campillo, els masos d'Araia i la Serra al fons.

Passem per la vora de les antenes i seguim un tram de camí asfaltat, però quan este gira per a baixar cap a les Foies seguim recte per una senda no massa clara però marcada amb fites que baixa per la banda contrària de la muntanya. La senda va buscant sempre la carena però fent algunes voltes per buscar el lloc més net de vegetació per a passar fins que inicia una forta davallada fins arribar amb un encreuament.

Arribem així a una senda més clara que puja des de la Mussolera per la dreta i se'n va cap a Mascarós per l'esquerra. Nosaltres seguim recte, ja ben prop del poble que veiem quasi a tocar nostre. Continuem per la senda que aboca al vell camí d'Onda, prop de la bassa per on hem començat la ruta. Des d'ací seguim per l'esquerra travessant el barranc de les Forques entre els antics terrers, ara aprofitats en part com a circuit de cross, i encarem una darrera pujada per pista que ens porta al punt on hem començat la caminada.

Sender enfitat de baixada a les Foies...

... per on també baixen les btt.

Retrobem el camí vell d'Onda per on passa el gasoducte i el seguim cap a l'Alcora.

Arribant al camp de motocross de les Foies on hem començat la ruta.

Ací està el track:

Powered by Wikiloc


I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

de l'Alcora a Sant Gils per Araia

Tossals de l'Alcora: Ancorna i les Foies

entre Ribesalbes i Araia al voltant del camí real d'Aragó


Més informació:

 

 

 

 

dissabte, 16 de gener de 2021

EL CANTO DELS PEROTOS DES DE LA PARRETA

Aprofitant el pas de la borrasca Filomena que ens va deixar un bon mantell de neu tornem a fer una ruta amb raquetes, i tornem a pujar un vèrtex, un dels que teníem marcat per a pujar amb una circumstància com esta: el Canto dels Perotos, dalt del bosc de la Parreta i on comença el de Palomita, al terme de Vilafranca.

Per a fer-ho hem dissenyat una ruta des de l’alberg de la Parreta, vell conegut nostre, pujant per l’ombria del bosc a buscar el mas de la Tosca de dalt i allargant la ruta pel barranc de la font d’Horta per a entrar des del sud al Canto i baixar finalment a la Parreta. Així mirem buscar les zones més ombrívoles on el sol toque menys i dure més la neu, i estiga també en millors condicions.

 

Si la setmana passada la pujada al Mazorral de Barracas va ser tota una odissea on vam patir més que Ben Hur, hui hem xalat de valent. Així com l’altra setmana la neu estava humida, enganxosa i pesada, hui estava dura o pols, perfecta per a fer raquetes. A més si a l’altra havíem d’anar obrint traça sobre la neu fonda, ací ens hem trobat tot de traces obertes que ens han facilitat el pas. La neu constant que no va parar de caure ací s’ha tornat un sol radiant i una temperatura ben agradable. És a dir, la nit i el dia. Però anem al tema.


Hem començat la ruta des de l’alberg de la Parreta aprofitant que la pista que entra està oberta. També ho està la continuació al mas de la Marina que aprofitarem (un curt tram) per a tornar.

Com vorem no som els únics que hem tingut eixa idea ja que al final de la ruta trobarem cotxes aturats a l’alberg per a fer ruta per ací. De fet al poc de posar-nos a caminar ens avança una colla que puja cap a la part alta del bosc de la Parreta.

Comencem a caminar seguint la ruta de la Pedra en Sec de Vilafranca que recorre el bosc de la Parreta. El camí mou per dalt de l’alberg entre parets de pedra que delimiten els bancals ara, majoritàriament, abandonats. No fem però molt de tros entre bancals perquè de seguida entrem al bosc; un magnífic carrascar que puja per la vessant mentre que a la part baixa dominen els pins negres plantats en els antics bancals.

Després de passar una caseta de pedra seca ben conservada i amb porta trobem una bifurcació de camins. A l’esquerra puja la ruta de la Pedra en Sec pel camí del mas de Tosca de Dalt que remunta la vessant fins al canto de dalt on comença el bosc de Palomita. Nosaltres seguim recte per les faldes cap a la font del Xarco.

No arribem però a la fonteta tapada per una construcció de pedra en sec a manera de pouet. Quan el camí gira a la dreta per a eixir del bosc (on està la font) seguirem recte per un sender poc clar però on per sort ha passat algú i s’hi poden seguir les traces a la neu. Anem així per l’ombra dels pins on hi ha més neu i a més està gelada facilitant-nos l’avanç.

Ací el carrascar ha deixat pas a un pinar de repoblació que ens acompanya mentre faldegem fins que arribem al final d’una pista que ve de la carretera. De fet tota l’estona anem prop de la carretera de la Iglesuela i, més tard, seguirem prop de la carretera de Mosquerola. Hem dissenyat la ruta així perquè després de l’experiència de la setmana passada millor tindre una escapatòria fàcil per si trobem molt de toll de neu i les forces ens abandonen. Per sort hui la neu està en molt bones condicions i no hem d’obrir traça doncs en quasi totes les sendes ja està oberta de dies anteriors.

Arribats a la pista seguim a l’esquerra per una senda que remunta cap a Palomita. No està molt clara però per sort les traces que portem també la segueixen així que no tenim problemes d’orientació. Pujant deixem enrere el pinar de repoblació i entrem a una rourera jove que creix a l’ombria dels cingles que ens separen de les altes llomes de Palomita. Arribats ací la senda que volíem seguir continua per l’esquerra però la traça oberta a la neu segueix recte. Després d’uns moments de dubte decidim seguir la senda que hi ve marcada al mapa que puja entre antics bancals a buscar l’assegador del mas de Tosca encara que, com vorem, retrobarem la traça més amunt.

Pugem ara obrint traça per la neu. Ací la neu està mig gelada i obrir traça és fàcil, de fet en molts llocs ni cal i anem per dalt sense estacar-nos. Arribem així al canto i pugem fins al camí del mas de Tosca de Dalt. Arribem així a pocs metres d’on passa la ruta de la Pedra en Sec on pujava el camí que hem deixat abans. Per ací es pot retallar (molt) la ruta retornant a l’alberg, però nosaltres seguirem el camí cap a la dreta cap al mas de Tosca de Dalt.

Alberg de la Parreta.

Camí del bosc de la Parreta.

Entrant al bosc pel camí del mas de Tosca de Dalt.

Una de tantes casetes de pedra del terme de Vilafranca.

Faldejant per dins del bosc.

Pujant per una rourera a l'ombria del Garró.

L'Anglesola des del canto de Palomita.

Ací el paisatge canvia, hem eixit del carrascar que queda a la dreta sota uns cingles i per l’esquerra s’estenen unes suaus llomes que pugen cap als pinars de Palomita. Ací no hi ha un pinar pròpiament dit sinó un paisatge més obert que els pins van colonitzant. A l’estar més alts també comencem a tindre bones vistes de manera que davant nostre veiem el poble de la Iglesuela (o l’Anglesola) i si ens fixem bé fins i tot distingirem el castell de Morella.

El nostre camí, on reapareixen la traça oberta a la neu, continua cap al mas de Tosca de Dalt vorejant la capçalera del barranc del Garró (o del mas de Tosca) i pujant cap al mas entre parets de pedra. De fet la pedra en sec és la constant d’esta i de quasi totes les rutes que s’hi poden fer per Vilafranca. Ací trobar-nos una caseta de pedra no és una novetat sinó allò habitual, així com les parets, bancals, pouets, ... i tot un seguit de formes constructives que hi pren la pedra.

Arribem finalment al mas de Tosca de Dalt, cuidat però no habitat. Passem per la vora i continuem per la pista que li dóna accés fins que arribem a una ampla collada on hi ha un ample descansador delimitat per parets de pedra i on conflueixen tot de camins, assagadors i pistes. Per la nostra dreta ve un camí que puja des de la carretera pel mas de Tetuan. Recte continua el camí (i assagador) que puja des de la Pobla del Bellestar al mas de Tosca per la font de la Formiga i que continua per l’esquerra. Per ací hi havia traçat el PR-CV-1 ara descatalogat per falta de manteniment, i el SL-CV-18.2 que puja cap al Canto dels Perotos. També el IE-040 que en segueix la traça. Nosaltres també volem pujar al Canto dels Perotos però ho farem fent més volta i per a això seguirem recte la pista que baixa al barranc de la Font d’Horta seguint les velles marques del PR. Baixant per la pista deixem el canto on està el vèrtex dalt nostre i a l’esquerra. Entrem també al paratge natural municipal de Palomita, un bosc ben conservat i amb gran singularitat botànica.

La pista baixa recte al barranc i, com anem per l’ombria, la neu es troba en molt bones condicions, amb una capa de neu crosta que sovint no es trenca i aguanta el nostre pes, i neu pols per sota. De fet la gosseta no s’enfonsa gens a la neu i corre amunt i avall sense cap problema. Avancem així sense cap dificultat disfrutant d’un paisatge més propi de l’alta muntanya. El pinar madur de pi negre amb poc de sotabosc.

La pista ens porta al fons del barranc des d’on gira per remuntar per l’altra vessant. Ací nosaltres seguirem barranc amunt per un entrador traçat sobre un assagador per on va també el PR-CV-1 cap a la font d’Horta. A l’ombria del barranc la neu no ha revingut i s’ha gelat i continua sent pols de manera que està perfecta per a fer raquetes. Disfrutem doncs d’este curt tram que ens porta a la font.

La font d’Horta naix entre unes penyes. Ací hi ha unes tauletes que conviden a descansar a l’ombra quan fa calor. Hui però fa més bé fred i per això ens contentem en fer un glop d’aigua i continuar camí. Des d’ací el PR remuntava el barranc fins al pi del Comunet (ja desaparegut) i continuava per la pista de Palomita que passa per dalt nostre. Són quasi dos quilòmetres per l’ombria però decidim retallar-los pujant recte per la vessant a trobar la pista.

Camí del mas de Tosca de Dalt.

El mas de la Tosca de Dalt.

La Peña del Morrón des del descansador de la Tosca de Dalt.

Pista del mas de Tosca baixant al barranc de la Font d'Horta.

Barranc de la Font d'Horta.

La Font d'Horta, un bon lloc per a esmorzar un dia calorós d'estiu.

I dit i fet, enfilem amunt fent voltes entre el pinar. En esta part més ombrívola sota el pinar creixen grèvols que destaquen pels fruits rojos entre la blancor de la neu. Se n’han plantat alguns més per tal de consolidar una població que en altres temps fou major. No fem massa tros per la vessant que arribem a la pista que seguirem a l’esquerra entre el pinar fins que arriba a un barranquet on, la pista, enfila amunt per ell, mentre que nosaltres seguirem a l’esquerra per una senda que va cap al Canto dels Perotos. Ací no hi ha traça i cal estar atents al mapa per tal de trobar-la.

Una vegada trobem la senda seguir-la és ben fàcil passant per la part alta del pinar madur de pi negre. Anem pujant suaument sota el pinar fins que finalment assolim el capoll de la lloma. A l’arribar l’aspecte del pinar canvia. El pinar madur sense sotabosc deixa pas a un paisatge més obert on pins i ginebres creixen sobre antics bancals i tancats de pastura. A la vegada que eixim del bosc ens entra el sol que comença a calfar la neu que revé i es fa més tova i de més mal caminar. De tota manera ja estem ben a prop del vèrtex on arribem després d’un curt tram sense camí definit.

Retallant al recte pel pinar.

Inici del sender que travessa el bosc de Palomita.

Pinar de pi negre de Palomita.

Arribant al vèrtex del Canto dels Perotos.

Canto dels Perotos.

Fem les fotos de rigor al vèrtex i aprofitem el solet per a descansar i fer un mos abans de continuar camí. Continuem camí recorrent els pocs metres que ens separen de l’assagador del mas de Tosca de Baix que puja des dels Montllats fins a Palomita. Per ell puja també el SL-CV-18.2 que havíem deixat abans i el seguirem ara per la dreta seguint entre les parets que delimiten el pas ramader que continua cap a llevant. Seguim per una zona més planera i amb un bosc obert fins que arribem a un punt on l’assagador es fa ample. Ací arriba un carril per la dreta per on continua l’itinerari eqüestre (IE) a la Parreta però nosaltres hem de seguir recte pel sender local que baixa també fent molta menys volta. A partir d’ací el pinar s’esclareix molt, sobretot a l’assagador, i això juntament amb l’altura a la qual ens trobem ens deixa disfrutar d’unes vistes espectaculars de Vilafranca i de bona part de l’Alt Maestrat i els Ports coberts per la neu.

Baixant per l’assagador trobem un altre encreuament on hi ha un panell explicatiu del paisatge. En este punt enllaça la ruta de la Pedra en Sec que havíem seguit a l’inici de la ruta i que arriba ací des del camí de la Tosca per l’assagador de la Tosca de Dalt. El panell no el podem llegir perquè està cobert per la neu, però explica els diferents usos que tenia la pedra en sec al bosc: casetes de carboners, pouets, parets per a delimitar tancats, ...

Des d’ací només ens queda baixar a la vall de la Parreta seguint tant l’itinerari de la Pedra en Sec com el Sender Local. La baixada és suau al principi però després de passar un aljub comença a fer-se més costeruda. La neu després d’hores de sol està molt pesada i ens enfonsem més que no voldríem en ella però com va de baixada no es fa pesat. Ja ho havíem tingut en conter açò al dissenyar la ruta per tal de tindre la millor neu el major temps possible.

Baixem pel camí que puja des del mas de la Marina a Palomita, deixant a la dreta el mas de Tejero, completament rehabilitat i, un poc més avall del mas, deixem a la dreta el SL que pel mas de la Marina va a Vilafranca. Nosaltres baixem recte cap a l’alberg i, després d’unes poques voltes, arribem a la pista que baixa des del mas de la Marina passant per davant de l’alberg. Estem a menys de cent metres de l’inici de la ruta i ara ja ens toca llevar-nos les raquetes per a fer l’últim tram pel formigó de la pista fins al punt d’inici on trobem el pàrquing de l’alberg amb més cotxes que no quan hem començat a caminar.

Finalment hem acabat una ruta que ens ha deixat un gran sabor de boca, ideal per a fer amb raquetes després d’una bona nevada, cada vegada menys habitual però no excepcional ni poc freqüent en estes terres. A més tota la zona de Palomita permet fer múltiples rutes en raquetes o, fins i tot amb esquís, tal i com ens han mostrat la gran quantitat de traces que hem anat trobant a la neu al llarg de la ruta. Caldrà tornar a la propera nevada.

Assagador del mas de Tosca de Baix.

Vilafranca des de Palomita.

L'alberg de la Parreta des del canto de Palomita.

Baixant pel camí del mas de Tejero.

Pista del mas de la Marina.


Ací està el track:

Powered by Wikiloc

I ací un grapat de rutes que comparteixen part del traçat:

Curset de GPS a la Parreta

Vilafranca a la Pobleta pels Montllats

La Pobla als Montllats

La Parreta i el bosc de Palomita

La Pobla – casetes de Calces – font de la Formiga


Més informació:


  • Ajuntament de Vilafranca 
  • Arasa i Gil, Ferran Toponímia dels pobles valencians: Vilafranca Ed. AVL, València, 2008 accessible a la web
  •  Fuster Puig, Pau (2013) Vilafranca, Mapa del terme Municipal El Tossal Cartografies 

  • Tortosa, Paco (2013) Vilafranca, un mar de pedra a mil metres d'altitud Ed. Ajuntament de Vilafranca 

  • Ripollés Vicente, Diego i Monfort Prats, Sergio (2001) Camins i paisatges de Vilafranca Ed. Grup Ecologista Vilafranca 

  • Miralles, Francisco; Monfort, Julio i Marin, Margarita (2002) Els homes i les pedres. La pedra seca a Vilafranca: un paisatge humanitzat. Ed. Diputació de Castelló