dimecres, 28 de setembre del 2016

DEL SALVADOR D'ONDA A LA LLEUJA I RIBESALBES


Hui hem aprofitat la vesprada Ramiro i jo per eixir a estirar les cames. Com que no podem fer-ho molt llarg ens acostem al Salvador d'Onda per a seguir un track de Tiocanya que fa una volta des de Ribesalbes al Salvador, ruta original de Pascual Albalat. La diferència és que ell ix de Ribesalbes i nosaltres del Salvador, estalviant així un poc més d'un quilòmetre.

Comencem a caminar des de davant mateix de l'ermitori i eixim en direcció est però no seguim la carretera que va a Onda sinó que trenquem a l'esquerra per un camí que puja pel pinar.
Començament de la ruta.
El camí gira a l'esquerra i enfila amunt passant per dalt de l'ermitori del Salvador i acaba a un antic terrer. A partir d'ací continua una senda, netejada i recuperada per la quadrilla dels pepes, que enfila amunt cap a la Solsida.
La senda va enllaçant els pujadors dels antics bancals fins que arriba a un collet. Ací, a la vora d'un molló, enllacen dos sendes més que pugen des de la Pica.
Caseta de pedra.
Descartem eixos dos camins i seguim pujant. Travessem la ratlla del terme de Fanzara i després d'un llomet passem per una ombria on es conserva un tram de pinar adult realment bonic.
Pinar a la Solsida.
Un poc més avant la màgia del pinar deixa pas als terrers del Baladrar, ja abandonats i on es pot vore com el bosc comença a guanyar-li la partida a l'home. Els pinatells van creixent als camins, talussos i planells fets per a traure l'argila que abastia les fàbriques d'Onda i de Ribesalbes.
Antic terrer del Baladrar.
Un sender travessa el terrer cap al Baladrar, però nosaltres seguim amunt cap al Puntal on el pinar domina el paisatge.
El Puntal.
Després d'una curta costera arribem quasi al Alto de la Masia i enfilem senda avall cap al mas de los Canónigos.
Baixant de l'Alto de los Canónigos.
La senda baixa recte per l'ombria. Sort que la fem de baixada perquè la pujada deu ser dura. La vegetació que ens acompanya es va fent més fresca i tancada conforme baixem de manera que els esbarzers i l'arítjol que s'enfilen pels pins conformen una espècie de selva mediterrània.
Raconada a l'ombria de los Canónigos.
La senda ens aboca a un camí que entrava als vells bancals i seguint-lo arribem a l'assolat mas de los Canónigos.
Deguere ser un mas gran i ric però poc queda d'ell llevat de les parets i finstres que miren al buit de l'interior.
Mas de los Canónigos.
Per davant del mas mou un antic camí empedrat que ens baixa a la font del mas, tan enrunada i buida com el mas. És el que els passa a la majoria de fonts que si no es cuiden, s'escuren i es netegen deixen de traure aigua.
Senda a la font.
Seguim senda avall i de seguida eixim a un camí més ample, el camino de los Casales.
Fanzara des de la Lleuja.
Estem a la partida de la Lleuxa (o Lleuja), antic poblet morisc de Fanzara, deshabitat arran de l'expulsió dels moriscos i del qual només resten els Casales que ara li donen nom. Es tracta d'un conjunt de corrals, algun en peu i d'altres assolats situats a un morret que domina el Millars allà on acaba el camí.
Corrals a los Casales.
Pels voltants encara hi ha oliveres i garroferes, algunes tan velles que igual estaven ací a l'època dels moriscos.
Camino de los Casales.
Quan acaba la pista continua un ample camí de ferradura, en part empedrat i completament netejat que ens baixa al barranco de la Muela. Pel fons del barranc corre un filet d'aigua que va a unir-se al proper Millars.
Barranco de la Muela.
Travessem el barranc i seguim per una pista que, entre bancals, ens porta cap a la Escaleta. Ací el camí continua travessant el riu quan hi ha poca aigua o per la senda de l'Escaleta, en cas d'anar el riu crescut.
Nosaltres no seguirem per ahí i trencarem a la dreta per un olivar a buscar el riu. Ens obrim pas entre els canyars i arribem a un punt on el riu es divideix en tres braços. Passem el primer sense banyar-nos els peus però arribats al segon és imprescindible ficar els peus a l'aigua per travessar. Per sort fa calor i no cal que ens ho pensem molt.
Riu Millars.
Pot ser quan van fer la ruta Pascual i companyia el riu es podia passar sense banyar-se però amb les riuades de la tardor passada el riu ha canviat molt i ara no hem trobat altra manera de travessar-lo.
Toll al riu de Millars.
Per l'altra banda del riu corre una vella pista, mig tapada per les canyes i la seguim riu avall fins que comença a pujar deixant el riu enrere.
Pista cap al monte Rodaor.
De l'altra banda del riu queda el Chalabasar, el Puntal i la Solsida, d'on venim. D'esta queda los Llanos, on anem, i el Monte Rodaor que deixem a la dreta.
La pista ens porta entre bancals de tarongers abandonats al canal de la cota 220. Seguim ací per la vora del canal on hi ha un camí de servei asfaltat i poc transitat.
Canal cota 220.
Un poc més avant trobem uns treballadors que estan netejant les vores del camí i del canal, fent així un tallafocs que de segur anirà bé en cas d'incendi, sobretot tenint l'aigua tan a mà.
Netejant les vores del canal.
Passem per davant de los Llanos i sota el Baldarán abans d'abandonar el camí del Canal per un entrador a l'esquerra.
Camí de los Llanos a Ribesalbes.
L'entrador ens porta entre bancals abandonats fins al punt on enllacem amb el vell camí de los Llanos a Ribesalbes, també netejat de fa poc.
El camí continua penjat a la vora del riu i deixa enrere l'Artiga per entrar al terme de Ribesalbes.
Riu de Millars sota el Baldarán.
El riu ens acompanya tota l'estona i és el denominador comú d'esta part de la ruta. La verdor de les seues vores contrasta amb la secor dels voltants on ja no creixen ni pins quasi.
Seguint la senda arribem a la central Hidroelèctrica de Ribesalbes on arriba l'aigua entudaba des de Vallat.
Ribesalbes.
Els voltants de la central tornen a estar verds gràcies als tarongers que hi creixen. Un pont ens permet travessar el riu fins a les fàbriques dels afores de Ribesalbes.
Les fàbriques des de la central elèctrica.
El travessem però no continuem cap al poble. Entre l'antiga fàbrica de Bonet i la cantera del riu hi ha un caminet (que és el que en resta de l'assegador de ???) i el seguim, sempre per la vora de la fàbrica.
Assegador (o el que en resta) vora
Finalment deixem enrere les fàbriques i continuem penjats a la cantera del riu en un tram més espectacular on la senda en alguns llocs està picada a les penyes.
Assegador de la Solsida.
Des d'ací veiem l'altra banda del riu per on hem passat fa una estona.
La senda es perd un poc entre uns vells bancals abans d'eixir a una pista per on continuem caminant, deixant a l'esquera unes casetes.
El riu.
Enfilem tot seguit una pujada formigonada però a meitat trenquem a la dreta per un ample camí de terra que ens duu a unes grans explandades darrere d'una fàbrica. Retiren a les antigues eres on es triturava l'argila abans de pastar-la.
Des d'ací mou un ample camí de terra on els peus s'afonen a la pols que fan els camions de tant passar, encara que ara no en trobarem cap.
Pista a les fàbriques.
El camí travessa uns pinars i ens porta a trobar un vell conegut, el canal de la cota 220, ací després de travessar el riu de Millars per un sifó.
Travessant el canal 220.
Nosaltres ara no el seguim sinó que el travessem seguint una pista que puja recte cap al Chalabasar. Fem un centenar de metres i abandonem la pista i seguim a l'esquerra un entrador que mor. Des d'ací continua un senderol no massa clar que comença a pujar cap a la Pica.
Poc a poc el sender es fa més evident i quan comencem a pujar la vessant ja es pot vore clarament que anem seguint l'antic camí de la Pica que conserva molts trams empedrats.
Camí de la Pica.
El camí traspon un rellomet i baixa cap a un hort de tarongers.
Des d'ací l'antic camí continua cap a Onda, convertit ja en un ample camí de cotxes. Però nosaltres seguint el track continuem per la vora dels tarongers i trobem un senderol enfitat que ressegueix la falda de les muntanyes cap al Salvador.
Al pla queden camps de tarongers i casetes. Nosaltres seguim per antics bancals de garroferes on ara creix el pinar.
Travessem un reguer i hem d'estar molt atents per a no perdre la traça bona entre multitud de senderols que s'encreuen, pugen i baixen. Finalment el trobem i ens duu avall cap al barranc de la Solsida sortejant els bancals.
Trobem una senda més clara que baixa prop del barranc i la seguim avall fins que l'hem d'abandonar per a travessar el barranc, l'únic punt de dificultat doncs els esbarzers que hi creixen només deixen un forat menut, a manera de tunel, on ens toca passar ajupits.
De l'altra banda trobem una vella pista que seguim amunt i arribem a un encreuament de camins abans d'unes casetes. Per la dreta puja un camí cap a la Solsida. Nosaltres hem de seguir el camí formigonat que passa entre les casetes fins al final.
Quan arribem a l'última de les casetes cal seguir pel marge un tros per a enllaçar amb el camí que ens tornarà al Salvador.
Anem vora una conducció d'aigua i deixem a la dreta una altra senda, netejada pels pepes, que puja a la Solsida. Només uns metres més avant trobem el camí per on havíem començat la ruta i un centenar de metres després l'ermita del Salvador.
El Salvador.



Ací està el track:


Powered by Wikiloc

I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:
Volta al Salvador d'Onda
de Ribesalbes a Fanzara

Més informació:
  • Ajuntament de Ribesalbes
  • Guarque Porcar, José Mª (2013) La piedra seca en Fanzara
  • Sancho Comins, Jose (1990) Itinerarios por el valle del Mijares. Ed. Cajar rural San José Almazora (el fragment de ribesalbes es pot trobar ací)
  • Cartoweb
  • Blog de loscaminosdebilbo
  • I també al facebook de Pascual

dissabte, 24 de setembre del 2016

D'ARGELITA A LA CANALETA PER LA LAGUNA TORNANT PER LAS PUERTAS


Fa un parell de setmanes es va celebrar la primera edició de la Canaleta Trail. Una nova carrera de muntanya que s'afegeix al calendari runner, i és que no pot haver poble que se precie sense la seua cursa muntanyenca. Pot ser s'ha convertit en una moda i hi ha qui critica la massificació de la muntanya, però per als senderistes ha estat una nova possibilitat perquè d'una banda per a fer moltes d'estes carreres s'han recuperat i netejat els vells camins de ferradura que, d'altra manera, es trobaven quasi perduts, i de l'altra la gent del poble ja no ens mira com si fórem orats quan anem a caminar per les muntanyes.
Per a la nova carrera d'Argelita s'ha tornat a repassar el magnífic camino de la Canaleta, un dels més espectaculars de les nostres terres, i s'ha recuperat el camino de la Leguna, que no desmereix de l'anterior (entre d'altres) permeten així fer una circular que de ben segur a cap senderista deixarà indiferent.

Aprofitant doncs la neteja i el fet d'haver passat la cursa ens acostem a Argelita per a fer part de la ruta de la carrera, pujant a la Leguna i baixant per la Canaleta. La carrera fa el recorregut al revés i el fet de realitzar-lo en esta direcció és perquè és més fàcil allargar o acurtar la ruta, depenent del tard que se'ns faça.

Aparquem als afores del poble que està de festa. A la plaça encara estan els cadafals muntats però pels carrers quasi no hi ha ningú.
Carrers d'Argelita.
Baixem cap al riu Villahermosa i el travessem per unes passeres en un lloc on s'han fet unes represes per a formar piscines naturals. L'altra està també ací, just al costat dels antics llavadors. I també tenim un baret per refrescar-nos. Un bon lloc per a vindre a l'estiu.
El Turio des del río Villahermosa.
Travessem el riu i seguim recte entre bancals treballats. Però no fem molts metres perquè a la part de dalt de l'horta el camí parteix en dos, a l'esquerra cap a la carretera de Llucena i a la dreta cap a Vallat. Ací hem de seguir recte pel vell camí de ferradura que comença a pujar entre antics bancals coberts de pinar.
Camino de Llucena.
La senda puja fent una gran diagonal i és que dalt nostre s'alça un cingle infranquejable que cal vorejar.
Es nota que seguim un vell camí, ben traçat i amb molta faena feta. Bona part del camí conserva l'empedrat original, i també murs de delimitació en molts llocs. En altres ha estat excavat a la costera de la muntanya.
Argelita.
El camí travessa la carretera de Llucena i continua amunt. Un poc per dalt la carretera i després d'una dura costera on la neteja no ha seguit exactament el camí original, arribem a un punt on paga la penda desviar-se del camí per acostar-se a la Cruceta.
La Cruceta.
Es tracta d'una creu de fusta clavada dalt d'una penya i des d'on hi ha un magnífic mirador de la vall del riu Villahermosa amb Argelita al mig.
Retornem al camí i continuem amunt, però de seguida trobem un encreuament de camins. Per l'esquerra puja el camí netejat, menys important que el que per la dreta baixa a buscar la carretera i que ara està molt brut. Aquell és el camí de Ribesalbes mentre que nosaltres seguim el de la Laguna que continua pel mas del Moro i el Llosar a Llucena.
Pujant a la Laguna.
Eixim del pinar i deixem enrere els antics bancals on creix mentre el camí remunta les penyes que estan per damunt. Ací ens fugen unes cabres que quasi no tenim temps de vore.
Pozo del Corralico.
Un poc més amunt retrobem antics bancals en una foieta. A la part baixa hi ha el Pozo del Corralico, i el Corralico queda un poc més amunt, arreglat.
Des d'ací seguim una pista nova que puja al Corralico però no arribem. Abans ens desviem a l'esquerra remuntant un rellomet que ens porta finalment a la punta del pla de la Laguna.
Pujant pel Corralico.
Comencem a travessar el pla per la senda que planeja fins que tornem a trobar la carretera, just on hi ha l'entrador a les antenes de la Peña de la Cueva Pons.
Pla de la Laguna.
Aprofitem per entrar i disfrutar de les magnífiques vistes que hi ha des d'ací dalt, tant cap a la mar com cap los Tajos de la Muela que obri el Villahermosa als peus de la Muela del Buey Negro.
Als nostres peus està Argelita, tan aprop que sembla que si tirem una pedrada caurà al mig de la plaça.
Vistes del Buey Negro des de les Antenes.
Retornem al camino de la Laguna i el seguim travessant el pla de la Laguna deixant al costat les restes del corral i mas de la Laguna.
Travessem el fons d'una gran dolina formada per la dissolució de la calcària i que ara està sent capturada per l'erosió remuntant del barranco de la Huertica. Tot i això en temps de pluges (o èpoques més plujoses) l'aigua s'entollaria al fons donant lloc al topònim. Ara la terra rossa del fons, única terra fèrtil, està ocupada per bancals d'ametlers abandonats o antics camps de cereals ermats.
De l'altre costat de la Laguna tornem a travessar la carretera i seguim per una suau costera, sempre paral·lels a la carretera. En esta alta i deforestada peneplana només creixen alguns ginebres dispersos, acompanyats pel romer els llocs on el sòl té un poc més de desenvolupament.
La Laguna.
La monotonia del camí es veu compensada per les magnífiques vistes que tenim, sobretot si girem el cap enrere.
Tornem a travessar la carretera i seguim un tros per la vora fins a les runes d'un corral. A partir d'ací el vell camí de Llucena coincideix amb la carretera però nosaltres l'abandonem definitivament i trenquem a l'esquerra per un entrador que acaba a un bancal que també ocupa una foieta.
Entrador cap a la Canaleta.
No arribem al final de l'entrador ans ens desviem a la dreta per un sender que s'encamina cap a la Canaleta.
La Canaleta.
El sender davalla per a travessar el barranco del Buitrero on encara creixen algunes carrasques i puja per l'altra banda fins a una pista.
Barranco del Buitrero.
A la dreta de la pista, ja ben prop, queda la fuente de la Canaleta i ens acostem a fer-li una visita.
La font naix arran de terra dins d'un pouet que està més bé brut. L'aigua es recull en una bassa per a regar dos bancalets on encara hi ha sembrada una poca horteta.
Fuente la Canaleta.

Des de la font continuem camí per la pista cap a la Canaleta i de seguida arribem als bancals de la Canaleta. Entre ells baixa el camino de la Canaleta per las Puertas, però abans de baixar ens acostem a fer una ullada al mas de la Canaleta, un gran casalici assolat alçat a un dels pocs llocs on hi ha terra bona per a fer bancals.
Mas de la Canaleta bajo.
Des d'ací es domina la vall del riu on està Argelita així com las Peñas de la Cueva Pons, los Tajos de la Muela i la Muela mateix.
Desfem els nostres passos i seguim pel vell camí, recuperat després d'una dura tasca de desbrossament doncs ací es trobava totalment perdut.
Senda netejada.
Baixem per l'ample camí de ferradura, magnífic exemple d'enginyeria popular, que baixa fent voltes i salvant els cingles per l'únic lloc possible. Així s'acosta a las Puertas i les travessa per continuar baixant cap al riu que corre quasi quatre-cents metres sota nostre.
Las Puertas.
La baixada és constant però la pendent en cap moment és massa gran de manera que es fa còmoda.
Senda de la Canaleta.
 Només la part final baixa amb més pendent tot i les revoltes que ens porten al llit del riu, de l'altra banda de la fuente de los Ignacios.
Río Villahermosa.
Travessem el riu quasi sec fins a la font, que també trobem seca. Des d'ella pugem a la carretera per a seguir carretera avall cap a Argelita un bon tros.
Tauletes a la fuente los Ignacios.
Des d'ací en poc més de deu minuts seguint la carretera arribem al poble, però com encara és pronte continuem el recorregut de la carrera que puja per la senda de la Muela.
El Pozo Negro.
A la dreta de la carretera puja una senda que va fent voltes per suavitzar la pendent i ens porta a enllaçar amb la senda de la Muela.
Las Puertas des de l'altra banda del riu.
Pugem un centenar de metres abans de desviar-nos a buscar el SL-CV-91 que puja al castell del Buey Negro per la senda de la Muela i el seguim per la pista que, en part, ha substituït el vell camí.
Buscant el camí de la Muela.
Trenquem a l'esquerra seguint les marques del SL retallant la volta que fa la pista, i la retrobem uns centenars de metres més avall, ja als afores d'Argelita.
SL a la Muela del Buey Negro.
Ja només ens queda fer els pocs metres que ens separen del poble per concloure la ruta. I per a cloure-la com cal ens acostem al bar de la piscina a prendre la fresca a la terrassa mentre ens refresquem per dins.
Retornant a Argelita.


Ací està el track:


Powered by Wikiloc

I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:
de Toga a Argelita entre el Mijares i el Villahermosa
Cingles i barrancs de Ludiente

Més informació:
  • Sancho Comins, José (1990)  Itinerarios por el Valle del Mijares. Ed. Universidad Alcalá de Henares i Caja Rural San José Almazora.
  • Canaleta
  • Ajuntament d'Argelita