dimecres, 22 de febrer del 2017

ULLALS DEL MONTLLEÓ AL PLA DE MEANES



Un dimecres més tornem a eixir a fer una volta vespertina. Esta vegada ens hem acostat novament al Montlleó per vore'l amb aigua ... i també perquè hem quedat amb Juanramón i està a meitat camí.
Deixem el cotxe al punt on la carretera d'Atzaneta travessa la ramblella de Meanes. Ací hi ha una parada d'autobús per als masos propers.
Inici de la ruta.
Des d'ací seguim un camí asfaltat que entra cap al mas Blanc, nosaltres el seguim només uns metres mentre travessa un pinaret. De seguida trobem un camí de terra perpendicular que seguim a la dreta. Es tracta del vell camí carreter que des d'Atzaneta anava a Vilar de Canes i a la venta Segarra. El seguim entre camps llaurats mentre travessa el pla cap al riu de Montlleó. A la dreta (i un poc lluny) queda el mas del Pont i, al fons, les muntanyes de Benafigos i Culla que tanquen el pla per l'oest i entre les quals s'obre pas el riu Montlleó.
Arribem al riu i seguim el vell camí, ara mig perdut, que baixa a travessar el riu a gual. Un poc més amunt hi ha el pont de la carretera i un poc més avall les restes d'un antic pont penjat. Llàstima que encara no es conserve perquè ens vindria bé per travessar el riu sense banyar-nos els peus.
Pont del Montlleó.
El riu corre amb prou aigua i ens cal descalçar-nos per travessar-lo. La idea original era remuntar el riu però no ens abelleix ficar els peus dins de l'aigua ... encara, així que travessem i seguim un camí que remunta el riu pel sud.
Caminem vora un quilòmetre per la plana al·luvial que ha format el Montlleó que corre per la nostra dreta però quasi 30 metres més avall. La terra és fèrtil i encara està majoritàriament treballada, plantada d'oliveres i ametlers que comencen a florir.
Al mateix llit del riu n'apareix un altre que també comença a fluixejar, i és que ja ha passat un mes llarg des de les últimes nevades importants i el nivell de l'aqüífer baixa a ulls vista. Estos ullals descarreguen l'aigua que xuclen les muntanyes calcàries de les vores, plenes d'avencs i foies per on s'escola l'aigua de pluja que reapareix al riu però només quan els aqüífers són plens a vessar.
Camí vora riu.
Arribem així al camí del mas de Lluna, per on ve el SL-CV-65.1 que enllaça Atzeneta amb els Molins de Vent (on enllaça amb el SL-CV-65.2 que puja des d'ací a Culla).
El seguim a la dreta baixant, per fi, al riu. Ací el riu corre ample entre alts talussos excavats a les terrasses sedimentàries formades en altres temps on el nivell de base era més alt.
Ens canviem de calcer i comencem a remuntar el riu per dins, travessant-lo tantes vegades que en perdem el conter.
El paisatge és impressionant i amb aigua encara més. El riu baixa clar entre la grava i l'aigua, per ser febrer, no està gens gelada.
A les parets de les vores veiem restes de tunels excavats per a conduir l'aigua a molins ja desapareguts enduts per les riuades del riu que poden ser veritablement salvatges.
Caminant per dins del riu no podem vore molt més que les parets de les vores, així que hom no es dóna conter que poc a poc va abandonant el pla i entrant a la muntanya. Només quan darrere un altre revolt apareixen per dalt dels talussos del riu tossals plens de pins som conscients que les muntanyes ja estan a tocar.
Això també ens avisa que ja deu quedar poc per arribar als Ullals, el nostre destí de hui.









Les parets de grava comencen a alternar amb la pedra calcària abans d'arribar a una volta on s'alça l'assolat molí dels Ullals, ja dins del terme de Culla. Un poc més amunt queden els ullals i ja per camí ens dirigim a ells.
A la dreta i separat del riu en trobem un que, a hores d'ara és sec, però que ha estat traient aigua fins fa ben poc.
Molí dels Ullals.

Ullal de dalt.


El mateix ullal amb aigua uns dies abans.
Ullal de baix.
Al mateix llit del riu n'apareix un altre que també comença a fluixejar, i és que ja ha passat un mes llarg des de les últimes nevades importants i el nivell de l'aqüífer baixa a ulls vista. Estos ullals descarreguen l'aigua que xuclen les muntanyes calcàries de les vores, plenes d'avencs i foies per on s'escola l'aigua de pluja que reapareix al riu però només quan els aqüífers són plens a vessar.
El mateix ullal uns dies abans.
Al mateix llit del riu n'apareix un altre que també comença a fluixejar, i és que ja ha passat un mes llarg des de les últimes nevades importants i el nivell de l'aqüífer baixa a ulls vista. Estos ullals descarreguen l'aigua que xuclen les muntanyes calcàries de les vores, plenes d'avencs i foies per on s'escola l'aigua de pluja que reapareix al riu però només quan els aqüífers són plens a vessar.
Després de visitar els ullals ens canviem el calcer i desfem el camí fins al molí. A partir d'ací el retorn el farem per la vessant esquerra del riu. Seguim primer una pista que ens puja al Racó del Fumero, ampla raconada ja dins del terme d'Atzeneta.
Bancals al Racó del Fumero.

Olivera mil·lenària.

El Racó del Fumero és un antic meandre excavat pel riu al terciari i reomplert posteriorment per materials quaternaris. Ara el riu ha excavat el seu llit travessant els darrers materials dipositats. Tota una lliçó de geomorfologia.
Tot el pla està cultivat. Ací trobem velles oliveres i garroferes i també ametlers més jòvens. Un seguit de casetes s'estan a les parts més altes (i menys aprofitables per al cultiu). Per dalt nostre queda una caseta on va tindre lloc un tiroteig que va acabar amb la vida d'un maqui i en va ferir un altre. A la vora mateix del nostre camí queda el mas del Fumero amb una gran garrofera esgallada a la porta i una gran cisterna al costat.
Cisterna del mas del Fumero.
Seguim avant per la pista que planeja. Els ametlers en flor posen un toc de color a la gama de verds que s'estèn per tot arreu.
Anem deixant cases i masos a dreta i esquerra. La majoria d'ells en ús, ben arreglats i voltats de camps treballats.
Finalment travessem un pinar i eixim al pla. Ací els camps de cereal que verdegen contrasten amb el blanc rosaci dels ametlers.
Arribem així a l'antic camí de Culla (ací pista) i el seguim per l'esquerra per la falda dels tossals fins que l'abandonem per enfilar recte cap a la ramblella de Meanes.
La Ramblella.
Baixem a la rambleta i continuem per dins, vorejats d'un bosquet de pins i carrasques seguint les traces de les ovelles.
Pont de la Ramblella.
Travessem per baix el pont de la carretera i eixim de la rambla a pocs metres del punt d'on hem començat a caminar, completant una ruta senzilla però preciosa, com totes les que hem fet al voltant del Montlleó.



Ací està el track:



Powered by Wikiloc


I ací un altra ruta pel riu montlleó:

Del Pla de Meanes al Collado al voltant del riu Montlleó


Més informació:
  • Serrador Almudéver, José Pascual (2007) descubriendo Penyagolosa. El río Montlleó. Ed. Avantpress
  • Serrador Almudéver, José Pascual  blog descubriendo Penyagolosa

dissabte, 18 de febrer del 2017

CRESTES D'ESPADÀ 1: DE LA VILAVELLA AL COLL DE LA IBOLA


Fa un temps Josep Antoni em va comentar que als anys 70 uns catalans van fer la travessa dels Pirineus seguint la divisòria d'aigües. Tota una aventura només a l'abast d'uns pocs elegits. Així que com això queda lluny de les nostres possibilitats vaig proposar al Centre Excursionista de Vila-real fer una ruta més assequible: la travessa d'Espadà per la divisòria d'aigües, molt més fàcil i a l'abast de qualsevol senderista habitual. La idea era realitzar-la en quatre o cinc etapes com una ruta temàtica o sèrie, tal com es va fer ja amb el GR-7, el camí de Sant Jaume de Castelló, o el GR-36.
La veritat és que la idea va ser ben acollida però Cristina em va proposar fer-la en menys etapes i més dures perquè hi havia gent que volia rutes més canyeres. Així finalment vam quedar en fer-la en tres etapes, la primera de les quals i més dura és la que comencem hui.
La ruta és ben fàcil. Eixir de la Vilavella i, sempre per dalt, arribar al coll de la Ibola on han de vindre uns taxis a recollir-nos. Tenim tot el dia per davant que no és molt perquè a les sis i mitja ja és fosc.
Així que abans de les huit som 19 els valents (o inconscients) que ens trobem a la Vilavella per tal de començar la travessa.
Foto de grup a la Font Calda.
Travessem el poble i a la font Calda ens fem la foto de grup, abans d'encetar la primera i més dura pujada del dia.
Primeres escales.
Eixim del poble pel barri de Sant Roc i continuem amunt per unes escaletes a buscar la nova urbanització que han fet a la muntanyeta dels Cristalets. Ací hi ha unes escales que la travessen de baix a dalt i per les que pujarem. Unes escales que no s'acaben mai i que ens fan salvar cent metres de desnivell en poc més de tres-cents de distància. Un desnivell del 30% continu i constant que no està gens malament.
Sol llevant.
Mentre pugem anem girant-nos per a disfrutar de l'espectacle del sol llevant per la mar. Malauradament el dia s'ha alçat boirós i càlid, agradable per a caminar però com a contrapartida les vistes no seran massa interessants, i és una llàstima perquè en un dia més ventòs la mateixa excursió seria simplement espectacular (per l'espectacle que se'ns ofereix a la vista des de dalt de les crestes).
Final de les escales. Continua la pujada. F. P. Ortells.
Quan s'acaben les escales continua una senda que no afluixa en la pendent. Seguim pujant fins que arribem a unes trinxeres que ha netejat i senyalitzat l'ajuntament de la Vilavella per tal de recordar les terribles condicions que van patir els soldats al front, que es va estabilitzar ací quasi huit mesos. Són les primeres però no seran les úniques perquè tot el recorregut de les crestes d'Espadà està plagat de trinxeres, tan d'un bàndol com de l'altre, o dels dos. Per tant la visió de trinxeres en ziga-zaga, els nius de metralladores, pous de tiradors, casetes per als soldats, refugis i polvorins és una constant en tota l'excursió.
Trinxeres de la Vilavella. Foto P. Ortells.
Passem pel Poble Desert, anomenat així perquè era el lloc on s'estaven els soldats de les trinxeres i van fer un autèntic poble amb portes, finestres i parts de les cases de la Vilavella, que els veïns van haver de recuperar acabada la guerra.
Pujant a Santa Bàrbara.
Enfilem la darrera pujada cap a la muntanyeta de Santa Bàrbera, el primer cim d'Espadà que domina la Plana des dels seus 305 metres d'altura. Als nostres peus està la Vilavella, quasi 300 metres més avall.
Cim de Santa Bàrbera. Foto P. Ortells.
Des d'ací la senda que segueix la carena afluixa en la pujada i recorre un tram més planer per la Selleta fins que arribem a un encreuament de senders i pistes. Fins ací puja el camí del barranc Roget i el del barranc de la Font, i també una pista des del Racó de Montón. Uns metres més avall passa el GR que recòrre l'ombria.
El Puntal del Calderer i el de Font de Cabres des de Santa Bàrbera.
En aproximadament un quilòmetre hem pujat 30 metres. Un descans que ens vindrà molt bé perquè en el primer quilòmetre ja n'hem pujat 250 i en el següent en pujarem 200 més.
Pujant per la cresta.
A partir d'ací abandonem el terme de la Vilavella. A partir d'ara seguim la ratlla de terme de Nules i la Vilavella i és que a partir d'ací la cresta fa de partició de termes entre pobles, per tant les grans fites de terme (i les menudes paletes de coto) ens acompanyaran, igual que les trinxeres, al llarg del recorregut.
Passem pel Colmo del Bassiet i deixem la senda que va planera cap al coll del Bledar per l'ombria, enfilant recte al Puntal del Calderer.
Arribant al Puntal del Calderer.
El darrer tram de pujada al Puntal s'agarra amb força i en algun lloc cal ficar les mans, però finalment divisem la Creu de Ferro, bastida durant la guerra al més alt del Puntal.
La Creu de Ferro. Foto P. Ortells.
Feta la foto de cim continuem camí cap al següent puntal, el de Font de Cabres que tenim davant quasi a tocar, encara que hem de baixar primer al coll del Bledar i salvar quasi dos-cents metres de desnivell fins al cim.
Puntal de Font de Cabres.
Baixem per la carena fins al coll. Des del coll tenim dos camins per pujar al Pic de Font de Cabres, l'un per l'ombria i l'altre per la solana, tots dos amb el mateix desnivell. Decidim pujar per la Solana, per on puja també el PR-CV-161 i on hi ha ficades unes cordes per salvar els trams més costeruts.
Senda "cordata" per la solana.
El grup s'allarga durant la pujada de manera que quan els primers ja estan al cim als darrers encara ens en queda un bon tros. Però finalment tots arribem dalt i aprofitem per esmorzar que ja va sent hora.
Arribant al cim amb la Plana al fons.
Després de l'esmorzar i les fotos de grup continuem la ruta baixant del puntal, esta vegada per l'ombria, fins al següent collet.
Esmorzant al puntal.

Puntal de Font de Cabres. Foto P. Ortells.
Ací mor una pista que hem de seguir cap a l'Ereta i que enllaça amb la pista del Rodaor que puja des de la Plana. Per la pista puja el GR-36 que travessa la serra i que seguirem ara durant alguns trams.
L'Ereta i el Puntal d'Artana.
Seguim la pista passant per baix del Puntal de l'Ereta, que queda a pocs metres a la nostra esquerra i poc després abandonem la pista trencant a la dreta per la carena, travessant per a buscar la senda que puja des de l'Ereta al Puntal d'Artana.
Drecera al Puntal.
Quan trobem la senda enfilem amunt cap al cim on hi ha un vèrtex i una xicoteta antena. El cim està separat uns metres de la divisòria però ens acostem per fer la foto de cim abans de continuar cresta avant cap a ponent fins al cim bessó (però més baix) des d'on enfilem avall a buscar el GR que passa ací pel camí de la Vall a Artana.
Vèrtex geodèsic. Foto P. Ortells.

Puntal d'Artana. Foto P. Ortells.
Arribem a un colladet per on passa el vell camí i retrobem el GR que ara seguirem doncs ací abandona el vell camí i continua per la carena.
GR pel coll d'Alfondeguilla. Foto P. Ortells.
Seguint la carena deixem enrere el coll d'Artana per on traspon la serra el camí d'Artana a Alfondeguilla i encetem la pujada a la muntanyeta de la Mina.
Per dalt les Mines.
Passem per la vora d'una de les boques superiors de la mina de ferro d'Artana i arribem al camí que puja des de la Mina del Cavall al Clot de Blai. El GR segueix la senda que se'n desvia de la carena i ací decidim pujar al recte que no es veu massa tapat.
Senderol recte a la Cresta de l'Ombria.
De fet trobem un senderol fet pel pas de la gent que remunta fins a la Cresta de la Serra, per on continuem.
El Castell de Castro des de la Cresta de l'Ombria. Foto P. Ortells.
Ens aturem a descansar a les runes d'un vell corral per a reagrupar-nos després de la pujada, i continuem camí per la Cresta fins que enllacem novament amb el GR ja prop del Plantiu. A partir d'ací ja no abandonem el GR fins el coll Roig.
Cresta de l'Ombria.
Arribem a l'encreuament amb el camí de la Costera i allí ens trobem amb Juanma que ha pujat per la Solana de Castro i que se'n baixa per la Costera.
Enllaç amb el GR.
Josep i Pasqual que han d'estar a dinar en casa (i tenen un cotxe a Eslida) se'n baixen amb ell mentre la resta baixem cap al coll Roig seguint el GR traçat al recte amb una pendent considerable.
Trobada als peus de la Costera.
Arribem al coll Roig per on passa el camí d'Eslida a Alfondeguilla i des d'ací tornem a pujar i ja en van ... unes quantes i les que queden.
El Coll Roig.
Tornem a pujar i cada vegada les costeres van fent-se més dures i no només per la pendent sinó perquè l'acumulació de pujades ja pesen a les cames.
Senda de Castro.

Amb el castell de Castro al fons. Foto P. Ortells.
Pugem cap a la Nevera de Castro però no passarem per ella sinó que seguint la ratlla dels termes d'Eslida i Alfondeguilla (i el traçat de la volta al terme) continuem amunt per la vora d'unes trinxeres que ens porten al Molló trifini on es junten els termes d'Eslida, Alfondeguilla i Chóvar.
Fita de terme d'Alfondeguilla, Eslida i Chóvar.
Des d'ací continuem avall, novament, baixant per un antic tallafocs cap al coll de la Malladeta.
Coll de la Malladeta.
Arribats al coll de la Mallaeta encarem una nova pujada. Esta vegada més curta, a Tarraguan i quan arribem dalt descansem una estona mirant cap a Chóvar abans de continuar amb una nova baixada cap al port d'Eslida.
Cim de Tarraguan. Foto P. Ortells.
Paco Ortells fent la foto.
Arribem al port d'Eslida i les forces ja comencen a fallar. Per sort tenim un bon tros ara planer per descansar i recuperar mentre passem per les Tres Creus d'Eslida fins al collado del Pinaret, seguint la pista asfaltada que puja al Puntal de l'Aljub, la nostra següent fita.
Puntal de l'Aljub des de Tarraguan. Foto P. Ortells.
Ací tenim dos opcions, seguir l'asfaltat, més llarg però més planer, o pujar per la senda que retalla les revoltes de la pista. Un parell pugen per la pista i la resta enfilem senda amunt, per la solana de la Bellota cap al Puntal de l'Aljub o la Mesquita (depèn del poble del què el mirem).
Collado del Pinaret.
Ja és migdia i la calor i el cansament acumulat passen factura. Hi ha un parell de «pàjares» en la pujada, i la resta no anem massa sobrats i els tres-cents metres de desnivell se'ns fan molt durs.
Senda al Puntal o la Mesquita.
Però com tota pujada, més llarga o curta, finalment acaba i a dalt està esperant-nos la caseta del forestal on aprofitem per dinar.
Descans en la pujada.
Mengem i descansem que ja ens ho hem guanyat. Són ja més de les tres de la vesprada i portem quasi sis hores de marxa. El cos demana descans i menjar i això és el que fem al cim del Puntal on corre un airet fresquet que va molt bé en este dia calorós de febrer.
Dinant al puntal.

Puntal de l'Aljub.
Només ens queden sis quilòmetres per al final i sobre uns tres-cents metres de desnivell, però hi ha tres companys que consideren que ja en tenen prou i decideixen baixar directament a Aín des del Pinar del Retor, així que quant continuem la marxa per la cresta només ens acompanyen el primer tros fins al collet per on passa el camí de Chóvar a Aín. Ací ens despedim d'ells i continuem cap al Pinar del Retor mentre ells baixen pel vell camí cap a Aín. Ens queda més o menys la mateixa distància però el seu camí és més fàcil.
Cresta del Puntal de l'Aljub.
A nosaltres encara ens queda pujar el Pinar del Retor, i passar per davant del Bellota abans de baixar al collado de Bellota. Un camí curt però que ens costa prou de fer. A mi especialment perquè el genoll esquerre comença a queixar-se en les baixades i em toca anar molt a poc a poc. Per sort ja no ens queden més que tres baixades.
Espadà i el Bovalar des del Bellota.

Crestes del Bovalar.

El Bellota i el Puntal de l'Aljub des del Bovalar.
Pugem a la serra del Bovalar. Una pujada llarga ... molt llarga, fins a l'Alt del Bovalar on ens reagrupem abans de baixar al coll de Mosquera.
Cim del Bovalar.
Al coll de Mosquera ens trobem amb dos opcions. La més curta és retallar pel PR que recòrre les crestes des del Pinar del Retor a la Ràpita que travessa per l'ombria seguint una trinxera, però decidim fer les coses com cal fins al final i pugem al cim de la Penya Blanca, l'últim tram sense senda, fins que arribem a les roques que el coronen.
Coll de Mosquera i Penya Blanca.

Cim de la Penya Blanca.
La baixada la fem buscant una senda que apareix al mapa d'Espadà del tossal. Ens costa un poc de trobar-la perquè la primera part està prou perduda, però una vegada trobada és fàcil de seguir encara que no està gens neta.
La senda ens porta al collet que separa la Peña Blanca del Cerro Gordo, l'últim cim del dia. Així que amb el cor fort i les cames fluixes encarem la darrera pujada.
Pujant a Cerro Gordo.

Baixant de Cerro Gordo.
Coronem el Cerro Gordo i sense aturar-nos continuem costera avall cap al coll de la Ibola. La baixada, llarga i costeruda de per si, es fa molt dura. Portem a les cames quasi 25 km i 2300 metres de desnivell acumulat de pujada (800 menys de baixada) i això es nota, de manera que quan, darrere d'una revolta apareix el coll i els taxis que ens esperen per a baixar-nos per fi el cor s'alegra de vore el final d'una ruta que ha estat especialment dura i exigent.
Arribem així al coll i sense temps per a res ens tornen a la Vilavella els taxis d'Alcudia, que tenen pressa per anar a un altre encàrrec. Recollim els companys que ens esperen a Aín i serà a la Vilavella on haurem d'entaular-nos per a fer balanç de la ruta i pensar en la segona etapa que ens portarà a pujar els grans cims d'Espadà.
Continuarà ...

Ací està el track:



Powered by Wikiloc



I ací altres rutes que comparteixen part del recorregut:


Més informació:
  • Cebrián Gimeno, Rafael Montañas Valencianas VII. Sierra Espadán Ed. CEV, 1999
  • Llop Goterris, X. 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà accessible a la web
  • Cartoweb
  •  Puchades, Sento Serra d'Espadà. GR-36 Ed. SASE, 2009
  • Arnau Juan, Òscar (2016) Serra d'Espadà. Mapa i guia excursionista. Ed. eltossalcartografies