diumenge, 8 de març de 2020

LA TORRETA DE L'ORRI

Des de l'estació d'esquí de Port Ainé hi ha una ruta que no pot faltar: l'ascensió a la Torreta de l'Orri, cim que domina tota l'estació que, no debades, s'ha construït aprofitant la vessant nord.
Entre els serveis que ofereix l'estació d'esquí hi ha uns itineraris amb raquetes, sent el més popular la pujada a la Torreta de l'Orri, així que no esquiant calia aprofitar la neu per fer la ruta amb raquetes seguint l'itinerari marcat.

Des de l'hotel de Port Ainé 2000, situat a 2.000 metres només ens separen 400 metres de desnivell del cim de la Torreta de l'Orri que es veu perfectament a dalt de tot. Ací mateix si busquem bé, entre tota la cartelleria de l'estació, trobarem els senyals de l'itinerari al pic de l'Orri que hem de seguir. Podem pujar pel Serrat de la Coma del Forn i baixar pel Serrat dels Clots, o al revés. Nosaltres ho vam fer pujant pel primer i baixant pel segon però vam trobar molta gent fent la ruta en sentit contrari.
El camí comença travessant pel mig les pistes d'esquí i per sota els telecadires. Per sort a primera hora del matí no baixa gent per les pistes i no hi ha perill de passar pel mig. De l'altra banda trobem una nova paleta que ens adreça amunt, cap al Serrat, i ho fa pujant per la vora de la pista negra de Comalforn. Seguim pista amunt un centenar de metres i, després de travessar-la amb cura, continuem la ruta per dins del bosc buscant la carena del Serrat. Ací no hi ha una traça clara de pujada sinó moltes i variades de manera que ens tocarà anar buscant quina és la millor traça a seguir i és que per ací baixen els esquiadors fora de pistes i cadascú ho fa per on millor li sembla deixant múltiples traçades.
Conforme pugem ens creuem amb molts esquiadors que baixen i ens eviten retallant entre el pinar de pi negre que cobreix totes les vessants.
La ruta de pujada es podria fer més interessant i llarga travessant els boscos de l'ombria però es recomana no passar-hi al ser una zona d'hivernada del gall fer, espècie especialment sensible en esta època de l'any, i és llàstima perquè en cas de no haver incompatibilitat entre els usos permetria fer rutes molt més interessants per la zona.
De tota manera els pinars per on pugem també són ben interessants i si no fora per la gran quantitat d'esquiadors que anem trobant perfectament podríem creure que estem a un racó perdut del Pirineu. Però l'estació d'esquí és a la vora encara que els pins no ens deixen vore les pistes, i hi és per a bé i per a mal, per a mal perquè se sent soroll de remuntadors i de gent i per a bé perquè ens recorda que estem en un itinerari controlat i sense (massa) perill.
La pujada pel pinar és dura i només suavitza quan els pins es fan més clars i esparsos. Trobem aleshores la pista de Comalforn que cal tornar a travessar i que ens deixa a la part alta de la muntanya. Estem ja a quasi 2.300 metres d'altura i només 100 metres de desnivell ens separen del punt més alt que encara es troba a poc més d'un quilòmetre.
Este darrer tros de camí el paisatge canvia totalment, deixem enrere les costeres i els pinars i davant nostre tenim una superfície més planera coberta de gel que, si no fos perquè té al costat les pistes d'esquí, ens traslladaria a les banquises polars.
Avancem poc a poc, no per cap dificultat especial sinó perquè les vistes que s'albiren conviden a no tindre pressa i extasiar-se amb el paisatge. La Torreta de l'Orri és un cim amb una prominència notable sobre els del voltant, de fet al sud d'ell no en trobem cap que el supere i les vistes abracen tot el prepirineu i la vall de l'Ebre coberta de boires mentre que per l'est podem distingir clarament la cara nord de la serra del Cadí, coberta de neu, que contrasta amb la Cerdanya. A ponent s'estenen les muntanyes prepirinenques i cap al nord la barrera blanca del Pirineu tanca la visió.
Arribem a l'altura del telecabina de la Torreta de l'Orri i ens esperem saludant els familiars que han vingut a esquiar. És agradable trobar-se a meitat ruta però no ho fem molt llarg perquè ells de seguida estaran baix però a nosaltres encara ens queda una bona estona. Però abans pugem a la part més alta on hi ha una sèrie d'antenes de comunicacions i un vèrtex geodèsic, un més per a la col·lecció.



Serra de la Màniga des de l'hotel Port Ainé.

Començament de la ruta sota els telecadires de l'estació.

Deixant enrere l'hotel de Port Ainé.

Pujant pel Serrat de la Coma del Forn.

L'itinerari està abalisat amb marques grogues, no sempre fàcils de trobar.

La pujada està molt concorreguda i anirem trobant gent tota l'estona.

La neu pols del pinar es torna dura a l'eixir a les parts altes.

Travessant la pista de Comalforn.

La Torreta de l'Orri.

Tram final de pujada, molt planer i amb grans vistes.



L'itinerari en raquetes coincideix amb les pistes però preferim anar-hi per fora.

Serra del Cadí des de la Torreta de l'Orri.

Tram final de pujada des del punt més alt de l'estació d'esquí.

Cim de la torreta de l'Orri coronat per antenes.

Vèrtex geodèsic de la Torreta de l'Orri.

Després de disfrutar de les vistes i de la foto de rigor al cim continuem la ruta baixant cap a ponent a buscar els Rasos de l'Orri.
Ací cal dir que orri és un topònim ben abundant al Pirineu i fa referència al lloc on es munyen les ovelles i es fa el formatge. Com normalment les ovelles parien a la primavera es munyien després de desmamar els corders a l'estiu quan estaven als prats d'altura i allí mateix es feia una construcció precària per tal d'elaborar i guardar els formatges, l'única forma de conservar la llet. Curiosament el mot "orri" prove del llati "horreu" que ha donat l'horreo castellà amb el significat original de lloc on guardar el gra, no tan especialitzat com en català.
Baixem pels Rasos de l'Orri buscant el punt on la ruta de raquetes trenca a la dreta i baixa costera avall a buscar el Serrat dels Clots però la veritat és que no en trobem la traça, almenys a l'inici, i ens toca fer un flanqueig per una vessant gelada. Per sort els grampons de les raquetes ens ajuden a no anar vessant avall fins a la pista de Bellavista que passa a sota nostre i que coincideix amb la carretera que puja a la Torreta de l'Orri. Finalment enfilem el Serrat dels Clots que separa els Clots per la dreta dels Reguerals que queden a l'esquerra. Per ací mateix baixa la pista d'esquí de la Rabasta.
No seguim la pista sinó que baixem paral·lels per la banda esquerra seguint la traça oberta per altra gent que ha pujat amb raquetes al pic. La traça ens porta a l'encreuament de la pista de la Rabasta amb la de Bellavista i a partir d'ací continua baixant recte separant-se de la pista d'esquí.
Entrem al bosc i a més de les traces que la gent que ha passat ha deixat a la neu retrobem els senyals grocs als pins negres que ens envolten. Baixem entre el pinar un bell tros fins que tornem a eixir a una pista d'esquí, en este cas el Passeig de Port Ainé.
Ara ens toca seguir la pista avall, amb cura de qualsevol topada amb els esquiadors que baixen molt més ràpid que nosaltres. Per sort el trànsit d'esquiadors és escàs i ens permet estar atents al punt on l'hem d'abandonar per a baixar al recte cap a l'hotel que ja tenim a vistes.
Tot i estar atents per poc no ens passem la baixada doncs està poc xafada i gens senyalitzada. Tot i això trobem el punt on cal baixar per una forta costera entre el pinar, però fins que no veiem les marques grogues no les tenim totes d'haver encertat el camí.
La baixada pel pinar és un dels recorreguts més bonics de tota la ruta i ens porta al barranc dels Clots per on corre l'aigua del desgel. Travessem el barranc i pugem una costereta per arribar a un planell que s'estén fins a l'hotel, només a dos-cents metres. El canvi entre el barranc enclotat i voltat de pinar totalment solitari i l'aldarull i la gentada de l'estació d'esquí és brutal, però també ens indica que ja hem acabat la ruta i podem asseure'ns a dinar al solet davant de l'hotel des d'on, si mirem amunt, podem vore pràcticament tota la ruta que hem fet.

Baixant cap als Rasos de l'Orri.

Flanqueig a buscar el Serrat dels Clots.

El Serrat dels Clots.


Encreuament de pistes.


Baixant per la pista del Passeig de Port Ainé.

Port Ainé 2000.

Pinar al barranc dels Clots.

Barranc dels Clots.

Arribant a l'hotel de Port Ainé 2000.




Ací està el track:


Powered by Wikiloc

Més informació:

dissabte, 7 de març de 2020

CAMINANT PEL BOSC DE VIRÓS DE LES BORDES AL REFUGI DEL GALL FER

L'any passat ja vam fer una escapada al Pirineu d'Andorra per a esquiar. Bé per a què esquiaren els xiquets. Nosaltres ja som massa grans per a aprendre'n (sense lesionar-nos) així que vam aprofitar per a fer raquetes de neu.
Enguany hem canviat Andorra pel Pallars anant a l'estació de Port Tainé a buscar la neu. De neu no ens n'ha faltat perquè anit arribant a l'hotel va caure una nevada bona i no ens va tocar ficar cadenes perquè vam tindre la sort de pujar just darrere de la desnevadora. Hui quan ens hem alçat la neu havia deixat pas al torb i si a 2000 metres el vent era fort als cims devia ser considerable. De fet només han obert un parell de pistes d'esquí. La ruta que teníem prevista era pujar a la Torreta de l'Orri, al cim de l'estació d'esquí però el mal temps ens ha fet desisitir. L'alternativa era fer una ruta pels boscos de la vessant nord però és una zona on viu el gall fer i se'n desaconsella el pas durant l'hivern així que hem fet cas de les recomanacions i ens ha tocat agafar el cotxe per tal de desplaçar-nos quasi una hora fins al bosc de Virós, a la vall Ferrera per tal de fer una ruta amb raquetes sense vent i amb bonhora.

Hem pujat amb cotxe fins a les bordes de Virós. A partir d'ací el camí, ja de terra, arriba fins al refugi del Gall Fer però no era aconsellable passar sense cadenes de manera que hem començat des del pla de sota de les Bordes a caminar.

Pel bosc de Virós hi ha una sèrie de rutes per a fer a peu, en bicicleta i també amb raquetes. Nosaltres hem volgut seguir l'itinerari  més llarg, el de la serra d'Erta, però amb la neu no hem vist les senyals dels camins i hem anat quasi tota l'estona per pista.

Comencem a caminar sense vent, amb neu recent però no massa freda i ho fem pujant a les bordes que travessem pel mig. Fins ací han passat els cotxes però a partir de les bordes, on la pista entra al bosc, ja no han passat més que gent a peu o amb raquetes.
Comencem a pujar entre els prats que de seguida deixen pas al bosc. En esta primera part els bedolls ens acompanyen uns metres però de seguida deixen pas als pins.
Conforme pugem trobem un pal amb les direccions de les rutes i descartem l'anada directa al Gall Fer seguint la pista cap a la dreta. Per ací ja no ha passat gent i la neu, a l'ombra del pinar, està en millors condicions i avancem obrint traça en la neu verge.
La pista que seguim fa una llarga diagonal cap al sudoest pujant poc a poc pel pinar fins que arriba a un punt que gira cap al sudest. Pugem sempre per l'ombria de la Serra de Màniga i ja hem triat este itinerari per tal d'assegurar menys sol i una neu en millors condicions però el sol i la bona temperatura fan que conforme pugem cada vegada estiga més pesada.
El bosc de Virós, i sobretot la seua part alta, ha estat explotat d'antic per l'home. Sota la neu hi ha el sòl ric en mineral de ferro. De fet dalt del refugi hi ha la costa dels meners d'on s'extreia la mena o mineral ric en ferro. Del bosc se'n treia la fusta que, transformada en carbó a les carboneres, permetia convertir el mineral en ferro aprofitable a les fargues de la vall que, gràcies a este aprofitament, prendrà el nom de vall Ferrera. 
Conforme caminem anem trobant algunes senyals de l'estació d'esquí nòrdic del bosc de Virós, estació que en estos moments no està en funcionament i que té la base al refugi del Gall Fer cap a on ens dirigim.
Quan arribem cap als 1600 metres d'altura el pinar deixa pas a l'avetosa i entre els avets en destaca el de la Carruadreta, exemplar gran encara que no monumental (o pot ser no n'hem trobat més que algun fillol).

A partir d'ací per sort la pista planeja i al cap de poc trobem el camí que puja cap al refugi del Gall Fer que puja al dret des de les bordes. El seguirem ara amunt per una costera més dura però també més curta que ens portarà al davant del refugi del Gall Fer.
Davant del refugi hi ha unes tauletes de fusta on ens asseiem per a menjar mentre disfrutem de les magnífiques vistes de la vall Ferrera, la Serra de Tudela, el Monteixo i fins i tot les muntanyes d'Andorra.

Bordes de Virós i ermita de Sant Llíser.

Pla de les Bordes inici de la ruta.

Panell amb les rutes del bosc de Virós.

Inici de la ruta entrant al bosc de Virós.

Pista cap al Farro.

Descartant les pistes secundàries.

Avetosa a la Carruadreta.

La Vall Ferrera i el Monteixo.

Encreuament amb el camí del refugi del Gall Fer.

Camí d'accés al refugi.

Refugi del Gall Fer.

Les bordes de Virós des del Gall Fer.

Després de menjar al solet disfrutant de les vistes continuem camí per la pista per on pugen els cotxes al refugi.
Seguim per la vora de la pista per on ha passat la desnevador llevant la neu. La poca neu que quedava enmig s'ha desfet deixant un fanguejal important i l'esquivem per no embrutar massa les raquetes. Per sort als pocs metres se'n desvia a l'esquerra el camí de les bordes de Buiro i seguim per ell.
El camí baixa en diagonal entre el bosc retallant la pista per on pugen els cotxes. El camí no es troba massa clar en alguns trams, sobretot per la neu caiguda, però no és difícil de seguir. Fa primer una llarga diagonal cap al nordest girant després al nord fins que arriba al Pla de Buiro.
Al Pla de Buiro hi ha les bordes de Buiro i un panell que n'explica l'ús. Les bordes s'usaven a l'estiu durant els treballs de sega i trilla del cereal més antigament i més modernament de les pataques. També era el lloc on després de segar-la es guardava l'herba per a alimentar els animals de cara a l'hivern.
Al lloc on s'alcen ara les bordes hi havia l'antic llogaret de Buiro, despoblat a l'edat mitjana, i l'església del qual es va conservar com a l'ermita de Santes Creus.
Travessem el Pla de Buiro i ens acostem a l'ermita de Santes Creus, bastida al vessant de la muntanya on acaba el pla i des d'on es domina la vall. L'ermita està oberta i moblada modestament. Ací aprofitem per descansar als bancs i fer un glop d'aigua abans de continuar camí.
Tornem cap al pla i busquem la carretera de Virós on trobem un pal amb indicacions, entre d'altres el camí vell de Buiro.
A la part baixa del bosc per on caminem els pins estan entreverats amb els fajos que en alguns casos han conservat la fulla seca encara a dalt. Caminem pel vell camí de ferradura, en ocasions poc més que una senda que a més es perd entre la neu. Per sort anem trobant algunes fites que ens ajuden a no perdre del tot el camí. Passem per un tros on s'han tallat pins i es fa difícil seguir el camí correcte i només després de buscar el trobem, just a temps per a salvar un xicotet tremedal o patamoll per unes passeres de fusta colgades per la neu. Un poc més avant el sender enfitat es desvia del camí vell i ens porta al mirador de les Fargues des d'on tenim una esplèndida vista de la Vall Ferrera amb un banquet per aturar-nos a disfrutar-la. Ens aturem un poc, no massa estona perquè no pega el sol i la temperatura comença a baixar i no convida a estar massa quiet.
Camí avant el sender ens porta per un planet a travessar la carretera forestal de Virós per a arribar a les bordes paral·lels a la carretera. Només els darrers metres coincideix el vell camí amb la nova carretera i per ella retornem al punt d'on havíem eixit unes hores abans.
El sol ha ajudat a desfer la neu que està revenint a ulls vista, per sort hem aprofitat les millors hores del dia per a disfrutar-la i visitar un magnífic bosc que bé mereix estar entre els llocs imprescindibles de visita al Parc Nacional de l'Alt Pirineu.

Refugi del Gall Fer.

Pista o carretera forestal de Virós.

Camí de les bordes de Buiro.

Bosc de Virós.



Pla de Buiro.

Ermita de Santes Creus.

Interior de l'ermita.



Mirador de les Fargues.

La Vall Ferrera des del mirador de les Fargues.


Arribant a les bordes de Virós.


Ací està el track:



Powered by Wikiloc

Més informació: