dissabte, 31 d’agost de 2019

CRESTA DE VALHONDILLO I VEGA DEL TAJO

Des de que fa ja uns anys vam pujar al Portillo fent la cresta que l'uneix amb la Cebadilla que em vaig quedar en ganes de continuar-la cap al naixement del Tajo, així que quan l'any passat Aljamber va penjar una ruta que seguia el crestall la vaig guardar a la carpeta de pendents esperant el moment per a fer-la.
Finalment ha arribat eixe dia i ens proposem aprofitar el track d'Aljamber per a recórrer la carena de Valhondillo fins al Portillo retornant per la Vega del Tajo.

El monument de ferro al pare Tajo i els monuments que simbolitzen les tres províncies que es junten al seu naixement (Teruel, Cuenca i Guadalajara) contrasten amb la senzilla pedra on es llig "Origen del Tajo" datada en 1877. Com sol ser habitual a l'estiu el naixement es troba sec. Bé caldria afinar què no és el naixement real sinó "l'oficial". En èpoques plujoses el riu baixa de la Navaseca i a l'estiu l'aigua brolla vega del Tajo avall.
A la vora del monument ara hi ha una àrea recreativa i, un poc més enllà, una fonteta que recull l'aigua i on es pot beure. Com que està vora la carretera de Cuenca és un bon lloc per a aturar-se i descansar.

Comencem a caminar al mateix naixement del Tajo, a estes hores del matí ja prou concorregut però de seguida deixem enrere la gent quan des de davant mateix del monument seguim les marques blanques i roges del GR-10.1 en direcció a Guadalaviar. En este tram també trobem senyals d'idèntic color del GR-113 o Camino natural del Tajo que des d'ací ens portarà a la frontera amb Portugal.
Anem seguint les marques mentre baixem seguint l'ampla vall que conforma la Vega del Tajo on els pinars alternen amb els prats, però de seguida arribem a un punt on cal desviar-se'n i començar a pujar buscant la carena de la serra que tanca la vega per llevant.
Passat un barranquet enfilem amunt per un llomet pedregós abandonant tot camí. Anem seguint el punt més fàcil de passar que coincideix amb els corriols que obren els animals. El track que portem fa el mateix encara que en alguns llocs no coincidim en la tria del senderol. En esta primera part el més difícil és triar bé el pas per no acabar enmig de les grans xaparres que entapissen bona part del sòl.
Passat un primer llomet arribem a un collet per on passa una pista que ve per llevant des de la Navaseca i passa a ponent, a la banda de la Vega del Tajo i per allí continua amunt cap a Valhondillo. Nosaltres la seguim un tros però de seguida l'abandonem tornant al llomet rocallós. Pugem una costereta pelada i arribem a un llarg llom ple de prats i on ens ixen uns cérvols. La gran quantitat d'excrements de cérvol donen fe que és un lloc on s'estan habitualment.
Travessem el llarg prat que s'allargassa per dalt de la lloma d'una a l'altra punta fins que arribem a un extrem on puja un carril des de la Barbera. Davant nostre queda una altra costera rocallosa on no creix el pinar ni hi ha prats. Cal tornar a salvar el desnivell que ens separa del cim de los Cubillos de Arriba on hi ha restes de trinxeres de la guerra civil excavades amb dificultat en la roca.
Passem pel cim on damunt d'una fita de pedres hi ha restes d'un projectil i davant nostre tenim un llarg llom que s'allarga fins al cim de Valhondillo. Ara només ens queda seguir recte el llom pelat que conforme pugem ens permet unes vistes cada vegada més bones sobre bona part de la Sierra de Albarracín i també de la seua veïna la Serranía de Cuenca: podem distingir a l'altra banda de la Vega Mogorrita, el cim més alt de la Serranía i de Cuenca, un poc més enllà hi ha el Cerro de San Felipe i ja dins de Teruel el Caimodorro, Peña Blanca, Sierra Alta, Carbonera, la Peña la Cruz, el Navazo, el Cuerno, .... que són alguns dels cims que arribem a identificar entre les desenes de muntanyes que ens envolten.
Quan arribem al vèrtex geodèsic situat al punt més alt de Valhondillo la vista ja no és tan bona doncs el pinar s'apropa i ens oculta part dels cims.

Monument que marca el naixement del Tajo.

GR-10.1 i GR-113 seguint el Tajo.

Començant la carena.

Les savines rastreres dominen la primera part de la carena.

Encarant la primera costera dura del dia.

Els cims desarbrats per on caminem contrasten amb el pinar que s'estén fins on abraça la vista.

La Barbera.

Mogorrita, el cim més alt de Cuenca.

Ceja de Valhondillo des de los Cubillos de Arriba.

Trinxeres a los Cubillos de Arriba.

Cim del Cubillo des de la Ceja de Valhondillo.

Vèrtex de Valhondillo.

Després de les fotos de rigor al vèrtex seguim camí entre el pinar baixant a un collet on, en principi, hauria d'arribar la pista que hem travessat prou quilòmetres enrere però ací no se'n troba cap traça.
Ens aturem a descansar a l'ombra dels grans pins rojos que hi creixen abans de continuar la ruta, ara sempre sota l'ombra dels arbres que creixen a la mateixa carena i ens dificulten un poc el seguir-la encara que per contra ens protegeixen d'un sol que ja comença a calfar amb força. Per sort l'airet que corre a 1800 metres d'altura ho compensa sobradament.
Cal continuar camí i ho fem sota l'ombra dels pins que cobreixen la part més estreta del què ací ja podem anomenar crestall doncs conforme avancem la carena de la serra es fa més estreta i per moments només ocupa un parell de metres baixant amb una pendent més o menys forta cap a ambdues bandes. Les vistes no són tan espectaculars per culpa del pinar que ens envolta i que només ens deixa vore retalls del què ens queda a banda i banda.
Passem un punt on un vell camí que puja des de los Malenes traspon cap a la Vega del Tajo i continuem avant per un tram on trobem un crestall rocallós que passem per dalt primer i després per la banda de llevant davant la impossibilitat de seguir per dalt.
Este tram ens portarà als peus del Cerro de los Malenes que destaca al no estar cobert de pinar sinó per un espès xaparral que ens fa desistir de pujar tot i ser el cim més alt de tota la carena. Ens conformem en aturar-nos als seus peus on un pradet d'herba escassa ens fa de mirador cap a llevant. Davant nostre hi ha el Portillo i la torre forestal que ens serveix de referència. Al seu darrere es veu la Cebadilla, el cim més alt de tota la carena que tanca la Vega del Tajo per llevant i la separa de la Nava, ampla vall que queda entre nosaltres i la Muela de San Juan. Als peus de la Muela hi ha el naixement del Guadalaviar i el poble que en pren el nom, ben menut des d'ací dalt.
Després de disfrutar el paisatge continuem avant l'últim tros que ens queda fins al Portillo per una ampla carena poc poblada de pins que ens portarà fins al mateix coll del Portillo per on passava l'antic camí de Guadalaviar a Huélamo i ara passa la carretera que fa el mateix recorregut.

Descansant a l'ombra d'uns magnífics i centenaris pins rojos.

La Vega del Tajo i Mogorrita de l'altra banda.

Tram més estret de la carena.

Crestall rocallós arribant a los Malenes.

Pinar als peus del Cerro de los Malenes.

Al fons la Cebadilla des del Cerro de los Malenes.

Guadalaviar i la Muela de San Juan des de los Malenes.

Tram entre los Malenes i el Portillo.

La Vega del Tajo.

El Portillo.
Des del Portillo pugem al mirador que hi ha a la vora de la torre forestal i des d'on tenim una magnífica vista de la Vega del Tajo i de les muntanyes de la Serranía de Cuenca que queden de l'altra banda. Uns panells expliquen el què veiem però el sol i les gelades els han malmés tant que ja no es poden llegir.
Descansem al mirador, al sol que no calfa massa a esta altura, abans de continuar el camí de tornada al naixement del Tajo.
Retornem al Portillo per on passa el GR-10.1 i per on passa també el SL-RE-14 que enllaça el GR-10.1 amb el GR-113 o camino natural del Tajo que travessa la Vega sempre prop del riu.
Nosaltres seguirem el SL i el GR-10 en direcció al naixement del Tajo doncs mouen conjuntament els dos senders per l'esquerra de la carretera i baixen faldejant cap a la vall. Conforme baixem per un llomet arriba un moment on el GR trenca a l'esquerra baixant a la Vega als peus de les muntanyes per on hem passat abans. Cal estar atents per a trobar les senyals (poques) del SL que continuen recte pel rellomet que ens portarà cap al bell mig de la Vega seguint el vell camí de Guadalaviar a Huélamo.
El camí passa per la vora de la paridera de la Vereda, encara en ús, convertit en un carril. Passada la paridera nosaltres baixem al recte pels prats mentre que el carril fa un poc més de volta però ens el trobem més tard quan arribem a la paridera del Cuartillo, ben arreglada però sense animals.
Per davant de la paridera trobem un camí per on passa el GR-113 que ressegueix el riu Tajo, ací un simple rierol poc important que serpenteja entre els prats i pinars que cobreixen la Vega. A partir d'ara el seguirem cap a l'esquerra remuntant el riu.



Torre forestal i mirador del Portillo.

Camino de Huélamo, pas del GR-10.1.

Senyal del SL-RE-14 seguint el camino de Huélamo.


El Portillo des de la Vega.

La Vega del Tajo amb els seus excel·lents prats de pastura.


Paridera del Cuartillo.

GR-113 camino natural del Tajo.
Seguint el camí de seguida trobem al davant las Casas de la Vega, un conjunt de cases i corrals on encara hi viu gent a l'estiu, l'únic lloc habitat de tota la Vega del Tajo. Davant les cases hi ha una rabera d'ovelles que sesteja a l'ombra d'un pinet vigilades per un pastor elèctric.
Els pastors elèctrics no s'han generalitzat entre les ovelles per ser més cars i menys eficients que els de les vaques (un simple fils uns per una malla completa els altres) per això només els trobarem en llocs i moments concrets que serveixen per a deixar tancades les ovelles pasturant mentre el pastor descansa o se'n va a alguna celebració, evitant també tindre tancades les ovelles amb la despesa en pienso que suposa.
Passem per davant les cases on, donada l'hora, els veïns deuen estar descansant després de dinar i ens trobem un curiós Peirón de pedra treballada dedicat a la mare de Déu del Pilar. Es nota que encara estem a Aragó.
Deixem enrere les cases i enfilem recte seguint les marques del PR sense camí aparent. Passem una serreta i entrem dins d'un pinar on trobem un miler llarg d'ovelles escampades a l'ombra dels pins sestejant o pasturant sense pastor.
Ens anem trobant ovelles mentre anem travessant el pinar fins que n'eixim per l'altra banda, elles fugint de la calor s'estan a l'ombra, nosaltres més valents continuem caminant i deixant enrere el pinar travessem els prats que ens separen de les restes de la Casa de Inocencio Blas.
Només un mur de pedres baix de menys d'un metre és el que en queda de la vella casa. Transversal al nostre camí trobem una pista ampla i per ella ve el GR-10.1 que ací se'n desvia passant per davant les runes i continua riu amunt. Nosaltres enllacem amb ell seguirem sense deixar-lo fins al naixement del Tajo, ben prop ja.
A partir d'ací la Vega del Tajo s'estreta i portem el riu ben a la vora mentre seguim un sender més clar però no per això més transitat. Ací el riu encara porta aigua però quasi no corre i conforme anem avançant cada vegada se'l veu més sec. El nostre sender va recte com un fil travessant la part alta de la Vega mentre que el jove Tajo fa voltes i revoltes com si a la poca aigua que duu li costara avançar i obrir-se camí entre els pinars.
Finalment en un punt on el riu ja el trobem sec alçant la vista es veu al final el naixement "oficial" del Tajo i apretem el pas per arribar-hi que ja hi ha fam i millor dinar a les taules que hi ha a la vora del naixement.
Ens toca travessar el riu un parell de vegades, per sort hui està sec perquè l'última vegada que vam passar en un maig molt plujós ens va costar prou trobar un lloc per a passar sense haver de descalçar-nos. Passat el Tajo de seguida trobem el punt on ens havíem desviat del camí per començar a crestejar cap a Valhondillo i cinc minuts més tard estem novament al monument del naixement del Tajo on conclou la ruta però no la jornada perquè ara toca dinar  i descansar a l'ombra dels pins en un paratge més que tranquil tot i estar al costat de la carretera i freqüentat pels turistes.

 
Ovelles amb un pastor elèctric.

Casas de la Vega.

Pairón en las Casas de la Vega.

Continuació del camí després de las Casas de la Vega.

Ovelles pasturant sota els pinars.

Alguns camps treballats, pocs, alternen amb el pinar i els prats.

Seguint el sender poc marcat. Al fons queda Mogorrita.

El riu Tajo serpenteja a la vora del camí.

Cims de la Barbera per on hem passat a l'anada.

El sender és una fina línia i el riu poc més que un rajolí d'aigua.

Final de la Vega del Tajo on hi ha el naixement "oficial" del riu.

Retornant al naixement del Tajo, punt d'inici i final de la ruta.




Ací està el track:


Powered by Wikiloc


I ací altres rutes que comparteixen part del camí:

La Cebadilla i el Portillo des de Guadalaviar
circular sierra de Albarracín gr-10 gr-10.1


Més informació:
  • De Jaime Lorén, Ch. i Pérez Grijalbo, R. (2006) Guía de la naturaleza de la sierra de Albarracín Ed.PRAMES
  • VV.AA. (2003) GR 10 Sierras de Albarracín y Javalambre Ed. PRAMES
  •  VV.AA. GR 10 Sierras de Albarracín y Javalambre Ed. Prames,1996
  • Centro de Estudios de la Comunidad de Albarracín
  • Peña Monné, L. et al. Paisajes naturales de la província de Teruel Ed. Instituto de Estudios Turolenses, 2000
  • De Jaime Lorén, Ch. Paisaje protegido de los pinares del rodeno y Sierra de Albarracín Ed. Prames, 1996
  • VV.AA. Sierra de Albarracín col. "Red natural de Aragón" Ed. Prames i Gobierno de Aragón, 2007
  • Senderos de Aragón

diumenge, 25 d’agost de 2019

EL POZO NEGRO I EL POZO AZUL BAIXANT PEL RÍO DE AYÓDAR

Per a fugir de la calor ens acostem al río Pequeño o río de Ayódar a refrescar-nos al famós i concurrit Pozo Negro. Però per a completar la ruta baixarem riu avall visitant també el menys concurrit Pozo Azul.
Per tal de no perdre'ns seguim les indicacions de Trotasendes que va fer una ruta semblant encara que nosaltres la fem "per a tots els públics".

Eixim de la fuente del Cañar, als afores de Fuentes i bon lloc per a dinar i seguim la pista traçada seguint el vell camí de Torralba. No és gens difícil doncs només trobarem un parell de bifurcacions; la primera només eixir i abans de travessar el riu quan se'n desvia a la dreta la pista que passant pel molino de Arriba segueix a los Chorricos (i ja per camí) a la Masada. Per ahí serà per on tornem. Ara però seguim la pista que es troba tancada amb una cadena per evitar les aglomeracions al Pozo Negro.
La pista transcorre per dalt del riu de manera que podem vore des de dalt els llocs per on després passarem, entre d'altres i si ens fixem el Pozo Azul on fins i tot hi ha un senderol mig esborrat que hi baixa.
Arribem així al punt on es desvia per la dreta una pista que baixa a la fuente del Zuro on hi ha una captació d'aigua potable per a Fuentes i també la font i taules a l'ombra dels pins.
Fins ací hem anat seguint les marques blanques i roges del GR333 que va de Fuentes a Torralba, ara les marques baixen per la fuente del Zuro per remuntar el riu cap al Pozo Negro. Nosaltres no el seguirem sinó que continuem riu amunt per tal de fer tota la baixada des del naixement.
Passem per dalt del Pozo Negro, com sempre a l'estiu ple de gent, i seguim fins que la pista baixa a travessar el riu. Un poc més avant hi ha la fuente del Río on naix el riu però no arribarem. Ací mateix se'ns uneix el GR333 i ara sí, el seguirem avall cap al Pozo Negro o Pozo sin Fondo.

Fuente el Cañar.

Río Ayódar o río Pequeño.

Pista sobre l'antic camí de Torralba.

Els tolls del riu.

El Pozo Negro vist des del camí de Torralba.

La senda ens baixa de seguida al riu i el travessa pujant per l'altre costat per baixar cap al Pozo Negro, però nosaltres seguim recte pel riu arribant al toll per dalt de manera que ens toca saltar (encara que també es podria desgrimpar). És un salt curt i fàcil i de fet una vegada avall tornem a pujar unes quantes vegades per tornar a fer el salt.
Bé tots no hem vingut pel riu, la gossa i l'ama han seguit el camí alternatiu apte per a tot tipus de persones i amb esglaons fets per a baixar.
Després d'estar-nos una bona estona prenent el bany (més fora que dins què l'aigua està molt fresca) continuem camí riu avall fins a la fuente del Zuro on ens aturem a dinar.
Es nota que és diumenge d'agost i tota la vora del riu està plena de gent passant el dia però a la font no tenim problemes per a trobar taula, curiosament no hi ha quasi ningú.

Baixant al Pozo Negro seguint el GR333.

Abandonem el GR i seguim per dins del riu.

El Pozo Negro des de dalt. Per a baixar ...

... cal saltar.

Seguint el camí riu avall.

Fuente del Zuro amb la seua àrea recreativa.

Una vegada dinats seguim riu avall i pràcticament anem sols.
Cal seguir un senderol que s'endevina més que es veu i que ens porta per la vora del riu travessant-lo ací i allà i, si vulguerem, evitant banyar-nos els peus. Seguint-lo passem un toll menudet on també hi ha un parell de parelles abans d'arribar al Pozo Azul. Ací cal saltar i travessar-lo a gual o fer com va fer Trotasendes arrapant-se a la vora de l'esquerra per a passar per dalt. La veritat és què és un pas molt perillós i poc recomanable i a més ara fa calor de manera que és ben agradable entrar a l'aigua. L'únic problema és la gossa així que toca despenjar-la amb unes cordes que portem a la motxila per si de cas. Uns xiquets que han pujat pel riu ens ajuden a baixar-la tot i què també es podria baixar a mà amb un poc de conte o, fins i tot, un gos valent i acostumat a l'aigua es pot llançar des de dalt.
Travessem el toll, prou més llarg, i ens estem a l'altra banda una estona que aprofiten els xiquets per a pujar i saltar a l'aigua i nadar. Estant ahí arriben un parell de parelles amb un parell de gossos i així podem comprovar com els gossos són capaços de pujar i remuntar el salt (amb molta motivació) i també saltar i travessar nadant.

Aigües avall de la fuente del Zuro seguim trobant tolls menuts.

El Pozo Azul vist des de dalt.

Baixant la gossa al Pozo Azul.

Encara que d'altres gossos no tenen cap problema per baixar i pujar.

El Pozo Azul pot ser no és tan bonic com el Negro però és més tranquil i millor per a nadar així que ens estem molta estona allí fins que finalment reprenem el camí riu avall. Ací també anem trobant un pas per la vora del riu que ens evita banyar-nos els peus fins que arribem a un assud que desvia l'aigua per l'esquerra. Aprofitem i seguim pel caixer de la sèquia que mou des de l'Azud de la Rinconada per a regar les hortes de la Rinconada. No entrem a la Rinconada (que fa honor al nom) i des de la Balsa de la Rinconada baixem als peus d'un salt d'aigua on hi ha un altre assut, l'Azud del Molino que agafa l'aigua per al molino de Arriba.
Seguint el riu aigües avall del Pozo Azul.


Azud i acequia de la Rinconada.

Seguim avall pel caixer de la sèquia ...

... fins a la balsa de la Rinconá ...

... que rega la Huerta de la Rinconá.


Seguim la sèquia del molí i fem cap a una pista que passa per dalt de les hortes fins a la Balsa del Molino. Ací ens cal seguir la pista que fa un poc més de volta per a baixar al barranco de las Clochas on hi ha el Molino. Només cal seguir la pista per a arribar al punt d'inici però nosaltres en conte d'això seguim la sèquia (tapada) que per l'esquerra del molí ens deixarà just al davant de l'entrada a la fuente del Cañar on hem començat la ruta.
Senda de la Rinconada per la vora del riu.

Salt del riu amb un toll d'aigua que ara està estancada.

Pista per dalt de les hortes cap a la balsa del Molino.

Balsa del Molino que serveix per a regar i ...

que alimentava el molino de Arriba, restaurat i que encara pot moldre.

El rodet que mou la mola volandera dins del carcau.

Seguim la acequia Madre, tapada en este tram.

Àrea recreativa de la fuente del Cañar.




Ací està el track:


Powered by Wikiloc


I ací altres rutes que comparteixen part del camí:

GR333: Ayódar, Fuentes i Torralba tornant per Benatar
de Fuentes de Ayódar a Piedras Santas pel Pozo Negro
fuentes - torralba - macasta - fuentes més informació ací
fuentes - villamalur més informació ací
torrechiva - poza negra - fuentes més informació ací

Més informació:
  • Web oficial de l'ajuntament de Fuentes de Ayodar.
  • Pàgina web personal de Joan Ros Sanfélix.
  • Llop Goterris, X. 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà accessible a la web
  •  Sancho Comins, José (1990) Itinerarios por el valle del Mijares Ed. Caixar rural Almassora 
  • Arnau Juan, Òscar (2016) Serra d'Espadà. Mapa i guia excursionista. Ed. eltossalcartografies  
  • Wikiloc de la Mancomunitat Espadà - Millars
  • Mancomunitat Espadà - Millars