dimecres, 26 de febrer del 2014

AL MONTÍ DES D'ARTESA

Un dimecres més eixim a fer una volta per cansar les cames i descansar el cap i en esta ocasió el lloc triat és el Montí d'Onda. El Montí és una muntanya peculiar, un con quasi perfecte que destaca darrere del poble d'Onda mirant des de la Plana. A més està cobert d'una pinada fosca i espessa i també és peculiar pel seu rocam, el roig rodeno que contrasta amb les calcàries grises dels tossals que l'envolten.
Per a pujar al Montí hi ha molts camins però esta vegada ho hem fet des d'Artesa, així que hem començat a caminar des de la part baixa del poble, d'una nova urbanització feta a l'Horta, sobre el camí vell del Carme i hem seguit per la vora d'una vella sèquia fins els llavadors. Ací trobem el SL-CV-107 i el SL-CV-106 que seguim durant un tram pel  camí vell de Tales que travessa l'Horta d'Artesa baixant al riu de Sonella.
El Montí des de l'Horta d'Artesa.
 Travessat el riu continuem per l'altra banda, per la falda del Montí. Deixem a l'esquerra el SL-CV-106 que per la vora del riu baixa cap a les Coves Gelaes i continuem pel camí vell, ara asfaltat, que passa per la vora d'un bonic bosc de sureres que baixa des del Montí.
Arribem a un punt on el SL-CV-107 gira a l'esquerra per pujar cap a Santa Bàrbera per l'Artesola travessant una magnífica sureda. Per ací mateix baixa també el SL-CV-142 que fa la volta al Montí des de l'Assut i que seguirem ara durant una gran part de la ruta.
Sureres de l'Alcornocar.
 Continuem el camí que s'endinsa al pinar fins que arribem a l'Assut d'Onda. Des d'ací agafen l'aigua la sèquia que rega l'Horta d'Artesa i duu l'aigua a la bassa de la Vila i al Molí de la Reixa. Ara només ho fa algunes vegades perquè des de la construcció del pantanet de Benitandús sovint el riu està sec i l'aigua es porta canalitzada des del pantà. Per si de cas a la vora de l'Assut hi ha uns pous d'aigua dels regants d'Onda per a casos de necessitat.
Ací comença el SL-CV-142 i un panell ens informa del recorregut, a més hi ha una zona de tauletes sota la xopera que s'allarga cap a la font del Canyar.
L'Assut.
 Continuem camí per la vora del Montí uns metres més fins que trobem un sender que puja a l'esquerra cap al Montí. Ens trobem a l'inici de la pujada i així ens ho fa saber un pal indicador.
A més trobem un panell que ens informa que per ací també hi ha un sender local (no homologat) que puja al Montí baixant posteriorment cap a Tales.
Comencem doncs des d'ací la llarga pujada cap al cim del Montí. Ens esperen quasi 500 metres de desnivell fins el cim i cal agafar-s'ho amb calma.
El Montí.
 La senda puja per un dels contraforts del Montí, deixant a l'esquerra un reguer que baixa del cim. El pinar  ho cobreix quasi tot fent-se omnipresent. Es tracta d'un pinar de pi rodeno acompanyat per un sotabosc de brugueres.
La senda gira per a buscar la falda del Montí que mira a Tales i per ací enllaça una altra senda que puja des de la urbanització de la Falda del Montí. Un cartell ens informa d'on va la senda recentment netejada.
Tales des de la Falda del Montí.
Conforme pugem un altre cartell ens indica on queda una de les pedreres del Montí, i és que totes les sendes que envolten el Montí, tant per la part de Tales com per Onda, les trobem netes, cuidades i amb cartells i fites per a indicar-nos cap a on van. És tot un goig caminar per llocs així i cal agrair-ho al treball desinteressat de molta gent i també a l'interès dels ajuntaments que ho han aprofitat per senyalitzar les rutes.
Tram final de pujada.
El camí comença a pujar fent revoltes per a remuntar la forta pendent fins que fa una llarga diagonal buscant un rellomet i per dalt d'eixe contrafort que ve directe del cim enfila amunt a buscar l'ample cim del Montí.
Arribem a dalt a la vegada que una colleta que puja des d'Onda i ells ens fan la foto del cim.
Cim del Montí.
El cim del Montí però té poca vista per no dir gens. Pla i envoltat de pins cal acostar-se a les vores per poder vore alguna cosa, però quan ho fem les vistes són de primera: bona part de la serra d'Espadà per ponent i la Plana a llevant, les terres del Millars i les serres del Maestrat històric, Penyagolosa i més enllà pel nord, i l'extrem est d'Espadà pel sud.
Així que ens acostem a les vores i fem la volta aprofitant també per trobar un geocache amagat al cim.
La Plana des del Montí.
Després d'estar una bona estona dalt del cim comencem a baixar pel sud i de seguida trobem un tossalet pelat, que fa com una espècie d'avantcim del Montí per esta banda i que hi ha gent que anomena "Montí menor". La veritat és que el Montí dona nom a tota la gran partida que l'envolta, tant a la banda de Tales com d'Onda.
Ací trobem un pinet amb un rodal de pedres per a seure, encara li queden uns anys d'aguantar ventades, gelades i sequeres però si ho aconsegueix i es fa un pi gran i gros els caminants agrairem el banquet per a sentar-nos a l'ombra.
Banquet de pedra.
El SL-CV-142 des d'ací enfila cap a llevant a buscar la font del Retor. Nosaltres continuem un tros més de baixada fins que trobem un encreuament de senders. Per sort uns xicotets cartells ens assenyalen els llocs on van: a la dreta baixa a Tales una senda oberta de fa poc mentre que a l'esquerra continua cap a Onda, enllaçant amb el camí de la font del Retor.
Deixem ací el Sender Local de Tales, que també baixa al poble però fent un poc més de volta i baixant per la Motxenta.
No caminem molt de tros que enllacem amb el camí de la Font del Retor que baixa des del collet sota el Montí fins a Santa Bàrbara per la Font del Retor. Tot i què hi ha moltes sendes, este és un dels camins tradicionals que pujava des d'Onda al Montí.
El camí està molt ben conservat i es nota que s'ha fet un manteniment constant fent reguerets que desaigüen l'aigua de pluja per a què no erosionen el camí, netejant la vegetació, afermant alguns passos amb pedres. Fins i tot trobem una variant que baixa recte amb salts per a les bicicletes de muntanya fets amb la mateixa pedra que els vells ribassos que aguantaven els bancals.
En un racó a més trobem un banquet de pedra nou que aprofita un vell ribàs i que s'agraeix, sobretot quan es va de pujada.
És un element més de la cada vegada més valorada arquitectura de pedra en sec, però de molt recent construcció.
A la seua vora hi ha una placa de fusta penjada d'un pi en homenatge als Pepes i Juanmi per la tasca de recuperació, neteja i conservació dels camins del Montí (i d'altres del terme d'Onda), iniciativa del club Desplome.
Banquet al camí de la Font del Retor.
Continuem baixant i un poc més avant el camí fa un gir a l'esquerra i baixa a buscar el barranc de Santa Bàrbara. Una senda continua recte també cap a Onda, però hi ha tantes sendes al Montí que seria llarg d'explicar on va cada una.
El camí principal es troba marcat amb pintura verda i groga, amb fletxes, punts i indicacions per a qui fa el descens en bicicleta. Per al caminant no presenta més dificultat que la llarga baixada, contrapunt de la llarga pujada que hem fet.
Camí de la Font del Retor.
Passem per la font del Retor, seca de fa anys, i continuem avall per l'ombria buscant el barranc i per la seua vora trobem el millor tram per la senda, sota un bosc humit i ple d'enfiladisses i amb un caixer que conserva l'empedrat original, reparat també en alguns trossos que s'han anat perdent.
El camí ens baixa a la pista de Santa Bàrbara, traçada en part damunt el vell camí, i on retrobem el SL-CV-107 que havíem deixat a l'Artesola. Ara seguim uns metres a l'esquerra desviant-nos tot seguit a la dreta per a pujar a l'ermita.
L'ermita de Santa Bàrbara es troba totalment assolada per dins, només conserva la torre que feia de campanar en bones condicions a l'haver estat usada en temps més recents de colomer, però la seua estampa als peus del Montí i dominant el riu de Sonella s'ha convertit en una icona.
Santa Bàrbara.
Baixem al collet que separa el tossalet de l'ermita del cos principal del Montí i ací abandonem els senders abalisats que pugen per la pista cap a unes antenes i seguim avall per un camí que passa per la falda de l'ermita.
Camí d'Artesa a Santa Bàrbara.
El camí baixa a buscar una finca de tarongers i per la banda de baix passa el SL-CV-106. Nosaltres no el seguim sinó que continuem a buscar el riu entre un niu de senderols que s'encreuen i es separen, traçats en part sobre una antiga pista en desús.
Travessem el riu i ja només ens queda pujar per un ample camí formigonat cap a Artesa, travessant finalment l'Horta, tal i com hem començat la ruta.
Artesa des de l'Horta.

Ací està el track:




I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

tales - monti - tales més informació ací 
onda - monti - marimon
tales - monti - espino - tales
coves gelaes - marimon - monti
tales - font del retor - monti - tales
coves gelaes - santa barbara - artesa
tales - monti - tales
sonella - monti
volta al monti

Més informació:
  • Ajuntament d'Onda
  • Ajuntament de Tales
  • Castany i Àlvaro, Joan Toponímia dels pobles valencians: Onda , ed. AVL, València, 2004 Accessible a la web.
  • Diago Manuel, V. Àlvaro i Fèlix, F El clima i la vegetació d'Onda Ed. els propis autors, Onda, 2004
  • Cartoweb
  • Llop Goterris, X. 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà accessible a la web

diumenge, 23 de febrer del 2014

PER LA RUTA DE L'AIGUA DE BENLLOC

Arriba el febrer i els ametlers són els primers arbres que senyalen la proximitat de la primavera. Enguany a més sembla que ho han encertat i no vindran gelades tardanes que faran malbé la collita. És per tant la millor època de l'any per a passejar per les valls interiors de Castelló on els ametlers ocupen amples espais de cultiu.
Un dels llocs on els ametlers s'estenen i sovintegen dins el paisatge local és el Pla de l'Arc, on conviu amb l'olivera i, abans, amb la vinya. Per tant la florida de l'ametler és una bona excusa per passejar pel pla i conèixer nous racons sempre interessants.
La ruta de hui és una d'eixes rutes interessants però que sovint es deixen de banda per anar per camins amples i pistes, poc de desnivell i un paisatge poc variat. Però tot i això presenta l'al·licient d'anar trobant elements relacionats amb l'aigua: aljubs, pous, sènies, basses, ... molt ben conservats i altres elements del ric patrimoni etnològic d'un món agrícola ja passat. Ací encara podem vore aljubs en ús i ben conservats, sènies, pous i fonts cuidades tot passejant entre ametlers en flor que li donen un color i un olor diferent al camí.
Hem començat la ruta dins el poble a l'aljub del camí del Cementeri on hi ha un panell que ens informa del recorregut a seguir i els punts destacats de la ruta.
Aljub del camí del Cementeri.
L'aljub del camí del Cementeri és un aljub prou recent, a la façana està inscrit l'any de construcció (1956) però es tracta d'un aljub monumental destinat als ramats de la població.
Des d'ací comencem la ruta eixint pel camí de l'Ermita (de l'Adjutori) situada a poc més de dos quilòmetres del poble i que disposa d'una pinada amb taules per seures i poder dinar (o berenar el dia de Pasqua).
Només eixir del poble i abans de travessar el barranc de les danses trobem la següent fita del dia, l'abeurador del camí de l'adjutori, modern bassi d'obra allargat per facilitar l'abeurada de les raberes d'ovelles.
Abeurador del camí de l'Adjutori.
Travessem el barranc de les Danses i deixem enrere l'abeurador i un poc més avant passem per la vora d'una granja d'ovelles que de ben segur aprofiten l'abeurador abans d'arribar a l'encreuament amb el Pas de la Fusta.
Abans d'arribar hi ha una curiosa creu entre pins que sembla preparada per a il·luminar-se.
Just a l'encreuament hi ha un altre gran aljub, bastit també a mitjans segle XX. Es tracta de l'aljub de l'Adjutori on es pot vore encara el sistema de recollida d'aigua i fins i tot se'n pot treure amb el poal tot i què no és recomanable beure'n.
Aljub de l'Adjutori.
 Ací trobem les fletxes grogues del camí de Sant Jaume de Castelló que puja pel Pas de la Fusta cap a la Serra d'en Galzeran. Nosaltres fem el camí contrari, seguint el Pas cap a llevant.
El Pas de la Fusta és l'assegador més llarg del terme de Benlloc que travessa de ponent a llevant, entrant per la Bassa de l'Argila i eixint pel Tossal del Quartico camí del Prat de Cabanes.
El Pas de la Fusta i Subarra al fons.
El pas és ample i planer, travessa la carretera de la Vilanova i el camí vell de Torreblanca i passa per la vora del Tossalet de les Forques.
Aprofitem que està a la vora per pujar. Tot i la seua modesta altura domina quasi tot el Pla de l'Arc des de Subarra i la Ferradura, el Gaidó, la Penya del Corn i la serra d'en Galzeran, i fins i tot la serra d'Espadà al fons cap a ponent.
El Pla de l'Arc des del Tossalet de les Forques.
Quan el pas de la fusta travessa el camí dels Romans el deixem anar cap a Subarra i el Quartico i continuem pel camí dels Romans cap a ponent direcció a l'Arc.
Ací trobem les senyals blaves de la Via Augusta que des de fa dos mil anys travessa per ací mateix el pla. Si seguirem en direcció contrària uns centenars de metres més podríem vore un tram de la mateixa excavat i conservat in situ.
Ara però el trànsit de carros i legionaris ha canviat pel pas de tractors, ciclistes i alguns caminants.
Pel camí dels Romans.
Seguint el mateix camí que Trajà, Adrià o Jaume I arribem a la carretera de Castelló que corre paral·lela al barranc de les Danses. Abans d'arribar però s'erigeix un curiós monument en commemoració del pas de la via romana.
Travessem la carretera i baixem al barranc de la Font que ara com abans es passa a gual. Just a la vora hi ha la següent fita; el pou de l'Hostalet tot i què de l'Hostalet no en queda rastre.
A la seua vora esmorzem sentats a la pica de l'aigua. Davant nostre hi ha el pinar de  que ha substituït les antigues hortes regades de l'aigua de la Font.
Pou de l'Hostalet.
La ruta abandona ara la comoditat dels camins i continua per dins del barranc on per a l'alegria dels xiquets ens ixen uns quants conills.
Per la vora del barranc podem intuir el pas de la moderna claveguera que duu les aigües brutes de Benlloc a la depuradora situada aigües avall del barranc. També és una arquitectura hidràulica tot i què molt més recent.
Barranc de la Font.
El tram de barranc no és massa llarg ni pesat i li dona un toc diferent a la ruta però s'acaba pronte i de seguida eixim d'ell seguint un camí que el passa a gual i gira cap al poble passant per dalt de la bassa del Molinet.
El Molinet fou l'únic molí en funcionament de Benlloc i sobta vore un molí sobre un barranc on no hi ha traces d'aigua. Però és que un poc més amunt hi ha la font dels tres Canons que abasteix d'aigua al poble i d'on mitjançant una sèquia coberta agafava l'aigua el Molinet per a poder moldre.
El Molinet.
Ara però fa molts anys que no mol i que la bassa queda eixuta però un cartell encara en guarda memòria.
Entrem al poble seguint el barranc de la Font per un passeig molt agradable fet a la seua vora. Des d'ací podem vore com el llit del barranc ha estat aprofitat per a fer corrals on hi ha gallines, ànecs, cavalls, oques, ... i molts altres animals que quan plou molt deuen resar per a què no ixca el barranc.
Passeig urbà vora el barranc de la Font.
Arribem així a la propera fita: la font dels Tres Canons. És esta la font més antiga del poble i dona nom al barranc de la vora. Es tracta d'una font que canalitza l'aigua que baixa pel subsòl mitjançant una mina d'aigua.
Benlloc mai ha tingut facilitat per a accedir a l'aigua i a mitjans segle XX se'n va construir una altra de la qual podem vore els registres barranc de la Font amunt per a abastir d'aigua la població.
L'aigua de la font és aprofitada per al llavador edificat a la vora, i posteriorment era també usada pel Molinet i servia per a regar les hortes davant de l'Hostalet, barranc avall. Així no se'n desperdiciava ni una gota.
La font dels Tres Canons i el llavador.
Després de visitar la font i el llavador continuem barranc amunt i a l'eixida del poble, on el barranc es divideix en dos: el del Consell i el de la Font pròpiament dit, hi ha el Povet Nou que, com tots els nous ja és vell tal i com ens recorda la data gravada a la pedra del llindar.
El Pouet Nou.
Des del Pouet i deixant a l'esquerra l'ermita del Loreto enfilem el camí dels Forns que abandonem de seguida per continuar pel camí del Consell continua vora el barranc i partida homònima.
El primer tram de camí es troba vorejat de parets de pedra per protegir els horts propers al poble de les malifetes de persones i animals que anaven i venien.
Començament del camí des Forns.
Un poc més avant comencem a vore pous i pouets foradats a la vora del barranc per a punxar l'aqüífer i així poder regar unes taules d'hortalíssia. És un dels pocs llocs del terme on això és possible i encara ara, quan la major part de trossos estan abandonats hi ha hortetes ben cuidades.
Un poc més avant i al fons del barranc es troba el Pou de la Mosca, just al lloc on l'assegador del Consell se'n desvia del camí. Nosaltres però continuem pel camí que voreja el barranc, ara ja sense hortes però cobert d'espessos canyissars.
Hortetes al barranc del Consell.
Passem per la vora d'un parell de sènies, la segon d'elles, la de Morete, encara conserva la major part dels elements tradicionals.
Sènia de Morete.
Conforme ens allunyem del poble el camí es retira del barranc i travessa bancals d'ametlers en diferents fases de floració: alguns encara borrant mentre que d'altres ja traen fulla.
Este llarg tram asfaltat se'ls fa llarg als xiquets que s'avorreixen més que cansen al no trobar molta cosa amb que trencar la monotonia del paisatge.
Camí del Consell.
Per sort un poc més avant retrobem l'assegador del consell i continuem per ell, deixant el camí asfaltat per un ample camí de terra que puja lleugerament cap a la falda de les muntanyes.
Passem per la vora d'una bassa nova on es recull l'aigua de pluja i deixem enrere un encreuament on arriba el camí dels Forns. Un poc més avant trobem a la dreta un vell rodat de pedra que volta la balona d'una gran olivera preparada així per a caçar tords. Uns metres per dalt es troba una curiosa caseta de pedra de forma circular, a la vora d'una altra gran olivera que completa el que fou un vell parany.
Parany antic.
Les velles oliveres alternen ací amb els ametlers

El Pla des de la casa de Parrús.
Abans d'arribar a un tossalet on hi ha una bassa nova la ruta trenca a la dreta per un entrador que mor a uns bancals i cal continuar per un tram de senda vora un pinaret. És l'únic tram de senda que farem en tot el recorregut.
Retornant al poble.
La senda té continuïtat per un caminal que baixa entre bancals d'ametlers i oliveres fins que aboca a un camí més ample que davalla cap al pla on s'alça el poble travessant la partida dels Prats. Conforme baixem les oliveres queden enrere i els ametlers es fan dominants.
Travessem camps d'ametlers ben florits i arribem al camí fondo on enllacem amb un sender abalisat com a PR tot i no estar homologat i que puja i baixa des de Benlloc cap a les faldes de la serra.
Continuem a bon pas pel camí Fondo que fa honor al nom doncs discorre enclotat entre els bancals que queden més alts fins que gira a l'esquerra i ix a la carretera de la Serra.
Camí Fondo.
Eixim a la carretera però només fem un centenar de metres llarg per ella i ens tornem a desviar a la dreta a buscar el naixement del barranc de la Font. Eixe és l'únic tram de carretera que xafem i té prou de trànsit sent l'únic punt perillós de la ruta si la fem amb xiquets, la resta de camins tot i què molts tenen molts trams asfaltats tenen poc de trànsit i no són gens perillosos.
Continuem baixant per dins del barranc de la font per un tram realment bonic, amb carrasques i oms vorejant-lo i sembla que estem en un lloc completament diferent d'on erem fa uns moments. De tant en tant trobem alguna caseta que formen part dels respiradors de la mina d'aigua oberta pel llit del barranc als anys 50 del segle XX per dur aigua al poble.
Barranc de la Font.
El barranc de la Font ens duu al poble i a l'arribar a les primeres cases ens desviem a l'esquerra per un estret carreró que ens duu a la carretera de la Serra on trobem el curiós Pou de la Reixa.
Este pou situat a la part alta del poble estava tapat amb lloses i només s'obria en temps de molta sequera quan la font dels Tres Canons, el Povet Nou i el de la Vila no tenien prou aigua. La curiosa reixa que li dona nom servia per a aguantar les lloses que el tapaven i per a evitar que ningú caiguera dins. Ara podem disfrutar d'ell perquè en conte de lloses una placa de vidre ens permet vore la reixa i el seu interior.
Vist el pou continuem camí passant pel carrer Remur, darrere l'església fortificada del segle XVII. Ací trobem també la darrera fita de la ruta de l'aigua: l'antic dipòsit d'aigua del poble que recull l'aigua de la mina feta al llarg del barranc de la font. Ja només ens queda passar per la vora del Calvari abans de cloure la ruta.


Ací està el track:


<
Powered by Wikiloc


I ací un parell de tracks més pel terme de Benlloc:
ermita de l'adjutori - les barrisques
bassa d'andrià - subarra més informació ací

Més informació:



dissabte, 22 de febrer del 2014

RODANT BORRIOL: LA BOTALÀRIA, EL CASTELL I LA PEDRA

Continuant amb la preparació dels cinc mils d'Espadà (ja només queda una setmana) aprofitem per a acostar-nos a la serra de Borriol. El febrer és el millor més per a passejar per la serra i poder admirar l'espectacle dels ametlers en flor, llàstima que enguany amb la seca no acompanye la resta de la vegetació. A més Borriol ens ofereix la possibilitat de fer grans desnivells en pocs quilòmetres i l'aprofitarem.

Arribem a Borriol i ens trobem el mercat a la plaça de la Font. Estan montant les paradetes encara i no hi ha gent comprant. De totes maneres eixim d'ací i pugem pels carrers de la part vella del poble a buscar el Calvari.
El castell des del poble.
Eixim del poble del carrer del Calvari que, com és normal, enllaça amb la pujada al Calvari.
El calvari de Borriol és un calvari tradicional amb les creus a la vora d'un camí que puja vorejat de xiprers fins a l'ermita on hi ha tres grans creus de formigó que s'usen en la representació de la Passió que fan cada dijous sant.
El camí, formigonat, puja fins al tossalet on està l'ermita i per la vora continua un sender que seguim per a baixar cap al camí de la Botalària.
Fent les Creus.
La senda travessa un bancal de garroferes i deixa a la dreta un ramal que puja als Sentinel·les. Nosaltres baixem pel camí que dona accés als bancals, amb forta pendent i preparat per a fer descens amb btt.
Arribem al camí asfaltat de la Botalària i el seguim barranc amunt.
Camí de la Botalària.
Al final del barranc es troba la font de la Botalària, on sol haver gent omplint aigua i encara que és ben de matí trobem ja gent omplint. Han de tindre molta paciència perquè com fa temps que no plou tan sols ix un fil d'aigua i cal esperar més de cinc minuts per omplir una marraixa.
Des de la mateixa font un panell explica el recorregut de la ruta de les fonts, que continua per la dreta pujant cap a Javaloies, però eixe camí ja el vam seguir fa un parell d'anys. Ara agafem un sender poc evident que mou just darrere de la font (també es pot agafar poc abans d'arribar a la font per la dreta).
La senda puja fent algunes llaçades i passa just per sota del cingle de la Botalària.
Senda sota el cingle de la Botalària.
Encara que anem pujant no fa gens de calor doncs els sol encara no ha entrat al barranc i tot i la pujada no acabem d'entrar en calor.
La senda que seguim és prou clara i era un antic camí empedrat encara que el pas de les motos d'enduro, una autèntica plaga per als camins de la serra de Borriol, l'està desfent poc a poc.
Passat el cingle el camí continua remuntant el barranc fins prop de la capçalera on, en un moment donat, es divideix en dos.
Per l'esquerra ve un camí traçat per les motos quasi al recte per des del camí de Cotico i per la dreta continua el sender.
Remuntant el barranc de la Botalària.
Pugem cap a la dreta passant per uns bancals plantats de pins i ben cuidats. La vessant de llevant de la serra de Borriol no destaca per la seua vegetació abundant i la roca i la pedra calcària afloren per tot arreu i no afavoreixen la formació d'un bosc així que la major part del paisatge està format per un matollar baix d'argelagues, romer, coscoll i margallons que creixen entre les roques sense arribar a cobrir el sòl.
Després d'una curta pujada arribem a un ample collet i enllacem amb una nova senda que baixa des de la Roca de la Dama i la seguim avall vora el barranc de l'Atzavara.
Els voltants de Borriol estan plens de sendes fàcils de seguir, d'una banda la poca vegetació ha permés conservar les sendes que no estan perdudes ni tapades com en d'altres llocs i de l'altra la quantitat de gent que camina per la muntanya les conserva clares i xafades. Llàstima de les motos i, en alguns casos les bicicletes, que desfan els trams empedrats i retallen les revoltes degradant un valuós patrimoni viari i etnològic.
Baixada pels Sentinel·les.
Conforme baixem per la vora del barranc de l'Atzavara veiem a la cartografia una altra senda que baixa cap al castell per l'altra banda del barranc. I és que a la cartografia Pas a Pas del Terrasit apareixen quasi totes les sendes de la serra gràcies a les contribucions dels usuaris.
Nosaltres però ens anem apartant del barranc per buscar el llom que separa la Botalària de l'Atzavara, baixant cap als Sentinel·les que estan dalt del Calvari.
La senda baixa fent revoltes però moltes d'elles han desaparegut per l'erosió de les motos i cal baixar al recte amb forta pendent. Per sort la roca és molt bona i no cal patir massa per esvarar.
Arribem així dalt del Calvari, per on hem passat a l'eixir del poble que tenim als nostres peus, però no arribem al calvari sinó que ens desviem per una senda que baixa directa al poble deixant-lo a la dreta.
El castell i el poble als peus.
Baixem cap al poble però quan ja estem quasi dalt les primeres cases trenquem a l'esquerra per una senda que fa la volta al Racó de Masses per sota i travessa el barranc de l'Atzavara, que baixa al poble, deixant-nos als peus del castell.
Just davant nostre hi ha unes cases noves voltades per un gros mur. Es tracta de les restes d'un palau medieval, desvirtuat per algunes de les noves construccions que no han mantingut l'estètica antiga.
Des d'ací tenim ja el castell dalt nostre, sobre un tossalet calcari on només creixen alguns matolls. Ara cal pujar i seguint la senda de la cartografia per a GPS i amb un poc d'intuïció, ajudada pel fet d'haver vist pujar davant nostre altra gent, busquem el millor lloc per arribar al collet que separa el Castell de la resta de la muntanya.
Grimpant al castell.
Per sort la calcària per on pugem és excel·lent i al final pugem sense haver de ficar massa les mans. Però si es vol hom pot complicar-se molt més la vida i fins i tot es podrien traçar vies d'escalada de no massa dificultat i es fa estrany no trobar xapes ni anelles de ràpel enlloc. Pot ser com no es poden traçar vies de 7è i 8è grau els escaladors mai s'han preocupat per esta raconada, però de ben segur que eixirien vies llargues i de continuïtat de IVº o superiors.
El castell de Borriol.
Com que estem a la vora del castell no ens estem d'entrar. Jo només havia estat una vegada i el recorde ben espectacular i aeri. I la veritat és que per arribar a la porta cal seguir el vell camí d'accés, penjat de les penyes i amb el poble als nostres peus.
Borriol des del castell.
Després cal pujar per les restes del camí que donava accés, molt aeri i un poc exposat fins a entrar per la porta que dona accés a la part alta del castell des d'on es domina el poble i la vall de Borriol sent un excel·lent punt d'observació i control del corredor per on ara passa l'autovia i, en temps antics la via augusta i el camí real de València a Barcelona.
A la porta del Castell.
Retornem al collet i continuem pel veritable camí d'accés que segueix planer fins a enllaçar amb una altra senda que baixa des de la Roca de la Dama. Esta no apareix al mapa del "pas a pas" però es veu clara i baixa fent voltes cap al poble.
Camí del Castell.
Quan ja estem prou avall trobem un pal indicador que informa d'una senda que puja cap a la Roca de la Dama i la seguim.
Senda a la Roca de la Dama.
La senda travessa el barranc de les Alforges i puja cap a un collet on perdem el camí. Ací hi ha uns quants senders i fites però no massa clars. Suposem que cal seguir a l'esquerra pel llomet per a pujar però decidim baixar un poc i buscar una senda que apareix al mapa i baixa a buscar el camí de la Serra, per on pensem pujar cap a la Roca de la Dama.
Pel baranc de les Alforges.
Enllacem amb el camí prop de la mina de Sant Vicent, dalt del poble nou, i el seguim de pujada en un primer tram no massa clar.
Este era un dels principals camins d'accés a la serra i així ho demostra el fet de ser ample i ben empedrat. L'empedrat però s'ha perdut en bona part a causa del pas constant de motos durant molts anys, ja que per ací fins i tot es feien competicions d'enduro que van acabar de fer malbé bona part del camí.
Camí de la Serra.
Pugem pel camí de la serra amunt en una llarga pujada, que ens durà fins al capdamunt de la Roca de la Dama tenint sempre a la dreta el barranc de Cominells i la partida homònima.
La pujada és llarga, sobretot contant que ja no és ni la primera ni la segona del dia, però el camí puja constant però moderadament com correspon a un camí traçat per a passar sovint per anar a treballar doncs la faena pesada estava als bancals del final del camí i calia arribar amb forces i, sovint, carregat.
La Roca de la Dama des del Camí de la Serra.
Abans de passar sota la Roca de la Dama deixem a l'esquerra la senda que baixa al calvari pels Sentinel·les (o al Castell, o a la Botalària) i només passar-la el camí es fa més planer i de seguida arribem als primers bancals d'ametlers.
Passem els bancals i arribem a un encreuament de camins on arriba la pista asfaltada que mou de la Pedra.
Passem entre dos masets i trobem un pal indicador que ens assenyala la direcció a seguir per arribar a la Pedra passant pel coll de la Serra.
Però abans de continuar ens assentem vora un bancal, al solet, per fer un mos i un glop d'aigua envoltats d'ametlers en flor i mirant cap a la mar i les illes Columbretes que destaquen al bell mig.
Camí entre bancals.
Continuem camí entre bancals d'ametlers florits fins que trobem el camí de Cominells, que puja des del barranc i el seguim amunt arribant al coll de la Serra.
A la dreta ens queda el Cormo de la Serra i davant nostre, veiem la part central de la serra, partida en dos pel barranc de les Ermites.
El tossal de Mollet i el Cormo dels Bustals des del Coll de la Serra.
Baixem de l'altra banda envoltats de bancals d'ametlers que ocupen les parts altes de la Serra. Trobem també moltes casetes, noves i velles, escampades entre els bancals.
Una trossada més avall enllacem amb el camí asfaltat que havíem trobat abans i que fa una gran volta per la serra. El seguim a la dreta fins que arribem a la Pedra i ací trobem les marques del GR-33.
La Pedra de la Serra o Pedra de Felip està erigida en commemoració del promotor de la construcció de la carretera de la Serra, Eladi Vidal. És este un camí asfaltat que puja des del camí Real i que va millorar la comunicació dels masos de la Serra amb el poble i va permetre la mecanització dels bancals propers i, gràcies a això encara continuen cultivant-se.
Des d'ací seguim les marques del GR-33 cap a Sant Vicent pel camí de la Pererola. El camí ample puja als cormos de la serra, ocupats per bancals d'ametlers que llueixen les seues flors rosades.
Camí de la Pererola.
Passat el mas de Ravanell, que queda a la dreta deixem el GR i continuem pel camí del Fontanar. Sempre que he passat per ací em ve a la memòria la pujada a Sant Joan de la Lluna Plena de gener que organitza des de fa anys i panys el Centre Excursionista de Castelló. L'única vegada que em vaig apuntar per a fer-la després de sopar al porxe del mas vaig decidir quedar-me a fer nit i tornar a l'endemà a casa per què no podia seguir el ritme de la marxa. El porxe encara està obert per a què altres caminants puguen resguardar-se.
Camí del Fontanar.
El camí travessa el Mitjà de Pitarguet, ampla extensió de bancals a dalt de tot de la Serra i comença la llarga baixada a Borriol.
Retallem una revolta del camí per un sender i retornem a l'ample camí que, conforme anem baixant acaba convertit en una senda.
El camí baixa entre la Pererola i Cominells deixant l'un a la dreta i l'altra a l'esquerra, baixant fent revoltes cap a la vall. Des d'ell podem vore els bancals que pugen per les vessants del barranc de Cominells i, de l'altra banda, el camí de la Serra passant als peus de la Roca de la Dama.
Baixant pel camí del Fontanar. Davant la Roca de la Dama.
Quan ja ens en queda poc per baixar trobem una senda poc clara a l'esquerra però que apareix al mapa i decidim seguir-la pensant que connecta amb una altra que es veu més avall i retalla el camí principal, quan anem baixant ens donem conter que pel contrari i tal i com indica el mapa acaba perdent-se. Com que ja no tenim massa ganes de tornar enrere mirem de baixar al barranc i continuar per dins per provar d'enllaçar amb la senda de baix.
Esta és la part més aventurera de la ruta. Pel barranc es passa prou bé però de tant en tant trobem alguns salts on cal desgrimpar. Però la part més difícil és eixir del barranc per assolir la senda, entre argelagues seques. Segurament haguera estat millor idea continuar pel fons del barranc que la senda acaba travessant.
Barranc del Fontanar.
De tota manera de quatre que anem dos decideixen no continuar pel barranc i finalment refan el camí de pujada i baixen pel camí correcte. (track de Darkmet)
Després d'això arribem al camí real i entrem al Poble Nou pel pont de Cominells.
Pont de Cominells.
Ja només ens queda seure a la plaça de la Font i fer com Georgie Dann:
I encara després tenim temps de fer gasto al mercat i tornar carregats cap a casa.
Comprant al mercat.
Ací està el track:



I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

pedra serra - pou del portugués - cormo del portell més informació ací
pedra serra - mas de l'hereu més informació ací
pedra serra - pou portugues - tossal de mollet més informació ací
borriol - botalaria - cotico - portell - sant marti - codina més informació ací
borriol - el purri - pedra serra - gr33
botalaria - calvari - castell


Més informació: