dilluns, 26 de desembre de 2016

PENYAGOLOSA PER LA LLOMA BELART I LA LLOMA DEL CONILL


Ja n'hem fet tradició de pujar cada any a Penyagolosa amb la família. Per no fer la pujada sempre igual hem anat canviant de ruta de pujada però ja quasi les hem esgotades totes. Així que enguany la idea era pujar a l'estiu i fer nit dalt del pic. Al final no va poder ser i vaig decidir posposar la ruta esperant l'hivern i la neu, i esperant esperant quasi s'ha acabat l'any així que toca pujar ... i per sort trobem neu. Així que la pujada d'enguany serà la primera hivernal a Penyagolosa per als menuts de casa.


Quan ens acostem a Sant Joan la cara nord de Penyagolosa es veu ben blanca. Amb la calor que fa no esperàvem trobar tanta neu, així que ben alegres comencem a caminar pel Peiró cap al barranc de la Pegunta.
Peiró de Sant Joan.
Remuntem el barranc un tros i ens desviem per a seguir el camí del mas de Benages, molt bonic però perdedor per poc xafat. L'agafem per darrere els paelleros del campament de la Lloma Belart i el seguim molt desdibuixat per un tallafocs abandonat.
Inici del camí del mas de Benages.
Quan hem fet un poc tros de camí comencem a trobar fites que ens ajuden a seguir-lo. Ja m'havien dit que estava enfitat i més xafat i bé ho mereix sent com és un dels camins més bonics de Penyagolosa.
A les ombries comencem a trobar restes de neu de la nevada de fa una setmana i als xiquets comença a fer-los goig.
El camí baixa a travessar un reguer. Ací és més clara la traça però estava molt tapat de rosers borts, per sort qui ha enfitat el camí també ha esporgat els rosers i es passa sense problemes.
Fites al camí del mas de Benages.
Anem travessant el net pinar de pi roig entreverat amb pi negre, que es fa dominant quan girem per enfilar cap al barranc de l'Antona.
Sense perdre altura enllacem amb la senda que remunta el barranc de l'Antona des de la pista del mas de Benages i ens entretenim a enfitar bé este punt, sempre conflictiu.
Enllaç amb el barranc de l'Antona.
A partir d'ací el camí està més fressat i més clar, encara que no segueix el traçat de l'antic camí de cavalleries que pujava fent voltes sota els pins. Ara puja al recte seguint els ròssecs de traure pins per on ara corre l'aigua i que es troba molt més marcat.
Remuntant el barranc de l'Antona.
A la part alta del barranc el sòl sota els pins comença a blanquejar amb la neu que encara es conserva protegida pels grans pins. Un poc més avant el pinar adult deixa pas a un pinaret molt més jove, és la diferència entre el Pinar de l'Estat (ara de Conselleria) que fa més de trenta anys que no es talla, i el pinar del mas de Benages, explotat per a fusta i per això molt més jove.
Arribant al mas de Benages.
Travessem el pastor elèctric que envolta les terres del mas i fem l'últim tram de pujada fins al collet on s'alça la casa.
Mas de Benages.
Ací trobem uns xics que han pujat remuntant el barranc de l'Avellanar i ens estem una estona mirant la continuació de la ruta. Ho fem seguint un track de C.E.B. Ferran que travessa la lloma Belart per arribar a la Banyadera.
Neu a l'ombria de la lloma Belart.
Passem per la vora de la font del mas, abundant d'aigua, i ens desviem tot seguit per la senda que fa drecera cap als Masets. No la seguim massa estona i de seguida pugem al recte a la lloma.
Mas de Benages i de les Xiquetes des de la Lloma Belart.
Seguim la solana de la lloma, on no hi ha massa neu, cap al cim on destaca un gran pi.
Pi al capoll de la Lloma Belart.
Al costat del pi hi ha velles trinxeres de la guerra civil. Un dels pocs llocs del Penyagolosa on poden trobar-se'n. Ací mateix aprofitem per fer un mos que ja va sent hora. Les vistes des de dalt la lloma són magnífiques i destaca, sobretot, la veïna Penyagolosa.
Trinxeres dalt la Lloma.
Després de dinar al solet continuem la marxa per la pista que munta a la lloma des de la vessant de la Pegunta. Ací hi ha més neu i en molts trams cobreix totalment el terra.
A l'ombria abandonem la pista per seguir un senderol que ens acosta al Pi indultat del boticari Calduch.
Pinar al Rodal Bonic.
Un cartell ens indica com seguir sota el magnífic pinar de pi roig fins que arribem als peus del pi, on hi ha un panell explicatiu i una placa de pedra en homenatge al insigne botànic, boticari i excursionista.
Pi del boticari Calduch.
Des d'ell i sense perdre altura en poc tros arribem als Masets, i baixant un poc, a la Banyadera.
Fins ara no havíem trobat quasi ningú, a partir d'ara ja no anem sols sinó acompanyats en el trajecte senderista més freqüentat de les terres de Penyagolosa: la pujada al pic.
La Banyadera.
Deixem enrere la Banyadera i el Corralico i comencem a pujar al pic. Anem preguntant als que baixen com està de gelada la neu, perquè normalment es formen plaques de gel a dalt de tot, i ens expliquen que la pujada és prou difícil pel gel, que és millor no seguir la senda xafada (i per això mateix congelada). I la baixada és pitjor.
Senda congelada.
Els canviem el calcer als xiquets i comencem a pujar per la senda, prou gelada, fins a la caseta de l'ombria. Ací ens aturem un poc a descansar i al continuar ja no seguirem la senda sinó que pujarem al recte evitant així el gel de la senda. És més dur però més segur.
Pujant fora de senda.
Ens costa prou més del normal avançar però anem seguint les petjades d'altres i travessant la senda que fa voltes fins que ens trobem just a sota del pic.
Esta darrera part està molt gelada i es fa difícil clavar el peu a la neu. Només amb cura i paciència la superem per arribar dalt finalment.
Tram final de la pujada.
Som els últims en arribar dalt i només queda una parella de persones ... i una parella de cabres que s'acosten a vore que s'han deixat de menjar els visitants. Hem de lligar a la gossa per tal que no es despenye intentant perseguir-les.
Cabres al cim.
Ens fem la foto de cim abans de començar la baixada, que ben segur serà més difícil.
Piló del cim.
Comencem a baixar per la senda, intentant evitar el gel, però de seguida l'abandonem i baixem en diagonal a buscar la Cambreta.
Baixada al recte.
Anem buscant els llocs amb més neu on es pot clavar el peu, i evitant les plaques de gel que s'han format, però no podem evitar més d'una caiguda. La més aparatosa (que no perillosa) del xiquet que baixa 15 metres de colp. Fins i tot la gossa que va a quatre potes esvara.
Baixant de cap.
Ací ens toca ficar-nos les polaines perquè hi ha llocs on ens estaquem en un bon toll de neu.
La baixada és per tant molt tècnica i costosa, de manera que estem quasi una hora per arribar baix, sempre buscant el millor pas.
La Cambreta i la Teixera.
Finalment arribem a la senda que puja fent la volta al pic i algú ja ha passat així que només hem de seguir les petjades que ha fet, buscant com nosaltres el millor camí.
Mas de la Cambreta.
Arribem a la Cambreta on la bassa està completament congelada, i travessem pels bancals buscant la senda que baixa a la font.
Font de la Cambreta.
Des de la font enfilem el camí que baixa per la lloma del Conill on encara hi ha neu fins als Estrets.
Tancant la portera.
A partir d'ací la neu desapareix i continuem sota el pinar de pi negre que creix a les parts més baixes prop ja de Sant Joan.
Lloma del Conill.
El dia ha estat molt bo però el sol ja s'amaga i comença a fer fred, així que quan arribem a Sant Joan, amb el bar tancat, no ens entretenim gens i de seguida tornem cap a casa havent complit un any més la tradició, i amb una experiència nova com és caminar amb neu.
Casa forestal.

 Ací està el track:




Powered by Wikiloc


 I ací altres rutes que també pugen a Penyagolosa per llocs diferents:

Penyagolosa al voltant del pic
De Sant Joan de Penyagolosa al Pic
Nevant a Penyagolosa
A Penyagolosa des de la Banyadera
La Golosilla i los Rincones. Sota els cingles del Penyagolosa
Penyagolosa per la canal fàcil

Més informació:
  • Fuster Puig; Pau (2010) Vistabella del Maestrat. Mapa i guia excursionista. Ed. el Tossal cartografies
  • Roncero i Ventura, Enric (1998) Penyagolosa. Mapa i guia excursionista.. Ed. Alpina 
  • Diversos autors(1994) Penyagolosa excursions a Peu. Ed. Centre Excursionista de Castelló
  • Roncero i Ventura, Enric (1999) Penyagolosa: paisatges del sostre d'un País Ed. Tàndem
  • Roncero i Ventura, Enric (2006) Al voltant de Penyagolosa Ed. Tàndem
  • Serrador Almudéver, José Pascual (2007) Descubriendo Penyagolosa. El río Montlleó. Ed. avantpress. I també al blog de l'autor.
  • Parc natural de Penyagolosa

dissabte, 17 de desembre de 2016

RAQUETES AL PINAR CIEGO


Per a este cap de setmana les previsions donaven aigua, així que calia quedar-se a casa o buscar una alternativa. L'alternativa finalment ha estat pujar prou amunt per buscar la neu i per a poder fer una ruta amb raquetes.
Finalment ens ha tocat anar fins a l'entrada del Pinar Ciego per a trobar prou neu per a fer raquetes, i tot i que estava molt humida i no en les millors condicions hem pogut fer una bona volta. I és que l'any passat, tan càlid i sec, ens en vam quedar en les ganes.

Així que sota una intensa pluja hem pujat cap a Penyagolosa. Conforme pugem anem veient com els barrancs i rius van ben plens, i baixa aigua per qualsevol racó. Els bancals estan amerats i han eixit ullals que fa temps estaven eixuts. Però anem pujant i no trobem neu.
Entrem per la pista forestal del Pinar Ciego i només a partir de 1700 metres comencem a trobar neu, però molt humida i en males condicions. El dia no pinta molt bé.
Per sort a partir de 1800 metres el toll de neu ja és considerable i es troba en bones condicions, així que ens acostem a l'entrada del Pinar Ciego i deixem el cotxe a l'encruament amb la pista de Mosqueruela a Valdelinares. Continua nevant i esperem poder eixir-ne a l'acabar la ruta.
Entrada al Pinar Ciego.
 Ens calcem les raquetes i comencem a caminar per la pista, on hi ha més toll de neu que al pinar on part de la neu encara està dalt dels pins.
El paisatge que ens envolta és tot blanc, el terra, els pins i la neu que va caient, fina i molt humida.
Quan portem ja un bon tros ens desviem entre el pinar per anar al masico del Botiguero, a l'ombria del Pinar Ciego.
No seguim un camí clar sinó que aprofitem que el pinar està prou net per anar avançant més o menys al recte, encara que aprofitem els caminals de traure pins perquè allí s'acumula més neu i és més bo per a les raquetes.
Travessant arribem a una pista i la seguim pensant que és la que entra al mas. Però quan ja duem un bon tros ens donem conter que puja cap al Pinar Ciego així que baixem al recte al barranco del Botiguero trobant-nos quasi davant del mas.
Masico del Botiguero.
Ens acostem al mas i ens arrecerem als estables per a fer un mos i descansar un poc. Ací encara que també fa fred no bufa l'aire ni cau la neu i podem recuperar forces i mirar tranquilament el mapa per estudiar la continuació de la ruta.
Quadres del mas.
Decidim seguir barranc avall i buscar una senda que puja des de las Valtuertas.
Seguim pel barranc que s'encaixa i passem per la vora d'una fonteta.
Ací trobem una pista de traure fusta que recorre la dreta del barranc i la seguim.
Ací estem més baixos i la neu està més humida i pesada. A la nostra esquerra el barranc acaba al gran fondal de las Valtuertas, però no l'arribem a vore entre la boira.
Seguint la pisteta girem a la dreta per pujar a un collet, i quan la pista mor continuem camp a través fins que trobem l'assegador del Ripollés que passa per dalt. Acompanyant l'assegador baixa des del cim una pista, i només hem de seguir-la.
Com no ens hem de preocupar per l'orientació ens dediquem a disfrutar del paisatge que en este darrer tram de pujada és espectacular. La neu està en més bones condicions, no para de nevar finet, i els arbres pareixen postals nadalenques.
Torre i vèrtex de Bramaderas.
Arribem al cim i entre la boira apareix la torre forestal i el vèrtex del Pinar Ciego (o Bramadoras), però el primer que fem és buscar la caseta per arrecerar-nos.
Refugi del Pinar Ciego.
La trobem amb palla i fem d'algun cavall que han ficat este estiu ací, i sinó fora per les femaes abelleix fer-se un llit de palla per estirar-se una estona.
Fem un mos i descansem un poc abans d'acostar-nos al vèrtex a fer la foto de rigor dalt de tot.
Vèrtex geodèsic.

Ací hi ha prop de dos pams de neu i sense raquetes quasi ens arriba al genoll.
Però no podem fer-ho molt llarg així que ens tornem a posar les raquetes i enfilem la llarga pista que ens portarà de tornada al lloc on hem deixat el cotxe.
La neu està molt humida i la pista es fa molt llarga. De fet ho és i són quasi quatre quilòmetres de pista els que ens separen del cotxe.
A mi personalment se'm fa molt llarg perquè per culpa de la falta de pràctica amb raquetes se'm comencen a carregar les cames i el darrer quilòmetre sembla etern.
Pista del Pinar Ciego.
Però finalment arribem a la traça que hem fet a l'eixir i seguint-la fem cap més fàcilment al cotxe.
Per fi hem pogut fer una ruta amb raquetes, llevant-nos l'espineta de l'any passat i rememorant altres temps quan tots els anys ens acostavem al Pinar Ciego un parell de vegades per a passejar per neu.
Esperem que no siga l'última de la temporada.



Ací està el track:



Powered by Wikiloc

I ací altres rutes amb raquetes pel pinar ciego:

pinar ciego a la valtuerta
pinar ciego al hornillo
volta al pinar ciego

Més informació:
  • Sitar
  • Ayuntamiento de Mosqueruela
  • Peña Monné, L. et al. Paisajes naturales de la provincía de Teruel Ed. Instituto de Estudios Turolenses, Teruel, 2000
  • Gonzalez Cano, J. M. et al. Inventario abierto de los bosques singulares del sector S.E. de la provincía de Teruel. Ed. Consejo de la protección de la naturaleza de Aragón, Zaragoza, 2001

divendres, 16 de desembre de 2016

BARRANCS D'AIN


Després de les pluges tardorenques sempre és un goig passejar per la vora dels barrancs d'Espadà. Enguany les pluges han tardat molt en aparèixer així que la ruta pels barrancs que solem fer quasi cada any per la Tardor enguany toca fer-la ja a l'hivern.
Els barrancs més bonics per a fer després de ploure són els de la Rodana, Aguas Negras, Malo, Almanzor, Castro, ... però enguany hem canviat de ruta i hem decidit anar a recòrrer els barrancs del terme d'Aín, no tots, però sí tots aquells que es poden fer en un matí de ruta.

Així que hem començat a caminar des de la plaça d'Aín seguint el GR camí de Chóvar. Eixim del poble pel calvari i de seguida tenim a l'esquerra de la Caritat què és el primer barranc que remuntarem.
Passem l'assut on l'aigua forma un bonic salt i a l'altura del molí de Baix (i les piscines). Ací el camí de Chóvar (i d'Almedíjar) travessa el barranc i continua barranc amunt per l'altra banda.
El camí està formigonat i hi ha unes pedres posades a manera de passera per a no banyar-se els peus però el nivell de l'aigua és molt més alt que de costum i cal fer equilibris per a travessar-lo.
Seguim caminant vora el barranc acompanyats per la remor de l'aigua que corre al nostre costat i de seguida arribem al molí de l'Arc. Ací l'aigua que sobreïx pel restallador de la sèquia també forma un salt d'aigua configurant una pintoresca estampa.
Molí de l'Arc.
Passem per la vora del Molí, on també hi ha ficades unes pedres per salvar l'aigua que baixa pel barranc i continuem amunt.
Un poc més avant el camí d'Almedíjar que remunta el barranquet de la Rossa buscant el coll de la Ivola mentre nosaltres continuem amunt seguint el vell camí de Chóvar.
Eixim a la pista que ha substituït el vell camí i passem per la vora del molí de Guinsa. Ací l'aigua també salta per dalt de la bassa del molí i és que amb les plogudes recents la font de la Caritat ix ben carregada d'aigua que s'afegeix a la que també baixa pel barranc.
Font de la Caritat.
Continuem pista avant i al passar pel Benialinet baixa de la muntanya un altre riuet d'aigua que brolla de la font del Benialinet, normalment més pobra d'aigua i és que totes les fonts i barrancs baixen ben plens d'aigua que fa goig vore.
Font del Benialinet.
Un poc més avant deixem el camí de Chóvar i trenquem a la dreta cap a l'Horteta i enfilem amunt el camí que travessa els bancalets d'horta que es regaven amb la sèquia que pren l'aigua que s'escola pel barranquet.
Hui la sèquia continua sense dur aigua, enrunada com està pel pas del temps, però pel barranc baixa un bon toll d'aigua que es filtra de les vessants ombrívoles.
Camí de l'Horteta.
Remuntem el barranc pel camí de l'Horteta que puja per l'ombria coberta de molses i líquens, prenen altura i travessant un parell de vegades el barranc fins que ens situem a sota de l'Ereta i del Cerro Gordo, ací el camí es parteix en dos i nosaltres continuem pel que puja a l'Ereta que ja està a tocar.
Pont d'aigua al barranc de l'Horteta.


Barranc de l'Horteta.

Arribem a l'Ereta on també arriba una moto d'un xic que va a buscar bolets. Nosaltres continuem buscant barrancs i tirem avall per a trobar el barranc del Joncaret, el tercer barranc del dia.
L'Ereta.
Baixem pel camí de Mosquera i si ja de per si és bonic després de les pluges el paisatge és espectacular. La senda s'endinsa al bosc de sureres i davalla fortament fent revoltes fins assolir el llit del barranc prop de la font del Juncaret sota unes grans sureres. A partir d'ací segueix el barranc per on també corre l'aigua amb alegria.
El barranc del Juncaret i el Batalla.

Barranc del Juncaret.
Arribem al final on es junta amb el barranc Roig i continuem un tros per enllaçar amb el camí de Chóvar, no molt lluny d'on ens havíem desviat per fer els dos barrancs.
Seguim ara camí amunt, per la pista formigonada que remunta la part alta del barranc de la Caritat que ací normalment sol estar sec però on ara també corre l'aigua.
Camí de Chóvar.

Barranc dels Noguerals

Pujant pels terrers de Múria al coll de Barres.
Abandonem el barranc quan ho fa també el camí de Chóvar camí del coll de Barres que a Aín, comprensiblement, s'anomena també coll de Chóvar.
Deixem així els barrancs i enfilem la llarga pujada al pic de la Batalla o del Benialí.
Coll de Barres.
Arribem al coll i abandonem els vells camins i el GR per enfilar amunt seguint la senda que puja al cim salvant els dos-cents metres de desnivell que ens separen.
Des de dalt del Batalla les vistes són impresionants i ens entretenim a mirar-les mentre recuperem l'alé i les forces després de la llarga pujada.
Pujada al Batalla.
Però no podem estar-nos molta estona que ja toca baixar i ho fem per l'ombria de Batalla per a buscar els dos darrers barrancs del dia.
Cim del Batalla.
Baixem per una senda de rossegar pins que baixa directament des del cim a buscar el camí d'Eslida a Aín. La senda està molt neta doncs per ací passa ara la marató dels Dements. Fa anys, quan la senda estava perduda, Carles Janés va anar embolicant altres companys del Centre Excursionista de Vila-real per ajudar-lo a recuperar-la i poder pujar així per un altre camí al Batalla, gràcies a gent com ell ara podem fer esta circular sense problemes.
Baixant per l'ombria de Batalla.
Travessem la pista que acaba a l'ombria de Batalla, a la capçalera del barranc de Manyes, i seguim per un crestall cobert de sureres que ens porta a enllaçar amb el camí d'Aín a Eslida per l'Artiga (el camí vell seguia un traçat més baix, prop de la moderna carretera).
Des d'ací baixem a buscar el barranc de Manyes per un bosc de sureres dels més màgics d'Espadà, i més amb la humitat que regalima per totes bandes.

Arribem al barranc i el travessem. L'aigua se sent més que se veu, saltant entre les pedres i el marfull que entapissa el fons del barranc.
Barranc de Manyes.
Seguim ara barranc avall fins que enllacem amb el SL-28 que baixa al barranc i que seguirem de retorn a Aín barranc avall.
El camí per l'ombria ens porta a trobar el darrer barranc del dia que més que barranc ja és riu. Arribem així al riuet d'Eslida que sol portar aigua (poca això sí) en este tram.
Riu d'Eslida.
Davant nostre queda el túnel de la carretera i per l'esquerra, seguint les marques blanques i verdes continua el vell camí d'Eslida a Aín, l'únic que hi havia fins que no es va obrir el túnel.
El camí fuig de l'ombria i busca la solana passant per dalt una volta del riu. En este tram és ample i ben empedrat.
Quan torna a baixar al riu continuava per dins i les riuades s'han endut l'empedrat i no només això sinó que ara el camí corre per la vora del riu que ve tan ple d'aigua que impedeix el pas al caminant (que no vulga banyar-se els peus).
Riu d'Eslida.
Així que ens toca pujar recte amunt a la carretera que està dalt nostre i seguir per ella un tros.
Carretera d'Eslida.
Abans que la carretera travesse el barranc de la Basseta baixem pel camí que també segueix el SL-29.
Barranc de la Basseta.
El camí travessa el barranc que també baixa fartet d'aigua, i continua travessant les hortes del poble.
Salt d'aigua a les Hortes d'Aín.
Però encara ens queda travessar novament el riu d'Eslida que forma una gran bassa al camí formigonat que puja de les hortes al poble.
Ací hi ha l'opció de continuar saltant pels bancals de la vora, o simplement descalçar-se i travessar la bassa.
Ja estem a tocar del poble però fem la volta per la vora del barranc de la Caritat, acostant-nos a la font de Sant Ambrós per tal de seguir disfrutant de la remor de l'aigua fins al final de la ruta.


Ací està el track:


Powered by Wikiloc


I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:
Al Bellota per la pedrera des d'Aín
El Picaio, Espadà i Batallla des d'Aín seguint la marató dels Dements
Aín, Eslida i Artana
Ain a Mosquera amb tornada per les Penyes Blanques
D'Ain al Batalla i retorn pel Bovalar
D'Ain al castell i la font de Sant Ambrós
D'Ain a la Penya del Pastor
Cims d'Eslida: Puntal de l'Aljub i la Batalla 


Més informació:
  • Cebrián Gimeno, Rafael Montañas Valencianas VII. Sierra Espadán Ed. CEV, 1999
  • Ajuntament d'Aín
  •  Senders d'Aín, fullet realitzat per la SASE i editat per l'Ajuntament d'Aín. accessible a la web.
  • Llop Goterris, X. 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà accessible a la web
  • Cartoweb
  •  Puchades, Sento Serra d'Espadà. GR-36 Ed. SASE, 2009
  • (1909) Minuta del MTN de Ain  Ed IGN
  • Arnau Juan, Oscar (2010) Mapa del termino municipal de Chovar Ed. eltossalcartografies
  • Arnau Juan, Òscar (2016) Serra d'Espadà. Mapa i guia excursionista. Ed. eltossalcartografies