dijous, 8 de desembre de 2016

DE SAN BARTOLOMÉ AL TIS


Aprofitant la festa de la Puríssima ens acostem a Villahermosa per a tornar a pujar al Tis, però esta vegada fent una ruta més curta i (pot ser) més bonica des de l'ermitori de San Bartolomé.
Així que seguint una ruta de Carlos (amb algunes variacions) comencem a caminar després de visitar el paratge de San Bartolomé.
San Bartolomé.
San Bartolomé de Villahermosa és un d'eixos grans ermitoris que trobem a les terres d'interior. Davant de l'església té una placeta i al seu voltant està la casa de l'ermita i l'hospederia per allotjar els romers que acudeixen el 24 d'agost. A sota té una gran porxada per arrecerar-se en cas de tronada i més avall un gran porxe on s'han fet taules d'obra per a poder menjar a l'ombra.
Porxes de l'ermita.
Dins l'ermita hi havia uns magnífics retaules gòtics que ara estan al poble per evitar la seua pèrdua. Ací va estar també l'escola on anaven els xiquets dels masos veïns a dependre de lletra.
Ara l'ermita és tancada però en bon estat i restaurada i als seus peus hi ha una sèrie de casetes de fusta que lloga Masia San Bartolomé.
Nosaltres eixim cap avall, seguint el camí que baixa a la font però no arribem sinó que ens desviem a l'esquerra seguint el GR-7 que remunta el barranco de San Bartolomé per on corre un fil d'aigua gràcies a les pluges dels dies passats.
Barranco de San Bartolomé.
L'aigua que corre entre els joncs que cobreixen el fons del barranc contrasta vivament amb les pedregoses vessants on només creixen les savines.
Rourera a la Cañada.
El camí travessa el barranc i se n'allunya i a pocs metres el paisatge canvia i les savines deixen pas a una bonica rourera amb les fulles daurades per la tardor.
Travessem la rourera que s'alterna amb els bancals del mas de la Cañada.

Un poc més amunt són les carrasques qui pren el relleu als roures abans d'eixir-ne del bosc i enfilar un ample assegador que ens portarà al mas, bastit dalt d'una lloma que domina els voltants.
Mas de la Cañada.
El GR, seguint el camino de San Bartolomé continua recte baixant cap a Villahermosa. Comença travessant un carrascal adevesat on, entre les carrasques, podem vore al fons el Llano de la Cañada, la millor terra del terme per a llaurar.
Un poc més avant el paisatge botànic canvia novament a la vegada que el substrat geològic. Així la calcària deixa pas a l'arenisca i les carrasques als pins rodenos que formen un espès pinar.
La senda baixa un poc conflueix amb una pista traçada ací damunt el vell camí i que ara seguirem cap al Pino Cacho.
Camino de Villahermosa.
Seguim la pista quasi un quilòmetre per l'ombria fins que el substrat torna a canviar i aflora novament la calcària i la marga, i el pinar de rodeno es substituït per un pinar de pi negre acompanyat per un abundant sotabosc.
Pinar de pi ver (rodeno).
Ací mateix la pista fa una volta i seguim recte trasponen un collet. De l'altra banda queda el refugio del Pino Cacho, amb el Pino Cacho al davant, magnífic exemplar de pi negre no massa alt per a la grossaria i edat que té.
El refugi és una simple porxada on arrecerar-se del mal temps, rehabilitada i en bon estat.
El Pino Cacho.
Després de vore-ho tornem enrere uns metres fins el coll d'on ix un senderol que munta entre el pinar. La senda no sempre és clara però es troba enfitada i no és difícil de seguir.
Camino de la Sierra Alta.
La primera part segueix el vell camí a la Sierra, però de seguida n'abandonem el vell caixer i enfilem recte costera amunt seguint les fites.
Conforme pugem el panorama que s'obre als nostres peus va ampliant-se. Així al darrere ens queda el Llano de la Cañada i a la nostra esquerra el riu Villahermosa amb el poble mirant-lo des de dalt.
Seguint senda amunt passem per la vora d'un pi on ha caigut un llamp que ha provocat un incendi que gràcies a la pluja només ha cremat un parell de ginebres que creixien als seus peus. El pi ha quedat estalvi però ratllat.
Pi ratllat pel llamp.
Un poc més amunt la pendent se suavitza i travessem un llomet pla on creix un bonic pinar. Un tros més avant arribem a una pista que corre damunt el vell camí del Tis a la Cañada. A l'esquerra ens queden les antenes de telèfon i televisió de Villahermosa. Seguim ara recte una nova pista forestal que enfila amunt per l'ombria del Tis.
Penyagolosa des del Alto del Masico Rull.
La pista va pujant entre el pinar i cal estar atents perquè quan comença a girar a la dreta s'ha de seguir recte camp a través.
Pista cap al Tis.
Algú ha ficat una fita que ajuda a orientar-nos tot i què no hi ha cap sender definit i cal anar buscant el millor pas entre un pinar prou obert i fàcil de passar. De fet l'única dificultat és el desnivell que hem de superar en el darrer tram de pujada.
Al recte cap al cim.
Arribem finalment al cim pelat del Tis i ens dirigim cap al vèrtex geodèsic que corona el punt més alt de la carena. Fins ací va arribar l'incendi de Cedraman del 93 i es nota perquè a la vessant de solana ha desaparegut el pinar, substituït per un matollar on dominen el ginebre i els carrasquissos.
El Tis.
Ens fem la foto al cim i just ací ens ix un grupet de cabres que fugen tan apressa que no tenim temps ni de fer-los la foto.
Vèrtex del Tis.
Les vistes des del cim són immillorables. De fet el Tis és una muntanya que es veu fàcilment des de molts llocs, fent-li companyia a Penyagolosa. El que més destaca és la cantera que cau a plom sobre el riu Villahermosa, però ara és de difícil accés perquè les sendes s'han perdut per falta d'ús i també per culpa de l'incendi.
Baixant camp través a la Sierra Aspera.
Ara cal baixar recte avall. No hi ha senda però l'altra vegada que vam vindre amb Pablo vam baixar prou bé llevat de la part final, arribant a la pista que recorre Sierra Aspera.
Esta vegada baixem fins i tot millor, buscant els senderols oberts per les cabres, i només a l'arribar a les faldes, on creix novament el pinar, hem de trobar la manera de salvar els cent metres que ens separen de la pista.
Pista de la Sierra Aspera.
Finalment arribem a la pista i la seguim a la dreta, prou planera fins que remunta un barranquet. Ací puja cap als tossalets que tanquen la serra per esta banda.
Sota l'ombra del pinar de pi rodeno de repoblació que creix sobre les margues descarbonatades s'han plantat ara carrasques per a conseguir recuperar, a llarg termini, el bosc original.
Remutem la capçalera del barranquet fins a un tallafocs on hi ha un gran cartell que informa de les repoblacions forestals i del preu que han costat, molts diners per a tan poc d'arbre.
Repoblació forestal.
Continuem per pista i, de fet, seguint-la acabaríem de nou al mas de la Cañada (què és la ruta que va fer Carlos). Però nosaltres decidim pujar a un collet que està davant nostre i buscar una senda que apareix al vell mapa de Penyagolosa que va fer Roncero per a Alpina. Allí està marcada com una senda molt clara però d'això fa molts anys i per ací passa poca gent.
Collet transponent Sierra Alta.
Arribem al collet i trobem un vell camí que baixa per l'altra vessant, no al recte com la senda marcada al mapa, sinó faldejant, i com no podria ser d'altra manera el seguim de baixada per una vessant coberta de pinar que baixa cap a San Bartolomé que queda al fons.
Camino de Sierra Alta.
Conforme avancem la traça de camí es fa més clara i es pot passar prou bé (tenint en conter que fa anys que no deu passar ningú).
Travessant la pista.
El camí acaba a la pista que baixa cap al mas de Juan Antonio fent revoltes. La seguim i un parell de revoltes més avall trobem les traces del vell camí que baixava recte, així que decidim estalviar-nos la resta de revoltes i tornem a seguir el vell camí que baixa en diagonal, més dreturer i curt.
Baixant al mas de Juan Antonio.
Arribem finalment a la pista quan ja som a pocs metres del mas de Juan Antonio. Des d'ací l'ermita de San Bartolomé no està massa lluny i pensem que segurament devia haver algun camí per anar a l'ermita i ens acostem al mas a vore.
Mas de Juan Antonio.
Davant del mas ens trobem els veïns que també han pujat a passar el dia, així que mentre el xiquet juga amb el gos aprofitem per preguntar pel millor camí per anar a San Bartolomé i ens indiquen el que ells segueixen encara per anar el dia de la romeria.
Ens despedim i encarem la lloma que baixa des del mas deixant el barranco de Juan Antonio a la dreta. Ací tornem a deixar enrere el pinar i tornem a travessar un terreny pedregós clapejat de savines, ginebres, carrasques i algun pi que ens acompanyarà fins a l'ermita.
Barranco de Juan Antonio.
Travessem el barranc i mirem de seguir les traces que deixen les ovelles, que passen per l'altra vessant. Finalment pugem cap a l'altra llometa on trobem una pista que es converteix en senda i baixa, un poc desdibuixada, cap a l'ermita.
Camino del mas Blanco a San Bartolomé.
Baixem al barranco de San Bartolomé just on hi ha la font i ens costa un poc de travessar doncs baixa prou bé d'aigua i cal buscar el millor lloc per a no banyar-se els peus.
Barranco de San Bartolomé.
Des d'ací només hem de pujar els darrers metres que separen la font de l'ermita per cloure una ruta molt completa i més que interessant a una de les muntanyes emblemàtiques de les nostres terres.
Fuente del Picayo.


Ací està el track:


Powered by Wikiloc



I ací un altra ruta que puja també al Tis:


Més informació:
  • Muñoz Badia, Ricardo (1996) El Maestrazgo, L'Alcalatén, Ducado de Villahermosa. Ed. Atinea
  • Roncero i Ventura, Enric (1999) Penyagolosa. Mapa y guía excursionista. Ed. Alpina

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada