dissabte, 6 de maig de 2017

CRESTES D'ESPADÀ 2: DEL COLL DE LA IBOLA AL MOJÓN DE TORRALBA


Fa tres mesos vam fer la primera etapa de les Crestes d'Espadà, entre la Vilavella i el coll de la Ibola. Hui és el dia que toca continuar la ruta recorrent la segona etapa entre el coll de la Ibola i el Breceral, a la ratlla de terme entre Torralba i Pavías.
La primera dificultat del dia és logística. Cal pujar a la Ibola i tornar a casa. Finalment, com que som pocs, ho solventem tirant mà dels «sacaleches» que ens pugen al coll de la Ibola i ens acompanyen un bon tros, i mentre ells tornen a pels cotxes nosaltres continuem fins al final, on ens esperarà Jose amb el taxi per portar-nos de tornada a casa.

Així que a les huit i mitja del matí del primer dia de calor de l'any, ens fem la foto d'eixida al coll de la Ibola abans de començar a caminar.
Ens agafem amb calma la pujada cap a la Penya Pastor que serveix per fer l'escalfament de cames i cors. Quan arribem a l'aljub del tio Carreguí continuem a la dreta per la senda que enfila recte cap a la Penya Pastor. Ací trobem les cintes de la carrera de muntanyad'Alcúdia que passa per este tram i seguint-les arribem al collet que hi ha als peus de la Penya del Pastor.
 Just ací seguim a l'esquerra per la senda oberta per les trinxeres de la línia XYZ que s'escampen per l'ombria de l'Espadà. Abans era un corriolet amb fites mal de seguir, després el pas de la gent el va fer més clar, i ara que han passat per ací la marató dels Dements ja té l'aspecte d'una veritable senda.
Seguim la senda autènticament espadànica tot i què ací no hi ha sureres. Passem entre blocs de rodeno, carrasques i pins que creixen entre les penyes i falzies i molses que s'arrapen a elles.
Les fites ens porten fins al Picaio. L'únic pic digne de tal nom en la cresteria de l'Espadà: redó i quasi cònic. Als seus peus hi ha restes d'un aljub i, al cim, pedres que semblen d'alguna antiga fortificació, no debades ací va tindre lloc la darrera resistència dels moriscos d'Espadà que es van encastellar al pic (Espadà) que finalment va donar nom a la Serra a partir d'esta batalla.
De totes estes guerres ja han passat decennis i segles però les ferides a la muntanya, tot i què han cicatritzat, encara es poden vore.

Inici de la ruta al coll de la Ibola.

Estiraments per anar escalfant.

El Picaio.
Fem foto de grup al Picaio, el primer dels cims i també el primer mil de l'Espadà. Al traçar la ruta dels cinc mils d'Espadà el vam descartar per ser un pic menor de l'Espadà (i per no allargar tant la ruta), però hui l'incloem amb tots els honors que es mereix.
Continuem ruta baixant per l'altra banda. Ací fa uns anys no hi havia senda i calia seguir el millor pas per la cresta. Ara ja hi ha una senda clara, més encara després de passar-hi la marató dels Dements, així que només cal seguir-la mentre voreja la crestera d'Espadà per la banda de llevant quasi tota l'estona.
Travessem el pinar que creix i davalla cap a Alcúdia durant un bon tros fins que tornem a pujar a buscar les penyes del crestall. Anem trobant trinxeres i fins i tot restes de les sendes fetes per enllaçar d'unes trinxeres a unes altres fins que finalment enllacem amb la senda que puja des del coll de la Ibola uns metres abans del pic d'Espadà.
Arribats al pic aprofitem per fer un mos i trobem, com no, gent que hi puja. Ells ens informen que finalment la Marató d'Alcúdia no es farà a l'estar en alterta 3 d'incendis a causa del ponent que tenim. Llàstima perquè ho tenen tot preparat.
Cresta de l'Espadà.

Pic d'Espadà.
 Després d'una breu estona al pic continuem camí baixant cap a la Nevera. Uns metres més avall ens despedim dels Sacaleches i d'Ángel, que trenquen a l'esquerra a buscar el Collado Torres i el Cullera abans de tornar als cotxes. Nosaltres continuem recte per la crestera buscant el Alto de la Pastora on hi ha el vèrtex geodèsic, abans de baixar per los Castañeros a la Nevera.
Este és un camí que coneixem molt bé doncs el repetim cada any en la clàssica travessa dels cinc mils d'Espadà. De fet el que ens resta a partir d'ara és quasi un calco d'eixa ruta amb algunes xicotetes (però significatives) variacions.
Arribem a la Nevera i ens reagrupem abans d'encetar la pujada a la Almenarilla (rebatejada durant la guerra com las dos Tetas). Passem per la vora dels cirerers que mostren el fruit, que ja pinta color. Com canvia el paisatge, el febrer passat eren sense fulla i ara ja tenen fruit!
Pugem per la pista de Xinquer i ens desviem a l'esquerra per la vora del corral de Torres. Passem amb cura de no enfadar les abelles que amb la calor estan més susceptibles, i enfilem la pujada de la Almenarilla, la més dura de tota l'ascensió.
El sol apreta de valent i ens ho prenem en tranquilitat. Ens aturem una estona al collado de Esparsa que marca l'inici de la pujada a la Ràpita que farem a ritme pausat però sense pausa. Mantenint una marxa constant durant els quaranta minuts de pujada que ens deixarà al cim. Abans hem anat fent les diferents costeres que ens pugen al Pinar de los Cubos, avantcim de la Ràpita on suavitza la pujada i es pot descansar abans d'encarar el tram final fins al cim.
Pujant a la Almenarilla.

La primera "Teta".

La Ràpita i Cuatro Caminos des de la Almenarilla o las Dos Tetas.

Cim de la Ràpita.
 Arribats al cim ens aturem uns moments i continuem la marxa, ara de baixada, cap al collado de Villamalur o de los Refugios. Baixant anem veient com els roures trauen les noves fulles primaverals. De fet en la llarga baixada cap als Cuatro Caminos trobem dos tipus de roures; el valencià o faginea i el pyrenaica que només trobem en alguns rodals alts i silicis com Penyagolosa o Pina. Ací trobem el rodal més al sud que no arriba a formar bosquets.
Travessant el carrascal arribem al collado i abandonem l'itinerari que seguim als cinc mils, trencant a la dreta pel camí d'Algimia a Villamalur.
Seguint el camí arribem en uns minuts al collado de Cuatro Caminos. Ací passen el camí d'Alcudia a Matet i el d'Algimia a Villamalur, quatre camins per a quatre pobles. Des d'ací seguim el camino de Matet, ara pista, que baixa entre uns bancals de cirerers que semblen abandonats. Uns metres més avall corre la pista asfaltada de Matet a Villamalur, i la seguim a la dreta però només uns dos-cents metres. De seguida l'abandonem pujant a l'esquerra per una pista traçada per damunt de l'assegador de Cuatro Caminos al Pinar i que seguirem, si fa no fa, a partir d'ara.
Collado de Villamalur o de las Trincheras.

La Ràpita des del camino de Villamalur.
 Comencem pujant per la pista deixant a l'esquerra la balsa de la Cerretilla. La pista ens puja al cim de la Cerretilla on hi ha encara alguns bancals de cirerers cuidats que alternen amb altres abandonats.
Uns pins boltats tallen els últims metres de la pista que mor a uns bancals sense cuidar. A partir d'ací continua la senda que segueix el traçat de l'assegador. La primera part passa per un rodal que es va cremar fa uns anys a causa d'un llamp. Per sort les brigades van apagar el foc ràpidament i només es va cremar un tros i el deixem enrere pronte entrant en una zona de pinar de pi blanc que ens acompanya mentre baixem cap a un collet.
La senda està prou bé fins al collet. Ací han caigut molts pins a causa de la neu que han tapat la senda. Per sort és un tram ben curt i quan pugem cap al Alto de Muza deixem enrere els pins caiguts. A la nostra esquerra, a l'altra banda del barranco de Aguarroyo que corre molt avall, queda la Lastra i el Carro per on solem passar quan fem els cinc mils.
Fem un tram més costerut pujant cap a les penyes que coronen el Alto de Muza i continuem per la part de dalt d'un cingle abans de buscar el camí de baixada. Esta és l'única part perdedora de la senda i com ja ens va costar de trobar l'última vegada que vam passar ara estem atents al punt on unes fites poc evidents marquen el punt on cal desviar-se per la dreta de baixada cap a un collet.
Seguint sempre per dalt les muntanyes anem girant cap al nord, esquivant un tossalet per l'esquerra i passant per dalt d'un altre. El camí cada vegada és més clar i evident. Es va netejar fa uns anys i es conserva bé, a més les nevades no han fet caure massa pins ací.
Passem un ample collet sota uns pins grossos i davant nostre tenim ja el Gobanar on hem de pujar. El Gobanar és un ample tossaló que domina esta part de la divisòria d'aigües. La vessant que mira al migdia està travessada per un parell de trinxeres. Es tracta d'unes línies de trinxeres fetes amb paret de pedra seca tan ben conservades com poc conegudes.
Travessem les línies de trinxeres i al capdamunt del Gobanar busquem l'ombra d'un parell de pins per aturar-nos a dinar, que ja és hora.
Pins tombats a la Cerretilla.

Pujant al Alto de Muza.

La Lastra des del Alto de Muza.

Senda del Gobanar.

Dinant al Gobanar.
 Després de dinar continuem la marxa amb un ritme més pausat. Travessem l'ample cim del Gobanar, a quasi mil metres d'altura, abans d'encarar la dura baixada al Collado.
Baixem seguint l'assegador. Per ací fa anys es va obrir un tallafocs i la senda el segueix baixant quasi al recte fins als corrales del Collao.
Pel Collao passa el camino de Matet, i per ell pugem quan fem els cinc mils i és que en este punt retornem al traçat d'eixa ruta que ja coneixem tan bé. Així que ja sabem el que ens espera: un tram per la pista asfaltada de Pavías fins que arribem a la Lobera i, des d'allí la pujada per la Rocha cap al Pocico de Villamalur. Ens ho agafem amb calma, admirant les vistes des del Collao i disfrutant de la primavera que omple de flors els bancals.
Pugem a poc a poc i en grup la senda de la Rocha cap al Pocico. Apreta la calor al cara-sol i no convida a còrrer. Finalment a l'arribar a dalt trobem la pista que passa pels cims. Ara toca continuar per l'esquerra però no ens estem de fer uns metres més i pujar al Alto del Pinar, que tenim tan prop. Així que pugem entre el pinar fins la caseta forestal que el corona.
Baixant al Collao.

Senda de la Rocha amb la Lastra i la Ràpita al fons.

Alto del PInar.

Esta vegada no ens assentem al pedrís a prendre el sol sinó que busquem l'ombra. El sol i la calor apreten a esta hora i la frescor de l'ombra i un bon glop d'aigua ajuden a passar-la.
Després de recuperats tornem a baixar entre les falagueres que ja comencen a traure el cap sota el pinar a buscar la pista i, seguir-la per la Rogaliza cap al Tajar.
Al Tajar la pista deixa pas a un bell tram de senda que baixa a buscar el collado de la Rocha vorejada d'orons.
Arribem al collado i enfilem l'última pujada del dia cap a la Santa. Fem una primera tirada al collado del Pobre i des d'ací seguim una senda que planeja faldejant el Pinar de Torralba fins al collado de los Tres Pinos. Ací enllacem amb la senda que puja des de Torralba i la seguim amunt. Fa uns anys van fer un tallafocs i per passar les màquines van obrir una pista destrossant l'antiga senda. Ara encara es nota la destrossa però poc a poc la vegetació va tancant la pista que torna a semblar una senda encara que no tan bonica com era.
Conforme pugem anem trobant pins tombats que ens impedeixen el pas. Ja els vam esquivar fa uns mesos i ara ho tornem a fer amb més facilitat doncs el pas de gent ha anat obrint forats entre les branques.
Finalment abandonem la senda per enfilar cap al Alto del Pinar o la Santa. La Santa per la capella de Santa Bárbara que hi havia ací a dalt abans de la guerra i que mai es va refer.
Collado de los Tres Pinos (ara dos).

Senda a la Santa.

Tram final de la pujada.

Cim de la Santa.
 Ens fem la foto de cim i continuem la ruta perquè encara ens queda un bell tros de baixada fins on ens espera Jose amb el taxi.
Baixem a la senda i continuem senda avant cap a la Balsa del Pinar. El pinar adult que hi havia abans de l'incendi ha donat pas a un pinar jove i massa espès vint-i-cinc anys després. Li vindria bé una aclarida però sembla que no hi ha diners per a treballs forestals.
Des de la bassa baixem a la pista que puja a l'ombria del Pinar. Fins ací seguim un sender local de Torralba. Ara el deixem quan trenca avall per tornar al poble. Seguim pista avant però l'abandonem buscant un vell camí que mou a l'esquerra sota el pinar. Sort que apareix als mapes perquè les traces es perden.
El camí retalla una gran volta de la pista i va més proper a la divisòria d'aigües, què és el que ens proposem, així que malgrat els brucs que el tapen el seguim baixant cap al Mojón de Torralba.
Els últims trams es fan més perdedors perquè el traçat antic del camí està tapat per la vegetació, però arribem finalment i sense problemes al Mojón de Torralba, gran fita que parteix els termes de Torralba i Pavías. Ací mateix passa la carretera i trobem a Jose amb el taxi que ens espera.
La Balsa del Pinar.

Drecera per senda.

Baixant al Mojón de Torralba.

El Mojón de Torralba.

Final d'etapa.
 Aprofitem per a què ens faça la foto de grup del final abans d'emprendre la tornada a casa contents d'haver acomplert la segon etapa i amb ganes de continuar amb la tercera i última etapa de la travessa d'Espadà per les crestes.
Continuarà ...



Ací està el track:


Powered by Wikiloc


I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

Pujada al Pinar (la Santa) des de Villamalur
De Torralba al Pinar
Pujada a la Ràpita
De la Nevera a la Ràpita
De la Fuente de la Calzada al Pic d'Espadà
Pujada a la Lastra des d'Algimia
De Matet a Torralba pel Pinar
Aín al Picaio i l'Espadà tornant per la fuente del Toro
Circular a la Ràpita pel corral de Navarro i el barranco de las Tortugas
El Picaio, l'Espadà i el Cullera seguint la marató dels Dements
La Lastra des de Villamalur
2mils d'Espadà: Espadà i Ràpita
5 mils d'Espadà 2013
5mils d'Espadà 2015
Trinxeres del Gobanar des de la caseta del Cantal  
La Lastra des de Villamalur
Del Cantal a la Nevera de Cuatro Caminos pels pinars de Villamalur
Circular als pinars de Villamalur: del Cantal al Perrudo pel Bobanar i el barranco Berniches


Més informació:
  • Cebrián Gimeno, Rafael Montañas Valencianas VII. Sierra Espadán Ed. CEV, 1999
  • Llop Goterris, X. 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà accessible a la web
  • Cartoweb
  •  Puchades, Sento Serra d'Espadà. GR-36 Ed. SASE, 2009
  • Arnau Juan, Òscar (2016) Serra d'Espadà. Mapa i guia excursionista. Ed. eltossalcartografies

dilluns, 1 de maig de 2017

XODOS: DE LA VEGA AL MAS DE MONTOLIU PER LA CARRASCOSA I LA CANALEJA

Aprofitant el dia de festa ens acostem a Xodos per a fer una volta a l'ombra del Penyagolosa. El dia s'ha alçat fresc però clar i convida a caminar sense fred ni calor, així que ben de matí ens encaminem a Xodos i, sense arribar al poble, ens desviem cap a la Vega des d'on comencem a caminar.
A Xodos un grup de gent del poble han estat els darrers anys recuperant els vells camins, i marcant algunes rutes que han penjat els components del CIM Penyagolosa. Nosaltres seguirem una d'estes rutes; el SL-X-05 que puja per la Noguereta al mas de Montoliu, però retallant l'eixida des de Xodos i retornant pel SL-X-8 que torna pel Pou de la Canaleja.

Comencem a caminar pel camí dels Pelegrins però només fem uns pocs passos que el deixem a l'esquerra i continuem recte pel camí de les Roques Llises que en este primer tram coincideix amb la pista que també hi va.
Travessem una portera i seguim uns metres per la pista que de seguida deixem continuant a la dreta pel vell camí més dreturer que puja entre pins i carrasques.
El camí és ample i en molts trams conserva l'empedrat original. Discorre entre carrasques joves que semblen rebrotissos de velles carrasques carbonejades fa algunes dècades.
Quan les carrasques es fan més esclarissades travessem la pista i abandonem el vell camí d'Arminyà (o les Roques Llises) continuant recte travessant també el camí que baixa a la Romera de Dalt abans d'assolir un coll. A la nostra dreta un poc més amunt queda el mas de Miravet i les seues terres són les que hem estat travessant quasi des que hem eixit.
Camí de les Roques Llises o d'Arminyà.

Coll al mas de Miravet.

El barranc dels Flares i Penyagolosa.

La Lloma Bernat.
Deixant enrere el suau llomet davant nostre es troba la mas de Llamba, però entre nosaltres i ell queda el profund barranc dels Flares i el camí del mas de Llamba que ara seguim, més estret però de ferradura, enfila avall fent voltes entre el carrascar.
Moltes carrasques mostre els efectes de la gran nevada d'este hivern; branques partides, cimals trencats, balones tocant terra, arbres oberts són algunes de les coses que anem trobant mentre baixem però sortosament no cap ens impedeix el pas.
Baixant baixant arribem al pou Pardo, xicotet pouet situat sota la roca del Bou al carasol de la muntanya.
El pou ha estat també recuperat amb porta nova que guarda l'aigua dels animals que puguen caure.
Deixat enrere el pou en dos camellades arribem al llit del barranc que baixa sec i el travessem pujant per l'altra banda. El camí va pujant lleugerament resseguint la falda de la muntanya que cau cap al riu de Llucena anomenat ací el Barranc Fondo.
De l'altra banda del barranc Fondo queda la Lloma (Bernat) i a les seues faldes, davant nostre, el Pou de l'Assor bastant més important que el Pou Pardo que hem deixat enrere.
Un poc més avant i amunt pugem una costereta per arribar a l'era del mas de Llamba. Ací fem un descans recuperant forces perquè a partir d'ací tot el camí serà cara amunt fins que arribem al mas de Montoliu i és una llarga pujada seguint l'assagador que des del Pou de l'Assor.
La Roca del Bou .

Pou Pardo.

Barranc dels Flares.

Camí del mas de Llamba.

Mas de Llamba.

El barranc Fondo i el mas de la Moleta.
Enfilem recte per un llomet, entre les parets de l'assegador que retalla la pista que baixa al mas de Llamba fins que arribem a la pista de les Roques Llises, traçada seguint (més o menys) el vell camí al mas.
Travessem la pista i enfilem cap a la Noguereta, conjunt de cases que queda dalt nostre. L'assegador coincideix ací amb el camí del mas de Montoliu.
El camí travessa entremig les cases assolades que poc a poc van convertint-se en un muntó de pedres abans d'enfilar cap al cormo de l'allargassat tossal de la Noguereta.
Més amunt del mas hi ha la cisterna de la Noguereta que encara té aigua i és estrany no trobar cap altra font o pouet perquè als peus del mas hi ha un aflorament de gresos que normalment sol anar acompanyat de surgències d'aigua, en este cas els estrats deuen bascular cap a un altre lloc.
El tossal de la Noguereta està cobert de ginebres i savines i quan arribem a dalt de l'altra banda ens torna a aparèixer Xous, tan prop i tan lluny.
El camí travessa l'allargassat tossal i quan torna a enfilar amunt abandona l'assegador que per la dreta baixa al barranc dels Frares.
Als ginebres i savines s'afigen ara carrasques i alguns pins jòvens, molt afectats per processonària, i que ens acompanyen una curta pujada fins que trobem les traces d'una antiga pista de baixar fusta (o carbó?) que puja des del barranc dels Frares i que seguirem amunt.
Assegador de la Noguereta.

El Marinet des de la Noguereta.

L'Estret del riu des de la Noguereta.

Cisterna de la Noguereta.

Camí del mas de Montoliu.

Penyagolosa des del Tossal de la Noguereta.

Xodos des del tossal de la Noguereta.

Antiga pista per on s'ha traçat el sender.

La serra d'en Galzeran i la mar al fons.
Continuem pujant entre un carrascar carbonejat deixant a la dreta el Pinar de la Carrascosa i a l'esquerra el mas de la Carrascosa, a l'altra banda d'un barrancusset.
Un poc més amunt passem per dalt del Pouet de Detràs de la casa.
Continuem pujant d'una manera menys marcada per les faldes del tossal de la Carrascosa que deixem a l'esquerra mentre que a la dreta queda el barranc del mas de Montoliu, que s'enfonsa i ens separa del tossal del mas de Montoliu. La senda continua penjada mantenint l'altura sobre el barranc travessant els rodals de pinar que creixen a l'ombria.
La senda va mantenint la cota i travessa el barranc per la capçalera, entre els vells bancals del mas. Només travessar-lo pugem a trobar la pista del mas de Montoliu que es troba un centenar de metres més amunt, a un coll als peus del tossal del mateix nom.
El mas és un dels grans masos de Xodos, situat en la part més alta del poble a 1300 metres d'altura. Tot i estar abandonat encara es conserven les parets de les cases i bona part de les teulades i a les sues terres encara pasturen les vaques. Davant del mas s'estenen les pastures que cobreixen les esquenes del Cabeço Roig i del Cabeço Pelat.
Penyagolosa des de la Carrascosa.

Pou de detràs la Casa.

Barranc del mas de Montoliu.

Camí del mas de Montoliu.

Pista del mas de Montoliu.

El mas de Montoliu.
Ací mateix, al solet de l'era, aprofitem per fer un mos ràpid abans de continuar camí cap a la font del Pi per on passa la pista que ressegueix el Pas real d'Aragó.
La font aboca l'aigua a uns gamellons mig corcats. No és una font molt abundant doncs només recull l'aigua del tossalet de darrere però gràcies a les nevades de l'hivern encara cau un rajolí d'aigua.
Seguim ara per la pista cap al Pla de la Creu. Ací es cruea el Pas d'Aragó, el camí de Xodos a Villahermosa i al Castillo.
Per la vora del bassot continua la nostra ruta, seguint el camí de Xodos a Villahermosa que ací s'ha convertit en una pista que baixa al mas de les Penyes.
Baixant trobem els únics passejants del dia que saludem i avancem quan s'aturen al solell.
Cap al Pas real d'Aragó.

Font del Pi.

Penyagolosa des de la pista del Pas real d'Aragó.

Antic camí del Castillo.
La pista baixa per un rellomet però la senda se'n desvia per l'esquerra, baixant entre carrasques a buscar el barranc de les Penyes.
Baixem molt ràpidament fins al barranc que travessem quan es junta amb el de la Calderassa conformant el barranc dels Flares. Per l'esquerra continua un senderol que puja a Gargant mentre que nosaltres seguim el camí més ample i clar que baixa per la vora del barranc travessant-lo ací i allà.
En un moment donat el camí ample (una antiga pista abandonada) continua per la dreta travessant el barranc mentre que nosaltres seguim el vell camí del Castillo per l'esquerra pujant lleugerament entre el pinar.
El camí ens porta a la part de dalt del mas del Roig.
Passat el mas i sota una penya trobem una curiosa caseta de pedra, sota un abric, que manté el sostres de branques de ginebre i terra.
A partir d'ací el camí puja pel carrascar que creix a la solana de Gargant. No és una gran pujada però ja en portem moltes i ara pensàvem que només ens quedava baixar així que als xiquets se'ls fa llarga.
Però com totes les pujades finalment acaba quan arribem a les Piques del Ginebre, curioses piques de pedra encastades dins d'una paret de pedra sota una arcada.
Un poc més avant arribem al mas del Sord, on abandonem el camí del Castillo i trenquem a la dreta per la pista de Gargant.
Deixem enrere el mas del Sord i el dels Colejals, veí seu. Només passar-lo per l'esquerra baixa la ruta de la Canaleja.
Carrascal als Miquelos.

La Roca del Falcó i la de les Escales.

El mas Roig.

Caseta de pedra en un abric vora el camí.

Mas del Sord.

Els Colejals.
Travessem una portera i continuem avall per la senda que, entre el pinar, arriba al fons del barranc del mas de Vela.
Ara ens toca seguir el barranc, primer més tancat entre pinar i que més tard s'obre quan estem ja prop del Pou de la Canaleja.
El pou s'alça a la dreta del barranc i també ha estat netejat i arreglat amb una porta nova i una pica de pedra on cau l'aigua que rebosa. Com que portem prou aigua l'única que aprofita per beure és la gossa abans de continuar el camí.
Apretem el pas perquè ja ens queda poc. A partir d'ací la senda esdevé un carril ample per on poden passar els cotxes que entren a alguns bancals treballats que trobem, plantats de carrasques truferes i tancats per a què els senglars no facen collita.
El barranc s'obre en una ampla planícia quan ens acostem a la Vega. Per davant de la caseta de Ximo el Sastre la pista se'n desvia a buscar la pista del mas de Llorenç, però nosaltres seguim un poc més per dins del barranc per on va un antic assegador, arribant així al punt on se'n desvia el camí dels Pelegrins, a pocs metres d'on hem començat la ruta.
Portera al camí del pou de la Canaleja.

Barranc del mas de Vela.

Arribant al Pou de la Canaleja.

Pou de la Canaleja.

Carrasques truferes.

Xodos des de la caseta de Ximo el Sastre.

Pista del mas de Llorenç.


Ací està el track:



Powered by Wikiloc

I ací altres rutes que comparteixen part del recorregut:

L'Estret del riu de Llucena
de Fanzara a Penyagolosa
XVII pujada de Fanzara a Penyagolosa
Penyagolosa: al voltant del pic
Xodos a Villahermosa
Sant Pasqual a Sant Joan de Penyagolosa


Més informació:
  • Ajuntament de Xodos
  • Fuster Puig, Pau (2008) Xodos. Mapa del terme municipal. Ed.XO2 naturalment
  • Fuster Puig; Pau (2010) Vistabella del Maestrat. Mapa i guia excursionista. Ed. el Tossal cartografies
  • Roncero i Ventura, Enric (1998) Penyagolosa. Mapa i guia excursionista.. Ed. Alpina 
  • Diversos autors(1994) Penyagolosa excursions a Peu. Ed. Centre Excursionista de Castelló
  • Roncero i Ventura, Enric (1999) Penyagolosa: paisatges del sostre d'un País Ed. Tàndem
  • Roncero i Ventura, Enric (2006) Al voltant de Penyagolosa Ed. Tàndem
  • Serrador Almudéver, José Pascual (2007) Descubriendo Penyagolosa. El río Montlleó. Ed. avantpress. I també al blog de l'autor.