dissabte, 27 de març de 2021

A BIBIOJ PEL BARRANCO MAGRO TORNANT PER LA SERRETILLA

L’estiu passat ja vam fer el barranco Magro, combinant-lo amb la Hoz del río Carbo en una ruta senzilla i apta per a tota la família. Hui però tocava fer una ruta més aventurera per un dels racons més poc transitats de, la ja de per si poc xafada, vessant sud de Penyagolosa. Així que la idea era remuntar el barranco Magro fins a Bibioj i després continuar el vell camí de Llucena fins a la Serretilla per a retornar pel Plano del Villar.


Comencem la ruta just al punt on la carretera vella salva el barranco Magro. Des d’ací comença la ruta que l’ajuntament de Villahermosa ha condicionat remuntant el barranc, en un primer moment fins a la Casa del Cura i, més recentment, fins a las Pozas que s’hi troben més amunt.

La primera part de la ruta és tan senzilla com espectacular. Només cal baixar al llit del barranc per unes escales d’obra fetes per a tal propòsit i continuar per dins del barranc mirant de no caure dins l’aigua. Pel barranc corre un fil d’aigua, no tan com per a dificultar el pas però suficient per posar-li un toc d’agradable color a la ruta. El barranc s’obre pas per una estreta gorja. En els punts un poc complicats s’han ficat escales i algun cable per tal de facilitar el pas que, per a un senderista mitjà, no presenta cap complicació.

La llum del matí no entra a l’estretor del barranc i la humitat i la frescor fan que apretem el pas. La vegetació que ens envolta està formada per un pinar de pi blanc amb algunes carrasques però el que més sorprén és trobar-nos grans rodals de boix, un arbust que no és massa abundant en estes terres tot i què es pot trobar en diversos rodals d’ací i d’allà, segurament per l’ús abusiu i també per la manca de terra bona on créixer.


Inici de la ruta del barranco Magro.

Estrets del barranco Magro.

El tram de barranc és curt i en menys d’un quilòmetre ja l’hem completat. Arribem així a enllaçar amb el camino de la Serretilla que ve des de Villahermosa pel Plano de Santa Bárbara i la Casa del Cura que es troba a pocs metres d’ací. Per ell continua la ruta que ha fet l’ajuntament de Villahermosa però nosaltres no el seguirem cap allí sinó en direcció contrària, cap a la Serretilla pujant al Plano del Villar.

Este tram de camí ha estat desbrossat de fa poc i és fàcil de seguir sempre sota un pinar de pi blanc. En uns centenars de metres arribem al capdamunt de la costera just on el camí de ferradura enllaça amb una pista que puja des de la carretera vella. Davant nostre hi ha el Plano del Villar i la pista continua cap al Villar, i també cap a la Serretilla.

Serà per ahí per on tornarem i refarem el camí que portem fins ara però en sentit contrari però ara ens toca continuar barranc amunt i ho fem seguint a l’esquerra un camí que remunta cap a Bibioj, també netejat de fa poc i amb un senyal que ens adreça cap a las Pozas. Seguim doncs camí amunt passant per l’ombria del Pinar del Obispo coberta d’un pinar de pi blanc que ara ja no és del bisbe. El camí ens porta sense perdre altura a buscar el barranc. Una escala baixa per l’esquerra a les dos primeres de les tres «pozas» que s’hi troben. Baixem i podem disfrutar d’un xicotet xorrador que aboca l’aigua a la poza. Cal tornar a pujar l’escala per a seguir camí fins que el camí conflueix amb el barranc un pontet de troncs ens permet travessar-lo per a accedir a la tercera i darrera «poza».

A partir d’ací el camí ja no s’ha netejat però es pot passar bé. Seguim per la vora del barranc fins que pugem als bancals de ponent per a seguir avançant doncs és més fàcil el pas. Després d’un tram per dalt tornem a baixar al barranc quan arribem al que foren les hortes de Bibioj. A partir d’ací eixim del barranc i pels antics bancals que ara s’han convertit en pastures pugem a buscar el que fou el poble de Bibioj. Per sort la rabera d’ovelles que encara hi pastura ens permet passar bé i manté nets els bancals de Bibioj. Només el punt on ens toca travessar el barranco de Bibioj, que baixa de la font del mateix nom, es troba un poc més embardissat però sense dificultat per a passar per on ho fan les ovelles.

Palanca de la Casa del Cura.

Desviament a las Pozas des del Plano Villar.

Ombria del Pinar del Obispo.

Baixant a las Pozas del barranco Magro.

Final de la ruta a las Pozas.

Continuant la ruta barranc amunt.


Antics bancals de Bibioj. Al fons trau el cap la Golosilla.

Bibioj.

Només un parell queden en peu de la vintena llarga de cases que hi va haver. Fins i tot dos tavernes van arribar a funcionar i és que Bibioj va ser la masada més gran del terme de Villahermosa ... i és dir molt. Fins a cent persones hi van viure i ara no hi viu ningú ni queda cap casa en bon estat, el temps i el fet d’estar construïdes sobre les argiles i algeps del keuper, molt inestables, han arruïnat la majoria de cases que només són un munt de pedres. Este mateix substrat argilós és el que ha obert l’ampla clotada on hi ha el poble que, unit a l’abundància d’aigua que aflora ací provinent de Penyagolosa, va facilitar la creació d’una notable extensió de bancals, molts d’ells de regadiu.

Passem sota les ruïnes de Bibioj i enllacem amb el camí de Bibioj (i de Villahermosa) a Llucena. Bé, un dels camins que hi va haver i el més curt per anar a peu. Només eixir deixem a l’esquerra el camí que pel Montudillo puja a los Rincones, un camí preciós però ara molt poc xafat tal i com vam poder comprovar l’estiu passat. Ara toca seguir recte després de travessar per darrera vegada el barranco Magro que baixa des dels peus de la Moleta de la Clocha.

Seguim el camí obert per les ovelles que no és exactament el vell camí però sí el més fàcil de passar. L’estiu passat vam estar conversant llargament amb el pastor de Bibioj que ens va explicar tots els camins que hi passaven ... i també ens va informar del seu estat, ell ens va recomanar seguir ací el camí obert per les ovelles si no volíem punxar-nos perquè el vell camí que va directe a la Serretilla sense passar per la Meja està molt perdut.

Li fem cas i no deixem en cap moment el camí més fressat que, en bona part, segueix el vell camí del mas de Aragón. Pugem primer recte per unes clapisses on el vell camí muntava fent voltes i enllacem amb el camí vell que remunta per la vora del barranquet que baixa de la Meja. Avancem sota la Peña la Hiedra travessant un paisatge on els pins s’alternen amb les carrasques, ginebres i la malea d’argelagues i romer. Fins ací va arribar el gran incendi de Cedraman que va estar a punt de cremar Penyagolosa i ací el van aturar, així que encara queden grans rodals de pinar que es van salvar mentre que en altres llocs els pins joves creixen per fer tornar allò que el foc es va endur.

Pugem pel barranquet amunt fins que trasponem una espècie de collet sota un pinar de pi ver. A partir d’ací el camí continua més planer i quasi a cota fins al mas de Aragón. Nosaltres no anirem així que estem atents per a trobar el pas que ens portarà a baixar cap a la Meja, situada sota el tossalet a què li dóna nom. Deixem ací a l’esquerra el camí que continua cap al mas de Aragón, prou xafat, i des d’on també es pot pujar al Montudillo.

Ruïnes de Bibioj.

El barranco Magro amb el Tis al fons.

Camino del mas de Aragón. Al davant hi ha el Montudillo.

Pinar de pujada a la Meja.

A partir d’ací la senda es fa perdedora i decidim buscar el millor camí per a baixar a la Meja. Per sort la malea no dificulta massa el pas i anem trobant la manera de baixar cap a les ruïnes del mas. Finalment trobem traces de sender i, seguint-lo quan no es troba tapat de malea, arribem al que fou mas de la Meja. Només queden alguns trossos de parets del que fou una masada gran, situada a un collet des d’on es domina bona part de la vall del riu Villahermosa.

Després d’aturar-nos una estona busquem la continuació de camí al collado de la Serretilla. Trobem el vell camí sense dificultat doncs mou pel costat d’una paret. El camí, tot i què no és una meravella, és prou clar i fàcil de seguir (amb pantaló llarg) de manera que avancem a bon pas i sense complicacions per un llomet que ens portarà cap a la Serretilla. Algú es va entretindre en obrir i netejar el pas fa uns anys encara que ara ja li tocaria una bona repassada.

Sense massa complicacions arribem al collado de la Serretilla per on traspon el camí cap a Llucena baixant a l’Algezar on travessa el barranco de Juaneta pujant cap al coll de Portapaus. El tram de baixada ara es troba quasi impossible de passar així com el tram que va del mas d’Evaristo al de la Calçadeta, és llàstima perquè és un dels camins antics més bonics del voltant de Penyagolosa tal i com ens ho conta i descriu Roncero (2005).

La Meja i la Serretilla al darrere.


Baixant sense camí a la Meja.

Mas de la Meja.

Penyagolosa des del mas de la Meja.

Camino de la Meja a la Serretilla.

Barranco de la Manzanera i el Tis al fons.


Collado de la Serretilla.

Arribem al collado de la Serretilla on puja una pista des del Villar passant per la capçalera del barranco de la Manzanera. La idea original era continuar per ella i baixar novament al Plano del Villar però després de descansar i fer un mos al collado decidim fer una visita a la Serretilla.

Fins a la Serretilla entra una pista que mor entre les restes del què foren les cases del mas. Arribats ací mirem de seguir camí doncs antigament hi havia un camí cap a la Serretilla Baja i, des d’allí, al Villar. Mirem de continuar pista enllà i trobem un pas que fa de camí entre el pinar jove que creix als bancals repoblant-los després de l’incendi. És un pas de persones que s’han entretingut en tallar pins encara que ara sembla que no està gens usat. De tota manera anem trobant-lo i el seguim sense complicacions fins a la Serretilla Baja, també assolat, que es troba damunt d’un tossalet dominant els bancals que en graderia es troben a la seua vora. Des d’ací mirem de seguir el camí avall però després d’uns tres-cents metres fàcils de seguir el camí es perd i després de perdre un cert temps buscant-lo acabem decidint tornar enrere i baixar per la pista.

Mas de la Serretilla.

Camino de la Serretilla Baja.

Villahermosa des de la Serretilla Baja.

La Serretilla Baja.

La Loma Fría i la Lloma Saltadora de Llucena.

Barranco de Juaneta entre las Peñas de la Cambreta i la Loma Lengua.

Refem doncs el camí d’anada fins al collado de la Serretilla i continuem ara la ruta pista avall. La pista és llarga i baixa fent moltes més voltes que el camí vell. A la primera revolta tancada ix per la dreta el vell camí de Llucena i comprovem com està impossible de passar, ja hem fet bé seguint les indicacions del pastor de Bibioj.

Continuem baixant entre el pinar jove que creix (massa) espès després de l’incendi fins que, ja a la part baixa, deixem enrere el tros cremat i entrem a un pinar madur, entreverat de ginebres, què és la part que ja no va cremar el foc.

Poc després arribem al Plano Villar, antigament tot treballat i on ara només queda un olivar on trobem els propietaris sulfatant les oliveres. Saludem les úniques persones que hem trobat en la ruta i continuem travessant el pla fins a la punta, on retrobem el camí que hem fet a l’inici de la ruta pujant pel barranco Magro. Des d’ací només ens queda tornar a baixar al barranc i continuar barranc avall fins al punt d’inici.

Encara que no ens agrada tornar a passar per un mateix lloc en esta ocasió repetim encantats el barranco Magro, el punt més bonic d’una ruta que ens ha portat a conèixer un dels racons més oblidats de les ja de per si poc conegudes terres de la vall del Villahermosa.

Pista de baixada al Villar.

Oliveres al Plano del Villar.

Camino de la Serretilla a Villahermosa.

Palanca i Casa del Cura.

Estrets del barranco Magro de baixada.

Malauradament el dia no acabarà ací doncs al finalitzar la gosseta mostra símptomes de trobar-se malament i només arribar a casa la portem al veterinari. En principi sembla una intoxicació o enverinament i, quan després d’una nit amb suero li baixa la inflamació el veterinari troba la vertadera causa: sembla ser que li ha pegat un mos a una eruga de processonària de les poques què hem vist hui. Sortosament la gosseta se salvarà no així tota la llengua que queda ratada com a record del què no ha de tornar a fer.


Ací està el track:

Powered by Wikiloc

I ací dos rutes que comparteixen part del recorregut:

Villahermosa: Hoz del Carbo i barranco Magro

de Villahermosa al Montudillo tornant per Bibioj a l'ombra de la Golosilla

 

Més informació:

  • Ayuntamiento de Villahermosa del Río
  • Calderón, Faustino Los pueblos deshabitados: Bibioj pàgina web <http://lospueblosdeshabitados.blogspot.com/2012/09/bibioj-castellon.html>
  • Fuster Puig, Pau i Castillo gil, José (2018) Puertomingalvo. La Peñagolosa aragonesa. Mapa y guía excursionista. Ed. el Tossal cartografies
  • Monferrer Catalán, Luis (2010) Villahermosa. Una mirada al fin de una época. Ed. Ayuntamiento de Villahermosa
  • Muñoz Badia, Ricardo (1996) El Maestrazgo, L'Alcalatén, Ducado de Villahermosa. Ed. Atinea
  • Roncero i Ventura, Enric (1999) Penyagolosa. Mapa y guía excursionista. Ed. Alpina
  • Roncero i Ventura, Enric (2005) Al voltant de Penyagolosa Ed. Tandem de la Terra
  • Sancho Comins, José (1990)  Itinerarios por el Valle del Mijares. Ed. Universidad Alcalá de Henares i Caja Rural San José Almazora.





dissabte, 20 de març de 2021

LA PICOSSA DES DE LA COSTA TORNANT PEL CABEÇO DE COGOM

Fa poc s’ha marcat una senda que puja a la Picossa des de l’ombria del mas del Sabater per a baixar fins al mas de Sabater. A més qui ho ha fet ha ficat paletes també per l’antic sender que va marcar el CEV fent la volta a la Picossa des del mas de la Costa. Com no, nosaltres havíem d’anar a vore-ho i que no ens ho contaren.

Així que tenint la ruta pendent de fa temps hui s’ha presentat l’oportunitat idònia. El pas d’un front fred ha fet baixar les temperatures i ha portat suficient aigua com per a enfarinar les muntanyes en una nevada primaveral que, cada vegada més, són més escasses.

Ja no pensàvem tornar a xafar la neu este hivern però hem aprofitat l’ocasió i hem fet les dos coses: una excursió amb neu i pujar d’una vegada a la Picossa.

 


Comencem a caminar eixint del mas de la Costa pel camí dels Nevaters, el camí que seguien els arriers que baixaven la neu de la nevera de Penyagolosa cap a la Plana de Castelló. En aquells moments era un camí molt xafat, no debades a l'estiu arribaven a baixar dos càrregues de neu al dia, i també molt ben conservat doncs els mateixos arriers s'havien de comprometre a arreglar-ne els desperfectes causats pel pas constant dels matxos. Hui el nom sembla més apropiat que mai doncs la neu ens acompanya mentre pugem cap a Penyagolosa.

El camí ix entre els bancals del mas i continua un tros per la pista que entra al mas del Pelegrinet abans de començar a pujar. A partir d'ací està marcat amb les marques blanques i grogues del PR-CV-79 que comparteix camí amb el PR-CV-328.

Baix nostre queda l'escola de la Costa, que segueix el mateix plànol que la resta d'escoles rurals de Llucena construïdes durant la República (les Pedroses, la Parra, el Mosquerí, la Mina) i queda dalt justet de la font.

Pugem per una vessant coberta de carrasques que davalla des de la Picossa, que des de dalt domina el mas de la Costa i els seus voltants. Travessem una pista que entra al mas del Collet i continuem amunt per la solana fins que enllaça amb el nostre camí una pista que volta a buscar la falda de la Picossa que mira cap al riu de Llucena.

La Picossa des del mas de la Costa.

Travessant els bancals del mas colgats per la neu. A la tornada ja no n'hi haurà tanta.

El camí dels nevaters, hui nevat.

La vall del riu Llucena ben nevada.

Hem deixat enrere el tram més costerut i ara el camí planeja sota el pinar que envolta el mas del Pelegrinet, situat costera avall d'on nosaltres passem. Ací a l’ombria la neu sol durar més i fa goig de xafar. Quan acaba la pista continua el vell camí de ferradura ample i ben traçat fins que arriba a un llomet rocallós. Ací se'n desvia per la dreta el PR-CV-328 camí d'Arminyà mentre que nosaltres seguirem el camí dels nevaters per l'ombria de la Picossa o del mas del Sabater.

El camí passa pel pinar que cobreix l'ombria deixant a la nostra dreta el barranc del Bosquet que de l'altra banda, la solana, està cobert d'un espès carrascar. No recorrem més que un curt tram que ens trobem a un pi el cartell que marca la pujada a la Picossa i la seguim amunt abandonant el camí dels Nevaters que pel pouet del mas de Sabater puja cap a les Graes.

La pujada no segueix cap camí, simplement unes fites i marques de pintura groga ajuden a trobar el pas per l’ombria sota els pinar. Tot i la neu anem seguint-les sense massa complicacions fins a la part final, ja fora del pinar, la neu tot ho cobreix i pugem mirant d’intuir l’itinerari. Arribem així al cim de la Picossa des d’on tindrem unes vistes excel·lents tant de l’interior com litoral, a més hui tot l’interior es troba emblanquinat i, la precipitació d’ahir, ha deixat també una visibilitat excel·lent.

Ens entretenim amb les vistes i fent les fotos de rigor al cim abans de continuar camí.


Pinar del mas del Pelegrinet.

Desviament per a pujar a la Picossa per l'ombria del mas del Sabater.

La Lloma Saltadora des de la Picossa.

Arribant al cim de la Picossa.

Fita que marca el punt més alt de la Picossa.

La ruta continua per tot el llom de la Picossa cap al mas del Sabater, ací tampoc hi ha senda però per l’ample i desboscat llom és fàcil caminar. També hi ha fites i marques de pintura però amb la neu només n’anem trobant de tant en tant.

Ens encaminem cap al mas del Sabater passant pel Pla del Sabater on encara es veuen els bancals del mas que comencen a estar tapats d’argelagues que hui estan colgades per la neu. Arribem així al mas assolat on ens aturem una estona a recuperar forces perquè en este tram hi ha quasi un pam de neu i costa més de caminar tant per la neu en sí com perquè torna les pedres esvaroses i cal anar amb conte de no fer un mal pas.

Del mas estant baixem seguint l’entrador que hi puja des del fons del barranquet que separa el tossalet on s’alça el mas del faldar de les Roques del Vedat que donen pas a la part de dalt a la Lloma Saltadora. Als peus del mas enllacem amb la pista que entra al mas de Bernús just al mateix punt on ve un sender des del Pou del Sabater, situat a la vora del camí dels Nevaters. Seguim ara recte per la pista cap al Pas Real d’Aragó, des d’on mou. Travessem un pinar de repoblació plantat en terres públiques abans d’arribar al Pas Real a l’altura del mas de Miret. Pels cingles de Miret baixa el pas del Barranquet del Llop cap al mas de la Gronsa, al vell mapa de Penyagolosa d’Enric Roncero hi havia marcat un senderol que el seguia però ara es troba totalment perdut i cal fer una més gran volta per a poder baixar cap allí. De fet des del mas de Miret hi mou el vell camí del mas de Miret que traspon la lloma de Miret i baixa pel bassot de Montins a buscar el mas de Moltó. Nosaltres podríem anar-hi però preferim allargar un poc més la ruta baixant pel Pas Real fins a la Casa del Samaruc per pujar fins al collet situat un poc més avall del bassot.

Avancem ràpidament doncs la pista que ressegueix el pas està lliure de neu i aprofitem per calfar els peus. No esperàvem tanta neu i no hem dut botes ni polaines de manera que estan ben banyats. La pista ens baixa fent un parell de revoltes per a enllaçar amb el Pas Real que des d’ací puja recte a la Lloma Saltadora. Deixem a l’esquerra el barranquet de Miret i per l’altre costat baixa el vell camí que anava del mas de Miret al pas per on vam passar una vegada fa anys, també després d’una nevada. Ara han plantat carrasques als bancals de Miret i han tallat en part el camí.

La pista segueix per l’ombria de la Lloma de Miret seguint la ratlla de Llucena i el Castillo traçada damunt el pas que separa pobles, comarques i fins i tot llengües però que al llarg dels anys també ha unit gens de prop i de lluny. Ara ja no hi ha trànsit de raberes ni de cavalleries però encara passen caçadors i excursionistes que posen un toc de vida en una de les zones més deshabitades del país i on és estrany trobar gent navegant.

Deixem a la dreta l’entrador al mas de Ximús que la conselleria va habilitar com a refugi rebatejant-lo com a «refugio Masía Agustina». Des d’ací per damunt les Roques del Vedat, o del Vedado si estem ja al terme del Castillo, trau el cap entre els núvols Penyagolosa amb «la testa plena de neu». La perdem de vista quan baixem pel barrancusset que queda entre el mas d’Agustina (el de veritat), que queda a la dreta dalt d’un tossalet, i el Pinar de l’Aldua, que creix a l’ombria. Ací es veuen els estralls del foc del 1994 que va cremar la major part del pinar. Es veu clarament on es va apagar el foc i el pinar madur contrasta amb el jove que creix espès i sense control.

Continuació de la ruta cap al mas del Sabater.


La mar trau el cap per darrere del tossal del Mollet.



El mas del Sabater i les Roques del Vedat.

El mas del Sabater.

Baixant del mas del Sabater.

Pinar de repoblació als peus del mas.

Penyagolosa trau el cap per damunt les Roques del Vedat.

Casa del Samaruc ... o el que en fou.

Arribem així al punt on hi ha la Casa del Samaruc, totalment arruïnada, i situada a la vora mateix del Pas Real. Per la dreta puja el camí del mas d’Agustina, molt tapat per les carrasques i la malea. Nosaltres seguirem per l’esquerra on entra una pista cap al mas de Cogom. Als pocs metres passem per una antiga teuleria. A la dreta hi ha les restes de la caseta mentre que a l’esquerra es troba, encara prou ben conservat, el forn per a coure rajoles i teules. Deixem enrere la teuleria i després de travessar un barranquet que baixa del mas de Moltó comencem a pujar per l’ombria. Ací encara es conserva bé la neu i avancem pel camí nevat pujant al collet situat a la vora del bassot de Montins.

Arribats al coll trobem les paletes del recorregut marcat en groc des de la Picossa que venen per la Lloma de Miret seguint l’antic camí de Miret a l’Aldua. Ara seguirem per la pista trasponent el coll i vorejant el Cabeço de Cogom per la part de ponent. Deixem a l’esquerra un ramal, molt perdut, que baixa fins al barranc de la Gronsa per on es va traçar la «ruta didàctica» del mas de la Costa. Nosaltres hui seguirem recte fins que acaba la pista un tros més avall que el mas de Cogom. On acaba la pista trobem més paletes; unes ens conviden a pujar al mas de Cogom i les altres a continuar avall cap a la Gronsa. Farem les dos coses pujant primer al mas de Cogom, situat quasi al capoll del Cabeço (de Cogom) i des d’on tindrem unes vistes magnífiques del barranc del Gorgàs, i de bona part del recorregut que hem fet i que ens queda per fer. Després ens tocarà baixar altra vegada al final de la pista i continuar la ruta avall, baixant al barranc de la Gronsa seguint les marques de pintura groga que baixen per una franja de pinar que es va salvar de l’incendi. El pinar s’allarga a banda i banda d’un cinglet. Les marques ara ens porten per la part de baix, ara per la de dalt, i seguint-les arribem finalment a la vella pista que havíem deixat abans. Des d’ací no hem de fer més que seguir pista avall fins que acaba i continuar la senda que ens portarà de retorn al mas de la Costa. Esta part ja la coneixem perquè la vam fer en direcció contrària fa uns anys. Ara la trobem més «neta» i sobretot millor marcada.

Boca del forn de la teuleria del Samaruc...

... i vista des de dalt.

Pujant cap al bassot de Montins.

Collet on enllacem amb el camí del mas de Miret.

La mar des del bassot del Cabeço.

La Picossa des del mas de Cogom.

Mas de Cogom.

Baixant pel pinar de Cogom.

Cal baixar a travessar el barranc de la Gronsa i pujar pels vells bancals. L’altra vegada vam fer més volta per a pujar al mas de la Gronsa pel pouet del mas, ara seguint les marques pugem al recte fins a l’era de l’assolat mas on ens aturem a fer un mos i entrar en calor al solet. Ací el sol primaveral ja ha fos la neu i aprofitem per eixugar-nos un poc els peus abans de seguir camí.

Les marques ens porten per unes clapisses a buscar el vell camí que enganxem abans d’arribar al Pou d’Orés. Passem per la vora del pou i continuem fins al mas d’Orés, totalment assolat com els anteriors, però situat en un enclavament espectacular, damunt d’un esperó que domina els barrancs de la Mola i de la Gronsa i als peus de la Picossa que trau el cap, encara blanc de neu, dos-cents metres més amunt.

Des del mas continuem pel vell camí que ens retorna cap a la Costa, sempre a cota o sense grans desnivells, resseguint els vells bancals que s’arrapaven a la vessant de la muntanya dibuixant les corbes de nivell. A partir d’ací la neu pràcticament desapareix. El sol i la calor han fet que el que a primera hora era un paisatge nevat ara ja no ho siga. De seguida apareix davant nostre el mas de la Costa mentre que per la dreta tenim el barranc del Gorgàs. Al fons queda Llucena.

El barranc del Gorgàs s'obre pas entre pinars jòvens, i és que tota esta part va patir el gran incendi del 1994 que va cremar els pinars de pi rodeno que coronaven els capolls i vessants més costerudes. D'ací i d'allà queden rodals de pins que van escapar del foc i ens mostren com era el paisatge d'abans del foc. Per sort la natura continua fent camí i els pins i carrasques tornen a colonitzar allò que el foc els va prendre, però bona part dels pinars són massa jòvens i espessos i necessiten una aclarida per part dels humans que tant han fet per alterar l'equilibri mediambiental d'estes terres des de fa segles.

Baixant al barranc de la Gronsa.

El mas de la Gronsa.

El mas d'Orés.

El camí continua resseguint les corbes de nivell, dibuixades a la vessant de la muntanya pels antics bancals que s'esglaonen amunt i avall de la costera. En alguns llocs el camí es confon amb els bancals més estrets però sempre trobem algun tram empedrat que assegura la traça. Als nostres peus queda el mas de Saranto i la fonda comalada que baixa fins al mas de Bartoll que es troba quasi 400 metres més avall. Finalment enllacem amb la pista que puja cap al mas del Collet (i que hem xafat a l’anada) que seguirem a la dreta. Només ens queden uns centenars de metres per a arribar al mas de la Costa on el paisatge que trobem és ben diferent al de fa unes hores. La neu s’ha fos i el que era un mantell blanc ara són taques blanques allà on l’ombra no ha deixat fer al sol. Com canvia el paisatge en qüestió d’hores!

 

El camí es confon amb els bancals del mas d'Orés.

Arribant al mas de la Costa, ja sense neu.

Qui diu que fa fred!!

Ací està el track: 

 

Powered by Wikiloc

I ací altres rutes que comparteixen part del recorregut:

del mas de la Costa al mas de Montoliu 

del mas de la Costa a la Lloma Saltadora

 Del mas de la Costa al mas de Xiron

 mas de la Costa - Lloma Saltadora

 mas de la Costa - mas de les Roques Llises

A la Costa per la font Podrida i retorn pel barranc del Gorgàs

Més informació:

  • Escrig Fortanete, Joaquin coord. ( 2011) La Llucena masovera 
  • (1909) Minuta del término municipal de Lucena del Cid Ed. IGN
  • Muncharaz Pou, Manuel (1984) Proposición de clasificación de las vias pecuárias de Lucena del Cid  Generalitat Valenciana
  • Escrig Fortanete, Joaquin coord. (2000) Mongrafia de Llucena Ed. UJI
  • Escrig Fortanete, Joaquin (1998) Llucena: una historia de l'Alcalatén Ed.UJI
  • Roncero i Ventura, Enric (1998) Penyagolosa. Mapa i guia excursionista.. Ed. Alpina 
  • Sendero didáctico alrededor del mas de la Costa