divendres, 19 de juliol de 2019

TRES VÈRTEX DE MOSQUERUELA: BRAMADERAS, CESPEDOSA I PUNTAL DEL VICARIO

Fugint de la calor busquem les parts més altes de la Sierra de Gúdar per a fer una ruta més "fresca". Amb eixa excusa aprofitarem per a pujar a tres vèrtex dels voltants de Mosqueruela (dos dins del seu extens terme municipal i un altre molt prop) fent una llarga ruta pels extensos pinars de la part més alta del terme.

Eixim de Mosqueruela no molt pronte i encara amb la frescor de la tronada del dia anterior. Malauradament no durarà massa però ens ajuda a començar la primera costera del dia amb bon ànim i fresquets.
Comencem a caminar a l'eixida del poble, just davant el pavelló multifuncional. Només deixar-lo enrere enfilem el camino del mas de Gil que puja per un barranquet, entre parets que delimiten els bancals de banda i banda del camí.
El camí es va fent més estret conforme avancem fins que eixim del barranc i muntem un poc arribant a la fuente del Gamelloncico, on hi ha un encreuament de camins. Per l'esquerra ve un assegador i ací enllaça el traçat de la carrera "sus scrofa" de Mosqueruela, el traçat de la qual seguirem a partir d'ara fins al primer vèrtex del dia.
De la font amunt continuem pujant  per la vessant abancalada i sense pins cap a l'ampla collada que queda a la falda de la Loma del Cabezuelo que ens queda cap a la dreta. Conforme pugem comencem a trobar alguns pins que es convertiran en pinar al capoll de la lloma. El camí, ben empedrat, va pujant fent, quan al, algunes voltes per tal de suavitzar la pendent de manera que quan coronem finalment quasi no ens hem enterat dels dos-cents metres de desnivell salvats. Només al mirar enrere i vore Mosqueruela al fons som conscients de la costera.
Arribem a l'ampla lloma on el pas continua entre parets i a la part més alta trobem una pista que corre de nord a sud entre la Loma del Cabezuelo i la Loma de Pere Segura. A partir d'ací ens queda un bon tram de baixada per la Umbría del mas de Bernuz.
Seguim una pista que baixa traçada sobre l'antic camí fins que fa un gir brusc a l'esquerra. Ací continuem recte seguint les traces del vell camí, delimitat per fites a banda i banda i que baixa fent algunes revoltes per salvar els trams amb més pendent.
Tota la baixada és per dins d'un pinar jove que ha colonitzat els antics bancals de cereal, trobem també alguns rodals de pinar madur allí on mai van haver bancals. Quan arribem a la part de baix, a la capçalera d'un barranquet, el camí avança per la vora del bosc deixant a la dreta els prats que creixen als antics bancals. El terreny està fresc i humit de la pluja d'anit i és ben agradable de xafar.
Arribem a l'ampla clotada que es forma als peus del mas de Gil, on conflueix el barrancusset que seguíem i el barranco del Escolano amb el barranco de los Pellejeros. Ací encara queden alguns grans bancals treballats i d'altres convertits en prats on pasturen les vaques del mas de Gil. El nostre camí, que va sempre entre parets que el separen d'uns i d'altres, conflueix poc després de passar una portera (una de les moltes que anirem trobant en estes terres ramaderes) amb el camí (i pas ramader) de Cantavieja a Linares que va paral·lel al barranco de los Pellejeros i continua cap al Carmen.

Mosqueruela, punt d'inici i final de la ruta.

Camino del mas de Gil que mou des del pavelló polifuncional.

El camí entre parets de bancals a l'eixida del poble.

Fuente del Gamelloncillo, substituit ara per una pica de pedra.

Mosqueruela des de la capçalera del barranquet del Gamelloncillo.

El camí es fa ample entre parets que delimiten les finques de la vora.

Pista de la Loma del Cabezuelo que travessem perpendicularment.

Buscant el camí a seguir en l'encreuament de pistes.

Portera que dóna accés a les terres del mas de Gil. Al fons està el pinar Ciego.

Fites de pedres antigues que marquen el traçat del vell camí.

El vell camí entre bancals convertits en prats.

Bancal encara llaurat als peus del mas de Bernuz.

Cal deixar tancades les porteres que anem trobant per a que no se'n fugen les vaques.

Camí i assegador al mas de Gil.

El camí puja entre els bancals de la solana del mas de Gil, ara convertits en terres de pastura.

Camí i assegador de Linares a Cantavieja que creua ací el nostre camí.

Pugem per la Solana del mas de Gil cap al mas que passem per l'era de dalt del mas. Des d'ací continuem pel camino del mas del Escolano que baixa cap al barranc del mateix nom. Quan arribem al barranc ens n'adonem que hauríem d'haver seguit la pista que segueix el vell camí al mas de Baltasar (per on continua la carrera) i ens toca tornar a pujar cap a la pista per la vora d'uns antics bancals repoblats de pins fins que eixim a la portera del mas de Gil. Ací trobem un encreuament de pistes però nosaltres no n'hem de seguir cap sinó que des d'ací, i seguint el traçat de la carrera, hem de pujar al recte cap al Canto de Bramaderas.
Passem per dalt una paret de pedra on, a l'altra banda i a terra, hi ha una escala de fusta (suposem que per al dia de la cursa), i continuem pujant pel mig del pinar sense cap senda ni camí clar fins que eixim del pinar just al punt on hi ha uns antics bancals ara ermats. Una tanca que cal botar (o obrir però és un poc complicat) ens separa. Des d'ací cal travessar al recte els bancals per a pujar a un cingle que els tanca per dalt.
Anem seguint el track per a trobar el punt on la carrera salva el cingle, i ho fa per un punt on hem de ficar les mans per a poder pujar-hi a dalt encara que no té cap complicació especial (de fet es pot buscar un millor pas per la dreta). Una vegada a dalt cal seguir també camp a través pel pinar. A la dreta una paret de pedra delimita les terres del mas del Escolano i ens serveix de guia doncs hem de seguir la seua mateixa direcció.
Des de dalt del cingle se'ns obre una vista espectacular cap a l'est i sud. Al fons destaca el cim de Penyagolosa. Nosaltres no podem disfrutar massa perquè cap a l'oest cap a on anem el pinar ens tapa les vistes.
Avancem per un pinar no massa espès, on els pins s'alternen amb els ginebres i les xaparres en el típic paisatge de l'alta muntanya de l'ibèric sud. Cal anar buscant el millor pas perquè no hi ha cap sender clar, per sort en alguns punts hi ha fites que ens ajuden a no perdre el fil del camí.
Seguint les fites o la paret arribem finalment a la portera del mas del Escolano, que dóna accés al Pinar Ciego ja ben prop del cim. Trasponem la portera i seguim amunt al recte els menys de cinc-cents metres que ens separen del cim.
Arribem així al Canto de Bramaderas o de Valdelamadera on a més del vèrtex geodèsic hi ha també una torre forestal i un refugi amb aljub on es pot agafar aigua o aixoplugar en cas de pluja. Unes tauletes i un torrador abandonat completen l'equipament.

Mas de Gil.

Carril de la Tejería.

Camino del mas de Escolano.

El Pinar Ciego al fons cap a on ens dirigim.

Carril de la Tejería on es junta amb el camino del mas del Escolano.

Buscant el millor pas per a salvar l'únic cingle del camí.

Penyagolosa trau el cap per damunt dels pinars de Mosqueruela.

Paret de pedra que marca els límits del mas del Escolano i que ens servirà de guia.

Fita de pedra per marcar el camí a seguir.

Portera que dóna accés al Pinar Ciego.

Caseta de pedra seca prop del Canto de Bramadoras.

Torre forestal de Bramadoras.

Caseta forestal de Bramadoras.

Vèrtex i torre forestal.

Aprofitem les tauletes per tal de fer un mos, descansar i planificar la segona part del recorregut doncs este és el primer dels tres vèrtex que hem de fer i l'únic on tenim un track per seguir. Ara cal anar a la Cespedosa i per a fer-ho el primer és travessar el Pinar Ciego que, com bé diu el nom, no facilita l'orientació i és fàcil perdre's.
Per tal de no perdre les velles costums ens marquem la fita de baixar fins al masico de la Escala amb mapa i brúixola. Ho farem però prenent com a referència la paret que delimita per l'est el Pinar Ciego dalt de Valdelamadera, que queda dins de les terres del mas del Escolano.
Comencem baixant camp a través pel pinar. El pinar del Pinar Ciego és un dels millors conservats del terme i on s'ha fet una explotació forestal més sostenible. De fet ací trobarem trams on s'han tallat pins però s'ha fet desaparèixer la remulla tal i com era habitual però que malauradament ja no ho és i queda per sota del pinar dificultant el pas i "embrutant" el bosc. El paisatge continua dominat pel pi roig amb un sotabosc de ginebres. En alguns racons més ombrívols, on el pinar és més espès trobem gran quantitat de mariotxes o maduixes de bosc, bones per a menjar però encara no en el seu punt òptim de maduració.
La travessa del Pinar Ciego amb mapa i brúixola és tota una experiència d'orientació que ens fa recordar els vells temps quan este era l'únic mitjà d'orientació i les rutes teníen un punt més aventurer que no ara donada la incertesa de la ubicació. Per tal de tindre un punt de referència anem sempre aprop del límit del Pinar Ciego, just on acaba l'ample pla inclinat que conforma el pinar i cau cap a Valdelamadera. Finalment arribem al masico de la Escala, punt que havíem agafat de referència.
El masico és poc més que un corral voltat d'antics bancals de cultiu. Fins ací arriba un carril però no el seguirem sinó que enfilem ara rumb al masico de Plàcido Bielga.
Si per arribar al de l'Escala havíem agafat de referència Valdelamadera, ara busquem un barrancusset que passa per davant del mas com a referència a seguir, i enfilem a ell mirant d'entrar el més tard possible.
Arribats al reguer trobem un carril de traure fusta que el segueix per dins i l'aprofitem per avançar més ràpid. Quan el carril se n'ix nosaltres també ho fem amb la intuïció, confirmada, que passarà per davant del mas.

Practicant l'orientació a l'antiga amb mapa i brúixola al Pinar Ciego.

Mariotxes (o maduixes) que creixen als racons més ombrívols.

Masico de l'Escala.

Amb el trespol afonat.

Barranquet que ens portarà al masico de Bielga.

Masico de Plácido Bielga.

Deixem enrere el mas voltat d'un pinar espès on trobem pins marcats per a tallar, i baixem travessant el camí vell de Mosqueruela a Valdelinares, ara convertit en una ampla carretera forestal de terra. La travessem i baixem fins al llit del barranco del Pinar Ciego. Ací se'ns presenten dos opcions: la primera és pujar dalt d'un canto i seguir per dalt a baixar al mas de la Ballestera, i la segona és fer la volta per baix. Triem la segona encara que pot ser no massa encertadament.
Baixem per la vora del barranco del Pinar Ciego per un vell senderol però de seguida anem girant a la dreta seguint antics bancals. La idea és anar baixant en diagonal cap al fons de la vall per on passa el camino de Cantavieja a Linares, que tenim que seguir fins a la Cespedosa. Passem per dalt del masico dels bancals del masico del Portillero i del Moreno. Els vells bancals però no ajuden a baixar i ens mantenim més alts que ens agradarïa, per acabar-ho de dificultar anem trobant llocs on s'han tret pins i s'han deixat les branques tallades (la remulla) escampada per tot arreu dificultant-nos el pas. Per sort finalment trobem un carril per on han tret pins que ens ajuda a seguir la direcció que volem fins que eixim a un assegador que baixa de dalt del canto de dalt de la Ballestera fins al fons de la vall per la vora de les terres del mas de la Ballestera.
Arribats a l'assegador el seguim avall fins al fons de l'ampla i soma vall on naix el barranco de los Pellejeros i trobem la pista per on passa el camino de Cantavieja a Linares que hem de seguir. Trobem també unes marques blanques i grogues d'un sender (no homologat) que enllaça Linares amb Mosqueruela pel camí vell de Cantavieja i el camí vell de Valdelinares.
Fins ara la ruta ha estat tota l'estona per vells camins o camp a través. Ara toca seguir pista i ho farem durant una hora llarga fins que arribem al mas de la Cespedosa. Per sort la montonia de la pista i del paisatge es veu alterada per la verdor del pinar que és omnipresent. Malauradament al fons de la vall per on passem no hi ha massa pins i el sol ja apreta de valent de manera que comença a fer calor.
Fem camí passant per davant del mas de la Ballestera on hi ha una bona rabera de vaques pasturant i continuem per l'ampla planícia que s'estèn cap al migdia. Ací els pins formen rodals i les xaparres s'alternen amb l'herba, que grogueja en este estiu més bé sec. En altres èpoques de l'any podem trobar el camí entollat per les pluges primaverals o tardorenques, o fins i tot completament blanc de la neu de l'hivern i és que encara que no sempre ho semble ens trobem quasi a 1700 metres d'altura.
Arribem a una pista principal que hem de travessar. Es tracta de la pista del Pinar Ciego, traçada ací damunt de l'antic Paso Real de Aragón a Onda, un dels grans assegadors per on baixaven les raberes cap a les pastures d'hivern a la plana, i és que a l'hivern estes terres altes es quedaven pràcticament desertes. Només als masos grans continuava havent vida, normalment dones, vells i xiquets menuts perquè els hòmens i jòvens baixaven a extremar cap a terres més càlides. Els masicos solien quedar buits i tancats fins a la primavera vinent.

Pinar marcat per a tallar.

Pista de Mosqueruela a Valdelinares.

Seguint antics senders per dalt del Portillero.

Pinar tallat on la remulla fa difícil avançar.


Assegador que baixa al recte a buscar el camino de Cantavieja a Linares.

PR (no oficial) de Mosqueruela a Linares que seguirem.

Mas de la Ballestera.

Camino viejo de Linares a Cantavieja.
Passat el pas entrem al terme de Linares. Davant nostre queda un ample terreny desarbrat i, en alguns casos, llaurat i al fons destaca la fosca verdor del Monegro de Valdelinares.
No el vorem massa estona perquè de seguida el nostre camí gira cap al sud cap al mas de la Cespedosa. De fet dins les terres de la Cespedosa ja hi estem i davant nostre destaca el Alto de la Cespedosa, cobert de pinar, i on hem de pujar per arribar al vèrtex.
El camí entra a un pinar de repoblació on s'han fet treballs silvícoles d'aclarida i continua portant una paret a l'esquerra que delimita les terres del mas de los Prados. Un poc més avant arribem a una bifurcació de camins. A l'esquerra una portera tanca el camí que va al mas de los Prados, que es veu al fons. Per la dreta la pista més xafada per on continua el PR. Nosaltres però seguim recte un ample camí cap a la Cespedosa què és també el traçat del camí vell.
Uns pocs metres més avant trobem darrere un tancat de pedra un gran forat, que sembla més un engolidor que una dolina, i és que segons els mapes les terres entre el mas de la Cespedosa i el de los Prados conformen una gran dolina o millor un xicotet polié, molt més menut que els propers de Mosqueruela o Vistabella, i és que les formes de modelat càrstic estan presents per tota la sierra de Gúdar tot i què sovint no es reconeixen sota el tapís vegetal que les cobreix.
El camí ens porta a travessar el polié, ocupat antigament per terres de cultiu i hui en dia pels prats que li degueren donar nom al mas. Les cases del mas de la Cespedosa queden a la dreta dalt d'un llomet i davant nostre, a la part més fonda de la foia hi ha el pou del mas, voltat de joncars.
Passem per davant del pou i enfilem cap al pinar que tanca la foia. Quan arribem al pinar el carril gira a la dreta. Nosaltres no el seguim, ni eixe ni un entrador a l'esquera sinó que seguim un ample camí que continua recte per dins del pinar i què és el traçat del camí vell. El tram de pinar que passem a l'ombria del Alto de la Cespedosa és preciós, amb multitut de líquens i molses, i és que ací el sòl ja no és calcari sinó dominat pels gresos.
En una llarga diagonal anem pujant fins al punt on, antigament, hi havia una creu. Ara només en queda una espècie de fita grossa de pedres de forma rodona. A partir d'ací el camí continua buscant el coll que baixa cap a la Torreta Alta i Linares. Nosaltres però l'abandonem per a buscar la part més alta del Alto on hi ha el vèrtex.
Un pastor elèctric corre per dalt dels cantos, separant les terres de la Penilla i la Cespedosa i a nosaltres ens serveix de guia per no perdre el fil de la pujada.
Per l'ombria passa també un pas ramader del qual no trobem cap traça, indistinguible dins del pinar.
Anem pujant fins que trobem un punt on hi ha una balconada que ens permet disfrutar de les vistes cap al sud: als nostres peus corre la carretera de Linares a Mosqueruela, a la vora hi ha el mas de la Penilla ple de cotxes, més lluny queda l'esquena del Cabezo de la Cruz que corona la Sierra Férriz. Mirant avall cap a la mar podem endevinar el traçat de la vall del riu Linares entre el Pelejero i la Torre Alta, amb el Tis al fons. La resta de serres queden esborrades per la boirina.
Des d'ací no ens costa molt arribar al cim on hi ha el vèrtex. Hem fet bé mirant abans perquè el vèrtex està voltat de pinar i no es veu res.
Arribem cansats i afamegats, ja són quasi les tres de la vesprada i portem vora vint quilòmetres així que ja és hora d'un bon descans que aprofitem per dinar i recuperar forces.

Camino viejo de Cantavieja a Linares dins del terme de Linares.

El Monegro queda al fons del pla, separat per la vall de Linares.


Mas de los Prados.

Engolidor del polié de la Cespedosa.

Polié de la Cespedosa. El Alto de la Cespedosa queda al fons.

Mas de la Cespedosa.

El topònim "la cespedosa" queda clar des d'ací.

Fuente de la Cespedosa.

Deixant enrere la Cespedosa pel camino de Cantavieja.

El vell camí entre el pinar de la Cespedosa.


Fita que marca l'assegador que passa per dalt dels cims fins a l'Alto de la Cespedosa.

Mas de la Penilla a la carretera de Linares a Mosqueruela.

Avançant per l'antic assegador cap al cim.

Vèrtex geodèsic del Alto de la Cespedosa.
Baixem del Alto per l'ombria, buscant una ampla collada que el separa d'un puntalet rocallós que queda al nord i abandonant l'assegador que baixa a buscar el camí vell de Linares a Mosqueruela. Travessem el pinar i ens trobem amb unes pedres saleres encara en ús. Les saleres eren llocs on es ficaven grans lloses planes per a poder donar-los sal a les ovelles i altres animals de pastura. La sal és un complement mineral que necessiten i què als animals domèstics se'ls facilitava abans en les saleres (hui en dia normalment es fiquen pedres de sal als corrals per a què vagen llepant-les). Els animals salvatges ja busquen ells llocs on hi ha afloraments o roques amb alt contingut de sals.
Des de les saleres mou un carril que seguim i que ens porta al corral del mas de Escorihuela. El mas queda al fons d'una clotada. A partir del corral el carril es fa més clar i traspon per l'altra banda fent cap a la pista que entra al mas de los Prados.
Seguim la pista a la dreta mentre planeja entre el pinar, sempre pel canto que mira cap al Puerto fins que arribem a un important encreuament de camins.
Topetem de cara novament la pista del Pinar Ciego, just al punt on se'n separa del Paso Real de Aragón a Onda. Ací també conflueixen els termes de Linares, Mosqueruela i el Puerto. Les paletes de coto de caça i de bolets així ens ho fan saber.
Nosaltres ara hem de continuar cap al nord a buscar l'últim vèrtex del dia i per a fer-ho aprofitem una pista que mou en eixa direcció per dins del terme de Mosqueruela. Anem per la part est de l'ampla foia que hi ha davant de la Ballestera, paral·lels al recorregut que hem seguit per anar a la Cespedosa que queda a quasi un quilòmetre. El pinar és ací més sec i també fa més calor. La pista que anem seguint fa una volta que decidim retallar camp a través pel pinar. No ens acaba d'eixir bé la jugada perquè hi ha un tros que també han tallat pins i han deixat les branques escampades fent que l'avanç siga més lent, però finalment eixim novament a la pista a l'altura del corral de los Morrones, del qual només queden les parets.
Seguim pista avant, sempre pel camí més xafat, descartant algnes pista que mouen cap a l'esquerra amb la idea d'eixir al mas del Vicario. De fet ens saltem sense voler un dels carrils que, segons el mapa, hi va més directe i no ens n'adonem fins que trobem a la dreta la Hoyica del Puerto, que forma la capçalera del barranco del Tajo. Sortosament no fem molta més volta i continuem per una pista (o així ix als mapes) perduda que més bé sembla un llarg bancal per on arribarem al mas del Vicario sense perdre ni guanyar altura, seguint sempre a cota.
Els voltants del mas es troben més deforestats i mentre ens acostem ens permet albirar el paisatge dels voltants i de més lluny. Davant nostre queda el Azafranar, fàcil d'identificar per les antenes que té al damunt. De l'altra banda ha d'estar Mosqueruela tot i què no la veiem.

Ombria de la Cespedosa.

Pedres saleres amb sal per a les ovelles.

Corral del mas de Escorihuela.

Mas de Escorihuela.

Pista del mas de Prados.

Paso Real de Aragón a Onda.

Travessant el pinar sense camí clar.

Camino de la Loma de Vicario.

Pista per la vora del barranco del Tajo.

Travessa al mas de Vicario.

Mas del Vicario.

Arribem finalment al mas i passem per la Era baixant cap a la pista de Valdelinares que queda als nostres peus.
Travessem novament la carretera forestal de Valdelinares i enfilem cap al Puntal del mas de Vicario que ens queda a poc menys d'un quilòmetre en línia recta. Ara toca novament seguir camp a través tot i què mirem de seguir els llocs on han tret fusta per on és més fàcil passar.
Després d'una curta costera arribem dalt del cim on hi ha el vèrtex. Des del mateix vèrtex els pins no deixen vore massa cosa però del canto de davant podem vore el barranco de los Pellejeros, el mas del Escolano, el mas de Bernuz, i també més lluny i cap al nord el Puntal del Cabezo o del Tamborero i el tossal dels Montllats.
Després de descansar uns minuts a l'ombra mentre estudiem la continuació del recorregut comencem la baixada cap a Mosqueruela també camp a través a buscar el final d'una pista que coincideix amb el vell camino de la Umbría, però conforme baixem al recte trobem un cinglet que ens obliga a desviar-nos cap a la dreta de manera que finalment acabem fent cap al camino de Valdelinares ben prop del mas de Vicario. A partir d'ací ja no ens compliquem la vida i seguim un track de Jvicent per a tornar a Mosqueruela.
Seguim el vell camí de Valdelinares, paral·lel al traçat de la nova pista, però trenquem a l'esquerra per una pista que continua per dalt de les llomes que tanquen Mosqueruela.
Deixem a l'esquerra la Loma de Pere Segura i enllacem amb l'antic camí del mas del Botiguero que seguirem quan se'n separa de la pista principal que corre per dalt les llomes. Ací s'ha traçat un carril pel camí que passa per la banda de llevant de la Loma de los Catalanes deixant un corral a la dreta abans de començar a baixar cap a Mosqueruela que ja veiem davant.
La pista traçada per dins del pas ramader que va entre parets (per on va també el camí) comença a baixar una costera fins que acaba a uns bancals treballats. A partir d'ací el camí es converteix en una estreta "caleja" entre parets, que baixa amb forta pendent cap al Gamelloncillo. No està gens xafada però és fàcil de seguir.
Arribem a un encreuament on a l'esquerra continua un pas a la fuente del Gamelloncillo, que queda només a cent metres. Nosaltres seguirem recte salvant un nou tram de forta pendent fins que arribem a una pista. Ací està més xafat el camí doncs per ací passa la carrera de muntanya "sus scrofa".
Seguim la pista que fa una volta per salvar un barranquet i eixim finalment a la carretera forestal de Valdelinares, ací asfaltada. Recte baixa un ample pas cap al poble però nosaltres la seguim a l'esquerra i en pocs metres arribem al pavelló polifuncional des d'on havíem començat a caminar al matí completant una ruta ben completa per una part del gran terme de Mosqueruela.

Pujant sense camí al Puntal del mas de Vicario.

Puntal del mas de Vicario.

El puntal del Tamborero des del Puntal del mas de Vicario

Salvant un cinglet per baixar al camino de la Umbria.

Loma de Pere Segura.

Camino de Valdelinares.

Pista a la Loma del Cabezuelo.

Camí i assegador al masico del Botiguero.

Mosqueruela des de la Loma de los Catalanes.

Camino del mas del Botiguero entre parets travessant els bancals prop del poble.

"Caleja" entre parets que ens baixa al poble.


Entrant a Mosqueruela per la pista/camino de Valdelinares.




Ací està el track:


Powered by Wikiloc


I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

Raquetes al Pinar Ciego
pinar ciego a la valtuerta

Més informació:
  • Ayuntamiento de Mosqueruela
  • Peña Monné, L. et al. Paisajes naturales de la provincía de Teruel Ed. Instituto de Estudios Turolenses, Teruel, 2000
  • Gonzalez Cano, J. M. et al. Inventario abierto de los bosques singulares del sector S.E. de la provincía de Teruel. Ed. Consejo de la protección de la naturaleza de Aragón, Zaragoza, 2001
  • Meteoibericosuereste