dimecres, 31 de juliol del 2013

SOBRE TOPONÍMIA I TOPÒNIMS


Abans de parlar de toponímia potser cal explicar què és un topònim. Un topònim és el nom que se li dona a un lloc geogràfic, i prové del grec "topos"= lloc i "onoma" = nom propi.
La toponímia és per tant un conjunt de topònims però també l'estudi dels mateixos.
Però els llocs geogràfics no tenen un nom per se, sinó que tenen els noms que els humans els hem donat i com que les persones tenim tendència a batejar-ho tot segurament els topònims són tan vells com la parla.
Els topònims són necessaris per a diferenciar els diferents llocs, si només tenim un riu no cal posar-li nom, senzillament serà "el riu", però quan hi ha dos rius cal diferenciar-los: "el río Grande" i el "río chico", o el riu del Bosc i el riu de les Truites. Així els topònims sovint fan referència a alguna característica d'allò que anomenen: "les Penyes Altes", "la Penya Parda", la "Roca Roja", la "Penya del Migdia", ... i és per això que sovint es repeteixen perquè roques roges hi ha moltes, a cada poble tenen la seua.
Penya del Migdia a Artana.
Anomenada així al servir de rellotge natural assenyalant el moment de ser migdia.
Tots els pobles que han passat per una terra han donat nom als llocs, i alguns d'eixos noms s'han conservat fins avui en dia tot i que alterats i perdent el significat original. Alguns però s'han traduït d'una llengua a una altra conservant el significat, i la majoria han estat substituïts per d'altres nous.
Als lingüistes i historiadors però els topònims que els interessen són aquells més estranys, que no tenen un significat aparent, i intenten estudiar la seua etimologia (és a dir, d'on venen): Xautena, Artana, Culla, ... estos noms expliquen una història, la de la gent que els va crear i va batejar amb ells els paratges que encara coneixem.
Els topònims normalment es classifiquen en majors i menors. Els majors fan referència as fenomens geogràfics "grans" i "importants": un poble, una serra, un pic rellevant, un riu, ... mentre que els menors són ... bé són considerats menors: una font, un barranc, una lloma o una partida, etc.
A banda d'això els filòlegs tendeixen a classificar els topònims per l'origen etimològic. Així depenent de quina és la llengua original podem classificar els topònims en àrab, llatí o prerromà. Els topònims en valencià o castellà no es solen classificar perquè no hi ha dubte sobre el seu origen i significat (en teoria).
D'origen àrab hi ha molta toponímia major a les nostres terres: Almassora, Aín, Benitandús, ... i també menor, sobretot a zones com la Serra d'Espadà on els moriscos van romandre molts anys: Benialí, Ajuez, Benalises, entre d'altres. De toponímia llatina no hi ha tanta: Burriana, Borriol, entre d'altres. I després tenim el gran calaix de sastre de la toponímia prerromana, és a dir, tot allò que no sembla tindre un origen àrab o llatí clar és prerromà fins que es demostre el contrari: Terraguan, Trahuanta, Tales, ...
La toponímia per tant ens ajuda a estudiar la història d'un lloc així com l'evolució de les llengües. I per això cal considerar-la un patrimoni més, tot i que es tracta d'un patrimoni immaterial i oral que ha anat passant de generació en generació.
Les Trahuantes de Llucena.
Dins la societat tradicional la toponímia era indispensable per a la vida quotidiana. Així els bancals, barrancs, partides i paratges tenien un nom per poder indicar a algú on anar a collir figues, on dur (o no) a pasturar els animals, a quina font abeurar el matxo, per quin camí anar al molí, o on es trobava el bosc d'on s'havia de traure la llenya.
Hui en dia però bona part dels topònims han perdut la seua raó d'existir a la vegada que ha desaparegut la societat tradicional que els va crear i mantindre. Ja no cal posar-li nom a un bancal perquè ja no es treballa, i així com desapareixen les fonts, les casetes i els masos també ho fan els noms que els posaren qui les va bastir i habitar.
Però la necessitat de posar nom a les coses va de la mà de l'ús que se'n fa. Així els nous usuaris del medi natural: ciclistes, senderistes, escaladors, boletaires, ... sovint tornen a batejar llocs que ja tenen nom per a poder-se explicar les coses, perquè el posar nom als llocs per on es passa habitualment és una necessitat humana. Així trobem nous topònims, alguns que tenen lògica i s'han imposat (mas de la Campana) i d'altres que substitueixen vells topònims existents però que només tenen un àmbit limitat (senda la punxosa, leprosos). Estos neotopònims coexisteixen amb altres topònims, tradicionals, coneguts i usats encara per la gent major, per pastors, llauradors i caçadors.
Preguntant pels noms dels llocs al Pla del Vinyé.
Com ja hem dit, els topònims són quelcom més que el nom d'un lloc, expliquen la història d'eixe lloc i informen de les seues característiques, actuals o passades. Així el Tossal d'Escalamunda a Vistabella ens recorda que a l'edat mitjana eixes terres pertanyien a N'Esclaramunda; i la font de l'Agrèvol a la Serra d'en Garceran que en altres temps hi havia grèvols.
Per tant abans de posar noms nous als llocs per on passem caldria mirar de trobar els topònims originals. De tota manera no sempre és fàcil de saber quin és el nom d'eixe lloc. El millor és preguntar-ho a alguna persona de la terra que ho conega però cada vegada queden menys persones al camp, i no tots coneixen els noms de les partides, paratges i racons del seu poble, per tant sovint és difícil saber-ne el nom i per això cal recollir els topònims existents abans que desapareguen.
Els reculls toponímics es fan a partir dels coneixements de la gent major que ha viscut i treballat al camp i que coneixen la toponímia local. Però no a partir d'un únic informador sinó contrastant la informació que aporten, almenys, dos persones i preferiblement tres, per evitar errors tant per part de l'informador com de qui recull la informació.
Al País Valencià la Conselleria de Cultura va començar a fer un recull toponímic l'any 1994 per a fornir de topònims els mapes 1:10.000 editats posteriorment per l'Institut Cartogràfic Valencià. Posteriorment l'Acadèmia Valenciana de la Llengua va continuar la tasca ampliant el recull toponímic i publicant una sèrie de monografies locals on consten els principals topònims així com també aportant un atles toponímic (o una capa de toponímia) als mapes i SIG de l'Institut Cartogràfic Valencià (com el Terrasit).
També podem trobar reculls toponímics fets a partir d'enquestes a nivell més local, sovint fets per filòlegs més interessats en la paraula que en situar-la al lloc geogràfic a que dona nom (com a exemple Borriol), i que per tant no ens ajuden a conèixer i conservar els noms dels llocs.
Quaderns de toponímia de l'AVL.

A banda d'estos reculls toponímics fets amb criteris científics trobem altres reculls realitzats amb més o menys rigor com són els fets per a l'edició del Mapa Topográfico Nacional a partir de principis de segle XX. Així entre les tasques dels topògrafs que recorrien els termes municipals, a banda de cartografiar camins i barrancs i realitzar l'alçament topogràfic, també es recullen els noms dels llocs i la vegetació existent.
Estos topònims, recollits fa més de cent anys, són els que encara figuren als mapes publicats per l'Instituto Geográfico Nacional, tot i els errors evidents en molts d'ells. Així hi va haver topògrafs que van recollir i transcriure fidelment els topònims existents, mentre que d'altres foren molt més descuidats. És per això que cal canar amb molt de compte amb les fonts que usem per a conèixer els noms dels llocs, doncs no totes tenen el mateix rigor. Així trobem com el Mas de la Font Blanca es converteix en la Flor Blanca o el mas de Miravet es recull com el mas de Maribel. Per més que preguntem a Xodos pel mas de Maribel, segurament no ens adreçaran al lloc on volem anar.
Extracte del MTN50 492 on es mostren una sèrie de topònims del terme de Llucena mal ubicats o recollits.
Extracte del Terrasit de la zona anterior.
Una altra font toponímica és el Cadastre que ve realitzant la seua pròpia cartografia cadastral des de primeries del segle XX tot i que sol ser una font poc usada.
Full de l'Avance del Catastro, realitzat entre els anys 1900 i 1920 on es recullen no sols parcel·les sinó també camins, masos, barrancs, ... i també topònims.
Un darrer problema en la toponímia és que molts llocs no tenen nom perquè no feia cap falta que en tingueren. Així quan els primers muntanyers van començar a pujar tres-mils als Pirineus es van trobar que els pics que pujaven eren anònims, i es van dedicar a batejar-los. La raó és molt clara, llevat dels pics més significatius, no per l'altura sinó per servir de fita, la resta no calia batejar-los perquè ningú hi passava. En canvi les comes i els prats tots tenien nom, perquè eren els llocs humanitzats o aprofitats pels humans. Així molts dels pics prenen el nom de l'estany, coma o pleta que hi ha als seus peus. Però això no és més que una tria artificial doncs als seus peus pot haver-hi més d'un estany a cada una de els vessants.
Sense anar més lluny això també passa a les nostres muntanyes. A la Serra d'Espadà hi ha pics que han pres el nom de la partida que hi ha a sota, i si esta està entre dos pobles a cada poble se l'anomena d'una manera. D'igual manera passa amb els camins i colls. Així al coll d'Alfondeguilla (a Artana) a Alfondeguilla se l'anomena coll d'Artana per ser el punt de pas del camí d'Artana (a Alfondeguilla) o d'Alfondeguilla (a Artana).
Extracte del mapa de Chóvar d'El Tossal Cartografies.
Es pot vore com la Mesquita i el Puntal de l'Aljub són els noms que donen a Chóvar i Eslida a un mateix cim.
Però, com hem d'usar la toponímia per tal de respectar-la i conservar-la?
El primer que hem de fer és informar-nos de quins són els topònims correctes d'un lloc. Evidentment els que usa la gent de la terra, tot i què com ja hem vist pot haver més d'un topònim per a un lloc. També podem usar les bases cartogràfiques de l'AVL o altres reculls topogràfics realitzats amb cura, tot i que no estan desprovistos d'errors, i mirar de contrastar, sempre que això siga possible, la informació que aporten amb informadors locals. Eixa és la forma de treballar d 'El tossal Cartografies per a omplir de topònims els seus mapes, i per tant són molt de fiar.
D'altra banda cal respectar sempre la llengua original del topònim no traduint-la, excepte aquells topònims que tenen una llarga tradició de traducció (per exemple Londres, Milan, Ginebra o també Cantavella o Anglesola).
Encara que els nomenclàtors (recull de topònims) oficials de la Comunitat Valenciana els elabora l'AVL i són els que recullen el nom oficial d'un lloc (no sempre el nom tradicional) i és eixa una de les raons d'haver realitzat tota una tasca de recull, catalogació i georreferenciació dels topònims tradicionals. A més els topònims de l'AVL s'incorporen al Nomenclàtor Geogràfic Bàsic d'Espanya de l'IGN, que recull els topònims oficials que han d'usar les administracions públiques.


Fonts toponímiques:
Bibliografia:

dissabte, 27 de juliol del 2013

VOLTA A L'OMBRIA D'ARTANA

Ja fa dies que teníem pendent de fer el recorregut de la Volta a l'Ombria d'Artana, però sempre anàvem deixant-ho per fer altres rutes, però de hui no podia passar perquè la carrera és demà i Manolo volia conèixer l'itinerari abans.
Així que amb un guia local: Vicent "solo" hem eixit 24 hores abans de la cursa oficial a fer la volta a l'Ombria.
Ens hem estalviat la primera part del recorregut que fa una volta per dins del poble i hem agafat la pista de la Mina cap a l'Ombria  passant per davant del corral de la Villara, per on tornarem.
Pista de la Mina.
El primer tram de la pista és un camí planer i ample seguint la pista de la mina, oberta al meitat segle XX per a treure el mineral de Ferro de la mina del Cavall i que segueix el traçat del vell camí d'Artana a la Vall i a Alfondeguilla.
De seguida deixem enrere els olivars i les sureres ens comencen a fer ombra mentre ens anem acostant a la falda de les muntanyes.
Arribem a un enforcall i la pista de la Mina segueix recte mentre que nosaltres agafem la pista de l'Ombria a la dreta, pista que passa per tota l'Ombria fins que s'adreça amunt per assolir la cresta.
Els olivars queden enrere i els pins i les sureres s'estenen per tota l'ombria i per les seues faldes fins arribar a la vall.
Pista de l'Ombria.
La pujada és continua i constant, tot i que no és massa dura. Supose que demà molta gent la farà corrents però nosaltres venim a caminar i la fem pas a pas tot xarrant.
Abans d'arribar al Llomet Pelat, i després de passar l'únic olivar que trobem deixem a l'esquerra la senda, marcada amb una precària fita, per on vam baixar fa uns mesos des del Clot de Blai. Però ara toca pujar per un altre lloc i continuem recte travessant els barrancs que baixen de la Cresta de l'Ombria.
Passem el barranc del Macareno i el del Gamelló, ja a meitat de la costera de manera que tenim una bonica vista del pla on està el poble.
Artana des de l'Ombria.
Quan arribem al tercer barranc la pista enfila amunt en una pujada que ja no es pot fer corrents. Fins fa poc la vella pista oberta per a treure pins s'havia anat tapant convertint-se en senda, però s'ha reobert per a poder pujar la maquinària pesada necessària per a fer el gran tallafocs que passa per la cresta.
Tram de forta pujada sota la Baldriana.
La costera més forta acaba quan arribem a la Baldriana, llomet separat de l'eix de la Serra i prolongant-se cap a Santa Cristina. Un poc abans mou a l'esquerra un ramal de la pista que acurta el camí a la cresta, però nosaltres seguim recte pel traçat de la carrera.
Arribem finalment a la Cresta de l'Ombria per on va la ratlla d'Alfondeguilla. Com que la part d'Alfondeguilla és solana allí l'anomenen la Lloma de Justí.
Ací trobem el GR-36 que agafem a l'esquerra, per una senda marcada amb una gran fita i un pal indicador boltat a causa dels treballs per a fer el tallafocs.
Fa un mes quan vam passar per ací quasi no vam trobar la senda perquè encara estaven les màquines treballant i els pins tombats la tapaven, hui es troba ben xafada i fàcil de seguir, però els pins tallats encara estan ací i no els han tret.
Cresta de l'Ombria o Lloma de Justí.
Seguim ara el GR pel gran tallafocs obert, fins que el sender es desvia per l'ombria, passant just per sota de la cresta i seguint un antic camí que puja des de la mina del Cavall.
Camí del Plantiu.
Passem per dalt del Clot de Blai, deixant a l'esquerra la senda que baixa cap a la pista de l'Ombria per on hem passat fa una estona,, i comencem la baixada passant per dalt la Cova del Ferro fins que tornem a assolir la divisòria d'aigües.
Conforme baixem la vegetació canvia i ens marca el pas dels gresos rojos a la calcària, deixant enrere les sureres i els pins vers, entrant en un pinar de pi blanc o bort.
A partir d'ací abandonem el GR que continua recte a buscar el coll d'Alfondeguilla mentre que nosaltres baixem pel vell camí, recentment netejat per a la carrera, que baixa directe a la Mina seguint el barranc de la font del Ferro.
Tot el tram és bastant fàcil per a fer-lo corrents, llevat del tros final arribant a la Mina del Cavall on al coincidir el camí amb el barranc l'aigua ha excavat un profund regall que no convida a còrrer.

Camí de la mina de ferro. 
Arribem a la mina del Cavall, on s'ha adequat l'entorn per a a visita, tot i què no s'aconsella l'entrar-hi llevat que siguem experts espeleòlegs.
Nosaltres passem de pressa doncs ja vam estar ací fa poc i enllacem amb la pista de la Mina, que havíem deixat al començar la ruta, i la seguim amunt, seguint el traçat del vell camí d'Alfondeguilla i la Vall.
Pista de la Mina. Al fons el Puntal.
La pista puja, sense massa pendent  fins que arribem a la Quadra, al final de la pista i on estava la quadra dels matxos que treballaven a la mina. Encara es pot vore l'abeurador fet d'obra dalt d'una bassa artificial.
Des d'ací la pista per a camions, feta després de la guerra deixa pas al camí de ferradura de tota la vida.
Només deixar enrere la quadra trobem una bifurcació, a la dreta continua el camí d'Alfondeguilla mentre que nosaltres seguim recte pel camí de la Vall.
Camí de la Vall.
El camí puja per una ombria coberta de pinar fins que assoleix la divisòria d'aigües on retrobem el GR-36. La pujada tal i com correspon a un vell camí de cavalleries, no és massa dura i supose que en la carrera es podrà fer corrents.
Just abans d'enllaçar amb el GR però, deixem el vell camí i agafem un corriol que puja a l'esquerra, recte pel llomet a buscar el Puntal (com vorem més tard la carrera segueix el GR fins a l'Ereta per a pujar al puntal des d'allí, errada nostra).
Pujada al Puntal o la Pitera seguint la ratlla.
Seguim la ratlla de terme i el camí obert al fer la Volta al terme d'Alfondeguilla. Per ací també s'ha obert el tallafocs que ha deforestat les crestes de l'Espadà. Esperem que almenys siga d'utilitat en cas d'incendi.
Arribem així a l'avantcim del Puntal o la Pitera. El Puntal a Artana i la Pitera a Alfondeguilla i, abans d'arribar al cim pròpiament dit, agafem a l'esquerra el corriol de baixada cap al colladet Roig seguint l'Assegador Real de la Serra.
Foto de grup el més aprop del cim que podem.
La baixada ha estat netejada recentment i, llevat del primer tram que presenta una forta pendent no té altra complicació.
Ací retrobem els gresos rojos i els pins vers, entreverats a l'ombria amb algunes sureres.
Baixant del Puntal.
Només el primer tros de la baixada és tècnic, la resta és una baixada fàcil i que fins i tot ens atrevim nosaltres a fer corrents.
Així arribem al colladet Roig, per on passa el camí de la Cova de la Rata que porta del poble al Rodaor.
Ací abandonem l'assegador Real que continua per la Serra cap a la Cova del Tronc, i seguim a l'esquerra el camí de la Cova de la Rata; ample, empedrat i també recentment netejat.
El tram de camí des del coll al Rodaor, que es trobava molt tapat també ha estat netejat recentment, facilitant així el pas per tota l'ombria del Puntal, un dels racons més bells del terme d'Artana.
Camí de la Cova de la Rata.
Hem deixat enrere definitivament el rodeno al coll i tornem a xafar un terreny calar on creix el pinar de pi blanc que ha substituït els vells bancals.
El camí no té massa pendent i convida a còrrer fins i tot als caminadors, a més és de bon xafar i sense pedra solta.
Passem per la vora d'un gran aljub i, un poc més avant, arribem als primers bancals d'oliveres que ens anuncien el final de la baixada i l'arribada al pla.
Ací el camí deixa pas a la pista, i per ella travessem la Marjaleta camí del corral de la Villara on tornem a trobar la pista de la Mina. Ja només ens queda desfer el camí que hem fet de bon matí, quan encara feia fresca, per retornar al poble i treure'ns de sobre la calor que comença a apretar davant d'una cervesa.
Passant la calor.

Ací està el track:




I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

artana - cova del tronc - puntal - clot de blai més informació ací
artana - puntal - clot de blai més informació ací
ain - eslida - artana més informació ací
volta al puntal d'artana més informació ací
artana - coval del tronc - puntal artana més informació ací

Més informació:





dissabte, 20 de juliol del 2013

VOLTA PER LA SERRA D'ORPESA

Continuant amb les rutes d'estiu hui ens ha tocat anar a Orpesa així que hem aprofitat per fer una volta per la Serra d'Orpesa que ja tocava i que ens ha sorprés gratament (no per l'abundant vegetació, clar).

Hem aprofitat un track de Karlos Povedano i un altre track d'elsendero i per fer una volta curta per dalt la serra, pujant per un sender marcat com a "sender roser" fins al vèrtex geodèsic de dalt de tot i baixant pel barranc del Diable.
Comencem la ruta als peus del castell d'Orpesa, just a la vora de la carretera, i busquem el camí del cementeri per a passar sota la carretera general.
Des d'ací enfilem el camí vorejat de xiprers que duu al cementeri, i deixant-lo enrere seguim per ell fins que ens trobem amb l'autopista que passem per baix, just en un punt on una pintada i una fletxa ens indica el "sender roser".
Camí del cementeri. La Serra d'Orpesa al fons.
Ja hem fet l'aproximació a la Serra, ara només ens cal resseguir la falda de la serra, pel camí de servei de l'autopsta fins a trobar una pista oberta per a fer una línia elèctrica i que aprofitarem per a començar a pujar.
Només passar el barranc que baixa de la font del Senyor comencem a pujar en diagonal cap a la Serra i al cap de poc passem per una senyal que ens avisa de la temporada en què es pot escalar als cingles que tanquen la capçalera del barranc i on hi ha obertes algunes vies d'escalada.
Cartell de regulació de l'escalada.
El cartell prohibeix l'escalada de gener a juny, i un poc més amunt hi ha una fita que marca on s'agafa el senderol que condueix a la paret d'Eldorado wall. Ací hi ha unes quantes vies d'escalada, moltes més que les ressenyades fins al moment que són les obertes per Armand Ballart als anys 90.
La pista continua pujant fent algunes revoltes per les deforestades faldes de la serra, cremades al mateix incendi que va cremar la Renegà l'any 2000 (just abans de recalificar i urbanitzar tota la zona cremada propera a la mar).
Les vistes sobre les muntanyes costaneres i la mar són cada vegada millors conforme anem pujant.
Finalment, i just abans que acabe la pista, trenquem a la dreta per una senda enfitada i marcada amb punts rojos prou desdibuixats.
Pista per la Roca Roja.
Comencem a pujar ara per una senda prou evident i clara que continua pujant en diagonal fins a un collet. Des d'ací gira amunt per un rellomet a buscar el Tossal Redó.
Tram final de la pujada. La mar sempre al fons.
Deixem a l'esquerra el barranc que baixa del Forat de Ferràs i arribem a l'ampla lloma que corona la serra d'Orpesa.
Ací trobem unes fites que es desvien a l'esquerra mentre nosaltres ens acostem a la dreta cap a la dreta al cim del Tossal Redó, coronat ara per una caseta repetidora de ràdio.
El Prat des del Tossal Redó.
Les vistes des d'ací són magnífiques, conformant una ampla panoràmica de la Plana, el Desert i el Prat.
Continuem camí travessant la lloma seguint un senderol amb fites fins que trobem una pista. La travessem i un poc més avant trobem el vèrtex geodèsic del Puntal, punt culminant de la serra.
Vèrtex geodèsic de a Serra d'Orpesa.
Des d'ací seguim al recte cap a la pista que recorre l'esquena de la serra seguint el traçat de l'assegador de la Mollonada i, sense senda definida, arribem a ella seguint traces d'animals.
Seguim la pista  a la dreta cap a les antenes que hi ha a l'extrem nord de la serra.
Pista de la Mollonada.
De l'altra vessant de la serra la vegetació és més espessa doncs ací no va arribar l'incendi del 2000 i entre els pins es poden vore les runes del castell de Miravet.
Abans d'arribar a les antenes i just al baixar un poc cal anar atents per vore una fita, poc evident, a la dreta que marca l'inici de la senda del barranc del Diable, senda abalisada amb fites i ratlles negres però tot i això molt perdedora.
Iniciem la baixada per la senda, prou neta per passar amb pantaló llarg i un poc punxosa per a les cames amb pantaló curt.
Part alta del barranc del Diable.
La senda segueix el traçat del barranc per la vessant esquerra, i per dalt de l'assegador del Coniller que puja des de la partida del mateix nom.
Conforme anem baixant el barranc es va estretant i es va fent més bonic tot i haver patit els efectes del foc. A meitat baixada perdem les marques uns metres però tornem a trobar-les tot seguit i, a partir d'ací, el sender es fa més fàcil de seguir i més espectacular circulant per dalt dels cingles on s'encaixa el barranc.
Part baixa del barranc del Diable.
Finalment arribem a la part més interessant de la ruta, un llarg crestall rocós que separa el barranc del Diable de la pedrera de dalt el Racó de Peret.
Tot i que hi ha una variant que baixa al recte a la Pedrera nosaltres seguim recte per la cresta, fàcil i gens aèria, que ens permet disfrutar d'un racó espectacular i d'unes vistes de la mar magnífiques, només malmeses per les torres de "Marina d'Horror ciudad de corrupciones".
Part més aèria de la cresta.
El crestall acaba a la banda de dalt de la Pedrera i només ens queda travessar-la per baixar cap al Racó de Peret i seguir la pista que puja fins a les casetes que hi ha escampades d'ací i d'allà entre el pinar.
Camí del Racó de Peret.
Seguim avall, ja pel pla, travessant bancals d'ametlers i tarongers fins a trobar l'autopista, i seguim a la dreta per la seua vora. Primer pel camí de Cabanes, que pronte travessa l'autopista per anar recte a Orpesa.
Nosaltres seguim pel camí de servei, estalviant-nos el trànsit de l'entrada del poble per la general, i passant als peus de la Serra fins a tornar a trobar el punt on havíem travessat l'autopista venint pel camí del cementeri, i refem el camí d'anada retornant al poble.
Entrada d'Orpesa.

Ací està el track:


Més informació:

dissabte, 6 de juliol del 2013

DE BENICÀSSIM AL CONVENT

Com que ja estem a l'estiu és hora de fer alguna ruta pel Desert amb l'excusa de no fer desplaçar-se als qui estiuegen a Benicàssim.
Així que des del pàrquing proper a l'estació de tren ens proposem pujar al Bartolo i baixar. Una ruta clàssica però que mai defrauda.
Eixim doncs seguint el PR-CV-397 que fa la volta a les Agulles de Santa Àgueda. Passem per dalt del tren i deixem enrere l'asfalt continuant per un camí trencat que enfila cap al mas de Queralt.
Passem sota l'autopista i deixem a la dreta les runes del mas de Queralt enfilant cap al Pla del Salandó.
Deixem ací el PR que continua buscant el barranc de la Comba, mentre nosaltres travessem el pla per un senderol que voreja l'autopista.
Agulles de Santa Àgueda des del Pla del Salandó.
Arribats a a carretera del desert seguim amunt uns metres fins que trenquem a l'esquerra pel camí vell, que baixa al barranc del Desert i el segueix amunt passant per la font Pollosa i la de la Teula.
Baixem al barranc i el travessem per enllaçar amb el vell camí del  Desert, on trobem cintes blanques i roges que assenyalen el traçat de la Marxa al Bartolo, que se celebra demà.
La carrera puja per l'esquerra però nosaltres només la seguim uns metres i de seguida l'abandonem per a seguir una senda que enfila amunt cap a la torre del Polvorí, just abans del castell de Montornés.
Cintes de la Marxa al Bartolo pel camí del Desert.
Comencem una pujada que si bé no és molt dura si que es fa pesada doncs no corre l'aire i el sol ixent li pega de ple, i fa calor tot i ser ben de matí.
Senda per l'Arrufada amb Benicàssim al fons.
La senda puja per la vora d'un barranquís i enfila cap al cingle de Gorrís, que es troba sota del Polvorí buscant un collet a la dreta.
Cingle de Gorrís.
La vegetació s'espesseix conforme anem pujant per l'ombria i al coscoll i romer s'afegeix l'alborcer, el bruc i els ginebres, així com pins jòvens que crèixen amb força. Així arribem al collet que separa el Polvorí de Montornés.
Castell de Montornés des del collet de la torre del Polvorí.
Continuem per la senda que enllaça amb el camí del Castell al Convent i deixem per a un altre dia la visita al castell seguint cap al Convent nou.
Camí del Castell.
Passem per dalt la capçalera del barranc de la Parreta i arribem a la carretera del Desert, i la seguim a la dreta cap al Convent.
La carretera té un intens trànsit de ciclistes que pugen i baixen al Desert, i fins i tot uns d'ells, ja majors, se'ns ofereixen per a fer-nos una foto.
Carretera del Desert.
Per la carretera arribem al Convent nou, construït a finals del segle XVIII en substitució del vell, que presentava problemes per culpa de les solsides causades pels grans temporals de pluges, i per estar construït en una zona argilosa.
El Desert de les Palmes és el nom del convent construït pels carmelites per tal d'aïllar-se del món i viure en soledat, i per esta mateixa raó es van construir tota una sèrie d'ermites, capelles i antros on vivien els frares que havien fet vot de penitència.
Convent nou del Desert a principis del segle XX.
 Arxiu imatges de Castelló. UJI. <http://hdl.handle.net/10234/18673>
Passem per davant del convent. En ell no han canviat massa les coses, no així a les muntanyes que l'envolten que han passat d'estar cobertes de pins a deforestades a causa dels incendis.
Des d'ací mou el camí al cim, tot i que la nostra intenció era pujar-hi dessitim de fer-ho i decidim baixar des d'ací.
Camí al cim del Bartolo a les primeries del segle XX.
Arxiu imatges de Castelló. UJI <http://hdl.handle.net/10234/18653>
Deixem enrere la nova pista d'accés a les antenes del Bartolo i  passem per dalt del convent vell, on van viure els frares fins que es van vore obligats a abandonar-lo rapidament a causa  del temporal de pluges de la tardor de 1783 que va inundar el convent i que, al final, va fer decidir els frares per canviar d'ubicació el convent a un lloc més alt i més segur davant inundacions i solsides.
Ruines del convent vell a principis del segle XX.
Arxiu imatges de Castelló. UJI <http://hdl.handle.net/10234/18613>
Arribem així a la font i ermita de Sant Josep, sota uns grans eucaliptus centenaris i ací abandonem la carretera i seguim un sender que circula paral·lel a la carretera per dalt, travessant el pla de Monserrat.
Font de Sant Josep a principis del segle XX.
Arxiu imatges de Castelló. UJI <http://hdl.handle.net/10234/18081>
Deixem a l'esquerra un senderol que puja directe al cim del Montsoliu, pic de Sant Miquel o Bartolo, anomenat així per fra Bartolo que va viure a una cova de la seua falda abans de la construcció de l'ermita de Sant Miquel al seu cim.
Passem pel pla de Monserrat i ens desviem del camí per acostar-nos a l'ermita de Monserrat, magnífic mirador del Desert i de de Benicàssim. Des d'ací podem vore les ermites i antres, i l'horta del convent que s'esten en la mitja lluna que es forma al faldar de les muntanyes, just davall nostre.
L'ermita s'anomena axí en honor d'Andrés de Monserrat, governador de Castelló i que va pagar la seua construcció.
Ermita de Monserrat des del Pla de Monserrat.
Retornem al camí i continuem planejant per dalt la carretera fins a arribar a un desviament amb uns pals indicadors que ens informen del camí a seguir cap al pla de les Muletes. Nosaltres però seguim avall cap al corral de Miravet.
Baixant cap al corral de Miravet. Agulla del Salandó al fons.
Agafem el vell camí que fa la volta al corral, que també forma part de les terres del Convent, i arribem al camí asfaltat que puja al pla de les Muletes i a l'Alt del Colomer.
Nosaltres el seguim avall, cap a la Comba en part per l'asfalt i a la part final per un camí paral·lel que travessa el pinar.
Arribem així al camí de la font Tallà i el seguim uns metres fins que trobem el camí de la Comba per on puja el PR-CV-397.
Allí mateix trobem uns xics que estan ficant cintes per a marcar la Marxa al Bartolo, però no la cursa sinó la marxa no competitiva, més curta però no menys interessant.
Els deixem amb la seua feina i enfilem avall pel barranc de la Comba cap al Pla del Salandó.
Marcant la marxa al Bartolo.
Baixem pel camí del barranc de la Comba, entre les Agulles de Santa Àgueda i l'Agulla del Salandó i arribem finalment al pla del Salandó, just després de passar pel curiós corral de la Comba, tot de pedra picada.
Barranc de la Comba.
Ja només ens queda tornar a trobar el camí d'anada, vora el mas de Queralt, i retornar al punt d'inici per tancar el cercle d'una curta però interessant excursió.

Ací està el track:


I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

benicàssim - juvellús - benicàssim
pla del salandó - miravet - juvellús més informació ací
pla del salandó - agulla del salandó
pla del salandó - agulla del salandó - agulles de santa àgueda més informació ací
volta a les agulles de santa àgueda
mas del salandó - bartolo - montornés
benicàssim - ermita de santa àgueda - voramar
la pobla - benicàssim més informació ací
convent - bartolo - font de roc

Més informació:
  • Arxiu d'imatges de Castelló (repositori UJI).
  • Pedro de la Madre de Dios (1915) Desierto de las Palmas: monografia histórica, impresiones y recuerdos. Ed. Libreria Fenollera. Accessible a la web.
  • Blat, Vicente (1978) Historia del Desierto de las Palmas Ed. Unión Gráfica, Zaragoza
  • Marco Moreno, F. i Mateo Font, I. (2002) Rutas circulares - paraje natural Desert de les Palmes Ed. Diputació de Castelló