diumenge, 27 de setembre del 2015

LA GARGANTA I PEÑABLANCA


L'any passat ja vam estar per la capçalera del río Garganta a la berrea, i vam escoltar (i vore) els cèrvols bramant per atreure a les femelles, així que enguany hem tornat però fent una ruta diferent, baixant al fondal on naix el riu i pujant a Peñablanca, un dels cims culminants de la serra amb els seus 1856 metres.

Comencem la ruta des d'un collet a la vora de la Paridera del Cerro, o el que en queda doncs només resten unes parets mig enrunades de l'antiga paridera que servia també de fonda als carreters que anaven des de Griegos i Villar del Cobo a Orihuela amb els carros carregats de troncs.
Collado de la Paridera del Cerro.
Des del coll seguim avall l'antic camí dels carros que baixa cap a la fuente de los Camineros.
El primer tram és un estret camí sota un pinar. Fa anys que no passa cap vehicle amb rodes i el camí es troba ple de pedres que de ben segur no estaven quan el trànsit de carros era constant, abans de construir la carretera.
Camino de Villar del Cobo a Orihuela.
Eixim del pinar espès per travessar un paratge on els rodals de pins alternen amb xicotetes clarianes. A partir d'ací el vell camí carreter s'ha convertit ara en una pista precària però més clara de seguir. Per ací prop hi ha la fuente de los Camineros, topònim que fa referència als viatgers que passaven, i que no trobem.
Rodeno a la fuente de los Camineros.
Suposem que la font es troba al punt on la calcària deixa pas al rodeno, que aflora en un xicotet tram molt fotogènic, abans de deixar pas a la quarsita, i és que la baixada cap a la Garganta és també un viatge en el temps geològic des dels materials més nous del cim de Peñablanca, als més antics del fons del barranc.
Paridera del Rincón.
La pista arriba a la Paridera del Rincón, enmig dels prats i a la vora de les parets quarsítiques que tanquen per esta banda la Garganta.
El Puerto entre el Caimodorro i el Tremedal.
Des d'ací podem vore tota la part més alta de la Sierra de Albarracín: el Caimodorro i el massís del Tremedal, amb el Puerto al mig. Es tracta de la zona on apareixen també els materials més antics i durs; la quarsita armoricana que forma roquers i rius de pedra fruit del modelat periglacial.
Peñablanca des del Puntal de la Guijana.
Des de la paridera el camí continua per la Cuesta de los Guijarros avall, a buscar el Puerto. Nosaltres l'abandonem i seguim un carril que mou en direcció contrària cap a Peñablanca travessant els prats que queden dalt la paret de la Virgen del Carmen.
Roquers de quarsita sota el Puntal.
Travessem un xicotet barranquís i deixem el carril que segueix recte sota Peñablanca i seguim una senda que baixa a l'esquerra, davallant als peus dels roquers on es perd sota els pinars.
Carrils perduts.
Per sort tenim un track que arriba a este punt des de la pista de la Garganta i mirem de seguir-lo travessant el pinar i buscant sempre la millor manera d'arribar. Seguim per tant antics carrils de traure fusta que ens duen a travessar barranquets herbosos, vorejar un xicotet riu de pedra i, finalment, un espès pinar sense sotabosc que creix damunt les pissarres.
Pinar sobre pissarra.
Arribem així al río Garganta al punt on hi ha les fonts de més amunt, i travessant-lo a la pista de la Garganta que des de Noguera puja cap al Puerto.
Seguim la pista avall uns centenars de metres, seguint el riu que porta un fil d'aigua fins que l'abandonem seguint un entrador que s'endinsa al pinar.
Río de la Garganta.
Entrem dins del pinar que s'espessa a un fondal humit que deixem a l'esquerra. Els pins rojos pugen rectes i molt junts, com correspon a un pinar explotat per a fusta, per a treure'n el màxim rendiment.
Pinar per a fusta.
Seguim per l'esquerra l'entrador per on han tret la fusta d'antigues tales que continua per l'esquerra del fondal cap a un rellomet pissarrós, on l'herba del fons deixa pas a l'estepa donant-li un aspecte més sec, i muntem una forta costera fins a dalt d'una punta més pelada des d'on podem vore el paisatge per dalt del pinar.
Peña Roya
Dalt nostre queden la Peña Roya, penya de rodeno roig que destaquen entre el verd dels pins, i un poc més amunt la Peñablanca, de blanquinosa calcària.
Llomet pissarrós.
Davant nostre hi ha la vall del río Garganta, que baixa entre Peñablanca i el Cerro de la Laguna. Vall avall ressalta la Peña del Castillo, un antic pitó volcànic voltat d'un dels millors rebollars de la serra on els arbres comencen ja a canviar de color.
Bancals abandonats sota la Peña Blanca.
Continuem camí amunt i arribem a un rodal on hi ha les restes d'un corral voltat de prats que creixen al lloc on hi havia antics camps de conreu que encara no ha colonitzat totalment el pinar.
Fins ací pujava des del riu una senda, ara totalment esborrada, que continuava cap al cim de Peñablanca.
Pista de las Umbrías.
Nosaltres però seguim recte a buscar la pista de las Umbrías, que puja des del riu per tornar a baixar més avant. Es tracta d'una pista oberta per a poder traure'n la fusta del pinar, però en molt bon estat.
Drecera a la Canalcia.
Seguim la pista un bon tros fins que l'abandonem per a pujar directes a buscar una canal (anomenada Canalcia al cadastre), un dels pocs accessos fàcils a la part alta entre els cingles que tanquen pel sud la Garganta.
La Canalcia.
Arribant al pas trobem les traces d'un vell sender que també puja i seguint-lo travessem el xicotet pas entre roques que aboca a un gran bancal pla i treballat. A la vora hi ha un xicotet tossal des d'on es domina també tota la Garganta i on podem observar tot el camí que hem fet.
Valle de la Garganta amb el Caimodorro al fons.
Des d'ací una pista travessa cap a los Corrales, però nosaltres no la seguim sinó que trenquem a la dreta per buscar l'ample pla que puja cap a Peñablanca per la Pinada, que creix a la falda sud.
La Pinada.
Anem pujant per la Pinada, buscant sempre la part dreta on hi ha les parets de Peñablanca que cauen a plom sobre la Garganta i des d'on hi ha unes magnífiques vistes del pinar que cobreix quasi la totalitat de les muntanyes fins on es perd la vista.
Cresta de Peñablanca.
Descartem un sender que baixa per la dreta i que sembla anar a la Paridera del Rincón. Caldrà  saber-ho, així que ja tenim excusa per a tornar l'any que ve.
Alto de la Pinada.
Nosaltres seguim recte amunt buscant la part més alta on es troba el vèrtex de Peñablanca, també anomenat el Alto de la Pinada, per ser la part més alta de la partida d'eixe nom.
Torre forestal al cim de Peñablanca.
Finalment distingim entre els pins la torre forestal que s'alça al punt més alt, i just a la vora el vèrtex geodèsic, també dalt d'un alt pilar de formigó con caldrà pujar per a poder vore alguna cosa més que pins.
Vèrtex de Peñablanca.
Des de dalt del vèrtex de Peñablanca es veu una àmplia panoràmica de bona part de la Sierra de Albarracín, el Alto Tajo i la Serranía de Cuenca. Entre les muntanyes distinguim al nord el Caimodorro, cap a l'est Sierra Alta i més enllà San Ginés, a l'oest la Muela de San Juan i darrere d'ella el Cerro San Felipe, i al sud el Cuerno, entre d'altres.
Baixant de Peñablanca.
Després de visitar el vèrtex ja només ens queda baixar recte a trobar la pista de Tramacastilla al Puerto de Bronchales, que passa pels seus peus i, seguint-la, en uns centenars de metres retornem al punt d'inici tancant el cercle.
Arribant a la paridera del Cerro.


Ací està el track:


Powered by Wikiloc


I ací un altre track que comparteix part del traçat:

Per la capçalera del río Garganta

Més informació:
  • Noguera naturalmente
  • Noguera de Albarracín
  • Iberpix
  • de Jaime Lorén, Chabier i Pérez Grijalbo, Rodrigo Guía de la naturaleza de la Sierra de Albarracín. Ed. Prames
  • Pastor Durán, Javier i García Gálvez, Avelino (2011) "Camino comercial entre villar del Cobo y Orihuela del Tremedal" dins Rehalda nº14 Ed. CECAL

dissabte, 26 de setembre del 2015

BARRANCO DE AGUAS AMARGAS I CAMINO VIEJO DE OREA

Una vegada més tornem a la Serra d'Albarracín per tal de disfrutar de la màgia de la serra a la tardor, i també de la brama dels cèrvols que és el millor moment per poder-los vore al seu medi natural. Esta vegada ho fem en una ruta per la part més alta de la serra, ja tocant les terres de l'antic Señorio de Molina i que ara queden dins del Parque Natural del Alto Tajo per on caminarem uns metres.

Comencem la ruta des de les antigues Salinas de Aguas Amargas. Com bé indica el nom ací es treia aigua salobre que posteriorment es dessecava per a obtindre la sal, tan important en una economia ramadera com la de la serra.
La sal s'usava per salar (i conservar) la carn i també com a complement de la dieta de persones i, sobretot, d'animals i per tant era un producte valorat i valuós ... i també car en zones tan llunyanes a la mar on és més fàcil d'obtindre i on no cal aportar sal als animals que hi pasturen.
Aguas Amargas.

Comencem a caminar des del panell que explica els treballs que s'hi feien per a extraure'n sal, just al costat de la Paridera de Aguas Amargas. Ací queden restes de construccions relacionades amb l'extracció de la sal però el seu estat no permet identificar com s'hi feia ni per a què servien (de fet les úniques salines que no estan en ús però encara es poden visitar de la serra són les de Royuela).
Capçalera del barranco de Aguas Amargas.
Des de la Hoya de Aguas Amargas seguim el rierol que la travessa avall, passant sota el Cerro del Medio que separa la foia més gran d'una segona foieta més menuda. Tant l'una com l'altra tenen un origen càrstic, sent antigues dolines ara capturades per la xarxa hidrogràfica.
Carretera de Griegos.
No ens hem de deixar enganyar pel relleu pla de les foies ni per la modesta altura dels Cerros que les envolten. Encara que no ho semble ens trobem a quasi 1700 metres d'altitud i ací fins i tot a l'estiu gela per les nits. De fet és una de les zones més fredes de la península on no és estrany arribar als -20ºC les nits fredes d'hivern.

Carril i marques de pintura.
Per la vora de la foieta passa la carretera de Griegos al puerto de Bronchales. Nosaltres la travessem i seguim un carril que baixa a buscar el Barranco de Aguas Amargas que s'obre pas entre tossals buscant la Rambla de los Ojos i el Guadalaviar.
Barranco de Aguas Amargas.
El carril continua per dins del barranc travessant-lo de tan en tan. Seguint-lo anem trobant punts i fletxes verdoses com si haguera passat una carrera  fins que arriba a un enforcall on es junta un barranquet per l'esquerra. Ací les fletxes trenquen a la dreta, passant una cadena i entrant ja dins de terres de Guadalajara. No debades anem molt prop del límit entre les antigues comunitats de Molina i Albarracín i actuals províncies de Teruel i Guadalajara.
Estrets al barranc.
El barranc s'encaixa just abans de travessar la ratlla de Castella, ratlla imperceptible en un terreny que històricament ha estat poc poblat i sovint en disputa per les pastures d'estiu.
Orons assenyalant la Tardor.
Seguint barranc avall després de fer una volta ens sorprenen uns arbres que ja pinten de color la tardor en esta zona alta i freda. Es tracta d'orons, alguns dels quals ja comencen a agafar un roig ben viu que destaca amb el verd dels pins i les xaparres.
Pinar a la Aguasal.
Deixem enrere els orons i quan s'obre el barranc entrem a una zona més plana completament coberta de pinar on veiem fugir unes cèrvoles. Seran els únics que vorem en tota la volta encara que ací també escoltarem bramar d'altres cèrvols.
Travessant el fondal arribem a una pista que baixa per l'esquerra i la seguim amunt cap a Griegos.
Seguim ara un track de Sielvoperroflauta que enllaça Griegos i Orea, travessant las Posesiones. Seguint-lo eixim de la clotada per pujar a un pla on trobem el pinar del Calar, més adevesat alternant els grans pins amb zones més obertes.
Perdem el track un tros que seguim per una pista (el track puja per una cañada) i quan el retrobem seguim cañada avall i trobem un estrany sembrat voltat per una tanca i amb una caseta camuflada en un extrem. Sembla alguna mena de parat per a la cacera però no n'acabem d'entendre el funcionament.
Tancat de caça.
Ací trobem les traces del vell camí  de Aguas Amargas, que no seguia el mateix traçat que l'actual carretera tot i què és molt proper.
Camino de Aguas Amargas.
El camí ens trau de la cañada i tornem a trobar-nos dalt d'un ample llom entre un pinar esclarissat des d'on podem vore perfectament el perfil de la Muela de San Juan de l'altra banda del Cuarto.
Muela de San Juan.
Cap a la Muela hi ha traces de precipitació que s'acosten ràpidament de manera que quan ens n'adonem ja tenim la pluja al damunt.
Ens refugiem darrere d'uns ginebres per evitar la primera remassada i continuem camí esperant no acabar xopats.
Breu pluja.
La pluja ens acompanya uns minuts i continua cap a Griegos, deixant un cel cobert i frescor però poca aigua.
Al mateix temps que l'aigua ens deixa nosaltres també deixem el camino de Aguas Amargas que continua recte cap a Griegos (seguint el track) i girem a l'esquerra travessant la carretera i pujant per davant de la paridera de las Grajas, que sembla que encara està en ús.
Las Grajas.
Remuntem per una pista la cañada fins que arribem a la part més alta, on s'obre una ampla collada cap a Griegos.
Cuesta del Frontón.
Ací trobem per la dreta el vell camí de Orea (o de Aguas Amargas doncs també passa per allí) del qual teníem una descripció penjada a la web de Griegos.
La Muela de San Juan des del Frontón.
Seguint la descripció i les traces de camí enfilem la cuesta del Frontón amunt, aturant-nos de tant en tant per anar observant el paisatge que deixem enrere.
Traces del camí vell d'Orea.
Quan suavitza la pendent deixem enrere la part més costeruda, que mira al carasol i on no creixen més que xaparres, ginebres i algun pi solt, i entrem al pinar que cobreix les parts més altes.
Fites marcant el camí vell.
Travessem una pisteta i seguim les fites que marquen el camí vell. Gràcies a elles es pot seguir sense massa dificultats tot i què fa molt de temps que no sembla passar ningú.
El camí baixa un poc i travessa el barranco del Sauco, remuntant altra vegada per coronar la lloma que el separa el barranco del Sauco del de Soduna.
Lloma entre Sauco i Soduna.
Travessem l'ampla lloma que separa els dos barrancs, punt culminant de la ruta, al recte buscant les traces de camí inapreciables als llocs més oberts, i poc evidents al pinar.
Camí de baixada a Aguas Amargas.
Per sort quan comencem la baixada cap al barranco de Soduna el camí esdevé més clar i enfila una llarga baixada fins al barranc que travessem pel mateix punt on una pista puja des de la carretera a la Majada Matapán, on hi ha un refugi. Este mateix camí l'aprofita la ruta balisada que des de Griegos puja al refugi i baixa per ací a la carretera.
Hoya de Aguas Amargas.
Nosaltres no el seguim sinó que enfilem recte per la vora d'un puntalet, on hi ha traces de senda evidents que baixen per la dreta cap a la clotada de Aguas Amargas, que ja tenim davant i davall.
Camí de concentració parcel·lària.
El camí es perd un poc en una zona d'antics bancals i nosaltres seguim per la dreta, encara que segurament ens haguera anat millor seguint recte. De tota manera per una o altra banda arribem al pla conreat de Aguas Amargas i només hem de travessar-lo per arribar a la Paridera de Aguas Amargas, punt d'inici de la ruta.



Ací està el track:

Powered by Wikiloc


Més informació:



dissabte, 19 de setembre del 2015

VILLAMALUR: EL CASTILLO I LES TRINXERES DEL CABEZO

Comencem un nou curs senderista i ho fem, com cada any des de fa prop de deu anys, amb una ruta curta i esmorzar a Villamalur.
Enguany l'únic que ens ha faltat ha estat quedar-nos a les vaques però llevat d'això hem cumplit amb la tradició.

Com que la ruta havia de ser curta hem mirat de no anar molt lluny del poble pujant al castell, on hi ha un vèrtex geodèsic, i a les trinxeres. També ens hem acostat a la Cueva del Mas però no l'hem trobada.

Eixint de Villamalur.
Eixim de Villamalur pel camí d'Alcudia que puja recte per una llarga costera encimentada passant per la vora del dipòsit d'aigua del poble.
Passat el dipòsit la pendent suavitza vorejant les faldes del tossal on s'alça el castell, dalt nostre i dominant el poble.
Senda al castell.
 A la nostra dreta anem deixant la Hoya del Castillo, on encara hi ha bancals treballats, fins que arribem a un collet que separa el tossal del castell amb el tossalet de Hoya Arriba. Just ací un cartell indica la senda de pujada al castell, que enfila amunt per la costera passant sota el vèrtex, en una punta separada del cos principal on s'alça el castell.
Vèrtex geodèsic.
Ens fem la foto de rigor a un vèrtex que encara faltava al blog, tot i què no és la primera vegada que hi pugem.
Castillo de Villamalur.
Des del vèrtex seguim una trossada per dalt dels cims cap al castell o el que en resta doncs durant la guerra civil va patir greus destrosses durant els combats entre els republicans i els nacionals que van acabant controlant la posició.
Villamalur des del castell.
Des de dalt del castell es domina totalment el poble que queda als nostres peus, i també les principals muntanyes dels voltants, entre elles els cinc mils de la serra d'Espadà.
Baixem del castell i continuem pista avant passant per la Royaliza on creix un pinar de rodeno sobre els gresos rojos que li donen nom a la partida. Ací podem distingir les dos classes de pi presents a Villamalur, el pino negro (pinus pinaster) i el pino blanco (pinus halepensis), diferenciats pel color de les pinotxes, i que creixen a cada una de les bandes del camí.
Collado de los Corrales del Mas.
Després d'un xicotet collet planegem un poc sota los Corrales del Mas fins que arribem a un coll on hi ha una bifurcació de camins. Recte continua el camí vell d'Alcúdia cap al collado del Quincallero, per la dreta baixa una pista a la Tejería, mentre que per l'esquerra en baixa una altra cap a la Cueva del Mas.
Camino de la Buitrera.
Nosaltres seguim la pista que baixa cap a la Cueva del Mas fent la volta a la Hoya Calosa que queda a la nostra esquerra baixant en forma de mitja lluna cap al barranco de los Pozos.
A les ombries trobem bons exemplars de carrasques i roures barrejats amb els pins, omnipresents al terme de Villamalur.
Drecera a la Buitrera.
Seguim la pista que travessa el barranc i abans que acabe trobem a la dreta una senda que puja. Malauradament no tenim cap track de la zona i només el record d'una visita que vam fer fa ja més de deu anys. Aquella vegada no hi havia indicacions i calia pujar a la dreta, cap al cim de la Buitrera des de la pista, i esta vegada també ho fem però no trobem la cova. Per a trobar-la caldria que haguerem seguit la pista fins al final, però això no sabrem fins que a casa recupere el track antic.
Senda de la Buitrera.
La senda puja recte cap a la Buitrera travessant un interessant bosquet mixt de pins, carrasques i sureres amb un sotabosc abundant.
A la part de dalt enllaça amb la senda de la Buitrera que fa la volta al pic des del collado del Jupillo i continua pels cims cap al corral del Rubielo. Nosaltres la seguim a l'esquerra cap al Jupillo.
Calera al Jupillo.
Just abans d'arribar al collado del Jupillo hi ha una calera en molt bon estat de conservació. I de l'altra banda del coll trobem los Corrales del Jupillo, per la vora dels quals passa el vell camí d'Alcudia que puja des del collado del Mas.
Nosaltres no seguim el camí sinó que enfilem amunt el Cerro Moro cap al Cabezo.
Posicions al Cerro Moro.
Només començar ja trobem els primers nius de metralladores i pous de tiradors al sud, mirant cap a la Lastra i la Ràpita on hi havia les posicions republicanes.
Seguim la llarga lloma del Cerro, deixant a la dreta la senda que puja directa des del camí d'Alcúdia a buscar el Cabezo, la part més alta i on hi ha la major concentració de trinxeres doncs estan les fetes pels republicans dins la línia XYZ i també les que van fer els nacionals després de conquerir el Cabezo, just el dia abans de l'inici de la batalla de l'Ebre.
Fortificacions al Cabezo.
Ens acostem a l'extrem oest passejant per les trinxeres construïdes de pedra seca i molt ben conservades gràcies a què mai es van usar en cap fet d'armes.
Trinxeres del Cabezo.
Després de la visita a les trinxeres baixem per una drecera que baixa directa al collado de los Corrales del Mas. Cal anar pendents d'on posem els peus per la forta pendent que hi ha però de seguida estem a baix.
Baixada al Mas.
Retornats al coll retrobem l'encreuament i seguim per la pista de la dreta, l'única que ens falta per seguir.
Pista a la Tejería.
La pista travessa l'ombria del Cabezo cap a la Tejería. Per ella anem trobant grans exemplars de carrasques i sobretot roures que fins i tot arriben a formar algun bosquet, un xicotet tast del que fou la vegetació dominant abans de la intensa ocupació humana dels darrers dos segles.
La Tejería.
Arribem finalment a la pista de Matet a un centenar de metres de la caseta de la Tejería, un dels quatre refugis que hi ha escampats al terme de Villamalur per poder-se retirar en cas de pluja els llauradors i passavolants.
El castell des de la Hoya del Castillo.
Des d'ací ja només ens queda tornar a Villamalur seguint la pista asfaltada que passa per la Hoya del Castillo, als peus del castell on hem començat la ruta.

Foto de grup a Villamalur.
Però no acaba ací el dia, si la ruta ha estat curta és per a deixar temps a l'esmorzar, i així seguint la tradició comencem el curs senderista al bar de Villamalur fent un esmorzar com toca (i com no tornarem a fer en tot l'any), i esperant l'any que ve poder-ho repetir.


Ací està el track:


I ací més rutes que comparteixen part del traçat:

pedralba - villamalur - pedralba
villamalur - cabezo - tejeria - fuente el prao
villamalur - pedralba - villamalur


Més informació:
  • Llop Goterris, Xavier 30 rutes a peu per la serra d'Espadà accessible a la web
  • Cartoweb
  • (1909) Minuta del MTN de Villamalur IGN
  • (1987) Clasificación de las vias pecuárias existentes en el término municipal de Villamalur. Generalitat Valenciana
  • Almela Agost, Jesus (2014) "Catálogo espeleológico de Villamalur" dins Berig nº 14, accessible a la web.