dissabte, 19 de gener de 2019

BARRANC DEL DIABLE I BARRANC NEGRE, TRAVESSANT LA SERRA D'ORPESA

Com estos dies el fred apreta decidim fer una ruta que teníem pendent des de que a l'estiu ens van informar de l'obertura i homologació del PR-CV-459 . Així amb l'objectiu de pujar per dins del barranc del Diable i fer el tram que va des de les antenes del Puntal de  fins al Camí de Cabanes ens acostem a Orpesa.

Comencem a caminar des del camí de servei de l'autopista, just al punt on travessa el barranc del Diable i ací trobem un pal indicador del PR que ens encamina cap al barranc. Este tram coincideix amb l'assegador del Coniller que remunta el barranc per dins, i és que el Coniller és la partida on ens trobem ara.
Comencem a caminar per un ample camí que permet el pas dels cotxes però no durarà molt. Quan les muntanyes es van juntant i el barranc s'encaixa entre elles el camí deixa pas a una estreta senda que s'ha netejat per a traçar el PR.
La senda va seguint el llit del barranc i en algun moment cal salvar algunes penyes caigudes des de les vessants però que no presenten cap problema. Només en un punt trobem unes grapes per ajudar-nos a salvar un esglaó un poc més gran, encara que tampoc fan massa falta.
A l'ombra del barranc el fred del matí és intens, ací no entra el sol i tot i estar tan prop de la mar la temperatura no puja massa dels zero graus. Això i la humitat fa que la vegetació siga més abundant i variada que a les vessants del costat, així al costat dels pins i margallons trobem el marfull i l'alborcer i alguna carrasca a més de grans quantitat d'arítjol, heura, i altres enfiladisses que conformen entre tots l'anomenada selva mediterrània.
La senda continua remuntant el barranc fins que, ja prop de la capçalera, fa un gir tancat a la dreta i n'ix per una vessant assolellada que contrasta tan en vegetació com en temperatura amb el fondo del barranc.
La senda, traçada de cap nou, ens porta per una faixa a eixir a les suaus vessants que formen la capçalera del barranc del Diable. Ací el matollar de coscoll, romer i argelaga han substituït la variada vegetació del fons. En este hivern atemperat i gràcies a la humitat que encara conserva el sòl de les pluges de la tardor els trobem en flor i donen un toc de color a un paisatge d'un verd apagat.
Finalment arribem al capdamunt de la Serra per on corre l'assegador de la Mollonà, anomenat així per seguir la mollonà o ratlla entre Orpesa i Cabanes. Ací trobem un nou pal amb indicacions del PR i és que la pujada pel barranc del Diable no és més que una variant (per retallar) el llarg PR que recorre quasi de punta a punta la Serra, des del Juvellús al camí de Cabanes.
Començant la ruta a la via de servei de l'autopista.

Entrada al barranc del Diable.

Primer tram per la vora del barranc.

Continuació del PR per l'interior del barranc del Diable.




Tram equipat amb una corda.

La mar ens fa de teló de fons mentre pugem.

Eixint del barranc per assolir les parts altes.


Arribant al capoll de la serra.

Assegador (i pista) de la Mollonà.

Seguim ara a la dreta per la pista traçada sobre l'assagador durant un centenar llarg de metres fins que trobem un entrador a l'esquerra. Ací abandonem el PR que continua cap al Puntal on s'alcen unes antenes. Ara seguim un ample camí de cotxe que comença a baixar cap al pinar que creix a l'ombria de la Serra.
Mentre baixem se'ns obre davant dels ulls una bella panoràmica i a l'esquerra destaquen les puntes de les Agulles, més lluny els cims del Desert i a la dreta les formes redones de la Ferradura. Al fons de tot, com quasi sempre, destaca Penyagolosa.
Entrem al pinar i descartem un camí que continua per l'esquerra. El nostre de seguida comença a baixar considerablement. La baixada ens portarà fins a un collet on s'alça el mas del Corretjot, amb una ampla visió del tram litoral entre Orpesa i Alcossebre.
Ací ve el primer i principal punt de dificultat del dia. En les fotografies aèries més recents sembla haver-hi un senderol que baixa des del mas del Corretjot, salvant cingles i pedregals, fins al barranc de Pau. Ens costa un poc vore la senda que baixa però quan per fi trobem la primera fita ja no queda més que seguir-les per a baixar.
La baixada no és difícil de seguir ja que anem trobant fites en quasi tots els llocs que es presten a confusió, però cal estar ben atents a la direcció a seguir i utilitzar el sentit d'orientació en algun lloc. Ara bé es tracta d'una baixada prou tècnica que combina trams amb forta pendent i esvarosos amb el pas de pedreres. L'avantatge és que en poca estona arribem al fons del barranc de Pau i quan girem la vista enrere veiem l'espectacular barranc que hem baixat, una de les raconades més ferèstegues de la serra d'Orpesa.
Assagador de la Mollonà.

Les Agulles de Santa Àgueda i, al fons, la serra d'Espadà.

Entrador al mas del Correjot.

Mas del Correjot.

Cavil·lant sobre el camí a seguir.

El barranc per on hem de baixar.

Baixador del mas del Correjot.

Primer pedregal.

Segon pedregal.

Arribant al barranc de Pau on acaba la baixada.

Arribats al fons trobem el camí del barranc Negre que entra cap al mas dels Ritos (per on hi ha un millor camí per a pujar o baixar de la Serra). Nosaltres seguim el camí cap al nord vorejant el pla de Reula que s'estén al lloc on conflueixen el barranc de Pau i el barranc de Miravet.
El camí està vorejat de bancals d'atmelers, molts d'ells abandonats, que es barregen amb el pinar. Este serà el paisatge dominant al llarg dels propers quilòmetres mentre resseguim la falda de la serra sempre vorejant el barranc de Miravet fins a l'Aljub.
Mentre caminem a la nostra esquerra i de l'altra banda del barranc hi ha la falda de la Ferradura que s'alça 400 metres per dalt nostre. Al girar el cap enrere es veu perfectament retallades les muralles (o el que en resta) del castell de Miravet que dominava el pas des de Cabanes a Orpesa pel que més tard es va anomenar  "el camí de la Fusta", camí traçat al segle XVIII per a baixar la fusta de l'Aragó fins a Orpesa i aprofitar-la per a l'armada.
Nosaltres arribem al camí de la Fusta, ara convertit en un ample camí asfaltat per on passa el camí de Cabanes a Orpesa, i el seguim un bon tros. A la vora del camí trobem l'Aljub, de grans dimensions i que recull l'aigua de pluja a la vora del barranc de Miravet que a partir d'ací reb el nom de riu Xinxilla, un nom un poc pretenciós per a un corrent sec la major part de l'any i que només duu aigua després de pluges importants.
Camí del barranc Negre.

El Pla de Reula.

Enllaçant amb el camí de la Fusta.

L'Aljub d'Orpesa vora el camí de la Fusta.

Camí de Cabanes a Orpesa.

Després de descansar a la vora de l'Aljub i fer un mos continuem camí avall cap a la mar fins que arribem a la ratlla de termes entre Cabanes i Orpesa. Ací l'antic camí de la Fusta (i l'assegador modern del mateix nom) segueixen rectes cap a Torre la Sal mentre que el camí d'Orpesa continua fent la volta a la falda de la Serra. Ací també retrobem les marques del PR-CV-459 i les seguim però no de retorn a Orpesa sinó pujant cap a la Serra mentre seguim la carrerassa de la Mollonada que discorre per la mollonada o ratlla que separa els dos pobles.
Sobre la carrerassa de la Mollonà s'ha traçat una nova senda que puja pel llom de la Serra cap a les parts més altes. La primera part és la més costeruda salvant un desnivell de cent metres en poc més de mig quilòmetre (amb un desnivell mitjà d'un 20%). Esta serà la pujada més dura de tota la ruta però per sort no dura molt i quan arribem a la primera cota la costera se suavitza, però encara ens queda molt per a arribar al capoll de la serra.
Passsem el primer alt, el del Camaró, i continuem pels alts cap a l'Alt de Gumbí on, sempre resseguint la carena i la mollonada, girem cap a la mar a buscar l'alt del Racó del Moro. Mentre pugem un soroll ens avisa que baixen un parell de motos que deixen ben marcada la senda amb les roderes que fan.
Al coronar l'alt del Racó del Moro es descobreix la mar, i la plana que s'estén des de les faldes de la Serra fins allí. Conforme continuem pujant cap al Puntal si girem la vista enrere se dibuixa clarament la plana litoral que s'estén entre Orpesa i Alcossebre amb el Prat al bell mig.
La senda continua pujant lleugerament fins que, ja cap al final, s'empina novament just abans d'assolir el cim de la Serra al Puntal on hi ha unes antenes de comunicació.
Començant la pujada a la serra per la carrerassa de la Mollonada.


La Ribera de Cabanes.

La Lloma.

Molló dels que li donen nom a l'assagador.

El Puntal, la part més alta de la Serra.

Alt del Racó del Moro.

Després de descansar de la pujada continuem la marxa per la pista que corre per dalt la Serra fins al punt on enllaça per la dreta el camí que puja des de l'Aljub pel Racó de Gumbí fins ací. En este mateix punt abandonem la pista per on continua la carrerassa i el PR i trenquem a l'esquerra sense cap camí clar seguint unes fites que anem trobant i que ens encaminen a una llarga faixa que mira a la banda de la marina.
Encara que no hi ha senda mirant de no perdre les fites anem a buscar un baixador que ens portarà a la part alta del barranc del Diable. Ramiro que ens fa de guia no és la primera vegada que baixa per ací. Cal estar atents per a trobar el pas clau on ens toca ficar les mans per a salvar un cingle per la part més fàcil i, una vegada salvat, anem trobant un corriol entre el coscoll que enllaça amb l'antic corriol que baixava per dalt del barranc del Diable. A partir d'ací el camí és més fressat i clar i per dalt del barranc ens porta cap a la pedrera del Racó de Peret. Des d'ací tenim una visió més espectacular del barranc del Diable que la que hem tingut al començar la ruta quan el remuntavem per dins.
El castell de Miravet des del Puntal amb Penyagolosa al fons.

Baixant camp a través (amb fites) cap a la mar.


Fita que marca el camí a seguir.


L'únic tram complicat de la baixada.

Barranc del Diable des de dalt.



El barranc del Diable des de dalt.

A l'arribar a la pedrera tenim dos opcions de ruta, la primera i fàcil és baixar per l'esquerra (una fita marca el camí) a buscar la pedrera i, travessant-la, seguir pel camí que accedeix i que ens deixarà a la via de servei de l'autopista a pocs metres d'on hem començat la ruta. L'altra, que seguim alguns, és crestejar les penyes que dominen la pedrera i separen esta del barranc. Anem trobant alguns punts rojos que marquen l'itinerari a seguir. La cresta ens porta a l'altra banda de la pedrera i des d'ací baixem seguint passos d'animals a buscar el PR que corre als peus de les penyes enllaçant a pocs metres del punt on hem començat a caminar unes hores abans tancant així el cercle.
Cresta de la Pedrera.

Buscant el millor pas per a baixar.

El barranc del Diable i el Puntal des de l'autopista.



Ací està el track:


Powered by Wikiloc

I ací més rutes que comparteixen part del recorregut:

Serra d'Orpesa: barranc del Diable i canal de la Roca Roja
Volta per la Serra d'Orpesa


Més informació:

dissabte, 12 de gener de 2019

LLUCENA: VOLTA ALS ESTRETS DEL RIU PER LA CASA NOVA I LES ROQUES LLISES.

Tornem novament a Llucena i tornem a fer ruta al voltant del naixement del riu, la zona més espectacular de l'extens i interessant terme de Llucena. Esta vegada anem a seguir una ruta penjada per Francesc Garcés que passa per algunes de les sendes reucuperades fa ben poc per iniciativa seua i dels Amics dels Camins de Ferradura de Llucena.

Com altres vegades eixim des del naixement del riu. Després de les pluges de la tardor passada s'ha arreglat la pista però només fins ací, així que és tan fàcil arribar com difícil continuar amb un vehicle de quatre rodes.
El riu porta més aigua de l'habitual, però després de quasi dos mesos de sequera tampoc baixa massa ple i només deixar enrere el naixement l'aigua desapareix entre la grava. És llàstima perquè sempre és més bonic caminar acompanyat de la remor de l'aigua però per altra banda no ens hem de preocupar quan la pista travessa o va per dins del riu. Comencem a caminar prou ràpid per a entrar en calor doncs el fred de la nit acumulat a estes parts més fondes se'ns va clavant dins dels ossos.
Només eixir ens trobem de cara la roca de les Estaques on el riu fa una volta als peus de la roca i s'ha menjat la pista. Passada la roca retrobem la pista que corre per fora del riu i així podem avançar més de pressa fins que tornem a travessar el riu a l'altura del toll de les Anguiles on l'aigua que havia desparegut torna a aflorar.
Travessem el riu i de l'altra banda queda un rodal de pinar amb boix, reliquia dels boscos que cobrien fa unes dècades tots els voltants i al bell mig mou la pista i el camí que puja cap al mas de la Fos ( entre d'altres). La pista sovint s'arregla fins a este punt per a poder accedir als masos de la Fos i el Pla de Perol i este és un lloc d'on hem començat altres vegades a caminar estalviant-nos així algun quilòmetre. Un poc més avant queda la perduda pista que per casa Gatín pujacap a la Talaieta.
Seguim avançant ràpidament per dins del riu per a entrar en calor i en poc menys d'un quart d'hora seguint les voltes del riu arribem a la volta de la Pedrera, que es va menjar el Castell Follet.
Naixement del riu.

El riu que baixa normalment sec en este tram.

Passant sota la roca de les Estaques.

Encreuament de senders abans de la pedrera del Castell Follet.

Ací trobem un encreuament de camins i hem de triar. Per l'esquerra puja el camí d'Arminyà per on va el PR-CV-328 , recte es pot continuar remuntant el riu per l'Estret equipat per salvar els passos difícis, però nosaltres pujarem per la dreta pel camí que puja a la Casa Nova. La idea és seguir els passos de Francesc i pujar per la Casa Nova i baixar per Arminyà retornant pel riu.
Comencem a pujar sense massa pressa doncs este primer tram de pujada és el més dur de tota la ruta però el fred fa que les cames encara no s'hagen escalfat prou i se'ns agafa més del que voldríem. Per sort a meitat pujada hi ha un descans mentre travessem un llomet que s'allargassa cap a la Casa Nova. El descans ens dura poc perquè de seguida retorna la costera però ací s'ha recuperat millor el traçat del vell camí que puja fent voltes suavitzant així un poc la dura costera que hem de salvar fins que arribem al mas.
El camí ens porta a l'era del mas, situat en un canto de la muntanya que domina la vall del riu de Llucena que obre una llarga fos molts metres més avall. A l'era hi ha un cotxe i és que fins ací entra una pista des del mas del mas del Collet que segueix més o menys el vell camí que enllaçava els dos masos. Nosaltres no la seguirem sinó que travessant l'era passem entre dos masos en direcció a la Moleta i les Roques Llises tal com ens informen uns rètols amb els colors blanc i blau dels "Amics dels camins de ferradura de Llucena".
El camí que ens trobem és un camí en perfecte estat que baixa cap a un fondal. El camí es troba despedregat i "enterrat", açò és tapat de terra, que era com se deixaven antigament els camins per a caminar còmodament. En este cas la dura faena de despedregar, recuperar la vella caixa del camí i enterrar fa que siga ben plaent de caminar mentre baixem a buscar un barrancusset que davalla des del Contador de la Lloma Bernat. Ací mateix hi ha el pou Rossell, també recuperat on hi ha una aigua clara i, a la vora, un poal per poar-la. Un grapat de branques la protegeix dels animals.
Continuem camí i dalt nostre hi ha els cingles que volten la llarga Lloma Bernat. En una carrasca vora camí trobem un rètol que ens assenyala que la penya de dalt és la Roca del Tornero
Hem deixat enrere el terme de Llucena i continuem per dins del terme de Xodos, de fet un poc abans del Tornero enllaçava l'antic camí que anava de Llucena a Xodos fent la volta a la Lloma Bernat, perquè el camí ver evitava la volta pujant a dalt de la Lloma i baixant pel mas de la Lloma o pel Pla de la Lloma, que pels dos llocs es pot anar.
Des del camí podem disfrutar de la Fos del riu de Llucena i, de l'altra banda, de l'Ombria d'Otrelles, el Raconàs, el Cabeço Pelat i el Capoll de la Carrascosa així com també de les Roques Llises que donen nom al mas que queda al darrere.
Quan el camí gira cap a la Lloma destaca el crebadal de la Roca Trencà, on grans blocs s'allargassen roca avall fins al mateix camí. Ací trobem una vegetació més humida que creix a l'ombria i entre les penyes.
Travessem el barranquet dels Forns que davalla dels cingles de la Lloma i deixem enrere l'ombria eixint al sol de la Solana de les Retures. A dalt de tot es veu el mas de la Crebà que domina bona part del riu de Llucena bastit com està al canto de la Lloma. Travessant la solana ens trobem una aixada enmig del camí, i ens sorprén. Un poc més avant en trobem una altra i altres ferramentes deixades així que pensem que els amos no estaran molt lluny encara que hem de fer un bell tros de camí fins que els trobem. Arribem primer a un encreuament de camins marcat amb paletes. Nosaltres hem d'anar a l'esquerra cap a les Roques Llises, però un poc més avant hi ha els "Amics dels camins de Llucena" esmorzant i ens acostem a saludar i agraïr-los el gran treball que estan fent per a recuperar els vells camins.
Pujant cap a la Casa Nova amb la Lloma Bernat al fons.

El Cabeço Roig domina els cingles que cauen des d'Arminyà.

Tram on es conserva el traçat de l'antic camí.

La Casa Nova.

La Roca Noguera que tanca pel sud la Lloma Bernat

Baixant de la Casa Nova cap al pou Rossell.

El pou Rossell a la vora del camí.

Tra desbrossat i aterrat al Tornero.

Travessant sota la Roca Trencada.

La Roca Trencada.

Entrada a l'Estret del riu de Llucena.

"Autopista" senderista.

La ferramenta que cal per a netejar camins.

El Pla de Valero. Al fons la Lloma de la Carrascosa.

Els amics dels camins de ferradura esmorzant al sol.

No ens entretenim molt perquè hi ha qui ha d'estar pronte de tornada a casa així que ràpidament reprenem la marxa per un camí que baixa cap al riu i què, malgrat que s'ha netejat, ara ens sembla bast i difícil de passar. A lo bo s'acostuma u molt pronte!
El camí que seguim ens baixa fent unes voltes fins al riu just a dalt de l'Estret (on hi ha unes grapes per a poder passar-lo). Nosaltres no passem per l'Estret sinó que travessant el riu pugem per l'altra banda cap a les Roques Llises. El camí salva una forta costera però molt ben negociada fent voltes de manera que no es fa gens pesada. Anem per la solana i de l'altra banda queda l'Ombria d'Otrelles coberta d'un pinar que contrasta amb els ginebres que creixen al nostre voltant.
Després d'un bon tros de pujada esquivem les roques que precedeixen al mas i arribem al mas de les Roques Llises pels grans bancals que encara es treballen entre les Roques i el tossalet de l'Erassa.
Ens aturem un moment al mas i estem tentats d'estar-nos una bona estona assentats al pedrís i disfrutant del sol però cal continuar i ho fem per un dels molts camins que passen pel mas. A la punta de l'era un seguit de rètols ens informen de tots els camins que podem seguir: a l'Estret, la Casa Nova (d'on venim) i la Moleta, a la Noguereta i a Xodos, a Otrelles i el Polit, a la Carrascosa i Penyagolosa o a Arminyà i Llucena que és el camí que seguim. Es nota que l'amo del mas és senderista i ha fet un gran treball per recuperar els camins que en passen, gràcies Francesc!
Baixant al riu de Llucena.

Part de dalt de l'Estret del riu de Llucena.

Seguint el camí de les Vinyes cap a les Roques Llises.



Grades per a salvar el cinglet.

Mas de les Roques Llises.


Les rutes que es poden fer des de les Roques Llises.
El camí ens baixa per la pallissa que queda mirant cap al barranc de la Fontassa que separa les Roques Llises d'Otrelles. Baixem cap al barranc pels vells bancals de la solana i el travessem pujant per l'ombria on creix el pinar. Deixem ací també un camí que entra a la Fontassa i a Otrelles i continuem pel camí d'Arminyà que ara també està més net del que ha estat en anys. El camí travessa el pinar i fa la volta al serrat on s'alçava el mas d'Otrelles. Quan fem la volta se'ns obre al davant la vista riu avall amb Llucena al final de tot.
El camí comença a baixar cap a la Foia on s'alça el gran mas d'Arminyà. Per ací passa la ratlla que parteix termes entre Llucena i Xodos de manera que les cases del mas queden partides entre dos pobles.
Per Arminyà passa el PR-CV-328 i seguint-lo avall s'arriba al riu just al punt on l'hem abandonat fa unes hores. Per allí segueixen la majoria dels companys però Àlvar i jo decidim fer la volta un poc més completa continuant fins al mas de Bernús i baixant pel mas de la Fos. Així que continuem pel PR que ens portarà fins a Bernús.
El camí baixa al barranc dels Bassis entre un carrascal jove i espès i després de travessar-lo comença a pujar cap al mas del Vincle, mig enrunat, on trobem un nou enforcall de camins: per la dreta puja el camí que per la font dels Bassis puja al Polit, també recuperat pels "Amics" i per on passa l'Ultraferradura de Llucena. Nosaltres seguim el PR que puja cap al mas de Bernús per una costera que es fa dura doncs ja portem vora 900 metres de desnivell de pujada a les cames.
El Cabeço Roig des de les Roques Llises.

Travessant l'ombria d'Otrelles.

La Casa Nova des de l'altra banda de riu.

La Lloma Bernat.

La foia i mas d'Arminyà.

Aljub d'Arminyà.

El Cabeço Roig des d'Arminyà.
Arribem al mas de Bernús i continuem camí pel PR ... fins que ens n'adonem que anem mal. Cal abandonar el PR i seguir per dalt de la font del mas uns metres on de seguida trobem el vell camí que baixa al riu per la Fos.
El camí també comença a baixar entre carrasques cap al barranc de la Font de la Servera. Travessem el barranc i pugem altra vegada per un pinar que ens acompanya fins que coronem a un collet que separa el tossal de Peret del llarg llom que s'allargassa des de la Canaleta. Només passar el coll el paisatge canvia com de la nit al dia. El pinar deixa pas a un matollar que cobreix les vessants que davallen ràpidament cap al riu i les vistes des d'ací són espectaculars. Així ho deuen pensar també les cabres que s'estan a la vora i que espantem al nostre pas.

Mas del Vincle.

Arminyà i la Lloma Bernat des del mas de Bernús.

Font i mas de Bernús.

L'ombria del tossal de Peret.

El riu de Llucena des del tossal de Peret.

Camí de la Fos.

Baixem tan ràpidament com ens permeten les cansades cames a buscar el mas de la Fos que deixem a la dreta i continuem avall travessant el camí que entra al Pla del Perol encarant l'últim i bonic tram de baixada fins al riu de Llucena.
Ja només ens queda seguir riu avall cosa d'un quilòmetre per arribar al naixement del riu completant una ruta tan bonica com dura, sobretot pel ritme que hem dut tot el matí.


Ací està el track:


Powered by Wikiloc

I ací altres rutes que comparteixen part del recorregut:

mas de la Costa - mas de les Roques Llises
Camins de Llucena: camí d'Atzenenta, la Llometa, la Casa Nova i el riu 
L'estret del riu Llucena.
Llucena: noves sendes per vells camins 
Cabeço Roig i Lloma Saltadora des del riu de Llucena

Més informació:

  • Escrig Fortanete, Joaquin coord. ( 2011) La Llucena masovera 
  • (1909) Minuta del término municipal de Lucena del Cid Ed. IGN
  • Muncharaz Pou, Manuel (1984) Proposición de clasificación de las vias pecuárias de Lucena del Cid  Generalitat Valenciana
  • Escrig Fortanete, Joaquin coord. (2000) Mongrafia de Llucena Ed. UJI
  • Escrig Fortanete, Joaquin (1998) Llucena: una historia de l'Alcalatén Ed.UJI
  • Roncero i Ventura, Enric (1998) Penyagolosa. Mapa i guia excursionista.. Ed. Alpina
  • Ajuntament de Xodos
  • Fuster Puig, Pau (2008) Xodos. Mapa del terme municipal. Ed.XO2 naturalment
  • Fuster Puig; Pau (2010) Vistabella del Maestrat. Mapa i guia excursionista. Ed. el Tossal cartografies