dissabte, 20 de febrer del 2016

VOLTA PELS CAMINS DE FERRADURA DE LLUCENA: LES FLEIXES, LA MOSQUERA, CAMPREDÓ I LES COLATXES.

Tornem a Llucena per a xafar els nous camins oberts pels Amics dels Camins de Ferradura que estan duent a terme una encomiable tasca de neteja i recuperació dels antics camins del terme, per on tants matxos i masovers han passat al llarg dels anys des de casa al treball i del mas al poble. Esta vegada ho fem seguint una circular que enllaça quasi tots els camins netejats al llarg d'esta temporada i que ara ja estan en perfecte estat per a disfrutar-los passejant per ells, així hem pujat per les Fleixes al mas de Lliberato, seguint cap a la Mosquera i des d'allí al Campredó, continuant per les Colatxes i la Selleta al mas de les Figues. Una bona col·lecció de sendes per a ampliar les rutes que es poden fer al voltant del riu de Llucena.Però anem a poc a poc.

Per a començar la ruta ens hem acostat al dipòsit d'aigua potable que hi ha quasi al començament del barranc de Casotes on hi ha lloc per a aparcar els cotxes, i des d'ací hem seguit una pista que puja al Pla de l'Assut, passant a vistes del mas de l'Assut que hem deixat a l'esquerra quan ens hem endinsat en un bonic pinar entreverat amb algunes grans carrasques.
Dipòsit d'aigua.
Seguint la pista hem arribat al punt on travessa el pas del mas de Colomines, que baixa des de la Mosquera, i ací hem trobat les primeres marques blanques i blaves amb que els Amics marquen les sendes recuperades. Un cartell ens informa que per ací s'arriba al mas de Xiva en 2 km, entre molts altres llocs.
Mas de l'Assut.
La senda de pujada pel mig del pinar es agradable i de seguida ens trau el fred del matí del damunt. Hem deixat els 0º al barranc i conforme pujant la temperatura, almenys la corporal, va pujant encara que anem sempre a l'ombra i el sol, que ja calfa al poble, no el vorem fins molt més tard.
La primera part de la pujada és prou costeruda, la segona menys perquè va fent revoltes per tal de suavitzar la pendent, fins que eixim del pinar just quan una línia elèctrica talla per dalt del pas.
Ací abandonem l'assagador i els fils de la llum, que pugen junts pel barranc del Bosc cap als Oriassos, on hi ha els cirerers de Pantorrilla (i per on passarem més tard) i agafem a la dreta la senda de les Fleixes, que passa sota el mas i els cingles de les Fleixes.
Senda de les Fleixes.
La senda continua pujant però més a poc a poc. A més des d'ací hi ha unes vistes magnífiques de Llucena, de l'altra banda del riu però quasi a la altura dels nostres ulls, i també si anem mirant endarrere veiem el barranc del Gorgàs i al fons los Morrones i el Tis de Villahermosa.
I és que el riu de Llucena aprofita ací una gran falla que des de l'Alcora i passant per Llucena arriba a Benagualit. Ací la gran falla continua pel barranc del Gorgàs amunt travessant el coll de Portapous i continuant per la vall del riu Villahermosa entre el Tis i Penyagolosa.
Barranc del Gorgàs.
Just quan passem per dalt del racó de les Fleixes ens ixen al davant tres cabres que fugen avall. L'altra vegada que vam vindre també vam ens va eixir una cabra quasi al mateix lloc, i és que és un dels primers llocs on pega el sol de matí, un bon lloc per a entrar en calor i nosaltres ho aprofitem mentre disfrutem uns moments del paisatge que s'obre als nostres peus.
Continuant camí passem sota el mas de les Fleixes, ben a prop però no a vista, abans d'arribar a la font de la Solana, emblanquinada i neta però sense aigua a causa de la llarga sequera que patim.
Llucena des de la font de la Solana.
Des de la font la senda encara puja un poc més fins al mas de Lliberato. Per ací passa una pista que puja des del pont al mas de les Fleixes. Nosaltres la seguirem a l'esquerra però abans ens desviem uns metres per a vore la pedra de Lliberato on hi ha gravades les inicials i la data. Una curiositat del terme.
La pedra de Lliberato.
Cal dir que ací els senders netejats i marcats es bifurquen; recte per la pedra continua el camí del mas de Xiva i la Creu de Xiva, mentre que per l'esquerra i seguint la pista ens encaminem cap als Oriassos.
Pista a les Fleixes.
A la nostra dreta queda un ample fondal on estan els bancals del mas de Xiva, ara quasi tots erms, mentre que per la vora de la pista encara podem vore algun bancal treballat.
Passem un ample collet i davant nostre apareix Penyagolosa, sempre omnipresent per estes terres, i un poc més avant trobem l'única bifurcació de la pista. Recte continua al mas de les Fleixes pel mas dels Oriasssos. Nosaltres seguim les marques que ens fan girar a la dreta i baixar a buscar la capçalera d'un barrancusset continuant sota unes carrasques que s'han escapat de la destral i els incendis.
Davant nostre hi ha un mas nou, bastit dins d'una clotada i ens passa un cotxe que hi va i la veritat és que dona alegria trobar gent als masos, i també tranquil·litat de saber que en cas de necessitat hi ha on acudir.
Penyagolosa des dels Oriassos.
La pista baixa fins a uns cirerers i gira cap al mas nou. Nosaltres no el seguim, ací deixem la pista i seguim el camí vell que remunta unes clapisses cap al mas de la Llidona.
Just per ací passa també el pas del mas de Colomines, que havíem abandonat abans de les Fleixes. Llàstima que ja no passen raberes perquè fora una opció més per a fer la ruta.
Clapissa de pedres abans de la Llidona.
Seguim cap al mas de la Llidona però sense arribar. Un bell tros abans ja veiem a l'esquerra la continuació del camí que continua planer cap a la Mosquera.
Passem unes crebades i de seguida arribem a vista de la Mosquera de dalt, voltada de bancals abandonats que poc a poc van solsint i tapant el camí.
Penyagolosa i el barranc de la Mosquera.
Abans d'arribar passem pel pouet del mas, d'aigua naixenta, que queda just baix del camí. L'aigua és clara i neta tot i que no té cap manteniment.
Senda entre bancals arribant a la Mosquera de dalt.
El mas de la Mosquera de dalt es troba quasi completament assolat. Les poques teulades que encara aguanten no passaran de la propera gran nevada i a les parets es van obrint clavills que amenacen la seua verticalitat. Però el lloc sorprén per les vistes que hi ha, enclavat en un rellomet que es projecta cap al barranc del Bosc i envoltat per bancals ermats coberts d'herba.
La Mosquera de dalt.
El barranc del bosc (o de la Mosquera) queda davant nostre, i de l'altra banda (a l'ombria de les Fleixes) creix un bosquet frondós de carrasques i pins, un vertader miracle en una terra assolada pel foc.
Antics bancals a la Mosquera de Dalt.
Des de l'era continuem pel camí que duu a la Mosquera de baix i ens sorprén sentir veus. Pel mateix camí que anem però en direcció contrària pugen un grup de senderistes que es distingeixen a la llunyania i com sovint passa al cap de poc ja ens hem trobat. Ens saludem amb la sorpresa de qui troba aigua al desert perquè els camins de Llucena no són (encara) massa transitats, i amb l'alegria de vore que gràcies a la tasca de recuperació dels Amics poc a poc ho són més. Més alegria al reconèixer entre els caminants una cara coneguda d'haver compartit rutes i senders.
Després de l'agradable troballa continuem camí fent la volta sense perdre altura cap al mas de la Mosquera de baix.
La Mosquera de baix.
La Mosquera de baix està en tan mal estat com la de dalt, o pitjor, i és llàstima perquè presenta algun element arquitectònic curiós com una terrasseta a la cantonada d'una casa.
Des d'ací baixa un magnífic camí empedrat cap al barranc de Casotes, per on passava el camí real a la Foiagenta i les Torrecelles. Al camí que baixa a banda de les marques blanques i blaves dels Amics també veiem unes marques blanques mig esborrades. M'alegre a saber de vore-les tot i que els anys no els han sentat molt bé. Eixes marques les vam pintar l'any 2002 quan vam netejar el camí (no tan bé com ara, per supost) per tal de pujar en la tradicional pujada a peu des de Sant Pasqual a Sant Joan de Penyagolosa que, cada any, fa el Centre Excursionista de Vila-real.
Eixe any vam decidir pujar per Llucena per fer nit al Prat. No ho vam repetir i vam retornar al traçat original per Costur doncs l'etapa fins a Llucena pel Salt del Cavall se'ns va fer massa llarga.
Marques noves i velles al camí de la Mosquera.
Nosaltres des de la Mosquera de baix vam seguir un pujador entre bancals fins al Camp Redó, ara seguim avall cap al barranc de Casotes però no arribem. Quan encara estem prou amunt trobem el camí que puja directe al Campredó de baix, seguint el Pas Real de les Torrecelles.
encreuament de camins.
La senda puja fent voltes pel mig del pas, amunt per una forta costera sota els pins. Quan eixim del pinar el pas continua a la dreta cap a la Mosquera de baix, que queda quasi a la nostra altura, mentre que el camí del Campredó continua per un rellomet que enfila cap al mas.
Camí del Camp Redó.
Abans d'arribar i als seus peus hi ha la Planícia del Camp Redó, on encara trobem bancals treballats, i just dalt es troba el mas, a un canto obert a tots els vents.
Planícia del Camp Redó.
El mas, gran on van arribar a haver fins a cinc cases ara es troba buit i mig assolat.
Aprofitem l'era per a fer un mos amb bones vistes de Llucena, el barran de Casotes als nostres peus i, com a teló de fons, la Lloma Bernat, la Talaia i la sempre omnipresent Penyagolosa.
Camp Redó de baix.
Després de recuperar forces continuem cap al Camp Redó de dalt, mas més gran i més antic, per un camí entre parets que passa per un gran bancal d'on segurament li ve el nom doncs és més bé arrodonit.
Descansant a l'era.
Els bancals que queden baix del mas es troben encara treballats doncs és una terra bona, plana i fàcil de treballar. El mas se'ls mira des de dalt i se'ls mirarà encara molt de temps doncs els edificis es troben en prou bon estat i fins i tot hi ha un parell de cases arreglades.
Camp Redó de dalt.
Passem per darrere del mas i deixem el camí que baixa de la lloma a buscar el pas de la Lloma Bernat, que  baixant de la Lloma va sempre per la part més alta a buscar el Tossal de Gossalvo, i seguim avall per un camí que baixa quasi recte a buscar el barranc de Casotes.
Senda a la font Nova.
El camí baixa un bon tros recte i després trenca a l'esquerra a buscar la Font Nova, separada un poc del camí. La font devia estar totalment tapada pels esbarzers però gràcies a la neteja feta s'hi pot arribar i fins i tot tastar l'aigua si hi ha necessitat.
La font Nova.
Continua camí avall cap al barranc de Casotes, pel Burgàs, on després del foc les carrasques creixen amb força colonitzant la vessant.
Baixada al barranc de Casotes.
Arribem finalment a la pista del barranc de Casotes. Travessem la pista i el barranc i seguim per un camí que puja cap al mas de la Colatxa.
Mas de les Colatxes.

El camí puja cap a la Selleta per tota la solana del barranc, i traspon per un collet prop d'on era el bassot de la Selleta que queda dins del pas que puja des del riu a la Talaia.
Pujada a la Selleta.
Baixem per l'altra banda en una zona de pinar cremat on ara creixen els pins jòvens tan junts que seria impossible passar sense la gran tasca de neteja que han fet els Amics, obrint-se pas en l'impenetrable bosc.
Tram de pinar espès.
Baixem pel pinaret fins que trobem la pista de la Talaia, que seguim uns metres abans de continuar per l'altra banda cap al mas de les Solanes.
Ací ja estem en terreny conegut perquè no fa ni dos mesos que vam passar pujant cap a la Talaia en una altra gran ruta.
Abans d'arribar al mas trobem a la dreta un antic forn d'algep. Queden les restes del forn, d'una caseta a la vora per a descansar l'encarregat del foc, i un poc retirat el terrer d'on es traia l'algep.
Fornet d'algep.
El camí arriba a un pla on hi ha bancals d'oliveres i ametlers ja florits.
Planet treballat a la Solana.
Cal anar atent perquè abans de travessar-lo del tot per l'esquerra mou el magnífic camí de ferradura  que baixa al mas de les Figues; ample, empedrat i ben traçat, fent voltes als llocs més costeruts i buscant sempre el millor pas ve a buscar un barranquet i per la vora entra al mas per la part alta.
Camí de la Solana a les Figues.
Passem el mas i baixem al riu, seguint per dins fins al mas de Mollon on ens toca eixir-ne i ho fem seguint la sèquia que des del Molí del Gat (o de Gossalvo) travessa per uns arcs el riu per a regar les hortes de l'esquerra del riu.
Aqüeducte al mas de Mollon
Seguim la sèquia fins al pont del mas de Mollon, i ací ens aturem per mirar quina fòra la millor manera de tornar al lloc d'eixida.
Seguint la sèquia.
 En això que passa un veí del mas d'Hilario i ens explica les tres opcions que tenim: seguir per dins del riu la ruta dels molins, que ja coneixem; continuar pel mas d'Hilario a buscar el mas de Pere, per on passa el PR-79; i seguir la sèquia, que no ens aconsella perquè hi ha llocs difícils de passar.
Pont del mas de Mollon.
Al final li fem cas i seguim pel mas d'Hilàrio un camí que passa per la falda del Castellar, deixant a la dreta les hortes que voregen el riu, fins que arribem al mas de Pere, des d'on baixa al riu a l'altura del Molí l'Assut.
Mas d'Hilario.
Per fer més entretinguda la tornada fem drecera per la sèquia que salva el barranc de Casotes per un arquet abans d'enllaçar amb la pista de les Torrocelles, que remunta el barranc i que fins al dipòsit (i un bell tros més) està encimentada.
Aqüeducte al barranc de Casotes.
Acabem així la caminada però no la jornada que acaba com sempre al bar del poble on trobem el veí que ens ha aconsellat donant-li les gràcies per haver-nos aconsellat el bon camí.
Tornant al dipòsit.


Ací està el track:


Powered by Wikiloc


I ací altres rutes que comparteixen part del recorregut:

La Talaia de Llucena des del mas de les Figues
A la Costa per la font Podrida i retorn pel barranc del Gorgàs.


Més informació:
  • Escrig Fortanete, Joaquin coord. ( 2011) La Llucena masovera 
  • (1909) Minuta del término municipal de Lucena del Cid Ed. IGN
  • Muncharaz Pou, Manuel (1984) Proposición de clasificación de las vias pecuárias de Lucena del Cid  Generalitat Valenciana
  • Escrig Fortanete, Joaquin coord. (2000) Mongrafia de Llucena Ed. UJI
  • Escrig Fortanete, Joaquin (1998) Llucena: una historia de l'Alcalatén Ed.UJI
  • Barberà i Miralles, Benjamin (2002) Catàleg dels molins fariners d'aigua de la província de Castelló
  • Hotel Llucena
  • Cartoweb
  • Llucena. La perla de la muntanya.







dissabte, 13 de febrer del 2016

DE TALES A SUERA PER LA PENYA DE MARCO I LES ÀGUILES

Encara que la serra d'Espadà la tenim prou xafada sempre hi ha racons desconeguts i sendes que no hem xafat. Així entre Suera i Tales hi ha un parell de sendes que, per un motiu o un altre, no havíem pogut recòrrer encara i hui que havíem de fer una ruta curta ha estat el dia triat.


De bon matí hem eixit de Tales disposats a recòrrer la senda del barranc de la Pedrera, pujar a la Penya de Marco i passar pel camí de les Àguiles i encara que no les teníem totes al final hem pogut acomplir el nostre objectiu.
Començament de la ruta.
Eixim de Tales per davant de les piscines, per un camí que travessa l'horta de la Sèquia Nova que s'estén per la revolta que fa el riu als peus del poble.
Hortes de la Sèquia Nova.
Seguim un caminal que baixa al riu, ara sec, i continuem riu avall un parell de centenars de metres abans de trobar un camí a l'esquerra que ix del riu i puja per l'altre costat i ens acosta a una urbanització on trobem el camí de la Pedrera.
Camí de la Pedrera.
El camí travessa garroferals, antics bancals abandonats i algunes casetes noves construïdes entre el pinar, sempre prop del barranc de la Pedrera, enfilant cap a les muntanyes.
Camí de la Pedrera.
Travessem el camí vell de Suera a Onda i seguim un tros més entre unes cases noves fins que el camí ample s'acaba i deixa pas a una senda estreta que se n'entra al pinar que creix i cobreix tots els antics bancals que pugen fins al capoll de les muntanyes.
La senda va pujant entre els antics bancals de pedra seca molt ben construïts i conservats tot el pas dels anys i el nul manteniment.

Només per poder disfrutar del treball de la pedra seca ja paga la pena fer esta senda. Si a això li afegim el pinar ombrívol que la cobreix fa que siga tot un plaer el recorrer-la.
On tenim algun dubte les fites i marques de pintura ens ajuden a no perdre la senda, i seguint-les arribem a un collet dalt de la Foieta.
Baixant a Cavallera.
Baixem per la Foieta de Cavallera a les Hortes de Cavallera, totes dins la gran partida de Cavallera situada vora riu a la part de baix del terme de Suera que confrontava amb l'antiga alqueria musulmana de Cavallera, ja dins del terme d'Onda.
Camí vell de Suera a Onda.
Ací retrobem el camí vell de Suera a Onda, que seguim cap a Suera travessant les Hortes. Ara el camí és ample i formigonat tot i que ja fou camí de carro molt abans de fer-se la carretera i és molt més dreturer que esta.
Suera des del Solaret.
No fem molt de tros per ell que de seguida trenquem a la dreta per un entrador que puja a una bassa i una caseta. Sense tocar-les i per l'esquerra continua una senda evident que hem de seguir de pujada al Solaret.
Assegador
A meitat pujada enllacem amb l'assegador del Cementeri, que des de les Àguiles baixa pel cementeri a travessar el riu i puja per ací cap a Cantallops. No serà la darrera vegada que en seguirem un tros doncs coincideix en part amb el traçat de vells camins encara en ús com el que seguim.
Deixem a l'esquerra el corral de Garcia, i seguim pujant fins que arribem a un llosar on per l'esquerra puja el camí de Fanzara.
Enllacem amb el camí de Fanzara per on ara està traçat el PR-CV-161 i seguim amunt per un pinar espès cap al collet de Cantalobos.
El camí traspon el coll i continua per l'altra banda, vorejant la capçalera del barranc de la Pedrera on queda la partida de Cantalobos. Nosaltres hui no seguirem eixe camí sinó que agafem un sender menys evident que per l'esquerra mou amunt cap al pic que queda dalt nostre.
El Montí des de Cantalobos.
El sender enfila recte amunt en un primer tros, i després va girant fent la volta al piquet de Cantalobos. Tot i què no és un sender massa xafat és prou clar i algú passa i s'ha molestat en netejar-lo un poc.
Finalment acaba a uns bancals treballats i travessant-los arribem a la pista de Cantalobos.
Pujant bancals cap a la Penya de Marco.
La nostra següent fita del dia és la Penya de Marco, i la tenim just davant només hem de trobar la manera de pujar-la. Així que seguim la pista amunt i, abans de que acabe a un collet trenquem a la dreta pujant al recte uns bancals abandonats on la malea creix poc i no es veu el groc de la flor de l'argelaga.
Cim de la Penya de Marco.
Així de bancal en bancal i seguint els senderols dels animals arribem a dalt de la Penya de Marco sense punxar-nos i molt millor del que havíem imaginat. Però encara ens queda la baixada.
Suera des de la Penya de Marco.
Fem un mos per celebrar que ja som dalt mentre disfrutem de les magnífiques vistes que tenim. Cap a l'est es veu Onda i el Montí amb la Plana darrere fins a la mar. Cap a l'Oest les Benalises i les muntanyes per on va la ratlla de Villamalur. Pel nord queda la Mola i Xiclà i al sud Suera.
Baixant de bancal en bancal.
Comencem a baixar seguint l'alt cap al nord, per on bassa un assegador completament intransitable. De fet ens toca anar per dalt la paret de pedra que en marca el límit. Així que només podem baixem per l'esquerra cap a uns antics bancals i, de bancal en bancal, anem baixant cap al barranc de les Vinyes.
Arribem a una caseta on entra una pista i la seguim cap al pla de l'Algepsar.
Ací trobem un bon pla plantat d'oliveres, algunes més que centenàries, i també uns homes a una caseta a qui preguntem la millor manera de tornar a Suera. Sembla que hi ha un camí que baixava pel barranc però no ens el recomanen així que continuem cap al pou de l'Algepsar i la carretera a buscar el camí vell d'Ayódar.
Pla de l'Algepsar.
Travessem el pla i just abans d'eixir a la carretera queda a la nostra esquerra una casa mig assolada amb un pou curiós pou al costat. Es tracta de l'antic algepsar que va estar en funcionament fins als anys 40 i on es coia l'algep d'un terrer proper.
Pou de l'Algepsar.
Eixim a la carretera i la seguim avall uns tres-cents metres fins que arriba a un desmonte. Per l'altra banda s'agafa la pista de Benalises. Nosaltres però no passem el desmonte sinó que continuem per un camí ample que puja a l'esquerra prou costerut.
Carretera d'Ayódar a l'Algepsar.
El camí ample puja a un capoll on hi ha un gran corral, i és que per ací també passa un altre dels assegadors que travessen el terme unint les diferents partides on baixaven a extremar les raberes de l'Aragó.
Pla de l'Arrier.
Travessem el Pla de l'Arrier que queda a la part de dalt del tossal, i per l'altra banda continuem per un dels assegadors que pujava fins al corral.
Assegador del Malladar.
Quan baixem a un collet on hi ha un parany ens ve per l'esquerra el camí d'Ayódar que no puja al Pla de l'Arrier sinó que fa la volta per l'est.
A partir d'ací la pendent es suavitza mentre seguim el vell camí on encara es nota el treball de construcció fet per tal de suportar el pas del trànsit de persones i cavalleries entre els dos pobles.
Camí d'Ayódar.
Seguint el camí fem de baixada la Pujada de Maldo, passant pel costat d'un altre corral, el de Pere, i arribem novament a la carretera que ha fet molta més volta per a baixar fins ací.
Suera des de la Pujada de Maldo.
Travessem la carretera passant per la vora de la Granja dels Aguilars, on hi ha un curt tram on el camí vell ha desaparegut, però de seguida arribem al camí de Villamalur, ara convertit en una ampla pista i la seguim a l'esquerra cap al riu.
Sèquia de la font del Riu.
Arribem a la rambla del Riu, on conflueixen els barrancs de Castro, del Palmeral i seguim riu avall passant per la vora de la font del Riu, d'on naix una sèquia que alimenta els vells llavadors, reconvertits primer en piscina i ara en àlberg, i que continua per a regar les hortes de Baix del Pont.
Plaça de Suera.
Entrem a Suera pel camí de Villamalur i la travessem, passant per la Plaça i el calvari fins a la Font Seca on ens venen ganes d'arremullar-nos amb la cervesa del bar. Però encara ens queda un tros per a acabar la ruta, i hem de fer l'última senda del dia.
Cementeri nou.
Des de la Font Seca travessem la Nova Suera pel camí del Cementeri seguint el traçat (i paletes que n'informen) de la Volta a la Campana.
Senda d'accés al camí de les Àguiles.
Per la dreta del cementeri continua la pista que puja fins que, a la dreta, trobem una senda nova, oberta i netejada pel club de muntanya de Suera per a la carrera i que en una llarga diagonal per la vessant puja a buscar l'assegador del Cementeri (que pujava al recte per la divisòria d'aigües).
Camí de les Àguiles.
Quan arribem ens trobem amb el camí de les Àguiles que pujava pel que ara és Nova Suera. Des d'ací seguim amunt el camí i l'assegador, recuperat pel CM Serra d'Espadà com bé informa un gran cartell a l'entrada.
Pujada a les Àguiles.
La senda puja amunt amb una pendent considerable, o serà que ja portem prou quilòmetres a les cames per a que pique la costera i puja a enllaçar amb la senda de les Àguiles que des de Tales recorre els cims fins al collet del camí de Benitandús.
Cim de les Àguiles.
Deixem a la dreta la senda que baixa al camí de Benitandús (quasi a tocar) i continuem avall per la senda de les Àguiles que passa per dalt dels cingles que cauen cap al riu Veo.
Crestejant les Àguiles.
Les vistes sobre el riu Veo i també les que queden cap al riu de Sonella a la banda de Suera són magnífiques.
Senda de les Àguiles.
Un mar verd de pins ho cobreix tot fins on els ulls arribeni la senda continua sota el pinar.
Mentre baixem deixem primer a la dreta una senda que davalla a buscar la carretera de Veo i un poc més avant a l'esquerra una altra que continua fins a la pista del Cementeri de Suera.
Camí Entre-rius.
La senda baixa per la partida Entre-rius, que com deixa clar el topònim es troba entre els dos rius; Veo i Sonella, seguint sempre la divisòria d'aigües.
Després de travessar una pista trobem a la dreta una caseta al lloc que anomenen el campament. Preguntant a un home ens diu que allò és el campament i és que ací hi havia un campament de la joventut de Falange, segons alguns autors al mateix lloc on en altres temps va haver un campament carlista durant el setge de Tales de la tercera guerra carlista.
Arribant a Tales pel Campament.

I deixant enrere el campament arribem a la carretera de Suera que aprofitem per passar el riu Veo pel pont arribant a Tales i, com no, cloent el dia davant d'una cervesa.


Ací està el track:


Powered by Wikiloc



I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

D'Artesa a Suera. Caminant per l'altra serra d'Espadà
Antics camins de Tales
De Suera a Ayódar pel camí vell i tornada per la rambla de Villamalur
Suera - camí fanzara - suera
Tales - òrguens - benitandús

Més informació:
  • Senders de l'Ajuntament de Tales
  • Llop Goterris, X. (2013) 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà accessible a la web
  • (1908) Minuta del MTN de Tales IGN
  •  Fausto, Vicent (2009) Caminant per Suera
  • Ajuntament de Suera
  • Llop Goterris, X. (2013) 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà accessible a la web
  • Estall i Polés, Vicent (2006) Toponímia dels pobles valencians: Suera Ed. AVL accessible a la web
  • Gimeno Estornell, Vicent (2006) Notícies per a la història de la vila i parròquia de Suera Ed. Diputació de Castelló
  • (1909) Minuta del MTN de Sueras IGN
  • (1987) Clasificación de las vias pecuárias existentes en el término municipal de Suera. Generalitat Valenciana