dissabte, 30 de desembre del 2017

GR 333: D'ALCUDIA A VILLAMALUR TORNANT PEL GR 36


Per a finalitzar l'any ens acostem a Alcúdia per a estrenar el nou GR que recorre els pobles de la mancomunitat Espadà-Millars, el GR-333 que enllaça els 15 pobles (i 2 aldees) que la conformen.
Aprofitant que al conter oficial de wikiloc de la Mancomunitat s'han penjat els tracks de tot el recorregut ens acostem a Alcudia amb la idea de fer una circular seguint primerament el nou GR-333 i retornant a Alcudia pel vell GR-36 que travessa tota la serra d'Espadà.
Així que des de la plaça del poble eixim per la part alta a buscar la font de Sant Pere per on passen els dos senders. Des d'ací continuem pel camí de Villamalur (i de Xinquer) que mou pel costat de la font seguint el riu de Veo amunt. Arribem en quatre passes a una bifurcació de camins. Per la dreta continua el camí de Villamalur per on va el GR-33 remuntant la Barrancada cap al coll de Molina. Eixe serà el nostre camí de tornada. Nosaltres ara seguim per l'esquerra el GR-333 camí de Xinquer amunt, remuntant el riu de Veo que ací de riu només duu el nom.
El camí alterna trams per dins del riu amb altres que va per fora, per la vora dels bancals de velles oliveres, molts d'ells ara perduts i emboscats.
Fuente de San Pedro. Per la vora ixen els dos GRs.

Bifurcació de camins i senders. Per la dreta el GR-36 pel camí de Villamalur i per l'esquerra el GR-333 pel camí de Xinquer.

Riu Veo.
Finalment el camí ens trau a la pista de la Barrancada que seguirem  a l'esquerra uns metres per la partida de los Olivares que fent honor al seu nom està encara coberta de bancals d'oliveres i on, encara ara, hi ha gent plegant olives.
No seguim la pista molt de tros perquè de seguida retrobem la vella traça del camí que en un parell de llaçades per la vora dels bancals ens puja a la pista de Xinquer, que ací ha substituït al vell camí de ferradura. 
Ara toca seguir la pista uns quants quilòmetres. Malgrat que hi ha molts trams formigonats no se'ns fa gens monòtona i anem disfrutant dels pinars que entapissen les faldes de les muntanyes que voregen la vall del Xinquer, que ací se'ns presenta més estreta i conforme anem remuntant-la va obrint-se.
A la nostra esquerra queden las Umbrías de la Peña Parda i de l'altra banda de la vall s'estenen la Solana de Pedralba, i entre elles anem avançant per la pista fins que arribem al barranco de la Horca on la pista fa una volta per a travessar-lo deixant a la dreta el Corral Nuevo.
Traça del camí vell a los Olivares.

Pista (i camí) de Xinquer.

El Corral Nuevo que ja és vell.
Passat el barranc a la dreta una fita marca el punt on ens desviem de la pista i retrobem la traça del vell camí de ferradura que se'n separa per a baixar a buscar el riu. Ací s'ha fet una ingent faena de neteja i recuperació doncs el camí estava totalment perdut i tapat d'argelagues.
El camí baixa a buscar el riu i quan estem prop circula per la vora d'una sequieta. Finalment arribem a l'altura del llit del riu i el travessa per unes pedres blanques on, en cas que duga molta aigua, és més fàcil passar. Ara només en porta un rajolinet però ja és molt després de la llarga sequera que patim.
Per l'altra banda la senda puja entre antics bancalets d'horta fins a un punt on hi ha una bifurcació. El camí més curt munta per l'esquerra entre bancals i el que segurament tardarà més en embrutar-se per la dreta i es junten finalment a pocs metres de la font de Xinquer.
La font del Xinquer tampoc raja aigua i és que des d'ací es canalitza l'aigua (seguint la pista) fins al poble d'Alcudia per a abastir la població. Unes noves construccions ocupen el lloc de l'antiga font i només en èpoques d'aigua abundant els sobrants s'escolen riu avall.
Des d'ací continuem avant i de seguida trobem el camí que per la dreta s'adreça a la fuente del Secano continuant cap a Sueras per Pedralba. Eixa fora una bona opció de recurtar la ruta doncs seguint el camí arribariem a la Campana de Sueras, encara que no és l'única opció per acurtar camí.
Retrobant la traça del camí vell per les hortes del Xinquer.

Passera sobre el riu Veo que ací duu aigua.

Font de Xinquer.

Església del Xinquer.
Però descartat eixe camí continuem un poc més arribant al despoblat de Xinquer. 
Xinquer és el despoblat més conegut de la serra d'Espadà. Pot ser perquè va ser l'últim a abandonar-se i, de fet, es va abandonar per culpa de la guerra civil doncs ací es va establir el front al llarg de molts mesos, destruint bona part del poble i arrasant els camps de manera que després de la guerra els pocs veïns que quedaven van anar marxant cap a Alcudia.
Nosaltres visitem Xinquer per damunt damunt perquè també hem de marxar, en este cas seguint el camí de Matet i Algimia que puja cap al coll de Cuatro Caminos.
El sender abalissat travessa el poble i passa per les restes de l'església abans d'eixir per les pallisses de la part alta. Des d'ací enfila cap al castell.
El camí circula pel costat del barranquet del castell i, abans d'arribar a les coves del Xinquer, travessa el barranc i puja per la vessant contrària, passant molt a prop del castell que s'alça dalt d'un penyal de roca voltat de bancals. L'accés al castell és molt dificil donat que l'antic camí d'accés es va solsir i cal pujar escalant alguna de les parets del penyal.
Tot i què passem molt prop cap senda ens acosta a la base del castell i el deixem enrere en el punt on, el camí recuperat, enfila un morret rocallós, continuació del del castell, pujant entre el barranquet que baixa de la fuente Corral i el riu de Veo (o millor ací de Xinquer).
El camí travessa un antic corral i un poc més amunt arribem a uns bancals treballats on arriba una pista traçada seguint el vell camí. A partir d'ací l'ampla pista ha substituït el vell camí de ferradura i seguint-la travessem la Solana de la part alta de Xinquer. De l'altra banda veiem les ombries que baixen de la Sierra de Xinquer.
Camí caminant passem per dalt la font de la Solana, que aboca les aigües a la bassa que queda a l'esquerra del camí. Un poc més avant trobem la pista del Xinquer que puja per l'altra banda del riu i se'ns uneix aci. Per ella pugen uns ciclistes que se'ns fiquen al davant enfilant la dura costera que ens portarà al coll. El camí es fa més costerut i els ciclistes no avancen més de pressa que nosaltres mentre completem els metres que ens queden per a arribar al collado de Cuatro Caminos.
Castell de Xinquer.

Camí de Matet.

Font de la Solana.

Ciclistes a la pista del Xinquer (que coincideix amb el camí de Matet).

Collado de Cuatro Caminos.
Arribem finalment al coll i els avancem (perquè ells s'aturen a descansar, cal dir). Des d'ací els nostres passos s'encaminen a la Nevera seguint el GR i el vell camí d'Onda a Matet, i és que no en són quatre sinó cinc els camins que mouen des del coll: el d'Alcudia per on hem vingut, el d'Algimia, el de Matet, el de Villamalur i el d'Onda per on ens acostem a la Nevera de Cuatro Caminos per l'ombria de Chércoles.
Passada la fresca ombria arribem a la nevera, la més gran de la serra d'Espadà i des d'on s'abastia de neu i fred els pobles d'Onda i Vila-real. Des d'ací una senda baixa cap a Villamalur pel mas de Taide. Este és el camí que hem vingut seguint altres vegades però ara aprofitem que al traçar el GR han desbrossat l'antic camí d'Onda, per on baixaven els matxos carregats de neu a la Plana.
El camí enfila recte passant per la vora del corral de la Nevera i comença a baixar per l'ombria de la Talaia que queda dins del terme de Villamalur. El camí baixa ben traçat i fa voltes per travessar la capçalera del barranco del Tajo enfilant per sota de la Talaia a buscar la nevera de la Talaia. Ací coincideix amb la pista que entra i mor en una gran finca de cirerers, ja dins del terme de Suera, on hi ha la nevera de la Talaia. Segurament este camí tan ben traçat, era el que s'usava per a baixar la neu de la nevera de Villamalur i la de la Talaia (més menuda) cap a la Plana, principal consumidor de neu en època moderna.
El vell camí es bifurca davant la finca de cirerers. El GR continua seguint el camí d'Onda (o de Suera a Matet) que continua per la divisòria d'aigües  que també ho és de termes, entre Suera i Villamalur. Travessant la finca continua el camí de Villamalur a Xinquer que passa per la font de la Talaia, la tanca de la finca però n'impedeix el pas.
Travessem un bosc mixte, barreja de sureres i pins (més pins que sureres) que ens acompanyarà tot el trajecte que fem pels cims. A la dreta queda la gran partida de Pedralba dins de Suera, més concretament la Solana de Pedralba. Per l'esquerra queda el Repasto de Villamalur i, més avant, el Quinquillero.
Anem trobant grans fites de terme que marquen per on va la ratlla i el nostre camí pràcticament va seguint-la per dalt dels cims. Finalment comencem a baixar cap al colladico Royo on trobem un encreuament de camins i, ara també, de senders de gran recorregut. Per ací passa el GR-36 perpendicular a la nostra marxa.
Nevera de Cuatro Caminos.

Camí vell d'Onda a Matet.

Pista de la Talaia traçada sobre el camí vell d'Onda a Matet.

Ratlla de terme entre Suera i Villamalur.

Arribant al colladico Royo o coll del Quincaller. Punt d'enllaç amb el GR-36.

Davant nostre el GR-333 continua cap a Villamalur pel collado Jupillo. Per l'esquerra baixa el GR-36 cap al Cantal pel barranco del Quinquillero. Nosaltres seguim per la dreta el GR-36 baixant pel Pinar dins ja el terme de Suera.
El vell camí de Villamalur a Alcudia, que ara seguim, va fent voltes sota els pins en un tram deliciós enfilant avall per la vora del reguer del Pinar. A meitat baixada el paisatge canvia quan canvia la litologia, així quan els gresos rojos deixen pas al terreny argilós i calar les sureres i els pins negres deixen pas als pins blancs acompanyats del seu típic sotabosc de romer, argelaga i coscoll.
El camí acaba dins del reguer i el segueix un tram fins que n'ix quan aquest s'acosta al barranc de Pedralba. Ací tornem a trobar el rodeno roig i la vegetació torna a canviar, fent-se més fresca i humida als voltants del barranc per on sempre baixa un fil d'aigua.
Passat el barranc hi ha la pista de Pedralba i per ella continua el Gr (l'antic camí d'Alcudia pujava per la font de l'Avellaner directe a Molina. Nosaltres optem per seguir el GR que puja per la pista.
La pista puja deixant a l'esquerra els reguers que conflueixen al barranc de l'Avellaner. Esta és la zona on hi ha més fonts del terme de Suera i quasi cada bancal o grup de bancals en té una que regava unes poques fanecades. També trobem alguns rodals de roures grans, sent esta la vegetació potencial de totes les Ombries de Pedralba (almenys en terreny calar).
Seguint la pista passem per la font del Safareig o de la Campana, abans d'arribar a l'antigament coneguda com caseta de Ximo Forn però ara més coneguda pel mas de la Campana gràcies a que després de la guerra es va penjar de l'olivera de la vora un obús buidat fent de campana. Qui ho va fer no ho sé (a cadascú que he preguntat m'ha dit una persona diferent), el cert és que la campana està ací i ara ben obrada a la paret del mas per a què no torne a desaparèixer com va passar fa uns anys.
Camí vell de Villamalur a Alcudia. Traçat actual del GR-36.

Castell de Suera des del barranc de Pedralba.

Rodal de roures vora la pista de Pedralba.

Mas de la Campana.

Seguim avant i per dalt dels bancals deixem a la dreta el camí de Xinquer, que saltant la muntanya baixa al Xinquer (una bona opció per a recurtar la ruta).
Passem entre bancals treballats i algunes casetes fent la volta per Pedralba. Seguim la pista fins que acaba vora una caseta de construcció més recent però també abandonada. A partir d'ací continua el vell camí que puja, primer al recte, i després trenca a l'esquerra a buscar el collet de Pedro Molina que traspon al terme d'Alcudia. Les sureres dominen tota la costera de Molina (com s'anomena el cim i també la fonteta que hi ha als peus prenent el nom del cognom de l'antic propietari), i també en la llarga baixada cap a Alcudia per la Barrancada.
La senda baixa cap a la Barrancada i continua per ella un bon tros fins que se n'ix definitivament quan comença a trobar els bancals que indiquen la proximitat del poble.
El camí segueix ara per dalt dels bancals en un tram que encara conserva en part el seu empedrat i abans d'arribar a la fuente de San Pedro enllacem amb el camino de Xinquer per on hem eixit seguint el GR-333.
Passem per la vora del frontó i per no repetir en l'entrada al poble travessem el riu de Veo per la vora de les basses de reg i entrem al poble pels llavadors finalitzant una circular més que interessant pels GRs d'Espadà.
Pista de Pedralba.

Collet de Molina.

Baixada a la Barrancada.

Tram de camí magníficament empedrat arribant a Alcudia.

Llavadors d'Alcudia.


  

Més informació:

dissabte, 9 de desembre del 2017

DE FANZARA AL SALVADOR PER LA COVA DE LA MOLA I L'ESCALETA

Hui estem en quadro, només en som tres i ens acostem a Fanzara per a fer una volta senzilla pujant a la Cova de la Mola però que acabarem allargant fins al Salvador improvisant sobre la marxa.

Eixim de Fanzara travessant el pont i ens desviem per seguir el canal de la cota 220 però només ho farem uns metres. De seguida trenquem a la dreta per a seguir el vell camí d'Onda que puja cap a la Venta. En este punt coincideix també amb el camí d'Ayódar que haurem de seguir fins a la Muela.
El camí travessa bancals treballats i alguns d'erms. Arribat a un punt el camí ample de cotxe es converteix en un camí de ferradura que corona un tossalet abans de baixar a l'encreuament de camins on era la Venta.
De la venta no en queda ni rastre, deguere passar a millor vida amb la construcció de la carretera i abandonar-se el vell camí que pujava des d'Onda per tot el riu de Millars cap a l'Aragó.
Cal continuar recte a buscar la carretera, travessar-la i enfilar amunt la costera de la mola.


Pont del riu de Millars.

Camino de Ayódar.
El camino de la Muela (o de Ayódar que també va) es va recuperar fa uns anys gràcies als veïns de Fanzara que el van desbrossar. Sortosament molts trams conservaven encara la l'empedrat original i la traça no s'havia perdut ni fet malbé ... fins ara. Ens trobem conforme pugem que alguns "amants" de les bicis de muntanya que només deuen pensar en ells mateixos i en res més han desfet part del camí per facilitar-ne la baixada. Com si només fora un camí per a ells i per a baixar. Han provocat danys irreparables a la traça del camí impedint el pas a senderistes i cavallistes.
Als "amants" del descens en btt (que sovint usen bicicletes elèctriques per estalviar l'esforç de pujada, quan no pugen en cotxe) caldria que tingueren més respecte per la natura, per la cultura tradicional i les seues construccions i, també, per la resta de persones que desenvolupen la seua afició en la muntanya sense molestar ningú.
No és este el primer cas (estaria bé que fora l'últim) de camí malmés o alterat per a descens de btt. En alguns casos les alteracions han estat instal·lar palets per a fer salts o peraltar les revoltes, fins ara no havíem trobat un cas tan manifest d'atemptat contra el patrimoni rural immaterial que conformen els camins tradicionals.
No som els únics indignats amb la desfeta, més amunt trobem un parell de cavallistes que també se'n queixen d'haver-los desfet el camí i (pot ser) impedir-los el pas definitivament. Ens conten que se'n queixaran a l'alcalde de Fanzara, i fan bé.
Camí desfet per culpa dels ciclistes.

Cavallistes en ruta.
Nosaltres amb un regust amarg a la boca continuem camí fins que arribem a dalt de la Mola on hi ha un encreuament de camins marcat amb una paleta. Per la dreta continua el camino de Ayódar, travessant la Muela. Nosaltres seguim a l'esquerra per acostar-nos a la cova de la Mola que queda ja molt a prop.
La cova de la Mola està situada al fons d'una foieta (o dolina). Es tracta d'una gran cavitat quasi plana i que s'ha habilitat per a poder fer vida, suposem que durant l'última ocupació quan va passar el front de la guerra civil.
Un camí de cavalleria baixa a la cova i a dins hi ha un dipòsit d'aigua que recull els escorrims del sostre i permet fer un glop.
Encreuament de camins a la Muela. Per l'esquerra continuarem a la cova de la Mola mentre que per la dreta segueix el camí d'Ayódar i el del mas dels Frares.


Boca de la cova de la Mola.

Cova de la Mola.
Una vegada visitada la cova reprenem el camí per una senda enfitada i no molt clara que baixa cap a los Ojales situats al barranc de los Gamellones.
Cal seguir les fites que ens duran a buscar la cresta on aflora un rascler de llibre. Per damunt d'ell baixem cap al barranc pràcticament al recte. Hi havia una antiga senda que apareix ací i allà però qui l'ha enfitada (i netejada també) ho ha fet recte evitant així haver de netejar massa tram. A més al traçar-la per la roca evita que la vegetació la torne a tancar.
L'última part de la baixada coincideix amb una línia elèctrica, encara que no anem directament per sota. Finalment eixim a una pista a la vora d'un cobert usat per a les abelles d'un colmenar proper.
El Sitjar i el Desert des de la Mola.

Rascler a la cresta que baixa a los Ojales.

Línia de la llum que hem de seguir per la vora de la paret que delimita un antic camí.
Continuem per la pista que ix a la carretera d'Onda però no hi arribem. Quan estem a l'altura la línia de la llum trenquem a la dreta pujant pel tallafocs obert per la companyia elèctrica a sota. La pujada és forta i dura i de seguida guanyem altura pujant la llarga loma de los Cuernos que baixa des de los Collados.
Salvem la lloma i comencem una baixada quasi tan costeruda com la pujada. En un tram hi ha una corda que ajuda (si ens fiem d'ella) en la baixada.
Este tram de senda s'ha obert arran de la realització de la marató de muntanya "refugis de pedra" d'Onda, d'esta manera s'evita haver de xafar (o creuar) la carretera i afegeix un plus de duresa a la cursa.
La senda ens baixa al Baladrar, que queda davant i davall nostre, enllaçant prop de la carretera amb l'antic camí de Fanzara a Onda, a Tales i a Suera que es divideixen ací.
Tallafocs de pujada.

Pujant a la loma de los Cuernos.

El Baladrar des de los Gamellones.

Camí vell d'Onda (i de Suera).
All corral del Baladrar trobem les marques del nou GR-333 que ací passa seguint el camí de Tales cap a eixe poble i el seguim només uns metres doncs nosaltres ens en desviem per a seguir el camí vell d'Onda ... o el camí que més s'aproxima a l'antic traçat. Seguint una vella i pedregosa pista pugem a la bassa del Baladrar, que recull aigües per a regar a Beniparrell. Ens trobem ja quasi a la ratlla del terme d'Onda  i per ací passa el PR-CV-361 que uneix Onda amb el Salvador en una interessant ruta circular. Nosaltres ara no el seguim sinó que pugem directes al Llosar per una senda tan clara com costeruda.
Als nostres peus queda el barranco de las Losas, el Baladrar i, un poc més lluny, Chirlán (com li diuen els de Fanzara) o Xiclà (com li diuen a Tales o Onda), una gran clotada als peus de la Mola i tancada pel Llosar, Cantallops i el Tossal.
Corral del Baladrar.

Bassa del Baladrar.

Xiclà o Chirlán.
Quan acaba la costera el camí continua per dalt del Llosar, pràcticament pla, per un paratge on la ma de l'home es troba a tot arreu en forma de parets, bancals, casetes, pujadors, marges ... tots de pedra en sec i molt ben conservats malgrat que el pinar ha crescut al lloc on abans hi havia oliveres i garroferes.
Camí caminant arribem a un encreuament de camins. Continuant recte pels cims travessem tots els tossals baixant a la carretera d'Onda entre Beniparrell i el Salvador passant per una construcció que algú ha volgut batejar com "el ojo de Dios" i que són les restes del que va voler ser una creu monumental projectada durant la postguerra i que mai es va arribar a fer. Per la dreta baixa el PR-CV-361 cap a Onda per Beniparrell. Nosaltres no en seguirem ni l'un ni l'altre i trencarem a l'esquerra per a baixar al Salvador pel Racó de Lleó.
Baixem per la raconada que queda en un plec de la serreta i arribem als camps de tarongers que voregen el barranc del Salvador. Seguim uns metres el barranc i el travessem per pujar a l'ermitori del Santíssim Salvador passant pels paelleros que hi ha a sota i on acudeixen els veïns d'Onda a primers d'agost en romeria i els de Fanzara a primers d'abril quan, per un dia, l'ermita pertany a Fanzara.
Parets de pedra secà al Llosar.

Onda des del Llosar.

Caseta de pedra seca tan ben conservada com obrada.

Àrea recreativa del Salvador.

Ermita del Salvador.
No entrem a l'ermita del Salvador (almenys hui) on a més d'ermita i hospederia hi ha un bar restaurant molt bo, i seguim un camí que mou del davant i passa per dalt de l'ermita. El camí, primer ample per a cotxes, es converteix en senda i enfila amunt cap a la Solsida. Esta senda, oberta i netejada pels veïns d'Onda, és tan còmoda com bella anant sempre sota el pinar fins que corona i comença a baixar cap a la part alta de l'antic terrer del Baladrar, ara abandonat i on s'escampen els pinatells jòvens.
Passem per dalt del terrer descartant el camí que baixa a la carretera (així com hem descartat dos camins més que baixen cap a la Pica) i pugem per a coronar el Puntal més alt de la Solsida abans de baixar des de l'Alto al mas de los Canónigos.
La senda baixa quasi al recte entre el pinar. Sort que la fem de baixada perquè la pujada deu ser dura. La vegetació que ens acompanya es va fent més fresca i tancada conforme baixem de manera que els esbarzers i l'arítjol que s'enfilen pels pins conformen una espècie de selva mediterrània.
El Salvador des del Baladrar.

Baixant del Alto.
Arribem finalment a un camí de carro i a la vora trobem uns antics forats i és que tota esta zona està plena de sots i rases per a extraure'n caolí per a les olleries d'Onda i Ribesalbes. A la vora tenim una de les poques mines veritables amb una curta galeria. Un poc més avant arribem al mas de los Canónigos on enllacem novament amb el GR-333.
El mas de los Canónigos ara es troba assolat però deguere ser un mas gran i ric però poc queda d'ell llevat de les parets i finstres que miren al buit de l'interior.
Per davant del mas mou un antic camí empedrat que ens baixa a la font del mas, tan enrunada i buida com el mas. És el que els passa a la majoria de fonts que si no es cuiden, s'escuren i es netegen deixen de traure aigua.
Seguim senda avall i de seguida eixim a un camí més ample, el camino de los Casales des d'on ja veiem Fanzara però encara lluny.
Estem a la partida de la Lleuxa (o Lleuja), antic poblet morisc de Fanzara, deshabitat arran de l'expulsió dels moriscos i del qual només resten els Casales que ara li donen nom. Es tracta d'un conjunt de corrals, algun en peu i d'altres assolats situats a un morret que domina el Millars allà on acaba el camí.
Antigues mines de caolí.

Mas de los Canónigos.

Fuente de los Canónigos.

Corrals a los Casales.
Deixem a la dreta l'únic corral amb sostre que queda a los Casales i continuem pel vell camí de ferradura que baixa al barranc de la Lleuxa per on sempre corre un filet d'aigua. Cal travessar el barranc, cosa prou fàcil, i continuar per l'altra banda per on va el vell camí que, quan se'n separa del barranc es converteix en una pista. La pista corre per la vora dels bancals mentre que per baix, vora els canyars del riu, continua un ample caminal que és per on s'ha marcat el GR. Un camí menys planer i més exposat a les riuades.
Continuant per ací arribem al camino de la Lleuja que ve des de la Frontera de Playa i travessa el riu a gual per passar a la Lleuja. Per ell continua el GR travessant el riu a gual conforme ho feia el vell camí, però ja d'antic es va habilitar un altre pas per evitar haver de banyar-se els peus o directament poder passar quan el riu venia crescut (segurament després de fer el pont de la carretera a primers de segle XX). Este camí conegut com a l'Escaleta aprofita el traçat d'una antiga sèquia que regava les hortes de la Lleuja però que fa temps que no s'usa. Cal pujar per l'asfalt del camino de la Lleuja uns metres i passar per la vora d'un bancal d'oliveres per enllaçar amb el camí. Els primers metres passen per un tros cremat fa uns anys, per sort només és un rodal menut però just en una de les zones més boniques.
El camí continua penjat mentre travessa el Congost, topònim significatiu i que també mostra la barreja de llengües que es produeix a Fanzara amb un castellà ple de valencianismes.

Barranco de la Lleuja.

Inici senda de l'Escaleta.

La Escaleta.

El Congost.
El camí de l'Escaleta acaba a uns bancals de tarongers abans de baixar al llit del riu per on continua un tros. Cal continuar per dins fins que a l'esquerra n'ix el camí que ens porta altra vegada al canal de la Cota 220 i, seguint-lo, a tancar la volta retornant a Fanzara després d'una volta molt més llarga del que havíem pensat en un principi.
Riu de Millars.

Canal de la Cota 220.

Fanzara des del canal.

Ací està el track:


Powered by Wikiloc


I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

Circular a la cova de la Mola
del Baladrar a la Mola
de Fanzara a la Mola per la fuente del Turio
Volta al Salvador d'Onda
del Salvador d'Onda a la Lleuja i Ribesalbes

Més informació:
  • Guarque Porcar, José Mª (2013) La piedra seca en Fanzara 
  • Sancho Comins, Jose (1990) Itinerarios por el valle del Mijares. Ed. Cajar rural San José Almazora
  • Cartoweb
  •  Web de turisme de l'Ajuntament d'Onda
  • Web de l'ajuntament de Fanzara
  • Castany i Àlvaro, Joan Toponímia dels pobles valencians: Onda , ed. AVL, València, 2004 Accessible a la web.
  • Diago Manuel, V. Àlvaro i Fèlix, F El clima i la vegetació d'Onda Ed. els propis autors, Onda, 2004
  • Blog de loscaminosdebilbo
  • I també al facebook de Pascual
  • Llop Goterris, Xavier (2013) 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà <http://www.slideshare.net/xgoterris/30-rutes-a-peu-per-la-serra-despad>
  • Arnau Juan, Òscar (2016) Serra d'Espadà. Mapa i guia excursionista. Ed. eltossalcartografies