Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris vall d'almonesir. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris vall d'almonesir. Mostrar tots els missatges

dissabte, 9 d’abril del 2016

D'ALMEDIJAR A LA VALL ENTRE LAS BALSILLAS I BELLIDO

Tornem a la serra d'Espadà, que darrerament la tenim un poc abandonada, i ho fem per recòrrer uns camins que no havíem xafat mai entre Almedíjar i la Vall.
Quan vam estar a la Vall pujant a la Costalata ja vam vore a la muntanya de davant una ratlla recta d'una senda neta i, preguntant, ens van dir que s'havia recuperat el camí de Bellido, i va quedar a l'apartat de pendents així que calia buscar una ruta per a passar per allí i aprofitant la trail de muntanya d'Almedíjar hem improvisat una circular més que interessant.

Eixim des d'Almedíjar seguint el track de la carrera de muntanya d'Almedíjar que es dirigeix a la font del Cañar i l'embotelladora (ara tancada) per seguir deprés la rambla.
Paratge del Cañar.
Seguim una pista que acaba a la depuradora del poble, i a partir d'ací continuem per dins de la rambla.
Acueducte de la Huerta Nueva.
Passem més avant sota els arcs de l'aqueducte de la sèquia de la Huerta Nueva, que porta l'aigua a la bassa del mateix nom des d'on se rega l'horta.
Velles Oliveres a la Huerta Nueva.
A la Huerta Nueva hi ha sobretot oliveres, algunes molt velles amb soques que adopten formes capritxoses.
Seguim el vell camí de Segorbe que la travessa prop del riu ara convertit en una ampla pista.
Sender vora els bancals.
Quan el camí enfila recte a buscar la carretera retornem a la rambla i seguim un sender obert per la vora dels bancals, amb un traçat un tant sinuós, que ens torna a portar a la carretera en un lloc on retrobem per uns metres el traçat antic del camino de Segorbe, però només per a abandonar-lo definitivament i travessar la carretera sota el pont que salva el barranco de Larroy.
Pont sobre el barranco de Larroy.
Seguim ara per dins del barranco de Larroy, passant per la vora d'un vell algepsar abans d'eixir del barranc i començar a pujar.
Barranco de Larroy.
El sender puja per la vora d'uns bancals treballats abans d'endinsar-se al pinar. Arribem així finalment a dalt de la Serrada des d'on comencem a tindre molt bona vista sobre els voltants, entre d'altres del camino de Segorbe per on hem passat abans.
El Castillo de la Rodana i el Camino de Segorbe.
La senda deixa enrere els camps treballats i busca la ratlla de terme de Castellnovo, per on passa l'assegador de las Balsillas que caldrà seguir per continuar el recorregut.
La Serrada.
Ara toca seguir el traçat de l'assegador que coincideix amb la ratlla de terme entre Almedijar i Castellnovo traçada per la partició d'aigües.
Pujant per l'assegador de las Balsillas.
El paisatge que travessem és ben trist, un matollar cobreix les vessants fruit dels incendis. Només es van salvar del foc alguns rodals de pinar. Però les magnífiques vistes sobre la vall de Sogorb i la serra d'Espadà compensen la monotonia del paisatge vegetal.
Castellnovo i Segorbe des de Malaltos.
Passem una zona més plana, pot ser on antigament hi havia alguna de "las Balsillas" que dona nom a la partida. La terra s'hi presta però la falta d'arbres no ajuda a conservar l'aigua.
Enfilem així la que sembla serà la darrera pujada.
Malaltos.
Al llarg del traçat hem trobat algunes fites de terme, i dalt de Malaltos trobem la darrera, la fita que parteix termes de Castellnovo, Almedíjar i la Vall. Unes pedres encastades al piló de mamposteria marquen per on va la ratlla dels termes respectius.
Fites de terme que marquen el camí.
A partir d'ací ja no pugem més. Entrem dins del terme de la Vall però seguim per la carena a buscar el collao de la Imagen. Abans però trobem encara un altra senda que baixa a l'esquerra a buscar la Matuta i la pista de Recuén que la recorre. Allí a sota hi ha el pinar que s'ha escapat del foc i estem tentats d'anar, però segurament després ens tocarà fer molt més tram de pista així que continuem seguint el track de la carrera.
Las Balsillas.
Al final de la carena la senda baixa ràpidament al collao de la Imagen. D'imatge no hi ha cap però és un bon lloc per a haver-ne doncs ací trobem el camí vell d'Almedíjar a la Vall, ara pista, que puja pel barranco de Larroy.
Baixant al coll de la Imagen.
Des d'ací la carrera d'Almedíjar continua per la pista que puja al corral del Alto, per on passarem després, però nosaltres continuem avall per allargar la ruta i arribar a la Vall.
Camí vell d'Almedíjar.
Deixem la pista que baixa a buscar la pista de Recuén i seguim recte seguint el vell traçat del camí que passa per la vora d'un bancal d'oliveres i continua per una vella pista traçada al seu damunt. Alguns trams empedrats són l'únic que queda del traçat original.
El Alto.
Trobem la pista de Recuén, ací formigonada, abans del Paniuvas, partida que forma com un semicercle entre el Alto i la Frontera, i on encara hi ha molts camps treballats que ja no donen "pan ni uvas" sinó oli, i travessant-la arribem a la Huerta Mayor.
Camino de Recuén i d'Almedíjar.
Estem ja a pocs metres de la Vall, però no arribem a entrar sinó que ens desviem pel passeig que va a la fuente Larga, buscant ja el camí de tornada perquè la ruta és llarga i no tenim temps d'entretindre'ns.
Camino de la fuente Larga.
El camí, de formigó imprés, ens porta a la balsa de la fuente Larga on hi ha una caseta per a patos i un panell explicatiu sobre els patos.
La Vall des de la balsa de la fuente Larga.
No serà l'únic cartell. Més avant hi ha d'altres que expliquen l'origen de la font, del poblament de la vall, ...
La fuente Larga.
Deixant enrere la font continuem seguint ara la ruta blava del parc que puja al castell d'Almonesir. La senda abandona les hortes i enfila amunt pel pinar que creix a l'ombria del castell, encara que nosaltres retallem un tros per la vora d'un bancal.
Senda al castell d'Almonesir.
La senda, ben cuidada i conservada, remunta fins a un collet on arriba una pista. Per ací continua la ruta blava pujant al castell d'Almonecir que està ja a tocar.
El castell d'Almonecir que dóna nom a la vall, fou un ribat musulmà, una fortalesa on vivien monjos guerrers. En passar a mans musulmanes fou propietat de diversos senyors feudals que van abandonar la fortalesa traslladant-se a la Vall on encara es conserva part del palau dels barons d'Almonecir.
Castillo de Almonecir.
No ens acostem al castell sinó que continuem recte cap a l'Alto del Bellido i conforme prenem altura les vistes sobre la Vall de Almonecir són cada vegada més espectaculars.
Camino de Bellido amb la Vall al fons.
Per una banda queda el poble de la Vall (l'antic Ayr morisc) i de l'altra Algimia, i entremig s'alça el castell d'Almonecir on destaca la seua magnífica torre de l'homenatge, ara restaurada.
Castillo de Almonecir i Algimia.
El camí salva un xicotet cingle on hi ha instal·lat un cable (que en condicions normals no fa cap falta) abans d'accedir a l'ample llom del Alto del Bellido, cobert només d'un matollar baix.
La falta de vegetació té una cosa bona i és que ens permet tindre bones vistes de tot el que ens envolta, i la panoràmica que s'obre sobre la Lastra i la Ràpita és immillorable. Des d'ací s'aprecia més bé que la Lastra, tot el que puga semblar quan estàs a dalt, és un autèntic mil d'Espadà.
La Lastra i la Ràpita.
Després d'acostar-nos als cingles per tindre millor vista reprenem el camí cap a llevant, i des d'ell se'ns obre una magnífica panoràmica de la serra Calderona, amb la vall de Segorb pel mig. Només per estes vistes ja paga la pena la pujada que hem fet.
Camí penjat sota l'Alto del Bellido.
Arribem al corral del Alto i ací trobem la pista que puja des del collado de la Imagen, per on hem passat abans, i per on puja el trail de Almedíjar.
A partir d'ací seguirem el track de la carrera fins al collado de Algimia.
Corral del Alto.
La pista substitueix la senda però les vistes continuen sent igual de magnífiques. A més el fet d'anar per pista fa que puguem prestar menys atenció al peany i més a l'entorn llunyà o proper.
Camino del Corral del Bellido.
Davant nostre veiem el que ens queda per fer; tota la carena fins al Cascalbar, i per darrere el collado de Algimia per a baixar a Almedíjar pel camí vell que unia els dos pobles.
Panarroy i el Cascalbar des del Bellido.
A vora camí queda el corral del Bellido, mirant a migdia per a buscar el sol que hui no fa massa falta però de ben segur que s'agraeix els dies freds d'hivern, quan les ovelles trashumants pasturaven estes serres.
Corral del Bellido.
Deixem enrere el corral del Bellido i baixem a un collet on mor la pista però continua una ampla senda que enfila amunt cap al Cascalbar.
Barranco de la Rodana.
A la nostre esquerra queda el barranc de la Rodana, un dels més bonics d'Espadà, cobert d'un espès alcornocal.
Primeres sureres cap al Cascalbar.
I també davant nostre comencen a apareixer sureres disperses que marquen el canvi en la litologia, així el terra deixa el blanc i groc de la marga i calcària i passa a ser roig de rodeno.
Rocha al recte.
Després de fer un tram costera amunt al recte, per la vora d'un antic bancal d'ametlers, arribem al final d'una pista que fa la volta al Monte del Cascalbar per ponent. Nosaltres continuem a l'esquerra per un senderol que fa la volta pel llevant.
Algimia des del Cascalbar.
La senda planeja per dalt del barranc de la Rodana i ens deixa vore al fons el poble d'Algimia, acarasolat als peus de Foraña.
Arribant al collado de Algimia.
Seguint la senda acabem de fer la volta al Cascalbar i arribem al collado de Algimia (per als d'Almedíjar) que s'obre entre el Cascalbar i Panarroy.
Camino de Algimia al barranco de la Foquia.
Per ací passa el camino de Algimia a Almedíjar, que remunta el barranco de la Rodana i davalla pel de la Foquia.
Camino de Algimia.
Este és el camí que hem de seguir per arribar al poble i ho fem ràpidament en part perquè va de baixada i en part pel bon estat del camí que, no fa molts anys, estava totalment tapat.
Tram de camí empedrat.
El camí de Algimia és un d'eixos camins de ferradura que unien els diferents pobles d'Espadà i com a tal és una mostra de l'enginyeria popular pel seu traçat, adaptant-se a les irregularitats del terreny i amb una pendent constant però no massa "enrochada" per a què els animals (i persones) amb càrrega no patiren massa. També ho és pel magnífic treball fet en pedra seca al caixer del camí; empedrant els trams més erosionables, construint murs per a suportar la caixa del camí en les vessants més costerudes, alçant parets allà on passa entre camps de cultiu per evitar que els animals hi entren, ...
Arribant a Almedijar.
Eixim finalment a una pista que baixa des del Cascalbar, fent voltes, abans de desviar-nos per entrar al poble per un tram de camí magníficament empedrat retolat com a "calzada romana" que si bé és una calçada no té res de romana, almenys en la tècnica constructiva actual, què és la tradicional en les terres valencianes per a construir camins empedrats. Però no per ser més recent deixa de tindre menys mèrit la construcció.


Ací està el track:


Powered by Wikiloc



Més informació:
  • Llop Goterris, Josep Xavier (2013) 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà accessible a la web
  • (1909) Minuta del MTN de Almedijar  Ed IGN
  •  (1909) Minuta del MTN de Vall de Almonacid  Ed IGN
  •  Asociación cultural Castillo de Almonecir


dissabte, 3 d’octubre del 2015

DES DE LA VALL D'ALMONECIR A GAIBIEL PER LA COSTALATA I RETORN PELS CAMINS VELLS

Tornem a la rutina de les eixides en dissabte a la Serra d'Espadà, i ho fem pujant a un nou vèrtex. En este cas a la Costalata de Gaibiel però eixint des de la Vall d'Almonecir en una ruta circular que queda fora del Parc Natural però dins l'àrea d'amortiment d'impacte ambiental.
La Vall d'Almonecir als peus del castell.
Eixim des de la Vall d'Almonecir seguint el PR-63.6  que recorre els pobles de la cara sud d'Espadà des de Pina a Almedíjar. En este cas el sender enllaça la Vall amb Matet seguint el camí vell que unia els dos pobles.
La Costalata des del Collado de Anchoy.
El camí ix per la vora de la cooperativa passant pel costat de la fuente del Lentisco. Ací el vell camí s'ha convertit en una pista formigonada que puja fent voltes cap a la partida de Anchoy, on s'entra després de passar un ample coll on hi ha una bifurcació de camins.
Ací deixem el PR, que continua cap al nord seguint el camino de Matet que voreja la foia de Anchoy, i baixem recte per l'antic camí que unia la Vall amb Gaibiel.
Camino de Gaibiel o de Anchoy.
Davant nostre ja tenim la Costalata, a l'esquerra del collado de Gaibiel, però encara hem de travessar Anchoy, ampla partida entre muntanyes totalment coberta d'olivars ben cuidats i treballats.
Seguim el vell camí que en part es troba formigonat per tal de facilitar l'accés als olivars, fins que arribem prop dels últims bancals treballats que pugen per la falda de les muntanyes. Ací el vell camí segueix recte cap al collado de Gaibiel però no està massa net i preferim pujar al recte buscant a l'esquerra unes clapisses de roca, afectades per un incendi fa uns anys.
Pujada camp a través.
Seguim una pista que acaba en un antic abocador de runes i per darrere enfilem al recte muntanya amunt, seguint camins d'animals. De tota manera la pujada és fàcil doncs el romer i les poques argelagues que creixen entre les penyes no arriben a cobrir totalment el sòl.
Pujant per les clapisses.
Fugint de la malea agafem uns crestalls més rocallosos que li donen un toc més interessant a l'ascensió cap a l'Alto de Culla, la primera punta que queda dalt nostre i que ja forma part de la Costalata.
Alto de Culla.
Com sovint passa amb els topònims, n'hi ha uns que tenen més fortuna que d'altres, i la Costalata en té prou doncs dona nom a diverses partides tant de Gaibiel com de la Vall però això no és obstacle per a què també hi hagen subpartides o paratges amb nom propi dins d'esta, així passem primer per l'Alto de Culla abans de dirigir-nos al punt culminant on es troba el vèrtex; la Peña Ajambre.
Únic tram amb malea.
Abans però encara ens queda franquejar un xicotet pas on la malea és més espessa i accedir a les trinxeres que volten pel nord tot el cim fins a la Peña Ajambre.
Trinxeres de la Costalata.
Trobem les primeres trinxeres just dalt i dominant el collado de Gaibiel, i a partir d'ací seguim un track de Carlos que fa la volta a les trinxeres des de Gaibiel.
La Peña Ajambre voltada de trinxeres.
Seguint la línia de les trinxeres ens acostem al vèrtex que es troba al bell mig de l'ampla lloma que s'estén al llarg de quasi un quilòmetre.
Trinxeres de la línia XYZ.
Encara que no ho sembla estem prou alts, i la posició de la Costalata ens permet vore una completa panoràmica de la cara sud de la serra d'Espadà, des del Bellota fins a l'Alto de las Palomas, així com una visió completa de la vall de Segorb i de la Serra Calderona.
La Ràpita i Espadà des de la Costalata.
Arribem al vèrtex de la Costalata i ens fem la foto de grup abans de continuar camí.
Vèrtex de la Costalata.
El descens del vèrtex el fem per l'oest, seguint una senda precària marcada amb grosses fites que es va fent més evident a medida que anem baixant.
Baixada  amb la vall de Segorbe al fons.
Davant nostre queda la vall de Segorbe, amb el pantà del Regajo al fons de la vall.
Quan arribem a vista del Corral de Mayo, que només conserva les parets, comencem a trobar fites emblanquinades i marques de pintura que fan més fàcil el seguiment de la senda principal que es perd entre d'altres senderols que apareixen d'ací i d'allà.
Fites emblanquinades.
Passat el corral, després d'una curta costera arribem a la Loma Hoyina on trobem una senda més clara que sembla continuar per l'esquerra. Nosaltres la seguim per la dreta quan enfila recte seguint la ratlla del terme de Gaibiel.
Baixant de Loma Hoyina.
Uns cent metres més avant la senda segueix recte però nosaltres baixem per la dreta seguint un baixador per on semblen passar motos, que enfila avall seguint un barranquís que baixa al barranco de las Clochas després de passar per uns bancals d'oliveres deixats ermar.
Camino de Segorbe a Gaibiel.
Arribats al barranc pugem un poc al recte per enllaçar amb el camino de Segorbe a Gaibiel o de Navajas, que passa per ací i per on passa també el PR-CV-63.7.
Dalt del camí hi ha uns hòmens caçant al garrot, i aprofitem per preguntar-los el nom de la partida que ens confirmen segueix sent la Costalata, però ara de Gaibiel.
Restes de pinar.
Seguim l'ample camí carreter amunt. Este camí fou fet aprofitant l'antic camí durant la guerra per tal de donar accés a les trinxeres de la Costalata, com d'altres pistes de guerra d'Espadà.
Encreuament de PR a l'Aljibe de la Costalata.
En totes les partides que hem passat només creix l'argelaga i el romer, així que quan trobem un pinaret davant nostre alegra la ruta, i és que fins ací va arribar l'incendi de Navajas.
Entre els retalls de pinar que es van salvar del foc trobem l'aljibe de la Costalata, arreglat i en bon estat, i just ací el camí abandona la pista que puja cap al mirador de la Carrasca, on hi ha un repetidor, i baixa pel vell camí cap a Gaibiel.
Camí de ferradura.
Continuem pel camí de ferradura per on està traçat el PR-CV-63.7, i per on puja també el PR-CV-417 que puja al mirador i baixa per l'altra banda fent un recorregut circular al poble de Gaibiel.
Camino de Navajas o de la Costalata.
Es tracta del vell camí que anava des de Gaibiel a Navajas o a Segorbe, i això explica la faena feta empedrant la baixada i reforçant les vores del camí allí on va penjat per dalt del barranc.
Gaibiel i el castell.
La baixada fa goig tan pel bon estat del camí com per la vegetació que ens acompanya, que ha escapat del foc i persenta carrasques ja mitjanes a la part alta, i orons en les zones més humides ja prop del riu.
Cingles davant la fuente el Vicario.
El camí ens porta a la vora del río de Gaibiel o Regajo, envoltat per una vegetació frondosa de xops, salzes i llidoners que encara estan verds tot i què ja mostren signes de voler canviar de color.
Río del Regajo.
Arribem al riu i el travessem per un pontet vora el Pozo de la Eriza, i pugem dalt a uns paelleros on ens aturem a fer un mosset. A l'esquerra i a un centenar de metres queda la fuente del Vicario, amb els seus 8 canyos per on ix l'aigua, nosaltres però no hi anem sinó que continuem camí cap a Gaibiel, buscant la manera de travessar el riu i pujar al castell.
Tauletes prop de la fuente del Vicario.
Després d'un poc de volta trobem un senderol que ens porta per l'ombria a enllaçar amb el camí que, travessant el riu, puja des del poble al castell.
Senda de pujada al castell.
Seguint la senda més bona arribem al castell, per on passa també el PR-417 que baixa del Mirador de la Carrasca, i que continua per la pista que dóna accés al castell.
Castillo de Gaibiel.
El castell de Gaibiel es troba totalment restaurat gràcies als projectes del ministerio de Fomento a càrrec de l'1% del pressupost que destina a projectes culturals. Per fora està totalment consolidat, i per dins tot i no haver recuperat l'aspecte original està també avançada la reconstrucció, encara que no està obert al públic.
Roures a Fages.
Des del castell continuem per la ombria de Fages, seguint el PR i la pista, i ens trobem amb l'agradable sorpresa que suposen els molts roures valencians que hi ha, que fins i tot arriben a formar xicotets bosquets que, de ben segur, formarant una interessant rourera d'ací uns anys.
Camino de la Vall i Algimia.
Seguint el PR abandonem la pista i travessem el barranco del Camino de la Vall, arribant al cementeri on trobem una ampla pista cimentada traçada damunt el Camino de la Vall.
Pont sobre el barranco de la Alqueria.
Ací deixem el PR i continuem pel camino de la Vall amunt, de retorn a la vall.
Passat un pontet sobre el barranco de la Alqueria, vorejat també de roures, arribem a una moderna ermita que s'alça just dalt de la fuente del Camino de la Vall.
Fuente de la Vall.
Ací se separen el Camino de la Vall i el de Algimia, i nosaltres seguirem pel segon, i no per allargar la ruta sinó perquè el primer es troba molt tapat mentre que el de Algimia està net i transitable.
Barranco de la Vall.
El camí, de moment pista, remunta el barranco de la Vall per la vessant dreta (orogràfica), mentre qu per l'altra vessant passa el camí de la Vall (també per pista).
El barranc s'obre en una ampla valleta coberta de pinar on destaquen els xops que creixen al fons del barranc que ja estan pintant-se de groc.
Antic camí d'Algimia.
Cap a la capçalera del barranc les pistes s'acaben i deixen pas a l'antic camí de ferradura. Per sort el d'Algimia està prou net per a passar sense problemes, no així el de la Vall, que passa a poc més de dos-cents metres per l'altra banda del barranc.
Restes dels pinars cremats al Estepar.
A partir d'ací els camins se separen i el nostre puja per l'Estepar on es poden observar els estralls del foc, que va arribar fins ací. Per sort els pins jòvens creixen amb força i d'ací uns anys el pinar podrà recuperar el que fou seu. A les carrasques els hi costarà més.
Espadà des del collado cap a Algimia.
Arribem així finalment al collado que dóna pas a Algimia, i de l'altra banda distingim els pics principals de la Serra d'Espadà.
Baixada a Cuatro Caminos.
A partir d'acíla senda enfila avall fent una gran revolta per salvar la forta pendent que ens separa de Cuatro Caminos.
Terreny d'Algez molt erosionat.
La senda passa per uns algezares, terrenys on aflora el algep roig i gris del Keuper, molt fàcilment erosionable i on el vell camí està quasi desaparegut pels regalls que fa l'aigua.
Cuatro Caminos.
Just després arribem a Cuatro Caminos, on s'encreuen dos camins principals, el que seguim, d'Algimia a Gaibiel, i el que va de la Vall a Matet, per on està traçat el PR-CV-63.5 que recorre els pobles.
Antic camí de Matet a la Vall.
Deixem el camí de Algimia, que continua recte per pista, i seguim a la dreta cap a la Vall pel camí de Matet.
El camí deixa enrere el matollar i travessa els olivars que ocupen la fondalada. Quan gira a l'esquerra buscant una nova pista nosaltres seguim recte les traces del camí vell que passen entre bancals fins que, perdut entre dos bancals d'oliveres, ens toca baixar d'un alt bancal per retrobar les marques de PR que passen per la pista.
Anchoy i el collado de Gaibiel.
Des d'ací el camí és fàcil, sempre per pista que després de passar entre dos muntanyes s'obre a l'ampla partida de Anchoy, totalment coberta d'olivars.
De l'altra banda queda la Costalata, per on hem començat a caminar, i per la dreta el camino de Gaibiel, el camí lògic quan se netege.
Camí de Matet per Anchoy.
A bon pas travessem Anchoy fins al collet on tornem s'uneix el camino de Matet amb el de Gaibiel i baixen a la Vall seguint la pista formigonada que en un parell de revoltes ens fa passar per la vora de la fuente del Lentisco i ens deixa en les primeres cases del poble.
Arribant a la Vall.
I acabada la ruta fem visita turística al poble fins a la plaça, on hi ha un bon bar per a celebrar un nou vèrtex i una ruta sense punxades.


Ací està el track:


I ací un altre track que comparteix part del traçat:

gaibiel - costalata - ajedrea

Més informació: