dissabte, 3 d’octubre del 2015

DES DE LA VALL D'ALMONECIR A GAIBIEL PER LA COSTALATA I RETORN PELS CAMINS VELLS

Tornem a la rutina de les eixides en dissabte a la Serra d'Espadà, i ho fem pujant a un nou vèrtex. En este cas a la Costalata de Gaibiel però eixint des de la Vall d'Almonecir en una ruta circular que queda fora del Parc Natural però dins l'àrea d'amortiment d'impacte ambiental.
La Vall d'Almonecir als peus del castell.
Eixim des de la Vall d'Almonecir seguint el PR-63.6  que recorre els pobles de la cara sud d'Espadà des de Pina a Almedíjar. En este cas el sender enllaça la Vall amb Matet seguint el camí vell que unia els dos pobles.
La Costalata des del Collado de Anchoy.
El camí ix per la vora de la cooperativa passant pel costat de la fuente del Lentisco. Ací el vell camí s'ha convertit en una pista formigonada que puja fent voltes cap a la partida de Anchoy, on s'entra després de passar un ample coll on hi ha una bifurcació de camins.
Ací deixem el PR, que continua cap al nord seguint el camino de Matet que voreja la foia de Anchoy, i baixem recte per l'antic camí que unia la Vall amb Gaibiel.
Camino de Gaibiel o de Anchoy.
Davant nostre ja tenim la Costalata, a l'esquerra del collado de Gaibiel, però encara hem de travessar Anchoy, ampla partida entre muntanyes totalment coberta d'olivars ben cuidats i treballats.
Seguim el vell camí que en part es troba formigonat per tal de facilitar l'accés als olivars, fins que arribem prop dels últims bancals treballats que pugen per la falda de les muntanyes. Ací el vell camí segueix recte cap al collado de Gaibiel però no està massa net i preferim pujar al recte buscant a l'esquerra unes clapisses de roca, afectades per un incendi fa uns anys.
Pujada camp a través.
Seguim una pista que acaba en un antic abocador de runes i per darrere enfilem al recte muntanya amunt, seguint camins d'animals. De tota manera la pujada és fàcil doncs el romer i les poques argelagues que creixen entre les penyes no arriben a cobrir totalment el sòl.
Pujant per les clapisses.
Fugint de la malea agafem uns crestalls més rocallosos que li donen un toc més interessant a l'ascensió cap a l'Alto de Culla, la primera punta que queda dalt nostre i que ja forma part de la Costalata.
Alto de Culla.
Com sovint passa amb els topònims, n'hi ha uns que tenen més fortuna que d'altres, i la Costalata en té prou doncs dona nom a diverses partides tant de Gaibiel com de la Vall però això no és obstacle per a què també hi hagen subpartides o paratges amb nom propi dins d'esta, així passem primer per l'Alto de Culla abans de dirigir-nos al punt culminant on es troba el vèrtex; la Peña Ajambre.
Únic tram amb malea.
Abans però encara ens queda franquejar un xicotet pas on la malea és més espessa i accedir a les trinxeres que volten pel nord tot el cim fins a la Peña Ajambre.
Trinxeres de la Costalata.
Trobem les primeres trinxeres just dalt i dominant el collado de Gaibiel, i a partir d'ací seguim un track de Carlos que fa la volta a les trinxeres des de Gaibiel.
La Peña Ajambre voltada de trinxeres.
Seguint la línia de les trinxeres ens acostem al vèrtex que es troba al bell mig de l'ampla lloma que s'estén al llarg de quasi un quilòmetre.
Trinxeres de la línia XYZ.
Encara que no ho sembla estem prou alts, i la posició de la Costalata ens permet vore una completa panoràmica de la cara sud de la serra d'Espadà, des del Bellota fins a l'Alto de las Palomas, així com una visió completa de la vall de Segorb i de la Serra Calderona.
La Ràpita i Espadà des de la Costalata.
Arribem al vèrtex de la Costalata i ens fem la foto de grup abans de continuar camí.
Vèrtex de la Costalata.
El descens del vèrtex el fem per l'oest, seguint una senda precària marcada amb grosses fites que es va fent més evident a medida que anem baixant.
Baixada  amb la vall de Segorbe al fons.
Davant nostre queda la vall de Segorbe, amb el pantà del Regajo al fons de la vall.
Quan arribem a vista del Corral de Mayo, que només conserva les parets, comencem a trobar fites emblanquinades i marques de pintura que fan més fàcil el seguiment de la senda principal que es perd entre d'altres senderols que apareixen d'ací i d'allà.
Fites emblanquinades.
Passat el corral, després d'una curta costera arribem a la Loma Hoyina on trobem una senda més clara que sembla continuar per l'esquerra. Nosaltres la seguim per la dreta quan enfila recte seguint la ratlla del terme de Gaibiel.
Baixant de Loma Hoyina.
Uns cent metres més avant la senda segueix recte però nosaltres baixem per la dreta seguint un baixador per on semblen passar motos, que enfila avall seguint un barranquís que baixa al barranco de las Clochas després de passar per uns bancals d'oliveres deixats ermar.
Camino de Segorbe a Gaibiel.
Arribats al barranc pugem un poc al recte per enllaçar amb el camino de Segorbe a Gaibiel o de Navajas, que passa per ací i per on passa també el PR-CV-63.7.
Dalt del camí hi ha uns hòmens caçant al garrot, i aprofitem per preguntar-los el nom de la partida que ens confirmen segueix sent la Costalata, però ara de Gaibiel.
Restes de pinar.
Seguim l'ample camí carreter amunt. Este camí fou fet aprofitant l'antic camí durant la guerra per tal de donar accés a les trinxeres de la Costalata, com d'altres pistes de guerra d'Espadà.
Encreuament de PR a l'Aljibe de la Costalata.
En totes les partides que hem passat només creix l'argelaga i el romer, així que quan trobem un pinaret davant nostre alegra la ruta, i és que fins ací va arribar l'incendi de Navajas.
Entre els retalls de pinar que es van salvar del foc trobem l'aljibe de la Costalata, arreglat i en bon estat, i just ací el camí abandona la pista que puja cap al mirador de la Carrasca, on hi ha un repetidor, i baixa pel vell camí cap a Gaibiel.
Camí de ferradura.
Continuem pel camí de ferradura per on està traçat el PR-CV-63.7, i per on puja també el PR-CV-417 que puja al mirador i baixa per l'altra banda fent un recorregut circular al poble de Gaibiel.
Camino de Navajas o de la Costalata.
Es tracta del vell camí que anava des de Gaibiel a Navajas o a Segorbe, i això explica la faena feta empedrant la baixada i reforçant les vores del camí allí on va penjat per dalt del barranc.
Gaibiel i el castell.
La baixada fa goig tan pel bon estat del camí com per la vegetació que ens acompanya, que ha escapat del foc i persenta carrasques ja mitjanes a la part alta, i orons en les zones més humides ja prop del riu.
Cingles davant la fuente el Vicario.
El camí ens porta a la vora del río de Gaibiel o Regajo, envoltat per una vegetació frondosa de xops, salzes i llidoners que encara estan verds tot i què ja mostren signes de voler canviar de color.
Río del Regajo.
Arribem al riu i el travessem per un pontet vora el Pozo de la Eriza, i pugem dalt a uns paelleros on ens aturem a fer un mosset. A l'esquerra i a un centenar de metres queda la fuente del Vicario, amb els seus 8 canyos per on ix l'aigua, nosaltres però no hi anem sinó que continuem camí cap a Gaibiel, buscant la manera de travessar el riu i pujar al castell.
Tauletes prop de la fuente del Vicario.
Després d'un poc de volta trobem un senderol que ens porta per l'ombria a enllaçar amb el camí que, travessant el riu, puja des del poble al castell.
Senda de pujada al castell.
Seguint la senda més bona arribem al castell, per on passa també el PR-417 que baixa del Mirador de la Carrasca, i que continua per la pista que dóna accés al castell.
Castillo de Gaibiel.
El castell de Gaibiel es troba totalment restaurat gràcies als projectes del ministerio de Fomento a càrrec de l'1% del pressupost que destina a projectes culturals. Per fora està totalment consolidat, i per dins tot i no haver recuperat l'aspecte original està també avançada la reconstrucció, encara que no està obert al públic.
Roures a Fages.
Des del castell continuem per la ombria de Fages, seguint el PR i la pista, i ens trobem amb l'agradable sorpresa que suposen els molts roures valencians que hi ha, que fins i tot arriben a formar xicotets bosquets que, de ben segur, formarant una interessant rourera d'ací uns anys.
Camino de la Vall i Algimia.
Seguint el PR abandonem la pista i travessem el barranco del Camino de la Vall, arribant al cementeri on trobem una ampla pista cimentada traçada damunt el Camino de la Vall.
Pont sobre el barranco de la Alqueria.
Ací deixem el PR i continuem pel camino de la Vall amunt, de retorn a la vall.
Passat un pontet sobre el barranco de la Alqueria, vorejat també de roures, arribem a una moderna ermita que s'alça just dalt de la fuente del Camino de la Vall.
Fuente de la Vall.
Ací se separen el Camino de la Vall i el de Algimia, i nosaltres seguirem pel segon, i no per allargar la ruta sinó perquè el primer es troba molt tapat mentre que el de Algimia està net i transitable.
Barranco de la Vall.
El camí, de moment pista, remunta el barranco de la Vall per la vessant dreta (orogràfica), mentre qu per l'altra vessant passa el camí de la Vall (també per pista).
El barranc s'obre en una ampla valleta coberta de pinar on destaquen els xops que creixen al fons del barranc que ja estan pintant-se de groc.
Antic camí d'Algimia.
Cap a la capçalera del barranc les pistes s'acaben i deixen pas a l'antic camí de ferradura. Per sort el d'Algimia està prou net per a passar sense problemes, no així el de la Vall, que passa a poc més de dos-cents metres per l'altra banda del barranc.
Restes dels pinars cremats al Estepar.
A partir d'ací els camins se separen i el nostre puja per l'Estepar on es poden observar els estralls del foc, que va arribar fins ací. Per sort els pins jòvens creixen amb força i d'ací uns anys el pinar podrà recuperar el que fou seu. A les carrasques els hi costarà més.
Espadà des del collado cap a Algimia.
Arribem així finalment al collado que dóna pas a Algimia, i de l'altra banda distingim els pics principals de la Serra d'Espadà.
Baixada a Cuatro Caminos.
A partir d'acíla senda enfila avall fent una gran revolta per salvar la forta pendent que ens separa de Cuatro Caminos.
Terreny d'Algez molt erosionat.
La senda passa per uns algezares, terrenys on aflora el algep roig i gris del Keuper, molt fàcilment erosionable i on el vell camí està quasi desaparegut pels regalls que fa l'aigua.
Cuatro Caminos.
Just després arribem a Cuatro Caminos, on s'encreuen dos camins principals, el que seguim, d'Algimia a Gaibiel, i el que va de la Vall a Matet, per on està traçat el PR-CV-63.5 que recorre els pobles.
Antic camí de Matet a la Vall.
Deixem el camí de Algimia, que continua recte per pista, i seguim a la dreta cap a la Vall pel camí de Matet.
El camí deixa enrere el matollar i travessa els olivars que ocupen la fondalada. Quan gira a l'esquerra buscant una nova pista nosaltres seguim recte les traces del camí vell que passen entre bancals fins que, perdut entre dos bancals d'oliveres, ens toca baixar d'un alt bancal per retrobar les marques de PR que passen per la pista.
Anchoy i el collado de Gaibiel.
Des d'ací el camí és fàcil, sempre per pista que després de passar entre dos muntanyes s'obre a l'ampla partida de Anchoy, totalment coberta d'olivars.
De l'altra banda queda la Costalata, per on hem començat a caminar, i per la dreta el camino de Gaibiel, el camí lògic quan se netege.
Camí de Matet per Anchoy.
A bon pas travessem Anchoy fins al collet on tornem s'uneix el camino de Matet amb el de Gaibiel i baixen a la Vall seguint la pista formigonada que en un parell de revoltes ens fa passar per la vora de la fuente del Lentisco i ens deixa en les primeres cases del poble.
Arribant a la Vall.
I acabada la ruta fem visita turística al poble fins a la plaça, on hi ha un bon bar per a celebrar un nou vèrtex i una ruta sense punxades.


Ací està el track:


I ací un altre track que comparteix part del traçat:

gaibiel - costalata - ajedrea

Més informació:


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada