dissabte, 17 d’octubre de 2015

ELS ROSILDOS AL TOSSAL DE SARAGOSSA PER LA ROCA ROJA I LA ROCA DEL FIGUERAL

Hui les previsions donaven aigua, més quan més al sud, així que hem tirat cap al nord aprofitant per fer un nou vèrtex, segurament el que té millors vistes de l'interior de Castelló (amb el permís del Turmell i Penyagolosa): el tossal de Saragossa. Però el dia ací també ha estat núvol i el tossal estava tapat per la boira així que ens hem hagut d'imaginar el que es pot vore.


Al tossal de Saragossa es pot pujar des de molts llocs. Normalment s'hi puja des de la Serra, des de la Serratella o des dels Rosildos. Nosaltres hem triat esta darrera pujada, que segurament és la més bonica.

Els Rosildos.
Així que a les huit i mitja del matí comencem a caminar travessant les cases dels Rosildos que, a esta hora, encara estan dormint.
Per sort no tots estan dormint i trobem un home que ens explica com arribar al mas del Salvador. Gràcies al magnífic mapa excursionista del Tossalcartografies no fa molta falta preguntar però sempre és millor assegurar.
Font del mas d'Agostino.
Poc després d'eixir del poblet passem per la fonteta del mas d'Agostino, emblanquinada i vora camí, i comencem a pujar deixant enrere la vall per on corre la rambla Carbonera, entre la Serra d'Esarreguera i la Serra d'en Galceran.
Els Rosildos i el corredor de la rambla Carbonera.
La vall està coberta d'ametlers que ara ja comencen a perdre la fulla. De fet la millor època per fer esta excursió és al febrer quan els ametlers estan en flor i entapissen de rosa el fons de la vall.
Entrada del barranc de la Roca Roja.
Nosaltres seguim camí i passem per la vora del mas de Salvador, eixint després a la carretera de la Serra que seguim amunt un parell de revoltes fins que l'abandonem per una pista que mou a l'esquerra.
Des d'ací ja veiem el lloc on hem d'anar. El barranc de la Roca Roja, dalt del mas d'en Pollo el que no sabem molt bé és com arribar allí.
Travessant pels bancals.
Seguim la pista descartant un ramal que baixa fins que acaba als bancals. Des d'ací anem seguint els bancals treballats, sempre a cota, fins que arribem a l'entrada del barranc de la Roca Roja.
Barranc de la Roca Roja.
Uns cartells a l'entrada del barranc informen de les vies d'escalada en bloc que hi ha ací mateix, però no hem vingut a escalar sinó a caminar i comencem a pujar seguint la senda que munta pel barranc.
Senda de la Roca Roja.
El barranc de la Roca Roja és un dels més bonics de la serra d'En Galzeran. Vorejat de carrasques en quasi tot el seu traçat, i amb rodals de vegetació més humida a la part més alta on trobem teixos i orons. Així la pujada es fa més agradable i descansada tot i salvar un desnivell de quasi 400 metres.
Orons al barranc.
A la primera part deixem a la dreta el barranc dels Rossins, i uns passos més avant el Pou de Domingo, ara eixut.
Més amunt passem entre els cingles de la Roca Roja i la cresta dels Murons, on no és estrany trobar cabres, però nosaltres no en veiem cap doncs ací ja ens ha engolit la boira que no ens deixa vore molt més d'uns metres.
Camí de la Bassa del Bosc.
Arribe així entre la boira al Pla de la Creueta per on passa el camí del Bosc.
El Bosc és el nom de la gran partida que ocupa la part nord del terme de la Serra i que fins fa poc més de cent anys estava coberta per un gran bosc de carrasques amb alguns rodals de roures. En alguns punts era tan espès que va donar lloc a topònims com el del barranc del Bosc Negre, que baixa des del Pla de la Creueta. Ara malauradament ja no en queda res. Després de la desamortització el bosc es va vendre entre els veïns del poble que el van tallar i van posar en cultiu algunes parts que ràpidament van ser abandonades per poc rendibles.  Ara només en algunes parts hi ha senyals del que fou el Bosc, com les carrasquetes jòvens que creixen a l'ombria i que d'ací a alguns decennis començaran a formar un bosc semblant al que es va tallar en pocs anys.
Desviament al tossal de Saragossa.
Nosaltres seguim el camí del Bosc cap a la Serra, travessant una part totalment desarbrada i on el bosc no tornarà almenys en els propers cent anys. I seguint-lo arribem a l'encreuament que puja al Tossal de Saragossa.
Tossal de Saragossa.
Enfilem amunt la costereta que ens puja al capoll del tossal de Saragossa, on hi ha el vèrtex.
Ens fem la foto perquè no podem fer molta cosa més. Les vistes des d'ací dalt són magnífiques i en dies de vent podem vore tot el què hi ha en 50 km a la redona, i fins i tot més lluny arribant-se a vore l'illa de Mallorca. Hui però no veiem res a més de 20 metres a la redona així que reprenem la marxa mentre la boira es fa tan espessa que sembla que plou.
Camí del Bosc.
Retornem al camí del Bosc i el seguim cap a la Serra, avall pel barranc del Toll fins que arribem al mas de Gargallo. Ací el sender es parteix en dos, per l'esquerra continua el vell camí del Bosc cap a la Serra mentre que per la dreta seguim nosaltres.
Mas de Gargallo.
La senda s'arrapa a la falda dels tossals, seguint els límits del Bosc i passant sota els cingles del mas dels Dumenges fins que arribem als masos de Dinero i de Capó, l'un a la vora de l'altre.
Mas de Dinero.
Des d'ací continuem per una pista vorejada d'ametlers que planeja pels faldars dels tossals. Des d'ací es veu de l'altra banda del barranc la Serra ... quan no hi ha boira. Hui no veiem més que els camps d'ametlers que tenim a la vora, i la malea d'argelaga que creix on no ho fan els ametlers.
Camí del mas de Capó.
Arribem així  al mas de Paula i deixem l'ampla pista que continua fins al coll de la Bandereta, ja quasi a tocar, seguint  cap a la Roca del Figueral.
Camí de la Roca del Figueral.
El camí passa per davant del mas de Paula, on hi ha uns quants cotxes aparcats a un bancal proper, i enfila una estreta senda que passa sota els cingles on es troba la Roca del Figueral.
Senda sota els cingles.
El camí sota els cingles és espectacular, però nosaltres tan sols podem intuir part de la seua bellesa, oculta per les boires que fan del paratge un lloc màgic.
Via Ferrata.
Passem sota la via ferrata que hi ha instal·lada per pujar al cim de la roca i sentim crits. Suposem que els cotxes que hem vist són de gent que deu estar fent la ferrata, però queden amagats dins la boira.
Roca del Figueral.
A qui sí veiem és a un grupet de gent que es preparen per a passar la tirolina instal·lada uns metres més avant. No ens quedem a vore'ls perquè encara l'han de provar i nosaltres duem pressa, però segur que s'ho van passar molt bé.
Tirolina.
El camí continua sota les penyes una bona trossada més. Ací la roca és més present i només ginebres i sabines creixen entre les penyes grisenques.
Senda de la Roca del Figueral arribant a la Givenilla.
Deixem enrere els cingles i travessem una llarga costera que continua avall, cap a la rambla, clapejada de ginebres i savines que creixen entre les clapisses.
La Givenilla.
La senda aboca a una pista, que baixa fent llaçades, però seguint les marques del GR de la Serra continuem per la senda que baixa recte cap a la font de Jonquet.
Conforme baixem anem deixant arrere la boira més espessa i ja podem vore el fons de la vall on es troba els Rosildos.
Baixada amb els Rosildos al fons.
Baixem de pressa, amb ganes d'arribar, i en un tres i no res ens trobem amb la font del Jonquet, molt ben arreglada però on només cau un filet d'aigua.
Font del Junquet.
Fins a la font arriba una pista que seguim per trobar-nos, de seguida, amb el dipòsit d'aigua dels Rosildos.
Molta gent que fa esta ruta la comença ací doncs ix una pista que va directa al començament del barranc de la Roca Roja. Nosaltres però hem preferit començar als Rosildos per no fer-la tan curta i començar (i sobretot acabar) en un bar.
Baixant del dipòsit d'aigua.
Des del dipòsit baixa una vella pista recte per la costera cap al cementeri dels Rosildos.
La baixada encara la fem més ràpida doncs sembla que comença a plovisquejar i, a més, la pendent convida a còrrer.
Arribant als Rosildos pel Pas Real.
Arribem així finalment a la pista asfaltada que passa per davant del cementeri, i la seguim cap als Rosildos seguint l'asfalt que ací aprofita el traçat del Pas Real, i seguint-lo tanquem el cercle.
Només ens queda anar al bar, i si en tot el camí no ens hem equivocat gens ací sí que ho fem i anem al bar que no toca patint les conseqüències la gola i la butxaca.



Ací està el track:


I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

d'Albocàsser als Rosildos
mas d'en Pollo - tossal de Saragossa - el malladàs

Més informació:
  • Ribes Pallarés, Josep Miquel (2012) "Aproximació a la partida del Bosc i la Devesa de la Serra d'en Galceran" dins les Actes de les XV jornades cultural a la Plana de l'Arc accessible a la web<http://issuu.com/serragalceran/docs/xv_jornades_plana_de_arc?e=1079431/5646574>
  • Arnau Juan, Òscar (2009) Mapa del terme municipal de la Serra d'en Galceran
  • Diversos Autors (2002) Quatre rutes i set sendes. Camins a peu per la Serra d'en Galceran.
  • Turisme de la Serra d'en Galceran
  • Ajuntament de la Serra d'en Galceran

2 comentaris:

  1. Home, les vistes des del vèrtex de la veïna Espaneguera tampoc estan gens malament ;-) aquesta mateixa ruta la vam fer nosaltres en 2012, però començant des del Mas del Pollo, aquella vegada fèiem conyes sobre els avions que aterraven al aeroport, ara es un al·licient més per pujar al Saragossa, sempre que ni hi haja boira, clar ;-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. ... o vent Dani, que amb el vent tampoc poden aterrar els avions i jo sí he pujat quatre o cinc vegades al tossal és la primera que no bufa el vent. De fet les millors vistes les he tingut un dia de vent que te tirava (literalment). En un parapent crec que haguèrem fet cap a les Columbretes ... o almenys ho semblava de propet que se veien.

      Elimina