dissabte, 30 de setembre de 2017

CRESTES D'ESPADÀ 3: DEL MOJÓN DE TORRALBA AL COLLADO ARENILLAS



A mitjans febrer vam començar la travessa d'Espadà per les crestes. Aquella primera etapa entre la Vilavella i el coll de la Ibola va ser una ruta realment muntanyentca i un autèntic trencacames pujant i baixant constantment fent al final un desnivell acumulat superior als 2000 metres només en pujada.
A primeries de maig, amb la calor ja apretant, vam continuar la travessa des de la Ibola fins al Mojón de Torralba. Una etapa també dura però no tant com l'anterior. Ací les pujades van ser més llargues i continuades i no tan explosives, i no n'eren tantes. Malgrat tot el desnivell acumulat també estava prop dels 2000 metres en pujada.
Hui toca completar la travessa i el que ens espera és una ruta fàcil comparat amb les dos etapes anteriors. La distància és semblant, sobre 20 km (al final ens en van eixir menys i tot) però el desnivell és molt menor, poc més de 600 metres en pujada, i cap de les pujades té més de cent metres de desnivell. Així que comparat amb les dos etapes anteriors la de hui sembla una tranquila passejada per a xerrar amb els amics. I així serà.

El dia s'ha alçat calorós però entre que mai baixem dels 900 metres d'altura, que bufa el vent de llevant i el cel va ennuvolant-se finalment no hem de patir la calor ni la falta d'aigua perquè a l'anar per les crestes les fonts queden molt avall.
Ens acostem en cotxe al Mojón de Torralba, on parteixen els termes de Torralba i Pavías, i a la vora mateixa de la carretera que uneix els dos pobles aparquem. Ací vam acabar al maig i ací reprenem la ruta hui.
Després de fer-nos la foto d'inici comencem a caminar seguint la carretera cap a Pavías. Però no la seguirem molta estona doncs de seguida trenquem a la dreta per una pista que puja des de Robina.
La pista puja un poc i continua planejant entre pins i carrasques que van quedar fora de l'abast del gran incendi del 1994 que va socarrar tota esta part de la serra d'Espadà. De fet els seus efectes seran visibles al llarg de tot el recorregut de hui. Per sort ja han passat quasi 25 anys i el bosc duu camí de regenerar-se.
Camí caminant quan baixem un poc ens trobem amb la Balsa del Lobo. Ací hi ha una bassa que recull les aigües pluvials i un aljub ben conservat i amb un rètoll que ens recorda que és responsabilitat de cadascú de nosaltres mantindre l'aigua en bon estat.
Eixint el sol per darrere del Pinar.

Foto d'inici de ruta.

Carretera de Pavías.

Pavías des de Robina.

La Balsa del Lobo.
Per l'esquerra baixen un parell de sendes a Pavías, l'una fent la volta per Robina (paral·lela a la pista que seguíem però per un poc més avall) i l'altra directament (què és l'antic camí de Torralba).
Nosaltres des d'ací continuem uns metres a la dreta per la pista que segueix el camí de Torralba però de seguida l'abandonem pujant amunt per una senda marcada amb fites.
A partir d'ací seguirem el Paso de las Balsillas primer, i el de los Contrabandistas, més tard durant bona part del recorregut.
Comencem pujant cap a la Serratilla. Fins ací va arribar el foc del 94 i el paisatge està dominat pels matolls i pimpolls que crèixen amb força.
Travessem la llarga lloma de la Serratilla des d'on tenim un magnífic panorama de la vall del Palància, a l'oest, i de bona part de la serra d'Espadà. Veiem els cinc mils d'Espadà que ens queden darrere i els tres mils que ens queden davant i, destacant al fons de tot, el Alto de Santa Bàrbara de Pina.
Resseguim la capçalera del barranco de la Mina, que es troba a l'altra banda on destaca l'escombrera de l'antiga mina, i arribem finalment a enllaçar amb el Paso de los Contrabandistas al Abejero. Ací aflora el rodeno i apareixen les sureres recordant-nos que encara estem a la serra d'Espadà.
Continuem avant i passem per las Balsillas que donen nom al paratge. Bé no exactament perquè las Balsillas queden a la nostra esquerra. Una pista puja fins ací des de Higueras.
Paso de las Balsillas.

Alto de la Serratilla.

Surera mascarada per l'incendi.

Las Balsillas.
Ací hi havia un important encreuament de camins; d'una banda pujava el camino de Pavías a Montan per l'Abejero enllaçant amb l'assegador que seguíem; per l'altra el camino de Higueras a Torralba que pujava per on ara esta traçada la pista.
Nosaltres seguim ara el vell camí de ferradura cap a Montan que passa sota Montalban. La divisòria d'aigües ací corre per dalt dels cims però és totalment impracticable, així que cal seguir els vells camins que la segueixen però sempre un poc per baix.
A la nostra esquerra queda las Umbrías de las Balsillas i el barranco de la Pedriza, i allí creix un interessant bosquet de carrasca i surera, l'últim bosc de sureres d'Espadà cap a l'interior. A partir d'ací ja fa massa fred per a les sureres que només es deixen vore a les solanes però no arriben a formar boscos.
Nosaltres passem per dalt i deixant enrere el alto de Montalban arribem a la Pedriza on el rodeno deixa pas a la calcària que aflora en superfície, fent palés el perquè del nom.
Arribem així a l'Alto de Bernabia. Quan comencem a baixar de seguida ens ix a la dreta la senda de las Cañadillas, que baixa cap a Torralba i sembla que s'ha netejat recentment. Nosaltres continuem avant i trobem a l'esquerra el camino de Higueras a Cirat que puja per la Rocha de los Carreteros. Esta està més neta doncs per ací passa el Trail de Higueras i Pavías. Només uns metres més avant hem d'abandonar el vell camí de ferradura que baixa al mas del Prado i continuar a l'esquerra per la senda que segueix el Paso de los Contrabandistas encara que oficialment passa pel cim de Veralante que queda més amunt.
A l'ombria de Montalbán.
Umbría de las Balsillas.

Camino de Torralba a Higueras.
Fins ací hem avançat ràpidament per camins nets i planers. Ara el camí també és planer però ja no està net. A causa de la gran nevada de l'hivern passat han caigut infinitat de pins damunt la senda de manera que costa prou avançar. Per sort no som els primers que passem i ja hi ha pas obert entre les branques però cal anar fent ziga-zagues i esquivant pins boltats i branques caigudes de manera que el curt tram que tenim per davant fins al collado Royo se'ns fa molt llarg.
Arribem així al collado Royo o Rubio. Ací trobem un terreny més obert amb ginebres, pins i carrasques que ens acompanyarà en la llarga pujada a la Loma de la Cierva. Encara ens trobem dins la serra d'Espadà (i el parc natural) però el paisatge recorda més a les llomes de l'Alt Millars que tenim tant a la vora.
Comencem la pujada a la Loma però no la fem tota d'una tirada. A l'arribar als corrales de la Loma (o el que en queda d'ell) ens aturem a esmorzar que ja és hora i ens l'hem guanyat. Fins ací hem anat a bon pas i, de fet, ja hem cobert la meitat del recorregut del dia, així que tampoc cal anar amb presses.
Pins tombats per la neu.

Tram brut a Veralante.

Esmorzant als corrales de la Loma.
Esmorzem tranquil·lament i continuem la marxa pujant sense pressa però sense pausa la llarga Loma de la Cierva. Conforme pugem les vistes van millorant a les dos bandes, tant cap a la vall del Palància com a la del Millars. Arribem al cim o al que sembla el punt més alt i ens fem la foto per recordar que hem pujat un altre mil d'Espadà.
Quan continuem la marxa ens trobem un caçador amb els gossos. Estan fent una batuda al terme de Montan i una altra en terme de Higueras. Nosaltres ací anem per la ratlla entre els dos termes així que quedem entre dos focs. Però el caçador ens tranquilitza dient-nos que els seus companys ja estan avisats i que si baixem cap al collado Elvira eixim de la zona que estan caçant, i és que les muntanyes són prou grans com per a què tothom puga disfrutar-les sense fer-se nosa.
Continuant la ruta saludem un altre caçador que està al «puesto» i un poc més avant ens desviem per la forta però curta baixada que ens porta al collado Elvira. Ací hi ha també un parell de cotxes dels caçadors però sembla que estan caçant cap al Puntal Redondo.
Pujant a la Loma de la Cierva.

Cim de la Loma de la Cierva.

Monte Elvira des de la Loma.

Baixant al collao.
Travessem la pista que passa des de Higueras a Montan i pugem recte per l'altra banda mirant de trobar el senderol que enfila cap al cim entre les carrasques que creixen a l'ombria.
Després de dubtar un poc acabem trobant, mal que bé, les traces de senda que ens porten al Monte de Elvira on ens espera un vèrtex geodèsic. Ens aturem per fer la foto de cim abans de continuar.
Pujant al Elvira.

La Loma de la Cierva des del monte Elvira.

Cim de Elvira.
Ara toca la part aventurera de la ruta. Fa uns anys quan vam pujar ací vam decidir continuar per la cresta per tal de fer la ruta circular i també per vora com estava pensant en la travessa per les crestes que hui estem fent. Aquell dia no vam eixir mal lliurats però anàvem amb pantaló llarg i hui no és el cas així que tocarà afinar bé i fer memòria per a tornar a trobar el bon pas.
Seguim pels cims passant per davant el corral del Majadal, del qual només en queden restes de les parets, i continuem per una zona més oberta sense massa vegetació fins que deixem enrere el rodeno per entrar a una zona argilosa coberta d'argilagues.
Seguint els corriols que obren els senglars arribem al Navajo de Higueras, on baixen a beure i rebolcar-se, sense (quasi) punxades. Des d'ací la pista està a tocar i una senda ens porta a ella.
Arribem a la pista traçada sobre el camino de Caudiel a Cirat i la seguim cap al mas de San Juan.
Baixant del Elvira al Majadal.

El Puntal Redondo.

Senda del Navajo de Higueras.
Seguint la pista ens acostem a l'assolat mas de San Juan. Poc a poc el pas del temps va fent caure les teulades i tombant les parets de manera que el que fa unes dècades era un lloc per a viure ara tan sols és un munt de pedres.
Per davant del mas busquem l'antic camí que puja cap al Sabinar. Amb una certa dificultat al principi però de manera més clara després anem seguint el vell camí que deixa un tossalet a l'esquerra per a enllaçar amb la pista, per on puja el vell camí de Cirat a Caudiel.
Seguim la pista cap a la dreta i ja no l'abandonarem pràcticament fins que mor a dalt del Alto de las Palomas. De tant en tant anem trobant marques blanques i grogues del PR-CV-63.5 i a mi em ve a la memòria la primera vegada que vaig passar per ací, a finals dels 90 quan Ximo i jo vam decidir fer la travessa d'Espadà des de Nules a Pina. Aquell dia de primers d'agost anavem aturant-nos a cada grupet de carrasques per refrescar-nos de la calor que feia. Hui fa més bon estar i avancem sense aturar-nos.
Mas de San Juan.

Antic camí de Cirat.

El Sabinar.
Deixem a l'esquerra un entrador al corral del Colegial, per on continuava el camí de Caudiel, ara perdut. Un poc més avant queda a l'esquerra la senda del Estajo o de la fuente la Higuera, que pel barranc i font d'eixe nom baixa també a Caudiel. Continuem pujant suaument però sense pausa per les amples llomes de la Sierra i així, a bon pas, no tardem massa en arribar al Navajo Valero. Ací enllaça el camino de la Sierra que puja des de Caudiel, ara abalisat com a PR-CV-63.5. De fet el PR-CV-63 no és un únic sender sinó un conjunt de senders traçats als anys 90 per la gent del mas de Noguera i que enllaçaven tots els pobles de l'Alto Palancia. Ara alguns estan mig esborrats però els membres del CEAP continuen mantenint-los i recuperant els perduts en la mesura de les seues possibilitats. La veritat és que aquella va ser una gran iniciativa en un moment en què els senders abalisats eren més que escassos.
Des del Navajo Valero abandonem el PR i continuem per la pista que, fent un poc més de volta, ens portarà al cim del Alto de las Palomas.
Pel paso de los Contrabandistas.

Pel Navajo Valero.

Enfilant el alto de las Palomas.

L'últim cim de la travessa.
Caminant per la pista ens ixen al davant tres cabirols que fent saltirons es perden dins del carrascar. Tot i què n'hi ha molts i s'han escampat per tota la serra encara sorprèn vore'ls i és que es camuflen tan bé dins del bosc que sovint passarem al seu costat sense enterar-nos.
La pista travessa un barranquís. Seguint-lo avall arribaríem a las Canteras del Gullirno on l'únic pas (i no fàcil) que hi ha per ací és seguir este barranquet.
Nosaltres no el seguim sinó que continuem amunt enfilant l'última part de la pujada al Alto de las Palomas que, segons com es mire, és el cim més alt de la Serra d'Espadà.
Però, fins a on arriba la Serra? Tradicionalment es considera el Collado Arenillas el punt de separació de la Serra d'Espadà i la serra de Pina. Estructuralment és tot un mateix bloc que acaba al límit de Terol, quan la serra de Pina deixa pas a les llomes de San Agustín. El parc natural però acaba abans doncs no inclou la plataforma que s'estén des del Mas de San Juan a l'Alto de las Palomas. Nosaltres per tant i seguint la tradició considerarem el collado Arenillas el punt i final de la travessa.
Arribem finalment al cim on hi ha un vèrtex geodèsic. És ja la una i decidim baixar a dinar al merendero de la fuente Cuenca, acabada ja la ruta, però el primer que fem és tocar-li per telèfon al germà de Jose que ens ha de recollir amb el taxi per a quedar en l'hora.
Ens fem la foto de rigor i continuem camí seguint un senderol amb algunes fites que ens porta pel costat de les restes del corral de Marzo fins a un collet per on passa la senda abalisada.
Alto de las Palomas.

El Pinar, la Ràpita, Espadà, i molts altres cims que queden enrere.
 Ara ens toca la part més pendent del dia, una baixada de 300 metres de desnivell fins al collado de Arenillas, i la fem alegres perquè estem ja prop de la fita ... i del dinar.
Les vistes que no hem tingut a la pujada les tenim ara a la baixada. Per l'esquerra ens queda la vall del Palància, amb Caudiel en primer lloc. Davant tenim el alto de Santa Bárbara que domina el paisatge com a ama i senyora des de la seua talaia. Per la dreta la vall del río Montan que s'allarga cap al Millars.
Conforme baixem es veu perfectament el collado de Arenillas i, abans d'arribar, el mas de la Ventisca, arreglat i on hui hi ha gent disfrutant del dia tan magnífic que ens ha eixit.
La sierra Espina des de la serra d'Espadà.

El collado Arenillas.

Mas de la Ventisca.

Quan els coscollars i els carrasquissos deixen pas als bancals d'ametlers ja estem quasi a tocar del mas que passem per davant, sense interrompre als masovers de cap de setmana que allí s'han aplegat. Des d'ací continuem per la pista que puja al mas fent voltes i revoltes per arribar finalment al Collado de Arenillas.
Ací hem acabat la travessa i ens fem la foto de grup, però no hem acabat el dia i encara ens queden uns centenars de metres fins a la fuente Cuenca, on sota l'ombra d'uns xops ens asseiem a dinar tranquil·lament. I així estant Jose ens llança la proposta de continuar la ruta fins a la ratlla d'Aragó, seguint les crestes ...
Foto final de ruta al collado Arenillas.

Dinant a la fuente Cuenca.

Foto dels qui hem completat les tres etapes.



Ací està el track:



Powered by Wikiloc

I ací altres tracks que comparteixen part de la ruta:

De Pavías a las Balsillas per la Balsa del Lobo
De Matet a Torralba pel Pinar
De Torralba al Pinar
Entre Torralba i Pavías: del Prado al Pinar per la rambla del Catalan i la Serratilla
Higueras - Pavías - Higueras
Els mils d'Espadà d'Higueras: Loma la Cierva i Elvira
Higueras a la Loma
Ruta de las 5 fuentes



Més informació:
  • Fullet de rutes sobre Pavías de la "Cultural La Artea", accessible a la web.
  • Web de l'ajuntament de Pavías
  •  Web de Higueras
  • Cebrian, Rafael Montañas Valencianas VII: La Sierra de Espadán, Centre Excursionista de València, València, 1999
  • Llop Goterris, Xavier (2013) 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà <http://www.slideshare.net/xgoterris/30-rutes-a-peu-per-la-serra-despad>
  • Arnau Juan, Òscar (2016) Serra d'Espadà. Mapa i guia excursionista. Ed. eltossalcartografies 
  •  

diumenge, 24 de setembre de 2017

SENDERO INTERPRETATIVO DEL TORMAGAL AL GAMONAL


Aprofitem el cap de setmana per perdre'ns per la Serranía de Cuenca on hi ha tantes coses a vore que no tenim temps més que de fer-ne un tast.
Així, prèvia cita, visitarem el Parque Cinegético del Hosquillo on tenim l'oportunitat de vore en directe i de ben a prop llops i ossos, a més dels habituals cèrvols, bocs, senglars, i altres grans mamífers. També ens acostem a la Hoz de Beteta per conèixer-la de prop fent un passeig tan curt com interessant.
Però el motiu de l'entrada serà la visita al Monumento Natural de Muela Pinilla y el Puntal. Ací farem un curt i fàcil recorregut circular que ens portarà a visitar una de les «ciudades encantadas» de la Serranía, i també a pujar un vèrtex geodèsic.

Per començar la ruta hem d'acostar-nos a la Serranía Alta. A la vora de la carretera que des de Tragacete (o Beteta) es dirigeix a Peralejos, ja dins del parque Natural del Alto Tajo, comença la ruta de hui. Un rètol indica el pàrquing on deixar el cotxe, i un altre explica la ruta a fer.
La Muela Pinilla és una extensa mola calcària que s'alça a més de 1600 metres d'altura formant la divisòria natural entre les conques del Tajo i Xúquer. Les dolomies que formen la vessant del migdia es troben fortament karstificades formant un paisatge del què els geomorfòlegs denominen «ciudades encantadas» i que ací pren el nom de Tormagal.
Nosaltres comencem a caminar per la part baixa de la Muela on una àmplia «cañada» la separa de la Muela Hondonera. Ens trobem dins d'un pinar de pi roig amb un sotabosc escàs format per ginebres. Este és el paisatge vegetal que ens acompanyarà al llarg de tot el recorregut. Només en algunes parts s'afegeixen els rosers, coralets, ...
Informació del Monumento Natural.

Inici de la ruta per la Cañada Arenosa.
Conforme avancem per l'esquerra podem vore grans tormos que donen nom a tota la partida: el Tormagal. La ruta seria més interessant travessant-los o anant més prop, però de moment ens duu per una pista que travessa el pla fins que n'eixim a una altra transversal.
A partir d'ací girem a l'esquerra i ens endinsem al Tormagal. Comencem a vore arcs, coves, blocs elevats, castells, i tota l'extensa gama de formacions càrstiques que acompanyen estes formacions.
La pista travessa la formació, deixant a dreta i esquerra les formacions més interessants que conviden a abandonar-la i endinsar-se en un paisatge fantàstic. Nosaltres no ho fem però els xiquets s'ho passen en gran pujant i baixant pels «tormos».

Tormos vora camí.

Arc de roca.

Arribem finalment a un punt on un cartell ens convida a bandonar la pista i continuar per una senda desdibuixada que se n'entra al cor del Tormagal.
Comencem a passar ara pels «callejones» que es formen entre les formacions calcàries. Tot i estar abalisat amb pals indicadors no sembla que passe per ací massa gent, i és un bon lloc per vore animals ... anant en silenci que no és el nostre cas.
Enfilem un «callejón» que va estretant-se, i cap a la part final arribem a la Piedra Calavera. Extranya formació on l'erosió ha obert dos arcs rodons que s'assemblen als ulls d'una calavera.


Callejones.

Piedra Calavera.
No ens estem de fer-nos fotos abans de continuar camí. Ací l'estretor del paratge crea un ambient ombrívol on creixen alguns caducifolis, molses i polipodis, contrastant amb l'ambient més sec de les parts altes.
Eixim de l'estret i continuem per dalt vorejant altres talls de la roca fins que girem a la dreta i enfilem la part alta de la Muela, on l'estrat més dur no ha estat atacat per l'erosió que ha deixat al descobert estes formacions que només es troben als seus voltants.


Caminem al recte cap a una pista que recorre l'ampla esquena de la lloma del Gamonal. Per ella continua el recorregut cap al cim però nosaltres no ens estem de desviar-nos-en per guaitar l'altra banda de la Muela des d'on se'ns obre un ampli panorama cap al Alto Tajo i Sierra Molina.
Per la banda de llevant continuem amunt cap al cim on hi ha un vèrtex geodèsic i un mirador. Ací retrobem les formacions kàrstiques que voregen el cim, i també podem disfrutar d'unes magnífiques vistes cap al nord i l'est.

Dalt la Loma del Gamonal.


Vèrtex geodèsic del Gamonal.


Sierra Molina des del Gamonal.
 Només ens queda baixar. Estem molt a prop del punt d'inici i la baixada la fem quasi al recte, seguint els pals de direcció.
Travessem una primera part de tormos i continuem baixant entre el pinar de pi negre amb ginebre. Quant ja estem prop del final retrobem una altra zona de grans tormos que ens despedeix del paratge natural, arribant de seguida al pàrquing d'on hem eixit.





Ací està el track:


Powered by Wikiloc


Més informació: