Fa un temps Josep
Antoni em va comentar que als anys 70 uns catalans van fer la
travessa dels Pirineus seguint la divisòria d'aigües. Tota una
aventura només a l'abast d'uns pocs elegits. Així que com això
queda lluny de les nostres possibilitats vaig proposar al Centre
Excursionista de Vila-real fer una ruta més assequible: la travessa
d'Espadà per la divisòria d'aigües, molt més fàcil i a l'abast
de qualsevol senderista habitual. La idea era realitzar-la en quatre
o cinc etapes com una ruta temàtica o sèrie, tal com es va fer ja
amb el GR-7, el camí de Sant Jaume de Castelló, o el GR-36.
La veritat és que
la idea va ser ben acollida però Cristina em va proposar fer-la en
menys etapes i més dures perquè hi havia gent que volia rutes més
canyeres. Així finalment vam quedar en fer-la en tres etapes, la
primera de les quals i més dura és la que comencem hui.
La ruta és ben
fàcil. Eixir de la Vilavella i, sempre per dalt, arribar al coll de
la Ibola on han de vindre uns taxis a recollir-nos. Tenim tot el dia
per davant que no és molt perquè a les sis i mitja ja és fosc.
Així que abans de
les huit som 19 els valents (o inconscients) que ens trobem a la
Vilavella per tal de començar la travessa.
 |
| Foto de grup a la Font Calda. |
Travessem el poble i
a la font Calda ens fem la foto de grup, abans d'encetar la primera i
més dura pujada del dia.
 |
| Primeres escales. |
Eixim del poble pel
barri de Sant Roc i continuem amunt per unes escaletes a buscar la
nova urbanització que han fet a la muntanyeta dels Cristalets. Ací
hi ha unes escales que la travessen de baix a dalt i per les que
pujarem. Unes escales que no s'acaben mai i que ens fan salvar cent
metres de desnivell en poc més de tres-cents de distància. Un
desnivell del 30% continu i constant que no està gens malament.
 |
| Sol llevant. |
Mentre pugem anem
girant-nos per a disfrutar de l'espectacle del sol llevant per la
mar. Malauradament el dia s'ha alçat boirós i càlid, agradable per
a caminar però com a contrapartida les vistes no seran massa
interessants, i és una llàstima perquè en un dia més ventòs la
mateixa excursió seria simplement espectacular (per l'espectacle que
se'ns ofereix a la vista des de dalt de les crestes).
 |
| Final de les escales. Continua la pujada. F. P. Ortells. |
Quan s'acaben les
escales continua una senda que no afluixa en la pendent. Seguim
pujant fins que arribem a unes trinxeres que ha netejat i senyalitzat
l'ajuntament de la Vilavella per tal de recordar les terribles
condicions que van patir els soldats al front, que es va estabilitzar
ací quasi huit mesos. Són les primeres però no seran les úniques
perquè tot el recorregut de les crestes d'Espadà està plagat de
trinxeres, tan d'un bàndol com de l'altre, o dels dos. Per tant la
visió de trinxeres en ziga-zaga, els nius de metralladores, pous de
tiradors, casetes per als soldats, refugis i polvorins és una
constant en tota l'excursió.
 |
| Trinxeres de la Vilavella. Foto P. Ortells. |
Passem pel Poble
Desert, anomenat així perquè era el lloc on s'estaven els soldats
de les trinxeres i van fer un autèntic poble amb portes, finestres i
parts de les cases de la Vilavella, que els veïns van haver de
recuperar acabada la guerra.
 |
| Pujant a Santa Bàrbara. |
Enfilem la darrera
pujada cap a la muntanyeta de Santa Bàrbera, el primer cim d'Espadà
que domina la Plana des dels seus 305 metres d'altura. Als nostres
peus està la Vilavella, quasi 300 metres més avall.
 |
| Cim de Santa Bàrbera. Foto P. Ortells. |
Des d'ací la senda
que segueix la carena afluixa en la pujada i recorre un tram més
planer per la Selleta fins que arribem a un encreuament de senders i
pistes. Fins ací puja el camí del barranc Roget i el del barranc de
la Font, i també una pista des del Racó de Montón. Uns metres més
avall passa el GR que recòrre l'ombria.
 |
| El Puntal del Calderer i el de Font de Cabres des de Santa Bàrbera. |
En aproximadament un
quilòmetre hem pujat 30 metres. Un descans que ens vindrà molt bé
perquè en el primer quilòmetre ja n'hem pujat 250 i en el següent
en pujarem 200 més.
 |
| Pujant per la cresta. |
A partir d'ací
abandonem el terme de la Vilavella. A partir d'ara seguim la ratlla
de terme de Nules i la Vilavella i és que a partir d'ací la cresta
fa de partició de termes entre pobles, per tant les grans fites de
terme (i les menudes paletes de coto) ens acompanyaran, igual que les
trinxeres, al llarg del recorregut.
Passem pel Colmo del
Bassiet i deixem la senda que va planera cap al coll del Bledar per
l'ombria, enfilant recte al Puntal del Calderer.
 |
| Arribant al Puntal del Calderer. |
El darrer tram de
pujada al Puntal s'agarra amb força i en algun lloc cal ficar les
mans, però finalment divisem la Creu de Ferro, bastida durant la
guerra al més alt del Puntal.
 |
| La Creu de Ferro. Foto P. Ortells. |
Feta la foto de cim
continuem camí cap al següent puntal, el de Font de Cabres que
tenim davant quasi a tocar, encara que hem de baixar primer al coll
del Bledar i salvar quasi dos-cents metres de desnivell fins al cim.
 |
| Puntal de Font de Cabres. |
Baixem per la carena
fins al coll. Des del coll tenim dos camins per pujar al Pic de Font
de Cabres, l'un per l'ombria i l'altre per la solana, tots dos amb el
mateix desnivell. Decidim pujar per la Solana, per on puja també el
PR-CV-161 i on hi ha ficades unes cordes per salvar els trams més
costeruts.
 |
| Senda "cordata" per la solana. |
El grup s'allarga
durant la pujada de manera que quan els primers ja estan al cim als
darrers encara ens en queda un bon tros. Però finalment tots arribem
dalt i aprofitem per esmorzar que ja va sent hora.
 |
| Arribant al cim amb la Plana al fons. |
Després de
l'esmorzar i les fotos de grup continuem la ruta baixant del puntal,
esta vegada per l'ombria, fins al següent collet.
 |
| Esmorzant al puntal. |
 |
| Puntal de Font de Cabres. Foto P. Ortells. |
Ací mor una pista
que hem de seguir cap a l'Ereta i que enllaça amb la pista del
Rodaor que puja des de la Plana. Per la pista puja el GR-36 que
travessa la serra i que seguirem ara durant alguns trams.
 |
| L'Ereta i el Puntal d'Artana. |
Seguim la pista
passant per baix del Puntal de l'Ereta, que queda a pocs metres a la
nostra esquerra i poc després abandonem la pista trencant a la dreta
per la carena, travessant per a buscar la senda que puja des de
l'Ereta al Puntal d'Artana.
 |
| Drecera al Puntal. |
Quan trobem la senda
enfilem amunt cap al cim on hi ha un vèrtex i una xicoteta antena.
El cim està separat uns metres de la divisòria però ens acostem
per fer la foto de cim abans de continuar cresta avant cap a ponent
fins al cim bessó (però més baix) des d'on enfilem avall a buscar
el GR que passa ací pel camí de la Vall a Artana.
 |
| Vèrtex geodèsic. Foto P. Ortells. |
 |
| Puntal d'Artana. Foto P. Ortells. |
Arribem a un
colladet per on passa el vell camí i retrobem el GR que ara seguirem
doncs ací abandona el vell camí i continua per la carena.
 |
| GR pel coll d'Alfondeguilla. Foto P. Ortells. |
Seguint la carena
deixem enrere el coll d'Artana per on traspon la serra el camí
d'Artana a Alfondeguilla i encetem la pujada a la muntanyeta de la
Mina.
 |
| Per dalt les Mines. |
Passem per la vora d'una de les boques superiors de la mina de
ferro d'Artana i arribem al camí que puja des de la Mina del Cavall
al Clot de Blai. El GR segueix la senda que se'n desvia de la carena
i ací decidim pujar al recte que no es veu massa tapat.
 |
| Senderol recte a la Cresta de l'Ombria. |
De fet trobem un
senderol fet pel pas de la gent que remunta fins a la Cresta de la
Serra, per on continuem.
 |
| El Castell de Castro des de la Cresta de l'Ombria. Foto P. Ortells. |
Ens aturem a
descansar a les runes d'un vell corral per a reagrupar-nos després
de la pujada, i continuem camí per la Cresta fins que enllacem
novament amb el GR ja prop del Plantiu. A partir d'ací ja no
abandonem el GR fins el coll Roig.
 |
| Cresta de l'Ombria. |
Arribem a
l'encreuament amb el camí de la Costera i allí ens trobem amb
Juanma que ha pujat per la Solana de Castro i que se'n baixa per la
Costera.
 |
| Enllaç amb el GR. |
Josep i Pasqual que han d'estar a dinar en casa (i tenen un
cotxe a Eslida) se'n baixen amb ell mentre la resta baixem cap al
coll Roig seguint el GR traçat al recte amb una pendent
considerable.
 |
| Trobada als peus de la Costera. |
Arribem al coll Roig
per on passa el camí d'Eslida a Alfondeguilla i des d'ací tornem a
pujar i ja en van ... unes quantes i les que queden.
 |
| El Coll Roig. |
Tornem a pujar i
cada vegada les costeres van fent-se més dures i no només per la
pendent sinó perquè l'acumulació de pujades ja pesen a les cames.
 |
| Senda de Castro. |
 |
| Amb el castell de Castro al fons. Foto P. Ortells. |
Pugem cap a la
Nevera de Castro però no passarem per ella sinó que seguint la
ratlla dels termes d'Eslida i Alfondeguilla (i el traçat de la volta
al terme) continuem amunt per la vora d'unes trinxeres que ens porten
al Molló trifini on es junten els termes d'Eslida, Alfondeguilla i
Chóvar.
 |
| Fita de terme d'Alfondeguilla, Eslida i Chóvar. |
Des d'ací continuem
avall, novament, baixant per un antic tallafocs cap al coll de la
Malladeta.
 |
| Coll de la Malladeta. |
Arribats al coll de
la Mallaeta encarem una nova pujada. Esta vegada més curta, a
Tarraguan i quan arribem dalt descansem una estona mirant cap a
Chóvar abans de continuar amb una nova baixada cap al port d'Eslida.
 |
| Cim de Tarraguan. Foto P. Ortells. |
 |
| Paco Ortells fent la foto. |
Arribem al port
d'Eslida i les forces ja comencen a fallar. Per sort tenim un bon
tros ara planer per descansar i recuperar mentre passem per les Tres
Creus d'Eslida fins al collado del Pinaret, seguint la pista
asfaltada que puja al Puntal de l'Aljub, la nostra següent fita.
 |
| Puntal de l'Aljub des de Tarraguan. Foto P. Ortells. |
Ací tenim dos
opcions, seguir l'asfaltat, més llarg però més planer, o pujar per
la senda que retalla les revoltes de la pista. Un parell pugen per la
pista i la resta enfilem senda amunt, per la solana de la Bellota cap
al Puntal de l'Aljub o la Mesquita (depèn del poble del què el
mirem).
 |
| Collado del Pinaret. |
Ja és migdia i la
calor i el cansament acumulat passen factura. Hi ha un parell de
«pàjares» en la pujada, i la resta no anem massa sobrats i els
tres-cents metres de desnivell se'ns fan molt durs.
 |
| Senda al Puntal o la Mesquita. |
Però com tota
pujada, més llarga o curta, finalment acaba i a dalt està
esperant-nos la caseta del forestal on aprofitem per dinar.
 |
| Descans en la pujada. |
Mengem i descansem
que ja ens ho hem guanyat. Són ja més de les tres de la vesprada i
portem quasi sis hores de marxa. El cos demana descans i menjar i
això és el que fem al cim del Puntal on corre un airet fresquet que
va molt bé en este dia calorós de febrer.
 |
| Dinant al puntal. |
 |
| Puntal de l'Aljub. |
Només ens queden
sis quilòmetres per al final i sobre uns tres-cents metres de
desnivell, però hi ha tres companys que consideren que ja en tenen
prou i decideixen baixar directament a Aín des del Pinar del Retor,
així que quant continuem la marxa per la cresta només ens
acompanyen el primer tros fins al collet per on passa el camí de
Chóvar a Aín. Ací ens despedim d'ells i continuem cap al Pinar del
Retor mentre ells baixen pel vell camí cap a Aín. Ens queda més o
menys la mateixa distància però el seu camí és més fàcil.
 |
| Cresta del Puntal de l'Aljub. |
Pugem a la serra del
Bovalar. Una pujada llarga ... molt llarga, fins a l'Alt del Bovalar
on ens reagrupem abans de baixar al coll de Mosquera.
 |
| Cim del Bovalar. |
Al coll de Mosquera
ens trobem amb dos opcions. La més curta és retallar pel PR que
recòrre les crestes des del Pinar del Retor a la Ràpita que
travessa per l'ombria seguint una trinxera, però decidim fer les
coses com cal fins al final i pugem al cim de la Penya Blanca,
l'últim tram sense senda, fins que arribem a les roques que el
coronen.
 |
| Coll de Mosquera i Penya Blanca. |
 |
| Cim de la Penya Blanca. |
La baixada la fem
buscant una senda que apareix al mapa d'Espadà del tossal. Ens costa
un poc de trobar-la perquè la primera part està prou perduda, però
una vegada trobada és fàcil de seguir encara que no està gens
neta.
La senda ens porta
al collet que separa la Peña Blanca del Cerro Gordo, l'últim cim
del dia. Així que amb el cor fort i les cames fluixes encarem la
darrera pujada.
 |
| Pujant a Cerro Gordo. |
 |
| Baixant de Cerro Gordo. |
Coronem el Cerro
Gordo i sense aturar-nos continuem costera avall cap al coll de la
Ibola. La baixada, llarga i costeruda de per si, es fa molt dura.
Portem a les cames quasi 25 km i 2300 metres de desnivell acumulat de
pujada (800 menys de baixada) i això es nota, de manera que quan,
darrere d'una revolta apareix el coll i els taxis que ens esperen per
a baixar-nos per fi el cor s'alegra de vore el final d'una ruta que
ha estat especialment dura i exigent.
Arribem així al
coll i sense temps per a res ens tornen a la Vilavella els taxis
d'Alcudia, que tenen pressa per anar a un altre encàrrec. Recollim
els companys que ens esperen a Aín i serà a la Vilavella on haurem
d'entaular-nos per a fer balanç de la ruta i pensar en la segona
etapa que ens portarà a pujar els grans cims d'Espadà.
Continuarà ...
I ací altres rutes
que comparteixen part del recorregut:
Més informació:
- Cebrián Gimeno, Rafael Montañas Valencianas VII. Sierra Espadán Ed. CEV, 1999
- Llop Goterris, X. 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà accessible a la web
- Cartoweb
- Puchades, Sento Serra d'Espadà. GR-36 Ed. SASE, 2009
- Arnau Juan, Òscar (2016) Serra d'Espadà. Mapa i guia excursionista. Ed. eltossalcartografies
Xavier, se m'havia passat per alt aquesta espectacular i atractiva brutalitat. Sendes, cims i paratges de sobra coneguts per tothom, però unir-los tots en una sola excursió...no descarte copiartela en un futur. Molt guapa l'idea de fer tota Espadà per la divisòria d'aigües. La segona etapa quan passen les calors supose.
ResponEliminaSalutacions.
Hola Dani, la veritat és que la segona part la vam fer a primers de maig entre el coll de la Ibola i el Breceral (segons el mapa del Tossal és diu així) a la carretera de Torralba a Pavías. Ara ens queda la tercera part, molt més fàcil, per a quan passe la calor.
EliminaEl que seria ideal és fer-la d'una tirada fent nit pel camí, però crec que les cames no aguantarien. Esta primera ruta és la més dura que he fet jo per Espadà, ja no pel desnivell, que també, sinó per l'explosivitat de les pujades i baixades. Pot ser la ruta més dura que he fet mai.
L'any que ve els companys del Centre Excursionista de Vila-real volen repetir-la però en més etapes, així podrà vindre més gent.
¡Hola Xavier! Estupenda idea encara que prou dura. Llegint la narració anava cansant-me poc a poc. Brutal etapa, encara que té una bellesa també brutal. Com diu Dani, tal vegada te la copie alguna vegada si bé les meues cames van quiexant-se cada volta més. L'edat va minvant le forçes però tal vegada, en més etapes puga ser més fàcil de fer.
ResponEliminaSalutacions.
Hola Emilio.
EliminaLa veritat és que és tot un repte, i un repte assequible perquè es pot fer en les etapes que se vulga. El que sí seria brutal és fer-ho tot d'una tirada: +70 km i + 5000 mts desnivell positiu.