dissabte, 30 de maig de 2020

EL SOLAIG I LA RÀPITA DES DE BETXÍ

Després de tres mesos tancats a casa, o quasi, els Sacaleches tornem a la muntanya a reprendre la rutina de cada dissabte al matí. I per a fer-ho no anem molt lluny, simplement al poble del costat fent una ruta per unes muntanyes que no semblen massa interessants de lluny però que quan ens acostem ens deparen grans sorpreses.
Este temps a casa com que no hem pogut caminar realment per la muntanya ho he fet virtualment, així he aprofitat per escriure més que caminar (al contrari del què sol passar) i també per contribuir al OpenStreetMap vist que alguns dels companys l'usen amb l'OruxMaps per a eixir a la muntanya. Així he anat posant algunes rutes i sendes, i també n'he vist d'altres que no coneixia i que tocava conèixer, i entre elles n'hi havia un parell de sendes noves per Betxí, una de pujada al Solaig que com hem vist s'ha obert fa molt poc, i una altra a la Rabosera per on ja vam passar una vegada sense senda.


Així que ben enjorn per aprofitar el dia i fugir de la calor hem començat a caminar des del cementeri de Betxí. No per res sinó perquè està als afores del poble a l'encreuament entre el camí d'Artana per on pensàvem tornar i el camí del Solaig per on tocava anar.
Eixim pel camí del Solaig, que enfila recte cap al tossal que li dóna nom. Tot i ser primera hora del matí el trànsit de cotxes ens sorprén, no tant per què siguen molts sinó perquè passen cotxes un dissabte quasi a punta de dia. D'una banda trobem els talladors que estan treballant als horts de tarongers dels voltants i d'altra els betxinencs que s'estan a la urbanització del Solaig.
Travessem el barranc de la Penya Negra que travessa el pla cobert de tarongers que s'estén a la falda del Solaig i només deixem el camí quan arribem als peus del Solaig. Ací el camí del Solaig gira a la dreta cap al Collet i puja per un barranc que baixa entre la Penya Negra i el Solaig. Nosaltres seguirem recte per un carrer que puja entre els masets de la urbanització fins que arribem al de dalt de tot.
Trobem un home pel carrer i preguntem per la nova senda i ens explica amablement que no tenim pèrdua, tot recte, i així és, quan el camí topa amb la muntanya cal saltar per damunt una tuberia d'aigua i trobem la nova senda, oberta i netejada de fa ben poc i marcada amb ratlles blanques.
La senda s'ha obert pujant recte entre els bancals que abans hi havia a la falda nord del Solaig i què ja fa molts anys que han passat de ser de garroferes i oliveres a pinar.
Després d'un primer tros recte arribem u un llomet més planer i a un extrem trobem un encreuament de sendes. Per la dreta puja el vell camí del Solaig que també s'ha netejat per tal que puguen baixar les bicicletes. A partir d'ací el camí ja no puja tant recte però sí més emboscat cap al cim del Solaig que queda dalt d'un cingle. El camí fa ací una diagonal dirigint-se cap a la mar per a buscar el punt on el cingle desapareix i permet salvar-lo i accedir a la part alta del tossal. Planegem per un secanet abans d'arribar a una antiga pista que puja des del nord i que ara s'ha convertit en una senda i per on hi ha traçat el PR-CV-428 que seguirem per a arribar al cim del Solaig.
Al cim del Solaig hi ha un poblat ibèric, conegut des de fa més d'un segle gràcies a la tasca d'investigació del Dr Pascual Meneu, i prospectat per Norberto Mesado als anys 60 quan van trobar un plom ibèric escrit i (malauradament) encara no desxifrat.
Posteriorment a la dècada dels 70 i principis dels 80 es van excavar dos xicotetes zones del poblat, la part més alta i la més baixa, per on passa la senda d'accés, i finalment a la dècada dels 90 un dels seus contraforts, Conena, on hi ha un poblat del bronze final (als Castellets hi ha un altre).
Així entre botges que creixen entre les restes de les cases ibèriques arribem al cim del Solaig on hi ha situat un vèrtex geodèsic.

Camí del Solaig amb el Solaig al fons.

Inici de la senda del Solaig.

Senda del Solaig.

Betxí des del Solaig.

Encreuament de la senda i el camí del Solaig.

Sota els cingles que protegeixen el cim del Solaig.

Travessant les restes del poblat ibèric del Solaig.

Cim del Solaig.

Mentre ens fem fotos al cim i recuperem l'alè arriben tres senderistes més que han pujat pel Collet. Ens saludem a distància i continuem cadascú per la nostra ruta, ells baixant cap a Betxí i nosaltres encetant la forta baixada que ens portarà al Collet.
La senda s'ha traçat aprofitant un crestall rocallós on no creix la malea però que presenta passos un poc delicats. De tota manera amb cura i dos bastons baixem ràpida i fàcilment al Collet on hi ha les restes d'una construcció relacionada amb les properes mines del Solaig o de Sant Vicent on hi va haver una explotació de cinabri. Des d'elles es pot baixar a la falda del Solaig i partida del mateix nom. Nosaltres encara que estem tentats de fer-ho al final continuem recte per l'altra banda del collet deixant a la dreta el camí de les Mines que puja des de la urbanització pel barranquet que separa el Solaig de la Penya Lilot.
Fem una curta pujada deixant a la dreta la Penya Lilot, que es troba on acaba el Llom de la Gorreta. Quan arribem a dalt del llom a la dreta descartem la senda que baixa a Betxí per la Penya Negra i continuem recte travessant el llarg Llom de la Gorreta.
Seguint per la Gorreta eixim del terme de Betxí i entrem al d'Artana per on caminarem bona part de la ruta i ho fem seguint el PR-428 que ací segueix el camí de la Gorreta, ara per senda i més avant per pista.
Deixem a l'esquerra una senda traçada per a baixar amb btt seguint el circuit btt que va traçar Juanen. Un poc més avant la senda es torna pista i continuem per ella seguint pels cims de la Gorreta seguint el traçat de l'assagador de la Gorreta.
Passem pel Coll de la Gorreta on hi ha un parany abandonat i també un clotxó, i a partir d'ací abandonem l'assagador que continuava per dalt i comencem a baixar per l'ombria de les Mallades cap al barranc de Betxí.
Portem idea de travessar per una senda al colladet de Betxí per on vam passar fa anys però com no recordem massa bé per on s'agafava preguntem un altre passejant que trobem pel camí i què amablement ens indica, detalladament, el camí a seguir que no té pèrdua. Així quan arribem al fons d'un barranquet trobem a l'esquerra una pista formigonada amb una cadena per on hem de seguir.
La pista està traçada sobre la senda del Pou i puja a un parany molt gran però que ara, al prohibir-se la cacera amb visc, es troba abandonat tal i com mostren les oliveres que ja comencen a perdre la forma tot i conservar l'andaorà.
Per darrere la caseta del parany continua la senda del Pou (o del Poet de Betxí) que continua pels cims de les Mallaes i que també s'ha netejat de fa poc i es troba molt xafada.
La senda passa entre algunes barraques i algunes parets per tal d'amagar-se els caçadors de tords per tant no és recomanable passar-hi en època de cacera per bé que la cacera de tords no és perillosa al tirar a l'aire.
Seguim la senda que planeja pels cims rocallosos i on no creix el pinar que tot ho envolta fins que deixem els cims i baixem cap al colladet de Betxí travessant el pinar. La senda aboca a una pista i, seguint-la un curt tram, arribem al colladet de Betxí per on travessa el vell camí de Betxí a Artana, ara convertit en una ampla pista molt transitada per les bicicletes.
A dalt del colladet hi ha el clotxó del colladet de Betxí que segueix el patró de molts dels clotxons (en un altre poble en dirien aljub o cisterna) repartits pel terme d'Artana com el de la Gorreta, el de Xanquet. Semblen repetir tots el mateix patró, segurament fets a la mateixa època per facilitar l'aigua als treballadors del camp dels voltants.

Baixant cap al Collet.

El Collet que separa el Solaig de la Gorreta.

El Puntal de l'aljub des de la Gorreta.

Pista pel llom de la Gorreta.

Clotxó de la Gorreta.

Desviament per l'antiga senda del Pouet de Betxí.

Tram formigonat de pujada al Pouet de Betxí.

Parany abandonat on puja la pista.

La senda continua per darrere del parany.

Senda cap al colladet de Betxí.

Tram final de pista cap al colladet.

El colladet de Betxí.

Clotxó del colladet de Betxí.

Al mateix colladet trobem un parell de parelles que han pujat en bicicleta i estan descansant a la taula i banquets d'obra que hi ha a l'ombra d'un pi vora la pista. Nosaltres no passem per allí sinó que seguim el camí vell que ací baixa recte mentre que la pista traçada sobre el mateix fa una llarga volta.
Baixem pel vell camí entre olivars que en molts trams encara conserva l'empedrat original fins que enllacem novament amb la pista i continuem avall entre olivares i garroferes deixant a l'esquerra una granja de pollastres fins que arribem a un encreuament. Ací abandonem el camí principal i seguim a la dreta per una drecera entre antics bancals abandonats que ens portarà al camí de la Masadeta on trobem les senyals d'una ruta que va d'Artana a la Ràpita.
Ara ens cal seguir camí amunt per la ruta de la Ràpita que travessa la partida de la Masadeta.
Mentre caminem per la part més plana els olivars s'alternen amb tarongerars i molts bancals abandonats. Quan el terreny comença a pujar el pinar s'estén per tot arreu, ocupant el lloc dels vells bancals i ens acompanyarà fins als peus de la Ràpita.
Quan el camí acaba en una gran replaça continua la senda de la Ràpita que comença pujant al recte. Ací el pinar es fa escàs i travessem trams de rocam on només creix el fenàs.
La senda després d'arribar a un llomet comença a pujar fent voltes per més que molta gent retalla pujant recte fent que es perda el traçat original més còmode i fàcil.
Passat este primer tram de rocam torna a aparèixer la terra i el pinar que ens acompanyarà fins que coronem el llomet que baixa des de la Ràpita al colladet de Parrús on trobem un encreuament de sendes. Trasponent el llomet baixa una senda cap a les Vinyes de Piquer mentre que pel llomet en passa una altra que baixa al colladet de Parrús seguint l'assagador de la Gitana. Nosaltres seguirem per ella, però estant tant prop és una pena no pujar al cim de la Ràpita d'Artana i primer anem a l'esquerra, pujant per la senda de la Ràpita fins al cim.
El cim de la Ràpita (d'Artana perquè hi ha un altre entre Algimia i Alcudia) és un magnífic mirador de la Serra d'Espadà. Des d'ell es veu tota l'eix principal de la Serra des de la Vilavella al Pic d'Espadà del qui pren el nom la que antigament s'anomenava Serra d'Eslida.
Tant esta Ràpita com l'altra tenen en comú les bones vistes i el situar-se en lloc enlairats a part del topònim. Cal dir que Ràpita és un topònim àrab que fa referència a una mesquita fortificada fora de les poblacions.

Baixant pel camí vell que encara conserva l'empedrat.

Camí de Betxí a Artana.

Tram camp a través d'enllaç amb la Masadeta.

Senyals de ruta al camí de la Masadeta.

Camí de la Masadeta pujant a la Ràpita.

Senda de la Ràpita.

La Ràpita d'Artana.

Cim de la Ràpita.


Des del cim tenim unes immillorables vistes de la Serra d'Espadà. Un gran panell informatiu explica el què podem vore o millor dit, explicava perquè es troba ja prou malmés pel sol i l'aigua.
Després de descansar i disfrutar de les vistes encetem la baixada que ens portarà al colladet de Parrús, i ho fem seguint l'assegador de la Gitana que baixa seguint la cresta cap al colladet de Parrús. Per ací hi ha traçat també el PR-CV-428 que hem deixat al baixar de la Gorreta i que seguirem fins al colladet.
Arribats al colladet de Parrús trobem el camí de les Vinyes de Piquer que passa per ací pujant des del camí de Betxí a Artana. Per ell puja el PR des del barranc de Betxí. Per l'esquerra també es pot tornar a Betxí per les Vinyes de Piquer, però nosaltres continuarem recte seguint l'assagador.
Fa anys ja vam passar per ací però sense cap senda clara, travessant per l'alt de la Rabosera fins a Montserrat. Ara però han netejat una senda que baixa pel Racó de la Gitana i és la que seguirem.
La senda continua recte per dalt dels cims entre el pinar. Ací fa uns anys es van tallar pins i encara queda el rastre en forma de remulla seca escampada un poc per tot arreu.
Quan el camí ix del pinar continua per un llomet pelat que ens portarà a travessar la ratlla de Betxí i Artana, deixant a la dreta una gran fita de terme situada just dalt del Racó de la Gitana, que forma exàctament això, un racó en la muntanya als peus de la Rabosera.
No baixem directament sinó que continuem recte cap a l'alt de la Rabosera, però abans d'arribar a la part més alta trenquem a la dreta per encetar la baixada. Des d'ací és fàcil arribar camp a través fins a Montserrat i, fa dècades, hi va haver una senda que pujava des d'allí però ara està perduda.
La senda que s'ha obert per a baixar pel Racó de la Gitana aprofita el pas entre antics bancals i, quant no, baixa arrapant-se a les pedres de manera que en un lloc s'han instal·lat cadenes per tal de facilitar-ne la baixada. Passat este punt el descens és més fàcil i quan arribem a la part més plana als peus del racó el camí enfila entre els antics bancals fins que ix a una gran finca de tarongers.
Cal travessar pel mig la finca fins que n'eixim. De l'altra banda hi ha el camí d'Artana a Betxí (o al revés) que hem de seguir ara avall cap a Betxí i que ja no deixarem fins a entrar al poble.
El camí corre a l'esquerra del barranc de Betxí, com s'anomena a Artana al barranc de Sant Antoni. La primera part és de terra i travessa un espès pinar entre la Rabosera i la Penya Negra, però a l'eixir de les muntanyes els pins deixen pas als tarongers i la terra a l'asfalt.
Davant nostre s'escampa la Plana fins a la mar, però més prop veiem ja el poble de Betxí on hem d'arribar i ja va sent hora i en uns pocs minuts arribem al cementeri que es troba a l'entrada de Betxí tancant el cercle d'una ruta bonica, entretinguda i ben prop de casa.


Assegador de la Gitana i PR.

Tram per la cresta de baixada. Recte queda l'alt de la Rabosera i a la dreta el Solaig.

Colladet de Parrús.

Senda recuperada.

Senda de Montserrat.

El Racó de la Gitana, la Gorreta i el Solaig.

Fita de terme entre Betxí i Artana dalt del Racó de la Gitana.

Senda de baixada pel Racó de la Gitana. Al fons la Ràpita.

Tram equipat amb cadenes.


Travessant un hort de tarongers vora el barranc de Betxí o de Sant Antoni.

Camí d'Artana a Betxí.

Camí Artana enter la Rabosera i la Penya Negra.

Cementeri de Betxí, destí final de la ruta.





Ací està el track:


Powered by Wikiloc

I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

Volta a Betxí sense perdre el campanar de vista
Inauguració del PR-CV-428 de la Mina al Solaig
De Betxí a les Penyes Altes per les Vinyes de Piquer i tornada per la Murtera
De Betxí a les Penyes Altes per la Murtera i la Ràpita
Artana a les Penyes Altes

Més informació:

  • Artanapèdia
  • Ajuntament d'Artana
  • Ajuntament de Betxí
  • Remolar i Franch, Alfred (2008) Toponímia dels pobles valencians: Betxí Ed. AVL,  accessible a la web
  • Fletcher, D. i Mesado, N. (1967) El poblado ibérico de el Solaig Ed. Diputación provincial de Valencia accessible a la web.
  • Blasco, J. "El poblat ibèric del Solaig" en Betxí. Revista d'informació local accessible a la web.

diumenge, 8 de març de 2020

LA TORRETA DE L'ORRI

Des de l'estació d'esquí de Port Ainé hi ha una ruta que no pot faltar: l'ascensió a la Torreta de l'Orri, cim que domina tota l'estació que, no debades, s'ha construït aprofitant la vessant nord.
Entre els serveis que ofereix l'estació d'esquí hi ha uns itineraris amb raquetes, sent el més popular la pujada a la Torreta de l'Orri, així que no esquiant calia aprofitar la neu per fer la ruta amb raquetes seguint l'itinerari marcat.

Des de l'hotel de Port Ainé 2000, situat a 2.000 metres només ens separen 400 metres de desnivell del cim de la Torreta de l'Orri que es veu perfectament a dalt de tot. Ací mateix si busquem bé, entre tota la cartelleria de l'estació, trobarem els senyals de l'itinerari al pic de l'Orri que hem de seguir. Podem pujar pel Serrat de la Coma del Forn i baixar pel Serrat dels Clots, o al revés. Nosaltres ho vam fer pujant pel primer i baixant pel segon però vam trobar molta gent fent la ruta en sentit contrari.
El camí comença travessant pel mig les pistes d'esquí i per sota els telecadires. Per sort a primera hora del matí no baixa gent per les pistes i no hi ha perill de passar pel mig. De l'altra banda trobem una nova paleta que ens adreça amunt, cap al Serrat, i ho fa pujant per la vora de la pista negra de Comalforn. Seguim pista amunt un centenar de metres i, després de travessar-la amb cura, continuem la ruta per dins del bosc buscant la carena del Serrat. Ací no hi ha una traça clara de pujada sinó moltes i variades de manera que ens tocarà anar buscant quina és la millor traça a seguir i és que per ací baixen els esquiadors fora de pistes i cadascú ho fa per on millor li sembla deixant múltiples traçades.
Conforme pugem ens creuem amb molts esquiadors que baixen i ens eviten retallant entre el pinar de pi negre que cobreix totes les vessants.
La ruta de pujada es podria fer més interessant i llarga travessant els boscos de l'ombria però es recomana no passar-hi al ser una zona d'hivernada del gall fer, espècie especialment sensible en esta època de l'any, i és llàstima perquè en cas de no haver incompatibilitat entre els usos permetria fer rutes molt més interessants per la zona.
De tota manera els pinars per on pugem també són ben interessants i si no fora per la gran quantitat d'esquiadors que anem trobant perfectament podríem creure que estem a un racó perdut del Pirineu. Però l'estació d'esquí és a la vora encara que els pins no ens deixen vore les pistes, i hi és per a bé i per a mal, per a mal perquè se sent soroll de remuntadors i de gent i per a bé perquè ens recorda que estem en un itinerari controlat i sense (massa) perill.
La pujada pel pinar és dura i només suavitza quan els pins es fan més clars i esparsos. Trobem aleshores la pista de Comalforn que cal tornar a travessar i que ens deixa a la part alta de la muntanya. Estem ja a quasi 2.300 metres d'altura i només 100 metres de desnivell ens separen del punt més alt que encara es troba a poc més d'un quilòmetre.
Este darrer tros de camí el paisatge canvia totalment, deixem enrere les costeres i els pinars i davant nostre tenim una superfície més planera coberta de gel que, si no fos perquè té al costat les pistes d'esquí, ens traslladaria a les banquises polars.
Avancem poc a poc, no per cap dificultat especial sinó perquè les vistes que s'albiren conviden a no tindre pressa i extasiar-se amb el paisatge. La Torreta de l'Orri és un cim amb una prominència notable sobre els del voltant, de fet al sud d'ell no en trobem cap que el supere i les vistes abracen tot el prepirineu i la vall de l'Ebre coberta de boires mentre que per l'est podem distingir clarament la cara nord de la serra del Cadí, coberta de neu, que contrasta amb la Cerdanya. A ponent s'estenen les muntanyes prepirinenques i cap al nord la barrera blanca del Pirineu tanca la visió.
Arribem a l'altura del telecabina de la Torreta de l'Orri i ens esperem saludant els familiars que han vingut a esquiar. És agradable trobar-se a meitat ruta però no ho fem molt llarg perquè ells de seguida estaran baix però a nosaltres encara ens queda una bona estona. Però abans pugem a la part més alta on hi ha una sèrie d'antenes de comunicacions i un vèrtex geodèsic, un més per a la col·lecció.



Serra de la Màniga des de l'hotel Port Ainé.

Començament de la ruta sota els telecadires de l'estació.

Deixant enrere l'hotel de Port Ainé.

Pujant pel Serrat de la Coma del Forn.

L'itinerari està abalisat amb marques grogues, no sempre fàcils de trobar.

La pujada està molt concorreguda i anirem trobant gent tota l'estona.

La neu pols del pinar es torna dura a l'eixir a les parts altes.

Travessant la pista de Comalforn.

La Torreta de l'Orri.

Tram final de pujada, molt planer i amb grans vistes.



L'itinerari en raquetes coincideix amb les pistes però preferim anar-hi per fora.

Serra del Cadí des de la Torreta de l'Orri.

Tram final de pujada des del punt més alt de l'estació d'esquí.

Cim de la torreta de l'Orri coronat per antenes.

Vèrtex geodèsic de la Torreta de l'Orri.

Després de disfrutar de les vistes i de la foto de rigor al cim continuem la ruta baixant cap a ponent a buscar els Rasos de l'Orri.
Ací cal dir que orri és un topònim ben abundant al Pirineu i fa referència al lloc on es munyen les ovelles i es fa el formatge. Com normalment les ovelles parien a la primavera es munyien després de desmamar els corders a l'estiu quan estaven als prats d'altura i allí mateix es feia una construcció precària per tal d'elaborar i guardar els formatges, l'única forma de conservar la llet. Curiosament el mot "orri" prove del llati "horreu" que ha donat l'horreo castellà amb el significat original de lloc on guardar el gra, no tan especialitzat com en català.
Baixem pels Rasos de l'Orri buscant el punt on la ruta de raquetes trenca a la dreta i baixa costera avall a buscar el Serrat dels Clots però la veritat és que no en trobem la traça, almenys a l'inici, i ens toca fer un flanqueig per una vessant gelada. Per sort els grampons de les raquetes ens ajuden a no anar vessant avall fins a la pista de Bellavista que passa a sota nostre i que coincideix amb la carretera que puja a la Torreta de l'Orri. Finalment enfilem el Serrat dels Clots que separa els Clots per la dreta dels Reguerals que queden a l'esquerra. Per ací mateix baixa la pista d'esquí de la Rabasta.
No seguim la pista sinó que baixem paral·lels per la banda esquerra seguint la traça oberta per altra gent que ha pujat amb raquetes al pic. La traça ens porta a l'encreuament de la pista de la Rabasta amb la de Bellavista i a partir d'ací continua baixant recte separant-se de la pista d'esquí.
Entrem al bosc i a més de les traces que la gent que ha passat ha deixat a la neu retrobem els senyals grocs als pins negres que ens envolten. Baixem entre el pinar un bell tros fins que tornem a eixir a una pista d'esquí, en este cas el Passeig de Port Ainé.
Ara ens toca seguir la pista avall, amb cura de qualsevol topada amb els esquiadors que baixen molt més ràpid que nosaltres. Per sort el trànsit d'esquiadors és escàs i ens permet estar atents al punt on l'hem d'abandonar per a baixar al recte cap a l'hotel que ja tenim a vistes.
Tot i estar atents per poc no ens passem la baixada doncs està poc xafada i gens senyalitzada. Tot i això trobem el punt on cal baixar per una forta costera entre el pinar, però fins que no veiem les marques grogues no les tenim totes d'haver encertat el camí.
La baixada pel pinar és un dels recorreguts més bonics de tota la ruta i ens porta al barranc dels Clots per on corre l'aigua del desgel. Travessem el barranc i pugem una costereta per arribar a un planell que s'estén fins a l'hotel, només a dos-cents metres. El canvi entre el barranc enclotat i voltat de pinar totalment solitari i l'aldarull i la gentada de l'estació d'esquí és brutal, però també ens indica que ja hem acabat la ruta i podem asseure'ns a dinar al solet davant de l'hotel des d'on, si mirem amunt, podem vore pràcticament tota la ruta que hem fet.

Baixant cap als Rasos de l'Orri.

Flanqueig a buscar el Serrat dels Clots.

El Serrat dels Clots.


Encreuament de pistes.


Baixant per la pista del Passeig de Port Ainé.

Port Ainé 2000.

Pinar al barranc dels Clots.

Barranc dels Clots.

Arribant a l'hotel de Port Ainé 2000.




Ací està el track:


Powered by Wikiloc

Més informació: