dimecres, 9 de novembre de 2016

DEL BALADRAR A LA MUELA


Encara que ja acurte molt el dia aprofitem un dimecres de vesprada (per fi) per a eixir a la muntanya i trencar la rutina de la setmana. Com que no podem anar molt lluny ni molt llarg ens decidim per una ruta circular a Fanzara, pujant a la Mola pel mas del Pi (seguint un track de Crinet) i baixant per la cova de la Mola.

Encara que podríem eixir des de la carretera de Montanejos decidim fer-ho des del Chirlán perquè així si se'ns fa de nit l'últim tros és més fàcil de fer. Al final ens va anar bé la decisió.

Deixem el cotxe a la part baixa d'una gran finca de tarongers totalment abandonada. Abans per ací passava el camí de Fanzara a Suera (i Tales) però al fer la finca en van esborrar les traces i només el trobem als dos extrems de la finca.
Senda cap al corral de Chirlan.
Travessem la finca pel mig seguint els camins asfaltats oberts per a l'explotació fins que arribem a un dels extrems. Ací trobem una senda prou xafada pels cavalls que hem de seguir. Travessem un parell de pistes i descartem altres sendes de les moltes que anem trobant fins que arribem a les runes d'un corral assolat.
Corral de Chirlan.
Deixem el corral a la dreta i continuem un bell tros entre el pinar que ocupa tot el que abans foren antics bancals de garroferes. La senda més clara continua recte però nosaltres trenquem a l'esquerra per un camí també clar i evident que busca un reguer que baixa des de los Collados.
Travessem el reguer i pugem fins a una era. Ací hi havia un antic algepsar i encara es conserva una caseta, el forn d'algep i la era amb un rulo per aplanar-la.
Algepsar.
Al costat del rulo hi ha una fita que marca el punt on abandonem la senda i continuem per un corriol obert per a pujar a dalt dels Collados.
El senderol travessa per bancals abandonats, coberts de pinar i malea. Per sort fa poc algú ha passat i ha netejat i enfitat el pas de manera que és fàcil de passar i seguir.
Corriol de pujada.
Anem seguint una llarga diagonal mentre remuntem les faldes del Patxaco. Ací el pinar és més espès i conforme pugem anem veient com s'estén als nostres peus fins els primers horts de tarongers d'Onda.
Arribem a un punt on les fites estan acompanyades de marques de pintura verdes que ens ajuden a no perdre'ns, sobretot en aquells punts on el traçat de la senda no és evident.
El Montí i la mar al fons.
Quan ja hem fet quasi un quilòmetre canviem de direcció i comencem a pujar cap al nord en un tram on el pinar és més madur i espés.
Tram emboscat.
Finalment eixim del pinar i enfilem recte amunt per una costera pedregosa coberta de coscoll. Este és el paisatge dominant a bona part de la Mola de Fanzara, així com al Turio i Saganta on la roca calar aflora en superfície impedint el creixement del bosc. Només el coscoll s'arrapa a les vessants i no les cobreix totalment. Gràcies a això és fàcil pujar encara que les cabres i senglars que hi passen han obert multiples senderes que s'encreuen i és fàcil perdre's. Per sort anem trobant algunes fites, poques perquè les cabres les tomben i, sobretot marques de pintura, primer verdes i més amunt blanques o roges, que ens encaminen pel millor pas.
Terreny calar per dalt del bosc.
Arribem finalment a dalt on la pendent suavitza i el coscoll creix més alt. Girant el cap endarrere la vista es perd per la Plana que queda als nostres peus, fins a la mar i més enllà on les Columbretes es retallen a l'horitzó.
La Plana des de la Muela.
Però tornant endavant encara ens queda una trossada per arribar a la caseta Rero, i davant nostre tenim un tram molt tapat. Per sort el track que portem ens encamina pel bon pas, esquivant els punts on el coscoll creix més espès i ens duu a una vella pista oberta entre el coscollar que seguim.
De seguida el terra canvia. Ací hi ha més molla i les carrasques prenen el lloc del coscoll, encara que als vells bancals són els pins qui formen un bonic bosquet.
Cim de la Muela.
Travessant el bosquet arribem a la caseta Rero, arreglada encara que sembla que poc visitada darrerament.
Caseta Rero.
Ací arriba una pista des del mas de los Frailes, i continua cap a los Collados. Nosaltres la seguim passant a l'altra vessant que mira ja cap a la Mola de Fanzara.
Pista a los Collados.
La Mola o la Muela no és una única muntanya, és el nom que pren l'ampla extensió montuosa que queda entre el barranco del Turio i el de los Gamellones. No es tracta d'una mola com les del Maestrat però sí d'un terreny pla i elevat que contrasta amb els cims costeruts d'Espadà. Ara bé la Muela no és totalment plana i alguns barranquissos la travessen i la fragmenten.
Darrere nostre queda el Cerro de la Muela, la part més alta, on hi ha un punt de vigilància forestal. Davant nostre i de l'altra banda del barranco de los Gamellones queda la Muela pròpiament dita.
Las Picorzas i el Turio.
Nosaltres avancem per una pista que es dirigeix a los Collados fent la volta per l'ombria d'un tossalet.
Arribem als Collados on hi havia un parany en unes carrasques. Les carrasques encara hi són però totalment abandonades. A la vessant que mira a la Plana hi ha les runes de l'antic mas. Per allí continua la pista principal però nosaltres, seguint el track de Crinet, trenquem a l'esquerra per una pista més recent que fa la volta a un tossalet per l'oest abans d'acabar a un collet.
Anitc parany de carrasques a los Collados.
Des d'ací baixa una vella senda cap a los Gamellones.
Al principi es distingeix prou bé i no és difícil de seguir tot i què no està massa neta. Més endavant sí que es nota que en algun moment s'ha netejat, encara que el poc ús fa que la traça no estiga del tot clara.
La senda arriba a uns bancals i baixa rete per ells fins el barranco de los Gamellones. El travessem i pugem per l'altra banda també per uns vells bancals fins que enllacem amb una senda més clara. Esta ve també des de los Collados quan acaba la pista que hem deixat allí dalt.
Baixada al barranco de los Gamellones.
A partir d'ací la senda està clara i també netejada de fa uns anys. Ara el coscoll torna a créixer i sinó s'usa tornarà a tapar-se novament. Per sort els caçadors de Fanzara, els únics que passen per ací, la netegen de tant en tant.
Los Gamellones.
La senda ens puja per la solana del barranc a un vell corral assolat. Es tracta del corral i caseta de los Montañeses, ja a la vora de la Muela.
A partir d'ací ja és tot pla i fins al corral arriba un entrador des de la pista principal, ben propera.
Pista de la Muela.
Continuem per la pista principal uns metres fins al desviament a la Cueva de la Muela. Just ací una família de senglars travessa la pista davant nostre però són massa ràpids com per a fer-los foto.
Deixem la pista que puja des de la Cueva Santa fent voltes i seguim el camí vell que baixa recte. Apretem el pas perquè encara ens queda un bon tros i només una horeta llarga de llum.
Mentre caminem ens trobem una aparició més estranya que els senglars, almenys un dimecres a estes hores, un espeleòleg que ve de visitar alguns dels avencs que hi ha per estes llomes. No ens entretenim a xarrar perquè tots tenim pressa per por que es faça de nit.
Camino de Fanzara.
Un poc més avant deixem a l'esquerra el camí que baixa a Fanzara. És una senda recuperada i neta que fa goig de passar. Nosaltres seguim recte baixant cap a la Cueva de la Muela, situada a l'extrem d'una xicoteta foieta.
Entrem a la cova perquè cap dels companys l'havia visitada i als nouvinguts sorprén l'amplitud de la sala, i també la senda que baixa. Cap al fons hi ha un dipòsit que recull l'aigua que degota del sostre amb una aixeta per poder beure. És bo saber-ho perquè l'aigua no abunda per ací.
La cova és un bon lloc per fer nit però hui no toca i encara ens queda baixar la cresta rocallosa que ens durà al fons del barranco de los Gamellones a l'altura de los Ojales, i millor fer-ho amb llum del dia.
Dolina on està la cova.
Busquem el senderol que hi duu a la cresta i comencem a trobar fites. Gràcies a això ens costa poc de seguir. Sort perquè les altres vegades que havia passat este tros era prou perdedor i sempre havíem estat molt de temps per a trobar el camí correcte.
Arribem a la cresta i seguim les fites que no ens abandonaran fins abaix de tot. Gràcies a les fites i fent memòria de les rutes fetes per ací fa anys avancem ràpidament, encara que bona part de la ruta transcorre pel rascler que cobreix el rellomet. Hi havia una antiga senda que apareix ací i allà però qui l'ha enfitada (i netejada també) ho ha fet recte evitant així haver de netejar massa tram. A més al traçar-la per la roca evita que la vegetació la torne a tancar.
Cresta del Carrascalet.
L'última part de la baixada coincideix amb una línia elèctrica, encara que no anem directament per sota. Finalment eixim a una pista a la vora d'un cobert usat per a les abelles d'un colmenar proper. No passem molt lluny de les abelles i a més a estes hores, ja quasi de nit fosc, tampoc hem de tindre cap por de les abelles que ara estan dormint.
Seguim ara la pista que continua barranc avall, deixant a l'esquerra los Ojales secats per uns moderns pous d'aigua i arribem ja fosc a la carretera de Montanejos.
Ara ens queda quasi un quilòmetre de carretera. Este tram es pot fer per la senda que passa paral·lela a la carretera remuntant el barranco del Baladrar, però de nit preferim la primera opció.
Per sort passen pocs cotxes i els llums dels frontals assenyalen el lloc on som.
Passem per davant la caseta del Churro on ens lladren els gossos, i també deixem una altra caseta a l'altra banda del barranc on tenen animals.
Arribem al punt on la carretera fa una revolta travessant el barranc i nosaltres l'abandonem seguint recte per ell.
Ací toca usar els frontals per trobar la senda que puja un poc fins al corral del Baladrar on continua per pista. La pista, més oberta i blanquinosa, fa possible caminar sense llum, ajudats de la mitja lluna que lluu al cel, però la quantitat de sendes i pistes que hi ha aconsella usar el frontal per destriar quina és la direcció correcta.
Finalment enfilem el vell camí de ferradura de Fanzara a Tales i Suera que és on hem deixat el cotxe. El camí és ample i no puja ni baixa massa. Anem sempre sota el pinar sense la lluna que ens il·lumine i toca tirar mà dels frontals.
En un moment donat ens apareixen dos grans focus davant nostre i sembla que es fa de dia. El primer pensament és que ve un cotxe o una moto però no, es tracta d'un ciclista que ha eixit a pedalar de nit, encara que per a ell quasi és de dia.
El saludem i ens pregunta si ens cal alguna cosa. No gràcies. Pensem que hi ha gent per a tot, mira que eixir a estes hores ja de nit. Supose que ell també dirà el mateix de nosaltres.
Arribem finalment a la gran finca de tarongers del Chirlán i entre els arbres mig morts seguim el camí asfaltat que fa la volta fins al punt on hem començat a caminar unes hores abans, quan el sol lluïa ben alt al lloc on ara està la lluna.


Ací està el track:

Powered by Wikiloc


I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

Més informació:


  • Guarque Porcar, José Mª (2013) La piedra seca en Fanzara 
  • Sancho Comins, Jose (1990) Itinerarios por el valle del Mijares. Ed. Cajar rural San José Almazora
  • Cartoweb
  • (1909) Minuta del mapa topográfico nacional de Fanzara


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada