dissabte, 19 de novembre de 2016

DEL GUADALAVIAR A BEZAS PER CARBONERA

Un any més tornem a la serra d'Albarracín a fer la clàssica excursió de novembre del Centre Excursionista de Vila-real. I enguany, per fi, pujarem a Carbonera (o el Alto de la Mata) on ja teníem previst pujar fa quatre anys però al final vam haver de renunciar per a no allargar massa la ruta.
La ruta que seguim està basada en una ruta publicada per Chabier de Jaime Lorén al seu llibre pioner Paisaje protegido de los Pinares de Rodeno y sierra de Albarracín, però allargant-la.
Així hem començat a caminar prop d'on estava la Venta del Ratón, on la carretera de Cella se'n desvia de la d'Albarracín. Ací ens ha deixat l'autobús enmig dels plans i també enmig de la boira que encara no s'ha alçat del tot a les nou del matí. Per sort s'ha fet realitat el refrany que diu allò de «mañanas de niebla tardes de paseo» i hem tingut un dia ben agradable.
Inici de la ruta. Foto F. Ortells.
Després d'uns estiraments hem començat a caminar pel camino del Ratón i de seguida hem deixat enrere la plana per començar a davallar cap a la vall del riu Guadalaviar.
El paisatge està dominat pels rastrolls del cereal i per les argelagues negres que creixen a les vessants argiloses, i és que ací el riu excava profundament els materials terciaris que s'acumulen a la fossa tectònica del Jiloca, que tenen una potència de més de cent metres.
Foto F. Ortells.
No fem massa tros que de seguida ens aturem a esmorzar al carasol de les parets de la Paridera del Matrón, del poc que en resta d'ella.
Carbonera des de la paridera del Matrón. Foto F. Ortells.
Mentre mengem el sol que ja calfa prou acaba d'esvair les boires i comencem a vore les muntanyes que emergeixen entre la boira a l'altra banda del riu.
Després d'omplir la panxa continuem un tros més camí avall, però de seguida ens desviem a l'esquerra per un entrador que ens porta a uns bancals de cereal que estan dalt d'una llometa que baixa cap al riu.
Baixant al riu.
Travessem els bancals al recte entre els rastrolls i baixem lloma avall a buscar l'assolada paridera de los Niños. Des de la paridera busquem l'antic camí que pujava des de les hortetes, ara quasi desaparegut, i en part per ell i en part sense camí, baixem al riu.
Arribem a la vega del riu Guadalaviar, aigües avall de Gea de Albarracín. Un camí voreja les hortetes per dalt i per ell seguim riu avall, deixant a la dreta les xoperes i camps de panís que ocupen el terreny de regadiu.
Camí vora riu.
Seguint el camí arribem a la casa de la Torreta, xicoteta construcció a la vora del camí. Ací el camí de cotxe i fressat trenca a la dreta a buscar el riu. Nosaltres seguirem recte per un camí ample que puja un poc per a fugir de la plana d'inundació del riu, i continua arrapat a les parets calcàries que emmarquen el riu. Els xops del fons han perdut la fulla però els roures que creixen a l'altra vessant li posen un toc de color al paisatge gris del començament de l'hivern.
Foto F. Ortells.
El camí travessa un barrancusset i es torna senda que remunta la vessant per a salvar per dalt la cantera del riu. Ací el riu s'estreta i les hortes queden enrere deixant pas a un tram més salvatge on la vegetació de ribera encara resisteix a la vora del riu.
Río Guadalaviar. Foto F. Ortells.
Nosaltres passem per dalt i quan ja no podem pujar més amunt eixim a una ampla pista que seguim avall cap a un pontet que salva el riu, just a la vora del medidor del pantà de San Blas.
Pas encinglerat.
Des d'ací ens encaminem per vora riu a buscar la rambla de Bezas, que desemboca ací al riu Guadalaviar, i la remuntarem una llarga estona.
Ací el paisatge torna a canviar. Encara no hem fet ni set quilòmetres i ja hem travessat quatre tipus de paisatge molt diferents: les dessolades llomes argiloses que baixen cap al riu des de la fossa del Jiloca; la ribera del riu, profundament humanitzada; i ara un paisatge més natural dominat per un bosc peculiar on es barregen els roures, les carrasques i les savines.
Rambla de Bezas.
Conforme remuntem la rambla trobem raconades que miren al nord, on hi ha més humitat, i els roures formen bosquets daurats. En altres llocs són les carrasques que dominen el paisatge. I als llocs més eixuts o amb menys terra les savines creixen fortes i grosses.
La rambla és prou ampla i va fent voltes. Nosaltres les retallem seguint la traça d'una vella pista mig esborrada per les riuades i que, poc a poc, es va difuminant fins que es perd definitivament.
Continuem ara pel llit de la rambla, ple de grava de diferents colors, i és que la modesta rambla recull l'aigua i els sediments arrancats a les faldes de les muntanyes calcàries, però també al rodeno, la pissarra i la quarsita. Tota una varietat litològica que es junta i barreja camí de la mar.
Arribem a un dic de contenció d'avingudes que hem de salvar per la dreta, sense camí clar. Pugem i baixem un meandre encaixat i ens retrobem amb el fang i l'argila dipositat per les avingudes en la part alta del dic.
Però esta alteració del sòl no dura molt. Uns centenars de metres més amunt retrobem el paisatge habitual de la rambla que, això sí, ara és més estreta.
Finalment arribem a un punt on la rambla s'obre entre uns tossals argilosos. Ja estem prop del punt on l'hem d'abandonar per continuar cap a la Sargaleja.
Trobem un carril que seguim fins que es junta amb una pista ampla. La pista continua per dins la rambla cap a Bezas. Nosaltres la seguim un poc a la dreta i de seguida l'abandonem per enfilar l'ampla vaguada de la Sargaleja.
Foto F. Ortells.
Passem un abeurador i una bassa d'incendis i travessem la vaguada que no fa honor al topònim. Sargues no se'n veuen moltes però de ben segur hi havien en altres temps i el que fou un bosquet de salzes hui en dia és un pradell envaït pels joncs.
Remuntem el barranquís per la vora arribant així a la paridera de la Sargaleja, habilitada com a refugi i zona de pic-nic.
Paridera de la Sargaleja.
Al voltant de la Sargaleja hi ha quasi mitja dotzena de parideres, moltes d'elles encara en ús, que s'agrupen al voltant de l'aigua que aflora ací, a la zona de contacte entre el rodeno i l'argila. Els voltants estan poblats per carrascars i savinars molt oberts fruit de la pastura intensiva a que han estat sotmesos al llarg dels segles.
Ací ens aturem a descansar i fer un mosset al solet abans de reprendre la marxa.
Continuem per davant de la paridera, travessem el barranco de Algeceras i enfilem una costera recte amunt per enllaçar amb un carril que puja.
La vessant està coberta de carrasques que al capoll es troben entreverades amb els pins. Després de la pujada continuem recorrent una lloma que queda entre el barranco de Algeceras i el de Cueva Clavijas. Ací les carrasques s'han tallat per a fer llenya deixant un bosc de pins amb un sotabosc de carrasques xaparres.
 Carbonera. Foto F. Ortells.
Seguint el carril arribem a un colladet per on passa el vell camí de Gea a Bezas, ara pista, i per on s'ha traçat el PR-TE-1 que uneix les dos poblacions.
Travessem la pista i continuem per un carril que se n'entra al pinar fins que mor. Després seguim recte per dalt d'un llomet en direcció a Carbonera, que tenim ja davant.
Anem buscant el millor pas entre els pins i les carrasques que creixen espesses al sotabosc, i ens toca fer alguna que altra volta per evitar els llocs més tancats i per a trobar el millor pas.
Finalment arribem a una nova pista, que fa la volta a Sierra Carbonera, i la seguim a l'esquerra cap al collado de las Trincheras.
Després d'una curta pujada arribem al collado de las Trincheras. Per ací passa un tallafocs que segueix la ratlla de termes. Ens trobem ja just a sota del Alto de la Mata i el camí més curt per arribar és el tallafocs que puja recte salvant un desnivell de 200 metres en menys d'un quilòmetre.
Arribant al collado de las Trincheras.
Ací fem dos grups, els qui volen pujar a dalt i qui no. Els primers comencen a pujar pel tallafocs mentre que els segons continuen pista avant cap al collado de Caramochuelos, a poc més d'un quilòmetre, on ens trobarem.
Tallafocs al Alto de la Mata. Foto F. Ortells.
La pujada pel tallafocs és dura i pesada. Conforme anem amunt cada vegada és més pendent i la part final s'agarra amb força, però cadascú al seu ritme tots arribem a dalt.
Arribats dalt descansem i recuperem l'alé després de la costera, i aprofitem per fer una foto de grup al vèrtex geodèsic instal·lat a dalt de tot.
Cim de Carbonera. Foto F. Ortells.
Tot i què el dia no és massa clar les vistes des de dalt són de les que compensen l'esforç de pujar-hi. Carbonera és una d'eixes muntanyes que destaca i es veu des de lluny, i també des d'ella es veu una bona porció del territori; quasi tota la serra d'Albarracín queda al nostre davant, i als nostres peus s'estén bona part de la fossa del Jiloca, amb Teruel. Més enllà queden la serra de Gúdar i de Javalambre.
No podem fer-ho molt llarg perquè els companys estan esperant-nos baix, així que continuem la ruta baixant pel tallafocs que continua cap al sud, seguint la carena de la serra cap a Caramochuelos.
Foto F. Ortells.
Baixem el primer tram fins a un colladet. Una senda recorre el tallafocs i en algun punt continua per fora. Es troba molt xafada i sembla que s'ha netejat recentment. Seguint-la arribem al collet on puja una pista. Ací també hi ha uns grans forats que no arribem a descobrir què són.
Foto F. Ortells.
Seguim ara la pista que travessa el pinar entapissat ge «gayuba». Baixem cap al collado de Caramochuelos, i arribem que ja estan esperant-nos la resta de companys estirats al sol i fent la migdiada després d'haver dinat, i és que a nosaltres ens ha costat quasi una hora més que a ells arribar ací.
Mentre ells es van despertant nosaltres ens posem a dinar que ja va sent hora.
Collado de Caramochuelos.
S'està bé al solet i disfrutem d'un menjar senzill asseguts al pradell que queda al coll.
Mitja horeta llarga després reprenem el camí seguint un itinerari eqüestre que ens portarà a Bezas.
Comencem caminant per un carril que travessa el pinar baixant al barranco de las Colmenas. Travessem el barranc i de l'altra banda descartem un camí que per la dreta va directe a Bezas. Baixem altra vegada cap al barranc i just abans de travessar-lo queda a la nostra esquerra un gran abellar d'on pot ser li vinga el nom al barranc. Es tracta d'una gran construcció de pedra seca, amb teulats als llocs on hi ha les colmenes, i una caseta tancada per a tallar. Encara queden alguns vasos i algunes caixes però no sembla que hi haja abelles, almenys en esta època de l'any.
Antic abellar.
Resseguim el camí i per l'esquerra ens arriba el PR-TE-1 que seguirem ara cap a Bezas. Anem ara xafant el vell camí de Bezas a Gea, seguint el barranco de las Colmenas. Un poc més avant trobem una pista molt ampla que travessa el barranc amb un pontet. El camí la segueix un bell tros mentre puja separant-se del barranc, fins a un collet entre blocs de rodeno.
Foto F. Ortells.
A l'arribar al collet abandonem la pista i continuem per un ample camí de ferradura que baixa a buscar un fondal.
Travessem el barranco de Panea, que passa pel fondo, i enfilem la darrera pujada del dia cap al Cementerio Viejo, per un camí en part empedrat i que va fent algunes voltes.
Arribem al vell fossar i el paisatge canvia radicalment. Deixem enrere el pinar de rodeno i el rodeno, i retrobem les llomes calcàries. Fem uns passos i de seguida veiem a sota els corrals, eres i pallisses de Bezas. Només ens queda baixar pel poble a trobar l'autobús que ens espera al costat de la carretera.
Bezas des del cementiri vell.

Travessem Bezas i abans d'arribar a l'autobús ens aturem a un carasol per a fer els estiraments de rigor sota l'atenta mirada dels pocs veïns que hi ha al poble.
Foto F. Ortells.



Ací està el track:


Powered by Wikiloc

I ací altres tracks que comparteixen part del recorregut:


Més informació:
  • Red Natural de Aragón
  • Paisaje protegido de los Pinares de Rodeno
  • Parque cultural de Albarracín
  • Patrimonio cultural de Aragón
  • Senderos de Aragón
  • SITAR
  • Diversos autors (2007) Sierra de Albarracín Col. red natural de Aragón Ed. Prames
  • Diversos autors (2005) El Rodeno Col. Rutas Cai por Aragón Ed. Prames
  • Diversos autors (2003) GR 10 Sierras de Albarracín y Javalambre Ed. Prames
  • de Jaime Lorén, Chabier; Pérez Grijalbo, Rodrigo (2006) Guía de la naturaleza de la sierra de Albarracín Ed. Prames
  • de Jaime Lorén, Chabier (1996) Paisaje protegido de los Pinares del Rodeno y sierra de Albarracín. 22 itinerarios a pie Ed. Prames
  • Martínez González, Javier (coord.) (2008) Comarca de la sierra de Albarracín Ed. CECAL accessible a la web
  • Sánchez Villalba, Julian (2011) Rodeno de Bezas. Explotación resinera. accessible a la web.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada