Enguany tornem a fer una excursió per la Sierra de Albarracín amb
el Centre Excursionista de Vila-real, i com cada any des de fa més
de vint anys, visitarem nous llocs d’una serra que sembla
inesgotable. Per tal de buscar noves sendes i nous llocs per xafar
ens hem acostat a la part més alta de la serra, per a fer un
recorregut per la Muela de San Juan diferent a l’habitual.
I per a fer una ruta
més original començarem a la banda de ponent de la Muela, al Rincón
del Manadero, on el barranco de la Sielva engrava amb la rambla de
los Ojos. Ací s’arriba per un camí forestal sense asfaltar que
enllaça Guadalaviar amb Orea, ja en terres castellanes. De fet
començarem a caminar des de Castella, encara que la major part de la
ruta discorre per Aragó. Així a meitat ruta passarem per Griegos,
just a l’hora de dinar al bar del poble.
Cal dir que l’actual
Rincón del Manadero, o los Manaderos, es coneixia també en temps
antics com la Rinconada i ja apareix citada en el «amojonamiento»
de les comunitats de Molina i Albarracín, fet el 1407, on se
l’anomena la Cañada Lobosa.
Aparquem al costat
de la carretera forestal i començarem caminant per la mateixa en
direcció a Orea. La carretera és ampla i ben conservada però amb
un trànsit pràcticament nul doncs ens trobem en un lloc on
l’activitat humana sempre ha estat temporal. No trobarem corrals,
masos ni altres construccions. Només uns quilòmetres més avant hi
havia l’antiga aldea de Villanueva de las Tres Fuentes, abandonada
de fa anys.
Anem caminant per
Sierra Molina, la part més alta de la comunidad de Molina. Cal dir
que així com la Comuidad de Albarracín no va desaparèixer durant
la creació de l’estat liberal al segle XIX espanyol, mantenint
bona part de les terres comunals i la institució que les gestionava
(encara que incloses dins del terme general de Albarracín), la
Comunidad del Real Señorio de Molina era una institució semblant,
autònoma del regne de Castella i que administrava les seues pròpies
terres comunals però que va desaparèixer a principis del segle XIX,
si més no formalment perquè encara es conserva en l’imaginari de
les gents i ha donat peu a una Comunidad (mancomunitat en este cas)
de Molina, o comarca de Molina. Dins d’ella hi ha la sexma de la
Sierra on ens trobem, que fa frontera amb la sesma de Villar del
Cobo, de la Comunidad de Albarracín.
Cal seguir la
carretera forestal que discorre per esta part de Sierra Molina, entre
espessos pinars que baixen de la Muela de las Veredas, que queda a la
nostra dreta, i la rambla de los Ojos, que queda a l’esquerra, on
trobarem alguns bancals treballats que ocupen els fondos, restes
d’antigues dolines o poljés capturats per la xarxa de drenatge.
La carretera està
traçada seguint una antiga vereda, pot ser d’ací el nom de la
Muela que tenim per dalt, que ve des del Puente de las Tres
Províncias i continua fins a Orea, seguint si fa no fa la carretera
forestal. Per ací hi ha traçada una llarga ruta del Parque Natural
del Alto Tajo, pensada per a fer amb bicicleta o amb cotxe més que a
peu. Trobarem alguns pals indicadors de la mateixa al llarg del
recorregut.
Seguirem la
carretera al llarg de 2 km de pujada, que no se’ns faran gens
llargs gràcies a l’ombra agradable del pinar. Arribats a un punt
on fa un parell de voltes per a baixar cap a la Chaparrilla (o
Villanueva de las Tres Fuentes), ens desviarem de la mateixa per
seguir un entrador a la dreta que va cap a la fuente del Tesoro.
Entrant trobarem un
cartell que ens prohibeix el pas per ser finca particular. Li farem
cas i no passarem sinó que girarem a la dreta, per un camí no
sempre clar, que puja cap a la Ceja de la Muela. Anem seguint la
ratlla entre Checa i Orea, de fet la finca particular que ens
prohibeix el pas es troba ja dins d’Orea, però no hi entrarem
seguint sempre per la Mojonera. Així nosaltres caminarem sempre per
terres de titularitat pública i amb dret de pas, cosa sempre
important en unes terres on les grans finques privades s’usen
principalment per a caçar, i on ens podem trobar als amos defenent
els seus drets amb una escopeta o rifle a la mà.
Anem pujant la
Cuesta de la Muela, per on puja també un carril per a traure pins
que no sempre seguirem, només quan puja més recte, què és quan
l’aprofitarem per a avançar més ràpidament. Seguint-lo arribarem
a dalt de la Muela de las Veredas on conflueixen els termes de Checa
i Orea amb el terme general de Albarracín. A partir d’ací
seguirem la ratlla d’Aragó i Castella, ratlla només apreciable en
els mapes perquè en la realitat no s’hi troba cap diferència.
 |
Carretera forestal d'Orea al Puente de las Tres Provincias.
|
 |
Bancals treballats a la vora de la rambla de los Ojos.
|
 |
Pinar a la falda de la Muela de las Veredas.
|
 |
Punt on abandonem la carretera forestal ...
|
 |
... per a seguir per la ratlla de terme i finques.
|
 |
Pista per la ratlla de termes cap a la Muela de las Veredas.
|
 |
Cuesta de la Muela.
|
 |
Muela de las Veredas on s'uneixen els termes de Checa, Orea i el general d'Albarracín.
|
Tota la pujada l’hem feta envoltats d’un espès pinar de pi roig,
acompanyat de xaparra (juniperus
savina), ginebre (juniperus
communis s. Alpina) i arlera (berberis
hispanica), acompanyat per diverses herbàcies. Este serà el
paisatge vegetal que ens acompanyarà quasi tota la ruta, encara que
l’acompanyament florístic del pinar anirà variant amb zones amb
més ginebres, xaparres o arleres, i d’altres on el pi és el
majoritari, depenent de l’orientació, la densitat del pinar i de
l’explotació que s’hi ha fet o s’hi fa.
Des de la Muela
baixem al collado de las Veredas, on el pinar s’esclareix i deixa
pas alguns prats amb arleres com a vegetació dominant. A partir
d’ací deixem la ratlla de Castella i entrem dins ja d’Aragó,
per on transcorrerà la major part de la ruta.
Seguirem ara el
carril que continua pujant per l’altra banda del coll cap al Cerro
del Chaparroso on, com no podia ser d’altra manera, dominen les
xaparres. Des d’ací i entre els pins s’albirà allà lluny la
Peña Blanca i tot el massís del Tremedal, amb el Caimodorro com a
punt culminant.
El Chaparroso
presenta un cim allargat i pedregós, cobert per pins dispersos i
grans xaparres que cobreixen el sòl. A l’esquerra ens queda el
barranco de los Avellanos, i a la dreta el de la Sielva. Més enllà
del primer hi ha una prolongació de la Muela on es troba la
Celadilla, i més enllà del segon trobem Peñas Altas, i és que la
Muela de San Juan es troba ben delimitada al sud, oest i est, però
al nord està travessada pels dos barrancs que hem citat, deixant
tres lloms que l’allarguen cap al nord entre els barrancs, i per el
del mig dels tres arribarem a ella.
A sota nostre, per
la dreta queda la fuente la Sielva, per on retornarem més tard al
punt d’inici, però ara toca seguir recte pel llarg llom que acaba
a un collado que la uneix amb la resta de la Muela. Ací mateix passa
una ampla pista. Esta pista fa la volta per la Muela, aprofitant-la
l’itinerari més llarg de les pistes d’esquí de fons de la Muela
de San Juan, pistes que mai van arribar a funcionar de continuu a
causa de la manca de neu provocada pel canvi climàtic. Actualment
només en resten els edificis del restaurant, també tancat en estos
moments.
Per ací passa també
el camino de la Sielva, que des de Griegos arriba a la fuente la
Sielva. Fa molts anys hi vam passar venint des de Griegos i ara
ho farem en sentit invers, cap al poble. En aquell moment la senda
era poc evident però tenia algunes fites que ajudaven a seguir-la.
Ara es troba un poc més xafada i les fites són més i més clares,
de manera que no tindrem cap problema per arribar a Griegos.
El vell camí de
ferradura mou per l’esquerra de la pista i baixa cap a la capçalera
del barranco de las Avellanas. La traça és clara entre el pinar
fins que arribem al barranc. Ací el travessa i puja per l’altra
banda on es perd un poc. Per sort les fites ajuden a pujar sense
massa complicacions fins a la pista, que hem retallat
considerablement en la drecera. Ara caldrà seguir un tros a
l’esquerra a buscar un entrador, també enfitat, que enllaça amb
el vell camí. Estem ja a la part alta de la part de la Muela que
s’allarga cap a la Celadilla.
Travessem el pinar
fins al punt més alt, on trobem un pal indicador. Es tracta d’una
vella ruta, mal abalisada i mantinguda, que des de Griegos pujava a
la Muela pel camino de la Sielva, per a continuar cap al Cerrico de
las Perenalas pujant per dalt la Muela. Nosaltres descartem la
direcció que apunta (que retallaria molt la ruta que hem vingut a
fer) i baixarem cap al poble per pujar més tard a enllaçar amb
ella.
Trasponem la part
més alta i de seguida arribem al canto de la Muela. Des d’ací ja
es veuen els camps treballats del Cuarto de Griegos i, un poc més
avant, vorem també el poble.
El vell camí de
ferradura es fa més evident al deixar enrere el pinar pla de la
Muela. Ací s’ha hagut d’excavar el camí a la vessant de la
muntanya, en alguns trams amb un evident esforç constructiu a
l’estar picat a la roca. Baixem per la Umbría de la Muela, fent
una llarga diagonal que ens portarà, quasi en línia recta, cap a
Griegos.
A la falda de la
Muela eixim del pinar i trobem un pontet que travessa un reguer. Uns
metres més avant travessem la pista asfaltada que puja a la Muela de
San Juan i continuem per un camí de terra que corre entre els
bancals, treballats o erms, que s’estenen fins al poble.
Avancem de pressa
pel camí, que ara és ample i permet el pas de cotxes, i arribem
finalment al poble després de travessar la carretera, entrant per
les antigues eres.
 |
Collado de las Veredas.
|
 |
El massís del Tremedal des de la Muela.
|
 |
El camí pel Chaparroso.
|
 |
El Cerro del Chaparroso.
|
 |
Pista de la Muela.
|
 |
Camino de la Sielva.
|
 |
La Umbría de la Muela.
|
 |
Griegos des de las Cuestas de la Muela.
|
 |
Travessant la carretera que puja a la Muela.
|
 |
Arribant a Griegos pel Castillejo.
|
 |
Entrant per las Eras...
|
Griegos és un poble nou, o relativament nou malgrat que el topònim
ja apareix al segle XIII. No serà fins el segle XVI que l’ermita
de la masada de Griegos siga convertida a parroquia, i serà el 1620
quan rep una certa autonomia del Villar, d’on depenia fins a eixe
moment. No serà fins a «La Concordia» de 1694 quan Carles II
concedeix a Griegos (i Guadalaviar) la independència del Villar,
passant a ser aldees de la Comunidad. Tot i eixa antiguitat durant la
Guerra Civil del 1936-39 el poble es va trobar al mateix front,
patint l’ocupació d’uns i altres i, sobretot, l’ofensiva
republicana de l’estiu del 38 que va ocupar temporalment el poble
després d’una dura batalla que va deixar en ruïnes bona part de
les cases. És per això que les cases actuals són majoritàriament
noves, construïdes o reconstruïdes després de la guerra, algunes
poques per la institució de Regiones Devastadas, i la gran majoria
pels seus antics propietaris, algunes dècades després de la guerra.
L’urbanisme de
Griegos és semblant a altres pobles de la serra, però en este cas
un poc peculiar doncs, segurament a causa de les desfetes de la
guerra, la trama urbana no és massa densa i les cases voltades
d’horts s’escampen cap a totes direccions a partir del centre del
poble. A la part alta hi ha l’església amb el cementeri vell a la
vora com era normal en temps antics. A la part baixa hi ha la Fuente
i l’escola, i davant la Fuente trobem l’hostal Muela de San Juan.
Arribem al poble i
ens rentem un poc en la font abans d’anar a dinar a l’hostal. Hem
estat diverses vegades, fins i tot fent nit, i sempre ens han tractat
molt bé així que repetim. Hui però només farem un bon dinar,
massa abundant i tot pensant en que hem de tornar a pujar a la Muela.
Així que amb la panxa plena cal reprendre la ruta i ara toca pujar.
Eixim del poble per
la Calle de la Nevera, que puja a un parc i unes antigues pistes de
tennis, reconvertides en àrea d’autocaravanes. Ací aprofitem per
fer una becadeta a l’ombra i fer un poc la digestió abans de
continuar ruta. A la banda de dalt hi ha un tancat on solen haver
cérvols, normalment exemplars ferits o en recuperació, i és fàcil
vore’ls. Hui però no n’hi ha cap.
Des d’ací seguim
una pista que continua amunt entrant al pinar que baixa per la falda
de la Muela. La pista es va perdent convertint-se en una ampla senda
que puja en diagonal la Cuesta de la Muela. Només quan travessa la
nova carretera de la Muela se’n perd la traça, interrompuda per la
construcció de la carretera, però novament la tornem a trobar, tot
i què amb dificultat, per dalt la mateixa.
Per sort el
desnivell a salvar no és molt gran i, quan travessem novament la
carretera només ens queda un curt tram fins que arribem als cingles
que tanquen la Muela per llevant. No són en cap cas unes grans
cingleres i deixen molts passos entre elles de manera que ens és
fàcil de pujar a dalt de tot del pla de la Muela. Des d’ací
resseguim el cingle cap al nord fins al restaurant de l’estació
d’esquí de fons, ara tancat, on hi ha també un pàrquing just on
acaba la carretera asfaltada.
Des del canto de la
Muela podem disfrutar de boniques vistes cap a l’est, dominant bona
part de la Serra amb Griegos als nostres peus i, més enllà, bona
part del seu terme amb el Cuarto, Codes, Aguas Amargas, i ja fora la
Loma Alta, la Pinada amb la Peñablanca, i el massís del Tremedal on
destaquen Sierra Alta i el Caimodorro.
 |
... i eixint per la Nevera.
|
 |
Camino de la Muela...
|
 |
... que es fa perdedor al travessar la nova carretera.
|
 |
Cingles que tanquen la Muela per l'est.
|
 |
Portell d'accés a dalt de tot.
|
 |
Griegos des de la Muela.
|
 |
Pàrquing de l'estació d'esquí de fons.
|
Després de descansar de la pujada disfrutant les vistes cal seguir
la ruta cap a las Perenalas, i ho fem travessant la Muela per un vell
sender que mou des del mateix pàrquing. Al principi ens costa un poc
de trobar però de seguida veiem que es troba enfitat facilitant el
seguiment. El sender travessa l’espès pinar que creix dalt la
Muela. La senda ens portarà a una pista, traçada sobre la capçalera
del barranco de los Avellanos, que ací és un xicotet reguer.
Seguirem per la
pista un tros però cal estar atents al punt on se’n desvia el vell
sender per l’esquerra. Per sort les fites posades ens ajuden a
reprendre el camí, que ix del fondal i continua travessant el pinar,
ací espès i madur, amb un ric sotabosc.
Després de passar
un suau llomet el camí baixa a buscar la capçalera del barranco de
la Sielva, més marcada i clara que l’anterior. Ací l’abandonarem.
El vell camí continua recte per l’altra banda cap al Pozo la
Muela, ja prop del canto de ponent de la Muela, que ja mira cap a la
Cañada de los Ojos (on naix la rambla de los Ojos). Nosaltres
seguirem ara pel barranc avall, sense sender clar però fàcil de
passar.
En esta part de la
Muela trobem algunes ovelles pasturant soltes, sense pastor ni gossos
que les guarden, almenys a estes hores que solen estar sestejant.
Sorprèn no trobar-les totes juntes a l’ombra dels pins sinó
escampades d’ací i d’allà.
Barranc avall, i
quan ja portem uns centenars de metres, trobem a l’esquerra un
tancat de fusta. Està fet per a evitar que qualsevol desconegut
caiga dins de la Sima de la Muela, un avenc estret però que pinta
ser prou fondo. Després de guaitar al fons continuem camí i
tres-cents metres més avall arribem a la pista de la Muela, que ja
havíem travessat a l’anada.
Ara però no
seguirem la pista sinó que trencarem a l’esquerra pujant camp a
través per un reguer cap al Cerrico de las Perenalas on hi ha un
vèrtex geodèsic. Pugem seguint el camí que sembla més clar,
rectes cap al cim del Cerrico, fugint d’un rodal de pinar jove, on
els pins creixen tan junts que fan més difícil el pas, i buscant el
pinar madur que fa de més bon caminar. Arribant al cim ens trobem
algunes cabres (domèstiques) que estan pasturant pels voltants, i
que s’aparten del nostre camí.
Un poc més amunt
arribem al Cerrico de las Perenalas, on s’alça un vèrtex
geodèsic que, quan es va bastir, tenia unes grans vistes sobre
els voltants. Ara el pinar ha crescut i pràcticament no podem vore
res més que pins.
 |
Ovelles sestejant al pinar.
|
 |
Senda que travessa la Muela.
|
 |
Pista traçada sobre la capçalera del barranco de los Avellanos.
|
 |
Senda cap al Pozo la Muela.
|
 |
Capçalera del barranco de la Sielva.
|
 |
Sima la Muela.
|
 |
Ovelles pasturant a la Sima la Muela.
|
 |
Pujant camp a través cap a las Perenalas.
|
 |
Cabres pasturant al Cerrico las Perenalas.
|
 |
Cerrico de las Perenalas.
|
Descansem al cim per a recuperar forces abans de continuar la ruta,
tot i què el què araens queda és tot baixada. Comencem a caminar
per la cara nord del cerro, baixant entre el pinar i buscant el camí
més fàcil de passar, arribant així a la pista de la Muela, ampla i
planera per tal de poder passar la màquina per a fer la traça a les
pistes d’esquí de fons. Arribem just al punt on el serrat on hi ha
las Peñas Altas se’n separa de la part principal de la Muela. Un
vell cartell de fusta mig esborrat n’indica la direcció. Des
d’elles tindríem una vista fantàstica de la Cañada de los Ojos
i, més enllà, de la Rambla de los Ojos que n’és la continuació.
Nosaltres però no la seguirem sinó que des del colladet que enllaça
Peñas Altas amb la Muela buscarem la baixada a la fuente la Sielva.
Trobem unes fites
que assenyalen el millor pas, encara que ens costa prou trobar-ne
algunes i fem unes quantes passes de més abans d’adonar-nos que
busquen el reguer que baixa des del collado cap al barranco de la
Sielva. Baixem seguint el reguer i anem trobant les fites que ens
mostren que anem pel bon camí, salvant els cent metres de desnivell
que ens separen de la fuente de la Sielva, que trobem quasi al
capdavall del reguer, abans que engrave amb el barranco la Sielva.
De la font brolla un
bon doll d’aigua que recull un bassi de pedra, per a passar a una
serie de gamellons de fusta, facilitant així l’abeuratge de molts
animals alhora.
Després de
refrescar-nos a la font seguim avall enllaçant als pocs metres amb
el barranco de la Sielva, per on s’ha traçat una pista. Davant
nostre enllaça el camino de la Sielva, que ve de Griegos. Dalt de
tot queda el colladet per on hem passat adès d’anada a Griegos.
Ara toca seguir
pista avall sense deixar-la per a arribar a l’inici de la ruta. La
pista corre entre un pinar espès amb poc de sotabosc. A la dreta
tenim la Solana de la Sielva, més costeruda i on, en la part alta,
el pinar s’aclareix. Dalt de tot queda el Cerro del Chaparroso. A
l’esquerra hi ha la Umbría de la Sielva, més verda i espessa i
dalt queden les Peñas Altas.
El barranc tancat i
el pinar espès ens acompanya mentre anem per terres d’Aragó. Quan
s’obren les vessants en una gran Rinconada i el pinar s’aclareix
alternant amb prats entrem en terres de Castella. Només ens queda
poc menys d’un quilòmetre per arribar a la carretera forestal
d’Orea i el disfrutarem baixant el ritme per a relaxar les cames,
un poc cansades després de 20 km i 9 hores de ruta (incloent el
dinar, clar).
 |
Pista de la Muela a la banda de ponent.
|
 |
Fites de baixada a la Sielva.
|
 |
Baixant a la fuente la Sielva.
|
 |
| Fuente de la Sielva. |
 |
Pista del barranco de la Sielva.
|
 |
El Rincón o Rinconada de los Manaderos.
|
Ací està el track:
I ací un altra ruta
que comparteix part del recorregut:
Griegos
– fuente la Sielva – Muela San Juan - Griegos
Més informació:
