VILLAHERMOSA: RONCALES I LA TOSCA

 

Arriba el setembre i el bon temps, o més ben dit, el temps més recomanable per a caminar, passada ja la calor d’un estiu que ha estat llarg i molt calorós i que no ha convidat a eixir massa a la muntanya.

Encara que la frescor que es correspon a l’arribada de la Tardor encara no arriba, seguint la tradició toca començar la temporada senderista. Per a fer-ho com mana la costum caldrà fer una volta curta i un esmorzar llarg, quasi dinar. Abans ho fèiem a Villamalur però ja quasi hem esgotat les rutes possibles per allí, i a més l’any passat ja no vam anar perquè el bar estava tancat. L’any passat vam estar al Castillo i enguany hem decidit anar un poc més lluny i acostar-nos a Villahermosa.

Així que des de l’Hostal “Ruta de Aragón” comencem a caminar per a completar la ruta que ens serveix d’excusa per a l’esmorzar. Ho fem pujant al poble pels costeruts carrers que ens porten a la plaça de l’església, que separa la part antiga del poble, a la dreta, on hi era el vell castell del què quasi no en queda cap resta, de la part més nova que comença amb l’església del segle XVIII.

Des de la plaça baixem passant per davant de l’ajuntament, edifici modern que va substituir l’antiga sala municipal medieval a finals del segle XX.

Eixim del poble pel Rabal i baixant cap al riu Carbo on arribem a l’altura del molino Morte. A partir d’ací la pista formigonada que s’ha traçat damunt el vell camí deixa pas a la terra i pedra original que continua remuntant el riu Carbo cap a Sant Joan.

El camí remunta el riu Carbo per la vora. Pugem primer per una banda, deixant a l’altra la sèquia principal i passant pel costat de l’assut d’on deriva l’aigua. Un poc més avant canviem de costat i continuem amunt seguint el riui que s’engorja entre las Peñas Blancas i el Masico las Higas.

Un poc més avant arribem a la fuente el Cura i la Poza de los Cantales Pardos, situada a la vora. A estes hores amb la frescor del matí no abelleix entrar, tot i l’aigua clara i el racó preciós conviden al bany.

Deixem enrere la Poza i la font, i el camí comença a eixir del riu per la part de ponent, en una llarga pujada que ens portarà al mas de Roncales. El camí és ample i net, i travessa les vessants cobertes de pins, fent un poc de volta per tal de no perdre altura al travessar el barranco de los Roncales. El riu queda a la nostra dreta i baixa excavant un tall profund, ple de salts i tolls. Conforme ix el sol lal vall del riu es va cobrint de boirina que entela l’aire.

El pinar el trobem entreverat de roures, amb hedreres que s’enfilen pels troncs al travessar el barranco de Roncales, gràcies a la humitat que s’acumula. I esta serà la vegetació que ens acompanya l’últim tros abans d’arribar a les cases de Roncales.

Ajuntament de Villahermosa.

Camino de Vistabella.

Río Carbo.

Poza de los Cantales Pardos.

Boira d'irradiació a la vall del Carbo.

Camino de Roncales i de Vistabella.

Travessant el barranco de Roncales.

Mas de Roncales.

Travessem Roncales, on n’hi ha un alberg i on trobem un grup de gent fent ioga a l’hortet. Passem intentant no fer soroll per a no molestar.

Ací abandonem el GR, que segueix el camí de Vistabella pujant pel Carbo a Sant Joan, i ens desviem pel camí del Mas de Saura, que puja per la vora del barranco de Roncales. El vell camí s’ha convertit ara en la pista d’accés motoritzat al mas. Anem pujant travessant un pinar, entreverat de carrasques i amb alguns roures, que creix al vessant nord del barranc sobre saulons. Trobem així pins de rodeno acompanyats d’alguns pins blancs.

Fem un poc de volta pujant progressivament, i travessant el barranc per a enfilar cap al mas de Saura, situat a la vertent sud del barranc, sobre un morret.

La pista fa la volta per baix de les cases del mas, però nosaltres, seguint el vell camí, el travessem pel mig, retrobant la pista de l’altra banda. Ací al voltant del mas encara es llauren els vells bancals i, encara que no trobem ningú a esta hora del matí, no està abandonat.

Passat el mas, deixem el vell camí i pista, que puja a enllaçar amb el camín real del Puerto, per pujar per un entrador que mou a la dreta i, fent drecera, enllaça amb aquell al collao de la Cruceta.

Seguim primer les carrilades que ens portaran fins a un bancal on moren. Per la dreta del bancal continua l’antiga drecera, un poc tapada ací, que ens puja entre pins i carrasques.

La primavera passada van estar ací tallant pins i queden les restes de branques que, en algun tros, molesten al passar. De tota manera el camí el van aprofitar per a traure els pins amb la maquinària pesada, així que el que fou un camí de ferradura, ara s’ha convertit en un ròssec de pins amb totes les conseqüències que té això.

Finalment arribem al collao de la Cruceta, on enllacem amb el camín real del Puerto, que puja directe des de Villahermosa, i on passa l’actual carretera del Puerto. Ací el vell camí continuava un tros per la carretera fins a la Venta i el Villar Alto, però també n’hi havia una variant més curta en quilòmetres però amb més desnivell que anava pel masico de l’Agua, ajuntant-se les dos a l’Hostalejo. Nosaltres seguirem ara la segona.

Eixint de Roncales.

Salvatierra des de Roncales.

Camino (ara pista) del mas de Saura.

Mas de Saura.

Senda que fa drecera a la Cruceta.

Ròssec de traure pins.

Travessem la carretera pel collao de la Cruceta i de l’altra banda trobem el vell camí. El camí travessa un espès pinar de pi rodeno en ombria, entreverat de carrasques i algun roure, que conforme anem baixant deixa pas a un pinar de pi blanc. L’ambient és humit i fresc, amb un sotabosc entapissat de pinotxa.

Baixem fent voltes entre el pinar fins que arribem a un «regajo» que baixa de la Cruceta i, seguint-lo, arribem al camino del Regajo, ací una pista, que puja cap al mas del mateix nom. Cap a la dreta continua el camí vell que, després de travessar el barranco de l’Agua, puja pel mas del Regajo al masico de l’Agua. Nosaltres però seguirem a l’esquerra cap a la Tosca, pel camino del Regajo.

A la dreta tenim el barranco l’Agua treu el cap obrint-se pas entre penyals calcaris, i només ací s’obre. És per això que trobem algunes hortes, algunes encara treballades, i el mas que les vigila des de dalt.

Seguim avall deixant enrere les hortes treballades i, les que ja no s’hi treballen, les que es trobaven més lluny i ara estan menjades pel bosc. I així entre el bosc continua el camí/pista fins a un punt on el vell camí se’n separa de la pista que fa una volta més gran per a travessar un reguero.

Seguim el vell camí, ací difícil de seguir a causa del poc ús i d’algunes solsides de la pista. Una portera ens deixa passar i continuar fins que arribem al barranquet. El camí continua amunt retrobant la pista, però baixem a buscar i seguir el caixer de la zaica la Peña, que corre a nivell per baix de la pista i és més interessant. Esta zaica (o sèquia) pren l’aigua del barranco l’Agua per a regar la Huerta de San Antonio, situada ja prop de Villahermosa.

La sèquia (zaica en aragonés) ara duu l’aigua entubada i això facilita el pas i lleva el perill de posar el peu dins l’aigua. Tot i què no està molt neta és bona de passar i ens porta fins al punt on s’ha habilitat una baixada des de la pista al barranco de l’Agua. Es tracta de la ruta de la Cascada de la Tosca, que ve des de Villahermosa. L’ajuntament ha habilitat un accés al paratge, d’altra manera molt poc accessible.

Cal baixar per una escala de fusta i continuar per un sender amb forta pendent que ens portarà al caixer del barranco del Agua. Des d’ací tenim dos accessos a la cova, un per cada banda del barranc, i un pontet per a travessar-lo. Només un ens porta a l’entrada de la cova on està la cascada, tancada amb una porta.

La Cueva de la Tosca fa honor al seu nom i està formada per una llarga cavitat fruit de l’erosió i de la reconstrucció calcaria que ha fet l’aigua al llarg dels anys, i que dona lloc a la formació de la pedra tosca, que ha format la cova. El paratge és de gran bellesa i bé mereix l’esforç de baixar, i de tornar a pujar en acabant.

Baixant al barranco del Agua.

El Regajo.

Zaica de la Peña.

Senda de baixada a la Cueva Tosca.

Paratge de la Cueva Tosca.

La Cueva Tosca.

Visitada la cova cal tornar a pujar a la zaica i continuar per ella aigües avall. La zaica conserva en alguns llocs el caixer original, excavat a la terra, i en altres n’hi ha restes d’una antiga cadufada de test, o d’una més nova de plàstic. Ara l’aigua es conduïda per un tub negre de goma, més resistent, fàcil de posar i sense tant de manteniment.

Seguim la Zaica i travessem el pinar i també el vell camí que baixava al Remontaña o Río Montaña, nom d’una masada i un molí que es troba a la confluència del barranco del Agua amb el río Mayor. Nosaltres seguim sempre la Zaica fins que trobem la nova pista que ha substituït el vell camí, i per on ve la «ruta de la Tosca». La travessem i continuem per la séquia, ara arreglada per a fer passar per allí la «ruta», de manera que s’ha tapat el vell caixer, per on ara caminem, i en els llocs més perillosos s’ha muntat una barana i un passamà, per tal de llevar riscos.

Seguint la séquia passem per la Peña la Zaica, on la séquia passa penjada i des d’on n’hi ha un mirador que bé mereix el nom del «balcón de la Zaica», doncs ens permet disfrutar d’unes magnífiques vistes del río Mayor. Aigües amunt es veu la vall que obre el riu baixant entre Tavas i el Puerto. Més prop la vall s’obre en la partida coneguda com «Río Montaña». Esta part més oberta acaba bruscament als peus de la Peña, on el cingle de la penya baixa fins al riu, formant el Estrecho del Río Montaña.

Deixem enrere la Peña i seguint la séquia entrem a la partida de San Antonio, on trobem el tros d’horta del mateix nom. L’ermita que li dona nom la veiem ja al davant, als peus del tozal de Salvatierra, on també va haver-hi un castell. El camí se’n desvia de la sèquia i passa per la vora d’uns olivars fent cap a una pista. La pista continua fins a la carretera i, recte, al poble, però nosaltres baixem per la dreta passant per la vora d’una bassa que recull l’aigua de la sèquia per a regar. Des d’ací una costereta ens porta a travessar uns bancals erms fins que eixim a un camí més ample on trobem més senyals de la «ruta», en este cas de la variant que baixa al riu pel camino de las Nogueras.

Davant nostre, cap al poble, queden els bancals d’oliveres de San Antonio, per on passa la carretera i on, la primavera del 1989 va haver una gran solsida que se va emportar per davant bancals, carretera i fins i tot una granja; bloquejant el riu. Tot i els anys passats encara si hom es fixa encara es veuen les senyals de la solsida, sobretot al llit del riu. No és la primera ni la darrera de les solsides que hi ha hagut en este tram, però sí la més gran i espectacular, al ser tota la vessant molt inestable i afectada per l’erosió del riu.

Hui no baixarem al Estrecho del río Montaña sinó que continuarem cap a Villahermosa, que ja ens hem guanyat l’esmorzar i a això hem vingut. Així que continuem recte pel camino de las Nogueras però en direcció al poble. De seguida passa de ser un camí de ferradura a una pista formigonada que travessa els bancals d’oliveres que s’estenen fins a la carretera.

Arribats a la carretera del Puerto cal seguir un tros per ella. No fem però més de dos-cents metres per la carretera que trobem el vell camí que mou a l’esquerra, als peus del castillo de Salvatierra, o el poc que en queda d’ell.

El camí ens porta per dalt de la carretera directament a l’ermita de San Antonio, situada en un tossalet que domina el poble de Villahermosa i l’eixida cap al Puerto. Pugem a l’ermita des d’on n’hi ha unes magnífiques vistes del poble i de tota la part baixa de la vall del río Mayor abans de continuar camí.

Deixem enrere l’ermita i passem per davant de la residència de majors de Villahermosa, que semblen unes cases més del poble. Cal seguir avant per un carrer que ens portarà a entrar a Villahermosa per ponent. Només ens queda travessar el poble fins a baixar a l’hostal on ens espera un bon esmorzar, per a acabar bé la ruta i començar millor la nova temporada senderista.

Seguint novament la Zaica.

Peña la Zaica.

Remontaña o río Montaña.

Bancals de San Antonio.

Carretera del Puerto.

Camino de Remontaña.

Ermita de San Antonio.

Villahermosa des de San Antonio.

Entrant al poble ...

... per a finalitzar la ruta com cal.

 

Ací està el track:

Powered by Wikiloc

Altres rutes que comparteixen part del recorregut:

De Villahermosa al Cabezo Blanco per la Cueva Tosca i el Río Montaña

De Villahermosa al Montudillo tornant per Bibioj, a l’ombra de Penyagolosa

Més informació:

• Ayuntamiento de Villahermosa del Río

• Barberà i Miralles, Benjamín (2002) Catàleg dels molins fariners d'aigua de la província de Castelló Ed. Antinea

• Calderón, Faustino Los pueblos deshabitados: Bibioj pàgina web <http://lospueblosdeshabitados.blogspot.com/2012/09/bibioj-castellon.html>

• Fuster Puig, Pau i Castillo gil, José (2018) Puertomingalvo. La Peñagolosa aragonesa. Mapa y guía excursionista. Ed. el Tossal cartografies

• Monferrer Catalán, Luis (2010) Villahermosa. Una mirada al fin de una época. Ed. Ayuntamiento de Villahermosa

• Monferrer Catalán, Luis

• Muñoz Badia, Ricardo (1996) El Maestrazgo, L'Alcalatén, Ducado de Villahermosa. Ed. Atinea

• Roncero i Ventura, Enric (1999) Penyagolosa. Mapa y guía excursionista. Ed. Alpina

• Roncero i Ventura, Enric (2005) Al voltant de Penyagolosa Ed. Tandem de la Terra

• Sancho Comins, José (1990) Itinerarios por el Valle del Mijares. Ed. Universidad Alcalá de Henares i Caja Rural San José Almazora.

 

 

DEL RINCÓN DEL MANADERO A GRIEGOS PER LA MUELA SAN JUAN

Enguany tornem a fer una excursió per la Sierra de Albarracín amb el Centre Excursionista de Vila-real, i com cada any des de fa més de vint anys, visitarem nous llocs d’una serra que sembla inesgotable. Per tal de buscar noves sendes i nous llocs per xafar ens hem acostat a la part més alta de la serra, per a fer un recorregut per la Muela de San Juan diferent a l’habitual.

I per a fer una ruta més original començarem a la banda de ponent de la Muela, al Rincón del Manadero, on el barranco de la Sielva engrava amb la rambla de los Ojos. Ací s’arriba per un camí forestal sense asfaltar que enllaça Guadalaviar amb Orea, ja en terres castellanes. De fet començarem a caminar des de Castella, encara que la major part de la ruta discorre per Aragó. Així a meitat ruta passarem per Griegos, just a l’hora de dinar al bar del poble.

Cal dir que l’actual Rincón del Manadero, o los Manaderos, es coneixia també en temps antics com la Rinconada i ja apareix citada en el «amojonamiento» de les comunitats de Molina i Albarracín, fet el 1407, on se l’anomena la Cañada Lobosa.

 

Aparquem al costat de la carretera forestal i començarem caminant per la mateixa en direcció a Orea. La carretera és ampla i ben conservada però amb un trànsit pràcticament nul doncs ens trobem en un lloc on l’activitat humana sempre ha estat temporal. No trobarem corrals, masos ni altres construccions. Només uns quilòmetres més avant hi havia l’antiga aldea de Villanueva de las Tres Fuentes, abandonada de fa anys.

Anem caminant per Sierra Molina, la part més alta de la comunidad de Molina. Cal dir que així com la Comuidad de Albarracín no va desaparèixer durant la creació de l’estat liberal al segle XIX espanyol, mantenint bona part de les terres comunals i la institució que les gestionava (encara que incloses dins del terme general de Albarracín), la Comunidad del Real Señorio de Molina era una institució semblant, autònoma del regne de Castella i que administrava les seues pròpies terres comunals però que va desaparèixer a principis del segle XIX, si més no formalment perquè encara es conserva en l’imaginari de les gents i ha donat peu a una Comunidad (mancomunitat en este cas) de Molina, o comarca de Molina. Dins d’ella hi ha la sexma de la Sierra on ens trobem, que fa frontera amb la sesma de Villar del Cobo, de la Comunidad de Albarracín.

Cal seguir la carretera forestal que discorre per esta part de Sierra Molina, entre espessos pinars que baixen de la Muela de las Veredas, que queda a la nostra dreta, i la rambla de los Ojos, que queda a l’esquerra, on trobarem alguns bancals treballats que ocupen els fondos, restes d’antigues dolines o poljés capturats per la xarxa de drenatge.

La carretera està traçada seguint una antiga vereda, pot ser d’ací el nom de la Muela que tenim per dalt, que ve des del Puente de las Tres Províncias i continua fins a Orea, seguint si fa no fa la carretera forestal. Per ací hi ha traçada una llarga ruta del Parque Natural del Alto Tajo, pensada per a fer amb bicicleta o amb cotxe més que a peu. Trobarem alguns pals indicadors de la mateixa al llarg del recorregut.

Seguirem la carretera al llarg de 2 km de pujada, que no se’ns faran gens llargs gràcies a l’ombra agradable del pinar. Arribats a un punt on fa un parell de voltes per a baixar cap a la Chaparrilla (o Villanueva de las Tres Fuentes), ens desviarem de la mateixa per seguir un entrador a la dreta que va cap a la fuente del Tesoro.

Entrant trobarem un cartell que ens prohibeix el pas per ser finca particular. Li farem cas i no passarem sinó que girarem a la dreta, per un camí no sempre clar, que puja cap a la Ceja de la Muela. Anem seguint la ratlla entre Checa i Orea, de fet la finca particular que ens prohibeix el pas es troba ja dins d’Orea, però no hi entrarem seguint sempre per la Mojonera. Així nosaltres caminarem sempre per terres de titularitat pública i amb dret de pas, cosa sempre important en unes terres on les grans finques privades s’usen principalment per a caçar, i on ens podem trobar als amos defenent els seus drets amb una escopeta o rifle a la mà.

Anem pujant la Cuesta de la Muela, per on puja també un carril per a traure pins que no sempre seguirem, només quan puja més recte, què és quan l’aprofitarem per a avançar més ràpidament. Seguint-lo arribarem a dalt de la Muela de las Veredas on conflueixen els termes de Checa i Orea amb el terme general de Albarracín. A partir d’ací seguirem la ratlla d’Aragó i Castella, ratlla només apreciable en els mapes perquè en la realitat no s’hi troba cap diferència.

Carretera forestal d'Orea al Puente de las Tres Provincias.

Bancals treballats a la vora de la rambla de los Ojos.

Pinar a la falda de la Muela de las Veredas.

Punt on abandonem la carretera forestal ...

... per a seguir per la ratlla de terme i finques.

Pista per la ratlla de termes cap a la Muela de las Veredas.

Cuesta de la Muela.

Muela de las Veredas on s'uneixen els termes de Checa, Orea i el general d'Albarracín.

Tota la pujada l’hem feta envoltats d’un espès pinar de pi roig, acompanyat de xaparra (juniperus savina), ginebre (juniperus communis s. Alpina) i arlera (berberis hispanica), acompanyat per diverses herbàcies. Este serà el paisatge vegetal que ens acompanyarà quasi tota la ruta, encara que l’acompanyament florístic del pinar anirà variant amb zones amb més ginebres, xaparres o arleres, i d’altres on el pi és el majoritari, depenent de l’orientació, la densitat del pinar i de l’explotació que s’hi ha fet o s’hi fa.

Des de la Muela baixem al collado de las Veredas, on el pinar s’esclareix i deixa pas alguns prats amb arleres com a vegetació dominant. A partir d’ací deixem la ratlla de Castella i entrem dins ja d’Aragó, per on transcorrerà la major part de la ruta.

Seguirem ara el carril que continua pujant per l’altra banda del coll cap al Cerro del Chaparroso on, com no podia ser d’altra manera, dominen les xaparres. Des d’ací i entre els pins s’albirà allà lluny la Peña Blanca i tot el massís del Tremedal, amb el Caimodorro com a punt culminant.

El Chaparroso presenta un cim allargat i pedregós, cobert per pins dispersos i grans xaparres que cobreixen el sòl. A l’esquerra ens queda el barranco de los Avellanos, i a la dreta el de la Sielva. Més enllà del primer hi ha una prolongació de la Muela on es troba la Celadilla, i més enllà del segon trobem Peñas Altas, i és que la Muela de San Juan es troba ben delimitada al sud, oest i est, però al nord està travessada pels dos barrancs que hem citat, deixant tres lloms que l’allarguen cap al nord entre els barrancs, i per el del mig dels tres arribarem a ella.

A sota nostre, per la dreta queda la fuente la Sielva, per on retornarem més tard al punt d’inici, però ara toca seguir recte pel llarg llom que acaba a un collado que la uneix amb la resta de la Muela. Ací mateix passa una ampla pista. Esta pista fa la volta per la Muela, aprofitant-la l’itinerari més llarg de les pistes d’esquí de fons de la Muela de San Juan, pistes que mai van arribar a funcionar de continuu a causa de la manca de neu provocada pel canvi climàtic. Actualment només en resten els edificis del restaurant, també tancat en estos moments.

Per ací passa també el camino de la Sielva, que des de Griegos arriba a la fuente la Sielva. Fa molts anys hi vam passar venint des de Griegos i ara ho farem en sentit invers, cap al poble. En aquell moment la senda era poc evident però tenia algunes fites que ajudaven a seguir-la. Ara es troba un poc més xafada i les fites són més i més clares, de manera que no tindrem cap problema per arribar a Griegos.

El vell camí de ferradura mou per l’esquerra de la pista i baixa cap a la capçalera del barranco de las Avellanas. La traça és clara entre el pinar fins que arribem al barranc. Ací el travessa i puja per l’altra banda on es perd un poc. Per sort les fites ajuden a pujar sense massa complicacions fins a la pista, que hem retallat considerablement en la drecera. Ara caldrà seguir un tros a l’esquerra a buscar un entrador, també enfitat, que enllaça amb el vell camí. Estem ja a la part alta de la part de la Muela que s’allarga cap a la Celadilla.

Travessem el pinar fins al punt més alt, on trobem un pal indicador. Es tracta d’una vella ruta, mal abalisada i mantinguda, que des de Griegos pujava a la Muela pel camino de la Sielva, per a continuar cap al Cerrico de las Perenalas pujant per dalt la Muela. Nosaltres descartem la direcció que apunta (que retallaria molt la ruta que hem vingut a fer) i baixarem cap al poble per pujar més tard a enllaçar amb ella.

Trasponem la part més alta i de seguida arribem al canto de la Muela. Des d’ací ja es veuen els camps treballats del Cuarto de Griegos i, un poc més avant, vorem també el poble.

El vell camí de ferradura es fa més evident al deixar enrere el pinar pla de la Muela. Ací s’ha hagut d’excavar el camí a la vessant de la muntanya, en alguns trams amb un evident esforç constructiu a l’estar picat a la roca. Baixem per la Umbría de la Muela, fent una llarga diagonal que ens portarà, quasi en línia recta, cap a Griegos.

A la falda de la Muela eixim del pinar i trobem un pontet que travessa un reguer. Uns metres més avant travessem la pista asfaltada que puja a la Muela de San Juan i continuem per un camí de terra que corre entre els bancals, treballats o erms, que s’estenen fins al poble.

Avancem de pressa pel camí, que ara és ample i permet el pas de cotxes, i arribem finalment al poble després de travessar la carretera, entrant per les antigues eres.

Collado de las Veredas.

El massís del Tremedal des de la Muela.

El camí pel Chaparroso.

El Cerro del Chaparroso.

Pista de la Muela.

Camino de la Sielva.

La Umbría de la Muela.

Griegos des de las Cuestas de la Muela.

Travessant la carretera que puja a la Muela.

Arribant a Griegos pel Castillejo.

Entrant per las Eras...

Griegos és un poble nou, o relativament nou malgrat que el topònim ja apareix al segle XIII. No serà fins el segle XVI que l’ermita de la masada de Griegos siga convertida a parroquia, i serà el 1620 quan rep una certa autonomia del Villar, d’on depenia fins a eixe moment. No serà fins a «La Concordia» de 1694 quan Carles II concedeix a Griegos (i Guadalaviar) la independència del Villar, passant a ser aldees de la Comunidad. Tot i eixa antiguitat durant la Guerra Civil del 1936-39 el poble es va trobar al mateix front, patint l’ocupació d’uns i altres i, sobretot, l’ofensiva republicana de l’estiu del 38 que va ocupar temporalment el poble després d’una dura batalla que va deixar en ruïnes bona part de les cases. És per això que les cases actuals són majoritàriament noves, construïdes o reconstruïdes després de la guerra, algunes poques per la institució de Regiones Devastadas, i la gran majoria pels seus antics propietaris, algunes dècades després de la guerra.

L’urbanisme de Griegos és semblant a altres pobles de la serra, però en este cas un poc peculiar doncs, segurament a causa de les desfetes de la guerra, la trama urbana no és massa densa i les cases voltades d’horts s’escampen cap a totes direccions a partir del centre del poble. A la part alta hi ha l’església amb el cementeri vell a la vora com era normal en temps antics. A la part baixa hi ha la Fuente i l’escola, i davant la Fuente trobem l’hostal Muela de San Juan.

Arribem al poble i ens rentem un poc en la font abans d’anar a dinar a l’hostal. Hem estat diverses vegades, fins i tot fent nit, i sempre ens han tractat molt bé així que repetim. Hui però només farem un bon dinar, massa abundant i tot pensant en que hem de tornar a pujar a la Muela. Així que amb la panxa plena cal reprendre la ruta i ara toca pujar.

Eixim del poble per la Calle de la Nevera, que puja a un parc i unes antigues pistes de tennis, reconvertides en àrea d’autocaravanes. Ací aprofitem per fer una becadeta a l’ombra i fer un poc la digestió abans de continuar ruta. A la banda de dalt hi ha un tancat on solen haver cérvols, normalment exemplars ferits o en recuperació, i és fàcil vore’ls. Hui però no n’hi ha cap.

Des d’ací seguim una pista que continua amunt entrant al pinar que baixa per la falda de la Muela. La pista es va perdent convertint-se en una ampla senda que puja en diagonal la Cuesta de la Muela. Només quan travessa la nova carretera de la Muela se’n perd la traça, interrompuda per la construcció de la carretera, però novament la tornem a trobar, tot i què amb dificultat, per dalt la mateixa.

Per sort el desnivell a salvar no és molt gran i, quan travessem novament la carretera només ens queda un curt tram fins que arribem als cingles que tanquen la Muela per llevant. No són en cap cas unes grans cingleres i deixen molts passos entre elles de manera que ens és fàcil de pujar a dalt de tot del pla de la Muela. Des d’ací resseguim el cingle cap al nord fins al restaurant de l’estació d’esquí de fons, ara tancat, on hi ha també un pàrquing just on acaba la carretera asfaltada.

Des del canto de la Muela podem disfrutar de boniques vistes cap a l’est, dominant bona part de la Serra amb Griegos als nostres peus i, més enllà, bona part del seu terme amb el Cuarto, Codes, Aguas Amargas, i ja fora la Loma Alta, la Pinada amb la Peñablanca, i el massís del Tremedal on destaquen Sierra Alta i el Caimodorro.

... i eixint per la Nevera.

Camino de la Muela...

... que es fa perdedor al travessar la nova carretera.

Cingles que tanquen la Muela per l'est.

Portell d'accés a dalt de tot.

Griegos des de la Muela.

Pàrquing de l'estació d'esquí de fons.

Després de descansar de la pujada disfrutant les vistes cal seguir la ruta cap a las Perenalas, i ho fem travessant la Muela per un vell sender que mou des del mateix pàrquing. Al principi ens costa un poc de trobar però de seguida veiem que es troba enfitat facilitant el seguiment. El sender travessa l’espès pinar que creix dalt la Muela. La senda ens portarà a una pista, traçada sobre la capçalera del barranco de los Avellanos, que ací és un xicotet reguer.

Seguirem per la pista un tros però cal estar atents al punt on se’n desvia el vell sender per l’esquerra. Per sort les fites posades ens ajuden a reprendre el camí, que ix del fondal i continua travessant el pinar, ací espès i madur, amb un ric sotabosc.

Després de passar un suau llomet el camí baixa a buscar la capçalera del barranco de la Sielva, més marcada i clara que l’anterior. Ací l’abandonarem. El vell camí continua recte per l’altra banda cap al Pozo la Muela, ja prop del canto de ponent de la Muela, que ja mira cap a la Cañada de los Ojos (on naix la rambla de los Ojos). Nosaltres seguirem ara pel barranc avall, sense sender clar però fàcil de passar.

En esta part de la Muela trobem algunes ovelles pasturant soltes, sense pastor ni gossos que les guarden, almenys a estes hores que solen estar sestejant. Sorprèn no trobar-les totes juntes a l’ombra dels pins sinó escampades d’ací i d’allà.

Barranc avall, i quan ja portem uns centenars de metres, trobem a l’esquerra un tancat de fusta. Està fet per a evitar que qualsevol desconegut caiga dins de la Sima de la Muela, un avenc estret però que pinta ser prou fondo. Després de guaitar al fons continuem camí i tres-cents metres més avall arribem a la pista de la Muela, que ja havíem travessat a l’anada.

Ara però no seguirem la pista sinó que trencarem a l’esquerra pujant camp a través per un reguer cap al Cerrico de las Perenalas on hi ha un vèrtex geodèsic. Pugem seguint el camí que sembla més clar, rectes cap al cim del Cerrico, fugint d’un rodal de pinar jove, on els pins creixen tan junts que fan més difícil el pas, i buscant el pinar madur que fa de més bon caminar. Arribant al cim ens trobem algunes cabres (domèstiques) que estan pasturant pels voltants, i que s’aparten del nostre camí.

Un poc més amunt arribem al Cerrico de las Perenalas, on s’alça un vèrtex geodèsic que, quan es va bastir, tenia unes grans vistes sobre els voltants. Ara el pinar ha crescut i pràcticament no podem vore res més que pins.

Ovelles sestejant al pinar.

Senda que travessa la Muela.

Pista traçada sobre la capçalera del barranco de los Avellanos.

Senda cap al Pozo la Muela.

Capçalera del barranco de la Sielva.

Sima la Muela.

Ovelles pasturant a la Sima la Muela.

Pujant camp a través cap a las Perenalas.

Cabres pasturant al Cerrico las Perenalas.

Cerrico de las Perenalas.

Descansem al cim per a recuperar forces abans de continuar la ruta, tot i què el què araens queda és tot baixada. Comencem a caminar per la cara nord del cerro, baixant entre el pinar i buscant el camí més fàcil de passar, arribant així a la pista de la Muela, ampla i planera per tal de poder passar la màquina per a fer la traça a les pistes d’esquí de fons. Arribem just al punt on el serrat on hi ha las Peñas Altas se’n separa de la part principal de la Muela. Un vell cartell de fusta mig esborrat n’indica la direcció. Des d’elles tindríem una vista fantàstica de la Cañada de los Ojos i, més enllà, de la Rambla de los Ojos que n’és la continuació. Nosaltres però no la seguirem sinó que des del colladet que enllaça Peñas Altas amb la Muela buscarem la baixada a la fuente la Sielva.

Trobem unes fites que assenyalen el millor pas, encara que ens costa prou trobar-ne algunes i fem unes quantes passes de més abans d’adonar-nos que busquen el reguer que baixa des del collado cap al barranco de la Sielva. Baixem seguint el reguer i anem trobant les fites que ens mostren que anem pel bon camí, salvant els cent metres de desnivell que ens separen de la fuente de la Sielva, que trobem quasi al capdavall del reguer, abans que engrave amb el barranco la Sielva.

De la font brolla un bon doll d’aigua que recull un bassi de pedra, per a passar a una serie de gamellons de fusta, facilitant així l’abeuratge de molts animals alhora.

Després de refrescar-nos a la font seguim avall enllaçant als pocs metres amb el barranco de la Sielva, per on s’ha traçat una pista. Davant nostre enllaça el camino de la Sielva, que ve de Griegos. Dalt de tot queda el colladet per on hem passat adès d’anada a Griegos.

Ara toca seguir pista avall sense deixar-la per a arribar a l’inici de la ruta. La pista corre entre un pinar espès amb poc de sotabosc. A la dreta tenim la Solana de la Sielva, més costeruda i on, en la part alta, el pinar s’aclareix. Dalt de tot queda el Cerro del Chaparroso. A l’esquerra hi ha la Umbría de la Sielva, més verda i espessa i dalt queden les Peñas Altas.

El barranc tancat i el pinar espès ens acompanya mentre anem per terres d’Aragó. Quan s’obren les vessants en una gran Rinconada i el pinar s’aclareix alternant amb prats entrem en terres de Castella. Només ens queda poc menys d’un quilòmetre per arribar a la carretera forestal d’Orea i el disfrutarem baixant el ritme per a relaxar les cames, un poc cansades després de 20 km i 9 hores de ruta (incloent el dinar, clar).

Pista de la Muela a la banda de ponent.

Fites de baixada a la Sielva.

Baixant a la fuente la Sielva.

Fuente de la Sielva.

Pista del barranco de la Sielva.

El Rincón o Rinconada de los Manaderos.

Ací està el track:

Powered by Wikiloc

I ací un altra ruta que comparteix part del recorregut:

Griegos – fuente la Sielva – Muela San Juan - Griegos

 

Més informació:

• Berges Sanchez, Jose Manuel «Griegos tocando el cielo» Rehalda nº 17 accessible a la web

• El Blog de Drakis

• De Jaime Lorén, Ch. i Pérez Grijalbo, R. (2006) Guía de la naturaleza de la sierra de Albarracín Ed.PRAMES

• De Jaime Lorén, Ch. Paisaje protegido de los pinares del rodeno y Sierra de Albarracín Ed. Prames, 1996

• Herranz Martinez, Jose Juan Griegos 1948 document en línia <https://docplayer.es/199798716-Griegos-jose-juan-herranz-martinez-corregido-y-aumentado-a-lo-editado-en-papel.html>