diumenge, 22 de novembre de 2020

DE BENASSAL A LA MONTALBANA

 

La setmana passada vam estar caminant pel terme de Benassal i com sol ser habitual d’una ruta n’ix una altra així que esta setmana repetim ruta per Benassal. Ara bé si la setmana passada vam recórrer la part meridional del terme, fronterer amb Culla, esta setmana ens dirigirem a l’orient cap a la ratlla d’Ares.


Ja fa anys, a l’estudiar els camins tradicionals d’Ares, em va cridar l’atenció que les minutes del mapa topogràfic nacional mostrava dos camins entre Ares i Benassal, l’un que és el camí Real d’Ares per on es va traçar el GR7, i l’altre el camí de les Calçades que baixa la Costa i pel mas de la Solana puja per les Calçades al Pla de la Verola (camí de les Calçades de Dalt). Este camí es troba perdut però per les Calçades pujava també un altre camí, el que des de la Montalbana puja a Benassal (el camí de les Calçades de Baix), i este semblava possible de fer, sobretot perquè jfalcó va penjar un track passant pel camí de les Calçades des de la Montalbana de manera que calia fer una ruta per tal de xafar-lo.

Així que amb els deures fets de casa eixim de Benassal pel camí Real d’Ares per on s’ha traçat el GR-7. Encara dins del poble passem per la Creu del Pany de Dalt, creu feta a l’edat mitjana a l’entrada pel poble des d’Ares però que el creixement urbà l’ha engolida estant actualment dins del casc urbà. De la creu original gòtica només en queda el basament doncs la resta va ser destruït per la fúria iconoclasta del juliol del 1936. Deixem enrere el peiró (o creu) del Pany de Dalt i abans a les darreres cases del poble trobem el cartell d’informació del SL-CV-102 o camí del barranc de la Fresca que seguirem la primera part de la ruta.

Eixim del poble pel Saulonar. No xafem però el terra de sauló (arenisca grisenca sinó terra formigonat per evitar l’erosió de la costera que ens puja fins a un antic escorxador. A partir d’ací el camí planeja fins als Collets on gira a l’esquerra enfilant la direcció definitiva cap a la Mola del Vilar d’Ares. Nosaltres però ací ens desviarem a la dreta uns metres per tal de pujar a l’ermita de la Magdalena, magnífic mirador sobre el poble de Benassal i la font d’en Segures.

L’ermita de la Magdalena és un edifici menut d’estructura octogonal que més bé sembla un campanar amb cúpula. Fou manat fer a finals del segle XIX per Magdalena Grau i Gras, hereva d’una de les quatre famílies terratinents del poble a un tossal des d’on es domina el poble i els voltants. Restaurada als anys 70 del segle XX la porta ha estat substituïda per una reixa que ens deixa vore l’interior on, l’única imatge de la Magdalena es troba en un retaule ceràmic. A les parets exteriors encara conserva les marques de projectils de la guerra civil.


La Creu del Pany de Dalt.

Panell informatiu del sender del Barranc de la Fresca.

L'ermita de Santa Magdalena ...

... curiós edifici octogonal.

Benassal des de Santa Magdalena.

Visitada l’ermita retornem al camí i continuem avant pel camí Real d’Ares que continua planejant entre bancals d’avellaners ben cuidats. Deixem a l’esquera el Tossal des d’on baixen els bancals resseguint les corbes de nivell. A la nostra dreta queda el barranc de les Vinyetes on ara en conte de vinya creixen també els avellaners que és el principal cultiu de Benassal des dels anys 60 del segle XX quan van substituir al tradicional cultiu del cereal. El cultiu de l’avellana és estrany a les terres de la Comunitat Valenciana doncs l’avellaner és una espècie calcífuga, açò és no tolera els terrenys calcaris que són la majoria a les nostres terres però a Benassal hi ha un gran aflorament de gresos cretàcics que permet el cultiu de l’avellana configurant-se així en el principal enclavament del seu cultiu a la Comunitat Valenciana. Malgrat això hui en dia és un cultiu en regressió davant la competència de l’avellana turca.

Travessem les partides del Corral del Sucrer i la Pedrissa d’en Selma i deixem a l’esquerra l’assagador del Bassi de Sant Roc (per on passarem a la tornada). Arribem així al punt on el SL se’n desvia del camí real per la dreta seguint una pista nova que retalla el vell camí a la Verola i el Manyà. Uns metres més avant hi ha les Quatre Carreres, punt on s’encreuen el camí de la Verola al bassi de Sant Roc i el camí real d’Ares i on movia i mou el camí de tota la vida. A partir d’ara seguirem el camí que per la Verola i el Manyà baixa fins a l’Hostal Nou d’Ares on enllaça amb l’antic camí de la Fusta i moderna carretera.

Travessant els bancals del Pla de la Verola i arribem a la Verola de Fabregat, un dels dos masos amb este nom que trobem al terme i no molt lluny l’un de l’altre, la Verola de Grau, que es troba camí real d’Ares amunt. Si la primera s’anomena així pels Grau que en van ser els propietaris fins a inicis del segle XX, esta en va ser propietat dels Fabregat fins que se’n perdé el cognom a finals del XIX. La Verola es va repartir al llarg del segle XX i n’hi va arribar a haver fins a cinc famílies. Ara les cases estan arreglades però no hi viu ningú.

El camí real d'Ares entre la Tancada i la Devesa.

Mas de la Verola de Fabregat.

Deixem enrere la Verola i el camí arriba al canto on acaba el pla. Ací es fa ample sent comú dels veïns. A la dreta s’estén el comú que enllaça amb el barranc de la Coveta però nosaltres seguim recte. Ací el camí s’estreta i comença a baixar cap a la rambla Carbonera que corre al fons de l’ampla vall que obre. Els bancals queden enrere i el carrascar cobreix les vessants del barranc de la Fresca que ens acompanya per la dreta.

El camí enfila recte abans de baixar fent voltes en un tram ben conservat d’empedrat. A la vora s’hi va fer un reguer per on corre l’aigua de pluja sense fer malbé el camí que ací ha de salvar una forta costera en poc tros. Davant nostre queda Ares entre el Castell i la Mola, i les altes llomes que s’estenen fins al tossal d’Orenga amb els barrancs de la Vall, d’en Selma i dels Horts. Unes grasades ens ajuden a baixar sense patir la costera i ens porten al Manyà passant per les restes de dos carrasques centenàries, l’una morta de fa poc, i l’altra tocada també per les inclemències del temps i l’edat.

Arribem així al Manyà, antic mas de na Fresca (que dóna nom al barranc i pouet) i que en va prendre el nom per l’ofici del seu propietari al segle XVII. Hui en dia ja no sol sentir-se el terme de manyà per a fer referència a aquells que treballen el ferro. A mi em ve al pensament aquella cançoneta escatològica que deia «ferrer ferrer, manyà manyà, jo tinc caguera i no puc cagar» que feien cantar els menuts quan anaven estrenyits.

Al Manyà hi ha dos cases separades: la casa nova i la casa vella; ara la nova es va fent vella i la vella es troba arreglada de fa poc i ben nova. El camí continua per baix dels corrals de la casa nova i ací se’n separa del SL ja que este el van passar per la part de dalt de la finca. Nosaltres però seguirem el vell camí públic que no envaeix cap propietat privada. Baixem per unes grasades que ajuden a salvar la costereta que ens porta al pla del Manyà on retrobem els bancals, ací d’olivar, i travessant entre ells travessem el barranc de la Gallega fins que enllacem amb el Sender Local quan el camí es junta amb l’assagador de la Cova Roja que seguirem avall entre els bancals del pla de la Mançanera plantats d’oliveres i ametlers fins a la rambla Carbonera.

Baixem a la rambla que corre fonda entre terrers i seguim uns metres per ella per tornar-ne a eixir per l’altra banda, ja en terme d’Ares. Cal dir que la rambla Carbonera és la ratlla d’Ares i Benassal des d’un tros més amunt d’on ens trobem casi fins a l’Hostalet de Vilar de Canes. També és assagador principal per on baixaven les raberes cap a les planes.

La vall de la rambla Carbonera des del barranc de la Fresca.

Empedrat al camí del Manyà.

El Manyà.

Grasades baixant del Manyà.

Pla del Manyà.

Travessant el pla del Manyà.

Assagador de la Cova Roja.

La rambla Carbonera.

No fem molts metres rambla avall que de seguida eixim per l’altra banda, ja dins del terme d’Ares, per una pista que puja a la carretera de Vilafranca. Ara haurem de seguir la carretera que en este tram coincideix amb l’antic camí carreter de la fusta construït al segle XVIII per baixar la fusta des dels pinars de Mosquerola a Orpesa per als vaixells de l’armada reial i també amb un assagador més vell encara. No fem molt de tros per la vora de la carretera que de seguida trobem de l’altra banda el vell camí carreter i provem de seguir-lo, però està massa tapat d’argelagues i decidim continuar per lla carretera un tros més fins a la pista del mas de les Llomes i el mas Vell. Ens desviem de la carretera per la pista formigonada però només uns metres, perquè al travessar la carretera vella trenquem a l’esquerra i la seguim.

L’antiga carretera ací és fàcil de seguir doncs s’ha convertit en un camí de cotxe que va paral·lel a la carretera nova però a l’ombra de les carrasques i que ens porta fins a la Montalbana. Arribem així a la Montalbana tal i com ho feien els viatgers fins fa cent anys quan es va fer la carretera nova, però nosaltres no venim amb la diligència o la tartana sinó a peu.

La Montalbana comença sent un hostal al camí real d’Ares anomenat l’hostal d’en Montalbà conformant hui en dia una masada o agrupació de cases que, gràcies a trobar-se a la vora de la carretera, encara es manté en ús. És així l’entitat de població més gran d’Ares, després del poble, situada a l’extrem de la dena de Vilavall (una de les quatre denes en què està dividit el terme d’Ares, i la més fèrtil).

La carretera nova ...

i el camí vell o de la fusta.

El camí carreter de la fusta arribant a la Montalbana.

El camí de les Calçades de l'altra banda de la carretera...

...deixant enrere la Montalbana.

Travessem la Montalbana passant pel carrer principal fins a la plaça que dóna a la carretera. Ací travessem la carretera i continuem recte pel camí que ens portarà a la rambla Carbonera. És este el camí que per les Calçades puja cap a Benassal, el què ara seguirem i el principal objectiu de la ruta de hui. Parlant amb un veí de la Montalbana ens explica que el camí hi és però que no sap si podrem passar bé perquè no passa ningú de fa anys.

Deixem enrere la Montalbana dispostos a conèixer de primera mà l’estat del camí. La primera part és ben fàcil doncs s’ha traçat una pista per a cotxes que ens porta a baixar a la rambla pel pla de la Carbonera. De l’altra banda la pista puja fins a una portera encara que nosaltres retallem pel camí vell, un poc tapat. Arribem així a un tancat on hi ha vaques i entrem passant la portera que deixem ben tancada.

A partir d’ací el camí puja per la vora de la paret que delimita el tancat travessant el carrascal que s’estén pel vessant de la muntanya. Per la dreta queden antics bancals de cereal ara plantats també de carrasques. Tot i què es troba brut d’argelagues el camí encara conserva trams empedrats i amb grasades que mostren que fou un camí important, ben traçat i ben conservat, encara que ara li caldria una bona neteja.

El camí enfila recte costera amunt per la vora d’un fondal però quan es troba a la falda dels cingles que el coronen gira a l’esquerra pujant en diagonal per assolir el cim dels Morrals. Ací el camí no té tanta obra humana i puja seguint unes lluïsses de roca fins que arriba a una portera. De l’altra banda de la portera el carrascar es troba més aclarit i les argelagues més espesses. Ací el camí es fa difícil de seguir un bell tros fins que s’acosta a l’ombra dels Morrals. Ací les carrasques, algunes ja grandetes, tornen a cobrir-ho tot i el camí passa a la seua ombra fins que ix definitivament del carrascar per a salvar els cingles que envolten els Morrals per l’únic pas possible.

Seguint el camí travessem les penyes que coronen els Morrals i eixim al pla de la Verola que s’estén al seu darrere. És un bon lloc per aturar-nos i disfrutar de les vistes de la vall de Carbonera, d’Ares, de les Moles i les Llomes, i de tot el camí que hem fet des de la Montalbana.

Travessem de nou la rambla Carbonera...

... i travessem una portera per a seguir el vell camí de les Calçades.

La Montalbana des de les Calçades.

Camí de les Calçades de baix.

L'únic tram difícil del camí entre argelagues.

Remuntant l'últim tram fins als Morrals.

Coronant finalment els Morrals.

La rambla Carbonera des dels Morrals.

Cal travessar ara el Pla de la Verola (de Grau) per arribar al camí real d’Ares però ací com no es veuen traces del camí el perdem i al remat acabem passant més o menys recte per on millor podem entre els coscollars que s’escampen pel pla. Arribem finalment a la bassa dels Pixadors just on es junten el camí de les Calçades de baix amb l’assagador de la Cova Roja (que puja des del pla del Manyà). Uns metres més avant finalment arribem al camí real d’Ares per on ara passa el GR7.

Seguim ara el GR7 cap al sud de tornada a Benassal. El camí passa per la part més alta del pla entre camps de cultiu i carrascars. Camí caminant ja prop d’arribar a les Quatre Carreres, on se’n desvia el camí del Manyà, deixem el camí real i seguim a la dreta l’assagador del barranc d’en Calbó que baixa cap al barranc que li dóna nom.

L’assagador no és molt ample però pel mig passa un camí ben fressat, no debades per ací passa la cursa de muntanya de Benassal. L’assagador baixa entre parets deixant a l’esquerra el Comellar i a la dreta la Verola de Grau. Davant nostre van una parella que baixa corrents i que no tardem molt en perdre de vista.

Quan ens acostem al barranc d’en Calbó els camps erms deixen pas a un bosc de carrasques i roures que envolta el mas de la Coma d’Alfred. Els roures ja groguegen i donen un toc de color al paisatge contrastant amb el verd apagat de les carrasques. De l’altra banda s’estenen els bancals d’avellaners que pugen cap a Sant Roc. L’assagador baixa al barranc i continua per ell barranc avall però nosaltres ens desviem a l’esquerra per un camí que puja pel mas de Sant Roc al bassi de Sant Roc. Este tram de camí puja per un saulonar i per assegurar la conservació es va empedrar quasi en la seua totalitat. Ara però l’aigua ha malmès la major part de l’empedrat tot i així encara conserva trams molt ben conservats.

El camí puja passant per davant del mas de Sant Roc que poc a poc va assolant-se i, un poc més amunt, es junta amb l’assagador del bassi de Sant Roc, que ve del camí real d’Ares. Nosaltres el seguim a la dreta uns metres fins al bassi (o font) de Sant Roc. Una canaleta porta l’aigua de la font fins al bassi de pedra que es troba al mig de l’assagador.

El Pla de la Verola.

El camí real d'Ares al pla de la Verola.

L'assagador del barranc d'en Calbó.

El barranc d'en Calbó.

Camí del mas de Sant Roc.

Bassi de Sant Roc.

Deixem enrere el bassi i continuem avant fins que arribem al camí de Sant Roc. El camí fins ací és ample i permet passar els cotxes i tractors que entren a les finques de la Coma de Sant Roc situada a l’ombria de l’ermita. Cotxes no en veiem però sí un parell de motos que fan bots en un improvisat circuit de motocròs construït als antics bancals.

Nosaltres no seguim camí avall cap a la Coma sinó que pugem cap al coll d’en Timor entre els bancals erms de l’ombria on ara pasturen les vaques. Arribem així al coll d’en Timor. Cal traspondre’l per a baixar a Benassal però abans no ens estem d’acostar-nos a l’ermita de Sant Roc que queda ben a la vora dalt d’un tossalet.

Pugem a l’ermita per la senda de Sant Roc que ens porta al cim del tossalet on s’alça l’antiga ermita, del segle XVI i reformada al segle XVIII pels desperfectes patits a la guerra de Successió. Es va tornar a restaurar al segle XX després de la Guerra Civil. Construïda, com tantes altres, per a donar gràcies al sant per la seua intercessió en una epidèmia de pesta el poble de Benassal celebra una romeria cada any el dia de Sant Roc amb missa i repartiment de primes com mana la tradició. Nosaltres ara farem el camí de retorn de la romeria retornant també al poble.

Baixem per la senda de Sant Roc al coll d’en Timor on reprenem el camí de Sant Roc cap a Benassal. El camí baixa entre bancals d’avellaners, ametlers i d’altres erms, es troba formigonat però en alguns trams sota el formigó es pot vore l’antic empedrat. El camí baixa resseguint les faldes del Tossal que ens queda a l’esquerra. A l’eixir del poble pel camí real d’Ares anàvem per l’altra banda i ara tornem per la Solana baixant cap als Clots. El paisatge ací està totalment humanitzat: els bancals s’enfilen tossal amunt i avall, sostinguts per parets de pedra seca, de tant en tant trobem alguna carrereta que corre entre parets de pedra per entrar als bancals que queden més lluny del camí. Entre els bancals apareix alguna caseta ben cuidada.

Finalment arribem al poble per la vora d’una font amb llavador i només ens queda travessar la part alta de Benassal per a tancar el cercle i acabar així una ruta que ha donat molt més de sí del que semblava a primera vista.


Circuit de motocròs a la Coma de Sant Roc.

Vaques pasturant al coll d'en Timor.

Camí de Sant Roc pujant al coll d'en Timor.

L'ermita de Sant Roc des del coll

L'ermita de Sant Roc.

Benassal des de l'ermita de Sant Roc.

Camí de Sant Roc.

Benassal des del peiró de Sant Roc.

Peiró de Sant Roc.

Entrant a Benassal.


 

Ací està el track:

 

 

Powered by Wikiloc

 

I ací altres rutes que comparteixen part del recorregut:

 Entre Ares i Benassal: per masos i barrancs

 GR7: Ares - Benassal - Culla

 

Més informació:

  •  Pere-Enric Barreda Aspectes de Benassal
  •  Ajuntament d'Ares del Maestrat
  • Ajuntament de Benassal 
  • Ferrando Puig, E. Vidal Monferrer, P. Vidal Monferrer, R. Els masos de Benassal, Ed. Grup de Recuperació de la Memòria Històrica del segle XX de Benassal, 2011
  • Barreda Edo, Pere-Enric, Ferrando Puig, Emili et al. ( 2007) Benassal. Segle XX. Estudi d’un poble rural realitzat amb fonts orals. Col·lecció de llibres. Edita Grup de recuperació de la memòria històrica de Benassal.
  • Barreda, Pere-Enric (2006) Crònica documentada d'Ares. I- Fonts escrites (1157-1550) (2 volums) Ed. Ajuntament d'Ares
  • Llop Goterris, Josep Xavier (2013) Els camins tradicionals d'Ares del Maestrat UOC Epub 
  • Muñoz Badia, Ricardo (2009) Ares. Rutas y prehistoria. Ed. Antinea


diumenge, 25 d’octubre de 2020

EL MONTCÀTIL I EL BOVALAR DE BENASSAL

Fa anys que anem pujant vèrtex geodèsics, des que vaig acompanyar Pablo en algunes de les rutes per a acomplir el repte de pujar als vèrtex de + de 1000 metres de la Comunitat Valenciana. Hui en pujarem un altre, llevant-lo de la (encara) llarga llista de vèrtex pendents.

El vèrtex que toca pujar hui és el Bovalar de Benassal, i ja posats aprofitarem també per a pujar al Montcàtil on hi ha l’ermita de Sant Cristòfol de Benassal, el cim més emblemàtic i prominent dels voltants tot i què no és un vèrtex. Per a fer-ho aprofitarem el PR-CV-395 i també xafarem, encara que només curts trams, el GR-7 i el SL-CV-102.

 

Comencem a caminar des de la Plaça Joaquín Ballester, situada a la mateixa carretera de la Font d’en Segures, i ho fem eixint del poble per la carretera cap a la carretera de Castelló. Ací hi ha un peiró que marca el lloc on acabava (o començava) el poble a l’eixida cap a Culla, ara és nou doncs el vell, com la resta dels peirons del poble, es van tirar a terra i destrossar al juliol del 1936.

A l’arribar a la gasolinera comencem a trobar les marques del sender local i del PR que seguirem pel camí dels Algars. Eixim del poble pels Plans que han estat majoritàriament urbanitzats car són la zona natural d’expansió urbanística de Benassal atès que és la zona més planera i propera a la carretera. No fem massa tros que trobem la capelleta de la Sagrada Família, ací el SL se’n va a l’esquerra baixant cap a la rambla Carbonera pel camí de les Voltes, antic camí de carro per on pujaven carros i cotxes abans de construir-se l’actual carretera i que enllaça amb la carretera del coll d’Ares a l’Hostalet de Benassal. Nosaltres però seguirem el camí de l’Algar que continua entre parets de pedra que el separen dels bancals d’avellaners que hi ha a banda i banda del camí.

El camí es troba asfaltat fins a l’escorxador de conills. Abans d’arribar per l’esquerra continua el PR seguint un camí que fa drecera per les Marrades per a pujar a l’Algar després de travessar el barranc de la Cadolla. La primera part del camí s’obre pas entre bancals d’avellanars ermats mentre que travessat el barranc el sauló deixa pas al terreny calar i els avellanars donen pas a un terreny ocupat per carrasques disperses que creixen als antics bancals de cereal. El camí que coincideix amb un assagador puja recte cap a l’Algar on arriba per l’esquena de les cases passant per la part de dalt fins que gira i baixa a l’Algar.


Els Plans als peus del poble.

Capelleta de la Sagrada Família al camí de l'Algar.

Camí de l'Algar i assegador dels Serrans.

Benassal des de l'Algar.

Assegador del descansador de l'Algar.

Casa al mas de l'Algar.

L’Algar és una gran masada amb quatre o cinc cases d’origen medieval, de fet el nom actual és àrab amb el significat de «la cova» encara que a l’edat mitjana es coneixia com el coll de na Saura i posteriorment mas dels Vives, els descendents dels quals encara són propietaris d’una part del mas.

Als bancals del davant del mas pastura una rabera de dos dotzenes de cabres ... salvatges, que fugen tan punt ens veuen.

Deixem enrere l’Algar i seguint les marques del PR continuem pel camí de l’Algar que travessat el planet que s’estén davant del mas enllaça amb l’assegador dels Serrans, que baixa de Mosquerola cap a Albocàsser, molt freqüentat en altres temps per les raberes que anaven a extremar però ara tan poc xafat com la resta dels del terme. Cal seguir-lo a la dreta en un traçat que coincideix amb el camí de l’Algar i que travessa els bancals dels omnipresents avellaners que apareixen allà on el terreny calar deixa pas als saulonars doncs ja se sap que els avellaners no es porten bé amb la calç.

Els bancals acaben quan apareixen les penyes calcàries que davallen cap al barranc de la Cadolla. De l’altra banda del barranc hi ha els bassis de l’Algar i l’assegador hi va recte pujant i baixant per travessar el barranc però el modern camí de cotxe fa més volta mantenint la cota de manera que ens toca fer més volta per arribar al mateix lloc però ens estalviem la costera.

Arribem als bassis de l’Algar. L’aigua es recull en un bassi de pedra i en un llavador cobert encara en bon estat. Ací mateix s’uneix el camí de Foies que hem d’agafar a contrapèl a l’esquerra i per on continua la ruta.

El camí de Foies remunta el barranc de la Cadolla i és també el camí de la Torre (ja que també hi anava). Remuntant barranc i camí deixem a l’esquerra la bassa del mas de la Foia que recull les aigües que s’escorren del tossal del mas de la Foia per a beure les raberes. Continuem avant i entrem a l’ampla clotada de la Foia que dóna nom al mas de la Foia que queda a l’esquerra dalt d’un tossalet i dominant-ho tot.

Mas de l'Algar.

Camí de l'Algar.

Bassis de l'Algar.

Llavador cobert als bassis de l'Algar.

Camí de Foies o de la Torre.

La font d'en Segures i el Montcàtil.

Carrasca a la Foia.

Camí caminant deixem a la dreta l’assagador de les Tanyades que per les Tanyades enllaça amb la font d’en Segures que es veu al fons, als peus del Montcàtil, on anem però fent més volta doncs no tenim cap pressa.

Travessem el pla de la Foia on els bancals d’avellaners i ametlers s’alternen amb altres deixats ermar i serrades on creixen les carrasques. Travessada la Foia el camí enfila avall cap al barranc de la Vila on creix un espès carrascar que ens acompanyarà mentre enfilem avall la costera que ens porta a la vora del barranc. El camí travessa el barranc i el segueix mentre s’obre pas entre els tossals per a arribar als plans de les Foies.

Les Foies és, possiblement, la partida més plana de tot el terme de Benassal i ací hi ha algunes de les masades més grans: les Foies de baix, les Comes, els Cups, les Foies de dalt, ... gràcies a la fertilitat de la terra argilosa i la facilitat del cultiu. Encara ara quasi tota la partida es troba cultivada amb bancals de cereal (els menys) d’ametlers, d’oliveres (l’únic lloc del terme on es crien bé) i també alguns plantats de carrasques truferes, encara joves.

Davant de la Solaneta deixem el camí formigonat que ens ha portat fins a les Foes (com s’anomena habitualment a les «Foies» per elisió de la «i») i trenquem a la dreta per davant d’un maset nou cap al mas de les Foes de Dalt. Per ací continuava també el vell camí de la Torre que seguirem travessant el pla que ens separa del mas de Foes de Dalt que ja es troba a la falda de les muntanyes. Deixem ací enrere els camps treballats i enfilem amunt per la vora del barranc de la Mançanera que baixa de la font de l’Ombria. El mas de les Foes de Dalt és hui en dia una gran masada amb almenys set cases fruit de la partició del mas original entre els hereus els darrers cent-cinquanta anys. De la vintena d’habitants que va tindre fa un segle ara no en queda cap que hi visca, només ens trobem un parell de caçadors de tord pels voltant del mas que saludem tot continuant camí cap a la font de l’Ombria.

Carrascar al barranc de la Vila.

Plantació de carrasques a les Foies

Casa al desviament de les Foes de Dalt.

Les Foies de Dalt.

Arribem a un punt on la pista gira a llevant mentre que nosaltres hem de seguir a ponent per un antic camí de ferradura que puja a la font de l’Ombria. Ací mateix hi ha una aixeta que baixa l’aigua de la font, canalitzada fins ací per a què qui vol omplir d’ella no haja de pujar a peu la costera que ens separa del naixement original. Aprofitem per beure i descansar abans d’encarar la pujada cap a la serra d’en Segures que queda dalt nostre.

Abandonem el vell camí de la Torre per on s’ha traçat la pista i pugem amunt seguint l’assagador que des de les Foes puja a Sant Cristòfol. Als cent metres ens trobem la font de l’Ombria, l’original que aboca les aigües a una pica de pedra. Des d’ací el camí es troba poc xafat però fàcil de seguir i puja per les llomes on només creixen les argelagues fins que arribem al llom de la serra on hi ha la ratlla de Culla. Cal seguir amunt remuntant una costera llarga i constant però no massa pesada que ens porta quasi a l’altura de l’ermita de Sant Cristòfol.

Després de pujar entre els romers i argelagues arribem a un punt on a l’esquerra ens queden uns bancals d’ametlers. Al cap de dalt hi ha una ampla collada que cal traspondre. Ací l’assagador continua cap a l’esquerra pujant a l’ermita de Sant Cristòfol que corona el Montcàtil que tenim ja a tocar. Nosaltres però seguirem el PR i buscarem un sender que baixa cap al coll de la Rualda que tenim just a sota.

Baixem fins al barranc d’en Seguer i el travessem pujant al coll de la Rualda, gran masada ben arreglada on encara hi viuen una vintena de persones sent el mas més poblat de tot el terme. No entrem al mas sinó que passem per fora i continuem pel camí formigonat que li dóna accés des del poble. El camí torna a estar envoltat per bancals d’avellaners que ens acompanyen el curt i planer tram de passeig que ens separa de la font d’en Segures on arribem pel camí de la Font. Un poc més avall hi ha la Nevera de la Font d’en Segures però no ens acostem a vore-la sinó que girem amunt i per la vora de l’embotelladora pugem a buscar la font pròpiament dita.

Aixeta de la font de l'Ombria.

Font de l'Ombria.

Pujant a la Serra de les Foies o d'en Segures.

Assagador de la Serra de les Foies i de Sant Cristòfol.

La Torre amb la serra d'Esparreguera al fons.

Sant Cristòfol al capoll del Montcàtil.

El coll de la Rualda.

Camí del coll de la Rualda.

La font d’en Segures raja des de les faldes del Montcàtil. Fou abeurador de la setena de Culla i ja d’antic va prendre fama per les propietats de les seues aigües de manera que a mitjan segle XIX ja hi havia gent que s’acostava a prendre’n les aigües i des dels inicis del segle XX es van comercialitzar. Al seu voltant es van construir algunes edificacions per a allotjar-s’hi els estiuejants o visitants que s’acostaven al balneari que va créixer sobretot a partir de finals del segle XIX i les primeres dècades del XX quan es van construir la Primitiva, l’Hostal Roig, l’hotel la Font d’en Segures, la Catalana o la Castellana.

Com a curiositat cal dir que el topònim original fou la font d’en s’Aguda, transformat al segle XVIII en font d’en s’Agudes i posteriorment en Segures.

La font raja als «xorros» sota una construcció dels anys 30 del segle XX que va substituir l’antiga volta del segle XVIII. Ens acostem, com no, a tastar les aigües abans de continuar camí. El camí continua per la vora de la font seguint el camí dels Pendons, dit així perquè és per on pugen els pendons el dia de la rogativa de Benassal a l’ermita de Sant Cristòfol el dilluns de Pasqua granada. Nosaltres també pugem però sense els pendons ni l’acompanyament de tabal i dolçaina, només amb la companyia dels bastons i el so que fan contra les pedres del terra.

El camí va prenent altura seguint una cingla entre els cingles que envolten el Montcàtil. Conforme guanyem altura la vista abraça més i més llocs de manera que podem vore quasi tot el recorregut que hem fet.

El camí enllaça amb l’assagador que puja per la serra d’en Segures i que hem abandonat dalt del coll de la Rualda. Fins ací es pot arribar fàcilment seguint un carril i retallant la ruta però perdent l’encant de passar per la font d’en Segures. Seguim ara pel carril amunt fins que enllacem amb la pista formigonada que puja al cim del Montcàtil. Només ens queda un darrer tros de pujada per assolir el cim on hi ha l’ermita de Sant Cristòfol. A l’ombria del cim prova a créixer un futur bosquet de roures i carrasques que pren el lloc que li va ser arrabassat en temps no molt llunyans per les mans dels hòmens.

Embotelladora de la font d'en Segures.

Benassal des de la Font d'en Segures.

La font d'en Segures.

La font d'en Segures i Benassal.

Futur bosc de roures al cim del Montcàtil.

Ermita de Sant Cristòfol.

Arribem al cim i aprofitem per dinar als porxes de l’ermita de Sant Cristòfol que miren cap al migdia de manera que a l’estiu donen ombra i a l’hivern sol i a tots temps protecció del vent morellà que bufa fort i fred.

L’ermita de Sant Cristòfol sembla un castell, es tracta d’una ermita fortificada del segle XVIII construïda sobre una ermita anterior del segle XIV. Al davant té una placeta que la separa de la casa de l’ermità. Adossat a l’ermita cap al sud hi ha un porxe per arrecerar-se del sol i de la pluja. El més impressionant però no és l’ermita sinó les vistes doncs el Montcàtil, on es troba l’ermita, amb els seus 1117 metres és un dels millors miradors de la comarca amb vistes de 360º. Des d’ací es veu la mar i les serres litorals des d’Irta al Desert i totes les que s’hi troben pel mig (Serra en Canes, Serra d’en Galceran, Serra d’Esparraguera, ...). Pel sud la vista acaba a la Serra d’Espadà i a Penyagolosa mentre que pel nord abasta fins al Port. Mirant cap a l’interior al fons queden les terres altes d’Aragó. Més d’una dotzena de pobles arribem a identificar des del cim i això que el dia no és especialment clar.

Havent dinat i disfrutat de les vistes reprenem la marxa ja de baixada. El PR ens baixa per la cara nord del cim, seguint un assagador que corre per la ratlla de Culla. Mentre baixem encara podem disfrutar del paisatge que s’obre al nord on destaca dominant el Montlleó el Picaio de Vilafranca on vam pujar fa ben poc.

Arribem finalment al camí de les Serraes per on s’ha traçat el GR7 entre Benassal i Culla i el seguim avall cap a Benassal. El camí passa entre antics bancals on ara torna a créixer el bosc de roures i carrasques. Més avall queda la rourera del Rivet, l’única que s’ha conservat en bon estat de tota la comarca i que ens recorda com eren en altres temps els boscos d’estes terres.

Culla des del Montcàtil.

Baixant del Montcàtil cap al nord.

Camí de les Serrades GR-7

Roures i carrasques al voltant del camí.

Casetes dels Pobres.

Arribem finalment a la carretera de Culla pel costat de les casetes dels Pobres eixint just entre la Colònia i l’antic xalet de Novella reconvertit en restaurant Novella.

Ací el GR continua avall pel camí de les Serraes però nosaltres seguirem un camí menys xafat que s’adreça al cim del Bovalar i que mou just pel costat. El camí puja cap a un capoll coronat per carrasques i passa per la vora en direcció al pla del Bovalar, antiga devesa comunal ara en mans privades arran de la desamortització. A una punta hi ha el Castell d’Àsens i per dalt d’ell unes antenes de comunicacions just on hi ha el vèrtex geodèsic del Bovalar. Ens acostem al vèrtex seguint el camí d’accés a les antenes i aprofitem per fer la foto del cim gaudint de les vistes sobre la font d’en Segures. Ens resulta estrany trobar ací un vèrtex i no al cim del Montcàtil que presenta molt millors vistes.

Després d’un breu descans reprenem el camí buscant el camí del Bovalar per a baixar cap a Benassal. L’inici de camí es troba enfitat i sort perquè no és molt clar, però de seguida es fa fàcil de seguir baixant entre parets de pedra, això sí amb una forta pendent que salva fent voltes. Travessem un espès carrascar que queda a banda i banda del camí fins que arribem a l’Ullal, brollador d’aigua canalitzat per a omplir el dipòsit d’aigua del poble. Ací el camí el trobem formigonat per a donar accés als bancals d’avellaners que a partir d’ací substitueixen el bosc. Cal seguir avall uns metres i de seguida arribem al camí de les Serrades, que havíem deixat al travessar la carretera de Culla i que ara reprendrem seguint-lo avall cap a Benassal que ja queda quasi a tocar.

Acabem així una volta més que interessant que ens ha portat a conèixer la part més meridional del terme de Benassal i a pujar al seu cim més alt i emblemàtic a la vegada que hem marcat un vèrtex més en la ja llarga llista de vèrtex geodèsics que hem pujat.

Camí del Bovalar.

Vèrtex del Bovalar.

La font d'en Segures i el Montcàtil des del Bovalar.

Camí del Bovalar.

Camí de les Serraes ...

... arribant finalment a Benassal.

 

Ací està el track:

 

 

Powered by Wikiloc

 

I ací una altra ruta que comparteix part del recorregut:

GR7: Ares - Benassal - Culla

 

Més informació:

  •  Pere-Enric Barreda Aspectes de Benassal
  •  Ajuntament de Benassal
  • Llop Goterris, Josep Xavier (2013) Els camins tradicionals d'Ares del Maestrat UOC  Epub
  • Agua de Benassal
  • Ferrando Puig, E. Vidal Monferrer, P. Vidal Monferrer, R. Els masos de Benassal, Ed. Grup de Recuperació de la Memòria Històrica del segle XX de Benassal, 2011