dissabte, 6 de juny de 2020

DEL CANTAL AL MATAPOLLAR, ENTRE SUERA I VILLAMALUR

Després d'una primavera humida com fa anys que no hi havia ens acostem a Suera per a fer una ruta per una de les zones més verdes de la Serra d'Espadà, amb total domini del bosc i també, per l'època, on podem tastar alguna cirera dels cirerals abandonats que trobarem pel camí.

Comencem la ruta a la font del Cantal de Suera. L'accés a la font no és fàcil i la pista sol estar en mal estat per això una opció més assequible és començar-la al punt on la pista de Pedralba enllaça amb el GR-36 que ve de Villamalur. També podem començar a caminar des de les fonts de Castro però allargant la ruta quasi dos hores més. Una millor opció fóra començar la ruta a la caseta del Cantal de Villamalur, de fàcil accés en cotxe encara que amb un trajecte més llarg des de la Plana.

Des de la bassa de Castillo mouen unes quantes sendes, totes elles poc xafades perquè no és massa la gent que s'acosta a esta part alta del terme de Suera. L'una puja per la Solana de Pedralba cap al colladico Royo, ja en la ratlla de Villamalur però eixa la deixarem per a tornar. Des d'ací pugen també dos sendes cap a la Nevera de la Talaia, per una passa un itinerari btt proposat per la Mancomunitat d'Espadà Millars, esta fa més volta passant prop de les casetes de Peretó i des d'ella hi ha un desviament per a pujar a la Talaia per la font de la Talaia. Nosaltres però en seguirem una altra no tant xafada que retalla passant per la font del Cantal.
Comencem caminant per la pista que ens ha portat a la basseta de Castillo i baixem per ella un centenar de metres fins que trobem una senda a la dreta. La senda passa entre vells bancals abandonats i el poc de trànsit unit a la primavera tant plujosa fa que les herbes la tapen i siga difícil de distingir, per sort no dura molt. La senda ens porta a una raconada ombrívola on hi ha un encreuament de senders: per la dreta puja també una senda que mou del final de la pista (una altra opció) i a l'esquerra continua l'itinerari btt pel camí de la font de la Talaia. Nosaltres però seguirem recte cap a la font del Cantal.
La font del Cantal està sota un gran cantal de pedra, d'on li ve el nom. És difícil de vore perquè la humitat que aflora pertot arreu fa que la vegetació siga més que espessa, selvàtica. El cantal on hi ha la font està totalment cobert d'heura i als seus peus les canyes i els esbarzers ho tapen tot. Per sort continua obert el camí que passa als peus de la penya on sempre hi ha una basseta amb aigua. La font està prou més amunt però l'aigua es canalitza amb una goma fins a un safareig situat prou més avall per això generalment la font no té aigua. Hui però l'aigua abundant raja per l'antic canyo i també per fora.
Només passar la font el contrast és més que evident, la humitat desapareix i la vegetació es torna més seca i els pins blancs substitueixen i els ginebres formen un bosc mediterrani típic de les terres calars. No per casualitat es troba ací la font, en la zona de contacte entre la calcària de dalt i el rodeno de sota, més impermeable i que fa aflorar l'aigua que s'escola des de dalt de la Talaia.
La senda enfila amunt i després de passar entre pins i carrasques arriba a uns antics bancals coberts d'un pinar sense sotabosc on la traça es fa poc clara i es confon amb els senderols dels animals. Per sort hi ha alguna fita i nosaltres ens entretenim en ficar-ne algunes més per tal d'ajudar a no perdre's.
Travessant este pinar, més pla, arribem a l'itinerari de btt que pujava fent volta per les casetes de Peretó. Cal seguir a la dreta (a l'esquerra a dos-cents metres ens queda la senda de pujada a la Talaia). Dalt nostre hi ha una tanca metàl·lica que envolta la gran finca de cirerers de la Talaia dins la qual hi ha la Nevera, aprofitada com a cisterna d'aigua. El nostre camí fa la volta per no travessar la finca.
El sender continua recte i planer per dins del pinar fins que el paisatge vegetal i mineral canvia. La calcària deixa pas al rodeno i els pins a les sureres. El sender obert per a traçar l'itinerari de btt (l'antic travessava la finca ara tancada) puja amunt decididament fins que enllaça amb el GR-333 que ací passa seguint la ratlla de terme entre Villamalur i Suera. Ací mateix ens trobem uns caminants que ens pregunten per com anar a la Campana. El camí més curt és el que hem fet nosaltres pujant per la font del Cantal però com que no ho veuen massa clar els expliquem que poden seguir el GR-333 fins al colladico Royo on s'encreua amb el GR-36 i seguir este fins a la Campana. Total només és el doble de camí.
Eixim finalment al GR a l'altura del Repasto de Villamalur. Per ahí baixa una senda al barranco del Tajo i al Fargueral, una bona opció de continuar la ruta però hui ho farem més llarg i pujarem a Cuatro Caminos per vore si han madurat les cireres.
Toca ara seguir el GR-333 que fa la volta a la Talaia. Als pocs metres la senda es converteix en pista que dóna accés a la finca de la Talaia però no la seguim massa tros, de seguida trobem a l'esquerra el recuperat camí de la Nevera i per ell pugem a la Nevera de Cuatro Caminos.
Abans d'arribar ens sorprenen un grup de bicicletes, i ens sorprenen gratament perquè no són elèctriques. Cada vegada és més difícil vore ciclistes de veritat, dels que pugen les muntanyes només amb l'esforç propi i sense ajuda així que els aplaudim i animem.
Passem per la nevera i fem una ullada ràpida, no és la primera ni la sisena vegada que la visitem així que la visita és purament de cortesia. Continuem avant per la pista que entra des de Cuatro Caminos passant per l'ombria del tossal de la Nevera on creix un pinar madur de pi rodeno. Estem en la part més alta de tot el recorregut i des d'ací les vistes (entre els pins) arriben ben lluny.
De seguida baixem al collado de los Cuatro Caminos on s'encreuen els camins d'Algímia a Villamalur i d'Alcudia a Matet, entre d'altres. Ací hi havia uns bancals de cirerers cuidats fins fa no molts anys però que ara s'han deixat ermar. Els cirerers borts que han crescut en les vores tenen unes cireretes menudes i sense mos però si busquem bé en trobarem alguns que tenen unes cireres bones i ja madures, encara que difícils de collir entre els esbarzers i argelagues que les defensen. De tota manera enguany no és any de cireres i ni hi ha massa ni són massa dolces.
Baixem per la vora dels bancals fins a la pista asfaltada de Matet a Villamalur que hem de seguir cap a Villamalur. Ací mateix al coll hi ha uns homes que estan collint cireres. Bé quan passem han fet un descans per a esmorzar, i són ells que ens expliquen que enguany no ha sigut bon any perquè ha plogut massa i les cireres no són dolces, les que no s'han fet malbé. Ens diuen si volem collir-nos-en algunes de la seua finca i els ho agraïm però ens conformem en tastar les cireres dels cirerers abandonats, ja que hi ha poques que les puguen aprofitar totes.
Des d'ací puja una pista cap a la Cerretilla que continua per l'alto de Muza al Bobanar. Nosaltres però hui baixarem per la pista asfaltada cap a Chércoles.




Pista de la font del Cantal.

Inici de la senda de la font, coberta d'herba. Al fons queda el castell de Suera.

Font del Cantal.

La vall i el castell de Sueras des del Cantal.

Travessant el pinar de la Talaia.

La vall de Suera des de la Talaia.

Senda oberta per a l'itinerari de btt.

Enllaç amb el GR-333.

La Talaia.

El barranco del Tajo i els pinars de Villamalur.

GR-333 camí de la Nevera.

Ciclistes pel GR-333.

La Nevera de Cuatro Caminos o de Villamalur.

Arribant al collado de los Cuatro Caminos.

Los Cuatro Caminos.

Cirerer bort amb cireretes menudes.

Cirerer perdut on aprofitem per tastar les cireres.

Pista de Matet a Villamalur a los Cuatro Caminos.

Des de los Cuatro Caminos la pista de Matet baixa per l'ombria de Chércoles cap a la fuente de Chércoles. Tot i haver de caminar per asfalt és un tros ben agradable. El pinar cobreix tota l'ombria i normalment tampoc passa ningú per la pista.
La pista fa un parell de revoltes abans d'enfilar una recta a la punta de la qual hi ha la font i la bassa de Chércoles. Nosaltres no arribem perquè a la segon revolta l'abandonem seguint una pista de terra que per la Masada travessa a los Planos. Cal seguir ara esta pista de terra, més estreta, que va més o menys planera resseguint les faldes de la Cerretilla i el Gobanar.
El terreny canvia i el rodeno i la pedra calar deixa pas ací a l'argila, i també ho fa la vegetació on predomina el pinar de pi blanc que creix als antics bancals que ocupaven tota la falda de les muntanyes. Entre els pins i allà on els bancals no estan totalment emboscats encara podem trobar figueres i algun ametler que eren el cultiu principal fins als anys seixanta quan van ser abandonats o substituïts per la cirera.  Encara queda algun bancal treballat però més testimonial que altra cosa i on, com no, els cirerers predominen sobre la resta d'arbres.
Per la pista arribem a la Masada, de la qual no en queden més que les parets caigudes. Ací mateix trobem una senda que baixa cap al barranco de la Huerta i comencem a caminar per un llomet pelat. Als cent metres la senda entra al bosc i un rètol ens informa que baixa al Solano del Molino. Hem deixat enrere el terreny argilós i retrobem el rodeno i quan ho fem entrem dins d'un magnífic bosc on s'alternen els pins de rodeno amb les sureres.
La senda baixa per l'esquerra del llomet (recte hi ha una drecera menys transitada) i ens porta per l'ombria a baixar cap al barranco de la Huerta o de las Gabarras, doncs ací el barranc va prenent el nom de la partida per on passa i la Huerta queda més amunt mentre que las Gabarras queda un poc més avall a la solana.
La senda baixa per un bosc ombrívol i fresc i ens deixa a una pista. Esta pista entra des de la caseta del Cantal però nosaltres la seguim cap a l'esquerra fins que finalitza. De l'altra banda del barranc queda el Solano del Molino, evidentment a la solana, però nosaltres continuem per l'ombria seguint la pista.
La pista mor al barranc al costat d'un rodal d'avellaners. Segurament ací hi ha la concentració més gran d'avellaners de tota la serra d'Espadà fent-li ombra a l'aigua que sempre corre pel barranquet.
Per la vora del barranc continua una senda que hem de seguir. A l'esquerra n'hi ha una altra que puja a la pista de la Masada. Ens endinsem en la Umbría Rey que fa honor al seu nom doncs el sol encara no toca i això permet una vegetació molt més fresca que de l'altra banda on hi ha la solana.
La senda que seguim va travessant el barranc per on corre l'aigua i que es troba envoltat per una vegetació exhuberant amb falagueres, esbarzers, heura, ... que entapissen el sòl i se'n pugen per dalt dels arbres.
Deixem a la dreta el barranco de las Gabarras, més reguer que barranc i un poc més avant el barranco de la Fuente Albar abans d'eixir-ne nosaltres també del barranc després de travessar un tram fangós on cal anar esplai per no acabar estacats fins als turmells.
A l'eixir del barranc el camí es fa més clar i fa un parell de voltes per a remuntar el pendent. Deixem enrere el rodeno i el terreny torna a ser calar apareixent carrasques i pins blancs.
El camí puja cap al mas de Mateo entre carrasques i pins fins que fa cap a uns bancals deixats perdre. Des d'ací continuem per la pista que entra als bancals que passa sota el mas de Mateo i passa per la capçalera del barranco de la Fuente Albar eixint a la pista asfaltada de Pavías a l'altura de las Gavarras. Ací trobem un home que va al bancal amb el cotxe i a qui preguntem sobre els noms dels llocs per on hem passat i ens explica que hem passat per l'Umbría Rey i que ara estem a las Gavarras.

Pista de Matet a Chércoles.

Pista a la Masada.

Senda de la Masada al Solano del Molino.

Senda per l'Umbría de la Masada.


Avellaners al barranco de la Huerta.

Senda del barranco la Huerta.

Barranco de la Huerta.


Tram tapat per les falagueres.

Pujant al mas de Mateo.

Pista a las Gavarras.

Després d'informar-nos dels llocs per on hem passat i també dels que passarem continuem camí per la pista asfaltada de Pavías però en direcció a Villamalur. Ací la pista està traçada aprofitant el Paso del Matapollar, via pecuària que, des de la Rambla, puja al Collado. Per l'asfalt només caminem un centenar de metres perquè quan la pista gira a l'esquerra per a baixar a la fuente del Prao nosaltres seguim recte pel Paso del Matapollar.
Una paleta en un pi indica que hi ha una senda de baixada al Cantal què és la que seguirem. Comencem pel Paso que baixa seguint un llomet cobert de pins i algunes sureres grans però després de passar una basseta per a la cacera l'assegador baixa a l'esquerra mentre que la senda que seguim baixa per la dreta. Per sort unes fites ajuden a seguir el camí, no sempre clar entre el pinar net de malea.
El camí baixa primer per un llomet i després enfila avall entre el pinar abans de trobar la traça més clara del camí vell, molt erosionat per l'aigua. El camí ens baixa pel Solano del Molino i fem cap al mateix barranc que hem fet abans que ací s'anomena barranco de la Parra o del Molino. Ací estava antigament el molino del Tío Blas. De l'altra banda del barranc queda la senda per on hem baixat de la Masada però travessar el barranc sembla impossible.
Nosaltres seguim la senda, ací prou tapada per la vegetació que per sort no és punxosa. Cal seguir un tros per la vora del barranc i travessar-lo. El barranc ací sempre porta aigua i als seus voltants creix una interessant vegetació de ribera amb salzes, avellaners i joncs. Quan eixim per la Umbría de la Parra cal parar atenció perquè les falagueres tapen el camí.
Seguim pel camí un tros més fins que eixim a la pista que des del Cantal entra a la Umbría Rey, només a cent metres de la caseta del Cantal.
Per la caseta del Cantal passa el GR-36 i ací s'uneix el barranco del Quinquillero amb el de la Parra donant lloc a la rambla de Villamalur per on en èpoques humides, com esta, corre l'aigua els primers centenars de metres abans de perdre's en la grava. Des d'ací hem fet moltes rutes quasi que en totes direccions: cap a Villamalur, a la fuente el Prao, al Fargueral, ... ara no ens calfem massa el cap i continuem el GR cap a Alcudia remuntant el barranco del Quinquillero.
Seguint la pista arribem a la pista asfaltada de Matet, traçada en part sobre l'antic camí de Matet o de Segorbe (encara que no en este tram). Hem de seguir la pista uns metres i quan travessa el barranco del Quinquillero seguim recte per la pista que remunta el barranc.
Continuem pista amunt, sempre sota l'ombra del bosc que ens ha acompanyat en quasi tota la ruta i què encara ho farà fins al final de la mateixa. Ací tenim un pinar entreverat amb sureres. Hi ha rodals on les sureres dominen els pins i en d'altres és al revés. A l'ombria a més trobem marfulls, alborcers, cirerers borts, ... i d'altres arbustos de fulla més verda que posen un toc de color més verd si cap a la ruta.
Quan acaba la pista continua la senda que ens puja al colladico Royo on el GR-33 es creua amb el GR-333 que baixa des de la Nevera de la Talaia i continua cap a Villamalur pel corral del Jupillo. El GR-36 baixa cap a Pedralba pel Pinar que fa honor al seu nom. Nosaltres però no seguirem el GR-36 sinó que ens desviem pel GR-333 que puja cap a la Talaia.
Remuntem una costera fins a una gran fita de terme, no debades anem seguint la ratlla que separa (o uneix) els termes de Villamalur i Suera.
A l'esquerra de la fita baixa una senda. Una xicoteta fita de pedres en senyala el punt d'on mou i d'altres fites que anem trobant pel camí ens ajuden a seguir el traçat i no perdre la senda entre el Pinar que cobreix tota la Solana de Pedralba que anem travessant de baixada.
Davall nostre queda el barranc de Pedralba i de l'altra banda, quan els pins volen, podem vore la basseta del Castillo on ens esperen els cotxes per a tornar a casa. La senda baixa fent una diagonal a buscar la capçalera del barranc de Pedralba i quan el travessem el paisatge canvia dràsticament. El pinar queda enrere i les sureres són ara les que dominen l'estrat arbori. Seguim la senda sota les sureres traessant un parell de reguers que s'uneixen i donen lloc al barranc de Pedralba. Quan deixem enrere el bosc i eixim a un tram més obert ja estem a pocs metres de la font del Cantal. Passem per dalt de l'assolada caseta del Tio Mateu i entrem en un racó ombrívol i humit on trobem un safareig on cau un bon xorro d'aigua. Fins ací es canalitza l'aigua de la font del Cantal que es troba uns quants metres per dalt nostre, i des d'ací es portava l'aigua a la basseta de Castillo. Ara esta última conducció està trencada i l'aigua que vessa del safareig, que en estos moments n'és molta, baixa pel camí que quasi forma una fila d'aigua.
Deixem a la dreta el punt per on puja l'itinerari btt de la Mancomunitat d'Espadà Millars que hem trobat a l'inici de la ruta i mirant de no banyar-nos massa els peus fem els darrers metres de camí abans d'arribar on havíem deixat els cotxes i on hem començat a caminar.
Acabem així una de les rutes més interessants que hom pot fer pels boscos d'Espadà, i també de les menys conegudes.



Informant-nos dels topònims a las Gavarras.
Pista de Pavías.

Paso del Matapollar.

Baixant pel Solano del Molino.

Barranco de la Parra.

El camí per la vora del barranc.

Caminant entre falagueres.

Caseta del Cantal.

Travessant la pista de Matet.

Pista remuntant el barranco del Quinquillero.

Colladico Royo.


Bassa de Castillo des de la Solana de Pedralba.

Pinar de la Solana de Pedralba.

Capçalera del barranc de Pedralba.

Aigua que baixa de la font del Cantal.




Ací està el track:


Powered by Wikiloc

I ací altres rutes que comparteixen part del recorregut:

Suera: de Castro a la Buitrera per la Sima i el Cantal
GR333: d'Alcudia a Villamalur tornant pel GR-36
2mils d'Espadà: Espadà i Ràpita
La Lastra des de Villamalur
Del Cantal a la Nevera de Cuatro Caminos pels pinars de Villamalur
Pedralba entre el Pinar i la Campana Volta a Pedralba pel Cantal i el Pinar
De la font de Castro a Quatre Camins
GR333: de Villamalur a la Talaia tornant pel camino del mas de Taide
Circular als pinars de Villamalur: del Cantal al Perrudo pel Bobanar i el barranco Berniches 
Trinxeres del Gobanar des de la caseta del Cantal  
Crestes d'Espada 2: del coll de la Ibola al mojón de Torralba

Més informació:

dissabte, 30 de maig de 2020

EL SOLAIG I LA RÀPITA DES DE BETXÍ

Després de tres mesos tancats a casa, o quasi, els Sacaleches tornem a la muntanya a reprendre la rutina de cada dissabte al matí. I per a fer-ho no anem molt lluny, simplement al poble del costat fent una ruta per unes muntanyes que no semblen massa interessants de lluny però que quan ens acostem ens deparen grans sorpreses.
Este temps a casa com que no hem pogut caminar realment per la muntanya ho he fet virtualment, així he aprofitat per escriure més que caminar (al contrari del què sol passar) i també per contribuir al OpenStreetMap vist que alguns dels companys l'usen amb l'OruxMaps per a eixir a la muntanya. Així he anat posant algunes rutes i sendes, i també n'he vist d'altres que no coneixia i que tocava conèixer, i entre elles n'hi havia un parell de sendes noves per Betxí, una de pujada al Solaig que com hem vist s'ha obert fa molt poc, i una altra a la Rabosera per on ja vam passar una vegada sense senda.


Així que ben enjorn per aprofitar el dia i fugir de la calor hem començat a caminar des del cementeri de Betxí. No per res sinó perquè està als afores del poble a l'encreuament entre el camí d'Artana per on pensàvem tornar i el camí del Solaig per on tocava anar.
Eixim pel camí del Solaig, que enfila recte cap al tossal que li dóna nom. Tot i ser primera hora del matí el trànsit de cotxes ens sorprén, no tant per què siguen molts sinó perquè passen cotxes un dissabte quasi a punta de dia. D'una banda trobem els talladors que estan treballant als horts de tarongers dels voltants i d'altra els betxinencs que s'estan a la urbanització del Solaig.
Travessem el barranc de la Penya Negra que travessa el pla cobert de tarongers que s'estén a la falda del Solaig i només deixem el camí quan arribem als peus del Solaig. Ací el camí del Solaig gira a la dreta cap al Collet i puja per un barranc que baixa entre la Penya Negra i el Solaig. Nosaltres seguirem recte per un carrer que puja entre els masets de la urbanització fins que arribem al de dalt de tot.
Trobem un home pel carrer i preguntem per la nova senda i ens explica amablement que no tenim pèrdua, tot recte, i així és, quan el camí topa amb la muntanya cal saltar per damunt una tuberia d'aigua i trobem la nova senda, oberta i netejada de fa ben poc i marcada amb ratlles blanques.
La senda s'ha obert pujant recte entre els bancals que abans hi havia a la falda nord del Solaig i què ja fa molts anys que han passat de ser de garroferes i oliveres a pinar.
Després d'un primer tros recte arribem u un llomet més planer i a un extrem trobem un encreuament de sendes. Per la dreta puja el vell camí del Solaig que també s'ha netejat per tal que puguen baixar les bicicletes. A partir d'ací el camí ja no puja tant recte però sí més emboscat cap al cim del Solaig que queda dalt d'un cingle. El camí fa ací una diagonal dirigint-se cap a la mar per a buscar el punt on el cingle desapareix i permet salvar-lo i accedir a la part alta del tossal. Planegem per un secanet abans d'arribar a una antiga pista que puja des del nord i que ara s'ha convertit en una senda i per on hi ha traçat el PR-CV-428 que seguirem per a arribar al cim del Solaig.
Al cim del Solaig hi ha un poblat ibèric, conegut des de fa més d'un segle gràcies a la tasca d'investigació del Dr Pascual Meneu, i prospectat per Norberto Mesado als anys 60 quan van trobar un plom ibèric escrit i (malauradament) encara no desxifrat.
Posteriorment a la dècada dels 70 i principis dels 80 es van excavar dos xicotetes zones del poblat, la part més alta i la més baixa, per on passa la senda d'accés, i finalment a la dècada dels 90 un dels seus contraforts, Conena, on hi ha un poblat del bronze final (als Castellets hi ha un altre).
Així entre botges que creixen entre les restes de les cases ibèriques arribem al cim del Solaig on hi ha situat un vèrtex geodèsic.

Camí del Solaig amb el Solaig al fons.

Inici de la senda del Solaig.

Senda del Solaig.

Betxí des del Solaig.

Encreuament de la senda i el camí del Solaig.

Sota els cingles que protegeixen el cim del Solaig.

Travessant les restes del poblat ibèric del Solaig.

Cim del Solaig.

Mentre ens fem fotos al cim i recuperem l'alè arriben tres senderistes més que han pujat pel Collet. Ens saludem a distància i continuem cadascú per la nostra ruta, ells baixant cap a Betxí i nosaltres encetant la forta baixada que ens portarà al Collet.
La senda s'ha traçat aprofitant un crestall rocallós on no creix la malea però que presenta passos un poc delicats. De tota manera amb cura i dos bastons baixem ràpida i fàcilment al Collet on hi ha les restes d'una construcció relacionada amb les properes mines del Solaig o de Sant Vicent on hi va haver una explotació de cinabri. Des d'elles es pot baixar a la falda del Solaig i partida del mateix nom. Nosaltres encara que estem tentats de fer-ho al final continuem recte per l'altra banda del collet deixant a la dreta el camí de les Mines que puja des de la urbanització pel barranquet que separa el Solaig de la Penya Lilot.
Fem una curta pujada deixant a la dreta la Penya Lilot, que es troba on acaba el Llom de la Gorreta. Quan arribem a dalt del llom a la dreta descartem la senda que baixa a Betxí per la Penya Negra i continuem recte travessant el llarg Llom de la Gorreta.
Seguint per la Gorreta eixim del terme de Betxí i entrem al d'Artana per on caminarem bona part de la ruta i ho fem seguint el PR-428 que ací segueix el camí de la Gorreta, ara per senda i més avant per pista.
Deixem a l'esquerra una senda traçada per a baixar amb btt seguint el circuit btt que va traçar Juanen. Un poc més avant la senda es torna pista i continuem per ella seguint pels cims de la Gorreta seguint el traçat de l'assagador de la Gorreta.
Passem pel Coll de la Gorreta on hi ha un parany abandonat i també un clotxó, i a partir d'ací abandonem l'assagador que continuava per dalt i comencem a baixar per l'ombria de les Mallades cap al barranc de Betxí.
Portem idea de travessar per una senda al colladet de Betxí per on vam passar fa anys però com no recordem massa bé per on s'agafava preguntem un altre passejant que trobem pel camí i què amablement ens indica, detalladament, el camí a seguir que no té pèrdua. Així quan arribem al fons d'un barranquet trobem a l'esquerra una pista formigonada amb una cadena per on hem de seguir.
La pista està traçada sobre la senda del Pou i puja a un parany molt gran però que ara, al prohibir-se la cacera amb visc, es troba abandonat tal i com mostren les oliveres que ja comencen a perdre la forma tot i conservar l'andaorà.
Per darrere la caseta del parany continua la senda del Pou (o del Poet de Betxí) que continua pels cims de les Mallaes i que també s'ha netejat de fa poc i es troba molt xafada.
La senda passa entre algunes barraques i algunes parets per tal d'amagar-se els caçadors de tords per tant no és recomanable passar-hi en època de cacera per bé que la cacera de tords no és perillosa al tirar a l'aire.
Seguim la senda que planeja pels cims rocallosos i on no creix el pinar que tot ho envolta fins que deixem els cims i baixem cap al colladet de Betxí travessant el pinar. La senda aboca a una pista i, seguint-la un curt tram, arribem al colladet de Betxí per on travessa el vell camí de Betxí a Artana, ara convertit en una ampla pista molt transitada per les bicicletes.
A dalt del colladet hi ha el clotxó del colladet de Betxí que segueix el patró de molts dels clotxons (en un altre poble en dirien aljub o cisterna) repartits pel terme d'Artana com el de la Gorreta, el de Xanquet. Semblen repetir tots el mateix patró, segurament fets a la mateixa època per facilitar l'aigua als treballadors del camp dels voltants.

Baixant cap al Collet.

El Collet que separa el Solaig de la Gorreta.

El Puntal de l'aljub des de la Gorreta.

Pista pel llom de la Gorreta.

Clotxó de la Gorreta.

Desviament per l'antiga senda del Pouet de Betxí.

Tram formigonat de pujada al Pouet de Betxí.

Parany abandonat on puja la pista.

La senda continua per darrere del parany.

Senda cap al colladet de Betxí.

Tram final de pista cap al colladet.

El colladet de Betxí.

Clotxó del colladet de Betxí.

Al mateix colladet trobem un parell de parelles que han pujat en bicicleta i estan descansant a la taula i banquets d'obra que hi ha a l'ombra d'un pi vora la pista. Nosaltres no passem per allí sinó que seguim el camí vell que ací baixa recte mentre que la pista traçada sobre el mateix fa una llarga volta.
Baixem pel vell camí entre olivars que en molts trams encara conserva l'empedrat original fins que enllacem novament amb la pista i continuem avall entre olivares i garroferes deixant a l'esquerra una granja de pollastres fins que arribem a un encreuament. Ací abandonem el camí principal i seguim a la dreta per una drecera entre antics bancals abandonats que ens portarà al camí de la Masadeta on trobem les senyals d'una ruta que va d'Artana a la Ràpita.
Ara ens cal seguir camí amunt per la ruta de la Ràpita que travessa la partida de la Masadeta.
Mentre caminem per la part més plana els olivars s'alternen amb tarongerars i molts bancals abandonats. Quan el terreny comença a pujar el pinar s'estén per tot arreu, ocupant el lloc dels vells bancals i ens acompanyarà fins als peus de la Ràpita.
Quan el camí acaba en una gran replaça continua la senda de la Ràpita que comença pujant al recte. Ací el pinar es fa escàs i travessem trams de rocam on només creix el fenàs.
La senda després d'arribar a un llomet comença a pujar fent voltes per més que molta gent retalla pujant recte fent que es perda el traçat original més còmode i fàcil.
Passat este primer tram de rocam torna a aparèixer la terra i el pinar que ens acompanyarà fins que coronem el llomet que baixa des de la Ràpita al colladet de Parrús on trobem un encreuament de sendes. Trasponent el llomet baixa una senda cap a les Vinyes de Piquer mentre que pel llomet en passa una altra que baixa al colladet de Parrús seguint l'assagador de la Gitana. Nosaltres seguirem per ella, però estant tant prop és una pena no pujar al cim de la Ràpita d'Artana i primer anem a l'esquerra, pujant per la senda de la Ràpita fins al cim.
El cim de la Ràpita (d'Artana perquè hi ha un altre entre Algimia i Alcudia) és un magnífic mirador de la Serra d'Espadà. Des d'ell es veu tota l'eix principal de la Serra des de la Vilavella al Pic d'Espadà del qui pren el nom la que antigament s'anomenava Serra d'Eslida.
Tant esta Ràpita com l'altra tenen en comú les bones vistes i el situar-se en lloc enlairats a part del topònim. Cal dir que Ràpita és un topònim àrab que fa referència a una mesquita fortificada fora de les poblacions.

Baixant pel camí vell que encara conserva l'empedrat.

Camí de Betxí a Artana.

Tram camp a través d'enllaç amb la Masadeta.

Senyals de ruta al camí de la Masadeta.

Camí de la Masadeta pujant a la Ràpita.

Senda de la Ràpita.

La Ràpita d'Artana.

Cim de la Ràpita.


Des del cim tenim unes immillorables vistes de la Serra d'Espadà. Un gran panell informatiu explica el què podem vore o millor dit, explicava perquè es troba ja prou malmés pel sol i l'aigua.
Després de descansar i disfrutar de les vistes encetem la baixada que ens portarà al colladet de Parrús, i ho fem seguint l'assegador de la Gitana que baixa seguint la cresta cap al colladet de Parrús. Per ací hi ha traçat també el PR-CV-428 que hem deixat al baixar de la Gorreta i que seguirem fins al colladet.
Arribats al colladet de Parrús trobem el camí de les Vinyes de Piquer que passa per ací pujant des del camí de Betxí a Artana. Per ell puja el PR des del barranc de Betxí. Per l'esquerra també es pot tornar a Betxí per les Vinyes de Piquer, però nosaltres continuarem recte seguint l'assagador.
Fa anys ja vam passar per ací però sense cap senda clara, travessant per l'alt de la Rabosera fins a Montserrat. Ara però han netejat una senda que baixa pel Racó de la Gitana i és la que seguirem.
La senda continua recte per dalt dels cims entre el pinar. Ací fa uns anys es van tallar pins i encara queda el rastre en forma de remulla seca escampada un poc per tot arreu.
Quan el camí ix del pinar continua per un llomet pelat que ens portarà a travessar la ratlla de Betxí i Artana, deixant a la dreta una gran fita de terme situada just dalt del Racó de la Gitana, que forma exàctament això, un racó en la muntanya als peus de la Rabosera.
No baixem directament sinó que continuem recte cap a l'alt de la Rabosera, però abans d'arribar a la part més alta trenquem a la dreta per encetar la baixada. Des d'ací és fàcil arribar camp a través fins a Montserrat i, fa dècades, hi va haver una senda que pujava des d'allí però ara està perduda.
La senda que s'ha obert per a baixar pel Racó de la Gitana aprofita el pas entre antics bancals i, quant no, baixa arrapant-se a les pedres de manera que en un lloc s'han instal·lat cadenes per tal de facilitar-ne la baixada. Passat este punt el descens és més fàcil i quan arribem a la part més plana als peus del racó el camí enfila entre els antics bancals fins que ix a una gran finca de tarongers.
Cal travessar pel mig la finca fins que n'eixim. De l'altra banda hi ha el camí d'Artana a Betxí (o al revés) que hem de seguir ara avall cap a Betxí i que ja no deixarem fins a entrar al poble.
El camí corre a l'esquerra del barranc de Betxí, com s'anomena a Artana al barranc de Sant Antoni. La primera part és de terra i travessa un espès pinar entre la Rabosera i la Penya Negra, però a l'eixir de les muntanyes els pins deixen pas als tarongers i la terra a l'asfalt.
Davant nostre s'escampa la Plana fins a la mar, però més prop veiem ja el poble de Betxí on hem d'arribar i ja va sent hora i en uns pocs minuts arribem al cementeri que es troba a l'entrada de Betxí tancant el cercle d'una ruta bonica, entretinguda i ben prop de casa.


Assegador de la Gitana i PR.

Tram per la cresta de baixada. Recte queda l'alt de la Rabosera i a la dreta el Solaig.

Colladet de Parrús.

Senda recuperada.

Senda de Montserrat.

El Racó de la Gitana, la Gorreta i el Solaig.

Fita de terme entre Betxí i Artana dalt del Racó de la Gitana.

Senda de baixada pel Racó de la Gitana. Al fons la Ràpita.

Tram equipat amb cadenes.


Travessant un hort de tarongers vora el barranc de Betxí o de Sant Antoni.

Camí d'Artana a Betxí.

Camí Artana enter la Rabosera i la Penya Negra.

Cementeri de Betxí, destí final de la ruta.





Ací està el track:


Powered by Wikiloc

I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

Volta a Betxí sense perdre el campanar de vista
Inauguració del PR-CV-428 de la Mina al Solaig
De Betxí a les Penyes Altes per les Vinyes de Piquer i tornada per la Murtera
De Betxí a les Penyes Altes per la Murtera i la Ràpita
Artana a les Penyes Altes

Més informació:

  • Artanapèdia
  • Ajuntament d'Artana
  • Ajuntament de Betxí
  • Remolar i Franch, Alfred (2008) Toponímia dels pobles valencians: Betxí Ed. AVL,  accessible a la web
  • Fletcher, D. i Mesado, N. (1967) El poblado ibérico de el Solaig Ed. Diputación provincial de Valencia accessible a la web.
  • Blasco, J. "El poblat ibèric del Solaig" en Betxí. Revista d'informació local accessible a la web.