dissabte, 12 de febrer de 2022

EL SOLAIG I LA GORRETA DES DE BETXÍ

 

Una vegada més anem a caminar per les sendes que ha recuperat l’amic Santi Moros dins del terme d’Artana.

Fa uns anys va obrir sendes a la Serra Creu que, malauradament, es van cremar a l’estiu del 2016 i que, en bona part, s’han perdut. Més tard va estar recuperant les sendes de l’ombria: Penya Blanca, Gamelló, Baldriana, Canaleta, ... a continuació va estar netejant i recuperant sendes per la Serra Bandera: les Sendes, el Tinent, el clotxó de la Xurra, ... i també algunes per la cara nord del Puntal d’Artana.

Ara li ha tocat el torn a la part de llevant del terme, per les partides de la Mallaeta i la Gorreta, recuperant l’assegador de la Gorreta i l’antiga senda del Pou. Per a fer-ho ens acostem a Betxí i comencem a caminar des dels peus del Solaig entrant en el terme d’Artana per la Gorreta.

 

Comencem a caminar des de la urbanització del Solaig, situada als peus del tossal del Solaig, en la seua cara nord. Des d’ací busquem el començament de la senda del Solaig, netejada i recuperada fa uns anys, que enfila amunt cap al Solaig. Anem pujant per l’ombria, sota un pinar ja gran que ha crescut damunt dels antics bancals. La primera part de la pujada és sota el pinar fins poc després d’enllaçar amb una senda que puja al recte des de la punta del camí asfaltat del Solaig. A partir d’ací enfila entre bancals amb algun tram més dur, fins que finalment n’ix del pinar i passa sota els cingles on es troba la Cova del Solaig, o millor dit, les dos coves del Solaig. Des d’ací podem vore un bell tros de la Plana als nostres peus. El camí fa ací una diagonal dirigint-se cap a la mar per a buscar el punt on el cingle desapareix i permet salvar-lo i accedir a la part alta del tossal. Planegem per un secanet abans d'arribar a una antiga pista que puja des del nord i que ara s'ha convertit en una senda i per on hi ha traçat el PR-CV-428 que seguirem per a arribar al cim del Solaig. Just ací a la dreta queda la Cova de Viriato, anomenada així per haver-hi en el seu temps troballes ibèriques que, en l’imaginari popular, es van atribuir a Viriato, l’heroi antirromà.

Al cim del Solaig hi ha un poblat ibèric, conegut des de fa més d'un segle gràcies a la tasca d'investigació del Dr Pascual Meneu, i prospectat per Norberto Mesado als anys 60 quan van trobar un plom ibèric escrit i (malauradament) encara no desxifrat.

Posteriorment a la dècada dels 70 i principis dels 80 es van excavar dos xicotetes zones del poblat, la part més alta i la més baixa, per on passa la senda d'accés, i finalment a la dècada dels 90 un dels seus contraforts, Conena, on hi ha un poblat del bronze final (als Castellets hi ha un altre).

Així entre botges que creixen entre les restes de les cases ibèriques arribem al cim del Solaig on hi ha situat un vèrtex geodèsic.

Estem uns moments dalt del vèrtex disfrutant de les vistes i fent-nos unes fotos.

Urbanització del Solaig.

La muntanyeta de Sant Antoni i la Plana des del Solaig.

Tram final de la pujada al Solaig.

Cim del Solaig.

No ens estem molt perquè cal continuar avall pel PR. La senda s'ha traçat aprofitant un crestall rocallós on no creix la malea però que presenta passos un poc delicats. De tota manera amb cura i dos bastons baixem ràpida i fàcilment al Colladet on hi ha les restes d'una construcció relacionada amb les properes mines del Solaig o de Sant Vicent on hi va haver una explotació de cinabri. Des d'elles es pot baixar a la falda del Solaig i partida del mateix nom, i este serà el camí que seguirem, descartant una senda que baixa a la dreta per un barranquet, i recte el PR que continua cap al Llom de la Gorreta.

Baixem fins a la boca de la Mina, i des d’allí continua avall cap al barranc de Nules, ja dins del terme d’Artana. Després d’un curt tram costerut entre romer i coscoll arribem al final d’un antic camí que entrava a uns bancals de tarongers, ara perduts, per on continuarem. El camí està també perdut, però a peu encara es pot passar per una estreta senda entre l’herba alta que creix, i ens porta a l’asfaltat camí dels Solaig.

Seguirem ara per l’asfalt amunt, portant a l’esquerra el barranc de Nules (que a partir d’ací pren el nom de barranc del Solaig), però només xafarem cent metres d’asfalt perquè de seguida l’abandonem i seguim a la dreta per un camí, tancat amb una cadena, que travessa una finca abandonada de punta a punta. Al cap de dalt, ja contra la falda de la muntanya, trobem una senda que puja en forta pendent, amunt cap a la Gorreta. Esta senda la va obrir Juanen per al traçat d’un circuit d’enduro per a btt i té una bona pendent perquè està pensada per a baixar i no per a pujar. Així pugem quasi al recte entre els bancals fins que enllacem amb l’assagador de la Gorreta, enllaçant novament amb el PR-CV-428 que havíem abandonat al Colladet. El seguim a l’esquerra i als pocs metres el camí de ferradura es converteix en una pista, traçada ací sobre l’assagador, que seguirem. La pista discorre per l’ombria del llom de la Gorreta on creix un espès pinar que ha engolit els antics secans de garroferes i oliveres.

Arribem a un colladet on la pista se’n desvia de l’assagador i baixa per l’ombria. Ací hi ha un antic parany amb bones vistes de la Plana, i ací també hi ha el clotxó de la Gorreta, recuperat i ple d’aigua novament. Al davant s’ha posat un improvisat banquet per a descansar a l’ombra d’uns pinets, i nosaltres els aprofitem per a fer un mos i un glop.


Baixant del Solaig a la Mina.

La Mina.

Camí del Solaig.

Senda de pujada a la Gorreta.

Senda traçada al recte.

Clotxó de la Gorreta.

Esmorzant al clotxó de la Gorreta.

Després del descans continuem camí, i ho fem per la senda recuperada per Santi, que segueix l’assagador de la Gorreta, que ix just per la vora del Clotxó.

La primera part enfila una forta costera que puja sota un pinaret jove, per la vora d’antics bancals, fins que arribem al dalt dels vells bancals on, la senda, gira a la dreta i continua més planera quasi al capoll de la Gorreta.

Ací es veu la molta faena que s’ha fet per tal de reobrir el pas, tapat per coscolls i llentiscles alts com un jugador de basquet. Deixem enrere eixe tros i enfilem un tram on l’assagador corre entre dos parets, que delimiten els antics bancals, evitant que els animals entraren en ells. No és però molt ample de manera que s’assembla més a un carreró que a un dels grans assegadors que trobem al Maestrat. Ací però els pins blancs ens envolten i ens recorden que estem a tocar de la Plana. Passat este tros arribem a un enforcall de camins, a l’esquerra baixa un ramal que seguim, i ens porta al Colmenar de Penya Lleixos, o millor dit, al colmenar de baix de Penya Lleixos, doncs este vell abellar està partit en dos, una part a la part baixa d’un cingle, on s’accedeix per on hem vingut, i l’altra a la part alta on, per a pujar, hem de tornar al camí principal i seguir un tros més.

Just també en este punt trobem uns vells parapets de pedra, restes de la guerra civil, en un tros on el rocam el trobem a flor de terra i és impossible fer trinxeres.

Visitem el colmenar (de dalt i de baix) i continuem camí pujant un poc més i deixant a la dreta una senda que entra a la caseta de Pere Joan, curiosa i gran construcció de pedra seca situada al capoll de les Mallaes. Hui però no la visitarem i continuarem avall pel camí de ferradura traçat sobre l’assagador.

El camí baixa per la cara de la solana. A la falda nostra queda el barranc de Nules i, de l’altra banda, veiem el collado de les Sendes i la Penya del Migdia, on també hi ha sendes recuperades per Santi. Al davant veiem la part central de la serra d’Eslida, nom antic de la serra d’Espadà.

El camí baixa suaument, amb un bon xafar, per la vessant coberta de matollar i alguns pins, i és que la poca molla i el trobar-se a la solana no deixa créixer molta cosa més. Seguint-lo arribem a un ample colladet on hi havia la Corralissa de les Mallaes, ara quasi inapreciable. Per ací passa el camí del Poet (de Betxí) que puja des del camí de les Mallaes i traspon pel colladet, continuant per l’altra banda a baixar cap al terme de Betxí. Ací el camí recuperat no segueix el traçat antic sinó que fa un poc de volta pel sud, per tal d’evitar passar prop del colladet on, en la temporada de cacera, se solen situar els caçadors de tord a esperar el passo.


Assagador de la Gorreta.

Parapets de la guerra civil.

Colmenar de Penya Lleixos.

Interior de l'abellar.

L'extrem est d'Espadà des de la Penya Lleixos.


Assegador de la Gorreta.

Des d’ací l’assagador i la senda del Pou enfilen avall per la Baixaeta, que fa honor al seu nom, doncs és una baixada suau. En ella trobem el tram més bonic del camí, completament empedrat i amb molt de gust, que ens acompanyarà fins que arribem prop del camí de Nules, per on passa el camí de les Mallaes. Ací arribem a un punt on la senda del Pouet de Betxí continua recte, però nosaltres trenquem a la dreta, per on va l’assagador i per on s’ha recuperat el camí que passa per la vora d’una olivera apuntalada amb un pilar de pedra. Des d’ací tornem a pujar per la falda de les Mallaes. Com que estem a un camí d’ús exclusivament ramader mai va caldre haver de traçar cap senda o camí per a passar cavalleries, de manera que no trobem traces velles d’empedrat ni res semblant. El que trobem són alguns trams arreglats per al pas de persones, però són obra nova, fruit del treball desinteressat de Santi.

Ens sorprèn sobretot a la part més alta, on hi havia més mal peany, la faena que ha fet per tal d’empedrar llargs trams del camí, faena que no ha acabat com podem comprovar quan passem i trobem encara la ferramenta i el fil tirat per tal d’anar posant les pedres. Es tracta d’una faena senzilla però pesada i costosa, i el acabat final depèn molt del tipus de pedra i de la traça del ribasser que treballa la pedra. I podem vore que Santi en té de traça perquè amb una pedra que no és la millor ha deixat uns empedrats que no desmereixen gens al costat dels vells que hem trobat a la Baixadeta.

Un poc més avant passem per la vora del Corral dels Menudes, o del que en resta. Ací hi havia un corral i un abellar, l’un al costat de l’altre. El primer encara presenta les restes dels arcs que cobrien una part mentre que l’abellar no en té al no fer-li cap falta. A la vora hi ha les restes d’una caseta de volta esfondrada, és llàstima perquè no n’hi ha molts exemples d’esta arquitectura amb reminiscències medievals en terme d’Artana i la més propera segurament siga el Maset d’Onda.

Seguim avall i la senda acaba en una pista, traçada sobre l’assagador.

Seguim la pista i en pocs metres passem per la vora de dos corrals més, estos ben coservats. El primer que trobem és el corral dels Clavellos que té adossat el colmenar dels Taleros de manera que semblen un sol edifici. Els dos es troben en bon estat pel seu accés i s’han reconvertit en magatzems. El segon corral és el de la Roja, també en bon estat, que al costat presenta un llarg abeurador d’obra nova.

Ací l’assagador de la Gorreta gira a l’esquerra a buscar el barranc de Nules, travessant un tram perdut entre bancals. Per la dreta mou l’assagador de la Gitana que puja cap a la Ràpita per a baixar cap a Xerlits, acabant a dalt del Racó de la Gitana.


Colladet de les Mallaes.

Senda del Pou.



Castell d'Artana.

Baixant per les Mallaes.

Tram empedrat de cap nou.

Tram en procés d'empedrat.

Corral dels Menudes.

Camí de les Mallaes.

Corral de Clavello.

Corral de la Roja.

Camí d'Artana a Betxí.

Caldria ací fer una breu pinzellada de l’aprofitament ramader i apícola del terme d’Artana a partir de la informació recollida per Josep Herrero i disponible a Artanapèdia.

Les pastures del terme d’Artana se dividien en quatre quarts: «el de Davant, el d’Aigües Vives, el de la Masaeta i el de Xautena. Cada un d’ells tenia els abeuradors i els corrals adequats per a mantenir-se en condicions òptimes.» D’ells el de Davant era d’ús exclusiu per als veïns del poble i dels altres tres s’arrendaven les herbes que compraven els pastors d’Aragó que baixaven a extremar. A cada Quart hi havia fonts i llocs d’abeuratge, i també corrals. Però així com les fonts eren públiques, els corrals eren particulars, encara que els pastors no pagaven per guardar les ovelles, més bé cobraven. Això s’explica perquè el propietari es cobrava l’ús en eixerri (fem d’ovella), el valor del qual era tan alt en l’època que no hi havia adobs sintètics, que fins i tot pagaven en oli als pastors per a què portaren allí les ovelles cada nit.

Al Quart de la Masaeta (o de les Mallaes), que és el que hem xafat, hi havia sis corrals, dels quals tres es troben a poca distància l’un de l’altre: el dels Menudes, el dels Clavellos i el de la Roja, que hem passat caminant; també n’hi havien dos corralisses, només voltades per una paret de pedra seca i sense sostre, l’una a les Mallades per on hem passat i tornarem a passar; també hi havien tres abrics (o coves) que servien de corrals.

La major part dels corrals els trobem a la vora d’un assagador, facilitant així el trànsit de les raberes del corral a les zones de pastura sense entrar en els camps sembrats, i justament a la vora del Corral de la Roja trobem un encreuament d’assagadors que ens porten a dalt de les muntanyes buscant les pastures.

Nosaltres veníem per l’assagador de la Gorreta i seguirem ara el de la Gitana. Uns metres més avant enllacem amb el camí de Betxí, ara transformat també en una ampla pista, que seguim amunt cap a Betxí. Camí i assagador només coincideixen uns pocs metres perquè el primer de seguida gira a la dreta mentre que l’assagador segueix recte per la Masaeta cap a la Ràpita. Nosaltres seguirem el camí que passa per la vora d’una granja. Passada esta la pista es decanta cap a la dreta però nosaltres seguirem recte, pel camí vell, que munta recte cap al Colladet de Betxí.

Passem per la vora d’un rodat on hi ha una caravana i un grapat de mastins i retrobem l’empedrat del vell camí que fa un parell de voltes per a salvar el pendent, abans d’enllaçar amb la nova pista i traspondre junts el colladet de Betxí. A la dreta queda el Clotxó del Colladet de Betxí construït igual que molts dels clotxons (en un altre poble en dirien aljub o cisterna) repartits pel terme d'Artana com el que ja hem vist de la Gorreta, el de Xanquet, el de la Xurra, ... Semblen repetir tots el mateix patró, segurament fets a la mateixa època per facilitar l'aigua als treballadors del camp dels voltants.

Trasponem el colladet i deixem el camí de Betxí, que baixa per l’esquerra, seguint una pista que continua recte entre el pinar. El camí planeja sota els pins, deixant a l’esquerra el barranc de Betxí i a la dreta els tossals de les Mallaes. Travessem un tallafocs traçat sota la línia elèctrica que ve de Betxí, i un poc més avant deixem també a l’esquerra una senda que baixa buscant el tallafocs al barranc i camí de Betxí. Nosaltres seguirem la pista travessant el pinar fins que mor. Ací continua una senda que segueix pels antics bancals i que ens porta a la Corralissa de les Mallaes, per on hem passat abans, però per l’altra banda del Colladet. Enllacem ací amb el camí del Poet de Betxí, que puja (o baixa, com nosaltres hem fet) per la Baixadeta. Ara el continuarem cap al Pouet.


Tram del camí vell.

Colladet de Betxí.

Pista del colladet de Betxí.

Corralissa de les Mallaes.

El camí passa entre algunes barraques i algunes parets per tal d'amagar-se els caçadors de tords per tant no és recomanable passar-hi en època de cacera per bé que la cacera de tords no és perillosa al tirar a l'aire.

Seguim la senda que planeja pels cims rocallosos i on no creix el pinar i arribem a un parany situat a un llomet. La caseta es troba en bon estat però les oliveres han crescut sense la mà de l’home que les adrece. Fins ací puja una pista seguint el traçat de la vella senda que baixa al Poet de Betxí, i és per on seguirem. Recte continua una senda que, deixant a la dreta un senderol a la cova de la Pepa, baixa entre els bancals al barranc i camí de Betxí.

Seguim avall per la pista que, en els trossos més costeruts, està formigonada, fins que arribem a un barranquet. Per l’altra banda passa la pista de la Gorreta que puja des del camí de Betxí i per on passa el PR-CV-428. Ara hem d’agafar la pista amunt mentre que l’antiga senda continuava avall, aprofitada per a traçar-hi la pista.

Comencem una pujada constant entre el pinar que creix als bancals abandonats i que ens portarà novament al clotxó de la Gorreta, per on hem passat abans.

Esta vegada no ens aturem al clotxó i passem de llarg desfent el camí que hem fet al vindre. Seguim pista avant passant per l’ombria del tossal de la Gorreta i, quan acaba la pista, seguim la senda descartant a la dreta la senda per on hem vingut.

Seguint les marques del PR pugem al Llom de la Gorreta i seguim avant fins que arribem al punt més alt. Ací trobem una senda que mou a l’esquerra per dalt la Penya Lilot i la seguim abandonant el PR que baixa al colladet de la Mina.


Senda del Pou.

Parany a la senda del Pouet.

Baixant cap al Poet de Betxí.

Pista de la Gorreta.

El Solaig des del Llom de la Gorreta.


La senda que seguim travessa per dalt la Penya Lilot per dalt d’unes parets de pedra fins a una barraca de pedra seca, i després enfila avall baixant al recte entre els antics bancals on ara creix un espès pinar. Per sort està sec perquè amb el terreny banyat és una baixada esvarosa i prou tècnica, amb perill de fer un mal pas i anar a terra. Seguint-la arribem a un collet on trobem una senda menys clara que mou a la dreta. Deixem ara la senda principal, marcada amb verd i blanc, que continua recte pujant cap al cim de Pallerofa per a baixar per la Penya Negra (on hi ha unes cadenes per a facilitar el pas), i seguim a la dreta per la senda que ens baixarà al barranquet de la Mina del Solaig.

Després d’un curt tram enllacem amb el camí de la Mina del Solaig, molt xafat, que ve del colladet de la Mina. El seguirem ara avall fins que arriba a la urbanització del Solaig, des d’on hem començat a caminar i on acabem tancant així el cercle, o millor dit, el 8 què s’assembla més a la figura que hem dibuixat tot caminant entre Betxí i Artana.

Baixant de la Penya Lilot.

Barranquet de la Mina.

Inici i final de ruta al cap de dalt de la urbanització del Solaig.

 Ací està el track:

Powered by Wikiloc

 

I ací altres rutes que comparteixen part del recorregut:

El Solaig i la Ràpita des de Betxí

Volta a Betxí sense perdre el campanar de vista

Inauguració del PR-CV-428 de la Mina al Solaig



Més informació:

  •  Artanapèdia
  • Ajuntament d'Artana
  • Ajuntament de Betxí
  • Herrero Cabanyes, Josep (2021)  "La ramaderia i els corrals d'Artana" dins Artanapèdia, pàgina web en línia.
  • Herrero Cabanyes, Josep (2021)  "L'apicultura i els colmenars d'Artana" dins Artanapèdia, pàgina web en línia.
  • Remolar i Franch, Alfred (2008) Toponímia dels pobles valencians: Betxí Ed. AVL,  accessible a la web
  • Fletcher, D. i Mesado, N. (1967) El poblado ibérico de el Solaig Ed. Diputación provincial de Valencia accessible a la web.
  • Blasco, J. "El poblat ibèric del Solaig" en Betxí. Revista d'informació local accessible a la web.

 

 

 

 

 

VOLTA AL TERME: ALQUERIES DE LES SOLADES

Un any més, i després del parèntesi de dos anys a causa del Covid, el Centre Excursionista de Vila-real i la Fundació de la Caixa Rural de Vila-real tornen a fer la tradicional «volta al terme». En este cas, amb Joan, vam estar pensant quina part visitar i finalment vam triar fer una ruta per les Solades amb el fil conductor de les alqueries que encara queden en eixa partida del terme.

La ruta al final ha eixit d’uns 14 km, pràcticament tots asfaltats i per camins amples, doncs s’ha pensat per a fer amb un grup molt nombrós i divers de gent i per això cal defugir passos complicats i llocs estrets on cal anar en filera.

 

 Des de la plaça Major eixim pel carrer Major Sant Jaume, per on anava antigament el Camí Real fins al jardí de Sant Pasqual. Ací trenquem a la dreta per la vora de l’església de Sant Pasqual, seguint l’antic camí de la Travessa, anomenat així perquè retallava travessant la volta que fa el Camí Real per a buscar el pont Nou. Això es deu a que fins a finals del segle XVIII el Camí Real seguia pel pont de Santa Quitèria cap a Borriol, però en eixa època es va traçar la nova carretera seguint per vora la mar, passant per Castelló i Benicàssim, és per eixe motiu també que es va fer el Pont Nou (que ja és vell) a finals segle XVIII.

Pel camí la Travessa passem per la vora de l’Hort de Polo i l’Hort de Pujol, dos dels horts que els terratinents locals tenien als afores del poble per tal de passar temporades d’esbarjo. En este cas els dos s’han conservat i protegit mentre que d’altres (la Maiorasga, l’hort de Sarthou, l’hort de Vives, ...) no tindre la mateixa sort.

Passat l’hort de Pujol ens desviem pel camí Almassora, en el seu primer tram peatonalitzat, que salva les vies del tren pel pont de la Gallega. Abans de fer el pont hi havia un pas a nivell amb agulles i una caseta per a la guardaagulles, persona que s’encarregava de pujar i baixar les barreres. Durant molts anys a la casa vivien els membres de la família Gallego i l’última guardaagulles va ser qui li va donar el nom al pas a nivell i, posteriorment al pont.

D’ací avant cal seguir el camí Almassora que passa sota la nova carretera General i deixa a la dreta l’alqueria de Mossèn Benito Traver, on conten que va escriure algunes de les seues principals obres.

Cal seguir el camí Almassora que, a la seua part final, fa una sèrie de voltes totalment innecessàries i que suggereixen que el camí es va fer sobre un parcel·lari ja existent. Si tenim en conte que la séquia i el poble de Vila-real es van construir a la vegada, cal pensar que ja hi havia una sèrie de finques en esta zona del terme prop del riu que va condicionar el traçat del camí.

El camí Almassora acaba al davant del poble d’Almassora, que queda a l’altra banda de riu. L’erosió del riu s’ha menjat el possible baixador per la cantera per tal de travessar el riu i arribar al poble. Nosaltres tampoc baixarem sinó que continuarem entre el riu i la séquia de Borriana, que tenim a la vora, pel camí de la Cantera de Vora Riu.


L'Hort de Polo.

L'Hort de Puchol.

Alqueria de Mossèn Benito.

Capelleta aprofitant una manxeta.

Camí Almassora.

Camí vora riu.

Seguint pel camí de vora riu passem per davant de l’alqueria de Marín, edifici gran i bell però molt descuidat i que en pocs anys, si no es fa res, començarà a amenaçar ruïna. La deixem enrere i arribem a la ratlla de Borriana. Davant nostre hi ha el pont del Secanet, per on passa la carretera d’Almassora a Borriana, el nom li ve de la menuda partida que l’envolta, el Secanet, secà que contrasta amb l’horta que domina a tot arreu. Ací mateix, amagat entre els canyars del riu hi ha un pilar del que fou Pont de les Tres Viles, pont medieval bastit al punt on es toquen els termes de les tres viles de Vila-real, Almassora i Borriana. La factura no seria tan bona com el de Santa Quitèria per bé que no s’ha conservat.

Seguim ara per la vora de la carretera, deixant a la dreta els Partidors Majors on parteixen aigua la séquia Jussana, la Sobirana i la séquia de Nules. La séquia Jussana sempre duu aigua, igual que l'ull de les Forques que es troba un poc abans, però la séquia sobirana i la de Nules es reparteixen l'aigua en tandes d'onze i sis dies respectivament. Per aquesta raó la séquia sobirana de Borriana és més coneguda com la Tanda. Continuem camí i trobem els partidors de la séquia del Molí Nou que corre cap al Molí de Qualo, just a la vora d'una bòbila, cap a on seguim.

No arribarem a la bòbila i al molí doncs abans seguirem un entrador que ens porta al caixer de la Tanda per on continuem la ruta. La Tanda segueix ací la ratlla entre Vila-real i Borriana, de manera que la part de dalt és terme de Vila-real (i es rega de la séquia de Vila-real) i la de baix de Borriana. Però no és així en tot el seu trajecte doncs un poc més avant la ratlla de Vila-real se’n separa de la séquia deixant un tros de terme de Borriana regat per aigües de Vila-real. Esta partida es coneix com els Vintens, per haver de pagar la vintena part de la collita en concepte de sequiatge a Vila-real.

Caminar per la vora de la Tanda és ben agradable, la primera part és un camí de terra que més avant deixa pas a un ample caixer formigonat. La séquia encara està en ús doncs al terme de Borriana encara se segueix usant el reg tradicional a portell de manera que, si toca la tanda, podrem vore tot el sistema de reg tradicional encara en funcionament, desviant l’aigua de la séquia a les files (filloles els diuen a Borriana), ulls o tapons (segons la importància) i com des de les files n’arriba l’aigua a cada tros. Nosaltres farem doncs el camí dels sequiers que repartien l’aigua, i és eixa la raó que explica l’existència d’este ample caminal vora la séquia per la banda de baix, per a donar accés a les parades i portilles.

Seguint la séquia travessem el camí la Mar de Vila-real, deixem enrere el camí Cedre i arribarem a la carretera de Borriana a la vora d’un antic rajolar del que només se’n conserva el fumeral.

Caseta de Volta a la vora de la séquia de Borriana.

Alqueria de Marín.

El Secanet.

Almenara a la séquia de Borriana.

Antiga fàbrica d'aiguardent al Secanet.

Els Partidors de Borriana.

La Tanda.

El camí la Mar a l'altura del Xop de Nius.


Alqueria de Tova.

Deixem ara la séquia i seguim pel carril bici de la carretera cap a Vila-real. Passem el quart o darrer sedeny i, arribats a l’altura del tercer sedeny trobarem l’alqueria de la Monja, massissa construcció encara en un estat acceptable.

Cal seguir ara pel Tercer Sedeny fins al camí vell de Borriana que seguirem avall cap a Borriana fins al Quart o Darrer Sedeny. Cal dir ací que els sedenys són els noms que prenen els camins travessers que trobem a la partida de les Solades i que enllacen els diferents camins que des del poble baixen cap a la mar. L’origen del nom de sedeny és discutit pels filòlegs però el cas és que ja se’ls coneixia així a l’edat mitjana.

Arribats al Darrer Sedeny cal seguir ara cap al riu de Millars novament. Passem el camí Cedre i un poc més avant hi ha l’alqueria de Peiró, al costat i dins de la mateixa parcel·la de la bassa reguladora d’aigua per al reg localitzat de les Solades, és per eixa raó que s’ha rehabilitat i es troba en bon estat.

Des d’ací cal tornar enrere al camí Cedre i per ell tornar cap al poble. El camí li deu el nom al cedre que hi havia plantat a la seua vora, ningú sap ben bé a on per bé que el pobre arbre fa segles que va morir, i és que el cedre es va plantar allà cap al segle XV.

Seguint el camí Cedre, quan este travessa la carretera General per un pont, just a la dreta sota el pont, hi ha l’alqueria del Rosari, reconvertida en lloc per a celebracions i per eixa raó també en bon estat de conservació. La vorem des de dalt i encaminarem els nostres passos a l’estació.

Antigament al camí Cedre també hi havia un pas a nivell però ara s’ha tancat per a evitar accidents. La caseta del guardaagulles però encara està, mal conservada, a la banda de dalt de la via, i és l’única que es conserva de les diverses que en va haver al poble i on conta la tradició que va viure Adela Lucia Almerich, de la qual se’n va enamorar el rei Alfonso XII al passar amb el tren i la va convertir en la seua amant (encara que la paraula usada pel poble no fora exactament eixa).

Nosaltres com ara no podem passar pel pas que guardava Adela seguim per la vora de la via, per davant l’alqueria dels Calduchs, on va viure el boticari (i botànic) Manuel Calduch, reconegut per les seues aportacions a la botànica i, dins els cercles excursionistes, per la seua passió per les muntanyes i les excursions. Un poc més avant hi ha l’alqueria d’Anna Nebot, propietat de la Fundació de la Caixa Rural i que ara s’usa per a la fundació Manantial. Des d’ací travessem per dalt les vies de tren per a entrar a Vila-real pel camí de l’Estació que, des de l’Estació del Nord (per la companyia fèrria que la gestionava ja que es troba a l’est) ens porta fins a la Plaça passant per l’hort dels Verdians.

Camí de vianants vora la carretera de Borriana.

L'Alqueria de la Monja.

Alqueria de Peiró.

Capçal de reg per degoteig de les Solaes.

L'Alqueria del Rosari.

 

Així acaba la passejada per una de les cinc grans partides del terme, per a la descripció de cadascuna de les alqueries vos remet a



Ací està el track:


Powered by Wikiloc


I ací altres rutes que comparteixen part del recorregut:

de Vila-real a la Pola pel riu de Millars i retorn pel camí la Març

Séquies i molins a Vila-real: les Solades i Carinyena

Volta al terme de Vila-real

III volta al terme: camí de la Panderola


Més informació:


  • Aparici Vilar, Joaquim (1992) "Sobre l'administració i ús de l'aigua de reg al terme de Borriana" dins III Anuari de l'Agrupació Borrianenca de Cultura. <http://hdl.handle.net/10234/4255>

  • Guinot Rodríguez; Enric i Selma Castell, Sergi (2002) Las Acequias de la Plana de Castelló Ed Conselleria d'Agricultura, Peixca i Alimentació

  • vilapèdia

  • Obiol Menero, Emili (1987) Toponimia rural de Vila-real Ed. Caixa rural Vila-real

  • Heredia Robres, Jacinto (2004) Cent fites urbanes a Vila-real Ed. Brosquil

  • Heredia Robres, Jacinto (2009) Els noms de lloc al terme de Vila-real Ed. Fundació Caixa rural de Vila-real