dilluns, 26 de desembre de 2016

PENYAGOLOSA PER LA LLOMA BELART I LA LLOMA DEL CONILL


Ja n'hem fet tradició de pujar cada any a Penyagolosa amb la família. Per no fer la pujada sempre igual hem anat canviant de ruta de pujada però ja quasi les hem esgotades totes. Així que enguany la idea era pujar a l'estiu i fer nit dalt del pic. Al final no va poder ser i vaig decidir posposar la ruta esperant l'hivern i la neu, i esperant esperant quasi s'ha acabat l'any així que toca pujar ... i per sort trobem neu. Així que la pujada d'enguany serà la primera hivernal a Penyagolosa per als menuts de casa.


Quan ens acostem a Sant Joan la cara nord de Penyagolosa es veu ben blanca. Amb la calor que fa no esperàvem trobar tanta neu, així que ben alegres comencem a caminar pel Peiró cap al barranc de la Pegunta.
Peiró de Sant Joan.
Remuntem el barranc un tros i ens desviem per a seguir el camí del mas de Benages, molt bonic però perdedor per poc xafat. L'agafem per darrere els paelleros del campament de la Lloma Belart i el seguim molt desdibuixat per un tallafocs abandonat.
Inici del camí del mas de Benages.
Quan hem fet un poc tros de camí comencem a trobar fites que ens ajuden a seguir-lo. Ja m'havien dit que estava enfitat i més xafat i bé ho mereix sent com és un dels camins més bonics de Penyagolosa.
A les ombries comencem a trobar restes de neu de la nevada de fa una setmana i als xiquets comença a fer-los goig.
El camí baixa a travessar un reguer. Ací és més clara la traça però estava molt tapat de rosers borts, per sort qui ha enfitat el camí també ha esporgat els rosers i es passa sense problemes.
Fites al camí del mas de Benages.
Anem travessant el net pinar de pi roig entreverat amb pi negre, que es fa dominant quan girem per enfilar cap al barranc de l'Antona.
Sense perdre altura enllacem amb la senda que remunta el barranc de l'Antona des de la pista del mas de Benages i ens entretenim a enfitar bé este punt, sempre conflictiu.
Enllaç amb el barranc de l'Antona.
A partir d'ací el camí està més fressat i més clar, encara que no segueix el traçat de l'antic camí de cavalleries que pujava fent voltes sota els pins. Ara puja al recte seguint els ròssecs de traure pins per on ara corre l'aigua i que es troba molt més marcat.
Remuntant el barranc de l'Antona.
A la part alta del barranc el sòl sota els pins comença a blanquejar amb la neu que encara es conserva protegida pels grans pins. Un poc més avant el pinar adult deixa pas a un pinaret molt més jove, és la diferència entre el Pinar de l'Estat (ara de Conselleria) que fa més de trenta anys que no es talla, i el pinar del mas de Benages, explotat per a fusta i per això molt més jove.
Arribant al mas de Benages.
Travessem el pastor elèctric que envolta les terres del mas i fem l'últim tram de pujada fins al collet on s'alça la casa.
Mas de Benages.
Ací trobem uns xics que han pujat remuntant el barranc de l'Avellanar i ens estem una estona mirant la continuació de la ruta. Ho fem seguint un track de C.E.B. Ferran que travessa la lloma Belart per arribar a la Banyadera.
Neu a l'ombria de la lloma Belart.
Passem per la vora de la font del mas, abundant d'aigua, i ens desviem tot seguit per la senda que fa drecera cap als Masets. No la seguim massa estona i de seguida pugem al recte a la lloma.
Mas de Benages i de les Xiquetes des de la Lloma Belart.
Seguim la solana de la lloma, on no hi ha massa neu, cap al cim on destaca un gran pi.
Pi al capoll de la Lloma Belart.
Al costat del pi hi ha velles trinxeres de la guerra civil. Un dels pocs llocs del Penyagolosa on poden trobar-se'n. Ací mateix aprofitem per fer un mos que ja va sent hora. Les vistes des de dalt la lloma són magnífiques i destaca, sobretot, la veïna Penyagolosa.
Trinxeres dalt la Lloma.
Després de dinar al solet continuem la marxa per la pista que munta a la lloma des de la vessant de la Pegunta. Ací hi ha més neu i en molts trams cobreix totalment el terra.
A l'ombria abandonem la pista per seguir un senderol que ens acosta al Pi indultat del boticari Calduch.
Pinar al Rodal Bonic.
Un cartell ens indica com seguir sota el magnífic pinar de pi roig fins que arribem als peus del pi, on hi ha un panell explicatiu i una placa de pedra en homenatge al insigne botànic, boticari i excursionista.
Pi del boticari Calduch.
Des d'ell i sense perdre altura en poc tros arribem als Masets, i baixant un poc, a la Banyadera.
Fins ara no havíem trobat quasi ningú, a partir d'ara ja no anem sols sinó acompanyats en el trajecte senderista més freqüentat de les terres de Penyagolosa: la pujada al pic.
La Banyadera.
Deixem enrere la Banyadera i el Corralico i comencem a pujar al pic. Anem preguntant als que baixen com està de gelada la neu, perquè normalment es formen plaques de gel a dalt de tot, i ens expliquen que la pujada és prou difícil pel gel, que és millor no seguir la senda xafada (i per això mateix congelada). I la baixada és pitjor.
Senda congelada.
Els canviem el calcer als xiquets i comencem a pujar per la senda, prou gelada, fins a la caseta de l'ombria. Ací ens aturem un poc a descansar i al continuar ja no seguirem la senda sinó que pujarem al recte evitant així el gel de la senda. És més dur però més segur.
Pujant fora de senda.
Ens costa prou més del normal avançar però anem seguint les petjades d'altres i travessant la senda que fa voltes fins que ens trobem just a sota del pic.
Esta darrera part està molt gelada i es fa difícil clavar el peu a la neu. Només amb cura i paciència la superem per arribar dalt finalment.
Tram final de la pujada.
Som els últims en arribar dalt i només queda una parella de persones ... i una parella de cabres que s'acosten a vore que s'han deixat de menjar els visitants. Hem de lligar a la gossa per tal que no es despenye intentant perseguir-les.
Cabres al cim.
Ens fem la foto de cim abans de començar la baixada, que ben segur serà més difícil.
Piló del cim.
Comencem a baixar per la senda, intentant evitar el gel, però de seguida l'abandonem i baixem en diagonal a buscar la Cambreta.
Baixada al recte.
Anem buscant els llocs amb més neu on es pot clavar el peu, i evitant les plaques de gel que s'han format, però no podem evitar més d'una caiguda. La més aparatosa (que no perillosa) del xiquet que baixa 15 metres de colp. Fins i tot la gossa que va a quatre potes esvara.
Baixant de cap.
Ací ens toca ficar-nos les polaines perquè hi ha llocs on ens estaquem en un bon toll de neu.
La baixada és per tant molt tècnica i costosa, de manera que estem quasi una hora per arribar baix, sempre buscant el millor pas.
La Cambreta i la Teixera.
Finalment arribem a la senda que puja fent la volta al pic i algú ja ha passat així que només hem de seguir les petjades que ha fet, buscant com nosaltres el millor camí.
Mas de la Cambreta.
Arribem a la Cambreta on la bassa està completament congelada, i travessem pels bancals buscant la senda que baixa a la font.
Font de la Cambreta.
Des de la font enfilem el camí que baixa per la lloma del Conill on encara hi ha neu fins als Estrets.
Tancant la portera.
A partir d'ací la neu desapareix i continuem sota el pinar de pi negre que creix a les parts més baixes prop ja de Sant Joan.
Lloma del Conill.
El dia ha estat molt bo però el sol ja s'amaga i comença a fer fred, així que quan arribem a Sant Joan, amb el bar tancat, no ens entretenim gens i de seguida tornem cap a casa havent complit un any més la tradició, i amb una experiència nova com és caminar amb neu.
Casa forestal.

 Ací està el track:




Powered by Wikiloc


 I ací altres rutes que també pugen a Penyagolosa per llocs diferents:

Penyagolosa al voltant del pic
De Sant Joan de Penyagolosa al Pic
Nevant a Penyagolosa
A Penyagolosa des de la Banyadera
La Golosilla i los Rincones. Sota els cingles del Penyagolosa
Penyagolosa per la canal fàcil

Més informació:
  • Fuster Puig; Pau (2010) Vistabella del Maestrat. Mapa i guia excursionista. Ed. el Tossal cartografies
  • Roncero i Ventura, Enric (1998) Penyagolosa. Mapa i guia excursionista.. Ed. Alpina 
  • Diversos autors(1994) Penyagolosa excursions a Peu. Ed. Centre Excursionista de Castelló
  • Roncero i Ventura, Enric (1999) Penyagolosa: paisatges del sostre d'un País Ed. Tàndem
  • Roncero i Ventura, Enric (2006) Al voltant de Penyagolosa Ed. Tàndem
  • Serrador Almudéver, José Pascual (2007) Descubriendo Penyagolosa. El río Montlleó. Ed. avantpress. I també al blog de l'autor.
  • Parc natural de Penyagolosa

dissabte, 17 de desembre de 2016

RAQUETES AL PINAR CIEGO


Per a este cap de setmana les previsions donaven aigua, així que calia quedar-se a casa o buscar una alternativa. L'alternativa finalment ha estat pujar prou amunt per buscar la neu i per a poder fer una ruta amb raquetes.
Finalment ens ha tocat anar fins a l'entrada del Pinar Ciego per a trobar prou neu per a fer raquetes, i tot i que estava molt humida i no en les millors condicions hem pogut fer una bona volta. I és que l'any passat, tan càlid i sec, ens en vam quedar en les ganes.

Així que sota una intensa pluja hem pujat cap a Penyagolosa. Conforme pugem anem veient com els barrancs i rius van ben plens, i baixa aigua per qualsevol racó. Els bancals estan amerats i han eixit ullals que fa temps estaven eixuts. Però anem pujant i no trobem neu.
Entrem per la pista forestal del Pinar Ciego i només a partir de 1700 metres comencem a trobar neu, però molt humida i en males condicions. El dia no pinta molt bé.
Per sort a partir de 1800 metres el toll de neu ja és considerable i es troba en bones condicions, així que ens acostem a l'entrada del Pinar Ciego i deixem el cotxe a l'encruament amb la pista de Mosqueruela a Valdelinares. Continua nevant i esperem poder eixir-ne a l'acabar la ruta.
Entrada al Pinar Ciego.
 Ens calcem les raquetes i comencem a caminar per la pista, on hi ha més toll de neu que al pinar on part de la neu encara està dalt dels pins.
El paisatge que ens envolta és tot blanc, el terra, els pins i la neu que va caient, fina i molt humida.
Quan portem ja un bon tros ens desviem entre el pinar per anar al masico del Botiguero, a l'ombria del Pinar Ciego.
No seguim un camí clar sinó que aprofitem que el pinar està prou net per anar avançant més o menys al recte, encara que aprofitem els caminals de traure pins perquè allí s'acumula més neu i és més bo per a les raquetes.
Travessant arribem a una pista i la seguim pensant que és la que entra al mas. Però quan ja duem un bon tros ens donem conter que puja cap al Pinar Ciego així que baixem al recte al barranco del Botiguero trobant-nos quasi davant del mas.
Masico del Botiguero.
Ens acostem al mas i ens arrecerem als estables per a fer un mos i descansar un poc. Ací encara que també fa fred no bufa l'aire ni cau la neu i podem recuperar forces i mirar tranquilament el mapa per estudiar la continuació de la ruta.
Quadres del mas.
Decidim seguir barranc avall i buscar una senda que puja des de las Valtuertas.
Seguim pel barranc que s'encaixa i passem per la vora d'una fonteta.
Ací trobem una pista de traure fusta que recorre la dreta del barranc i la seguim.
Ací estem més baixos i la neu està més humida i pesada. A la nostra esquerra el barranc acaba al gran fondal de las Valtuertas, però no l'arribem a vore entre la boira.
Seguint la pisteta girem a la dreta per pujar a un collet, i quan la pista mor continuem camp a través fins que trobem l'assegador del Ripollés que passa per dalt. Acompanyant l'assegador baixa des del cim una pista, i només hem de seguir-la.
Com no ens hem de preocupar per l'orientació ens dediquem a disfrutar del paisatge que en este darrer tram de pujada és espectacular. La neu està en més bones condicions, no para de nevar finet, i els arbres pareixen postals nadalenques.
Torre i vèrtex de Bramaderas.
Arribem al cim i entre la boira apareix la torre forestal i el vèrtex del Pinar Ciego (o Bramadoras), però el primer que fem és buscar la caseta per arrecerar-nos.
Refugi del Pinar Ciego.
La trobem amb palla i fem d'algun cavall que han ficat este estiu ací, i sinó fora per les femaes abelleix fer-se un llit de palla per estirar-se una estona.
Fem un mos i descansem un poc abans d'acostar-nos al vèrtex a fer la foto de rigor dalt de tot.
Vèrtex geodèsic.

Ací hi ha prop de dos pams de neu i sense raquetes quasi ens arriba al genoll.
Però no podem fer-ho molt llarg així que ens tornem a posar les raquetes i enfilem la llarga pista que ens portarà de tornada al lloc on hem deixat el cotxe.
La neu està molt humida i la pista es fa molt llarga. De fet ho és i són quasi quatre quilòmetres de pista els que ens separen del cotxe.
A mi personalment se'm fa molt llarg perquè per culpa de la falta de pràctica amb raquetes se'm comencen a carregar les cames i el darrer quilòmetre sembla etern.
Pista del Pinar Ciego.
Però finalment arribem a la traça que hem fet a l'eixir i seguint-la fem cap més fàcilment al cotxe.
Per fi hem pogut fer una ruta amb raquetes, llevant-nos l'espineta de l'any passat i rememorant altres temps quan tots els anys ens acostavem al Pinar Ciego un parell de vegades per a passejar per neu.
Esperem que no siga l'última de la temporada.



Ací està el track:



Powered by Wikiloc

I ací altres rutes amb raquetes pel pinar ciego:

pinar ciego a la valtuerta
pinar ciego al hornillo
volta al pinar ciego

Més informació:
  • Sitar
  • Ayuntamiento de Mosqueruela
  • Peña Monné, L. et al. Paisajes naturales de la provincía de Teruel Ed. Instituto de Estudios Turolenses, Teruel, 2000
  • Gonzalez Cano, J. M. et al. Inventario abierto de los bosques singulares del sector S.E. de la provincía de Teruel. Ed. Consejo de la protección de la naturaleza de Aragón, Zaragoza, 2001

dimecres, 9 de novembre de 2016

DEL BALADRAR A LA MUELA


Encara que ja acurte molt el dia aprofitem un dimecres de vesprada (per fi) per a eixir a la muntanya i trencar la rutina de la setmana. Com que no podem anar molt lluny ni molt llarg ens decidim per una ruta circular a Fanzara, pujant a la Mola pel mas del Pi (seguint un track de Crinet) i baixant per la cova de la Mola.

Encara que podríem eixir des de la carretera de Montanejos decidim fer-ho des del Chirlán perquè així si se'ns fa de nit l'últim tros és més fàcil de fer. Al final ens va anar bé la decisió.

Deixem el cotxe a la part baixa d'una gran finca de tarongers totalment abandonada. Abans per ací passava el camí de Fanzara a Suera (i Tales) però al fer la finca en van esborrar les traces i només el trobem als dos extrems de la finca.
Senda cap al corral de Chirlan.
Travessem la finca pel mig seguint els camins asfaltats oberts per a l'explotació fins que arribem a un dels extrems. Ací trobem una senda prou xafada pels cavalls que hem de seguir. Travessem un parell de pistes i descartem altres sendes de les moltes que anem trobant fins que arribem a les runes d'un corral assolat.
Corral de Chirlan.
Deixem el corral a la dreta i continuem un bell tros entre el pinar que ocupa tot el que abans foren antics bancals de garroferes. La senda més clara continua recte però nosaltres trenquem a l'esquerra per un camí també clar i evident que busca un reguer que baixa des de los Collados.
Travessem el reguer i pugem fins a una era. Ací hi havia un antic algepsar i encara es conserva una caseta, el forn d'algep i la era amb un rulo per aplanar-la.
Algepsar.
Al costat del rulo hi ha una fita que marca el punt on abandonem la senda i continuem per un corriol obert per a pujar a dalt dels Collados.
El senderol travessa per bancals abandonats, coberts de pinar i malea. Per sort fa poc algú ha passat i ha netejat i enfitat el pas de manera que és fàcil de passar i seguir.
Corriol de pujada.
Anem seguint una llarga diagonal mentre remuntem les faldes del Patxaco. Ací el pinar és més espès i conforme pugem anem veient com s'estén als nostres peus fins els primers horts de tarongers d'Onda.
Arribem a un punt on les fites estan acompanyades de marques de pintura verdes que ens ajuden a no perdre'ns, sobretot en aquells punts on el traçat de la senda no és evident.
El Montí i la mar al fons.
Quan ja hem fet quasi un quilòmetre canviem de direcció i comencem a pujar cap al nord en un tram on el pinar és més madur i espés.
Tram emboscat.
Finalment eixim del pinar i enfilem recte amunt per una costera pedregosa coberta de coscoll. Este és el paisatge dominant a bona part de la Mola de Fanzara, així com al Turio i Saganta on la roca calar aflora en superfície impedint el creixement del bosc. Només el coscoll s'arrapa a les vessants i no les cobreix totalment. Gràcies a això és fàcil pujar encara que les cabres i senglars que hi passen han obert multiples senderes que s'encreuen i és fàcil perdre's. Per sort anem trobant algunes fites, poques perquè les cabres les tomben i, sobretot marques de pintura, primer verdes i més amunt blanques o roges, que ens encaminen pel millor pas.
Terreny calar per dalt del bosc.
Arribem finalment a dalt on la pendent suavitza i el coscoll creix més alt. Girant el cap endarrere la vista es perd per la Plana que queda als nostres peus, fins a la mar i més enllà on les Columbretes es retallen a l'horitzó.
La Plana des de la Muela.
Però tornant endavant encara ens queda una trossada per arribar a la caseta Rero, i davant nostre tenim un tram molt tapat. Per sort el track que portem ens encamina pel bon pas, esquivant els punts on el coscoll creix més espès i ens duu a una vella pista oberta entre el coscollar que seguim.
De seguida el terra canvia. Ací hi ha més molla i les carrasques prenen el lloc del coscoll, encara que als vells bancals són els pins qui formen un bonic bosquet.
Cim de la Muela.
Travessant el bosquet arribem a la caseta Rero, arreglada encara que sembla que poc visitada darrerament.
Caseta Rero.
Ací arriba una pista des del mas de los Frailes, i continua cap a los Collados. Nosaltres la seguim passant a l'altra vessant que mira ja cap a la Mola de Fanzara.
Pista a los Collados.
La Mola o la Muela no és una única muntanya, és el nom que pren l'ampla extensió montuosa que queda entre el barranco del Turio i el de los Gamellones. No es tracta d'una mola com les del Maestrat però sí d'un terreny pla i elevat que contrasta amb els cims costeruts d'Espadà. Ara bé la Muela no és totalment plana i alguns barranquissos la travessen i la fragmenten.
Darrere nostre queda el Cerro de la Muela, la part més alta, on hi ha un punt de vigilància forestal. Davant nostre i de l'altra banda del barranco de los Gamellones queda la Muela pròpiament dita.
Las Picorzas i el Turio.
Nosaltres avancem per una pista que es dirigeix a los Collados fent la volta per l'ombria d'un tossalet.
Arribem als Collados on hi havia un parany en unes carrasques. Les carrasques encara hi són però totalment abandonades. A la vessant que mira a la Plana hi ha les runes de l'antic mas. Per allí continua la pista principal però nosaltres, seguint el track de Crinet, trenquem a l'esquerra per una pista més recent que fa la volta a un tossalet per l'oest abans d'acabar a un collet.
Anitc parany de carrasques a los Collados.
Des d'ací baixa una vella senda cap a los Gamellones.
Al principi es distingeix prou bé i no és difícil de seguir tot i què no està massa neta. Més endavant sí que es nota que en algun moment s'ha netejat, encara que el poc ús fa que la traça no estiga del tot clara.
La senda arriba a uns bancals i baixa rete per ells fins el barranco de los Gamellones. El travessem i pugem per l'altra banda també per uns vells bancals fins que enllacem amb una senda més clara. Esta ve també des de los Collados quan acaba la pista que hem deixat allí dalt.
Baixada al barranco de los Gamellones.
A partir d'ací la senda està clara i també netejada de fa uns anys. Ara el coscoll torna a créixer i sinó s'usa tornarà a tapar-se novament. Per sort els caçadors de Fanzara, els únics que passen per ací, la netegen de tant en tant.
Los Gamellones.
La senda ens puja per la solana del barranc a un vell corral assolat. Es tracta del corral i caseta de los Montañeses, ja a la vora de la Muela.
A partir d'ací ja és tot pla i fins al corral arriba un entrador des de la pista principal, ben propera.
Pista de la Muela.
Continuem per la pista principal uns metres fins al desviament a la Cueva de la Muela. Just ací una família de senglars travessa la pista davant nostre però són massa ràpids com per a fer-los foto.
Deixem la pista que puja des de la Cueva Santa fent voltes i seguim el camí vell que baixa recte. Apretem el pas perquè encara ens queda un bon tros i només una horeta llarga de llum.
Mentre caminem ens trobem una aparició més estranya que els senglars, almenys un dimecres a estes hores, un espeleòleg que ve de visitar alguns dels avencs que hi ha per estes llomes. No ens entretenim a xarrar perquè tots tenim pressa per por que es faça de nit.
Camino de Fanzara.
Un poc més avant deixem a l'esquerra el camí que baixa a Fanzara. És una senda recuperada i neta que fa goig de passar. Nosaltres seguim recte baixant cap a la Cueva de la Muela, situada a l'extrem d'una xicoteta foieta.
Entrem a la cova perquè cap dels companys l'havia visitada i als nouvinguts sorprén l'amplitud de la sala, i també la senda que baixa. Cap al fons hi ha un dipòsit que recull l'aigua que degota del sostre amb una aixeta per poder beure. És bo saber-ho perquè l'aigua no abunda per ací.
La cova és un bon lloc per fer nit però hui no toca i encara ens queda baixar la cresta rocallosa que ens durà al fons del barranco de los Gamellones a l'altura de los Ojales, i millor fer-ho amb llum del dia.
Dolina on està la cova.
Busquem el senderol que hi duu a la cresta i comencem a trobar fites. Gràcies a això ens costa poc de seguir. Sort perquè les altres vegades que havia passat este tros era prou perdedor i sempre havíem estat molt de temps per a trobar el camí correcte.
Arribem a la cresta i seguim les fites que no ens abandonaran fins abaix de tot. Gràcies a les fites i fent memòria de les rutes fetes per ací fa anys avancem ràpidament, encara que bona part de la ruta transcorre pel rascler que cobreix el rellomet. Hi havia una antiga senda que apareix ací i allà però qui l'ha enfitada (i netejada també) ho ha fet recte evitant així haver de netejar massa tram. A més al traçar-la per la roca evita que la vegetació la torne a tancar.
Cresta del Carrascalet.
L'última part de la baixada coincideix amb una línia elèctrica, encara que no anem directament per sota. Finalment eixim a una pista a la vora d'un cobert usat per a les abelles d'un colmenar proper. No passem molt lluny de les abelles i a més a estes hores, ja quasi de nit fosc, tampoc hem de tindre cap por de les abelles que ara estan dormint.
Seguim ara la pista que continua barranc avall, deixant a l'esquerra los Ojales secats per uns moderns pous d'aigua i arribem ja fosc a la carretera de Montanejos.
Ara ens queda quasi un quilòmetre de carretera. Este tram es pot fer per la senda que passa paral·lela a la carretera remuntant el barranco del Baladrar, però de nit preferim la primera opció.
Per sort passen pocs cotxes i els llums dels frontals assenyalen el lloc on som.
Passem per davant la caseta del Churro on ens lladren els gossos, i també deixem una altra caseta a l'altra banda del barranc on tenen animals.
Arribem al punt on la carretera fa una revolta travessant el barranc i nosaltres l'abandonem seguint recte per ell.
Ací toca usar els frontals per trobar la senda que puja un poc fins al corral del Baladrar on continua per pista. La pista, més oberta i blanquinosa, fa possible caminar sense llum, ajudats de la mitja lluna que lluu al cel, però la quantitat de sendes i pistes que hi ha aconsella usar el frontal per destriar quina és la direcció correcta.
Finalment enfilem el vell camí de ferradura de Fanzara a Tales i Suera que és on hem deixat el cotxe. El camí és ample i no puja ni baixa massa. Anem sempre sota el pinar sense la lluna que ens il·lumine i toca tirar mà dels frontals.
En un moment donat ens apareixen dos grans focus davant nostre i sembla que es fa de dia. El primer pensament és que ve un cotxe o una moto però no, es tracta d'un ciclista que ha eixit a pedalar de nit, encara que per a ell quasi és de dia.
El saludem i ens pregunta si ens cal alguna cosa. No gràcies. Pensem que hi ha gent per a tot, mira que eixir a estes hores ja de nit. Supose que ell també dirà el mateix de nosaltres.
Arribem finalment a la gran finca de tarongers del Chirlán i entre els arbres mig morts seguim el camí asfaltat que fa la volta fins al punt on hem començat a caminar unes hores abans, quan el sol lluïa ben alt al lloc on ara està la lluna.


Ací està el track:

Powered by Wikiloc


I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

Més informació:


  • Guarque Porcar, José Mª (2013) La piedra seca en Fanzara 
  • Sancho Comins, Jose (1990) Itinerarios por el valle del Mijares. Ed. Cajar rural San José Almazora
  • Cartoweb
  • (1909) Minuta del mapa topográfico nacional de Fanzara