dissabte, 11 de novembre de 2017

DEL MAS DEL MORO A LA REDUELA PER MASOS DE FRONTERA

Fa poc Masover va penjar un track on feia una ruta entre Ludiente i Llucena. En ella donava informació que s'havia netejat el vell camí entre Ludiente i l'Alcora per on vam provar a passar fa un any amb Julio, Jesús i Albert i ens vam prometre no tornar a fer-ho fins que el camí estiguera millor, així que confiant que ara podríem passar millor ens n'hem anat a seguir el seu track decidits a provar sort ... i n'hem tingut (més o menys).

Hem eixit des del mas del Moro perquè pensàvem (innocents) que podríem tornar des del mas de Llosar pel camí vell de Llucena (al mas del Moro), però no ha estat així. Però anem a poc a poc i no avancem les coses.
Hem començat a caminar des de l'entrada del mas del Moro, on pràcticament hi ha veïns que viuen tot l'any. Un parell d'ells els hem vist ben de matí anant a collir olives que és el que ara toca, o a passejar els gossos. Nosaltres ni hem fet una cosa ni l'altra i hem agafat la carretera i manta i camí caminant hem deixat el Pirineu a la dreta i la Loma del Mesón a l'esquerra per traspondre el collado del Mesón cap al mas del Perxano. Interessant topònim el Pirineu que bé mereix preguntar per ell la propera vegada que pugem al mas del Moro.
De fet el mas del Moro té un topònim més clar; és l'únic lloc del terme de Llucena on va haver població morisca, segurament provinent de la veïna Argelita que està més prop que Llucena, com bé apareix a la documentació conservada a l'arxiu de Llucena. Curiosament no té cap font important prop però sí bons bancals per a llaurar per la vora.
Passem per davant del Perxano, on no es veu a ningú però sí als bancals del davant on una parella està esporgant i plegant la llenya. Els saludem i seguim camí caminant per la llarga carretera que coincideix quasi totalment amb el Pas Real d'Aragó llevat del tram que hi ha entre el mas del Perxano i el collado la Loma on el pas baixa recte a travessar una clotada mentre que la carretera fa la volta per dalt. Com que este tram del pas es troba abandonat seguim per la carretera que ens porta a un bonic mirador sobre el Boinegro i el congost que obre ací el río Villahermosa entre Argelita i Ludiente. Esta és una de les imatges més espectaculars d'un congost que ja de per sí ho és. Ací també és el punt on pujava el vell camí de Ludiente a l'Alcora que hui continua tan brut com fa un any així que continuem carretera enllà a buscar el collado de la Loma on a l'esquerra baixa una pista que s'ha netejat. Llàstima que ja posats no ho hagen fet pel vell camí del qual encara se'n poden vore les traces però almenys ara ja es pot baixar.
Mas del Moro.
Mas del Perxano.

El Boinegro i la Loma Sincabo.
El barranco Hondo i de la Teja.
Baixem pel pinar de repoblació espès que creix al vessant de la Umbría que ens baixa, com no, cap al barranco de la Umbría. La pista baixa fent llaçades que arriben quasi al barranc on creix un pinar madur. Ací gira i enfila cap al sud mou a la dreta un senderol obert sota el pinar que resseguint vells bancals continua paralel·l al barranco de la Umbría per dalt d'ell.
Ací s'ha fet un gran treball de neteja sota el pinar, per un sender inventat que finalment enllaça amb el camí vell. Este tram ja el coneixem perquè per este mateix pinar de l'Umbría vam baixar fa un any amb Julio i companyia buscant el millor pas (després de perdre totalment el camí vell).
El sender net continua pel camí vell que baixa al barranc i el travessa. Per este barranc corre un fil d'aigua que naix del ojal del Manzano al lloc que a Ludiente anomenen gràficament la clocha.
Passat el barranc deixem a la dreta una caseta assolada al cara-sol i continuem per dins del terme de Ludiente. El camí travessa per entre els antics bancals on ara només creix la "tollaga" fins a un punt on, en conte de seguir el vell camí que gira cap al nord per a buscar el barranco de la Teja, baixa entre bancals a buscar un parell de grans carrasques on bruscament s'acaba. Fins ací hem anat seguint una autèntica "autopista" i ara ens trobem enmig del no res sense ni tan sols un mal sender per a travessar el barranc.
Pista de la Umbría.
Sender desbrossat.
Pinar de la Umbría.
Obrint-se pas entre les argelagues.
Carrasca final de camí net.
Com no sabem molt bé per on tirar ens partim en dos: Vicent i Ramiro decideixen seguir per dins del barranc mentre la resta pugem a buscar la ruta que vam seguir fa un any on ja sabem que ens punxarem però al menys podrem eixir vius.
Ni l'una ni l'altra són les millor opcions; la millor és baixar a buscar el barranc i travessar-lo pujant fins a uns bancals que hi ha just davant on acaba una vella pista. (eixe és el track penjat rectificant l'original després d'una visita a la zona per a trobar el bon pas).
Comencem la part més dificultosa del camí travessant un camp d'argelagues i buscant la manera d'acostar-nos al barranc on retrobem el vell camí al punt on el van netejar, fa anys, des de Ludiente. Ara torna a estar tapat, almenys la part del riu, però aconseguim finalment passar i trobar la traça, més clara, que puja per l'altre costat a buscar el Molar.
Baixem al barranco de la Teja (com se l'anomena en este tram) i encetem la llarga costera del Molar que per la senda que ja es torna a tapar ens porta a la pista que del Molar baixa al barranc. (si seguim el track pujarem per la pista fins a este punt).
Uns metres més amunt hi ha les cases assolades del Molar i només passar-les, els bancals del Plano Molar que fent honor al seu nom es troben en un gran replanell enmig de la costera que baixa des de los Cubos del Royo al barranc.
Baixada camp a través.
Camino de Ludiente a Alcora per la costera del Molar.
Barranco de la Teja i del Manzano.
Eixint a la pista del Molar.
Travessant el Plano Molar continua una pista que seguim. La pista ens porta a travessar pràcticament plans la vessant que baixa al barranc. Allí veiem a Ramiro i Vicent obrint-se pas entre la malea sense cap senda que seguir.
Nosaltres, després de passar un bonic rodal de roures, trenquem a la dreta per baixar al barranc punt on ens trobem finalment i ens aturem a recuperar forces, complit ja el tram aventurer de la ruta.
Ja reunits els cinc caminants travessem el barranco de la Teja, ací anomenat també de las Huerticas, per on passa un fil d'aigua i continuem per l'altra banda seguint una vella pista perduda, convertida en senda, i recentment desbrossada que puja en forta pendent cap al mas de Ángel.
Roures vora la pista.
Descansant a la vora del barranco de las Huerticas.
Conforme pugem davant nostre s'alça un tossal calcari i, als seus peus, s'obre una gran cova. Quan la pista acaba en uns vells bancals continua el camí travessant-los i passant per baix de la cova. Un senderol desbrossat hi puja i ens acostem a ella desviant-nos mínimament del camí. Es tracta del Covarcho, una gran cavitat rodona que entra uns metres dins de la paret calcària, tancada per fora per una paret potser per a fer-la servir de vivenda perquè no se sembla massa als corrals i abrics d'ovelles.
Camí del mas de Ángel.
El Covarcho.
Reprenem el camí del mas de Ángel que remunta per la vora d'un barranquet que baixa des del mas de Gil seguint un tram de vell camí de ferradura tan ben traçat com conservat. El camí puja fent algunes voltes i fent grasades realitzades, no en pedra seca com sol ser habitual, sinó amb fusta de savina que sovintetja pels voltants. Este tram, fins al mas de Ángel, és possiblement el més bonic de tot el recorregut i el camí més interessant de tot el terme de Ludiente tant per la seua factura i traçat com per la bellesa del recorregut.

Esglaons amb fusta de savina.
Camí de ferradura perfectament traçat.
El mas de Ángel.
Arribem finalment al mas de Ángel passant entre la ruinosa casa i les pallises arribant a l'era. Des de l'era mou una pista que segueix entre els bancals, encara treballats, fins a un llarg rellom que separa els barranco de la Reduela i el que baixa des del mas de Gil. Per ací passa l'assegador de la Reduela que baixa recte pel mas de Elvira al barranco del Manzano (i que com van comprovar Julio, Jesús i Albert l'any passat està completament tapat de malea). De l'altra banda del barranquet queda un altre rellomet allargassat entre el mas de Gil i las Huerticas per on passa el camí vell de Llucena a Ludiente.
Ens queda ara una llarga tirada per pista, primer pel carril traçat sobre l'assegador que va seguint el rellomet travessant un matollar clapejat de pins i carrasques, més abundants quan ens acostem a la Reduela. Abans d'arribar eixim a la pista que ve de los Cubos de Royo i puja pel mas de Gasque, llarga i dura pujada per on passa cada any la "Gegant de Pedra". A partir d'ací la pista és bona i només uns metres més avant arribem a les primeres cases de la Reduela.
El mas de Gil.
Arribant a la Reduela.
La Reduela és una de les grans masades que hi ha al voltant del Pas Real d'Aragó, tant dins del terme de Llucena (mas del Moro, el Perxano, el Llosar, ...), Ludiente (la Reduela) com, sobretot, el Castillo (la Granella, el mas Quemao, el Pozo, Roque Chiva, Hoya Nao, ...). En este cas es tracta d'un grup d'una vintena de cases que es trobaven totalment abandonades i assolades fins que fa pocs anys un grup de neorrurals van s'hi van establir i han anat rehabilitant-les de manera que ara ha recuperat l'antic esplendor (encara que no els antics habitants).
Travessem la masada on quasi totes les cases estan arreglades i encara sentim com la formigonera està en marxa per continuar les obres malgrat que no veiem a ningú.
La pista continua per a enllaçar amb el Pas Real d'Aragó fent la volta a la capçalera del barranco de la Reduela que ací està cobert d'un bosquet de carrasques. Arribem així a la fuente de la Reduela, que consta de pou, pica per a beure les persones, piques per als animals, llavador i bassa de reg. El típic conjunt per a aprofitar totalment l'aigua segons una gradació d'usos de més necessaris a menys. Ara però es troba seca a l'haver-se canalitzat l'aigua cap a les cases.
La Reduela.
Abandonant la Reduela.
Fuente de la Reduela.
El mas de la Reduela des de la font.
Ací mou també un vell camí que puja per darrere la font i decidim seguir-lo amb la creença que enllaçarà més ràpidament amb el Pas Real, i així és.
Seguim el vell camí, ample i empedrat, que puja entre bancals ara ocupats pel bosc. Per ací encara passen les raberes d'ovelles impedint que es tanque el camí però també fent algunes traçades alternatives a l'antic camí de ferradura i seguint-les arribem al mas de Mato, ja dins del terme de Llucena però a la ratlla de Ludiente, damunt mateix del pas.
Camí al mas de Mato.
Mas de Mato.
A partir d'ací la ruta a seguir és ben fàcil, només hem de seguir el pas real per a tornar al cotxe. Malauradament encara ens queden un parell d'hores de marxa per pista i carretera. Per sort el paisatge, amb un cel lliure de núvols i excel·lent visibilitat, ens acompanyarà i farà més curta la tornada.
Continuem pista avall seguint el traçat del pas d'Aragó que tantes raberes d'ovelles han fet al llarg dels segles i deixem a l'esquerra alguns bancals d'avellaners abandonats. Un poc més avall a l'arribar a les restes del Batanero ens apareix per la dreta la pista que ve de la Reduela. Uns metres més avant a la esquerra una fita ens marca el punt on baixa una senda al Llosar per la font de la Calitxa i el mas d'Alfonso seguint un antic pas ramader. Queda pendent per a un altre dia perquè ara ja se'ns fa tard i toca tornar pel camí més curt i més dret.
Un poc més avant deixem a la dreta una pista perduda que entra al mas de Juan Edo i uns metres més avant a l'esquerra una impressionant calera. Camí caminant passem per la vora d'un mas nou, alçat dins del mateix pas, on hi ha un grup de jòvens fent el que semblen exercicis gimnàstics al porxe de la casa. Just davant hi  ha un entrador al mas d'Alfonso.
Pas real d'Aragó cap al sud.
Pas real d'Aragó cap al nord.
Continuant camí arribem finalment a la carretera de Llucena a l'altura del Juncar. Ací hi ha la font que encara no s'ha secat tot i què ara es troba molt descuidada, i un poc més avant a l'altra banda d'una clotada de terra fèrtil on hi ha els bancals del mas, les cases emblanquinades i arreglades dels masos del Juncar. Per davant mateix passa la pista que entra a les Pedroses. La idea original era baixar per ahí a les Pedroses i, seguint el camí vell de Llucena recentment recuperat, tornar per ell al mas del Moro, però com se'ns ha fet tard toca adelantar camí per la carretera, no molt més llarga però sí més planera, així que continuem pel camí real mirant com per la dreta el barranco de la Umbría davalla a buscar el del Manzano mentre els nostres passos ens porten pel mas del Barber al collado de la Loma on tanquem el cercle.
Mas del Juncar.
Font del Juncar.
Carretera d'Argelita a Llucena.
A partir d'ací ja només ens queda refer el camí d'anada que en un parell de quilòmetres ens portarà de retorn al mas del Moro.
La Plana i la mar.
El Perxano i el Pirineu.


Ací està el track:


Powered by Wikiloc


I ací altres rutes que comparteixen part del recorregut:

Cingles i barrancs de Ludiente
De Llucena a Ludiente pel camí vell i tornant per la Granella i el camí de Foios
De Fanzara a Penyagolosa
XVII pujada de Fanzara a Penyagolosa
 

Més informació:

dissabte, 4 de novembre de 2017

DE FIGUEROLES A L'ERMITA DEL SALVADOR PER TERRES DE L'ALCALATÉN.

Hui ens hem dirigit a Figueroles amb la idea de pujar a Torremundo però al final hem hagut de modificar la ruta a causa d'una batuda i hem canviat la creu de Torremundo per l'ermita de l'Alcalatén.

Eixim del poble per l'Era Nova on es troba ara el molí d'oli molt concorregut ja a estes hores del matí. Seguim un ample caminal que enfila recte cap al pantà de l'Alcora. Es tracta, com no, del camí del Pantano que ens porta cap a la cua del pantà travessant olivars i, quan comencem a baixar vora riu, hortetes.
El camí baixa a buscar el riu i en eixe punt abandonem la pista principal que travessa el riu (i que puja a Torremundo per la senda de les Ombries) i continuem recte seguint el traçat d'un pas ramader ara ocupat per una pista que entra al Pla de la Castilla, extens replanell plantat d'oliveres a cavall dels termes de l'Alcora i Llucena. I és que l'extens terme de Llucena arriba pràcticament fins al pantà de l'Alcora mentre que l'antiga alqueria de Figueroles, a l'independitzar-se de Llucena en el segle XIX només li va tocar un menut terme municipal, el que corresponia a la Redonda de Figueroles dins del terme de l'antic municipi de l'Alcalatén.
Torremundo des de les Eres.
Camí del Pantano.
Riu de Llucena.
 Entrem al Pla de la Castilla i seguint l'assegador veiem que s'ha desbrossat un camí de ferradura que en segueix la traça cap al tossal de la Ferrissa, així que no dubtem en seguir-lo.
Anem pujant però en un moment donat l'assegador continua cap a l'esquerra mentre que la senda neta continua per la dreta així que la seguim fins que acaba el desbrossament que, de ben segur, continuarà perquè anem trobant-nos cintes a partir d'este moment.
La senda munta per la vessant del tossal de la Ferrissa amb unes vistes magnífiques del pantanet. La idea original és travessar el riu pel molí del Pantà i pujar per l'altra banda, per una senda també recuperada no fa tant, cap a Torremundo, però ja intuim que hui no és el dia. Des d'esta banda del pantà ja veiem els jupetins fosforescents dels caçadors apostats per a fer batuda, així que toca pensar com completar la ruta.
Senda desbrossada.
El pantà de l'Alcora.
Senda a desbrossar.

De moment ens entretenim seguint la senda de la Ferrissa que va baixant sempre prop  del pantà però molt per dalt de l'aigua i arribem així a la part alta d'unes vies d'escalada (o rapel) que cauen a plom sobre l'aigua. Des d'ací el senderol està molt més xafat i ens porta a un pont tibetà (evitable per l'esquerra) que salva un barranquet que baixa de la Ferrissa. De l'altra banda hi ha un parell de taules de l'empresa de turisme actiu Viunatura que realitza les seues activitats en els voltants del pantà, entre elles (a l'estiu) el lloguer de barquetes.
A partir d'ací ja trobem el camí ben clar i fàcil de seguir que ens portarà a la paret del pantà.
Pont tibetà de Viunatura.
Paret del pantà.
 El pantà de l'Alcora es va construir el 1958 aigües avall d'on, ja al segle XVII es va bastir un pantà per tal de recollir aigua per a les hortes de l'Alcora. El primitiu pantà de presa recta va acabar sent inservible (per aterrament o per les avingudes d'aigua) a finals del segle XVIII i al llarg del segle XIX van haver distins intents de recuperar-lo que només van reeixir a meitat del XX.
Des de la paret del pantà cal continuar per la carretera que hi arriba. Fa uns anys estava vorejada per grans pins com era normal en les carreteres antigues però un parell d'anys enrere els van tallar tots. Llàstima perquè el que no va poder fer el foc ho va fer la motoserra.
Continuant carretera avant cal deixar-la al primer camí a la dreta que baixa cap al riu pel mas del Molí. Des del mas baixa per la dreta un camí al molí del Pantà però un cartell avisa que estan de batuda, així que com ja esperàvem ens toca canviar la ruta i decidim acostar-nos a l'ermita del Salvador i castell de l'Alcalatén. Continuem per tant recte descartant el vell camí que per l'esquerra va cap a la Foia.
Avís de batuda al mas del Molí.
Hortes i penya del molí.
 El camí arriba al riu quan el barranc de la foia es junta amb el riu de Llucena i en este punt cal deixar-lo seguint una senda que puja per la solana del tossalet del Castell (on hi ha un interessant poblat ibèric). Uns metres més avall queda l'Assut d'on prenen l'aigua les sèquies que reguen les hortes de l'Alcora.
Pugem cap al Tossalet travessant algunes hortetes i travessem la sèquia que les rega. Continuem per dalt de les hortes a eixir a uns vells olivars que s'estenen per la part plana de la partida del Castell. El camí ens porta a la carretera i la travessem per arribar al camí vell, paral·lel a la mateixa. Ací trobem un pal indicador del PR-CV-357 o sender del patrimoni que ve més o menys pel nostre camí i continua cap al Castell però abans ens convida a visitar l'olivera del Castell i ens desviem de la ruta per fer-li una ullada doncs paga la pena.
Per vore l'olivera només hem de recorrer els 150 metres que ens en separen seguint el camí vell que ja no s'usa, i aprofitant que no passen cotxes (però sí passejants) els veïns han aterrat el camí plantant i ocupant la via pública, un fet tan reprovable com il·legal doncs el dret d'ús i pas pels camins públics no pot ser alterat i no prescriu mai.
Camí vell de Llucena.
Olivera del castell.

Arribem a l'olivera i bé paga la pena l'acostar-se a ella. Retornem pel camí i continuem pel camí vell fins que travessem el barranc de Montmirà. De l'altra banda queda el camí vell de Costur per on continua el PR. Nosaltres seguim recte pel camí dels Bandejats fins al collet on comença la urbanització del mateix nom. Per ací passa el camí del Salvador que seguirem a l'esquerra cap a l'ermita.
Pugem per l'ample camí de ferradura que ens porta davant l'ermita del Salvador, situada sota el que en resta del vell castell de l'Alcalatén. Ací va estar l'antic poble de l'Alcalatén i l'ermita és tot el que en queda doncs fou la seua església parroquial, però per més que busquem al seu voltant no en queda cap resta de les cases, patis i corrals del poble, no debades en la concòrdia de repartiment de les seues terres es va acordar assolar totes les edificacions que no en devien ser moltes.
Cal recordar que el poble d'Alcalatén fou el que li donà nom a la tinença de l'Alcalatén com a més important al temps de la reconquesta, però temps a venir va perdre importància i, ja al segle XV, poc poblat i endeutats els poca veïns que quedaven van acordar cedir el terme als pobles de l'Alcora i Llucena a canvi de pagar els deutes. Així l'Alcora es va quedar bona part de les terres de l'Alcalatén, çò és, Araia, Costur i l'Alcalatén pròpiament dit, mentre que Llucena va rebre Figueroles.
Camí del Salvador.
Ermita i castell de l'Alcalatén.
L'Alcora des de l'ermita del Salvador.
 Ens aturem a fer un mos a l'ombra del porxe de l'ermita des d'on podem vore bona part del recorregut que hem fet, abans de prosseguir la ruta pujant al castell.
Quan marxem arriba una excursió escolar des de l'Alcora, bona activitat extraescolar per a què els menuts i majors coneguen la geografia i la història que tenen més a prop.
Des del castell de l'Alcalatén continuem amunt cap a la Creu dels Pelegrins fent la volta a Montmirà, però en un moment donat i ja que estem tan prop decidim pujar també dalt del tossal on mai hem estat posant-li un toc d'aventura a la ruta.
Porxe de l'ermita.
Castell de l'Alcalatén.
 Enfilem recte pels bancals buscant el punt amb menys matolls i assolim el cim fàcilment. El cim es troba tapat pel pinar i no hi ha grans vistes. Baixem per la cara nord buscant la senda que hem deixat i, fent algunes reculades, finalment arribem altra vegada a la senda  per on continuem fins al coll on s'alça la Creu dels Pelegrins de les Ermites de l'Alcora, pelegrinació que des de fa uns anys es ve celebrant per Sant Vicent seguint la costum tradicional de les pelegrinacions de la comarca.
Camp través cap al cim de Montmirà.
Alt de Montmirà.
Baixada sense senda.
Camí de Costur.
Creu dels Pelegrins.
 A la creu trobem una creu de ferro amb un taulellet i un pal indicador del PR-CV-120 o camí dels Pelegrins que ressegueix l'itinerari de la pelegrinació.
Nosaltres ara seguirem este darrer camí cap a la Foia on els pelegrins passen per l'església de Sant Miquel.
Comencem a baixar cap a la mina de Cabres per la dreta del barranc de Montmirà. Per l'altra banda baixa el sender del Patrimoni a buscar la pista del Castell. Esta senda es troba molt erosionada per les motos d'enduro que, tradicionalment, han fet ús dels camins de ferradura dels voltants de l'Alcora, és per eixa raó que la majoria d'ells no mantenen els empedrats originals i en molts trams són autèntics escampalls de pedres que fan molt incòmode el pas. L'argument dels motoristes és que gràcies a ells s'han mantingut les sendes i es pot passar, un argument no massa convincent perquè mai han fet l'esforç de netejar i adequar velles sendes i des de sempre els qui han recuperat vells camins i els moteros no han sigut massa amics.
Erosió de l'aigua i les motos a la senda.
Mina de Cabres.
Arribem a la  mina de Cabres, un simple terrer que s'usava per a fer ciment, i un poc més avall arribem a la pista que hi entra des de la carretera. La seguim uns metres i de seguida trenquem a la dreta seguint un camí que traspon un collet que separa el tossal de Bou de la resta de la Serra. Ací mateix s'alçava un corral ara tan assolat que el sender el travessa de part a part baixant per l'altra vessant dret cap a la Foia que, fent honor al seu nom, s'alça en una clotada a la vora del barranc a qui dóna nom per on corre un fil d'aigua que s'aprofita per a regar les hortes de davant del poble.
Continuem per un camí ample que es correspon a un vell assegador fins que trenquem a l'esquerra per l'assegador de la Foia que ens portarà directe al poble. No fem molts passos per ell que les pedres i la terra deixen pas a l'asfalt i els pins i romers a garroferes i ametlers en bancals treballats que ens acompanyen mentre baixem.
Corral de Bou.
La Foia als peus del tossal de la Ferrissa.
Assegador de la Foia.
Assegador asfaltat.


 Arribem a les eres del poble, de l'altra banda del barranc i la carretera que ens cal travessar per entrar a la Foia per la font del poble i travessar-lo eixint a buscar la carretera de Llucena que no seguirem. En conte d'anar per la carretera (el camí més recte) seguim per l'esquerra de la carretera un sender paralel·l a ella que ens estalvia l'asfalt i els perills que comporta, sobretot en un tram on els vehicles van a molta velocitat i la carretera és estreta.
La Foia.
 Passem per bancals abans d'arribar als antics carregadors de la mina de la Ferrissa, just davant del polígon industrial de la Foia, i ací trobem el camí vell de Llucena, ara convertit en un ample camí asfaltat que seguint serpentetja prop de la nova carretera. El camí continua entre pinars fins que, després de passar un barranquet, els pins deixen pas als bancals d'oliveres.
Poc abans del collet que marca la ratlla de termes el camí vell aboca a la carretera. Nosaltres seguim per un sender traçat a la vora per fugir de l'asfalt. Arribem al coll d'on mou una pista i per l'altra banda retrobem el camí vell però només uns metres fins que torna a abocar a la carretera. Just ací hi ha bastida una vella creu que recorda els veïns de Figueroles morts pel bàndol republicà durant la guerra. Un monument en record d'uns successos que no s'haurien de repetir, només que potser caldria afegir-ne un altre amb els morts pel  bàndol rebel.
Camí vell de Llucena.
Sender vora carretera.
Creu als caiguts.
 Ací fem el mateix i busquem un senderol que s'aparta de la carretera travessant camps ermats per a arribar a la punta del polígon industrial de Figueroles. Des d'ací tenim dos opcions: la més curta i fàcil és continuar per la vora de la carretera fins al poble però ens decidim per fer la volta al polígon, buscant i trobant amb l'ajuda d'un veí que cull olives una antiga pista, ara quasi ni senda, que travessant el barranc Fondo voreja el polígon fent cap al camí del Pantà, per on havíem començat la ruta.
Recte cap al polígon industrial.
Travessant el barranc Fondo.
Entrant al poble per les eres.
 Encara ens aturem a xarrar amb un veí del poble que ens aconsella sobre el cultiu de les oliveres i, amb un vell pastor que està agafant la brosta de les oliveres, descartada al molí d'oli, per a donar de menjar les ovelles, abans de cloure una ruta senzilla, fàcil i que ens ha mostrat moltes més coses que no pensàvem.

Ací està el track:


Powered by Wikiloc

I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

La Foia, la Parra i les Useres pels camins antics de l'Alcalatén
De Sant Pasqual a Sant Joan de Penyagolosa
Castell de l'Alcalatén i Montmirà

Més informació:
  • Escorihuela Casademont, Xavier (1992) "Toponíma de l'Alora: les partides." Societat d'onomàstica butlletí interior nº 48 accessible a la web.
  • Arnau Juan, Òscar i Fuster Puig, Pau (2008) Mapa del terme municipal. L'Alcora. Ed. Ajuntament de l'Alcora
  • Turisme de l'Alcora
  • Museu de la Ceràmica de l'Alcora
  • El camí
  • Ajuntament de Figueroles
  • Escrig Fortanete, Joaquin coord. (2000) Mongrafia de Llucena Ed. UJI
  • Escrig Fortanete, Joaquin (1998) Llucena: una historia de l'Alcalatén Ed.UJI