diumenge, 19 de novembre de 2017

DE ARROYOFRÍO A VALDECUENCA PER LA SIERRA DEL JABALÓN I JABALOYAS

Després de fer nit a Moscardón i gaudir (i fartar) d'un copiós i abundant esmorzar, ens desplacem fins a Arroyofrío per a començar la ruta de hui que ens portarà per Jabaloyas a Valdecuenca.
Comencem la ruta, com no, estirant. Esta vegada a una era als afores del poble. Si haguera passat algun cotxe per la carretera de ben segur que s'estranyaria de vore una colla de gent tan gran fent exercicis matiners en un lloc apartat. Però com no passa cap cotxe ningú se n'adona.
Després del ritual dels estiraments travessem el poble per a començar la ruta. Al poble ningú s'estranya de vore gent caminant a estes hores del matí perquè tampoc hi ha ningú. Travessem doncs un poble fantasma però no abandonat perquè les cases estan ben arreglades i cuidades.

Eixim per la part alta del poble per un ample caminal que travessa els bancals treballats de la sobalba de la Cruz de Làzaro, que s'alça dalt nostre i on hem de pujar. Ben pronte deixem enrere els bancals treballats i enfilem per un senderol que travessa bancals erms on creixen les argelagues. El vell camí enfila recte cap al puntal de Bernardo que s'alça a un extrem del llarg tossalàs que s'alça darrere del poble. Nosaltres per no fer tanta volta quan trobem un corriol que gira el seguim fent una llarga ziga-zaga per a enfilar directe cap a la Cruz de Lázaro. El corriol que seguim, molt poc transitat, s'embardissa quan s'acosta al cingle que voreja el tossal i ens impedeix pujar al recte.
Eixint d'Arroyofrío.

Pujada a la Cruz de Lázaro.
Finalment seguint el senderol arribem a un punt on un ample grau salva el cingle i assolim el planer cim del Puntal de Lázaro i, buscant un poc, arribem a la Cruz.
La Cruz de Lázaro s'alça a un canto que mira cap a ponent, dominant no sols Arroyofrío sinó bona part de la zona sudoccidental de la Sierra de Albarracín. Vora la creu hi ha un cartell i un seguit de fotos en homenatge als qui van haver de defendre esta posició durant la guerra civil. De fet a partir d'ara les trinxeres, pous de tiradors i demés posicions de guerra es fan visibles pels cims tot i haver passat quasi 80 anys del final de la guerra.
Pilar commemoratiu a la Cruz de Lázaro.
Foto de grup a la Cruz de Lázaro.
Després d'estar-nos una bona estona a dalt continuem la marxa seguint un carril que entra a la Cruz i enllaça amb un altre que fa la volta al Puntal. Travessem un espés pinar de pi roig que ens acompanya mentre ens acostem a la Hoya del Tejo.
Ací deixem el carril i continuem al recte entre els prats que alternen amb espessoralls de pins que poc a poc van despareixent i ens trobem davant les llomes herboses que s'allarguen fins al Navazo. Ací no ens cal seguir cap camí, només travessar els prats ressecs pel fred i la poca pluja d'una tardor calorosa i seca.
Arribem a un punt on hem de baixar a travessar el barranco de Santanares, ací tan sols un suau tàlveg, per a pujar al puntal del Navazo que tenim just davant. Com que hi ha gent que no vol pujar van directament a les runes del Corral de la Peñuela que queda davant i per on hem de passar de tornada del Navazo.
Hoya del Tejo.


Camp a través al Navazo.
Fem drecera de pujada al Navazo i arribem finalment al cim també envoltat de línies de trinxera i coronat per un vèrtex geodèsic.
El Navazo.
El Navazo és el cim més alt de la sierra de Jabalón, la més meridional d'Albarracín i que s'alça dominant les terres dels voltants. Gràcies a açò les vistes des del cim són espectaculars dominant bona part de la comarca i també comarques veïnes. Des d'ací veiem Peña Blanca, Sierra Alta, San Ginés, Carbonera, la Peña la Cruz, ... entre altres cims que hem pujat estos anys enrere; però també Javalambre que destaca cap a llevant.
Ens estem molta estona fent-nos fotos perquè el lloc bé ho mereix abans de continuar camí cap al corral de la Peñuela on ens espera la resta del grup. Des d'ací continuem la ruta  cap al collado de la Cruz, sempre pels pelats cims que ens permeten disfrutar de magnífiques vistes.
Vèrtex geodèsic.

Un altre vèrtex per a la col·lecció.
Des del collado de la Cruz hi ha una pista que fa la volta pel nord a la Moratilla fins al collado del Santo. Però nosaltres no la segui sinó que pugem al recte cap a la Moratilla buscant una antiga senda que només trobem al baixar, quan s'ha convertit en pista. Seguim per tant finalment la pista que passa per baix del corral de la Cueva que ocupa una llarga balma a la solana, just abans d'arribar al collado del Santo, on hi ha un altre corral, este encara en ús. I és que tota la part nord de la sierra del Jabalón és una zona de pastures i, per tant, plena de corrals que encara estan en ús a l'estiu quan les ovelles que baixen a extremar a terres més càlides pugen per a aprofitar les pastures d'estiu. Normalment les raberes s'estan a les terres altes de la Santa Creu fins a Tots Sants, quan comencen el camí de baixada, més o menys llag segons si el destí és "el Reino" o Andalusia.
Baixant al collado de la Cruz.
Paisatge abancalat a l'ombria de la sierra de Jabalón.
Collado de la Cruz.
Arribats al nou coll tenim davant nostre el cerro Jabalón, que si bé no és el més alt si és el més destacat i qui li dóna nom a la serra. A dalt s'alça l'ermita a San Cristóbal.  En principi la idea era pujar-hi, però com anem curts de temps decidim fer dos grups, el més nombrós baixa direcament pel vell camí a Jabaloyas mentre que un grup més menut (i més ràpid) aprofiten per a pujar a fer cim, alcançant la resta al poble.
El camí de baixada travessa vells bancals convertits en zones de pastura, llevat de la part més baixa del poble on encara es treballen. Anem trobant diverses fonts allà on l'aigua recollida a l'altiplà calcari aflora a l'entrar en contacte amb les arenes i argiles.
Jabaloyas.
Arribem a Jabaloyas per la fuente de la Canal, per on també arriba la pista que ve des del Cañigral. Aprofitem per fer un bon glop a la font i travessem el poble fins a la curiosa església, envoltada d'un mur baix que fa de xicoteta muralla. Des d'ací passem per davant de la Fuente i eixim del poble per unes pallisses que voregen el camino de Novella.
Jabaloyas.
Església de Jabaloyas.
Avancem pel vell camí de ferradura que travessa els bancals treballats del pla que envolta Jabaloyas pel nord. Darrere del poble queda el monte Jabalón.
Quan s'acaba el pla els camps treballats també ho fan i deixen pas a un savinar que s'escampa pels bancals erms.
Quan acaba el pla i comença la baixada cap a la rambla del Horcajo (o de Romediano) les savines es barregen amb el pinar que, al fons, acaba sent dominant sobretot a l'ombria. En la baixada anem trobant grans exemplars de pi negre que s'han deixat com a testimoni a les tales per a repoblar el pinar.
Després d'una curta baixada per un sender pedregós arribem al llit de la rambla i busquem una raconada per a dinar al solet.
Camino de Romediano.

Baixant a la rambla del Horcajo o de Romediano.
 Després de dinar i recuperar forces cal continuar la ruta, i la ruta a partir d'ací continua rambla avall. Per la vora de la rambla passa una pista i per ella anem per caminar més fàcil i ràpid. Travessem pinars de pi negre i quan la pista aboca a la carretera de Valdecuenca deixem la pista i enfilem rambla avall passant la carretera per sota del pont que salva la rambla.
Pista vora la rambla de Romediano.

De l'altra banda del pont el paisatge canvia ràpidament. El fons de la rambla està entapissat del fullam sec dels xops que la voregen. Costa avançar perquè l'ampla i pedregosa rambla s'ha convertit en un barranc estret que s'obre pas amb dificultat entre la vegetació que es fa més espessa.
Salvant la carretera pel pont.

Barranco de Romediano.
Per la vora esquerra queden uns bancals treballats i a ells eixim per avançar més fàcilment fins que trobem un gran salt. Es tracta de l'assut que pren l'aigua per al molino de Romediano, on anaven a moldre els veïns de Valdecuenca i Jabaloyas (de fet només hi ha un altre molí en cada un d'estos pobles.
El molí s'alça al punt on el barranc s'encaixa i forma un salt natural, aprofitat per l'home per a crear un assut de pedres ben treballades que desvia l'aigua fins al cup. Del molí només en queden les parets.
Després de salvar el desnivell de l'assut continuem pel barranc en un tram bellíssim on les savines centenàries alternen amb altres, més joves, però que competeixen en altura amb els pins.
Molino de Romediano.

Un de tants exemplars de savines centenària.
En alguns trams del barranc l'aigua (en anys normals) deu de ser habitual. Enguany però la seca fa que no ens acompanye més que en les formes que ha anat esculpint en forma de toves i concrecions calcàries.
Seguim el barranc, ara per dins, ara per la vora on a vegades sembla que hi ha les traces d'un vell senderol mig esborrat fins que finalment enllacem amb la rambla de Valdecuenca. Per ací passa el PR-TE-5 que ve també de Jabaloyas i que seguirem a l'esquerra cap a Valdecuenca.
Remuntem ara la rambla per dins fins que arribem a un enforcall. Ací abans el PR enfilava recte per la lloma de las Majadillas, seguint les traces de l'antic camí de Jabaloyas a Valdecuenca. Nosaltres seguirem pel barranco Melero que s'obre a la dreta. Ací arribava una ruta circular des de Valdecuenca seguint el barranco Melero i la Loma de las Majadillas abalisada per la Comunidad de Albarracín però que ara es troba sense manteniment.
Savinar de las Majadillas.
Barranco Melero.
Continuant per dins del barranc el savinar, monoespecífic fins ara, arriba un punt on comença a alternar amb roures que encara tenen algunes fulles que es resisteixen a caure. Tota la solana del Rebollar fa honor al seu nom i apareix clapejada de roures joves que alternen amb les savines. Al fons del barranc són els orons qui ho fa, malauradament enguany també sense fulla però no pel fred sinó per la falta d'aigua que ha fet que caiga abans.
Seguint per dins del barranc finalment arribem al punt on un ample caminal n'ix per l'esquerra entre grans savines i puja cap a la fuente Vieja, voltada de parideres i corrals.
Abeuradors per la fuente Vieja.

Entrant a Valdecuenca.
Des d'ací només uns pocs metres ens separen del poble on ens espera l'autobús, però abans, seguint el ritual acostumat, ens toca fer estiraments dirigits per Ceci que, com no podia ser d'altra manera són diferents dels que hem fet estos dos dies, per a que no ens avorrim (o no els aprenguem).



Ací està el track:


Powered by Wikiloc

I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

circular albarracin gr-10 gr10.1
collado Tabernillas - Jabaloyas - Valdecuenca
Valdecuenca - el Regajo - Barranco Melero


Més informació:
  • De Jaime Lorén, Ch. i Pérez Grijalbo, R. (2006) Guía de la naturaleza de la sierra de Albarracín Ed.PRAMES
  • VV.AA. (2003) GR 10 Sierras de Albarracín y Javalambre Ed. PRAMES
  •  VV.AA. GR 10 Sierras de Albarracín y Javalambre Ed. Prames,1996
  • Centro de Estudios de la Comunidad de Albarracín
  • Peña Monné, L. et al. Paisajes naturales de la província de Teruel Ed. Instituto de Estudios Turolenses, 2000
  • De Jaime Lorén, Ch. Paisaje protegido de los pinares del rodeno y Sierra de Albarracín Ed. Prames, 1996
  • VV.AA. Sierra de Albarracín col. "Red natural de Aragón" Ed. Prames i Gobierno de Aragón, 2007
  • Senderos de Aragón

dissabte, 18 de novembre de 2017

DE TRAMACASTILLA A MOSCARDÓN PER LA HOYALDA I LA CASCADA BATIDA

Un any més el Centre Excursionista de Vila-real s'acosta a la Serra d'Albarracín per passar un cap de setmana visitant raconades d'esta magnífica comarca aragonesa. I un any més encara descobrim nous racons i paisatges sorprenents tot i portar ja quasi vint anys fent rutes per ella. Enguany toca dos travesses per la part central i sud de la serra. La primera ens durà a enllaçar els pobles de Tramacastilla i Moscardón no pel camí més curt sinó pel més interessant travessant una combinació de paisatges característica de la part central de la serra on alternen poc arbrats on només creixen les savines i xaparres, i els rius i barrancs que obren profundes i estretes valls que només s'amplien allà on hi ha un poble (o al revés).

Així que amb moltes ganes de caminar i una temperatura menys freda de l'habitual arribem a Tramacastilla per a començar la ruta. Però abans cal fer un mos i el millor lloc és el bar de la plaça, i després toca els estiraments de Ceci que, com sempre, fan que els veïns del poble es queden mirant que fan eixa colla de gent estranya vestida de colorins.
Després del ritual dels estiraments comencem a caminar per la carretera de Frías. A la dreta queda l'estret que el río Garganta obre a la zona de las Cuevas. L'última vegada que vam estar ací vam arribar per allí després de travessar les passeres mig trencades, nevant i fent-se de nit. Hui el dia és menys èpic, el sol ens acompanya i no fa fred. Per desgràcia este temps bonancenc és també el culpable que el paisatge estiga més sec i trist del que li pertoca a estes altures de la tardor; els xops ja han perdut la fulla més per falta d'aigua que per fred, i l'herba també s'ha assecat abans d'arribar les fortes gelades de l'hivern.
Els nostres passos ens porten a travessar el río Garganta i ens acosten a un estret pas que és la porta a l'extensa Vega del Argalla, travessada pel riu Guadalaviar que la rega. Ací abandonem la carretera i travessem el riu per un pontet. A la dreta queda l'àrea recreativa del Cerrado de Argalla, un bon lloc per a acostar-se al barranco Hondo tant en la versió curta com llarga.
Uns centenars de metres després de passar el pont ix una pista per l'esquerra que es correspon amb l'antic camí de Royuela. Però nosaltres no arribarem a ella. De seguida trenquem a l'esquerra i pugem camp a través a una pelada crestera per on hi ha només traces de la senda que han obert, de tan passar, les ovelles i els participants en la carrera de muntanya de Tramacastilla.
Estiraments per a començar el dia.

El río Garganta.
El Guadalaviar.


Vega del Argalla.

Conforme pugem per la carena les vistes sobre la vega del Guadalaviar que s'estén des de Tramacastilla a Torres es fan cada vegada més espectaculars i si girem la vista enrere la vega del Argalla es veu en la seua totalitat envoltada de muntanyes.
Arribem així al mirador del Batán, el millor punt per a divisar no tan sols les dos vegues sinó també les muntanyes que l'envolten on destaquen Castelfrío i la Peña el Cuervo, davant nostre, i un poc més allunyat a l'esquerra Sierra Alta.
A sota hi ha el Batán, antic molí bataner i ara hospederia i als peus dels cingles que ens en separen passa el vell camí de Torres.
 
Tramacastilla.


Vega del Guadalaviar.

Des d'ací baixem a travessar la pista que puja paral·lela al nostre camí i deixant-la enrere seguim recte per un pinar que creix a l'ombria, pel mateix camí de la carrera. Anem seguint si fa no fa l'antic camí de Tramacastilla a Royuela que passava per la Hoyalda, però a l'eixir del pinar ens en desviem del traçat. Ara ens toca travessar los Chaparrales que fan honor al seu nom. Davant nostre queda un alt altiplà cobert de savina rastrera (o xaparra) clapejada per alguns ginebres i algun pi perdut que s'alça enmig del "páramo".
Travessem la planura cap al vèrtex geodèsic "Norte" que s'alça a la Paja. Ací ens aturem a fer-nos la foto de grup i a disfrutar de la panoràmica que s'obre en totes direccions. Des d'ací podem endevinar el cim de Sierra Alta, el Caimodorro, Peña Blanca, el Portillo, el Cuerno, ... i molts altres cims que no arribem a destriar.

Los Chaparrales.

Vèrtex geodèsic.


Després del breu descans continuem camí buscant el canto que cau cap a la Hoyalda i, sense senda ni camí, comencem a baixar per un bonic i variat bosquet on les carrasques s'entreveren amb les savines i els pins, apareixent també algun roure dispers.
Com que els arbres no estan molt junts baixem sense problemes fins que arribem a un carril. A partir d'ací seguim el carril avall seguint la loma del Alto del Rincón. A la nostra dreta queda el Rincón i, abocant-se a ell, un corral mig camuflat entre els carrasquissos.
Ací el carril fa una gran volta per a baixar cap a la Hoyalda, ampla i plana clotada que s'estén davant nostre, ocupada de camps treballats que contrasten amb els tossals que l'envolten on creix un savinar esclarissat. Decidim buscar un pas baixant al recte entre el carrascar i, sense massa dificultats, aconseguim arribar als peus dels tossals on trobem un carril que seguirem ara recte a buscar el camino de Tramacastilla a Royuela que ací coincideix amb la pista que des de Torres entra a la Hoyalda.
Seguim ara per la pista que travessa l'ampla Hoya de Alda (anomenada així als documents antics), lloc de reunió del consell de pastors de la Sierra de Albarracín al estar situada prop del centre geogràfic de la serra a més d'estar en un encreuament important de camins. Per ací passa el camino de Tramacastilla a Royuela, però també l'important camí que des d'Albarracín es dirigeix cap als pobles de la part alta de la Serra: Calomarde, el Villar, Griegos, Frías, ... seguit per persones i animals des de fa segles, i que així evita els passos estrets i tortuosos de rius i barrancs, i també una de les principals vies pecuàries de la serra, la cañada de fuente Umbría.
Travessem la Hoyalda de part a part i cap al sud trobem les restes del mas de la Hoyalda i l'ermita, restaurada, del mateix nom.

La Hoyalda des de dalt.



La Hoyalda des de baix.


Ermita de la Hoyalda.

Després de guaitar dins l'ermita deixem la Hoyalda i seguim el sendero local de las Salinas que ens portarà cap a Royuela. Trasponem un primer collet i comencem a baixar per la capçalera del Arroyo del Valle.
Les savines creixen separades sobre un sòl pobre d'algeps i guixos, i és este substrat geològic el que condiciona l'existència d'unes salines uns metres més avall.
Arribem així a les Salinas de Alda, antiga explotació de sal ben conservada i restaurada però sense ús. La importància de la Hoyalda com a zona de pas i reunió de ramats.
No és esta la única salina que va haver a la serra d'Albarracín, però sí la més important i ben conservada. En una terra de marcat caràcter ramader la sal és un producte de primera necessitat, i donada la llunyania de la mar calia trobar-la en les aigües salobres que afloren allà on el substrat geològic és adient. Així trobem salines a Valtablao, a Aguas Amargas, però sense cap dubte les més importants de la serra són estes.
Després de visitar les salines continuem avall per un camí de cotxe que voreja el Arroyo fins que se n'entra per dins. Al fons del barranc hi ha alguns bancals treballats vorejats de grans savines. Per les vessants el savinar creix en la mesura que els sòls salabrosos i pobres ho permeten.
Arribem així al final del Arroyo (pompós nom per a un barranc sec pràcticament tot l'any) i ens trobem amb la carretera de Frías. De l'altra banda hi ha l'àrea recreativa de las Balsas, on aprofitem per fer un descans i un mos.
Per ací passa el río Blanco, però baixa sec. Només ací comença a dur aigua gràcies als ullals que brollen. Una gran xopera ocupa tota la plana de la vora del riu però ara els arbres estan també secs i sense fulles esperant que arribe la primavera.




Salinas de Alda.



Merendero de las Balsas.

Ojos de las Balsas.

Després del breu descans travessem el xopar per a buscar el PR-TE-2 que passa per l'altra banda i que seguirem mentre remunta el riu.
El camí va remuntant per la vora del riu que, malauradament es troba sec llevant-li part de l'atractiu a la ruta. Per sort el paisatge vegetal i mineral dels voltants compensa sobradament.
Davant nostre (primer i darrere després) tenim el Rollo, arc natural que penja d'una de les cingleres que flanquegen el riu per totes bandes.
Deixant enrere el Rollo el camí se'n separa del riu poc a poc i comença a remuntar per la vessant, deixant al fons la Cascada Batida d'on agafava l'aigua el Molino Viejo. Allí mateix hi ha un àrea recreativa on tenim pensat dinar però per arribar-hi cal fer un poc de volta, seguint pel camí que aboca a una pista per on ens desviem travessant el riu quan comença a enfonsar-se a buscar la cascada, i per la vora baixant per un senderol que ens deixa a la part de dalt de l'àrea. Ací busquem taules al sol perquè encara que fa prou bon estar a l'ombra el fred és intens.

El Rollo.




La Cascada Batida.

Després de dinar i visitar, com no, la cascada (que continua sent impressionant tot i estar seca), reprenem el camí que havíem deixat retornant a la traça del PR-TE-2 que enfila sota la cueva del Mosén cap a la Vega que queda davant de Calomarde. Des d'ací podem entendre el perquè de fer ací el poble. Les cases s'alcen al carasol, als peus dels tossals que miren a la Vega, i per davant del poble passa el río Blanco des d'on se'n desvien les aigües per a regar l'ampla i plana Vega que queda al davant.
Nosaltres no travessem la Vega sinó que la voregem per ponent deixant a la dreta el camí que enfila cap a Calomarde per on continua el PR-TE-2 i des d'on ve el PR-TE-3 que ací s'encreua i enfila la Cuesta de la Vega seguint un dels vells camins que unia Calomarde amb Moscardón.
Seguim vorejant la Cuesta de la Vega per baix, on creix un bonic bosc de pinar entreverats amb roure, fins que arribem a un punt on els tossals que portem a l'esquerra s'obren deixant un estret pas per on baixa el barranco de Valdelacasa. Per ací pujava l'altre camí que unia Calomarde amb Moscardón i serà este el que seguirem ara.
Uns grans pins negrals vigilen l'entrada a l'estret que obre el barranc entre les muntanyes. Ací acaba bruscament el pla i comença la muntanya però nosaltres no pugem sinó que ens endinsem dins d'elles seguint el camí que remunta el barranc. En alguns punts és tan estret que sembla que no tindrà continuitat però quan ens acostem el barranc segueix muntanya endins, vorejat d'un bosc de pins negrals però més joves que els que hem deixat enrere.
Seguim remuntant el barranc fins que arribem a un encreuament. Per la dreta continua el sender més fressat barranc avant, però cal seguir recte per una llarga costera que ens portarà al Carrascallano.
El camí ací travessa el pinar fent alguna volta per suavitzar la pujada abans d'enfilar la part alta on les xaparres creixen tapan el pas. Un poc més amunt arribem a una ampla i soma collada per on trasponem al Carrascallano. Ací dalt passa una de les "mangas" del terme, així s'anomenen les franges de terra comunal que separen els termes dels pobles i enllacen els diferents enclavaments pertanyents a la comunitat situats a les terres altes i aquelles més bones per a pastura.
Ovelles a la Vega.

La Vega.


Explotació forestal.

Estret d'entrada al camino de Moscardón.





Enllacem ací dalt amb l'altre camí que pujava per la Cuesta de la Vega seguint el PR-TE-3. Des d'ací el camí, ja únic, enfila cap a la Cirujeda per a baixar a Moscardón, però com que tot és pista nosaltres decidim seguir un recorregut més interessant.
Enfilem recte cap al Carrascallano que fa honor al seu nom més pel "llano" que pel "carrascal" tot i què de carrasques sí n'hi ha però queden més lluny mirant cap a Royuela.
Baixem per un savinar esclarissat buscant la traça d'un vell camí que no acabem de trobar fins que enllacem amb un carril que passa, més o menys, pel mateix lloc que l'antic camí de ferradura.
Seguim el carril i al fons, dalt d'una penya, queda Moscardón il·luminat pel sol ponent. Cal donar-se pressa perquè ja no queden massa hores de llum i el poble no se veu prop.
El carril ens baixa cap al Batán però no hi arribem. Arribem a una pista de la Hoz que voreja el Barranco del Castellar. A l'esquerra queda el Batán on hi ha uns llavadors on es llavava la llana de les ovelles. Nosaltres ara trenquem per la pista a la dreta remuntant el barranc sempre per dalt dels camps que queden a l'esquerra vorejant el barranc on sempre corre un fil d'aigua.
Quan els camps deixen pas als horts, plantats de noguers i pomeres, trobem la senda de la Hoz que enfila amunt cap al poble que tenim just dalt dels nostres caps.
Només ens queda fer un parell de grans voltes per remuntar el desnivell que ens separa de les primeres cases del poble que s'alça dalt les penyes que dominen la Hoz que forma el barranc.


Moscardón des de Carrascallano.


Moscardón des de prop del Batán.



Arribem així finalment a la plaça de Moscardón on ens espera Manolo amb l'autobús i les maletes. Ara toca un bon sopar i un llit ben tou per recuperar forces, però abans d'això Ceci, com no podia ser d'altra manera, ens fa fer uns estiraments per a què les cames descansen dels quilòmetres fets.
Demà més.






Ací està el track:


Powered by Wikiloc


Ací altres rutes que comparteixen part del recorregut:

De Noguera a Tramacastilla per la Laguna, Peña Aguda i el río Garganta
Barranco Hondo
Sendero de los Atajos de Moscardón
Las Cuevas de Tramacastilla


Més informació:
  • Tramacastilla
  • De Jaime Lorén, Ch. i Pérez Grijalbo, R. (2006) Guía de la naturaleza de la sierra de Albarracín Ed.PRAMES
  • VV.AA. (2003) GR 10 Sierras de Albarracín y Javalambre Ed. PRAMES
  •  VV.AA. GR 10 Sierras de Albarracín y Javalambre Ed. Prames,1996
  • Centro de Estudios de la Comunidad de Albarracín
  • Peña Monné, L. et al. Paisajes naturales de la província de Teruel Ed. Instituto de Estudios Turolenses, 2000
  • De Jaime Lorén, Ch. Paisaje protegido de los pinares del rodeno y Sierra de Albarracín Ed. Prames, 1996
  • VV.AA. Sierra de Albarracín col. "Red natural de Aragón" Ed. Prames i Gobierno de Aragón, 2007
  • Ayuntamiento de Moscardón 
  • Senderos de Aragón