dissabte, 3 d’abril de 2021

SENDERS D'ARES: DEL MAS DE LA VALL AL MAS DE N'OLLER

Aprofitant la Pasqua hem vingut a passar uns dies al mas de la Vall d’Ares. Situat al centre de la dena de Vilavall el mas de la Vall és el més gran de la dena i va arribar a tindre cinc cases formant un carrer. A més hi ha l’ermita de Sant Antoni de Pàdua, anomenat Sant Antoni fesoler per celebrar-se la festa al temps de sembrar els fesols. L’ermita es va construir al segle XVIII pagada pels veïns del mas. Al davant de l’ermita es troba l’antiga escola de la Vall, l’edifici més recent del conjunt de casalicis. Construït en 1955 per a fer d’escola als veïns del mas i de bona part dels masos de la dena va estar en funcionament fins el 1968 que es van tancar les escoles rurals i els fills dels masovers van haver d’anar interns a Benassal. Encara podem trobar gent que hi ha anat, com per exemple Epi, el pastor que guarda les ovelles als corrals del davant del mas. L’escola l’ha reconvertit l’ajuntament d’Ares en una casa rural, menuda però molt agradable i que ens permet explorar els seus voltants.

 

Així que ens alcem ben prompte i mentre la resta de la gent dorm eixim a fer una volta pels voltants. La idea és pujar fins a la bassa de la Gendra travessant la rourera de la Vall per a baixar pel mas de n’Oller. Es tracta d’una variant d’una excursió que explicava Ricardo Muñoz (2009) i que ja vam fer, més o menys, fa més de deu anys.

Comencem a caminar pel camí que puja al mas de Beser. El camí mou paral·lel a la rambla de la Vall que s’endinsa entre les altes llomes que queden a banda i banda de la Vall. Les vessants del barranc estan cobertes d’un espès bosc, de carrasques a la solana i de roures a l’ombria, que contrasten amb les llomes totalment desboscades el què és una constant al terme d’Ares.

No hem fet massa tros que trobem un entrador que, per la dreta, s’endinsa a la rourera de la Vall que ocupa tota l’ombria. De seguida deixem enrere els bancals treballats que s’allarguen per la vora de la rambla, on hi ha el sòl més pla i més fèrtil, i entrem de ple en un bell bosc mixte de carrasques i roures que, conforme pugem, es convertirà en una rourera quasi pura.

Després d’uns primers metres pel carril a l’esquerra un senderol ens acosta a la font de la Vall, des d’on s’accedeix també des del camí del mas de Beser. Esta és la font principal d’on s’abastien els veïns del mas. Fa uns anys estava tapada i quasi inaccessible però ara s’ha netejat de malea els voltants i torna a aparèixer tot el conjunt de la font que, com sol ser habitual, comprén el pou d’on brolla l’aigua, tancat per a què no puguen embrutar-la els animals, el bassi d’obra per a beure matxos i ovelles i el llavador que també fa de bassa per a regar dos tauletes d’horta. Un bon exemple d’aprofitament de l’aigua.

Mas de la Vall i ermita de Sant Antoni fesoler.

La Vall amb el mas i la Mola del Vilar al fons.

Font de la Vall.

Deixem enrere la font i continuem amunt entrant a la part de la rourera més espessa. La rourera es troba partida entre diferents propietaris i en tres de les parts hi ha declarada una microrreserva de flora de la Generalitat Valenciana encara que les dos restants no tenen menys valor florístic que les sí protegides. Cal doncs anar amb cura de no fer malbé un entorn tant ric i on hi ha una vegetació què és escassa a la resta del territori. Així a més dels roures valencians podem trobar orons (Acer monspessulanum i Acer granatense), grèvols, tortellatge, serveres bordes, olivella, ... malauradament la gran majoria d’ells encara són sense fulles, o com a molt, estan començant a borrar, i no podem distingir-los. De tota manera és ben agradable travessar la rourera seguint l’accés obert que la travessa de banda a banda.

Quan ens acostem a la paret que en separa la rourera de les vessants del barranc dels Avellanars la pista fa un parell de voltes i la seguim, mirant de trobar el millor lloc per a travessar la tanca de pedra i eixir-ne per l’altre costat per a remuntar el barranc. Al final acabem anant molt més amunt que no tocava però no ens dol perquè podem disfrutar més estona del bosc.


Entrant a la rourera de la Vall.

Seguint la pista que entra a la rourera.

Rourera del mas de la Vall.

Tanca que delimita la rourera de la Vall.

Finalment travessem la paret de pedra coronada per fil d’aram per impedir que entren o isquen les vaques i eixim a una vessant totalment desboscada que contrasta vivament amb la rourera que deixem enrere. Ací es mostren clarament els efectes de la mà de l’home doncs ni la climatologia ni la litologia ha canviat d’una banda i banda del mur, només la propietat i el què hom ha fet amb ella. Així mentre que la rourera de la Vall s’ha conservat, els voltants del barranc dels Avellanars s’han desboscat per a convertir-los en pastures i el resultat, a hores d’ara, és una gran extensió on creixen les argelagues negres, l’espígol i els rosers borts.

Travessem buscant el millor pas i buscant també la continuació de l’entrador que portàvem i què, segons els mapes, continuava per ací fins que finalment el trobem. Es tracta d’una pista vella, ara totalment perduda per al pas de vehicles però que encara permet el pas al caminant. Mentre caminem ens ve a buscar una egua que pastura al gran tancat, deu enyorar la companyia i ens busca a vore si tenim alguna cosa per a donar-li però malauradament no portem res al morral.

Continuem camí que poc a poc s’embardissa amb tot de vegetació punxosa que no podem distingir al trobar-se sense fulla ni fruit però que és la fase de substitució de la rourera precedent. De fet quan ens acostem al barranc sovintegen els roures, alguns de grans dimensions.

El camí remunta el barranc dels Avellanars. Per més que mirem no som capaços de distingir cap avellaner però això no vol dir que no estiga. Cap a la capçalera, on mor la pista, un bosquet de caducifolis sense fulla ho cobreix tot. Alguns grèvols solts o formant rodals posen el toc verd a la grisor dels arbres despullats. Caldrà repetir la ruta a la tardor per a disfrutar del bosc en tot el seu esplendor.

Quan definitivament mor la pista continuem buscant els senderols que obren els animals, i ho fem canviant de vessant pujant per la vessant dreta (orogràficament parlant, la nostra esquerra pujant) del barranc dels Avellanars. De l’altra banda queda un cingle que separa la vessant de les altes llomes totalment despullades d’arbres.


Ares des del barranc dels Avellanars.

Caseta de pastor ben conservada.

Una egua solitària ens acompanya en el camí.

Antiga pista del barranc dels Avellanars.

Grèvol entre orons sense fulla.

El barranc s’encaixa entre les llomes, i és que l’erosió remuntant ataca l’estrat més dur que protegeix la part alta i conforme cedix va obrint un tall profund. Nosaltres seguim per la vora del barranc fins que el tall del barranc es converteix en un suau reng. Ací finalment travessem el barranc i continuem per l’altra vessant buscant i, trobant al final, el camí de la Masada al mas de n’Oller que ens portarà a la bassa de la Gendra.

El vell camí és ben difícil de distingir al mig de l’altiplà, només unes grosses fites de pedres en marquen la direcció a seguir, tal i com passa a llocs semblants de les terres altes d’Aragó, per a facilitar el seu seguiment de nit i/o amb boira espessa o neu. Seguint les fites davant nostre fem fugir a una rabera de cabres salvatges que pasturen buscant el sol del matí.

Ens trobem a les Llomes que ocupen les vessants del tossal de la Marina, gran extensió que forma un extens altiplà desboscat per a pastures i on ara no creix pràcticament res. Ací el vent bufa amb força i hui no és una excepció així que portem al damunt tota la roba que tenim. Per a protegir-se del vent a l’hivern i de les tempestes hi ha escampades algunes casetes de pedra seca i, fins i tot, a la part més alta un tancat d’ovelles. De tota manera a l’estiu no es pasturava al ple del dia sinó a punta de dia i cara a la nit, fugint de la calor. Fins i tot ens contava Epifanio del mas de n’Oller que quan era menut guardaven de nit a la llum de la lluna.

Travessem el pla cap a una paret on hi ha un portell que dóna accés a la bassa de la Gendra, emmarcada per parets de pedra i amb un corral cobert a la vora. Ací l’herba verda contrasta amb la grisor de la pedra dels voltants.

A la vora de la bassa hi ha un pouet i ací es recull l’aigua de pluja i la que s’infiltra de manera que pràcticament mai s’asseca.

Capçalera del barranc que s'encaixa a les llomes.

Senderol de cabres remuntant el barranc.

Cabres al tossal de la Marina.

Antic camí del mas de n'Oller a la Masada.

La bassa de la Gendra.

Travessem de punta a punta i continuem l’altre costat d’on ix un carril que ens guiarà de baixada al mas de n’Oller seguint, més o menys, el traçat de l’antic camí. Cal estar atents per a enfilar la bona direcció i no confondre’ns i baixar pel carril que baixa, també seguint l’antic camí, cap al mas de les Llomes.

Anem baixant poc a poc per l’altiplà disfrutant de les vistes cap a totes direccions: a la nostra dreta queda el poble d’Ares i les seues moles, al davant i ben lluny trau el cap Penyagolosa, a l’esquerra el Morral de la Marina, la part més alta del tossal) ens tapa les vistes i només per darrere es veuen les puntes més altes de la Serra d’en Galceran.

Baixem buscant una de les tantes parets de pedra que delimiten els tancats ramaders que cobreixen les llomes. Pedra no en faltava per a fer-los i el temps era sobrer mentre es guardaven les ovelles. N’eixim d’un per una portera per a entrar-ne a un altre i així fins que arribem ja prop del mas de n’Oller. A l’esquerra portem el barranc de les Llomes o del Pinello, com s’anomenarà més avall, que com el dels Avellanars s’enfonsa ràpidament buscant la rambla Carbonera. De l’altra banda hi ha el mas de les Llomes. Antigament els masovers de les Llomes i de n'Oller s'arrimaven a banda i banda del barranc per a passar-se informació o simplement per a parlar sense haver de fer tot el camí de baixada i pujada.

El tossal de la Marina.

El mas de les Llomes i la rourera de les Llomes.

Camí del mas de n'Oller.

Mas i rourera de les Llomes.

Mas de n'Oller.

El carril es torna pista al arribar al mas de n’Oller que passem per dalt. Ací el carrascar torna a aparèixer formant rodals i entreverat amb orons. Quan comença la costera avall la pista es troba formigonada i quan la pendent es fa més gran baixa fent voltes. El vell camí retallava al recte i en algun tram encara es pot seguir així que retallem les primeres revoltes fins que arribem al punt on el camí vell i el nou se’n separen. Nosaltres baixarem pel camí vell que travessa l’espès carrascar que davalla per la falda fins a la Vall. No és un camí fàcil ni clar però com que ja és la tercera vegada que hi passe no presenta massa complicació.

El camí baixa entre el carrascar i només el fet que les carrasques creixen lentament i no tenen quasi sotabosc el fa encara passable perquè no està gens xafat i és llàstima perquè és un tram ben bonic. El camí baixa ben traçat però mal conservat fent algunes voltes per a buscar els plans que hi ha al voltant del barranc del Pinello. Arribem així finalment a la part baixa on l’abandonem. El vell camí continua cap a Ares passant uns metres per dalt del forcall on el barranc del Pinello engrava a la rambla de la Vall. Nosaltres des d’ací mirem de seguir un senderol que passa entre els vells bancals que s’estenen pel pla de la vora del barranc i el carrascar que creix a les costeres i, tot i què en algun punt el pas és un poc complicat, acabem arribant al mas de la Vall pels corrals que miren al sud i on hi ha les cabres i ovelles d’Epi.

Finalment acabem entrant per dalt al carrer que formen les cases del mas de la Vall, a bona hora per a esmorzar i començar el dia.

Carrascar del mas de n'Oller.

Pista del mas de n'Oller.

Camí vell del mas de n'Oller.


Sender entre el carrascar i els bancals cap al mas de la Vall.

Corrals del mas de la Vall.

Entrant al mas per la part de dalt.

P.S: Un agraïment molt especial a Epi que ens va explicar part del camí i també moltes altres coses que, en alguns casos, s’han recollit a la descripció del recorregut.


Ací està el track:

Powered by Wikiloc

I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

El barranc de les Llomes des de la Montalbana

Entre Ares i Benassal: per masos i barrancs

montalbaneta - mas de la vall - tossal de la marina


Més informació:

  • Ajuntament d'Ares del Maestrat
  • Llop Goterris, Josep Xavier (2013) Els camins tradicionals d'Ares del Maestrat UOC  accessible a la web
  • Muñoz Badia, Ricardo (2009) Ares. Rutas y prehistoria. Ed. Antinea
  • Serrano de Haro, Agustín (1955) «Una lección» dins Escuela Española nº 734 Biblioteca Cervantes virtual < http://www.cervantesvirtual.com/nd/ark:/59851/bmc902w4>



dissabte, 27 de març de 2021

A BIBIOJ PEL BARRANCO MAGRO TORNANT PER LA SERRETILLA

L’estiu passat ja vam fer el barranco Magro, combinant-lo amb la Hoz del río Carbo en una ruta senzilla i apta per a tota la família. Hui però tocava fer una ruta més aventurera per un dels racons més poc transitats de, la ja de per si poc xafada, vessant sud de Penyagolosa. Així que la idea era remuntar el barranco Magro fins a Bibioj i després continuar el vell camí de Llucena fins a la Serretilla per a retornar pel Plano del Villar.


Comencem la ruta just al punt on la carretera vella salva el barranco Magro. Des d’ací comença la ruta que l’ajuntament de Villahermosa ha condicionat remuntant el barranc, en un primer moment fins a la Casa del Cura i, més recentment, fins a las Pozas que s’hi troben més amunt.

La primera part de la ruta és tan senzilla com espectacular. Només cal baixar al llit del barranc per unes escales d’obra fetes per a tal propòsit i continuar per dins del barranc mirant de no caure dins l’aigua. Pel barranc corre un fil d’aigua, no tan com per a dificultar el pas però suficient per posar-li un toc d’agradable color a la ruta. El barranc s’obre pas per una estreta gorja. En els punts un poc complicats s’han ficat escales i algun cable per tal de facilitar el pas que, per a un senderista mitjà, no presenta cap complicació.

La llum del matí no entra a l’estretor del barranc i la humitat i la frescor fan que apretem el pas. La vegetació que ens envolta està formada per un pinar de pi blanc amb algunes carrasques però el que més sorprén és trobar-nos grans rodals de boix, un arbust que no és massa abundant en estes terres tot i què es pot trobar en diversos rodals d’ací i d’allà, segurament per l’ús abusiu i també per la manca de terra bona on créixer.


Inici de la ruta del barranco Magro.

Estrets del barranco Magro.

El tram de barranc és curt i en menys d’un quilòmetre ja l’hem completat. Arribem així a enllaçar amb el camino de la Serretilla que ve des de Villahermosa pel Plano de Santa Bárbara i la Casa del Cura que es troba a pocs metres d’ací. Per ell continua la ruta que ha fet l’ajuntament de Villahermosa però nosaltres no el seguirem cap allí sinó en direcció contrària, cap a la Serretilla pujant al Plano del Villar.

Este tram de camí ha estat desbrossat de fa poc i és fàcil de seguir sempre sota un pinar de pi blanc. En uns centenars de metres arribem al capdamunt de la costera just on el camí de ferradura enllaça amb una pista que puja des de la carretera vella. Davant nostre hi ha el Plano del Villar i la pista continua cap al Villar, i també cap a la Serretilla.

Serà per ahí per on tornarem i refarem el camí que portem fins ara però en sentit contrari però ara ens toca continuar barranc amunt i ho fem seguint a l’esquerra un camí que remunta cap a Bibioj, també netejat de fa poc i amb un senyal que ens adreça cap a las Pozas. Seguim doncs camí amunt passant per l’ombria del Pinar del Obispo coberta d’un pinar de pi blanc que ara ja no és del bisbe. El camí ens porta sense perdre altura a buscar el barranc. Una escala baixa per l’esquerra a les dos primeres de les tres «pozas» que s’hi troben. Baixem i podem disfrutar d’un xicotet xorrador que aboca l’aigua a la poza. Cal tornar a pujar l’escala per a seguir camí fins que el camí conflueix amb el barranc un pontet de troncs ens permet travessar-lo per a accedir a la tercera i darrera «poza».

A partir d’ací el camí ja no s’ha netejat però es pot passar bé. Seguim per la vora del barranc fins que pugem als bancals de ponent per a seguir avançant doncs és més fàcil el pas. Després d’un tram per dalt tornem a baixar al barranc quan arribem al que foren les hortes de Bibioj. A partir d’ací eixim del barranc i pels antics bancals que ara s’han convertit en pastures pugem a buscar el que fou el poble de Bibioj. Per sort la rabera d’ovelles que encara hi pastura ens permet passar bé i manté nets els bancals de Bibioj. Només el punt on ens toca travessar el barranco de Bibioj, que baixa de la font del mateix nom, es troba un poc més embardissat però sense dificultat per a passar per on ho fan les ovelles.

Palanca de la Casa del Cura.

Desviament a las Pozas des del Plano Villar.

Ombria del Pinar del Obispo.

Baixant a las Pozas del barranco Magro.

Final de la ruta a las Pozas.

Continuant la ruta barranc amunt.


Antics bancals de Bibioj. Al fons trau el cap la Golosilla.

Bibioj.

Només un parell queden en peu de la vintena llarga de cases que hi va haver. Fins i tot dos tavernes van arribar a funcionar i és que Bibioj va ser la masada més gran del terme de Villahermosa ... i és dir molt. Fins a cent persones hi van viure i ara no hi viu ningú ni queda cap casa en bon estat, el temps i el fet d’estar construïdes sobre les argiles i algeps del keuper, molt inestables, han arruïnat la majoria de cases que només són un munt de pedres. Este mateix substrat argilós és el que ha obert l’ampla clotada on hi ha el poble que, unit a l’abundància d’aigua que aflora ací provinent de Penyagolosa, va facilitar la creació d’una notable extensió de bancals, molts d’ells de regadiu.

Passem sota les ruïnes de Bibioj i enllacem amb el camí de Bibioj (i de Villahermosa) a Llucena. Bé, un dels camins que hi va haver i el més curt per anar a peu. Només eixir deixem a l’esquerra el camí que pel Montudillo puja a los Rincones, un camí preciós però ara molt poc xafat tal i com vam poder comprovar l’estiu passat. Ara toca seguir recte després de travessar per darrera vegada el barranco Magro que baixa des dels peus de la Moleta de la Clocha.

Seguim el camí obert per les ovelles que no és exactament el vell camí però sí el més fàcil de passar. L’estiu passat vam estar conversant llargament amb el pastor de Bibioj que ens va explicar tots els camins que hi passaven ... i també ens va informar del seu estat, ell ens va recomanar seguir ací el camí obert per les ovelles si no volíem punxar-nos perquè el vell camí que va directe a la Serretilla sense passar per la Meja està molt perdut.

Li fem cas i no deixem en cap moment el camí més fressat que, en bona part, segueix el vell camí del mas de Aragón. Pugem primer recte per unes clapisses on el vell camí muntava fent voltes i enllacem amb el camí vell que remunta per la vora del barranquet que baixa de la Meja. Avancem sota la Peña la Hiedra travessant un paisatge on els pins s’alternen amb les carrasques, ginebres i la malea d’argelagues i romer. Fins ací va arribar el gran incendi de Cedraman que va estar a punt de cremar Penyagolosa i ací el van aturar, així que encara queden grans rodals de pinar que es van salvar mentre que en altres llocs els pins joves creixen per fer tornar allò que el foc es va endur.

Pugem pel barranquet amunt fins que trasponem una espècie de collet sota un pinar de pi ver. A partir d’ací el camí continua més planer i quasi a cota fins al mas de Aragón. Nosaltres no anirem així que estem atents per a trobar el pas que ens portarà a baixar cap a la Meja, situada sota el tossalet a què li dóna nom. Deixem ací a l’esquerra el camí que continua cap al mas de Aragón, prou xafat, i des d’on també es pot pujar al Montudillo.

Ruïnes de Bibioj.

El barranco Magro amb el Tis al fons.

Camino del mas de Aragón. Al davant hi ha el Montudillo.

Pinar de pujada a la Meja.

A partir d’ací la senda es fa perdedora i decidim buscar el millor camí per a baixar a la Meja. Per sort la malea no dificulta massa el pas i anem trobant la manera de baixar cap a les ruïnes del mas. Finalment trobem traces de sender i, seguint-lo quan no es troba tapat de malea, arribem al que fou mas de la Meja. Només queden alguns trossos de parets del que fou una masada gran, situada a un collet des d’on es domina bona part de la vall del riu Villahermosa.

Després d’aturar-nos una estona busquem la continuació de camí al collado de la Serretilla. Trobem el vell camí sense dificultat doncs mou pel costat d’una paret. El camí, tot i què no és una meravella, és prou clar i fàcil de seguir (amb pantaló llarg) de manera que avancem a bon pas i sense complicacions per un llomet que ens portarà cap a la Serretilla. Algú es va entretindre en obrir i netejar el pas fa uns anys encara que ara ja li tocaria una bona repassada.

Sense massa complicacions arribem al collado de la Serretilla per on traspon el camí cap a Llucena baixant a l’Algezar on travessa el barranco de Juaneta pujant cap al coll de Portapaus. El tram de baixada ara es troba quasi impossible de passar així com el tram que va del mas d’Evaristo al de la Calçadeta, és llàstima perquè és un dels camins antics més bonics del voltant de Penyagolosa tal i com ens ho conta i descriu Roncero (2005).

La Meja i la Serretilla al darrere.


Baixant sense camí a la Meja.

Mas de la Meja.

Penyagolosa des del mas de la Meja.

Camino de la Meja a la Serretilla.

Barranco de la Manzanera i el Tis al fons.


Collado de la Serretilla.

Arribem al collado de la Serretilla on puja una pista des del Villar passant per la capçalera del barranco de la Manzanera. La idea original era continuar per ella i baixar novament al Plano del Villar però després de descansar i fer un mos al collado decidim fer una visita a la Serretilla.

Fins a la Serretilla entra una pista que mor entre les restes del què foren les cases del mas. Arribats ací mirem de seguir camí doncs antigament hi havia un camí cap a la Serretilla Baja i, des d’allí, al Villar. Mirem de continuar pista enllà i trobem un pas que fa de camí entre el pinar jove que creix als bancals repoblant-los després de l’incendi. És un pas de persones que s’han entretingut en tallar pins encara que ara sembla que no està gens usat. De tota manera anem trobant-lo i el seguim sense complicacions fins a la Serretilla Baja, també assolat, que es troba damunt d’un tossalet dominant els bancals que en graderia es troben a la seua vora. Des d’ací mirem de seguir el camí avall però després d’uns tres-cents metres fàcils de seguir el camí es perd i després de perdre un cert temps buscant-lo acabem decidint tornar enrere i baixar per la pista.

Mas de la Serretilla.

Camino de la Serretilla Baja.

Villahermosa des de la Serretilla Baja.

La Serretilla Baja.

La Loma Fría i la Lloma Saltadora de Llucena.

Barranco de Juaneta entre las Peñas de la Cambreta i la Loma Lengua.

Refem doncs el camí d’anada fins al collado de la Serretilla i continuem ara la ruta pista avall. La pista és llarga i baixa fent moltes més voltes que el camí vell. A la primera revolta tancada ix per la dreta el vell camí de Llucena i comprovem com està impossible de passar, ja hem fet bé seguint les indicacions del pastor de Bibioj.

Continuem baixant entre el pinar jove que creix (massa) espès després de l’incendi fins que, ja a la part baixa, deixem enrere el tros cremat i entrem a un pinar madur, entreverat de ginebres, què és la part que ja no va cremar el foc.

Poc després arribem al Plano Villar, antigament tot treballat i on ara només queda un olivar on trobem els propietaris sulfatant les oliveres. Saludem les úniques persones que hem trobat en la ruta i continuem travessant el pla fins a la punta, on retrobem el camí que hem fet a l’inici de la ruta pujant pel barranco Magro. Des d’ací només ens queda tornar a baixar al barranc i continuar barranc avall fins al punt d’inici.

Encara que no ens agrada tornar a passar per un mateix lloc en esta ocasió repetim encantats el barranco Magro, el punt més bonic d’una ruta que ens ha portat a conèixer un dels racons més oblidats de les ja de per si poc conegudes terres de la vall del Villahermosa.

Pista de baixada al Villar.

Oliveres al Plano del Villar.

Camino de la Serretilla a Villahermosa.

Palanca i Casa del Cura.

Estrets del barranco Magro de baixada.

Malauradament el dia no acabarà ací doncs al finalitzar la gosseta mostra símptomes de trobar-se malament i només arribar a casa la portem al veterinari. En principi sembla una intoxicació o enverinament i, quan després d’una nit amb suero li baixa la inflamació el veterinari troba la vertadera causa: sembla ser que li ha pegat un mos a una eruga de processonària de les poques què hem vist hui. Sortosament la gosseta se salvarà no així tota la llengua que queda ratada com a record del què no ha de tornar a fer.


Ací està el track:

Powered by Wikiloc

I ací dos rutes que comparteixen part del recorregut:

Villahermosa: Hoz del Carbo i barranco Magro

de Villahermosa al Montudillo tornant per Bibioj a l'ombra de la Golosilla

 

Més informació:

  • Ayuntamiento de Villahermosa del Río
  • Calderón, Faustino Los pueblos deshabitados: Bibioj pàgina web <http://lospueblosdeshabitados.blogspot.com/2012/09/bibioj-castellon.html>
  • Fuster Puig, Pau i Castillo gil, José (2018) Puertomingalvo. La Peñagolosa aragonesa. Mapa y guía excursionista. Ed. el Tossal cartografies
  • Monferrer Catalán, Luis (2010) Villahermosa. Una mirada al fin de una época. Ed. Ayuntamiento de Villahermosa
  • Muñoz Badia, Ricardo (1996) El Maestrazgo, L'Alcalatén, Ducado de Villahermosa. Ed. Atinea
  • Roncero i Ventura, Enric (1999) Penyagolosa. Mapa y guía excursionista. Ed. Alpina
  • Roncero i Ventura, Enric (2005) Al voltant de Penyagolosa Ed. Tandem de la Terra
  • Sancho Comins, José (1990)  Itinerarios por el Valle del Mijares. Ed. Universidad Alcalá de Henares i Caja Rural San José Almazora.