dissabte, 15 de juny de 2019

DEL MAS DE LA COSTA AL MAS DE MONTOLIU

Una vegada més tornem a Llucena per a xafar els camins recuperats pels amics de ferradura de Llucena en la seua incansable tasca de neteja i condicionament dels antics camins del terme. I una vegada més pugem al mas de la Costa per a començar la ruta, tantes vegades ho fem que el veí del mas ja ens saluda com a visitants habituals.
La ruta que volem fer és pujar al mas de Montoliu des del mas de la Costa, un recorregut proposat per Francesc Garcés, autor de la majoria de rutes d'esta part del terme de Llucena que consona ja amb el de Xodos. Aprofitem també així que en tota la ruta caminarem per damunt dels mil metres d'altura fugint així de la calor de les terres baixes. De fet la primavera encara és present en tot el seu esplendor a les terres altes.


Comencem a caminar eixint del mas de la Costa pel camí dels Nevaters, el camí que seguien els arriers que baixaven la neu de la nevera de Penyagolosa cap a la Plana de Castelló. En aquells moments era un camí molt xafat, no debades a l'estiu arribaven a baixar dos càrregues de neu al dia, i també molt ben conservat doncs els mateixos arriers s'havien de comprometre a arreglar-ne els desperfectes causats pel pas constant dels matxos.
El camí ix entre els bancals del mas i continua un tros per la pista que entra al mas del Pelegrinet abans de començar a pujar. A partir d'ací està marcat amb les marques blanques i grogues del PR-CV-79 que comparteix camí amb el PR-CV-328.
Baix nostre queda l'escola de la Costa, que segueix el mateix plànol que la resta d'escoles rurals de Llucena construïdes durant la República (les Pedroses, la Parra, el Mosquerí, la Mina) i queda dalt justet de la font.
Pugem per una vessant coberta de carrasques que davalla des de la Picossa, que des de dalt domina el mas de la Costa i els seus voltants. Travessem una pista que entra al mas del Collet i continuem amunt per la solana fins que enllaça amb el nostre camí una pista que volta a buscar la falda de la Picossa que mira cap al riu de Llucena.
Hem deixat enrere el tram més costerut i ara el camí planeja sota el pinar que envolta el mas del Pelegrinet, situat costera avall d'on nosaltres passem. Quan acaba la pista continua el vell camí de ferradura ample i ben traçat fins que arriba a un llomet rocallós. Ací se'n desvia per la dreta el PR-CV-328 camí d'Arminyà mentre que nosaltres seguirem el camí dels nevaters per l'ombria de la Picossa.
El camí passa pel pinar que cobreix l'ombria deixant a la nostra dreta el barranc del Bosquet que de l'altra banda, la solana, està cobert d'un espès carrascar. De fet travessem el barranquet a la seua capçalera el bosc passa de ser pinar a carrascar que ens acompanya el tram final de pujada fins a l'encreuament de camins que trobem davant del mas del Sabater: ací entra una pista des del Pas Real d'Aragó que continua cap al mas de Bernús passant per la Font Blanca, i és eixe el camí que seguirem, pista dreta cap a la Font Blanca.

La Picossa des del mas de la Costa.

La Talaia des de l'era del mas.

Camí dels Nevaters eixint del mas de la Costa.

Costera de pujada per la solana de la Costa.

Barranc del Bosquet.

Encreuament al mas de Sabater.
A pocs metres deixem a l'esquera el camí dels Nevaters que per les Grades puja a la Lloma Saltadora. Eixe serà el camí que seguirem al baixar.
Camí caminant seguim la pista que passa prou per sota dels cingles que envolten la Lloma Saltadora. A la nostra esquerra als peus dels cingles creix el carrascar mentre que per la dreta tenim el pinar que ocupa els vells bancals del mas de Xiron. Deixem el mas a la dreta, totalment assolat, i trobem un camí que baixa per l'esquerra des de les Grades baixant a la dreta a la font de la Canaleta, les marques blanques i blaves ens mostren què és un dels molts camins oberts pels "amics dels camins" de Llucena. Per ací a més passa l'Ultraferradura, carrera de muntanya que aprofita els antics camins de ferradura recuperats.
La pista principal gira a la dreta i envila avall cap al mas de Bernús, nosaltres seguirem recte i arribem un poc més avant a la font Blanca, de pouet que aboca a un gran bassi de ferro. Només en cau un rajolí d'aigua segurament perquè li falta una bona neteja.
Passada la font la pista es converteix en un estret carril que fa volta per a pujar al mas del Polit. Per l'esquerra puja un camí que passa sota el mas de la Font Blanca cap a la Lloma Saltadora. Nosaltres seguirem recte seguint la direcció d'Otrelles tal i com indica una de les paletes que han ficat els "amics" per tal de saber on van els camins.
Pugem un poc per la vessant i trobem un nou encreuament amb un pal de ferro ple de paletes. Ací descartem el camí de la dreta que pel mas del Polit i la font dels Bassis baixa al mas del Vincle (on enllaça amb el camí d'Arminyà) i seguirem cap a Otrelles i les Roques Llises. Per sort les marques blaves ens ajuden a seguir el camí allà on presenta alguna dificultat d'orientació i als encreuaments les paletes ens ajuden a seguir la direcció correcta. Tot molt ben marcat i sense cap altra dificultat que el desnivell a salvar.
El camí continua sense perdre altura fent la volta a la capçalera del barranc dels Bassis i passant sota el Cabeço Pelat. Des d'ací es domina tot el riu de Llucena que passa entre el Cabeço Pelat i la Lloma Bernat. De fet des de que hem eixit de la Costa que anem tenint quasi sempre molt bones vistes de la profunda i estreta vall que obre el riu als nostres peus.
El paisatge que travessem està fortament desboscat, només ací i allà anem trobant rodals de carrasques i pins que alternen amb ginebres. Ací la terra és pobra, l'hivern llarg, l'estiu sec i el sol pega fort de manera que als arbres els costa molt créixer. A nosaltres el sol també ens pega fort però per sort a esta altura corre un aire ben fresquet que no ens fa buscar l'ombra sinó més bé el sol.


Cingles de la Lloma Saltadora.

La font Blanca.

El Cabeço Pelat.

El camí arribant a Otrelles.

Llucena destaca per darrere dels Canterons de Miralba. A la dreta queda la Picossa.

La lloma d'Otrelles i la Lloma Bernat al fons.
Seguint el camí fem la volta al Cabeço Pelat i arribem a la lloma d'Otrelles, just dalt del bassot d'Otrelles. La lloma s'allarga cap a l'est, buscant el riu i al capoll hi ha el mas d'Otrelles, o el que en queda d'ell. A la solana només creixen algunes carrasques i ginebres mentre que a l'ombria hi ha un bon rodal de pinar. Entre la lloma d'Otrelles i la Carrascosa hi ha el barranc de la Fontassa que baixa cap al riu de Llucena passant als peus de les Roques Llises. Ací una nova paleta ens indica quin és el camí que per Otrelles ens baixa a les Roques Llises per la Fontassa. Nosaltres però no el seguirem sinó que seguirem les indicacions al mas de Montoliu i la Carrascosa.
Sort de les indicacions perquè l'inici del camí és molt poc evident però de seguida queda clar què és un camí antic que ens pujarà cap al Pou de la Crebà entre la lloma de la Carrascosa i el Cabeço Pelat.
Encara que seguim les marques blanques i blaves dels "amics dels camins de Llucena" hem deixat enrere el terme de Llucena i hem entrat al de Xodos on els veïns amics dels camins han assenyalat una sèrie de rutes però amb el blanc i verd dels senders locals.
El camí ens porta sense perdre altura a fer la volta per dalt al Raconàs, ample racó que forma com un circ a la capçalera del barranc de la Fontassa. Per la banda de migdia baixa la falda de l'Ombria d'Otrelles mentre que per l'altra part el seguit de cingles que cauen del capoll de la Carrascosa tanquen el Raconàs pel nord formant les roques llises que li donen nom al mas que hi ha just on acaben els cingles.
Si als peus dels cingles encara es poden trobar carrasques a l'ombria i a les parts altes per on passem només creixen els pins negres, no molt espessos, que mostren l'altura a què estem. Després de passar a la solana enfilem amunt els metres que ens queden per arribar al colladet on hi ha el pou de la Crebà on trobem el camí que des de la Carrascosa va al mas de Montoliu. Un pal amb indicacions ens marca les opcions a seguir, tant les marcades en blau i blanc de Llucena com les verdes i blanques de Xodos. Nosaltres seguirem cap a Montoliu.
El camí planeja sota el pinar que creix a l'ombria per dalt del barranc de Montoliu. Fa frescor sota els pins i és que ja estem prop dels 1.300 metres d'altura. El camí ens porta a travessar el barranc prop de la capçalera on acaba el pinar i queden els cabeços i llomes pelades on pasturen les vaques que ens miren com preguntant-se que fan ací estos perduts. Nosaltres no els fem massa cas o no més del que elles ens fan a nosaltres, i seguint el camí pugem a la pista que munta al mas de Montoliu des del barranc dels Frares. Només uns metres més amunt hi ha el mas.

Camí del pou de la Crevà.

El mas de les Roques Llises.

El capoll de la Carrascosa i el colladet de la Crebà.

El barranc de la Fontassa.

Darrer tram de pujada a la Crebà.

El tossal del Marinet des de la Crebà.

Camí de la Carrascosa a Montoliu.

Vaques al mas de Montoliu.

Penyagolosa des del mas de Montoliu.
El mas de Montoliu és un gran casalici on es junten fins a quatres cases que s'alça a un ample collao entre el tossal del mas de Montoliu, a qui li dóna nom i que el protegeix del vent fred del nord, i el Cabeço Roig. Els voltants del mas estan totalment desboscats i tampoc hi ha molts bancals, i és que històricament ací les pastures han sigut més importants que els cultius en una terra tan freda i pobra.
Descansem al davant del mas de Montoliu i aprofitem per fer un mosset. Des d'ací tenim una vista magnífica de Penyagolosa que tenim ja a tocar (pot ser menys d'una hora de camí a bon pas), però hui no toca anar més enllà sinó tornar enrere.
Eixim del mas buscant el vell camí que enllaçava amb el Pas Real d'Aragó que passa davant nostre. Encara que no queden moltes traces sembla que l'hem encertat perquè de tant en tant trobem un senderol més evident i ben traçat que el que fan les vaques. Arribem així al Pas Real d'Aragó, que pujava des de la Plana fins a les terres altes d'Aragó sempre per la divisòria d'aigües i també per la frontera lingüística entre el castellà i el valencià. De fet fa anys quan encara vivien al mas dels Collaos (que queda un poc més al nord) demanant per la font a la masovera ens va explicar on era la font de la Cova del Torrater en un meravellós dialecte aragonés trufat de valencianismes, mentre que quan vam trobar l'home ens va parlar en un valencià típic de Xous, i és que ella era dels Collaos del terme del Castillo però ell no, era del mas del Torrater ja dins el terme de Xodos encara que només tres-cents metres separen els dos masos.
Però cal seguir caminant que se'ns fa tard i el matí avança. Per damunt el pas hi ha traçada una ampla pista que puja des del Revolcador a Penyagolosa i ens permet avançar a molt bon pas. Seguint-la fem la volta per ponent al Cabeço Roig, el cim més alt del terme de Llucena que ací acaba, i passem després pel Contador on hi ha un pas més estret que uneix (o separa) el Cabeço Roig de la Lloma Saltadora.
El camí dels Nevaters, el PR-CV-79 que hem deixat al mas del Sabater baixa seguint el pas des de Penyagolosa i el seguirem ara fins al mas de la Costa. Les marques del PR segueixen el camí vell que passa per l'esquerra, més prop dels cingles, però nosaltres seguim la pista traçada a l'altra banda del pas per a caminar més de pressa i així travessar la llarga lloma Saltadora (llarga perquè de punta a punta fa més d'un quilòmetre).
Per la dreta, la vessant del Castillo, queda l'ombria del Vedat coberta de pinar que arriba a la part alta. Per l'esquerra, la banda de Llucena, els cingles cauen avall i ens permet disfrutar d'unes magnífiques vistes que arriben fins a la Plana i la mar.
Travessem quasi tota la lloma fins al punt on el PR se'n desvia del Pas o Camí Real d'Aragó, que baixa recte a buscar el mas d'Agustina, i trenca a l'esquerra per a salvar els cingles de la lloma per les Grades.


El mas de Montoliu.

Eixint del mas de Montoliu.

El mas de Montoliu des del Pas Real d'Aragó.

Pista del Remolcador o Pas Real d'Aragó als peus del Cabeço Roig.

Penyagolosa des del Contador.

La Lloma Saltadora.

Desviament del camí dels Nevaters.
Trobem el pal que ens indica on cal separar-se per a seguir el camí dels Nevaters i seguim avall baixant entre les penyes que tanquen la lloma per l'est.
Un poc més avall cal salvar els cingles que voregen quasi per tota esta vessant la Lloma Saltadora, i ho fem per les Grades que apropiadament s'han fet per a salvar el cingle al lloc on més fàcil és passar-hi.
Baixades les Grades el camí continua baixant fent una llarga diagonal cap al mas del Sabater. A l'esquerra deixem el camí que baixa cap al mas de Xiron i al Canaleta i continuem recte portant sota nostre la pista per on hem anat a la Font Blanca. Finalment enllacem amb la pista a uns metres de l'encreuament on se'n torna a separar el camí dels Nevaters. Esta vegada però farem un poc més de volta. La idea primera era pujar a les Picosses però com no estem segur de tindre temps ho deixem per a més endavant i canviem per un objectiu més modest, pujar al mas del Sabater.
Tot i què una pista hi puja ho fem al recte salvant els pocs metres que separen el pla del Sabater del tossalet on s'alça el mas. A l'era del mas, uns metres separat d'ell, hi ha un mirador amb un cartell cremat del sol que formava part d'una ruta que formava part d'un sender didàctic fet per l'extint Centre Excursionista de València que a més tenia un refugi a l'escola del mas de la Costa. Ara el sender didàctic està brut, els cartells cremats pel sol i el temps, el refugi tancat i el Centre Excursionista ha desaparegut.
Des del mirador podem vore bona part de les muntanyes de l'Alt Millars entre el Tis i la Serra d'Espadà, una bona col·lecció de cims molts dels quals ja hem fet.
Tornem a baixar i als peus del mas seguim el vell camí que anava al mas de la Costa, poc xafat però fàcil de seguir i què en pocs minuts ens porta al camí dels Nevaters a l'altura del pouet del mas del Sabater.
Des d'ací tocarà desfer el camí fet a l'anada baixant per l'ombria de la Picossa, passant per dalt del mas del Pelegrinet i trasponent el collet que ens porta a tornar al mas de la Costa per la solana.
Arribem finalment al mas i mentre descansem i ens refresquem al pedrís trobem alguns veïns que encara que no viuen estan habitualment al mas i estem xarrant amb ells abans de baixar cap a Llucena a buscar un bar.
Dient adeu a Penyagolosa.

Buscant les Grades per salvar els cingles.

Les Grades que salven els cingles de la Lloma Saltadora.

El mas del Sabater.

Runes del mas del Sabater.

Mirador del mas del Sabater.

Camí del mas del Sabater a la Costa.

Mas d'Olària.

El mas de la Costa des del collet.

Arribant al mas pel camí vell entre bancals.

Descans al pedrís del mas.



Ací està el track:


Powered by Wikiloc


I ací altres rutes que comparteixen part del recorregut:

Cabeço Roig i Lloma Saltadora des del riu Llucena
A la Costa per la font Podrida i retorn pel barranc del Gorgàs
Del mas de la Costa al mas de Xiron
mas de la Costa - Lloma Saltadora
mas de la Costa - mas de les Roques Llises
L'estret del riu Llucena.
de Fanzara a Penyagolosa
XVII pujada de Fanzara a Penyagolosa
Xodos: de la Vega al mas de Montoliu per la Carrascosa i la Canaleja 

Més informació:
  • Escrig Fortanete, Joaquin coord. ( 2011) La Llucena masovera 
  • (1909) Minuta del término municipal de Lucena del Cid Ed. IGN
  • Muncharaz Pou, Manuel (1984) Proposición de clasificación de las vias pecuárias de Lucena del Cid  Generalitat Valenciana
  • Escrig Fortanete, Joaquin coord. (2000) Mongrafia de Llucena Ed. UJI
  • Escrig Fortanete, Joaquin (1998) Llucena: una historia de l'Alcalatén Ed.UJI
  • Roncero i Ventura, Enric (1998) Penyagolosa. Mapa i guia excursionista.. Ed. Alpina
  • Ajuntament de Xodos
  • Fuster Puig, Pau (2008) Xodos. Mapa del terme municipal. Ed.XO2 naturalment
  • Fuster Puig; Pau (2010) Vistabella del Maestrat. Mapa i guia excursionista. Ed. el Tossal cartografies
  • Roncero i Ventura, Enric (2006) Al voltant de Penyagolosa Ed. Tàndem
  • Serrador Almudéver, José Pascual (2007) Descubriendo Penyagolosa. El río Montlleó. Ed. avantpress. I també al blog de l'autor.

dissabte, 1 de juny de 2019

VOLTA A LA SERRA DE PETRERS PUJANT AL VÈRTEX DE LA MOLA DE TÍRIG

Un any més decidim fer una ruta per la Salzadella aprofitant que fan la fira de la cirera. Però com pels voltants de la Salzadella ja hem fet prou rutes esta vegada ens arrimem a Tírig amb l'objectiu de pujar a un nou vèrtex geodèsic que hi ha coronant la serra de Petrers, que separa Tírig i la Salzadella (des de la Salzadella també haguérem pogut pujar però la ruta és més llarga i menys interessant).


Comencem a caminar quan encara corre un airet fresquet que, conforme el sol vaja calfant, començarà a ser més calent, i amb la idea d'acabar abans que la calor aprete fort. Eixim des d'una de les placetes de Tírig seguint la nova carretera de la Salzadella però només fins a l'eixida del poble. Quan arribem al nou calvari i antic cementiri abandonem la carretera i agafem el camí que puja cap a l'ermita de Santa Bàrbara per la Costa Mitjana. El camí primer és ample i per a passar cotxes però quan gira a l'esquerra l'abandonem seguint a l'esquerra a buscar l'ermita. Anem seguint un vell camí de ferradura que puja amb una pendent suau i constant, i fent revoltes per tal de suavitzar la pendent i en quatre camellades ens clavem baix de l'ermita. En un seguit de revoltes remuntem el curt tram que ens en separa i arribem a l'ampla explanada de terra que hi ha davant de l'ermita.
L'ermita de Santa Bàrbara està a la vora d'un canto des d'on es domina el poble de Tírig i la plana que l'uneix amb Sant Mateu. Una paret tanca l'explanada cap a eixa banda i suposem que no és per a impedir les vistes sinó per a arrecerar-se del vent de mestral que ací sol bufar amb força. Darrere de l'ermita hi ha una barraca de pedra seca ben gran i al davant unes taules per poder dinar ... al sol, sense cap ombra. Uns grans paelleros coberts completen les construccions que volten l'ermita.
Escultura del "arquer de la Valltorta" a la Plaça dels Oms.

Eixint de Tírig pel Raval de Santa Bàrbera.

Vista del poble des de la Costa Mitjana.

El Molló dels Cinc Termes i el Racó del Flare des de la Costa Mitjana.

Camí de la Costa Mitjana o de Santa Bàrbera.

Ermita de Santa Bàrbera.

Visitem el conjunt que no és massa espectacular i continuem ruta pel camí per on accedeixen els cotxes a l'ermita que ens porta a l'ample llom de la serra de Petrers. Arribats a un encreuament el seguim a l'esquerra cap a la Mola, la part més alta de la Serra on hi ha el vèrtex de Petrers (erròniament transcrit com Peters).
El paisatge de la serra està dominat pel coscollar encara que trobem moltes carrasques soltes, algunes ja grans, i també tot un conjunt de parets i barraques de pedra seca, algunes de grans dimensions i molt ben construïdes de manera que és més interessant del què pensàvem en un principi. Conforme avancem deixem a banda i banda alguns camps d'ametlers (els olivars estan als plans de baix) i algun rodal de pinar fins que, passat un desviament, arribem quasi a la falda de la Mola. A la nostra esquerra una fita de pedra ens marca el punt on mou una senda que continua per un assegador. Nosaltres la seguim i de seguida trenquem a la dreta enfilant avall cap al barranc de Cantallops.
La senda és una delícia, ben traçada i neta, baixant entre els roures i carrasques que creixen al barranc formant xicotets bosquets fins que arribem a un punt on se'n fan dos camins. Recte continua el vell camí que fa cap a la carretera per on hi ha marcada una de les rutes de btt de Tírig, nosaltres seguim la senda més xafada que baixa a la dreta seguint el recorregut de la Valltorta trail. Travessem alguns bancals d'oliveres i fem cap al fons del barranc per on seguim fins a la carretera de la Salzadella.
Camí de la Costa Mitjana per dalt la serra dels Petrers.

El coscollar és el paisatge dominant a la part culminant de la serra.

Indicacions de les rutes a peu de Tírig. Nosaltres seguim a l'esquerra.

Travessant el coscollar per un vell carril.

La Mola dels Petrers.

Senda de baixada pel barranc de Cantallops.

Restes dels antics carrascars termòfils al barranc.

Travessant la carretera de Salzadella per baix.

La carretera de la Salzadella la passem pel tunel fet per a passar l'aigua del barranc i de l'altra banda seguim un vell camí entre carrasques i roures que ens porta a una nova bifurcació. Ací trobem el vell camí de la Salzadella i el seguim cap a la dreta travessant el barranc de Cantallops per les Escalivades fins que arribem a un camí perpendicular. A l'esquerra continuava el vell camí de la Salzadella baixant al riu de les Coves però nosaltres seguim a la dreta cap als Saldonars. Arribem novament a la carretera de la Salzadella i la seguim uns metres a l'esquerra abans no enfilem amunt seguint també les marques d'una ruta btt.
Enfilem amunt per una clapissa de roca i continuem pujant cap a la Mola que queda just davant nostre i on ens dirigim. L'ombria de la Mola està dominada pel coscollar, com tot el paisatge que ens envolta, però ací apareix clapejat per roures i carrasques joves que mostren el que, dins de molts anys, pot ser un nou bosc que alegre el paisatge.
La pujada no és molt dura però la calor ja comença a apretar i se'ns fa més pesada tot i què en cap moment és especialment costeruda ni difícil tècnicament. Les vistes que se'ns van obrint davant dels ulls conforme pugem compensen sobradament la calor i la falta d'arbres grans i així de l'altra banda queda la serra que separa Tírig de Catí on fixant-nos bé es veu l'ermita de Sant Vicent de Catí o el Racó dels Flares de Sant Mateu. I sense fixar-nos tan bé queda clar quin és el Molló dels Cinc Termes, el pic més "diferent" i fàcil d'identificar de tota la serra. Als nostres peus el pla de Sant Mateu que s'estèn per la Salzadella i cap a Tírig, i ja més lluny el Turmell, el Port, Montsià, la Nevera de Catí, ...
Quan arribem quasi al capoll de la Mola el camí gira i fa la volta de nord a sud al cim sense passar pel cim. Però nosaltres hem d'anar al cim on hi ha el vèrtex i accedim pel sud en un punt on estem a poc més de cent metres  d'ell i on mirant bé i amb cura trobem un pas entre el coscoll que ens permet arribar al vèrtex sense cap rascada ni punxada tot i anar amb pantaló curt.
El cim de la Mola on hi ha el vèrtex no està molt alt però des d'ací dalt es distingeix un panorama ben ampli i entre d'altres identifiquem el Tossal d'en Canes, la serra d'Irta, el tossal de Subarra, el de la Ferradura, les Agulles, el Bartolo, el tossal de Gossalvo, la Lloma Bernat, Penyagolosa, l'ermita de Sant Joan Nepomucé, el tossal de Saragossa,  el tossal d'Esparreguera, el Monte Gordo, el tossal d'Orenga o la Nevera de Catí. Una bona col·lecció de vèrtex (i ens en deixem molts per identificar).
Camí vell de la Salzadella baixant al barranc de Cantallops.

Barranc de Cantallops.

Encreuament de camins a les Escalivades.

Assegador de la font de n'Abril.

Les barraques de pedra en sec, presents a tot el terme.

El Pla de SAnt Mateu des de les faldes de la Mola.

Fent la volta a la Mola dels Petrers per l'oest.

Pujant camp a través al capoll de la Mola.

Vèrtex geodèsic de la Mola dels Petrers.

Fem un mos i un traguinyol i descansem un poquet abans de continuar camí retornant sobre els nostres passos a buscar el camí que baixa de la Mola per a travessar el llom de la serra de Petrers, enllaçant amb el camí per on havíem passat abans de baixar pel barranc de Cantallops.
Fem ara este camí en direcció contrària fins que arribem a tocar de l'ermita de Santa Bàrbara. En este punt en conte d'anar a l'ermita seguim per la pista que continua per dalt la serra deixant a la dreta los Quartos per on baixa la pista al poble. Nosaltres seguim per l'esquerra cap a les Lluïsades.
El paisatge dalt la serra no canvia, el coscollar ho domina tot però apareix clapejat ací i allà per algunes carrasques que en algun moment arriben a formar rodals més espessos, algun pinaret de repoblació i bancals d'ametlers fan el paisatge menys monòton, i també les nombroses barraques de pedra seca, a quina més gran i espectacular i autèntiques obres d'enginyeria rural.
Anem avançant sempre planers fins que arribem finalment a un punt on una senda trenca a la dreta buscant la capçalera del barranc Fondo. Seguim per ací on també trobem els pals d'orientació d'una ruta btt i seguint-la ens endinsem a un pinar de repoblació plantat al llarg del barranc.
Camí de la Costa Mitjana per dalt la serra dels Petrers.

Camí de les Lluïssades.

Barraca de pedra doble a les Lluïssades.

Senda travessant el coscollar de les Lluïssades.

Seguint pels cims cap al Carrascalet.

Senda vora el barranc Fondo.

Eixim a un camí més ample i el seguim però només uns metres perquè de seguida l'abandonem seguint a l'esquerra per a baixar a Tírig pel Carrascalet (el camí baixa a Tírig més recte però menys interessant).
La senda va baixant per lo Carrascalet que fa honor al seu nom només parcialment. Passem per la vora d'algunes carrasques però després el que domina són vells bancals d'oliveres abandonats. Ací es nota la mà de l'home en forma de bancals, parets, casetes de pedra i demés construccions de pedra seca.
Finalment eixim de lo Carrascalet per a baixar al barranc Fondo on retrobem el camí que havíem deixat a la part alta i, seguint-lo, fem cap al barranc i el seguim cap al poble mentre el vell camí de ferradura es fa ara una ampla pista.
Arribem finalment al poble pel sud, al lloc on aparquen els cadafals dels bous i ens queda travessar el poble de sud a nord per tal d'arribar al punt on havíem començat a caminar a bon hora, abans que el sol calfe de valent.
Ara tocava anar a la Salzadella a la fira però davant d'una cervesa fresca a la plaça del poble fa mala gana anar a patir calor pels carrers de la Salzadella, així que les cireres queden per a un altre any.
Assagador del Pou de la Cadena.

El Carrascalet o el que en queda d'ell.

Barraca de pedra ...

... amb la cisterna de pedra al davant.

Arribant a Tírig pel barranc Fondo.

Aparcament de cadafals als afores del poble.

Acabant la ruta a la Plaça dels Oms.



Ací està el track:



Powered by Wikiloc

Més informació: