dissabte, 27 de juny de 2020

DE LA POZA DE LA UMBRÍA AL CORRAL DE LOS MUERTOS

Ja estem al juny i encara no havíem fet cap ruta amb aigua així que ja tocava. En esta ocasió l'aigua estava al final, a la Poza de la Umbría des d'on comencem (i acabem) la ruta per tal de refrescar-nos a les aigües del Millars. No és la primera ni serà l'última ruta que comencem ací doncs és un lloc ideal per a acabar una ruta a l'estiu encara que el camí d'accés no sempre és fàcil. Enguany està més bé però en cas que estiga malament per entrar amb cotxe sempre es pot deixar al Molino on acaba el formigó i fer els darrers cent metres a peu.



Nosaltres comencem a caminar des de la mateixa poza pel mateix camí que hem entrat per a buscar la senda de la Umbría que travessa el riu i puja per tota la Umbría fins al corral de la Umbría. Caminem doncs a l'ombra.
La senda es va netejar i marcar fa un temps però ara torna a estar un poc tapada, sobretot la part del riu on la vegetació creix i ho tapa tot d'un any a l'altre.
El primer que hem de fer és travessar el riu i toca fer-ho a gual, descalçant-nos i passant amb cura entre les pedres al mateix lloc on hi ha les restes d'un antic pont per a passar de l'altra banda. Travessem el riu i continuem per la senda de la Umbría, molt tapada pels marfulls que creixen espessos formant un marfullar que entapissa el sotabosc sota els xops de vora riu i que s'estén al pinar que comença on acaba el llit del riu i s'estén vessant amunt.
Al deixar enrere el llit del riu ens trobem amb restes de construccions. La senda ens porta entre elles, poc clara però amb algunes fites (i el track) l'anem seguint. Arribem a un barranquet d'on ix un xorro d'aigua. Es tracta d'una fuita del tunel que porta l'aigua des de la presa de Cirat a la central elèctrica de Vallat. Les restes de construccions que hem trobat són de l'època de la seua construcció, als anys 60 del segle XX que va donar faena a molts veïns dels pobles dels voltants i fins i tot a alguns centenars vinguts de fora.
Travessem un barrancusset i pugem amunt trobant a l'esquerra un refugi de volta amb una bassa al davant, tots dos relacionats amb la construcció del tunel. A partir d'ací continuem pujant abandonant la vora del riu per un ample caminal que puja sota el pinar. Conforme prenem altura de l'altra banda es veuen ja les cases del Tormo per darrer del mirador del Hociño.
Continuem pel pinar fins que el camí baixa per a travessar el barranco de la Umbría que aboca les aigües al riu de Millars just a la Poza de la Umbría. Cal ací travessar el barranc i continuar per l'altra banda encara que l'ample caminal que seguíem ací desapareix i hem d'anar pujant entre antics bancals mirant de no perdre el track i les fites que, de tant en tant, anem trobant.
Salvant bancals arribem al mas i corral de la Umbría, del que no queden més que les parets. Ací enllacem amb el camino de la Umbría que es va recuperar i netejar fa uns anys i que des del barranco de la Covonda porta fins a la fuente de la Umbría on enllaça amb la pista de la Umbría que no segueix exàctament el traçat del vell camí. Cal seguir el camí cap a Cirat que ja veiem al fons.
El camí a partir d'ací planeja per dalt del riu de Millars que queda als nostres peus. A sota podem distingir la presa de Vallat o de Cirat, de Vallat per ser el punt on pren l'aigua el túnel de 4 km que porta l'aigua a la central de Vallat i de Cirat ... per estar en Cirat. A la part de dalt de la presa hi ha la central de Cirat que juntament amb la de Vallat són les més potents i modernes de tot el riu de Millars.
El camí ens porta al corral del Sabinar, situat dalt la Piedra del Sabinar què és un magnífic mirador sobre el riu si hom no té vertígen. Després d'admirar les vistes continuem avant travessant el barranco del Sabinar i baixant  cap al barranco de la Viñavieja o del Crespo, de la Viñavieja per la partida que queda aigües avall i del Crespo per la font que hi ha aigües amunt.
Travessat el barranc cal pujar un poc a un colladet on se'n separa a l'esquerra l'antic camí de Cirat a Onda, camí que també seguien els arriers que baixaven per la vall del Millars per anar a la Plana estalviant-se així les voltes del riu. Ara este camí està perdut però el xicotet tram de baixada fins a la pista de la Covonda ens mostra en la seua factura que fou un camí important, ben cuidat i amb molt de treball fet.
Arribem així a la pista de la Covonda que des de Cirat puja cap a Macasta per la Covonda. La pista mou de Cirat, travessa el barranco de las Salinas i pel Pilón de Royas arriba al barranco de la Covonda per on continua amunt. Fins ací el traçat és quasi el mateix que l'antic camí d'Onda. Nosaltres ara seguirem la pista barranc amunt.
El barranc de la Covonda pren el nom de la Covonda o Cogonda, contracció de cueva honda, cova que trobem al començar a remuntar el barranc. Es tracta d'una profunda cova aprofitada per guardar ovelles, per tal que no es perderen cova endins una paret de pedra en delimita la sala d'entrada impedint el pas dels animals.


La Poza de la Umbría.

Antic pont sobre el riu de Millars.

Ara toca travessar el riu a gual. Per sort l'aigua no arriba ni a mitja canella.

El marfull tapa quasi completament la senda.

Fuita d'aigua del tunel de la central de Vallat.

Antic refugi de l'època de la construcció del tunel.

El Tormo des de la Umbría.

El camí sota el pinar de la Umbría.

Mas de la Umbría.

Camino de la Umbría.

Cirat i el Campero.


Presa de Vallat (o de Cirat) amb Cirat i el Campero al fons.


La presa des de la Piedra del Sabinar.


Pista de la Covonda.


La Covonda que és més fonda que no sembla a la foto.


No entrem a la cova i continuem amunt remuntant per la pista. La pista es podria fer llarga i pesada però el paisatge vegetal i mineral dels voltants del barranc fa que no siga gens avorrida. Encara que el pinar de pi blanc és el rei i senyor del paisatge en les ombries creixen carrasques ja fadrines que en algunes raconades ja són quasi tantes com pins. Per la banda de llevant un allargat cingle calcari tanca el barranc mentre que al seu fons es distingeix el rodeno. De l'altra banda s'alça la Muela de la Noguerica tancada per un cingle calcari.
La pista que xafem és ampla i presenta trams formigonats per evitar l'erosió. Puja sense grans desnivells però de manera continua fins que arribem prop de la fuente de los Guerreros on hi ha un tram ben pla que pren el nom de Planes.
Arribem a la font on hi ha una bassa d'incendis que en recull l'aigua i un abeurador per als animals. Per dalt de la font mou la pista de la Umbría que recorre tota la Umbría de Peñalba i Peña Blanca fins que baixa al riu per davant del Tormo. Esta és una bona opció de retallar la ruta però hui no toca xafar tanta pista i, a més, ens espera un bonic tram pel pinar de Jaramacil fins al corral de los Muertos.
Deixant enrere el pla la pista comença a pujar fent grans voltes entre el pinar de Jaramacil. Es tracta d'un monte comunal on s'ha conservat un pinar madur de pi rodeno amb algunes sureres que ens recorden que estem a la vora de la serra d'Espadà. Anem pujant fent revoltes però atents a buscar el punt on se'n desviava l'antic camí al corral de los Muertos, ara simplement un senderol poc visible, amb l'única referència del mapa d'El tossal cartografies i un track antic de Jose Tomàs busquem el punt on enllaçar amb l'antic camí que ens portarà al corral travessant el pinar.
Després d'un parell de proves trobem el corriol, marcat amb fites, que ens porta camp a través sota el pinar de rodeno seguint més o menys l'antic camí.
El pinar de Jara Macil presenta alguns exemplars notables, sobretot en la part més baixa que va escapar al gran incendi del 1994 que va cremar bona part de la serra d'Espadà. La part alta va estar afectada pel foc i ací els pins més joves pugnen per créixer amb les carrasques i algun roure.
Travessem el pinar buscant el vell camí i finalment en trobem les restes, aprofitades per a traure pins després de l'incendi i pel carril traçat arribem al collado on s'alça el corral de los Muertos.
El corral de los Muertos era un dels llocs que estava a la llista de pendents. En principi per la història què hi ha darrere del topònim i que recull Ángel Sorlí:

"según cuentan las crónicas, cincuenta nacionales de Cirat se emboscaron en el Corral y sorprendieron a uno de esos grupos, causándoles cuatro muertos y un herido al que cogieron prisionero. La noticia del enfrentamiento corrió como la pólvora entre las fi las carlistas y de ahí surgió el nombre actual del corral de los Muertos." (Sorlí, 2011)
El lloc triat no és casual, el corral s'hi troba a un ample collado que domina els voltants. Només el Morrón de Peñalba es troba per dalt però massa lluny per a les armes de foc de l'època. A més és un punt de pas estratègic doncs ací es creuen el camí d'Aragón a Onda per Cirat i el de Ludiente (i el ducat de Villahermosa) a Segorbe.
Cal recordar que els ducs de Villahermosa eren també ducs de Segorbe i que allí estaven els administradors principals del duc. També Segorbe era la capital eclesiàstica de la vall del Millars i on cali anar a aclarir temes judicials i administratius.
De l'altra banda el camí que des de la part alta de la vall del Millars i del Villahermosa i del sud d'Aragó baixava cap a la Plana no seguia el riu sinó que se'n desviava a partir de Cirat per a arribar a Onda per Fuentes i Ayódar. Una alternativa pot ser més fàcil i segur més curta que baixar pel riu de Millars.
Del corral de los Muertos només se'n conserven tres de les quatre parets en un estat acceptable. La resta, sostre, murs interiors i demés, es troba totalment assolat. De tota manera sorprèn trobar espitlleres als murs del corral que mostren que va ser usat com a fortificació per a defensar el pas.

Pista de la Covonda.

El barranco de la Covonda.

La Muela de la Noguerica.

Bosc de pi blanc entreverat de carrasques als peus del cingle de los corrales de la Pieza.

Arribant a Planes.

Camino del corral de los Muertos.

Peñalba.

Arribant al corral de los Muertos. Al fons la Noguerica i el Campero.

Vista des del corral de los Muertos cap a Macasta i el cor de la Serra d'Espadà.

El corral de los Muertos.

Després del breu descans al corral toca continuar camí abans que el sol, que ja crema, aprete massa.
Des del corral de los Muertos es pot continuar cap al sud pel Pas real d'Aragó a Onda (pas ramader de primer ordre) per on ara passa una pista cap a Macasta i també cap a llevant seguint el camino de Cirat a Onda que ara és una pista que serà el que seguirem. Cap al nord movien dos camins més: la continuació del Pas real d'Aragó a Onda que baixava a Cirat, i el de Ludiente a Segorbe que baixava al Tormo. Estos dos darrers estan actualment tapats de malea i és llàstima perquè la seua recuperació obriria la porta a una gran varietat de rutes tant des de Cirat o el Tormo com des de Fuentes o Torrechiva.
Baixem per la pista que mou cap a llevant, continuació del camí que portàvem travessant el Jara Macil. Entre matollar i pinar jove baixem al Llano de Zailes. Es tracta d'una antiga vall que continuava cap al riu de Millars pel barranco de la Higuera però que la erosió remuntant del río Chico ha capturat quedant separat de l'anterior pel collado del Mojonet (Sancho, 1989).
Al Llano deixem a la dreta la pista que segueix la direcció del camino de Onda, que busca el corral de Zailes per on traspon cap a la Masada el vell camí. Nosaltres seguirem per una pista a l'esquerra que segueix el barranco de Macasta de prop però no per la mateixa vora. De l'altra banda ens queda el Alto de Zailes per on també passa una senda recuperada per l'ajuntament de Fuentes. De la nostra esquerra queda Peñalba que destaca pel seu ressalt calcari al cim que li dóna nom i més endavant la Loma de Molletes.
Quan acaba la pista continua una senda netejada de l'any passat que se'n separa del barranco de Macasta que s'engorja a buscar las Clochas en una sèrie de meandres encaixats. Eixa seria una bona opció per baixar, més aventurera que la que seguirem, pujant per la senda a prendre altura sota la Loma de Molletes abans de fer una vertiginosa baixada al recte a buscar el barranco de las Clochas.
El sol ja pica i en tot este tram els arbres són entre escassos i inexistents. Un coscollar espès ens envolta i ens fa desistir de fer una drecera camp a través a buscar la Peña Blanca (a l'hivern amb temps i pantaló llarg ho haguerem intentat). Així que ens toca baixar al barranco de las Clochas on entra una pista a uns bancals d'ametlers i oliveres treballats. Des d'ací enllacem amb una altra pista que coincideix ací amb un altre camí antic: el de Fuentes al Tormo, i que seguirem pujant al collado del Mojonet.
Travessant un pinar jove que creix massa espès després de l'incendi del 94 arribem al collado del Mojonet on ens sorprèn trobar una parella que baixen corrents de Peña Blanca. No sol passar molta gent per ací i és reconfortant vore que no som els únics bojos que ens estem torrant al sol del migdia enmig de les muntanyes.

Peñalba des del Llano de Zailes.

Senda pujant a la Loma de Molletes.

La Loma de Molletes.

Torrechiva des de la Loma de Molletes.

Baixant a las Clochas.


Barranco de las Clochas.

Pista al Mojonet.

Collado del Mojonet.
Des del collado del Mojonet baixa un camí pel barranco del Higueral a Torrechiva que forma part de les rutes proposades per l'ajuntament de Torrechiva. Nosaltres però no el seguirem sinó que continuarem pel vell camí de Fuentes al Tormo que mou amunt per l'esquerra del coll.
El camí està un poc tapat pel poc ús però és fàcil de seguir i no presenta cap complicació. Puja per la partida del Mojonet cap a la Peña Blanca travessant unes vessants cobertes de coscoll fruit de la deforestació i els incendis que han acabat amb el pinar que hi havia dècades enrere. Només en alguns rodals els pins tornen a créixer però sense formar un bosc pròpiament dit. Mirant la part positiva la falta d'arbres ens permet disfrutar sense problemes d'unes vistes magnífiques sobre el riu de Millars amb Torrechiva a la seua vora i el Cañon del Azud aigües avall.
Pugem cap a la Peña Blanca i quan ja quasi estem a dalt ens toca aturar-nos a l'ombra d'uns pinets. La pujada al sol en les hores de més calor fa que esta siga la part més dura de la ruta.
Després del breu descans continuem ja per la part més alta fins que la senda aboca a una pista forestal poc transitada.  Seguim ara la pista per la dreta passant per sota de la Peña Blanca. El vell camí del Tormo seguia per l'esquerra per on continua la pista però com no sabem si encara es pot passar preferim assegurar i baixar per un lloc per on ja vam passar fa uns anys per a pujar a la Peña Blanca. Ara ens toca fer una llarga tirada de pista però per sort és tot avall i conforme baixem els pins es fan més alts i espessos i ens donen un poc d'ombra que ja s'agraeix.
La pista fa la volta per l'est a la Peña Blanca per a girar i baixar per la banda nord cap al riu. Arribem a un encreuament on per l'esquerra ve el ramal de pista que hem deixat abans i que es veu molt perdut, almenys per a passar cotxes encara que és possible que es puga passar a peu. Per ell es passa per la fuente del Costur.
Just en l'encreuament hi ha la fuente Nueva, d'on cau un rajolí d'aigua que filtra entre la terra.
A partir d'ací la pista baixa amb forta pendent cap al nord fins que enllaça amb una altra pista que planeja. Cal seguir-la a l'esquerra uns metres fins que enllaça amb la pista de la Umbría que comença a Planes. Ara la seguirem per la dreta de baixada al riu.
La pista baixa entre el pinar madur que es va escapar del foc que ha visitat estes partides més d'una vegada en les darreres dècades. Baixem fent voltes i revoltes i se'ns fa llarg el tros que hi ha fins que arribem al riu.
Finalment arribem al riu de Millars i l'hem de travessar a gual o per una passera improvisada amb pedres i quasi tots triem passar a gual per tal de refrescar-nos els peus en l'aigua fresca del riu que falta ens fa.
Ja estem prop del final i només hem de seguir per la vora del riu amunt, passant per davant de la Huerta del Molino del Tormo abans de desviar-nos per a entrar a la Poza de la Umbría on estem ja desitjant arribar per entrar a l'aigua. I és entrar a l'aigua fresca de la Poza i anar-se'n tota la calor del camí i part del cansament.


El camino de Fuentes al Tormo.

La Peña Blanca amb Penyagolosa al fons.

Torrechiva i Toga des de la Peña Blanca.

Pista de la Peña Blanca.


Baixant cap al riu de Millars amb el Tormo al davant.

Fuente Nueva.

Pista de la Umbría.

Refrescant-nos els peus al passar a gual el Millars.

Camí per vora riu.




Ací està el track:


Powered by Wikiloc

I ací altres rutes que comparteixen part del recorregut:

Vuelta a la Umbría i barranco de las Salinas
Entre Fuentes i Torrechiva: pel collado del Olmo, el Mojonet i Zailes
De Torrechiva a Peña Blanca i tornada pel barranco de la Higuera
del Tormo al Collado Blanco
Cirat - macasta - cirat


Més informació:



dissabte, 20 de juny de 2020

DEL CASTILLO A LA HOYA NAO SEGUINT LES BRIGADES DE NETEJA

La setmana passada ja vam estar xafant els vells camins del Castillo netejats recentment però com sovint passa quan passes per un camí en veus d'altres que queden pendents de xafar i hui amb l'excusa d'esmorzar al Castillo hem vingut a coneixer-los (o era al revés?).
Així que ben d'hora hem eixit del Castillo pel camí de Llucena que ens porta fins al Colladico. En estos darrers anys hem passat per este camí tantes vegades que ja sembla un vell conegut. Travessem un arc a la vora de l'església que ens porta als afores del poble des d'on mou el camí que puja planer per dalt del barranco del Colladico. Un bosquet d'orons i roures ens acompanya en l'ombria fins que el deixem enrere un poc abans d'eixir a la carretera al mas de las Picas.
Ací mateix se'n separa per la dreta el camino de Roque Chiva per on tornarem però ara seguim uns metres per la carretera i només passar el mas de las Picas retrobem el vell camí que baixa continuant per sota la carretera uns metres més fins que travessa el barranc i puja a l'empalme de la carretera de Villahermosa.
Travessem esta i continuem pel traçat de la carretera vella, ara abandonat, passant sota el mas del Colladico i quan tornem a eixir a la carretera de Llucena la travessem i també el barranc pujant recte per un pinar seguint el Paso del Plano Royo.
Este camí no està molt net però el fet que encara passen sovint les ovelles fa que es puga pujar sense dificultat. Entre les parets del pas puja un camí de ferradura que fa voltes per a salvar la pendent i mirem de seguir-lo sempre que podem, almenys fins que arribem a dalt de la lloma quan el pinar deixa pas a un romeral amb pins. Ens trobem a un ample descansador d'animals del Plano Royo que hem de travessar de part a part fins a enllaçar amb el Paso de la Granella al mas Quemao per on passa també el camino de Ludiente a Penyagolosa.
Travessem el descansador i arribem a la pista que passa pel mateix lloc on anava l'antic camí de Ludiente i el pas ramader.
Ací arriben també un parell d'assagadors més per on ara hi ha dos carrils de cotxe. Ací cal estar atents perquè la nostra ruta farà un 8 anant pel carril del nord o Paso de los Terreros Blancos i tornant pel del sud o Paso de la Balsa del Plano Royo.
Així que travessem la pista i continuem per un carril que va directament a ponent per on passa un carril de cotxe que acaba en unes carrasques truferes. Per dalt del bancal de carrasques hi ha un nou encreuament de camins: recte puja el Paso de los Terreros Blancos a la carretera de Llucena però nosaltres seguirem per la dreta per on va el Paso del Remolcador i també el camí del mas de Montoliu. Este camí l'han netejat recentment les brigades i és fàcil de seguir.
Baixant per ell ens trobem a un grupet que puja i ens sorprèn perquè no és molt freqüentat i menys a les 9 del matí. Es tracta d'un grup d'amics d'Araia que pugen a esmorzar al Castillo. Han eixit a les sis d'Araia i a hora d'esmorzar pensen estar ja al Castillo i pel pas que porten no faran tard.
Nosaltres continuem en direcció contrària cap al mas de Montoliu baixant cap a la capçalera del barranco Hondo que des d'ací condueix l'aigua fins al riu Villahermosa confluint amb este als peus del Castillo del Buey Negro en un paratge espectacular. Ací però tan sols és un barranquet menut amb alguns bancals plantats de carrasques a la vora.
El camí de ferradura es converteix en una pista d'accés per a cotxes a partir dels bancals i ens toca travessar una portera entrant a les terres del mas de Montoliu. Travessem un tros de pinar i eixim als bancals del mas de Montolío deixant a la vora del camí el Masico de Montolío.
Travessem els bancals treballats entre els quals encara queda algun roure fins que trobem una altra portera. Ací trobem també al senyor Martín, veí del mas i què tot i no viure de continu l'hem trobat més d'una vegada per ací. Ens explica un poc la vida del mas i els camins que arribaven i també ens confirma alguns dels topònims dels voltants.


El Castillo de Villamalefa.

Portal que dóna accés al camino de Lucena.

El Colladico des de l'eixida del Castillo.

Camí vell de Llucena.

La fuente las Picas.

El Colladico fent honor al topònim.



El Plano Royo.

Penyagolosa des del Plano Royo.

Paso de los Terreros Blancos.

Camino del mas de Montolío.

El Barranco Hondo amb el mas de Montolío a l'esquerra i el pinar de Roque Chiva a la dreta.

Fuente del mas de Montolío.

Ens estaríem més estona xerrant amb el sino Martín però hem de continuar camí. Dalt de la portera hi ha la fuente del mas de Montolío. Travessem la pista que des del port del Remolcador baixa a les cases del mas i en seguim una que passa per la vora d'unes antigues pallisses assolades i enfila amunt pels bancals de dalt.
Tot al voltant del mas els vells bancals encara es conserven treballats, molts d'ells ara plantats de carrasques truferes, gràcies a l'esforç dels antics veïns que encara que ja no viuen no han abandonat del tot el mas.
La pista ens porta entre els bancals fins que acaben. Ací trobem una cadena que en talla el pas i passant de l'altra banda els bancals deixen pas a un bosquet de roures que creix a l'ombria sobre un terreny margós.
Pugem entre la rourera que ens acompanya fins que arribem al capoll d'una ampla lloma o, més bé un pla, que per la Pinilla s'allarga fins al Remolcador. Ací els roures deixen pas a un matollar clapejat de pins i carrasques. Continuem per la pista que passa per la vora d'uns bancals encara treballats i que ens porta a una pista més important, la pista de la Hoya Nao traçada sobre l'assagador del mateix nom que baixa cap a la Hoya Nao.
Baixem ara per la pista que corre per l'assagador deixant a l'esquerra les dos cases del mas de la Cantera que ja comencen a assolar-se. L'assagador baixa recte cap al sud-est amb la mar al fons però la pista en un moment donat se'n separa per a baixar fent una volta cap a ponent passant per dalt de la Cueva Voltà cap a on baixava antigament un pas ara perdut. Els pins es fan dominants conforme baixem però sense acabar de formar un pinar espès.
Descartem una pista a la dreta que baixa cap a la Cueva Voltà i continuem per l'esquerra cap al mas de la Hoya Nao o del Gallo. A l'arribar al mas abandonem la pista que continua cap a la Foia de la Nou de Llucena on enllaça amb el Pas Real d'Aragó, i baixem al mas per l'entrador que li dóna accés, tallat amb una cadena.
Al mas de la Hoya Nao  van arribar a haver una dotzena de cases però ara només un parell no han caigut, i només una està arreglada i allí trobem una parella que puja en cap de setmana. Els saludem sense entretindre'ns per no molestar-los i continuem pel camí de ferradura que també s'ha netejat i que passa just per davant del mas.
El camí transcorre per dins del pinar. Travessa la capçalera del barranco de la Hoya Nao i planeja sota els pins fins que arriba a la pista de la Cueva Voltà (que havíem deixat abans). Ara ens tocarà seguir la pista a l'esquerra doncs el vell camí que baixava recte no s'ha netejat.
La pista baixa cap al mas de Ginés que queda a l'esquerra. Ací enllacem amb el vell camí del Castillo a Ribesalbes (i a la Plana) que pel mas del Pozo, el masico Chiva i el mas de Ginés enllaçava amb el Pas Real d'Aragó que comença en Ribesalbes. Ara el tram entre el mas de Ginés i la Foia de la Nou està tapat i el tram del masico Chiva es troba perdut mentre que la resta s'ha convertit en pista forestal llevat del tros de camí des del mas del Pozo al Castillo.
Nosaltres seguirem el vell camí, ara pista, fins a la Cueva Voltà i caminant per ell podrem disfrutar de magnífiques vistes sobre el barranco Hondo que ens queda a l'esquerra.
El barranco Hondo fa ací ja honor al seu nom doncs corre molt fondo entre el Cabezo Royo i el Morrón Royo a buscar el terme de Ludiente. Nosaltres passem per dalt i distingim de l'altra banda el mas del Barranco on travessa el vell camí, també recuperat, un poc abans d'arribar a la Cueva Voltà.
Arribem així a la  Cueva Voltà que dóna nom a tota la partida. La cova no és tal sinó més bé una balma gran, oberta en un anticlinal on a l'haver-se buidat els estrats centrals han format la cova. Els estrats superiors li fan de volta d'ací el nom. Sent de fàcil accés i situada a la vora d'un camí important ha esdevingut una fita reconeguda dins del paisatge d'esta part del terme.


El Pinar de Roque Chiva des de Montolío.

El mas de Montoliu.

Pista del mas de Montolío a la Pinilla.

Paso de la Hoya Nao.

Mas de la Cantera.

El barranco Hondo i el mas de Peris.

El mas de la Hoya Nao.

Camino de la Hoya Nao.

Pista al mas de Ginés.

El mas del Barranco.

Camino del mas del Barranco.

El Masico Chiva i el Pinar de Roque Chiva.

La Cueva Voltà des de dins.

La Cueva Voltà des de fora.

Deixem enrere la Cueva Voltà i continuem camí avant per la pista que se'n separa del vell camí de Ribesalbes que travessa el barranco Hondo per a pujar pel Masico de Chiva cap a la Loma del mas de la Loma (davant del mas del Pozo). La pista també puja però fent molta més volta i passant pel mas de Peris.
Ací trobem un bosc molt interessant on el pinar s'alterna amb carrasques a les parts més seques i roures a les zones més fresques, sobretot on la pedra calar deixa pas als gresos que afloren d'ací i d'allà. Conforme remuntem el barranc a més el bosc es fa més espès i en la seua capçalera ho domina pràcticament tot llevat dels voltants del mas de Peris on els bancals treballats destaquen entre la verdor del bosc formant un veritable tallafocs que impedeix el pas del foc.
Pujant per la pista deixem a la dreta una altra pista tallada per una cadena que puja cap al mas de Montolío. Baixar per ella seria una manera de retallar la ruta.
Uns dos-cents metres més avant hi ha un enforcall de barrancs, del nord ve el barranco Hondo mentre que de ponent en baixa un altre entre el pinar de Roque Chiva i el del mas de Peris. La pista travessa els barrancs i puja cap al mas de Peris però nosaltres no la seguirem. Entre els dos barrancs puja el Paso del Pinar de Roque Chiva i també un antic camí que va al mas. Una fita que vam ficar l'última vegada que vam passar en marca l'accés.
Pugem pel Paso del Pinar de Roque Chiva, en un primer moment sense camí clar fins que trobem un parell de grans fites que marquen el centre del pas ramader. A partir d'ací la traça del camí i el pas està més clara, delimitada per parets que corren cap a ponent sota el pinar.
El pinar de Roque Chiva s'estén per la vessant est i sud d'un tossalet a la vora del mas del mateix nom i es tracta d'un pinar madur de pi rodeno amb molt poc sotabosc que creix sobre gresos grisos. El pas ramader que seguim el travessa d'est a oest i enllaça amb un altre pas ramader més important, el que des de la Granella enllaça amb el Pas Real d'Aragó que puja cap a Penyagolosa.
Arribem a un punt on el vell camí i el pas se'n separen. El pas puja primer cap a ponent per enllaçar amb el Pas de la Granella i girar a llevant mentre que el camí puja recte i triem este per a continuar amunt.
El pinar està net de sotabosc però les nevades dels últims anys han fet caure molts pins i alguns d'ells travessen el camí i malgrat que provem d'anar retirant els més menuts en d'altres toca fer la volta per a salvar-los.
Arribem al punt on s'encreua el camí amb el Pas de la Granella i decidim continuar pel pas cap a la dreta. El camí continua recte i és el trajecte més curt però com que vam passar la setmana passada toca fer una ruta diferent.
Pugem pel Pas fins a un collet. Ací se'n separa un nou pas ramader per l'esquerra que pel colmo del Pinar enllaça amb el camí de ferradura. Deixem doncs el Paso de la Granella que continua avall pel Pinar i continuem per dalt entre les parets que delimiten les finques en què s'ha partit el pinar.
El passet enllaça amb el camí de ferradura just on arriben a una pista oberta per a entrar a uns bancals. Cal seguir ací per la dreta al mas de Roque Chiva que es troba a pocs metres. Més o menys en este punt també baixa el camino del mas de Montolío, ara quasi totalment perdut i que anava de Roque Chiva al mas de Montolío per la vora del Pinar i travessant el barranco Hondo.
Arribats a vista de les primeres cases de Roque Chiva no continuarem cap a elles. Cap al nord mou un ample caminal entre carrasquissos, un perdut entrador a uns bancals que s'ha netejat fa ben poc i per on hem de continuar el camí. (si vulguerem recurtar el camí només caldria continuar per la pista que passa per Roque Chiva cap a la fuente de la Tejería).
L'entrador que seguim travessa una lloma on dominen les carrasques i quan gira a la dreta a buscar uns vells bancals on acaba hem de seguir a l'esquerra el camí recentment netejat. Per dalt dels bancals i fins ací passa el Paso de la Granella al mas Quemao que hem abandonat dins del Pinar de Roque Chiva. El Paso continua cap a ponent però nosaltres seguirem des d'ací un pas ramader menor que se'n desvia per a pujar al Plano Royo passant per la fuente de Juan Roya i la Balsa del Plano Royo, és a dir, una variant per tal de poder dur a beure els animals.
S'ha netejat el vell camí de ferradura traçat alhora que el pas ramader i per on els veïns de Roque Chiva s'arrimaven a la font per tal d'agafar aigua, i és que al mas de Roque Chiva no hi ha font, la més propera és la de la Tejería a mig quilòmetre de camí planer, però la de Juan Roya no està molt més lluny i, com veiem a l'arribar, disposa d'un safareig per llavar la roba.
La font es troba a un barranquet que davalla cap al barranco Hondo. L'ombria que hem travessat per arribar està coberta de pins i de l'altra banda veiem el camí que hem seguit d'anada al mas de Montolío. La font, situada al bell mig del barranc, és de pou i l'aigua que naix es recull en unes piques de pedra que passen a un safareig per a finalment omplir una bassa de reg. Esta és la solució habitual per aprofitar l'aigua a les fonts de muntanya.
De la font amunt el camí fa un parell de voltes sota el pinar per tal de guanyar altura abans d'abocar a una pista que voreja els bancals del Plano Royo. Entre els bancals trobem la Balsa del Plano Royo, bon lloc per a abeurar animals però on ara hi ha el que sembla un senglar ofegat.
Deixem enrere la Balsa i arribem a l'encreuament d'assegadors per on ja hem passat a l'anada tancant el primer dels dos cercles del 8.


Pista del mas de Peris.

Fita a l'inici del camino de Roque Chiva.

El Pinar de Roque Chiva.

Paso de la Granella al Mas Quemao.

El mas de Montolío des del Pinar de Roque Chiva.

Alto del Pinar de Roque Chiva.

El mas de Roque Chiva.

Paso de la Balsa del Plano Royo.

Tram recuperat del camí.

Fuente Juan Roya.

Balsa del Plano Royo.

Des del Plano Royo continuem ara pel Paso de la Granella cap al sud. Ací coincideix amb el camino de Ludiente a Sant Joan de Penyagolosa per on els veïns de Ludiente pujaven a Sant Joan de romeria fins a principis del segle XX juntament amb els del Castillo que se'ls unien al mas Quemao. Ara el vell camí coincideix amb la pista que entra a Roque Chiva i per ella caminem, deixant al capoll de la lloma el Paso de la Granella que continua per l'esquerra (tapat). Només uns metres avant i quan comença a baixar el camí i pista se'n separen. La pista continua cap a Roque Chiva i el camí baixa recte a la fuente de la Tejería i serà este el camí a seguir.
Baixem cap a la font situada en una ampla "cañada" entre dos serretes i ocupada per bancals de cultiu. De la banda de la solana hi ha el mas de Roque Chiva en un extrem i el mas del Prado al mig, de la part de l'ombria no trobem masos i és per ahí per on passa el camino del mas de Montolío al Castillo (o de Roque Chiva) que s'agafa just per dalt de la fuente de la Tejería.
Deixem doncs la pista que continua cap al sud i girem ara a ponent pel vell camí també recuperat que passa entre els antics bancals on ara creixen les carrasques.
El camí discorre per l'ombria del mas Royo, entre antics bancals ara colonitzats per les carrasques. Per la dreta queda un ample fondal on els grans bancals de Roque Chiva deixen pas als del mas del Prado cap a on continua un braç del camí molt tapat. Continuem avant per esta zona on l'herba creix verda i alta i passem entre parets de bancals encara cuidats deixant a la vora del camí una fonteta encastada a la paret d'un bancal i un poc més avant arribem a un entrador que baixa fins als bancals des del mas Royo. Fins ara sempre que havíem seguit este camí havíem continuat cap al Castillo pel mas Royo i eixa era la nostra intenció hui però veiem que han netejat i recuperat també el vell camí que continuava recte baixant a buscar directament el Castillo així que no ens ho pensem gens i continuem avant xafant un camí que desconeixíem.
Continuem cent metres pel vell camí de ferradura que planeja fins que trobem un encreuament amb un assagador. Per l'esquerra puja al mas Royo mentre que per la dreta, i també net, baixa cap al Colladico. Nosaltres ací seguim recte per un camí que comença a baixar cap a la carretera de Llucena, molt avall sota nostre, i on de seguida veiem al davant les cases del Castillo.
El camí baixa directament cap al mas de las Picas, vora la carretera, fent voltes i més voltes per a salvar un desnivell de prop de 70 metres en uns altres tants en poc més de cent en línia recta. Ací el camí vell s'havia perdut totalment sota un argilagar que tot ho tapava i ha calgut un gran esforç per a recuperar-ne el vell caixer tan ben traçat.
Arribem al mas de las Picas i ací enllacem amb el camino de Lucena que passa quasi paral·lel a la carretera i per ell baixem cap al Castillo. Es tracta d'un camí ample i planer que travessa un bonic bosquet de roures i orons que creix a l'ombria i que ens porta a la part del darrere de l'església entrant finalment al poble per un arc sota les cases.
Només ens queda travessar el poble fins a l'altre extrem on hem aparcat i des d'on hem començat a caminar per completar una més que interessant volta pels camins recuperats del Castillo.


Camino de Ludiente a Sant Joan.

Bancals de Roque Chiva.

Fuente de la Tejería.

El mas del Prado.

Camino de Roque Chiva.

Bancals del mas de Royo.

Penyagolosa des del mas de Royo.



El Castillo apareix davant nostre.

Baixant al mas de las Picas.

El Castillo des del mas de las Picas.

Acabem així la ruta però no la jornada perquè ara ens toca un esmorzar-dinar com cal al bar del Castillo amb prou consistència per a recuperar tot el què hem cremat durant la ruta (i pot ser més). I a més tenim l'alegria de trobar a Julio Aguilera, explorador i recuperador de sendes de Ludiente que ha vingut també a dinar amb, entre d'altres, un amic que ha estat treballant amb les brigades de neteja del Castillo i ens conta l'esforç fet per a netejar alguns dels vells camins que es trobaven pràcticament desapareguts.
Quedem que ens informaran de la resta de camins recuperats per tal de xafar-los què és el que toca però això serà en un altre moment.





Ací està el track:

Powered by Wikiloc

I ací altres rutes que es complementen amb esta:

Del Castillo a Ludiente per camins oblidats i masos assolats
Circular al Castillo passant pel Remolcaor, el Mas Quemao, Cedraman i el Chorrador
Circular al Castillo pel Mas Quemao la Granella i el molino Bajo
Del Castillo a Zucaina pel mas d'Aguilar tornant per Cedraman 
De Llucena a Ludiente pel camí vell i tornant per la Granella i el camí de Foios
el Remolcaor - el Castillo - la Giraba - la Granella
el Castillo - la Granella - mas de Peris


Més informació:
  • Sancho Comins, José (1990)  Itinerarios por el Valle del Mijares. Ed. Universidad Alcalá de Henares i Caja Rural San José Almazora.
  •  Blanco Fernández de Caleya, Enrique (1989) Proposición de clasificación de las vias pecuárias de Castillo de Villamalefa  Generalitat Valenciana
  • (1909) Minuta del término municipal de Castillo de Villamalefa Ed. IGN