dissabte, 16 d’octubre de 2021

10 ANYS DEL BLOG


 Tal dia com hui de fa 10 anys es va celebrar la III trobada blogger senderista a Chóvar. L'event, ideat per Casiaventurilla, va reunir a un conjunt variat de senderistes que tenien blogs o els llegien. Jo vaig participar com a lector de blogs senderistes i, encoratjat per l'exemple d'ells vaig començar a redactar les entrades del present blog. D'això ja fa 10 anys i encara continua.

Han estat 10 anys de rutes i d'excursions, d'experiències i de coneixences, de caminades i ascensions, de muntanya i de plana,  en fi, 10 anys de senderisme en totes les seues versions i el que va començar sent una xicoteta crònica de la ruta amb una breu descripció de la mateixa va anar convertint-se quasi en una topoguia, amb aportacions sobre el paisatge natural i humà que trobem en cada ruta, així com una descripció toponímica dels camins i paratges que transita. 

És per això que la llargada de les entrades ha anat creixent al temps que s'ha escurçat la quantitat d'estes doncs, sovint, he passat més temps descrivint una ruta que realitzant-la. Però és el què té el mirar de fer les coses ben fetes. Eixa és una de les raons que cada vegada són menys les entrades al blog. L'altra és que si no faig una ruta totalment original i diferent no paga la pena de fer-ne una descripció que, en tot cas, no difereix molt d'una altra ruta ja descrita.

I què passarà a partir d'ara? Doncs la idea és no abandonar el blog però seleccionar encara més les entrades que s'hi pengen. Seguir en la línia que, inconscientment, he seguit els darrers anys de fer menys entrades però més detallades. També queda pendent per a quan dispose de més temps publicar un recull de rutes lineals realitzades fa quasi deu anys per al Servei d'Esports de Vila-real al llarg de la província de Castelló que complemente les ja publicades "30 rutes a peu per la Serra d'Espadà". En la mateixa línia està la idea de descriure els vells camins que unien els diferents pobles d'Espadà que hem anat xafant (i descrivint) al llarg dels anys, així com publicar més entrades d'informació general. Però els desitjos són uns i la realitat el temps la dirà.

 I per a no fer-ho més llarg vos deixe amb un recull de rutes que si bé no són les més populars, i segurament tampoc les millors, si que són especials per a mi per una o una altra raó.

 La Golosilla i los Rincones. Sota els cingles de Penyagolosa.

Segurament la ruta més espectacular que es pot fer al cim de pedra.


Volta a la Val d'Aran

No és la travessa que tinc en més gran record però va ser especial al ser l'única que he fet en solitari.

 

 

Crestes d'Espadà 1: de la Vilavella al coll de la Ibola

Segurament la ruta més dura que hi ha ressenyada al blog, sobretot pel desnivell acumulat... i es troba al costat de casa.

 

Cingles i barrancs de Ludiente

Possiblement la ruta més espectacular que es pot fer a l'Alto Mijares ... i això és dir molt. Encara que està pendent la repetició millorant-la.


El Cañon del Azud.

Al llarg d'estos anys hem fet moltes rutes "aquàtiques". Esta és la més aquàtica de totes.

 

Camins oblidats de la Serra d'Albarracín

Sovint hem anat a seguir camins oblidats o perduts, dels quals només s'hi troba la traça. De totes les rutes què hem fet buscant vells camins esta és de la què guarde més bon record, no tant pels paisatges sinó perquè va eixir exactament com l'havia dissenyada ... i no sol passar així.



Del Castillo a Zucaina

Una altra ruta espectacular per l'Alto Mijares, en esta ocasió al voltant de la vall que forma el riu Villahermosa entre el Castillo i Zucaina. N'hem fet unes quantes de rutes allí però esta té d'especial que és el resultat d'uns quants anys de recerca.


Penyagolosa per la canal Fàcil.

Amb la família n'hem fet un bon grapat d'excursions, de més fàcils a més difícils. Esta no és de les fàcils però sí de les més boniques i muntanyeres. I, com no, havia de ser a Penyagolosa.

De Noguera a Tramacastilla.

Acompanyant al Centre Excursionista de Vila-real hem anat tots els anys a Albarracín, i a d'altres llocs, esta no sé si és la més bonica però sí una de les que quedaran en la memòria per ser de les més aventureres.

 

Rapelant les Agulles de Santa Àgueda

En ocasions hem combinat el senderisme amb l'escalada però mai en una ruta tan espectacular com la travessa de les Agulles buscant sempre la màxima dificultat. Inigualable.

 

Raquetes al Pinar Ciego

Hem fet moltes rutes amb raquetes els darrers anys, segurament menys del què voldríem perquè cada vegada neva menys. De totes elles guarde un record inesborrable, alguna per molt dura i d'altres per la companyia o les vistes. Esta pot ser no és una de les millors però sí una bona mostra d'una ruta hivernal per la serra de Gúdar com les que solíem fer fa vint anys.

 

Els cinc mils d'Espadà.

I no podia faltar un clàssic, els cinc mils d'Espadà que hem fet quasi cada any. Només l'he descrita al blog una vegada per a no repetir encara què és una ruta per a repetir cada dany.

 

 Travessa pel Port

I per a finalitzar una ruta tan recent com plena de nostàlgia tornant a trepitjar els camins on ens vam iniciar en la muntanya fa quasi trenta anys que, ara com abans, són igual de màgics.


Espere que vos agrade la mostra.





dissabte, 9 d’octubre de 2021

BENAFIGOS: DE LA SELLA DEL RÒBOL AL RIU DE MONTLLEÓ PEL RÒBOL I L'HORTISELLA

Este estiu vam estar caminant pel riu de Montlleó des de Benafigos, i mirant rutes per la zona vaig vore un track de Miquelcorrecamins que semblava molt interessant; baixava per la Morranda fins al riu i pujava pel Ròbol. Com també indicava un altre usuari de wikiloc que l’havia penjat, era una ruta del Club de Muntanya de Benafigos i van aprofitar per acabar de netejar les sendes. De tota manera, buscant altres tracks n’hi havia un que no recomanava passar per estar el camí perdut i difícil de seguir. Però com això a nosaltres mai ens ha suposat un problema, allí que hem anat a comprovar-ho de primera mà.

Com que no sabíem l’estat del camí hem acabat deixant els cotxes a la Sella del Ròbol, a la vora de la pista que entra al Pla en Tossal (o Pla’n Tossal). Allí hi ha lloc per a un parell o tres de cotxes, però és més fàcil començar la ruta a l’entrador de l’Hortissella o a l’antic càmping de Benafigos.

Des d’allí cal pujar a buscar la part alta de la Sella, que té la forma de sella o selleta, unint els tossals de la Pedrenyera, per llevant, i el Morral de la Buitrera. De selles i selletes n’hi ha moltes i totes semblen tindre en comú que no arriben a la categoria de collado, que són més marcats i punt de pas més important.

El camí més xafat, i per on passa la CSP-115, continua per l’assagador del Pla en Tossal cap al Morral, però només pugem un poc ja trobem el camí del Ròbol que traspon la sella i baixa pel Ròbol al riu de Montlleó.

Només passar ja veiem el riu al fons de tot. De fet, quatre-cents metres més avall, què és el que haurem de baixar pel Ròbol. Per sort tenim davant un vell camí de ferradura netejat, encara que poc xafat, que baixa fent grans voltes per a salvar la pendent. Al vore-ho respirem més tranquils perquè no esperàvem trobar-nos un camí tan bo.

El camí baixa travessant el pinar que s’escampa Ròbol avall. La part alta la trobem coberta de pins blancs, que no es troben molt espessos, amb un sotabosc de peturrera (bruc d’hivern) que mostra les seues flors roses, romer i argelaga. Alguns ginebres, matisses i aladerns creixen entre els pins, molts d’ells de grans dimensions.

Conforme baixem la vegetació es fa més espessa i més fresca, apareixent espècies més exigents en humitat com l’arítjol, l’heura, el lligabosc i fins i tot el marfull que forma un rodal més espès al voltant del barranquet del Fondo del Ròbol.

Arribats al Fondo del Ròbol, davant queden els terrers del riu que formen la volta dels Pubills. Ací el camí continua riu avall, per la dreta i molt amunt encara del seu caixer. Travessa el barranc del Fondo del Ròbol en un tros especialment fresc i humit i continua paral·lel a l riu cap a la volta del Boqueró.

Seguint el camí netejat arribem a uns antics bancals d’oliveres, situats als peus dels pedregals que davallen de les penyes, on ens fugen unes cabres. Seguint per la vora arribem a un pas sota uns cingles. Ací a l’esquerra queda la volta del Boqueró, una de les moltes voltes que fa el riu de Montlleó quan s’obre pas camí del Pla de Meanes. Es tracta de profunds meandres encaixats en les roques juràssiques, molts d’ells reblits de materials terciaris que ha tornat a excavar el riu. En este cas es tracta d’un penyal calcari que volta el riu.

Baixem per la volta del Boqueró en una llarga diagonal cap al riu de Montlleó que, com sol ser habitual, baixa sec. Arribem al riu on una xicoteta fita de pedres marca el punt on connecta el camí, i ara cal seguir riu amunt un bon tros per a tornar a pujar cap a Benafigos pel camí del mas d’Escrig.

 

Benafigos des de la Sella del Ròbol.

Inici de la ruta a la pista de la Pedrenyera.

Pujant a la Sella ...

... i baixant pel Ròbol.

El riu de Montlleó al Fondo del Ròbol.


Terrers del riu de Montlleó a la volta dels Pobills.


Arribant al Montlleó per la volta del Boqueró.

Tot i no ser la part més espectacular del riu, el tram que remuntem és una bona mostra del paisatge que envolta el Montlleó. Un territori feréstec, allunyat dels pobles i on ja només trobem restes del paisatge humanitzat que hi va haver en altres temps. De fet en esta part del riu no hi va arribar a haver ni masos, simplement algunes casetes per a viure temporalment que, a l’època de major pressió demogràfica van passar a ser habitatges permanents.

Remuntem el riu passant pel Racó del Morral Redó, la part contrària a la volta del Boqueró, situat als peus del Morral Redó, ja dins del terme de Culla. I és que el riu de Montlleó fa ací de frontera entre Culla i Benafigos.

Riu amunt a la volta del Boqueró, dins el terme de Benafigos, li succeeix la volta dels Pobills, formada per material d’al·luvió. Ací el riu s’obre pas entre terrers o parets de terra formades pels sediments acumulats en eres passades.

Caminar pel riu sempre és incòmode a causa de la grava, menuda o gran, que cansa i dificulta el pas, però buscant sempre les parts més dures i més planes avancem a bon ritme passant als peus del Ròbol i completant la volta. Quan ja estem a l’altre costat trobem les restes d’una vella pista que puja cap a la volta dels Pobills. Com tenim temps decidim pujar-hi a fer una ullada perquè per ací baixava un antic camí des del mas de les Roques de Llaó de Culla.

La pista, igual que la resta de pistes que hi havia al riu, està completament en dessús de fa anys. Les continues riuades obliguen a passar una màquina per a recuperar-les quasi cada any, i des de que es van abandonar els olivars que es plantaven a les voltes ja no ho fa ningú de manera que l’accés motoritzat és difícil i pocs són els que s’aventuren per estos paratges.

Pugem per la pista que el temps està convertint en senda i arribem a dalt de la volta on encara el pinar no ha engolit els antics olivars. Passem per dalt d’ells fins a les Casetes dels Pobills, totalment assolades on només queden les parets i les restes d’un trull. L’aljub, que hi ha a la vora, encara està en bon estat i té aigua.

Per la vora de l’aljub puja el vell camí de Culla i, per a sorpresa nostra, s’ha netejat recentment. Hui no és dia de pujar-hi, però tocarà tornar un altre dia per a conèixer-lo.

Descansem una estona al cara-sol i continuem camí tornant a baixar al riu. Encara ens toca continuar remuntant riu amunt un llarg tros.

Passem als peus de la Roca de la Sobalma, que mostra una impressionant falla, i per davant de la Ribassada abans de fer la volta de Miquelon, una més i no serà l’última. Ací anem trobant les restes d’una pista que resseguia el riu i que ara es troba completament perduda. Nosaltres la seguim perquè ens estalvia caminar pels còdols i perquè retalla, encara que poc, les voltes.

Retallem així la volta de Gori des d’on, en teoria, abans hi havia una pista que pujava cap al camí del mas d’Escrig, però per més que mirem no la trobem, així que hem de seguir riu amunt un tros més que no ens pensàvem fent també la volta de Rasina.

Quan estem ja quasi als peus del Cingle Verd trobem la pista del Riu, que baixa des de l’ermita de l’Hortissella de Benafigos i per on encara es pot baixar amb cotxe. És un dels pocs punts d’accés amb vehicle al riu de Montlleó.

El riu de Montlleó. El Racó del Morral Redó.

Xops al llit del riu.

Bancals dels Pobills.

Aljub a les Casetes dels Pobills.

El Ròbol i la Selleta des de la Volta dels Pobills.

Roca de la Sobalma.

El Cingle Verd trau el cap per dalt del Montlleó.


La Roca de Penyacalba i el Cingle Verd.

Agafant la pista del riu cap a l'Hortissella.

El riu de Montlleó té el seu origen al Puerto, ja en terres d’Aragó, i corre durant molts quilòmetres cap al nord entre Vistabella i Mosquerola, fent de frontera entre Aragó i València abans de girar cap a llevant separant els termes de Vistabella i Vilafranca primer, i Vistabella i Benassal fins al riu Sec. Posteriorment continua separant els termes de Vistabella i Culla fins al Forcall del riu des d’on separa els termes de Culla i Benafigos, fins que ix de les muntanyes per obrir-se al Pla de Meanes. Al llarg de tot este recorregut el riu forma una vall fonda i estreta on el riu, habitualment sec, s’obre pas formant meandres encaixats. El riu va enfonsant-se quasi des del seu naixement i a l’altura de l’Estrella ja cal salvar un desnivell de 300 metres entre els cims de banda i banda, però on el desnivell és més pronunciat és al lloc on ens trobem on, entre el Cingle Verd i el caixer del riu hi ha un salt de quasi 600 metres en tan sols quilòmetre i mig.

Ací eixim finalment del riu i continuem amunt per la pista que corre sota un espès pinar, pinar que cobreix tots els vessants del riu que no ocupen els cingles i penyes. La pista enllaça amb una variant que baixa cap a la Penya Calba per on vam pujar fa un parell de mesos. Hui també seguim pista amunt fins que arribem a un trencall a l’esquerra. Ací hi ha una calera vora un gran ginebre. Si seguirem pista amunt en menys d’un quilòmetre arribaríem al Pou de Manuel, per on baixa el camí de Culla al riu. Nosaltres seguirem a l’esquerra entrant cap a la Casassa que es troba assolada a pocs metres del camí. Passada esta la pista s’estreta i es converteix en senda que volta un poc per a salvar el barranc de la Foia abans de començar a baixar cap al riu pel tossal de la Vinya, una de tantes voltes que fa este. Baixem quasi cent metres fins que, després de travessar el barranc de l’Hortissella, enllacem amb el vell camí de ferradura que puja al mas d’Escrig. La senda es troba molt xafada i clara, no debades per ací passa la CSP-115 entre Benafigos i Culla.

El camí cal prendre-se’l amb calma doncs ens queden encara 500 metres de desnivell per a arribar al mas d’Escrig. Per sort el camí és còmode i ben traçat, fent voltes i revoltes entre el pinar que, de tant en tant, ens descobreix panoràmiques magnífiques sobre el riu de Montlleó i les muntanyes que l’envolten. Així conforme pugem anem distingint el Cingle Verd i la Penyacabla, cap al nord, així com també la Lloma de Benafigos de l’altra banda del riu; riu avall podem vore les Roques de Llaó de la banda de Culla i el Fondo del Ròbol i la Morranda d’esta banda.

Quan ja estem prop del mas d’Escrig eixim del pinar i enfilem un llomet pelat que ens portarà a les cases del mas. Passem pel davant de les cases que formen un carrer. Poques cases conserven la teulada, la majoria ja estan completament a terra però encara es veu que va ser una masada gran i important. Al darrere del mas hi ha la foia del mas d’Escrig on estan els bancals i la font que expliquen l’existència d’un mas en este lloc. Al davant queda el Ròbol, per on hem baixat al riu.

Al mas baixa i a la Foia del Mas d’Escrig baixa una pista des del camí de l’Hortissella. Nosaltres la seguirem de baixada cap a la foia. El camí ens porta per baix dels bancals treballats i la pista acaba a la font del mas d’Escrig, vorejada de xops. Des d’ací continua el camí de ferradura que s’adreça cap a l’Hortissella.

El camí, un poc tapat, puja entre parets dels bancals veïns i sota l’ombra de les carrasques i pins que es converteixen en xops quan ens acostem a l’Hortissella on entrem per la font de Baix, una de les moltes fonts que alimenten el barranc de l’Hortissella o del Molinar, doncs d’ell regaven els horts que donen nom al paratge, però també servia per a moure l’únic molí que s’ha conservat al poble.

L’ermita de l’Hortissella pren el nom dels horts que l’envolten. Es tracta de l’extensió d’horta més gran del terme que aprofita les aigües de la font de Dalt, la font de Darrere i la font de Baix i es complementa amb la font d’Escrig, situada més avall. Situada mirant a ponent actualment està envoltada de xops i oms joves (els vells han anat morint de grafiosi). La llegenda conta que fou un veí del mas d’Escrig qui, llaurant, va trobar la imatge que, duta al poble, va tornar a aparèixer al mateix lloc. Una llegenda que es repeteix en moltes ermites de mares de Déu. El fet és que segueix el patró tradicional de construir una ermita a la Mare de Déu en llocs naturals destacats, com pot ser la Mare de Déu de la Font de Castellfort, la de l’Avellà de Catí, la Balma de Sorita o la de Gràcia de Vila-real, que hom relaciona amb la cristianització d’antics llocs de culte pagans. El cert és que la primera ermita de l’Hortissella es va construir en 1567 però sent com era molt menuda es va refer quasi totalment el 1651 i s’ha anat refent i afegint-li edificis annexos al llarg dels segles XVIII i XIX fins a arribar a la construcció actual.

A l’ermita els veïns de Benafigos (i d’altres pobles de la comarca) acudeixen tres vegades a l’any; el primer diumenge de maig, el segon dia de Pentecosta i el 8 de setembre, festa grossa de la Mare de Déu de l’Hortissella i on continua anant el poble en rogativa a l’ermita on es trau la imatge en processó pels voltants.

La pista del riu

La Casassa.

Camí del mas d'Escrig.

El Morral, la Roca de Penyacalba i el Cingle Verd.

Voltes al camí del mas d'Escrig.

El tram baix del Montlleó entre la Morranda i el Morral Roig.

Les Roques de Lleó des del mas d'Escrig.

Arribant al mas d'Escrig.

El mas d'Escrig.

Font del mas d'Escrig.

Camí del mas d'Escrig a l'Hortissella.

Paratge de l'Hortissella.

Font de baix de l'Hortissella.

L'ermita i Om de l'Hortissella.

Font de dalt de l'Hortissella.

Deixem enrere l’Hortissella eixint per la font de Dalt i continuem pel camí asfaltat que ve des del poble. A l’esquerra queda la foia del mas d’Escrig on encara els bancals treballats són majoria. Per darrere però molt lluny queda el riu de Montlleó per on hem passat fa una estona.

Pista avant deixem a l’esquerra la pista de terra que entra al mas d’Escrig i, un poc més avant, una senda que també hi va. Després de fer una revolta tancada trobem a l’esquerra una drecera a l’esquerra que puja entre el carrascar i què seguim. Seguim ací l’assagador de la Costera de l’Hortissella que ens puja fins a un bassot d’aigua. Passat el bassot enllacem amb l’entrador al càmping de Benafigos que ve de la carretera. El seguirem ara cap a l’esquerra pujant al Morral de la Buitrera.

A dalt del Morral de la Buitrera hi ha l’ample Pas de les Serraes, que s’estén i fa d’enllaç entre l’assagador de la Costera de l’Hortissella i el del Pla en Tossal. A la punta nord hi ha unes xicotetes instal·lacions per a fer un càmping que no sé si va arribar mai a entrar en funcionament. A la vora hi ha les restes d’un cobert de formigó per a fer tir al plat, i just des d’allí hi ha una de les millors panoràmiques del Montlleó que hem tingut en tota la ruta, i és dir molt. Des de dalt veiem el Ròbol i intuïm per on hem baixat fins a la Volta del Boqueró i també es veu la volta dels Pobills, és a dir, la meitat de la ruta a vista de pardal. Més enllà la vista es perd cap a la Serra d’Espaneguera i la Serra d’en Galceran.

Deixem enrere el càmping i travessem el pas de les Serraes de cap a cap fins que enllaça amb l’assagador del Pla d’en Tossal. Des d’ací només ens queda baixar un curt tros fins a la Sella del Ròbol des d’on hem començat a caminar per acabar una ruta tant interessant com espectacular per uns paratges molt poc xafats però amb sendes en molt bones condicions.

Caldrà tornar.

Camí de l'Hortissella.

Entrador al càmping de Benafigos.

El riu de Montlleó des del Morral de la Buitrera.

Pas de les Serraes.

Baixant a la pista de la Pedrenyera.

Retornant a la Sella del Ròbol.

 

Ací està el track:


Powered by Wikiloc


I ací altres rutes que comparteixen part del camí:


De l’Hortissella al Montlleó

Benafigos – Hortisella


Més informació:

  • Ajuntament de Benafigos

  • Bernat Agut, Jesús (2016) Toponímia dels pobles valencians: Benafigos Ed. AVL

  • Bernat Agut, Jesús (2015) Toponímia de Vistabella del Maestrat Tesi doctoral en línia

  • Blog de Miquel correcamins

  • Fuster Puig, Pau (2010) Vistabella del Maestrat. Entre Penyagolosa i el Montlleó Ed. elTossal cartografies

  • Martí Tomàs, Miguel Ángel (2014) Benafigos. Un poble al Penyagolosa. Ed. Diputació de Castelló

  • Serrador Almudévar, José Pascual (2007) Descubriendo Penyagolosa. El río Montlleó. Ed. Avantpress i també el blog descubriendopenyagolosa