dimarts, 3 de gener de 2017

DEL CONVENT AL BARTOLO PER LA COVA DEL PARE BARTOLO


Aprofitant les vacances i el solet eixim a fer una volta amb els xiquets, i per a que vagen coneixent un poc més allò que està més aprop ho fem pujant a una de les muntanyes emblemàtiques de la Plana, el (Pare) Bartolo.
El cim del Bartolo destaca en la serra del Desert de les Palmes coronat per les noves antenes de comunicacions. Fa cent anys fou una creu monumental la què va cristianitzar la seua imatge (igual que a moltes altres muntanyes), i abans, al segle XVIII ho feu l'ermita de Sant Miquel. I si ens remuntem encara més enrere fins i tot un frare li va donar el nom a l'antic Montsoliu, rebatejant-lo amb el seu nom.
El seu cim, cobert de pins, ha sofert multiples incendis, el més antic recollit en forma de cançó popular i els més recents a les darreries del segle XX. Per això ara només hi ha alguns rodals de pinar jove i la resta està cobert d'un matollar espès de coscoll i argelaga.

Comencem a caminar seguint la pista asfaltada que puja al cim. La pista ha substituït en este primer tram a l'antic camí de cavalleries que pujava al cim, el vell camí que seguia el Pare Bartolo i tants altres frares que s'estaven a l'ermita de Sant Miquel.
Nosaltres pugem a bon pas per l'asfalt mirant com s'alça entre les boires el vell Montsoliu.
Pista asfaltada al Bartolo.
Quan l'asfalt fa una revolta tancada a l'esquerra continuem recte pel vell camí que enfila més dret al cim. Seguim ara el mateix camí que també va fer Mechain per a pujar a medir el meridià, i el mateix que van fer servir a primeries de segle XX per a pujar el ferro i formigó per tal de bastir la creu monumental erigida al cim en commemoració del nou segle.
Senda al cim del Bartolo.
Seguim camí endavant fins que gira cap a migdia per remuntar la pendent. És ací on l'abandonem seguint unes fites i un track de C.E.B. Ferran que ens porten per un senderol obert per a pujar a la cova del Pare Bartolo, oberta a un cingle davant nostre.
Senderol a la cova.
Ací el Pare Bartolo, un dels primers frares del Desert, va passar un parell d'anys d'ermità. Ara només hi viu una família de falcons que fa niu a la part alta de les penyes.
Pugem la dura costera que ens separa de la boca de la cova, no molt gran ni massa còmoda, pensant que algunes roques han d'haver caigut des del segle XVII quan va viure fra Bartolo.
Cova del Pare Bartolo.
Aprofitem per esmorzar mentre veiem pujar i passar la boira que ve de la mar.
Després d'esmorzar continuem camí del cim. Cal fer primer un pas entre les roques un poc exposat, sobretot per als menuts, i enfilar una costera pedregosa abans d'enllaçar amb la senda que puja des de la font de Sant Josep.
"Senda" cap al cim.
Seguim ara la senda amunt en dura pujada que ens durà a salvar quasi cent-cinquanta metres de desnivell en tan sols tres-cents metres de distància. Una pendent considerable.
Tram final de pujada.
Arribem finalment al cim on la vella ermita de Sant Miquel aguanta encara envoltada d'antenes. Ací hi ha també un vèrtex geodèsic que té l'honor d'haver participat en la mesura del meridià que va donar lloc a la creació del sistema mètric decimal, i ací estava treballant A. Mechain en el mesurament quan va emmalaltir i va morir.
A l'ermita era on s'estaven els matemàtics i des del costat era on feien foc a les nits i fum al dia per a triangular amb l'Espadà (ben proper), la Mola d'Ares, el Montsià, el Montgó i fins i tot Eivissa. En un dia normal es poden vore totes llevat d'Eivissa. Hui que les boires de la mar cobreixen la Plana encara podem vore'n unes quantes.
Família de gats al cim del Bartolo.
Els xiquets s'entretenen amb una família de gats que viu allí dalt, alimentats pels qui tenen cura de les antenes i costa fer-los moure per a continuar la ruta.
Carena per on continua la ruta.
Seguirem ara la carena cap al sud, baixant cap a la nova creu alçada el 1985 en memòria de l'antiga, dinamitada l'any 1936, i davant d'ella trobem un naixement sota unes pedres a manera de gruta. PR-CV-422 que puja des de la Pobla.
Naixement del Desert.
Signem al llibre de visites que hi ha al costat abans de continuar camí pel PR.
El sender recorre tota la carena de la serra en un tram on no es nota ja l'efecte dels incendis en els pins rodenos que creixen cada any més alts i grans.
Sender pels cims.
Seguim la carena fins que arribem al Caragol de Panxa. Ací abandonem el PR i seguim una senda enfitada que baixa cap al mas d'Huguet.
Senderol que baixa al mas d'Huguet.
La senda fa una ràpida baixada entre un pinar jove, repoblat després dels incendis del 87 i el 92, i ens deixa a pocs metres del mas on passa una pista.
Per la pista passa la ruta Groga del parc natural que puja des de la Bartola al pic del Bartolo.
Pista al mas d'Huguet.
Nosaltres no la seguirem sinó que trenquem avall per una pista en males condicions que ens porta a la part de dalt de la Porteria Alta. Ací retrobem la senda roja del parc i la seguim de baixada cap a la Bartola, on hi ha el centre d'interpretació del Parc Natural del Desert de les Palmes.
El Convent i la Porteria Alta.
Els xiquets fan tota la baixada corrents, i ja va bé perquè ens hem entretingut massa en la pujada i ja se'ns fa tard. I així arribem de seguida al camí de la Pobla que ve pel coll de la Mola, i el seguim cap al convent.
Camí de la Porteria Alta.
El camí abans entrava per la Porteria Alta, una de les dos porteries d'entrada al Desert. L'altra porteria, la baixa, fa anys que es va perdre. Esta es trobava en molt males condicions però gràcies a les ajudes de la Diputació es va rehabilitar fa pocs anys igual que les dos ermites que la flanquegen: l'ermita del Carme i la de Sant Joan. Ara es troba la porta tancada i no podem passar pel vell camí, cal seguir per la vora de les restes del corral de la Porteria Alta i baixar per la vora de l'Antro de San Franco abans de retornar al convent.
Antro de San Franco.


Ací està el track:


Powered by Wikiloc


I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

Més informació:
  • Sarthou Carreres, Carlos (1984) Impresiones de mi tierra Ed. Jose Huguet
  • Parc Natural del Desert de les Palmes
  • Desierto de las Palmas
  • Marco Moreno, F. i Mateo Font, I. (2002) Rutas circulares - paraje natural Desert de les Palmes Ed. Diputació de Castelló
  •  Pedro de la Madre de Dios (1915) Desierto de las Palmas: monografia histórica, impresiones y recuerdos. Ed. Libreria Fenollera. Accessible a la web.
  • Blat, Vicente (1978) Historia del Desierto de las Palmas Ed. Unión Gráfica, Zaragoza


dilluns, 26 de desembre de 2016

PENYAGOLOSA PER LA LLOMA BELART I LA LLOMA DEL CONILL


Ja n'hem fet tradició de pujar cada any a Penyagolosa amb la família. Per no fer la pujada sempre igual hem anat canviant de ruta de pujada però ja quasi les hem esgotades totes. Així que enguany la idea era pujar a l'estiu i fer nit dalt del pic. Al final no va poder ser i vaig decidir posposar la ruta esperant l'hivern i la neu, i esperant esperant quasi s'ha acabat l'any així que toca pujar ... i per sort trobem neu. Així que la pujada d'enguany serà la primera hivernal a Penyagolosa per als menuts de casa.


Quan ens acostem a Sant Joan la cara nord de Penyagolosa es veu ben blanca. Amb la calor que fa no esperàvem trobar tanta neu, així que ben alegres comencem a caminar pel Peiró cap al barranc de la Pegunta.
Peiró de Sant Joan.
Remuntem el barranc un tros i ens desviem per a seguir el camí del mas de Benages, molt bonic però perdedor per poc xafat. L'agafem per darrere els paelleros del campament de la Lloma Belart i el seguim molt desdibuixat per un tallafocs abandonat.
Inici del camí del mas de Benages.
Quan hem fet un poc tros de camí comencem a trobar fites que ens ajuden a seguir-lo. Ja m'havien dit que estava enfitat i més xafat i bé ho mereix sent com és un dels camins més bonics de Penyagolosa.
A les ombries comencem a trobar restes de neu de la nevada de fa una setmana i als xiquets comença a fer-los goig.
El camí baixa a travessar un reguer. Ací és més clara la traça però estava molt tapat de rosers borts, per sort qui ha enfitat el camí també ha esporgat els rosers i es passa sense problemes.
Fites al camí del mas de Benages.
Anem travessant el net pinar de pi roig entreverat amb pi negre, que es fa dominant quan girem per enfilar cap al barranc de l'Antona.
Sense perdre altura enllacem amb la senda que remunta el barranc de l'Antona des de la pista del mas de Benages i ens entretenim a enfitar bé este punt, sempre conflictiu.
Enllaç amb el barranc de l'Antona.
A partir d'ací el camí està més fressat i més clar, encara que no segueix el traçat de l'antic camí de cavalleries que pujava fent voltes sota els pins. Ara puja al recte seguint els ròssecs de traure pins per on ara corre l'aigua i que es troba molt més marcat.
Remuntant el barranc de l'Antona.
A la part alta del barranc el sòl sota els pins comença a blanquejar amb la neu que encara es conserva protegida pels grans pins. Un poc més avant el pinar adult deixa pas a un pinaret molt més jove, és la diferència entre el Pinar de l'Estat (ara de Conselleria) que fa més de trenta anys que no es talla, i el pinar del mas de Benages, explotat per a fusta i per això molt més jove.
Arribant al mas de Benages.
Travessem el pastor elèctric que envolta les terres del mas i fem l'últim tram de pujada fins al collet on s'alça la casa.
Mas de Benages.
Ací trobem uns xics que han pujat remuntant el barranc de l'Avellanar i ens estem una estona mirant la continuació de la ruta. Ho fem seguint un track de C.E.B. Ferran que travessa la lloma Belart per arribar a la Banyadera.
Neu a l'ombria de la lloma Belart.
Passem per la vora de la font del mas, abundant d'aigua, i ens desviem tot seguit per la senda que fa drecera cap als Masets. No la seguim massa estona i de seguida pugem al recte a la lloma.
Mas de Benages i de les Xiquetes des de la Lloma Belart.
Seguim la solana de la lloma, on no hi ha massa neu, cap al cim on destaca un gran pi.
Pi al capoll de la Lloma Belart.
Al costat del pi hi ha velles trinxeres de la guerra civil. Un dels pocs llocs del Penyagolosa on poden trobar-se'n. Ací mateix aprofitem per fer un mos que ja va sent hora. Les vistes des de dalt la lloma són magnífiques i destaca, sobretot, la veïna Penyagolosa.
Trinxeres dalt la Lloma.
Després de dinar al solet continuem la marxa per la pista que munta a la lloma des de la vessant de la Pegunta. Ací hi ha més neu i en molts trams cobreix totalment el terra.
A l'ombria abandonem la pista per seguir un senderol que ens acosta al Pi indultat del boticari Calduch.
Pinar al Rodal Bonic.
Un cartell ens indica com seguir sota el magnífic pinar de pi roig fins que arribem als peus del pi, on hi ha un panell explicatiu i una placa de pedra en homenatge al insigne botànic, boticari i excursionista.
Pi del boticari Calduch.
Des d'ell i sense perdre altura en poc tros arribem als Masets, i baixant un poc, a la Banyadera.
Fins ara no havíem trobat quasi ningú, a partir d'ara ja no anem sols sinó acompanyats en el trajecte senderista més freqüentat de les terres de Penyagolosa: la pujada al pic.
La Banyadera.
Deixem enrere la Banyadera i el Corralico i comencem a pujar al pic. Anem preguntant als que baixen com està de gelada la neu, perquè normalment es formen plaques de gel a dalt de tot, i ens expliquen que la pujada és prou difícil pel gel, que és millor no seguir la senda xafada (i per això mateix congelada). I la baixada és pitjor.
Senda congelada.
Els canviem el calcer als xiquets i comencem a pujar per la senda, prou gelada, fins a la caseta de l'ombria. Ací ens aturem un poc a descansar i al continuar ja no seguirem la senda sinó que pujarem al recte evitant així el gel de la senda. És més dur però més segur.
Pujant fora de senda.
Ens costa prou més del normal avançar però anem seguint les petjades d'altres i travessant la senda que fa voltes fins que ens trobem just a sota del pic.
Esta darrera part està molt gelada i es fa difícil clavar el peu a la neu. Només amb cura i paciència la superem per arribar dalt finalment.
Tram final de la pujada.
Som els últims en arribar dalt i només queda una parella de persones ... i una parella de cabres que s'acosten a vore que s'han deixat de menjar els visitants. Hem de lligar a la gossa per tal que no es despenye intentant perseguir-les.
Cabres al cim.
Ens fem la foto de cim abans de començar la baixada, que ben segur serà més difícil.
Piló del cim.
Comencem a baixar per la senda, intentant evitar el gel, però de seguida l'abandonem i baixem en diagonal a buscar la Cambreta.
Baixada al recte.
Anem buscant els llocs amb més neu on es pot clavar el peu, i evitant les plaques de gel que s'han format, però no podem evitar més d'una caiguda. La més aparatosa (que no perillosa) del xiquet que baixa 15 metres de colp. Fins i tot la gossa que va a quatre potes esvara.
Baixant de cap.
Ací ens toca ficar-nos les polaines perquè hi ha llocs on ens estaquem en un bon toll de neu.
La baixada és per tant molt tècnica i costosa, de manera que estem quasi una hora per arribar baix, sempre buscant el millor pas.
La Cambreta i la Teixera.
Finalment arribem a la senda que puja fent la volta al pic i algú ja ha passat així que només hem de seguir les petjades que ha fet, buscant com nosaltres el millor camí.
Mas de la Cambreta.
Arribem a la Cambreta on la bassa està completament congelada, i travessem pels bancals buscant la senda que baixa a la font.
Font de la Cambreta.
Des de la font enfilem el camí que baixa per la lloma del Conill on encara hi ha neu fins als Estrets.
Tancant la portera.
A partir d'ací la neu desapareix i continuem sota el pinar de pi negre que creix a les parts més baixes prop ja de Sant Joan.
Lloma del Conill.
El dia ha estat molt bo però el sol ja s'amaga i comença a fer fred, així que quan arribem a Sant Joan, amb el bar tancat, no ens entretenim gens i de seguida tornem cap a casa havent complit un any més la tradició, i amb una experiència nova com és caminar amb neu.
Casa forestal.

 Ací està el track:




Powered by Wikiloc


 I ací altres rutes que també pugen a Penyagolosa per llocs diferents:

Penyagolosa al voltant del pic
De Sant Joan de Penyagolosa al Pic
Nevant a Penyagolosa
A Penyagolosa des de la Banyadera
La Golosilla i los Rincones. Sota els cingles del Penyagolosa
Penyagolosa per la canal fàcil

Més informació:
  • Fuster Puig; Pau (2010) Vistabella del Maestrat. Mapa i guia excursionista. Ed. el Tossal cartografies
  • Roncero i Ventura, Enric (1998) Penyagolosa. Mapa i guia excursionista.. Ed. Alpina 
  • Diversos autors(1994) Penyagolosa excursions a Peu. Ed. Centre Excursionista de Castelló
  • Roncero i Ventura, Enric (1999) Penyagolosa: paisatges del sostre d'un País Ed. Tàndem
  • Roncero i Ventura, Enric (2006) Al voltant de Penyagolosa Ed. Tàndem
  • Serrador Almudéver, José Pascual (2007) Descubriendo Penyagolosa. El río Montlleó. Ed. avantpress. I també al blog de l'autor.
  • Parc natural de Penyagolosa

dissabte, 17 de desembre de 2016

RAQUETES AL PINAR CIEGO


Per a este cap de setmana les previsions donaven aigua, així que calia quedar-se a casa o buscar una alternativa. L'alternativa finalment ha estat pujar prou amunt per buscar la neu i per a poder fer una ruta amb raquetes.
Finalment ens ha tocat anar fins a l'entrada del Pinar Ciego per a trobar prou neu per a fer raquetes, i tot i que estava molt humida i no en les millors condicions hem pogut fer una bona volta. I és que l'any passat, tan càlid i sec, ens en vam quedar en les ganes.

Així que sota una intensa pluja hem pujat cap a Penyagolosa. Conforme pugem anem veient com els barrancs i rius van ben plens, i baixa aigua per qualsevol racó. Els bancals estan amerats i han eixit ullals que fa temps estaven eixuts. Però anem pujant i no trobem neu.
Entrem per la pista forestal del Pinar Ciego i només a partir de 1700 metres comencem a trobar neu, però molt humida i en males condicions. El dia no pinta molt bé.
Per sort a partir de 1800 metres el toll de neu ja és considerable i es troba en bones condicions, així que ens acostem a l'entrada del Pinar Ciego i deixem el cotxe a l'encruament amb la pista de Mosqueruela a Valdelinares. Continua nevant i esperem poder eixir-ne a l'acabar la ruta.
Entrada al Pinar Ciego.
 Ens calcem les raquetes i comencem a caminar per la pista, on hi ha més toll de neu que al pinar on part de la neu encara està dalt dels pins.
El paisatge que ens envolta és tot blanc, el terra, els pins i la neu que va caient, fina i molt humida.
Quan portem ja un bon tros ens desviem entre el pinar per anar al masico del Botiguero, a l'ombria del Pinar Ciego.
No seguim un camí clar sinó que aprofitem que el pinar està prou net per anar avançant més o menys al recte, encara que aprofitem els caminals de traure pins perquè allí s'acumula més neu i és més bo per a les raquetes.
Travessant arribem a una pista i la seguim pensant que és la que entra al mas. Però quan ja duem un bon tros ens donem conter que puja cap al Pinar Ciego així que baixem al recte al barranco del Botiguero trobant-nos quasi davant del mas.
Masico del Botiguero.
Ens acostem al mas i ens arrecerem als estables per a fer un mos i descansar un poc. Ací encara que també fa fred no bufa l'aire ni cau la neu i podem recuperar forces i mirar tranquilament el mapa per estudiar la continuació de la ruta.
Quadres del mas.
Decidim seguir barranc avall i buscar una senda que puja des de las Valtuertas.
Seguim pel barranc que s'encaixa i passem per la vora d'una fonteta.
Ací trobem una pista de traure fusta que recorre la dreta del barranc i la seguim.
Ací estem més baixos i la neu està més humida i pesada. A la nostra esquerra el barranc acaba al gran fondal de las Valtuertas, però no l'arribem a vore entre la boira.
Seguint la pisteta girem a la dreta per pujar a un collet, i quan la pista mor continuem camp a través fins que trobem l'assegador del Ripollés que passa per dalt. Acompanyant l'assegador baixa des del cim una pista, i només hem de seguir-la.
Com no ens hem de preocupar per l'orientació ens dediquem a disfrutar del paisatge que en este darrer tram de pujada és espectacular. La neu està en més bones condicions, no para de nevar finet, i els arbres pareixen postals nadalenques.
Torre i vèrtex de Bramaderas.
Arribem al cim i entre la boira apareix la torre forestal i el vèrtex del Pinar Ciego (o Bramadoras), però el primer que fem és buscar la caseta per arrecerar-nos.
Refugi del Pinar Ciego.
La trobem amb palla i fem d'algun cavall que han ficat este estiu ací, i sinó fora per les femaes abelleix fer-se un llit de palla per estirar-se una estona.
Fem un mos i descansem un poc abans d'acostar-nos al vèrtex a fer la foto de rigor dalt de tot.
Vèrtex geodèsic.

Ací hi ha prop de dos pams de neu i sense raquetes quasi ens arriba al genoll.
Però no podem fer-ho molt llarg així que ens tornem a posar les raquetes i enfilem la llarga pista que ens portarà de tornada al lloc on hem deixat el cotxe.
La neu està molt humida i la pista es fa molt llarga. De fet ho és i són quasi quatre quilòmetres de pista els que ens separen del cotxe.
A mi personalment se'm fa molt llarg perquè per culpa de la falta de pràctica amb raquetes se'm comencen a carregar les cames i el darrer quilòmetre sembla etern.
Pista del Pinar Ciego.
Però finalment arribem a la traça que hem fet a l'eixir i seguint-la fem cap més fàcilment al cotxe.
Per fi hem pogut fer una ruta amb raquetes, llevant-nos l'espineta de l'any passat i rememorant altres temps quan tots els anys ens acostavem al Pinar Ciego un parell de vegades per a passejar per neu.
Esperem que no siga l'última de la temporada.



Ací està el track:



Powered by Wikiloc

I ací altres rutes amb raquetes pel pinar ciego:

pinar ciego a la valtuerta
pinar ciego al hornillo
volta al pinar ciego

Més informació:
  • Sitar
  • Ayuntamiento de Mosqueruela
  • Peña Monné, L. et al. Paisajes naturales de la provincía de Teruel Ed. Instituto de Estudios Turolenses, Teruel, 2000
  • Gonzalez Cano, J. M. et al. Inventario abierto de los bosques singulares del sector S.E. de la provincía de Teruel. Ed. Consejo de la protección de la naturaleza de Aragón, Zaragoza, 2001