dissabte, 28 de novembre de 2020

D'ATZENETA AL PLA DE MEANES

 Hui com el temps donava aigua no contàvem anar a cap lloc, però finalment com sembla que s'ha alçat l'oratge hem aprofitat per anar a Atzeneta amb la idea de mirar unes rutes pel voltant del poble i, mira tu per on, al final el passeig s'ha allargat i s'ha convertit en una ruta tan fàcil com agradable. 

És per això que el track no l’hem gravat amb GPS sinó que està dibuixat directament al mapa, de tota manera no presenta cap problema perquè la primera part segueix el SL-CV-65.1 traçat aprofitant el camí vell d’Atzeneta a Culla fins que travessem el riu de Montelló, i a partir d’ací retorna a Atzeneta sempre per pista.


Així quasi a hora de tornar eixim d’Atzeneta pel camí de Culla, seguint el SL-CV-65.1 que, juntament amb el SL-CV-65.2, el recorren en la seua totalitat. El sender ix pel carrer de la Torre d’en Besora, paral·lel a la carretera de la Torre i es troba asfaltat fins a l’ermita de Sant Gregori, situada als afores d’Atzeneta.

L’ermita de Sant Gregori és la més gran d’Atzeneta i també la més recent (amb permís de la del Pou de la Riba). Va ser construïda el 1718 per deslliurar-se el poble d’una plaga de «llagostes, erugues i puces». Una llarga filera de xiprers dóna la benvinguda a l’ermita on hi ha un porxet per arrecerar-se del sol o de la pluja a la porta. Per la vora continua el camí real de Culla, conegut també com camí del Tarragó pel mas i partida d’eixe nom dins ja del terme de Benafigos.

El camí, ample i carreter, enfila recte travessant els Plans que s’estenen des d’Atzeneta fins a la ramblella de Benafigos. Els Plans estan plantats d’ametlers i oliveres, només trobem alguns rodals de pinar, sobretot al voltant de la ramblella.

Travessem la rambla i continuem per la partida del Tarragó. El paisatge no canvia però el terme sí. Entre la ramblella de Benafigos i el riu de Montlleó baixa el terme de Benafigos des de la muntanya estenent-se pel pla. Ací els veïns podien tindre olivars i vinyes, impossibles de cultivar a la vora del poble situat al cim de les muntanyes, ara les vinyes han desaparegut quasi totalment i el que trobem són ametlers que s’alternen amb les oliveres i les terres ermes.

Quan deixem enrere el Tarragó i enfilem el Pla de Benagai l’ample camí carreter es converteix en un estret camí de ferradura. Ací els camps treballats escassegen i sovintegen els erms i el pinar que els ha anat ocupant.

Finalment arribem a una pista que corre paral·lela al riu de Montlleó. Ara cal baixar-hi per un estret caminal entre el pinar que l’acompanya en les vessants menys costerudes. Arribem així al llit del riu, ample i cobert de grava on no creix res. Cal seguir riu amunt un centenar de metres per a trobar-ne la continuació de la ruta però els núvols que han estat amenaçant pluja tot el matí ens arruixen amb una remassada. Aprofitem per a arrecerer-nos l’antiga séquia del molí del Curro, excavada per dins del terrer excavat pel riu. Ací el riu corre ample entre alts talussos excavats a les terrasses sedimentàries formades en altres temps on el nivell de base era més alt.


 

Inici de la ruta pel carrer de la Torre.

Ermita de Sant Gregori.

Els Plans.

Camí real de Culla o camí del Tarragó.

La ramblella de Benafigos.

Travessant el Tarragó de Benafigos. Al fons queda la serra d'Esparraguera.

El camí carreter es fa de ferradura arribant al riu de Montlleó.

Baixant al riu de Montlleó.

El riu de Montlleó que passa entre alts terrers.

Eixim del riu per l’altra banda i pugem novament al pla, en este cas retornem al terme d’Atzeneta i travessem el Pla de Meanes. El Pla de Meanes va ser disputat entre Atzeneta i Culla entre els segles XIII i XVI quan finalment es va arribar a un acord on el pla quedava dins del terme d’Atzeneta. Es tracta d’una de les millors (si no la millor) zona agrícola d’Atzeneta i ací hi ha encara un grapat de masos encara habitats. Segons la dita el Pla va quedar dins d’Atzeneta perquè els veïns van al·legar que a l’hivern, amb les nevades, no podien anar a Culla al metge o a l’església en cas de necessitat.

Seguim el camí de Culla però a la primera bifurcació trenquem a la dreta per a tornar cap a Atzeneta per un camí diferent. Ací ens comença a ploure i tenim sort perquè un poc més avant trobem un porxe d’un antic estable on esperem que passe l’aigua i aprofitem per dinar mentre fem temps per a que passe l’aigua.

No ens estem massa i a la mitja hora llarga, quan ja ha passat la ploguda, continuem camí per la pista que del mas del Pont entra al Racó del Fumero cap a l’est. Ací els bancals treballats s’alternen amb rodals de bosc. Arribem així a la carretera de la Torre entre el mas del Pont i el pont per on la carretera salva el riu. Passem la carretera i de seguida trobem el camí vell de la Torre a Atzeneta. Ara ens cal seguir este camí cap a Atzeneta que ja no abandonarem fins que entrem al poble.

El primer que ens cal és travessar novament el riu Montlleó, i per a fer-ho busquem un baixador poc clar per on el vell camí travessa el riu pujant per l’altra banda. Uns metres més avall hi ha el Pont de Fusta o pont Trencat, pont penjant construït a finals del segle XIX pel baró de la Torre Matella per anar de la Torre Matella a Atzeneta que era el poble de la seua dona. Una riuada se’n va endur les fustes però els cables d’acer encara aguanten el pas dels anys.

El Pla de Meanes.

Pista del mas del Pont al Racó Fumero.

El pont de Fusta o pont Trencat.

Deixem enrere el pont i continuem pel camí de la Torre de tornada a Atzeneta. Tornem a xafar el terme de Benafigos que s’estén fins a la confluència de la ramblella de Benafigos amb la rambla d’Atzeneta i d’esta amb el riu de Montlleó. Travessem ara la partida de les Serradetes amb un paisatge semblant al que hem tingut fins ara: alguns rodals de pinar, ametlers i olivars que s’estenen pel pla. Un poc més avant travessem la rambla de Benafigos retornant al terme d’Atzeneta.

Passada esta ens trobem amb un home passejant el gos, suposem que veí d’algun mas proper encara que no entaulem conversa perquè parlem en llengües diferents. Sembla ser algun dels anglesos que en els darrers temps s’han establit a les rodalies del poble buscant tranquil·litat i sol, encara que hui l’oratge li deu recordar prou a la seua Anglaterra natal.

Llevat d’una creu en record d’una persona morta a la vora del camí no trobem res més destacable que les vistes sobre la serra del Bovalar fins que el camí s’acosta a la rambla d’Atzeneta que baixa ben carregada d’aigua. Arribem a la rambla a la vora de la font del Canar. La font es troba a la vora de la rambla i aboca l’aigua a unes piques de pedra. Uns metres més avant i a la vora de la rambla hi ha una sénia, no se’n troben moltes per ací i això que el nivell de l’aqüífer no deu d’estar molt fondo, sobretot a la vora de la rambla.

Des d’ací ja només ens queda un curt passeig per vora rambla fins al poble d’Atzeneta per on entrem per la Vall del Verdunc, un dels dos barrancs entremig dels quals es trobava la vila medieval voltada de muralles coneguda encara com la Vila Closa.

Per la vora de la muralla de la Vila Closa travessem Atzeneta, llarga i estreta acabant així una ruta senzilla i fàcil però que ens permet disfrutar de paisatges ben bonics, sobretot a la tardor i primavera.


Camí real de la Torre o d'Albocàsser.

Els Plans amb la serra d'Esparraguera al fons.

La rambla d'Atzeneta.

La font del Canar.

Arribant a Atzeneta.

Muralla de la Vila Closa a la Vall de Verdunc.

 

 Ací està el track però no el fet realment sinó dibuixat posteriorment perquè com no portàvem idea de caminar tant no el vam gravar.

Powered by Wikiloc

I ací altres rutes que comparteixen part del recorregut:

Ullals del Montlleó al Pla de Meanes

Al voltant del Montlleó entre el Pla de Meanes i els Ivarsos


Més informació:

  • Serrador Almudéver, José Pascual (2007) descubriendo Penyagolosa. El río Montlleó. Ed. Avantpress
  • Serrador Almudéver, José Pascual  blog descubriendo Penyagolosa
  •  Bernat Agut, Jesús (1994) Toponímia dels pobles valencians. Atzeneta del Maestrat. Ed. Generalitat Valenciana
  • Martí Tomàs, Miguel Ángel (2014) Benafigos. Un poble al Penyagolosa Ed. Diputació de Castelló
  • Soler, Jose Luis (2015) Atzeneta del Maestrat. Un poble per viure. Ed. Diputació de Castelló.
  • Rutes d'Atzeneta

 

 

diumenge, 22 de novembre de 2020

DE BENASSAL A LA MONTALBANA

 

La setmana passada vam estar caminant pel terme de Benassal i com sol ser habitual d’una ruta n’ix una altra així que esta setmana repetim ruta per Benassal. Ara bé si la setmana passada vam recórrer la part meridional del terme, fronterer amb Culla, esta setmana ens dirigirem a l’orient cap a la ratlla d’Ares.


Ja fa anys, a l’estudiar els camins tradicionals d’Ares, em va cridar l’atenció que les minutes del mapa topogràfic nacional mostrava dos camins entre Ares i Benassal, l’un que és el camí Real d’Ares per on es va traçar el GR7, i l’altre el camí de les Calçades que baixa la Costa i pel mas de la Solana puja per les Calçades al Pla de la Verola (camí de les Calçades de Dalt). Este camí es troba perdut però per les Calçades pujava també un altre camí, el que des de la Montalbana puja a Benassal (el camí de les Calçades de Baix), i este semblava possible de fer, sobretot perquè jfalcó va penjar un track passant pel camí de les Calçades des de la Montalbana de manera que calia fer una ruta per tal de xafar-lo.

Així que amb els deures fets de casa eixim de Benassal pel camí Real d’Ares per on s’ha traçat el GR-7. Encara dins del poble passem per la Creu del Pany de Dalt, creu feta a l’edat mitjana a l’entrada pel poble des d’Ares però que el creixement urbà l’ha engolida estant actualment dins del casc urbà. De la creu original gòtica només en queda el basament doncs la resta va ser destruït per la fúria iconoclasta del juliol del 1936. Deixem enrere el peiró (o creu) del Pany de Dalt i abans a les darreres cases del poble trobem el cartell d’informació del SL-CV-102 o camí del barranc de la Fresca que seguirem la primera part de la ruta.

Eixim del poble pel Saulonar. No xafem però el terra de sauló (arenisca grisenca sinó terra formigonat per evitar l’erosió de la costera que ens puja fins a un antic escorxador. A partir d’ací el camí planeja fins als Collets on gira a l’esquerra enfilant la direcció definitiva cap a la Mola del Vilar d’Ares. Nosaltres però ací ens desviarem a la dreta uns metres per tal de pujar a l’ermita de la Magdalena, magnífic mirador sobre el poble de Benassal i la font d’en Segures.

L’ermita de la Magdalena és un edifici menut d’estructura octogonal que més bé sembla un campanar amb cúpula. Fou manat fer a finals del segle XIX per Magdalena Grau i Gras, hereva d’una de les quatre famílies terratinents del poble a un tossal des d’on es domina el poble i els voltants. Restaurada als anys 70 del segle XX la porta ha estat substituïda per una reixa que ens deixa vore l’interior on, l’única imatge de la Magdalena es troba en un retaule ceràmic. A les parets exteriors encara conserva les marques de projectils de la guerra civil.


La Creu del Pany de Dalt.

Panell informatiu del sender del Barranc de la Fresca.

L'ermita de Santa Magdalena ...

... curiós edifici octogonal.

Benassal des de Santa Magdalena.

Visitada l’ermita retornem al camí i continuem avant pel camí Real d’Ares que continua planejant entre bancals d’avellaners ben cuidats. Deixem a l’esquera el Tossal des d’on baixen els bancals resseguint les corbes de nivell. A la nostra dreta queda el barranc de les Vinyetes on ara en conte de vinya creixen també els avellaners que és el principal cultiu de Benassal des dels anys 60 del segle XX quan van substituir al tradicional cultiu del cereal. El cultiu de l’avellana és estrany a les terres de la Comunitat Valenciana doncs l’avellaner és una espècie calcífuga, açò és no tolera els terrenys calcaris que són la majoria a les nostres terres però a Benassal hi ha un gran aflorament de gresos cretàcics que permet el cultiu de l’avellana configurant-se així en el principal enclavament del seu cultiu a la Comunitat Valenciana. Malgrat això hui en dia és un cultiu en regressió davant la competència de l’avellana turca.

Travessem les partides del Corral del Sucrer i la Pedrissa d’en Selma i deixem a l’esquerra l’assagador del Bassi de Sant Roc (per on passarem a la tornada). Arribem així al punt on el SL se’n desvia del camí real per la dreta seguint una pista nova que retalla el vell camí a la Verola i el Manyà. Uns metres més avant hi ha les Quatre Carreres, punt on s’encreuen el camí de la Verola al bassi de Sant Roc i el camí real d’Ares i on movia i mou el camí de tota la vida. A partir d’ara seguirem el camí que per la Verola i el Manyà baixa fins a l’Hostal Nou d’Ares on enllaça amb l’antic camí de la Fusta i moderna carretera.

Travessant els bancals del Pla de la Verola i arribem a la Verola de Fabregat, un dels dos masos amb este nom que trobem al terme i no molt lluny l’un de l’altre, la Verola de Grau, que es troba camí real d’Ares amunt. Si la primera s’anomena així pels Grau que en van ser els propietaris fins a inicis del segle XX, esta en va ser propietat dels Fabregat fins que se’n perdé el cognom a finals del XIX. La Verola es va repartir al llarg del segle XX i n’hi va arribar a haver fins a cinc famílies. Ara les cases estan arreglades però no hi viu ningú.

El camí real d'Ares entre la Tancada i la Devesa.

Mas de la Verola de Fabregat.

Deixem enrere la Verola i el camí arriba al canto on acaba el pla. Ací es fa ample sent comú dels veïns. A la dreta s’estén el comú que enllaça amb el barranc de la Coveta però nosaltres seguim recte. Ací el camí s’estreta i comença a baixar cap a la rambla Carbonera que corre al fons de l’ampla vall que obre. Els bancals queden enrere i el carrascar cobreix les vessants del barranc de la Fresca que ens acompanya per la dreta.

El camí enfila recte abans de baixar fent voltes en un tram ben conservat d’empedrat. A la vora s’hi va fer un reguer per on corre l’aigua de pluja sense fer malbé el camí que ací ha de salvar una forta costera en poc tros. Davant nostre queda Ares entre el Castell i la Mola, i les altes llomes que s’estenen fins al tossal d’Orenga amb els barrancs de la Vall, d’en Selma i dels Horts. Unes grasades ens ajuden a baixar sense patir la costera i ens porten al Manyà passant per les restes de dos carrasques centenàries, l’una morta de fa poc, i l’altra tocada també per les inclemències del temps i l’edat.

Arribem així al Manyà, antic mas de na Fresca (que dóna nom al barranc i pouet) i que en va prendre el nom per l’ofici del seu propietari al segle XVII. Hui en dia ja no sol sentir-se el terme de manyà per a fer referència a aquells que treballen el ferro. A mi em ve al pensament aquella cançoneta escatològica que deia «ferrer ferrer, manyà manyà, jo tinc caguera i no puc cagar» que feien cantar els menuts quan anaven estrenyits.

Al Manyà hi ha dos cases separades: la casa nova i la casa vella; ara la nova es va fent vella i la vella es troba arreglada de fa poc i ben nova. El camí continua per baix dels corrals de la casa nova i ací se’n separa del SL ja que este el van passar per la part de dalt de la finca. Nosaltres però seguirem el vell camí públic que no envaeix cap propietat privada. Baixem per unes grasades que ajuden a salvar la costereta que ens porta al pla del Manyà on retrobem els bancals, ací d’olivar, i travessant entre ells travessem el barranc de la Gallega fins que enllacem amb el Sender Local quan el camí es junta amb l’assagador de la Cova Roja que seguirem avall entre els bancals del pla de la Mançanera plantats d’oliveres i ametlers fins a la rambla Carbonera.

Baixem a la rambla que corre fonda entre terrers i seguim uns metres per ella per tornar-ne a eixir per l’altra banda, ja en terme d’Ares. Cal dir que la rambla Carbonera és la ratlla d’Ares i Benassal des d’un tros més amunt d’on ens trobem casi fins a l’Hostalet de Vilar de Canes. També és assagador principal per on baixaven les raberes cap a les planes.

La vall de la rambla Carbonera des del barranc de la Fresca.

Empedrat al camí del Manyà.

El Manyà.

Grasades baixant del Manyà.

Pla del Manyà.

Travessant el pla del Manyà.

Assagador de la Cova Roja.

La rambla Carbonera.

No fem molts metres rambla avall que de seguida eixim per l’altra banda, ja dins del terme d’Ares, per una pista que puja a la carretera de Vilafranca. Ara haurem de seguir la carretera que en este tram coincideix amb l’antic camí carreter de la fusta construït al segle XVIII per baixar la fusta des dels pinars de Mosquerola a Orpesa per als vaixells de l’armada reial i també amb un assagador més vell encara. No fem molt de tros per la vora de la carretera que de seguida trobem de l’altra banda el vell camí carreter i provem de seguir-lo, però està massa tapat d’argelagues i decidim continuar per lla carretera un tros més fins a la pista del mas de les Llomes i el mas Vell. Ens desviem de la carretera per la pista formigonada però només uns metres, perquè al travessar la carretera vella trenquem a l’esquerra i la seguim.

L’antiga carretera ací és fàcil de seguir doncs s’ha convertit en un camí de cotxe que va paral·lel a la carretera nova però a l’ombra de les carrasques i que ens porta fins a la Montalbana. Arribem així a la Montalbana tal i com ho feien els viatgers fins fa cent anys quan es va fer la carretera nova, però nosaltres no venim amb la diligència o la tartana sinó a peu.

La Montalbana comença sent un hostal al camí real d’Ares anomenat l’hostal d’en Montalbà conformant hui en dia una masada o agrupació de cases que, gràcies a trobar-se a la vora de la carretera, encara es manté en ús. És així l’entitat de població més gran d’Ares, després del poble, situada a l’extrem de la dena de Vilavall (una de les quatre denes en què està dividit el terme d’Ares, i la més fèrtil).

La carretera nova ...

i el camí vell o de la fusta.

El camí carreter de la fusta arribant a la Montalbana.

El camí de les Calçades de l'altra banda de la carretera...

...deixant enrere la Montalbana.

Travessem la Montalbana passant pel carrer principal fins a la plaça que dóna a la carretera. Ací travessem la carretera i continuem recte pel camí que ens portarà a la rambla Carbonera. És este el camí que per les Calçades puja cap a Benassal, el què ara seguirem i el principal objectiu de la ruta de hui. Parlant amb un veí de la Montalbana ens explica que el camí hi és però que no sap si podrem passar bé perquè no passa ningú de fa anys.

Deixem enrere la Montalbana dispostos a conèixer de primera mà l’estat del camí. La primera part és ben fàcil doncs s’ha traçat una pista per a cotxes que ens porta a baixar a la rambla pel pla de la Carbonera. De l’altra banda la pista puja fins a una portera encara que nosaltres retallem pel camí vell, un poc tapat. Arribem així a un tancat on hi ha vaques i entrem passant la portera que deixem ben tancada.

A partir d’ací el camí puja per la vora de la paret que delimita el tancat travessant el carrascal que s’estén pel vessant de la muntanya. Per la dreta queden antics bancals de cereal ara plantats també de carrasques. Tot i què es troba brut d’argelagues el camí encara conserva trams empedrats i amb grasades que mostren que fou un camí important, ben traçat i ben conservat, encara que ara li caldria una bona neteja.

El camí enfila recte costera amunt per la vora d’un fondal però quan es troba a la falda dels cingles que el coronen gira a l’esquerra pujant en diagonal per assolir el cim dels Morrals. Ací el camí no té tanta obra humana i puja seguint unes lluïsses de roca fins que arriba a una portera. De l’altra banda de la portera el carrascar es troba més aclarit i les argelagues més espesses. Ací el camí es fa difícil de seguir un bell tros fins que s’acosta a l’ombra dels Morrals. Ací les carrasques, algunes ja grandetes, tornen a cobrir-ho tot i el camí passa a la seua ombra fins que ix definitivament del carrascar per a salvar els cingles que envolten els Morrals per l’únic pas possible.

Seguint el camí travessem les penyes que coronen els Morrals i eixim al pla de la Verola que s’estén al seu darrere. És un bon lloc per aturar-nos i disfrutar de les vistes de la vall de Carbonera, d’Ares, de les Moles i les Llomes, i de tot el camí que hem fet des de la Montalbana.

Travessem de nou la rambla Carbonera...

... i travessem una portera per a seguir el vell camí de les Calçades.

La Montalbana des de les Calçades.

Camí de les Calçades de baix.

L'únic tram difícil del camí entre argelagues.

Remuntant l'últim tram fins als Morrals.

Coronant finalment els Morrals.

La rambla Carbonera des dels Morrals.

Cal travessar ara el Pla de la Verola (de Grau) per arribar al camí real d’Ares però ací com no es veuen traces del camí el perdem i al remat acabem passant més o menys recte per on millor podem entre els coscollars que s’escampen pel pla. Arribem finalment a la bassa dels Pixadors just on es junten el camí de les Calçades de baix amb l’assagador de la Cova Roja (que puja des del pla del Manyà). Uns metres més avant finalment arribem al camí real d’Ares per on ara passa el GR7.

Seguim ara el GR7 cap al sud de tornada a Benassal. El camí passa per la part més alta del pla entre camps de cultiu i carrascars. Camí caminant ja prop d’arribar a les Quatre Carreres, on se’n desvia el camí del Manyà, deixem el camí real i seguim a la dreta l’assagador del barranc d’en Calbó que baixa cap al barranc que li dóna nom.

L’assagador no és molt ample però pel mig passa un camí ben fressat, no debades per ací passa la cursa de muntanya de Benassal. L’assagador baixa entre parets deixant a l’esquerra el Comellar i a la dreta la Verola de Grau. Davant nostre van una parella que baixa corrents i que no tardem molt en perdre de vista.

Quan ens acostem al barranc d’en Calbó els camps erms deixen pas a un bosc de carrasques i roures que envolta el mas de la Coma d’Alfred. Els roures ja groguegen i donen un toc de color al paisatge contrastant amb el verd apagat de les carrasques. De l’altra banda s’estenen els bancals d’avellaners que pugen cap a Sant Roc. L’assagador baixa al barranc i continua per ell barranc avall però nosaltres ens desviem a l’esquerra per un camí que puja pel mas de Sant Roc al bassi de Sant Roc. Este tram de camí puja per un saulonar i per assegurar la conservació es va empedrar quasi en la seua totalitat. Ara però l’aigua ha malmès la major part de l’empedrat tot i així encara conserva trams molt ben conservats.

El camí puja passant per davant del mas de Sant Roc que poc a poc va assolant-se i, un poc més amunt, es junta amb l’assagador del bassi de Sant Roc, que ve del camí real d’Ares. Nosaltres el seguim a la dreta uns metres fins al bassi (o font) de Sant Roc. Una canaleta porta l’aigua de la font fins al bassi de pedra que es troba al mig de l’assagador.

El Pla de la Verola.

El camí real d'Ares al pla de la Verola.

L'assagador del barranc d'en Calbó.

El barranc d'en Calbó.

Camí del mas de Sant Roc.

Bassi de Sant Roc.

Deixem enrere el bassi i continuem avant fins que arribem al camí de Sant Roc. El camí fins ací és ample i permet passar els cotxes i tractors que entren a les finques de la Coma de Sant Roc situada a l’ombria de l’ermita. Cotxes no en veiem però sí un parell de motos que fan bots en un improvisat circuit de motocròs construït als antics bancals.

Nosaltres no seguim camí avall cap a la Coma sinó que pugem cap al coll d’en Timor entre els bancals erms de l’ombria on ara pasturen les vaques. Arribem així al coll d’en Timor. Cal traspondre’l per a baixar a Benassal però abans no ens estem d’acostar-nos a l’ermita de Sant Roc que queda ben a la vora dalt d’un tossalet.

Pugem a l’ermita per la senda de Sant Roc que ens porta al cim del tossalet on s’alça l’antiga ermita, del segle XVI i reformada al segle XVIII pels desperfectes patits a la guerra de Successió. Es va tornar a restaurar al segle XX després de la Guerra Civil. Construïda, com tantes altres, per a donar gràcies al sant per la seua intercessió en una epidèmia de pesta el poble de Benassal celebra una romeria cada any el dia de Sant Roc amb missa i repartiment de primes com mana la tradició. Nosaltres ara farem el camí de retorn de la romeria retornant també al poble.

Baixem per la senda de Sant Roc al coll d’en Timor on reprenem el camí de Sant Roc cap a Benassal. El camí baixa entre bancals d’avellaners, ametlers i d’altres erms, es troba formigonat però en alguns trams sota el formigó es pot vore l’antic empedrat. El camí baixa resseguint les faldes del Tossal que ens queda a l’esquerra. A l’eixir del poble pel camí real d’Ares anàvem per l’altra banda i ara tornem per la Solana baixant cap als Clots. El paisatge ací està totalment humanitzat: els bancals s’enfilen tossal amunt i avall, sostinguts per parets de pedra seca, de tant en tant trobem alguna carrereta que corre entre parets de pedra per entrar als bancals que queden més lluny del camí. Entre els bancals apareix alguna caseta ben cuidada.

Finalment arribem al poble per la vora d’una font amb llavador i només ens queda travessar la part alta de Benassal per a tancar el cercle i acabar així una ruta que ha donat molt més de sí del que semblava a primera vista.


Circuit de motocròs a la Coma de Sant Roc.

Vaques pasturant al coll d'en Timor.

Camí de Sant Roc pujant al coll d'en Timor.

L'ermita de Sant Roc des del coll

L'ermita de Sant Roc.

Benassal des de l'ermita de Sant Roc.

Camí de Sant Roc.

Benassal des del peiró de Sant Roc.

Peiró de Sant Roc.

Entrant a Benassal.


 

Ací està el track:

 

 

Powered by Wikiloc

 

I ací altres rutes que comparteixen part del recorregut:

 Entre Ares i Benassal: per masos i barrancs

 GR7: Ares - Benassal - Culla

 

Més informació:

  •  Pere-Enric Barreda Aspectes de Benassal
  •  Ajuntament d'Ares del Maestrat
  • Ajuntament de Benassal 
  • Ferrando Puig, E. Vidal Monferrer, P. Vidal Monferrer, R. Els masos de Benassal, Ed. Grup de Recuperació de la Memòria Històrica del segle XX de Benassal, 2011
  • Barreda Edo, Pere-Enric, Ferrando Puig, Emili et al. ( 2007) Benassal. Segle XX. Estudi d’un poble rural realitzat amb fonts orals. Col·lecció de llibres. Edita Grup de recuperació de la memòria històrica de Benassal.
  • Barreda, Pere-Enric (2006) Crònica documentada d'Ares. I- Fonts escrites (1157-1550) (2 volums) Ed. Ajuntament d'Ares
  • Llop Goterris, Josep Xavier (2013) Els camins tradicionals d'Ares del Maestrat UOC Epub 
  • Muñoz Badia, Ricardo (2009) Ares. Rutas y prehistoria. Ed. Antinea