dissabte, 2 de febrer de 2019

DE L'ALCORA A SANT GILS PER ARAIA


Ens ha eixit un dia ventós i és que les previsions que ens posaven en alerta taronja per vent no han fallat i ja de bon matí el vent bufa ben fort. Pot ser no és el millor dia per a eixir a la muntanya però al final tot depèn de triar l’itinerari adequat. Per fugir del vent i, sobretot, evitar que ens caiga cap pi o branca al cap, hem decidit fer una volta per l’Alcora. La primera opció que teníem era fer una volta per Araia i Torremundo però al final l’hem canviat tornant per Santgils, buscant els fondals i estalviant-nos el fort vent que bufa a les parts altes.

Per sort encara que bufa l’aire no és massa gelat. Tot i això ens cal tapar-nos bé ja de bon matí mentre comencem a caminar des del cementeri de l’Alcora.
Eixim de l’Alcora pel camí dels Prats que passa entre dos fàbriques de taulells. No és estrany trobar-se fàbriques de taulells a l’Alcora doncs estem a la cuna de la ceràmica de les comarques de Castelló. Però en dissabte de matí no hi ha massa moviment i de seguida deixem enrere les fàbriques quan ens en separem del camí dels Prats i seguim el camí del mas de Marco que baixa cap al barranc de l’Aixart. El camí continua per dins del barranc encara que nosaltres l’abandonem per un altre que puja per l’esquerra cap a la Lloma. Tant este com l’anterior es troben vorejats de faroles i condicionats per a passejar.
Seguim amunt i quan coronem la Lloma trenquem a la dreta per un camí que la recorre pel llom.
Després de deixar enrere una gran quadra de cavalls abandonem el camí asfaltat que puja pel capoll de la Lloma i seguim un altre camí de terra que fa la volta per la vessant sud, primer entre bancals de secà i més tard pel pinar que creix en els bancals abandonats. Anem seguint el traçat btt de la ruta Roda-soques de l'Alcora i no l'abandonarem fins que estiguem prop ja d'Araia.
El camí que seguíem puja a enllaçar amb el camí principal i continua per ell a l'esquerra baixant a la foia Lamí que separa la Lloma del tossalet de Roda-soques (que li dóna nom a la ruta). Ací el camí gira a la dreta però nosaltres hem de continuar recte per una senda que mou entre bancals però que de seguida n'entra a un pinar jove i espès que hem de travessar mentre fem la volta al tossalet de Roda-soques fins que n'eixim del pinar quan ja s'acaba el tossal per a arribar a un ample collet que separa el tossalet de Roda-soques del tossal del mas de Marco dalt de la Miloqueta.
Eixim a un ample camí entre parets que delimiten les finques i enllacem amb el camí del mas de Marco (que havíem deixat al barranc de l'Aixart) on trobem les marques del PR-CV-120 o ruta de les Ermites de l'Alcora. A partir d'ací també cal seguir les marques del PR que ens portarà cap a Araia.



Camí dels Prats entre fàbriques.

Barranc d'Aixart.

Camí de la Lloma.

Pujant a la Foia Lamí.

Senda de Roda-soques.

La serra d'Espadà des del tossalet de Roda-soques.

Collet de la Miloqueta.

Anem seguint el camí del mas de Marco, camí de carro, que va resseguint les faldes del tossal del mas de Marco que destaca no per la frondositat de la vegetació (cobert de coscollar) sinó per les bandes de conglomerats que el conformen que li donen un aspecte diferent i en certa manera únic.
El camí passa per dalt del Racó de Bufa deixant al fons el barranc del Salt (del Cavall) i baixa a buscar la Cova de l'Àngel, situada en una balma excavada en el conglomerat. A sota de la balma hi ha la font de l'Àngel, que recull l'aigua que s'escola per la paret en una basseta per a beure els animals.
El camí va resseguint les bandes de conglomerat faldejant el tossal, sempre sense grans desnivells com correspon a un vell camí de carro i ens permet disfrutar de bones vistes del Cabeço Blanc, el Salt del Cavall, Torremundo, ... i com no de totes les terres que delimiten estos tossals i que formen part de les grans partides d'Araia i Santgils.
Tant Araia com Santgils eren antigues alqueries que formaven part del terme del castell de l'Alcalatén i que es van incorporar a l'Alcora quan el poble d'Alcalatén va desaparéixer (a causa dels deutes) al segle XIV. Algunes de les alqueries de l'Alcalatén com Costur o Figueroles s'han convertit en pobles, altres en simples llogarets com la Foia però tant Santgils com Araia mai han passat de ser masos més o menys grans.
Quan deixem enrere els conglomerats ens trobem amb un enforcall de camins. Per l'esquerra baixa el què hem de seguir mentre que recte continua el camí del mas de Lúgio que abans seguia cap al Salt.
Nosaltres baixarem seguint les marques cap al mas de Marco, passant pel lloc on devia estar la font del mas abans d'arribar al mas pròpiament dit.
Camí del mas de Marco.

El Racó de Bufa.

La Cova de l'Àngel.

El Salt del Cavall des del camí del mas de Marco.

El mas de Marco des de dalt.

El mas de Lugio amb Torremundo al fons i el Salt del Cavall a l'esquerra.

El mas de Marco.
El mas de Marco és un gran casalici que encara es manté en peu malgrat l'abandó de dècades. Al voltant s'estenien els bancals de secà, i dalt del mas es trobava la font que permetia regar uns quants bancalets d'horta. Ara el pinar els colonitza i, si els incendis ho permeten, el bosc tornarà a ocupar l'espai que li va ser arrabassat.
Després de fer un glop a l'ombra dels pins que voregen el mas continuem  seguint la vella pista (intransitable per a cotxes) que fa grans revoltes per a baixar al barranc del Salt del Cavall (també hi ha una drecera que baixa recte) per on corre un fil d'aigua.
Arribem al barranc del Salt del Cavall i per l'altra banda continua la pista, ara sí apta per a vehicles. No la seguim molt de tros perquè a la primera revolta que fa cal seguir recte les marques del PR que ens porten camí d'Araia.
El camí puja una costera que ens porta a la llometa que ens separa d'Araia. Ací s'han fet graons amb fustes per tal de facilitar la pujada en un tram argilós molt erosionat per l'aigua. Finalment arribem a l'ample llomet per on corre una pista sobre l'antic assegador de la Palmosa que baixa des dels Cauets a Santgils i què seguirem cap al sud abandonant així la Roda-soques que continua per la dreta cap al mas del Roglet i el PR que continua recte cap a Araia.
Tolls d'aigua al barranc del Salt.

Camí del mas de Marco a Araia.

Pista i assegador de la Palmosa.
Seguim la pista (i assegador) per dins del pinar però de seguida els deixem trencant a l'esquerra per un entrador, però només uns metres. A la dreta trobarem una senda que seguirem novament cap al sud. Així evitem la monotonia de la pista i fem el mateix tram però per senda.
Passem pel capoll de la llometa i baixem enllaçant amb l'assegador per on passa un caminal més ample i, seguint-lo, arribem a la carretera d'Araia. Ens cal seguir la carretera uns metres per a desviar-nos a la dreta pel camí de la Palmosa que corre per damunt l'assegador que també travessa l'extensa partida de la Palmosa.
El paisatge ací està dominat pels camps treballats, majoritàriament de garroferes i ametlers però també trobem grans finques de tarongers.
Trobem una primera bifurcació de camins i seguim per la dreta, passant per davant del mas del Salsero que presenta unes curioses cantoneres fortificades. Passat el mas ens entrem al pinar que ens acompanyarà fins al corral de Cubles, que queda separat del nostre camí i voltat de camps treballats. Ací cal seguir a l'esquerra quan se'n fan dos camins.
Un poc més avant trobem un parany totalment arreglat. Continuant avall el camí baixa a buscar el barranc d'Araia i puja cap a Santgils. Nosaltres decidim seguir un senderol que passa per la part baixa del parany i travessa un barrancusset per a pujar a un altre llomet on trobem un nou camí. Encara que volíem anar fins a Santgils se'ns fa tard i cal trobar la manera de travessar cap a Ancorna per tal de tornar a l'Alcora.
El nou camí que seguim el seguirem ara avall fins que acaba. Segons el mapa de l'Alcora del Tossal continua una pista que travessa però només trobem un sender mig esborrat que ens baixa al barranc del Salt del Cavall. Ací corre un fil d'aigua que fa que la vegetació cresca i siga difícil de passar però quan ho aconseguim per l'altra banda trobem les restes d'un vell camí que, seguint-lo, ens puja cap al mas d'Ancorna.
Senda que evita la pista.

Travessant la carretera d'Araia.

Camí de la Palmosa.

Parany arreglat a la Palmosa.

Entrador entre el pinar per travessar cap a Ancorna.

Camp a través per la Palmosa.

Baixant al barranc del Salt del Cavall.
Eixim a una nova pista que seguim a l'esquerra fins que arribem a un enforcall de camins. Ací trobem un senderol que fa drecera cap a la corralissa d'Ancorna i el seguim eixint al camí de la Corralissa d'Ancorna, ara asfaltat, i que ens porta a la Corralissa.
La corralissa d'Ancorna és un gran corral que s'alça dalt del mas d'Ancorna i a la vora de la carretera de Ribesalbes. A partir d'ací el camí ja el coneixem perquè vam passar una altra vegada. Travessem la carretera i per l'altra banda hi ha el camí d'Ancorna. Nosaltres no el seguim sinó que movem a l'esquerra per un entrador que de seguida es fa senda cap al tossal de les Foies. Seguim el traçat de l'assegador de les Foies que munta per dalt dels tossals.
El camí va prenent altura cap al cim del tossal de les Foies, fàcil de distingir per les antenes. Però quan ja estem a meitat pujada abandonem el camí i assegador que segueixen recte i trenquem a la dreta per un camí que ens baixarà cap a la Mussolera. L'altra opció és fer tota la travessa del tossal de les Foies de sud a nord seguint l'assegador però nosaltres hui preferim evitar els cims on sempre bufa més el vent.
Retallant camí a Ancorna.

Corralissa d'Ancorna.

Carretera de Ribesalbes.

Assagador de les Foies amb Araia al fons.

Pujant al tossal de les Foies.

Les Pedrisses i la Plana des del tossal de les Foies.
La senda que seguim, la més marcada sobre tot pel pas de motos, baixa cap a la Mussolera, ampla clotada que queda als peus del tossal de les Foies. Seguint-la arribem a una pista que continuem cap a l'esquerra. Un poc més avant trobem una bifurcació on també hem de seguir a l'esquerra, però molt poc tros perquè de seguida trobem una senda a l'esquerra que puja per la falda del tossal.
La senda travessa el jove pinar que creix arreu, jove perquè tota esta part del terme de l'Alcora es va cremar fa uns vint-i-cinc anys i només es van salvar alguns rodals del pinar que colonitzava els antics bancals abandonats als anys 50 i 60 del segle XX.

La senda ens puja novament cap al tossal de les Foies però passant per l'extrem sud. Anem a buscar un collet que separa el tossal pròpiament dit d'un llomet que queda a la falda. Només passar deixem a la dreta una altra senda que baixa a la Mussolera (totes enllacen a l'antic camí d'Onda o de la Mussolera). Nosaltres continuem recte fent la volta per les faldes del tossal de les Foies.
Avant avant arribem al punt on la senda gira cap a la vessant nord del tossal. Ací una fita marca el punt on baixa l’assegador de les Foies per on hi ha un senderol enfitat que baixa des del cim. Per la dreta continua una senda que baixa al camí d’Onda. Nosaltres continuem recte baixant per la cara nord.
La senda acaba a un ample camí que puja a unes cases. Continuem avall i arribem a un encreuament. Per l'esquerra continua un camí cap a la carretera de Ribesalbes, eixe és el camí correcte. Nosaltre provem d'anar recte seguint el vell camí i acabem a unes fàbriques per on no podem passar i ens toca tornar enrere. Al tornar i a la vora d'una caseta preguntem a un home i ens explica com passar per la part de dalt de la seua finca eixint finalment a la carretera de l'Alcora.
Ja només ens queda seguir per la carretera poc més de mig quilòmetre fins que completem la ruta arribant al punt d'eixida.

Senda de la Mussolera a les Foies.

L'Alcora des de les Foies.

Carretera de Ribesalbes.





Ací està el track:



Powered by Wikiloc

I ací altres rutes que es poden combinar amb esta:

Tossals de l'Alcora: Ancorna i les Foies
sant pasqual - llucena - sant joan

Més informació:

dissabte, 19 de gener de 2019

BARRANC DEL DIABLE I BARRANC NEGRE, TRAVESSANT LA SERRA D'ORPESA

Com estos dies el fred apreta decidim fer una ruta que teníem pendent des de que a l'estiu ens van informar de l'obertura i homologació del PR-CV-459 . Així amb l'objectiu de pujar per dins del barranc del Diable i fer el tram que va des de les antenes del Puntal de  fins al Camí de Cabanes ens acostem a Orpesa.

Comencem a caminar des del camí de servei de l'autopista, just al punt on travessa el barranc del Diable i ací trobem un pal indicador del PR que ens encamina cap al barranc. Este tram coincideix amb l'assegador del Coniller que remunta el barranc per dins, i és que el Coniller és la partida on ens trobem ara.
Comencem a caminar per un ample camí que permet el pas dels cotxes però no durarà molt. Quan les muntanyes es van juntant i el barranc s'encaixa entre elles el camí deixa pas a una estreta senda que s'ha netejat per a traçar el PR.
La senda va seguint el llit del barranc i en algun moment cal salvar algunes penyes caigudes des de les vessants però que no presenten cap problema. Només en un punt trobem unes grapes per ajudar-nos a salvar un esglaó un poc més gran, encara que tampoc fan massa falta.
A l'ombra del barranc el fred del matí és intens, ací no entra el sol i tot i estar tan prop de la mar la temperatura no puja massa dels zero graus. Això i la humitat fa que la vegetació siga més abundant i variada que a les vessants del costat, així al costat dels pins i margallons trobem el marfull i l'alborcer i alguna carrasca a més de grans quantitat d'arítjol, heura, i altres enfiladisses que conformen entre tots l'anomenada selva mediterrània.
La senda continua remuntant el barranc fins que, ja prop de la capçalera, fa un gir tancat a la dreta i n'ix per una vessant assolellada que contrasta tan en vegetació com en temperatura amb el fondo del barranc.
La senda, traçada de cap nou, ens porta per una faixa a eixir a les suaus vessants que formen la capçalera del barranc del Diable. Ací el matollar de coscoll, romer i argelaga han substituït la variada vegetació del fons. En este hivern atemperat i gràcies a la humitat que encara conserva el sòl de les pluges de la tardor els trobem en flor i donen un toc de color a un paisatge d'un verd apagat.
Finalment arribem al capdamunt de la Serra per on corre l'assegador de la Mollonà, anomenat així per seguir la mollonà o ratlla entre Orpesa i Cabanes. Ací trobem un nou pal amb indicacions del PR i és que la pujada pel barranc del Diable no és més que una variant (per retallar) el llarg PR que recorre quasi de punta a punta la Serra, des del Juvellús al camí de Cabanes.
Començant la ruta a la via de servei de l'autopista.

Entrada al barranc del Diable.

Primer tram per la vora del barranc.

Continuació del PR per l'interior del barranc del Diable.




Tram equipat amb una corda.

La mar ens fa de teló de fons mentre pugem.

Eixint del barranc per assolir les parts altes.


Arribant al capoll de la serra.

Assegador (i pista) de la Mollonà.

Seguim ara a la dreta per la pista traçada sobre l'assagador durant un centenar llarg de metres fins que trobem un entrador a l'esquerra. Ací abandonem el PR que continua cap al Puntal on s'alcen unes antenes. Ara seguim un ample camí de cotxe que comença a baixar cap al pinar que creix a l'ombria de la Serra.
Mentre baixem se'ns obre davant dels ulls una bella panoràmica i a l'esquerra destaquen les puntes de les Agulles, més lluny els cims del Desert i a la dreta les formes redones de la Ferradura. Al fons de tot, com quasi sempre, destaca Penyagolosa.
Entrem al pinar i descartem un camí que continua per l'esquerra. El nostre de seguida comença a baixar considerablement. La baixada ens portarà fins a un collet on s'alça el mas del Corretjot, amb una ampla visió del tram litoral entre Orpesa i Alcossebre.
Ací ve el primer i principal punt de dificultat del dia. En les fotografies aèries més recents sembla haver-hi un senderol que baixa des del mas del Corretjot, salvant cingles i pedregals, fins al barranc de Pau. Ens costa un poc vore la senda que baixa però quan per fi trobem la primera fita ja no queda més que seguir-les per a baixar.
La baixada no és difícil de seguir ja que anem trobant fites en quasi tots els llocs que es presten a confusió, però cal estar ben atents a la direcció a seguir i utilitzar el sentit d'orientació en algun lloc. Ara bé es tracta d'una baixada prou tècnica que combina trams amb forta pendent i esvarosos amb el pas de pedreres. L'avantatge és que en poca estona arribem al fons del barranc de Pau i quan girem la vista enrere veiem l'espectacular barranc que hem baixat, una de les raconades més ferèstegues de la serra d'Orpesa.
Assagador de la Mollonà.

Les Agulles de Santa Àgueda i, al fons, la serra d'Espadà.

Entrador al mas del Correjot.

Mas del Correjot.

Cavil·lant sobre el camí a seguir.

El barranc per on hem de baixar.

Baixador del mas del Correjot.

Primer pedregal.

Segon pedregal.

Arribant al barranc de Pau on acaba la baixada.

Arribats al fons trobem el camí del barranc Negre que entra cap al mas dels Ritos (per on hi ha un millor camí per a pujar o baixar de la Serra). Nosaltres seguim el camí cap al nord vorejant el pla de Reula que s'estén al lloc on conflueixen el barranc de Pau i el barranc de Miravet.
El camí està vorejat de bancals d'atmelers, molts d'ells abandonats, que es barregen amb el pinar. Este serà el paisatge dominant al llarg dels propers quilòmetres mentre resseguim la falda de la serra sempre vorejant el barranc de Miravet fins a l'Aljub.
Mentre caminem a la nostra esquerra i de l'altra banda del barranc hi ha la falda de la Ferradura que s'alça 400 metres per dalt nostre. Al girar el cap enrere es veu perfectament retallades les muralles (o el que en resta) del castell de Miravet que dominava el pas des de Cabanes a Orpesa pel que més tard es va anomenar  "el camí de la Fusta", camí traçat al segle XVIII per a baixar la fusta de l'Aragó fins a Orpesa i aprofitar-la per a l'armada.
Nosaltres arribem al camí de la Fusta, ara convertit en un ample camí asfaltat per on passa el camí de Cabanes a Orpesa, i el seguim un bon tros. A la vora del camí trobem l'Aljub, de grans dimensions i que recull l'aigua de pluja a la vora del barranc de Miravet que a partir d'ací reb el nom de riu Xinxilla, un nom un poc pretenciós per a un corrent sec la major part de l'any i que només duu aigua després de pluges importants.
Camí del barranc Negre.

El Pla de Reula.

Enllaçant amb el camí de la Fusta.

L'Aljub d'Orpesa vora el camí de la Fusta.

Camí de Cabanes a Orpesa.

Després de descansar a la vora de l'Aljub i fer un mos continuem camí avall cap a la mar fins que arribem a la ratlla de termes entre Cabanes i Orpesa. Ací l'antic camí de la Fusta (i l'assegador modern del mateix nom) segueixen rectes cap a Torre la Sal mentre que el camí d'Orpesa continua fent la volta a la falda de la Serra. Ací també retrobem les marques del PR-CV-459 i les seguim però no de retorn a Orpesa sinó pujant cap a la Serra mentre seguim la carrerassa de la Mollonada que discorre per la mollonada o ratlla que separa els dos pobles.
Sobre la carrerassa de la Mollonà s'ha traçat una nova senda que puja pel llom de la Serra cap a les parts més altes. La primera part és la més costeruda salvant un desnivell de cent metres en poc més de mig quilòmetre (amb un desnivell mitjà d'un 20%). Esta serà la pujada més dura de tota la ruta però per sort no dura molt i quan arribem a la primera cota la costera se suavitza, però encara ens queda molt per a arribar al capoll de la serra.
Passsem el primer alt, el del Camaró, i continuem pels alts cap a l'Alt de Gumbí on, sempre resseguint la carena i la mollonada, girem cap a la mar a buscar l'alt del Racó del Moro. Mentre pugem un soroll ens avisa que baixen un parell de motos que deixen ben marcada la senda amb les roderes que fan.
Al coronar l'alt del Racó del Moro es descobreix la mar, i la plana que s'estén des de les faldes de la Serra fins allí. Conforme continuem pujant cap al Puntal si girem la vista enrere se dibuixa clarament la plana litoral que s'estén entre Orpesa i Alcossebre amb el Prat al bell mig.
La senda continua pujant lleugerament fins que, ja cap al final, s'empina novament just abans d'assolir el cim de la Serra al Puntal on hi ha unes antenes de comunicació.
Començant la pujada a la serra per la carrerassa de la Mollonada.


La Ribera de Cabanes.

La Lloma.

Molló dels que li donen nom a l'assagador.

El Puntal, la part més alta de la Serra.

Alt del Racó del Moro.

Després de descansar de la pujada continuem la marxa per la pista que corre per dalt la Serra fins al punt on enllaça per la dreta el camí que puja des de l'Aljub pel Racó de Gumbí fins ací. En este mateix punt abandonem la pista per on continua la carrerassa i el PR i trenquem a l'esquerra sense cap camí clar seguint unes fites que anem trobant i que ens encaminen a una llarga faixa que mira a la banda de la marina.
Encara que no hi ha senda mirant de no perdre les fites anem a buscar un baixador que ens portarà a la part alta del barranc del Diable. Ramiro que ens fa de guia no és la primera vegada que baixa per ací. Cal estar atents per a trobar el pas clau on ens toca ficar les mans per a salvar un cingle per la part més fàcil i, una vegada salvat, anem trobant un corriol entre el coscoll que enllaça amb l'antic corriol que baixava per dalt del barranc del Diable. A partir d'ací el camí és més fressat i clar i per dalt del barranc ens porta cap a la pedrera del Racó de Peret. Des d'ací tenim una visió més espectacular del barranc del Diable que la que hem tingut al començar la ruta quan el remuntavem per dins.
El castell de Miravet des del Puntal amb Penyagolosa al fons.

Baixant camp a través (amb fites) cap a la mar.


Fita que marca el camí a seguir.


L'únic tram complicat de la baixada.

Barranc del Diable des de dalt.



El barranc del Diable des de dalt.

A l'arribar a la pedrera tenim dos opcions de ruta, la primera i fàcil és baixar per l'esquerra (una fita marca el camí) a buscar la pedrera i, travessant-la, seguir pel camí que accedeix i que ens deixarà a la via de servei de l'autopista a pocs metres d'on hem començat la ruta. L'altra, que seguim alguns, és crestejar les penyes que dominen la pedrera i separen esta del barranc. Anem trobant alguns punts rojos que marquen l'itinerari a seguir. La cresta ens porta a l'altra banda de la pedrera i des d'ací baixem seguint passos d'animals a buscar el PR que corre als peus de les penyes enllaçant a pocs metres del punt on hem començat a caminar unes hores abans tancant així el cercle.
Cresta de la Pedrera.

Buscant el millor pas per a baixar.

El barranc del Diable i el Puntal des de l'autopista.



Ací està el track:


Powered by Wikiloc

I ací més rutes que comparteixen part del recorregut:

Serra d'Orpesa: barranc del Diable i canal de la Roca Roja
Volta per la Serra d'Orpesa


Més informació: