dissabte, 8 d’octubre de 2016

DE VALLAT A LA HUERTICA PEL PINAR I EL PRAU


Un altre dissabte i tornem a l'Alt Millars i és que esta temporada tenim unes quantes rutes pendents per ací aprofitant que han netejat moltes sendes.

Hui eixim de Vallat per a pujar al Corral Alto pel camino de las Quemadas, recentment netejat, i allarguem la ruta passant a Fanzara pel Pinar i retornant fent volta per la Huertica.
Vallat. Eixint des de la carretera.
Eixim de Vallat per la carretera, passant entre la fuente de la Salud i el llavador. Just ací mou una senda que enllaça amb el camino de las Quemadas amb un senyal a l'entrada informant d'on va.
Llavodor de Vallat.
Comencem a pujar entre antics bancals de garroferes on ara hi ha més pins que garroferes. El camí puja quasi recte fins que trobem una fita al punt on enllaça el camí que ve directament des de la part alta del poble.
Començament de la senda.
Com que ja hem guanyat altura comencem a disfrutar d'unes boniques vistes de Vallat amb el Turio i Saganta al fons, a l'altra banda del riu.
Continuem pujant fins que trobem una altra senda a la dreta. La seguim una trossada i ens porta al cingle de Despeñaburros que cau dalt de la carretera. Es tracta d'un magnífic mirador sobre la vall del riu Millars i també hi ha una xicoteta zona d'escalada deportiva.
Despeñaburros.
Retornem al camí principal i seguim pujant per la senda, ampla i neta, que puja fent revoltes. En alguns punts trobem que s'ha acondicionat per a fer descens de btt afegint salts i peraltant les revoltes. Per sort les bicicletes no han fet massa malbé el vell camí que conserva trams empedrats i puja seguint un rellomet fins a una caseta.
Pujant per l'Artiga.
A partir d'ací enfila el tossalet del Corral Blanco amunt fent revoltes per guanyar altura i continuant en diagonal fins al coll que dóna pas al corral.
Del Corral Blanco queda poc més que el nom i quatre trossos de paret. Ací acaba el vell camí de ferradura però continua una moderna pista que ens baixa a un collet on hi ha un encreuament de pistes.
Arribant al Corral Blanco.
Nosaltres ara seguirem a la dreta. Recte continua a la carretera d'Argelita a Llucena i al Prado, i per l'esquerra baixa novament al poble de Vallat per on esperem tornar.
Camino de las Quemadas.
Ací es noten els efectes de l'incendi del 93 i el pinar madur deixa pas a un pinar jove, que torna a pintar de verd les muntanyes fins allà on abraça la vista.
Continuem pista fent la volta al tossal de las Quemadas. A la nostre esquerra i avall queda la Huertica per on hem de tornar, i recte avant el barranco de Ramírez per on també baixava antigament una senda (i també un track que la segueix).
Collet de los Cantalares.
Arribem al final de la pista. Recte hauria de continuar la senda que davalla a l'Olivaret pel barranco de Ramírez, però no se'n veu cap traça. Per la dreta continua la senda del Pinar cap a Fanzara que tot i no estar tan neta com la de las Quemadas es segueix bé i sense pèrdua.
La senda planeja cap al collet que separa el tossal de las Quemadas del de Cantalares. A l'arribar al collet se'ns obri la vista cap al Millars que queda just a sota vigilat pel Turio i Peña Saganta.
Vallat, Espadilla, el Turio i Peña Saganta.
Passem el coll i continuem per la divisòria d'aigües pujant cap a un tossalet on hi ha la fita de terme de Fanzara i Vallat.
Conforme avancem sentim unes veus i uns metres abans d'arribar ens trobem amb un altre grup de caminants que estan fent la mateixa ruta però en direcció contrària. Saludem a Pepe Serrano, que està entre els guies, però no ens entretenim massa i seguim cadascú pel seu camí.
Los Cantalares.
A partir del molló de terme la senda està neta i clara i és que ací també han arribat les brigades contractades per la mancomunitat este estiu.
La senda continua sempre pel llom baixant per los Cantalares. Arriba a un xicotet replanell on hi ha pinets tallats i on hi ha uns amagatalls improvisats amb les branques fets per a amagar-se els caçadors a l'espera del paso dels tords. Mentre baixem ens creuem amb un caçador que va a preparar-se el lloc per a quan obriguen la veda
El Pinar.
Un poc més avant passem una zona de trinxeres i a partir d'ací la traça de la senda sembla més clara i evident i seguint-la finalment arribem a un collet per on passa una pista.
Estem al Pinar i la pista (que ve de Fanzara) baixa cap a l'Olivaret que és el nostre següent objectiu.
Collet al Pinar.
Com que ací la pista fa una gran volta mirem de buscar la manera de retallar-la i trobem traces de sender que baixen al recte i les seguim, estalviant així uns quants centenars de metres.
Drecera de la pista.
Retrobem la pista prop d'on hi ha uns grans bancals sembrats per a la cacera.
L'Olivaret.
Poc després enllacem amb el camino Real de Aragón, que puja des de Fanzara a buscar la ratlla de Llucena per on continua cap a Penyagolosa. A Fanzara hi ha el Camino real i la Cañada real de Aragón, molt propers l'un de l'altra, el primer per a persones i animals de càrrega puja seguint els barrancs mentre que el segon, per al bestiar trashumant, busca la ratlla de Ribesalbes i continua sempre per dalt dels cims.
Camí real d'Aragó.
Nosaltres seguim el primer que en bona part ha estat substituït per pistes, i és que a partir d'ara quasi tot el que ens resta de ruta serà per pista perquè les velles sendes estan totalment tapades per la malea i el pinar.
Travessem el barranco de la Huertica i deixem enrere l'Olivaret. Un bon tros més avant travessem un reguero i deixem a la dreta el camí de Ribesalbes a Argelita, que continuava per l'esquerra i ara està quasi perdut. Fóra una bona opció per acostar-nos a la Huertica però no tenim ganes de complicar-nos la vida i continuem per la pista amunt cap a la Cueva Bota.
Tram entre parets del camí real.
Passem per la vora d'un corral i sota una línia d'alta tensió on s'ha obert un tallafocs. Per ell vam continuar l'última vegada que vam vindre per estes muntanyes. Hui però toca seguir recte per la pista, deixant a la dreta un altre corral i enfilem una costera que puja recte.
Per la Cueva Bota.
Cap a la part de dalt abandonem definitivament el camino de Aragón i seguim a l'esquerra una pista que ens baixa cap a la Huertica.
Passem per davant del corral de la Huertica, situat davant d'un ample bancal on encara queden uns ametlers mal cuidats, i des d'ací la pista baixa per una ombrieta a buscar la Huertica.
Corral de la Huertica.
Arribem així al barranco de la Huertica. Ací el sòl canvia i aflora l'argila, pot ser per això també hi ha un naixement d'aigua: la fuente de la Huertica, que ara està perduda però que fa que el barranc porte encara un filet d'aigua. Ací hi havia un rodal d'horta i per esta raó també arribaven fins ací un bon grapat de camins ara quasi tots perduts.
La pista acaba entre els abandonats bancals de la Huertica i una senda mou d'ací travessant el barranc i pujant al recte fins a una era situada davant d'un edifici assolat que sembla un corral. Un parell de pins grans és tot el queda del pinar després de l'incendi i és que en esta part la vegetació no s'ha recuperat i sembla que el pinar tardarà moltes dècades en tornar a ocupar el lloc que li pertoca.
Baixant a la Huertica.
Per sota dels pins continua una senda més o menys clara però transitable que baixa al barranc i el voreja. Al barranc hi creixen alguns xops i canyes, senyal d'aigua, però ara sembla sec.
Buscant el camí al Prau.
La senda travessa el barranc i puja recte per l'altra banda, per la vora d'un reguer més tapat de vegetació fins a uns vells bancals. Els travessem i arribem a una pista.
Barranco de la Cueva.
La pista baixa des de la carretera d'Argelita i mor a uns bancals d'ametlers. Nosaltres travessem els bancals per a trobar una altra pista que puja més recta.
Ens trobem al Prau i ací hi ha encara un bon rodal de terres treballades, plantades d'ametlers, oliveres i fins i tot una vinya.
El Prau.
Passem per davant d'una vella DKV reconvertida en refugi improvisat i enfilem pista amunt deixant enrere el barranco de la Huertica.
Reutilitzant la DKV.

Arribem a un collet i en conte de seguir la pista decidim tirar recte amunt seguint l'antic camí de Ribesalbes a Argelita (també camino del Prau) que ens estalvia les voltes de la pista.
El camí no està gens xafat però se puja prou bé, sempre seguint la caixa de l'antic camí que es distingeix perfectament entre els romers. Arribem així a un bancal treballat en un collet i travessant-lo arribem al mateix lloc on la pista enllaça amb el camí de Llucena.
Tram perdut del camino del Prau.
Seguim ara a l'esquerra per pista per arribar al collet que queda sota el Corral Blanco, per on hem passat a l'inici de la ruta i per no repetir baixem al poble per la pista que queda a la dreta que segueix en part el camino de Llucena.
Camino del Prau.
Ací el camí és fàcil i ens permet disfrutar de les magnífiques vistes sobre la vall del Millars i del Villahermosa. A la nostra dreta queda la Casa de la Señora, darrere Argelita i dalt la Cruceta. Als nostres peus queda el riu Villahermosa quasi arribant a la Peña Negra on es barreja amb el Millars i per darrere i dominant-ho tot la Peña Saganta.
Pista al camino de Aragón.
Baixem per la pista fins a los Planos on els tarongers han substituït les garroferes. Ací mateix enllacem amb el camino de Argelita, tal i com ens informa un panell de fusta situat a l'encreuament de camins. Seguim recte i de seguida trobem les primeres pallisses i eres del poble on entrem per la part alta, on hi ha el poliesportiu, l'ajuntament i la Santa Cruz.
Los Planos.
Ací trobem unes dones i preguntem per saber els noms dels llocs per on hem passat, i una d'elles ens explica que els bancals del Prau on hem vist una furgona són d'ella i que abans allí a la Huertica hi havia molta horta i una font molt bona però ara està tot perdut.
No ho fem molt llarg per no ser pesats i continuem avall travessant el poble fins al bar on ens aturem per a recuperar forces, necessaries per a fer els dos-cents metres que ens separen dels cotxes.





Ací està el track:


Powered by Wikiloc

I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:
de Vallat al Pozo Vidal i tornada pel riu
de Fanzara a Penyagolosa
Entre Ribesalbes i Araia al voltant del camí real d'Aragó

Més informació:
  • Sancho Comins, Jose (1990) Itinerarios por el Valle del Mijares Ed. Caja rural San José de Almassora.
  • (1909) Minuta del termino municipal de Vallat Ed. IGN
  • (1909) Minuta del termino municipal de Fanzara Ed. IGN
  • Guarque Porcar, José Mª (2013) La piedra seca en Fanzara
  • Cartoweb
  • http://www.fanzara.com/

dimecres, 28 de setembre de 2016

DEL SALVADOR D'ONDA A LA LLEUJA I RIBESALBES


Hui hem aprofitat la vesprada Ramiro i jo per eixir a estirar les cames. Com que no podem fer-ho molt llarg ens acostem al Salvador d'Onda per a seguir un track de Tiocanya que fa una volta des de Ribesalbes al Salvador, ruta original de Pascual Albalat. La diferència és que ell ix de Ribesalbes i nosaltres del Salvador, estalviant així un poc més d'un quilòmetre.

Comencem a caminar des de davant mateix de l'ermitori i eixim en direcció est però no seguim la carretera que va a Onda sinó que trenquem a l'esquerra per un camí que puja pel pinar.
Començament de la ruta.
El camí gira a l'esquerra i enfila amunt passant per dalt de l'ermitori del Salvador i acaba a un antic terrer. A partir d'ací continua una senda, netejada i recuperada per la quadrilla dels pepes, que enfila amunt cap a la Solsida.
La senda va enllaçant els pujadors dels antics bancals fins que arriba a un collet. Ací, a la vora d'un molló, enllacen dos sendes més que pugen des de la Pica.
Caseta de pedra.
Descartem eixos dos camins i seguim pujant. Travessem la ratlla del terme de Fanzara i després d'un llomet passem per una ombria on es conserva un tram de pinar adult realment bonic.
Pinar a la Solsida.
Un poc més avant la màgia del pinar deixa pas als terrers del Baladrar, ja abandonats i on es pot vore com el bosc comença a guanyar-li la partida a l'home. Els pinatells van creixent als camins, talussos i planells fets per a traure l'argila que abastia les fàbriques d'Onda i de Ribesalbes.
Antic terrer del Baladrar.
Un sender travessa el terrer cap al Baladrar, però nosaltres seguim amunt cap al Puntal on el pinar domina el paisatge.
El Puntal.
Després d'una curta costera arribem quasi al Alto de la Masia i enfilem senda avall cap al mas de los Canónigos.
Baixant de l'Alto de los Canónigos.
La senda baixa recte per l'ombria. Sort que la fem de baixada perquè la pujada deu ser dura. La vegetació que ens acompanya es va fent més fresca i tancada conforme baixem de manera que els esbarzers i l'arítjol que s'enfilen pels pins conformen una espècie de selva mediterrània.
Raconada a l'ombria de los Canónigos.
La senda ens aboca a un camí que entrava als vells bancals i seguint-lo arribem a l'assolat mas de los Canónigos.
Deguere ser un mas gran i ric però poc queda d'ell llevat de les parets i finstres que miren al buit de l'interior.
Mas de los Canónigos.
Per davant del mas mou un antic camí empedrat que ens baixa a la font del mas, tan enrunada i buida com el mas. És el que els passa a la majoria de fonts que si no es cuiden, s'escuren i es netegen deixen de traure aigua.
Senda a la font.
Seguim senda avall i de seguida eixim a un camí més ample, el camino de los Casales.
Fanzara des de la Lleuja.
Estem a la partida de la Lleuxa (o Lleuja), antic poblet morisc de Fanzara, deshabitat arran de l'expulsió dels moriscos i del qual només resten els Casales que ara li donen nom. Es tracta d'un conjunt de corrals, algun en peu i d'altres assolats situats a un morret que domina el Millars allà on acaba el camí.
Corrals a los Casales.
Pels voltants encara hi ha oliveres i garroferes, algunes tan velles que igual estaven ací a l'època dels moriscos.
Camino de los Casales.
Quan acaba la pista continua un ample camí de ferradura, en part empedrat i completament netejat que ens baixa al barranco de la Muela. Pel fons del barranc corre un filet d'aigua que va a unir-se al proper Millars.
Barranco de la Muela.
Travessem el barranc i seguim per una pista que, entre bancals, ens porta cap a la Escaleta. Ací el camí continua travessant el riu quan hi ha poca aigua o per la senda de l'Escaleta, en cas d'anar el riu crescut.
Nosaltres no seguirem per ahí i trencarem a la dreta per un olivar a buscar el riu. Ens obrim pas entre els canyars i arribem a un punt on el riu es divideix en tres braços. Passem el primer sense banyar-nos els peus però arribats al segon és imprescindible ficar els peus a l'aigua per travessar. Per sort fa calor i no cal que ens ho pensem molt.
Riu Millars.
Pot ser quan van fer la ruta Pascual i companyia el riu es podia passar sense banyar-se però amb les riuades de la tardor passada el riu ha canviat molt i ara no hem trobat altra manera de travessar-lo.
Toll al riu de Millars.
Per l'altra banda del riu corre una vella pista, mig tapada per les canyes i la seguim riu avall fins que comença a pujar deixant el riu enrere.
Pista cap al monte Rodaor.
De l'altra banda del riu queda el Chalabasar, el Puntal i la Solsida, d'on venim. D'esta queda los Llanos, on anem, i el Monte Rodaor que deixem a la dreta.
La pista ens porta entre bancals de tarongers abandonats al canal de la cota 220. Seguim ací per la vora del canal on hi ha un camí de servei asfaltat i poc transitat.
Canal cota 220.
Un poc més avant trobem uns treballadors que estan netejant les vores del camí i del canal, fent així un tallafocs que de segur anirà bé en cas d'incendi, sobretot tenint l'aigua tan a mà.
Netejant les vores del canal.
Passem per davant de los Llanos i sota el Baldarán abans d'abandonar el camí del Canal per un entrador a l'esquerra.
Camí de los Llanos a Ribesalbes.
L'entrador ens porta entre bancals abandonats fins al punt on enllacem amb el vell camí de los Llanos a Ribesalbes, també netejat de fa poc.
El camí continua penjat a la vora del riu i deixa enrere l'Artiga per entrar al terme de Ribesalbes.
Riu de Millars sota el Baldarán.
El riu ens acompanya tota l'estona i és el denominador comú d'esta part de la ruta. La verdor de les seues vores contrasta amb la secor dels voltants on ja no creixen ni pins quasi.
Seguint la senda arribem a la central Hidroelèctrica de Ribesalbes on arriba l'aigua entudaba des de Vallat.
Ribesalbes.
Els voltants de la central tornen a estar verds gràcies als tarongers que hi creixen. Un pont ens permet travessar el riu fins a les fàbriques dels afores de Ribesalbes.
Les fàbriques des de la central elèctrica.
El travessem però no continuem cap al poble. Entre l'antiga fàbrica de Bonet i la cantera del riu hi ha un caminet (que és el que en resta de l'assegador de ???) i el seguim, sempre per la vora de la fàbrica.
Assegador (o el que en resta) vora
Finalment deixem enrere les fàbriques i continuem penjats a la cantera del riu en un tram més espectacular on la senda en alguns llocs està picada a les penyes.
Assegador de la Solsida.
Des d'ací veiem l'altra banda del riu per on hem passat fa una estona.
La senda es perd un poc entre uns vells bancals abans d'eixir a una pista per on continuem caminant, deixant a l'esquera unes casetes.
El riu.
Enfilem tot seguit una pujada formigonada però a meitat trenquem a la dreta per un ample camí de terra que ens duu a unes grans explandades darrere d'una fàbrica. Retiren a les antigues eres on es triturava l'argila abans de pastar-la.
Des d'ací mou un ample camí de terra on els peus s'afonen a la pols que fan els camions de tant passar, encara que ara no en trobarem cap.
Pista a les fàbriques.
El camí travessa uns pinars i ens porta a trobar un vell conegut, el canal de la cota 220, ací després de travessar el riu de Millars per un sifó.
Travessant el canal 220.
Nosaltres ara no el seguim sinó que el travessem seguint una pista que puja recte cap al Chalabasar. Fem un centenar de metres i abandonem la pista i seguim a l'esquerra un entrador que mor. Des d'ací continua un senderol no massa clar que comença a pujar cap a la Pica.
Poc a poc el sender es fa més evident i quan comencem a pujar la vessant ja es pot vore clarament que anem seguint l'antic camí de la Pica que conserva molts trams empedrats.
Camí de la Pica.
El camí traspon un rellomet i baixa cap a un hort de tarongers.
Des d'ací l'antic camí continua cap a Onda, convertit ja en un ample camí de cotxes. Però nosaltres seguint el track continuem per la vora dels tarongers i trobem un senderol enfitat que ressegueix la falda de les muntanyes cap al Salvador.
Al pla queden camps de tarongers i casetes. Nosaltres seguim per antics bancals de garroferes on ara creix el pinar.
Travessem un reguer i hem d'estar molt atents per a no perdre la traça bona entre multitud de senderols que s'encreuen, pugen i baixen. Finalment el trobem i ens duu avall cap al barranc de la Solsida sortejant els bancals.
Trobem una senda més clara que baixa prop del barranc i la seguim avall fins que l'hem d'abandonar per a travessar el barranc, l'únic punt de dificultat doncs els esbarzers que hi creixen només deixen un forat menut, a manera de tunel, on ens toca passar ajupits.
De l'altra banda trobem una vella pista que seguim amunt i arribem a un encreuament de camins abans d'unes casetes. Per la dreta puja un camí cap a la Solsida. Nosaltres hem de seguir el camí formigonat que passa entre les casetes fins al final.
Quan arribem a l'última de les casetes cal seguir pel marge un tros per a enllaçar amb el camí que ens tornarà al Salvador.
Anem vora una conducció d'aigua i deixem a la dreta una altra senda, netejada pels pepes, que puja a la Solsida. Només uns metres més avant trobem el camí per on havíem començat la ruta i un centenar de metres després l'ermita del Salvador.
El Salvador.



Ací està el track:


Powered by Wikiloc

I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:
Volta al Salvador d'Onda
de Ribesalbes a Fanzara

Més informació:
  • Ajuntament de Ribesalbes
  • Guarque Porcar, José Mª (2013) La piedra seca en Fanzara
  • Sancho Comins, Jose (1990) Itinerarios por el valle del Mijares. Ed. Cajar rural San José Almazora (el fragment de ribesalbes es pot trobar ací)
  • Cartoweb
  • Blog de loscaminosdebilbo
  • I també al facebook de Pascual