dissabte, 9 de gener de 2021

DE BARRACAS AL MAZORRAL AMB RAQUETES

Aprofitant les extenses i intenses nevades dels darrers dies i que encara no han acabat aprofitem per a fer raquetes. Pensant on anar finalment ens decidim per acostar-nos a Barracas per a pujar el vèrtex "Mazorral" que no havíem pujat encara doncs a priori no sembla massa interessant, és per això que quedava pendent per a pujar amb neu. A més l'autovia és de les poques carreteres que no estan tallades per la neu la qual cosa ens permet arribar a Barracas sense complicacions tot i què no para de nevar.

En principi l'opció A era anar fins al Toro però la carretera està tallada així que toca l'opció B i aparquem davant del Norte des d'on comencem a caminar pels carrers nevats del poble.

 Eixim de Barracas per la carretera del Toro i ja abans d'eixir veiem que el toll de neu és més que respectable, uns 40 cm a les teulades de les cases i nevant. Eixim per la carretera i només passar el pont de la via xurra i la via verda ens desviem a la dreta pel PR-CV-63.1 que va cap al Toro. Este és el camí que hem de seguir tot i què no és fàcil de distingir-lo colgat com està per la neu. El camí deixa a la dreta el corral de Marzo i continua pel barranco Coscojoso entre carrasques, paisatge que serà la tònica general del dia.

Anem alternant-nos en obrir traça perquè el toll de neu que hi ha fa que fins i tot amb raquetes siga difícil avançar, a més la neu està molt humida i s'enganxa a les raquetes fent més pesat el caminar. Remuntem el barranquet cap a un coll molt obert on perdem la traça del camí que només retrobem gràcies al GPS aconseguint així seguir la direcció correcta que ens deixa davant d'un tossalet darrere del qual hi ha el cerro del Mazorral, just davant d'uns aerogeneradors que ens serviran de fita.

El camí (i els tracks d'accés que hem trobat) no van directes sinó que segueixen una pista que fa la volta per la falda del tossal. Seguint-la passem pel corral de Cavada, obert i en bon estat on entrem a descansar i recuperar forces. Ací estem a recer de la neu que no ha deixat de caure en cap moment, de vegades més espessa i d'altres més fina.


Carretera del Toro tallada per la neu.

Carrer principal de Barracas.



Eixint de Barracas pel corral de Marzo.

Camino del mas de Gracián.

Remuntant el barranco Coscojoso.


Tram perdent la traça del camí.

Corral de Gracián.

Després del breu descans, perquè un de més llarg acabaria congelant-nos, continuem el camí seguint la pista per on va el PR-CV-63.1 cap al Toro passant pel mas del Bolado fins que arriba a uns bancals treballats que hui tan sols són una gran extensió blanca entre el carrascar. Des d’ací tenim alguns tracks que pugen directe al Alto del Mazorral, que queda a la nostra esquerra buscant un barrancusset, sense senda clara.

Ens desviem doncs del camí clar que dúiem i comencem la pujada buscant el barranquet. De seguida veiem que el pas per allí és difícil perquè el pes de la neu ha doblat les carrasques impedint el pas. Cal doncs improvisar i pujar recte pel millor lloc possible que, resulta ser, els bosquets de carrasques. Sota les carrasques la neu no és tan fonda i és més fàcil passar, per contra les branques dificulten el pas de manera que l’avanç és lent, costós i pesat. De fet estem una hora per tan sols avançar un quilòmetre. Per sort les carrasques també ens donen protecció d’una nevada que no tan sols no s’atura sinó que s’intensifica cada vegada més.

Eixim finalment dels espessoralls de carrasques per la part alta on enllacem amb el barranquet per on volíem pujar. Ací el pas no és més fàcil doncs tot i les raquetes la neu ens ve pels genolls. Calculem que deu d’haver ja un metre de neu i continua nevant. A més la neu humida s’enganxa a les raquetes de manera que els peus pesen com si portarem plom. Per sort els aerogeneradors del Mazorral apareixen davant nostre indicant-nos que estem ben prop del vèrtex però els pocs metres que ens en separen se fan eterns pel toll de neu i el cansament que ja porten les cames.

Hem anat rellevant-nos en obrir traça però al ser només dos i haver tant de toll de neu ni anant darrere es descansa massa de manera que arribem amb les forces justes al cim ... i només hem fet 5 quilòmetres i no arriba a cent metres de desnivell, en quatre hores llargues!! Així que ja va sent hora de tornar i pel camí més ràpid.

Passant pel corral del Pairo.

Obrint traça pel camí vell del Toro a Barracas.

Avançant entre les carrasques.

Aerogeneradors del Mazorral.

Alto del Mazorral.

En un principi portàvem idea de baixar pel Paso del Bolao i tornar pel Palancar, però ja fa hores que l’hem desestimada. El plan B era seguir la pista d’accés als aerogeneradors i després tornar pel pla seguint el camino de Tutirás, però mirant el GPS al mapa apareix una senda que des del vèrtex del Mazorral baixa directe a la carretera del Toro a l’altura de Rafaelico, de manera que no ens ho pensem i baixem per ella confiant també que ja haja passat la desnevadora per la carretera i poder caminar més fàcilment.

Dit i fet, amb el GPS a la mà comencem a buscar la traça del camí i, malgrat la neu i els coscolls, sembla que la trobem, o almenys una cosa que s’assembla. Avancem ací més fàcilment, en part perquè és de baixada i en part perquè no hi ha que esquivar carrasques i argelagues. De tota manera el camí de baixada també es fa llarg però més ràpid que el de pujada de manera que aconseguim fer un quilòmetre en menys d’una hora.

Finalment quan ja estem a prop del Corral Blanca i el camí es torna pista la perdem entre uns bancals i decidim seguir recte a buscar la carretera que només està a cent cinquanta metres que es fan eterns.

Per sort quan arribem a la carretera ha passat la desnevadora i el primer que fem és llevar-nos les raquetes i caminar sense dificultat. S’agraeix poder avançar a bon pas i sense esforç de manera que en poc més de tres quarts recorrem els tres quilòmetres que ens separen de Barracas, sempre sota una intensa nevada.

Acabem així una ruta curta en quilòmetres però llarga en temps i esgotadora pel toll i qualitat de la neu. Una autèntica ruta hivernal que ens ha exigit una gran dosi d’orientació, resistència i capacitat d’adaptació. Una autèntica aventura a la neu però al costat de casa.

Baixant del Mazorral cap a los Llanos de Barracas.

Arribant a la carretera del Toro.

Carretera del Toro netejada de neu.


Ací està el track:

Powered by Wikiloc

Més informació:



divendres, 8 de gener de 2021

EL ALTO DEL PINAR DES DE TORRALBA PEL TAJAR

 

Fa dies que les previsions donaven neu a cotes relativament baixes. Fa pocs anys era habitual que quasi cada any o cada dos caiguera una nevada intensa en les cotes mitjanes de la Serra d’Espadà, ara però cada vegada sembla menys habitual, així que aprofitant que les previsions no erren cal aprofitar per xafar neu i, si se pot, fer alguna ruta amb raquetes.

Amb raquetes he aprofitat per pujar al Pic d’Espadà i a la Ràpita, què són els mils més propers a la Plana. Hui però tocava fer-ne dos més llunyans: el Pinar de Villamalur i la Santa de Torralba des d’este últim poble. Així que malgrat les previsions (o per culpa d’elles) he aprofitat per anar fins a Torralba amb l’objectiu de pujar els dos pics, encara que finalment les circumstàncies han convidat a pujar-ne només un.

 

Després d’un aproximació sense complicacions, malgrat que la neu ja qualla a partir de 600 metres, comence a caminar al migdia des de Torralba ben abrigat per a la neu i amb les raquetes a la motxila. L’objectiu és pujar al Pinar per la senda del Tajar que es va recuperar l’estiu passat. Per a fer-ho cal anar primer seguint el GR-36 en direcció a Villamalur.

Eixim del poble per les eres i agafem el camí vell de Villamalur per on van el GR-333 i el GR-36 encara que hui no ens serviran massa de guia doncs les marques sovint estan tapades per la neu. Recte continua el camino de la Santa que hi puja. Nosaltres seguim a l’esquerra passant per dalt d’un bancal d’oliveres d’on tenim una magnífica estampa de Torralba nevada abans d’entrar al barranquet de la Fuencerezo. Passem per davant de la galeria de la font i remuntem una costereta fins a enllaçar amb la pista de Villamalur. De moment no hi ha prou neu per a raquetes però sí suficient per a disfrutar xafant-la i a més no està gens pesada. De tota manera la nevada no s’atura i la neu continua caient, poc a poc encara que de quant en quant s’afina un poc més.

Cal seguir per la pista asfaltada de Villamalur. Ací ha passat algun cotxe i alguna bicicleta. La neu només cobreix uns cinc centímetres, suficient per a deixar un paisatge blanc i bonic. Pista avant de seguida arribem a un encreuament. Per l’esquerra continuen els Grs i és per on anirem. A la dreta hi ha una pista que enllaça amb la senda de la Santa que farem servir de tornada a Torralba.

Cal baixar pel camí vell però de seguida trobem un enforcall on es divideixen els Grs: per l’esquerra continua el GR-36 a Villamalur passant pel castillo de Villaleba i el collado la Sierpe; la ruta de hui és per la dreta, seguint el GR-333 que mou sota las Peñas del Grau i puja al collado de la Rocha pel barranco de las Montalbanas.

Eixint de Torralba pel GR camí de Villamalur.

Vista de Torralba des de Fuencerezo.

Pista de Villamalur.

El barranco de las Montalbanas amb el Tajar al fons.

He passat moltes vegades per ací però el paisatge de hui és totalment diferent i té tot l’aspecte d’un racó d’alta muntanya amb els pins carregats de neu i els cims tapats per la boira. Fa goig recórrer el camí que remunta el barranc passant per la fuente de las Montalbanas, encara que al passar s’espolsa la neu de les argelagues recordant-nos que estem a Espadà.

Conforme es puja remuntant el barranco de las Montalbanas el paisatge es torna més espectacular i la neu més espessa. El GR remunta tot el barranc fins al collado de la Rocha però hui no toca pujar per ahí, així que només passar la fuente las Montalbanas cal seguir a l’esquerra la senda del Tajar, oberta de fa poc per la vessant del Endrinal coberta d’esbarzers. La senda remunta en diagonal la vessant coberta de roures, carrasques i pins, amb esbarzers, rosers i aranyons o «endrinos» (d’on li ve el nom) que creixen pels voltants i formen una bardissa punxosa que impedeix eixir-se’n de la senda i, que si creixen molt, tornaran a tapar-la en molt poc de temps.

Seguint la senda tornem a eixir a la pista de Villamalur, just a sota del Tajar, partida que s’estén per tota la vessant que puja fins al cim i on, abans de l’incendi del 1994, hi havien els teixos d’on li ve el nom. La senda ja existia i pujava entre el pinar madur fins al Pocico de Torralba. Ara s’ha recuperat però no segueix exactament el traçat original, o si més no això és el que comenten els qui la recorden, sinó que puja en molts trams al recte.

La senda puja entre el pinar que creix espès després de l’incendi i al qual li vindria molt bé una aclarida. El primer tram va per dins del pinar seguint traces de senda vella fins que arriba a un pedregal. A partir d’ací la senda travessa diferents pedregals que baixen del cim i la traça es perd entre la neu. Sort de les cintes que van posar per a netejar-la i que no han llevat perquè són l’única guia per a orientar-se enmig d’un món que s’emblanquina per moments.

La pujada fins al Pocico de Torralba és més difícil que no sembla, tant per la pendent, per la dificultat d’orientar-se (fins i tot sense neu) i per la neu que no s’atura i va caient sense pressa però sense pausa. De fet en la part final opte per posar-me les raquetes per tal que els punxos de sota facen de grampons i tindre millor tracció, no pel gel sinó per la pendent.

Finalment arribe al pocico de Torralba, ja al cim del Tajar i a pocs metres de la pista que hi passa des del Pinar al Tajar.

Senda del Tajar pujant per l'Endrinal.

Pista de Villamalur sota del Tajar.

Inici de la senda del Tajar.

Les cintes ajuden a seguir la senda, desdibuixada per la neu.

El Pocico de Torralba.

Ara queda seguir-la cap al Alto del Pinar per un llarg tram pla on s’avança més ràpid sense raquetes. A la nostra esquerra queda la microrreserva de flora del Tajar, establerta per tal de protegir tota la vessant de l’ombria on creixen espècies eurosiberianes com orons, grèvols o teixos, molt rares en la serra. Malauradament no s’ha fet cap tipus de treball de cara a la regeneració del bosc en els quasi trenta anys que han passat des de que es va cremar i, el que ara podria tornar a ser un bosc madur o quasi, encara és un pinar tan espès que impedeix que els exemplars de pins i altres espècies es desenvolupen correctament. Només canvia la cosa quan arribem al pocico de Villamalur. A partir d’ací el capoll del Pinar no es va cremar i conserva el pinar madur de pi rodeno.

Ara cal enfilar la senda que hi puja directament, delimitada amb els troncs de pins tallats per aclarir i formar un tallafocs tou al cim. Seguint-la es passa per la part més alta del Alto del Pinar i fa cap a la caseta de vigilància forestal què hi ha a la vora.

Des de la caseta les vistes, generalment, són molt bones però hui fa ventisca i no es veu res, això sí, aprofite la tanyada per tancar el cotxe per a aturar-me a fer un mos a recer, o més a recer perquè el vent del nord entra per la porta i la neu arriba a quasi tots els racons. Després d’una curta parada perquè el dia no convida a més continue la ruta ara cap al Collado la Rocha fent tot el llom de la serra del Pinar per la pista. Aprofite que a la part nord s’ha acumulat un poc més de neu i em pose les raquetes, més que res per no dur-les a la motxila. La neu està pols i les raquetes no són una gran ajuda però després de l’any passat que quasi no vam fer res almenys els lleve la pols.

Pista del Pinar.

Tram final de pujada al Alto del Pinar.

Alto del Pinar.

Cal ara desfer el camí fet passant pel pocico de Villamalur (on enllace amb la traça oberta al vindre) , deixant la Royaliza a la dreta i continuant camí al pocico de Torralba on se’n va a la dreta la senda del Tajar i la traça que la neu caiguda va tapant. Continue avant passant per la punta del Tajar on la pista deixa pas a una senda que baixa al collao de la Rocha. Per tot este tram passa el GR-333 però les marques estan tapades per la neu i només ací podrem vore les paletes que indiquen les direccions.

El collao de la Rocha és un important encreuament de camins: per la dreta baixa el GR-333 per la fuente las Montalbanas, per on ens hem desviat fa una estona. Per ací també puja el SL-CV-103 que fa la volta des de Torralba a la Santa i continua recte cap al collao del Pobre i el de los 3 Pinos on enllaça amb el camí de pujada a la Santa des de Torralba. A més ací també puja una pista des de la pista de Villamalur i en baixa un altra (seguint l’antic camí de Torralba a Matet) cap a la pista de Villamalur a Pavías (que travessa i continua baixant cap al Perrudo).

Pista del Pinar cap al collado la Rocha.

Baixant del Tajar al Collado la Rocha.

El collao la Rocha.

La idea inicial era pujar a la Santa pel SL però com que no para de nevar i tampoc es poden fer massa raquetes decidisc baixar a Torralba per la pista, on hi ha ja prou neu per a poder caminar amb les raquetes. Així que cal baixar per la pista, normalment avorrida però que hui amb la neu és molt més interessant. Arriba finalment a la pista asfaltada de Villamalur que cal seguir fins a las Peñas del Grau on, uns metres abans d’arribar al GR per on havia passat a l’anada, gire a l’esquerra per la pista que faldeja el pinar de Torralba.

La pista també es presta a baixar amb les raquetes i conforme està nevant demà segur que hi haurà un bon toll de neu per a pujar amb elles. Ara però cal seguir per ella fins que la travessa el camí que puja a la Santa per on també baixa el SL-CV-103 i, seguint-lo avall, baixar fins a Torralba on entra novament per les eres.

Finalitza així una ruta curta però molt muntanyera, sobretot en condicions hivernals com les de hui on només ha faltat un poc més de neu per fer-la íntegrament amb raquetes.

Pista del camino viejo de Matet.

Arribant a Torralba per la senda de la Santa.

La neu quallant ja dins del poble.


Ací està el track:


Powered by Wikiloc


I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

15 rutes circulars seguint el GR-333

GR333: de Villamalur a Torralba tornant pel GR36

Villamalur - Alcudia - Torralba - Villamalur. Circular pel GR36 i el GR333

Pujada al Pinar (la Santa) des de Villamalur

Torralba al Pinar


Més informació:





diumenge, 13 de desembre de 2020

VOLTA AL TOSSAL GROS DES DEL MAS DE TARRAGÓ

Des que l’any passat vam pujar a la Serratella des de la Torre dels Dumenges que teníem pendent tornar a fer una ruta per esta part de la serra d’en Galceran, i d’entre les diferents variants possibles al final ens hem decidit per seguir una part de la cursa de muntanya de les Coves que puja al Tossal Gros passant per la ratlla (sense entrar-hi) del terme de la Serratella. Això sí, per a no fer la ruta massa llarga l’hem retallada començant a caminar al mas de Tarragó.

Esta és doncs una bona ruta per a fer a l’hivern i en dies sense aire, quan fins i tot podem arribar a tindre calor. No és però massa recomanable per a l’estiu per la falta d’ombres, ni en dies d’aire que ací sol bufar molt fort de manera molesta.

 

Per començar la ruta ens hem acostat al mas de Tarragó, exactament hem aparcat a l’abandonat camp de motocross que hi ha situat al camí del mas de la Coloma, tot asfaltat, que entra des de la carretera de Sant Mateu a pocs quilòmetres de les Coves.

Des d’ací cal travessar l’ampla plana que s’estén al peu de les muntanyes entre el mas de Tarragó i el mas dels Arcs, per on puja el camí que seguir per a muntar al tossal Gros, baixant altra vegada fins ací. Per tant, i encara que semble un contrasentit, començarem la pujada al Tossal Gros baixant. I ho fem baixant per la vora del camp de Cross fins a les Foies que s’estenen al peu de les muntanyes. La partida de les Foies, com la resta que passarem al pla, està quasi completament plantada d’oliveres, algunes centenàries. Els camins que seguirem són també els que donen accés a les diferents finques.

Travessem les Foies fins al barranc de Palanques que haurem de remuntar buscant un lloc per a passar-lo. No és que es tracte d’un gran barranc sinó que està completament cobert de malea de manera que cal buscar un lloc on permeta el pas a l’altra banda i, ja de l’altre costat, buscar el millor camí per a continuar en la direcció correcta.

Fem un tros sense camí per uns camps abandonats que passen sota el collet de Milià, xicotet collet o tossalet que destaca entre la planúria, per enllaçar amb un altre entrador que ens portarà per les Miravetes a buscar el Pou de Cània. Es tracta este d’un pou obert a la vessant terrosa, amb una pica de pedra on abocar l’aigua que es pot traure mitjançant un pot de llanda nugat a un cordell. L’aprofitem per tal de donar a beure la gosseta abans de continuar camí travessant el camí i el barranc del Mas Vell i seguint novament un camí que travessa entre els bancals d’oliveres del Mas Vell on trobem un caçador que està a l’espera al tord. L’entrador ens porta entre uns bancals d’oliveres abandonats fins que enllacem amb el camí del mas dels Arcs que seguirem a l’esquerra per a pujar al mas (retallant un parell de revoltes).

El pla de les Coves que hem de travessar fins al mas dels Arcs.

Les Coves des del camp de motocross del mas de Tarragó

Baixant per la vora del camp de motocross.

Olivars i ametlars a les Miravetes.

Pou de Cània.

Olivars al Mas Vell.

Entrador perdut arribant al mas dels Arcs.

El mas de Tarragó (al fons) des del mas dels Arcs.

El mas dels Arcs.

Al mas dels Arcs enllacem amb la ruta de la cursa de muntanya de les Coves, marcada ací com a sender local no homologat. El camí que ve des de les Coves continua per dalt del mas, ja de ferradura, pujant per un llarg llom on només creix un matollar de romer i coscoll que entapissa totes les muntanyes. El sol ens calfa mentre pugem i s’agraeix però segurament no és la millor ruta per a fer a l’estiu doncs el sol deu calfar de valent ja de bon matí i no hi ha cap ombra on amagar-se.

El camí puja cap al mas del Centener (o de la Garrotxa) situat a la vessant de la muntanya que mira al migdia. Conforme guanyem altura les vistes cap a llevant es van fent més impressionants i la mar apareix per darrere de les muntanyes de les Coves. A meitat pujada a l’esquerra queden les restes del mas del Centener, en un dels pocs llocs on es veuen restes de bancals. Ací la roca aflora en superfície i no afavoreix el cultiu i, el desboscament fruit del carboneig i la pastura han fet desaparèixer el bosc que va donar nom a la partida i el tossal que tenim al davant.

Seguint el camí passem per dalt del mas i fem una llarga diagonal cap a els Rasos on el terme de les Coves limita ja amb el de la Serratella. Per la nostra dreta queda el barranc Fondo i a la seua vora hi ha les restes del corral de les Bassetes.

Quan estem ja prop del cim dels Rasos trobem un desviament del vell camí. Per l’esquerra s’ha obert un sender improvisat que enllaça directament al Pla de la Mallada. S’ha fet per a evitar passar per un tancat ramader. Nosaltres però seguim pel camí vell, més còmode i més xafat, i camí públic al cap i a la fi. Pugem per ell a l’assagador del Carbó que continua a buscar la ratlla de la Serratella i, ja dins del seu terme. Arribem així a la part més alta de les llomes on apareix el Pla de la Mallada, no tan pla com indica el seu nom però més pla que el que portem pujat. Ací el sender més clar continua cap als Cormulls, punt culminant de la serra en este punt. Per la dreta a menys de 100 metres ens queda una pista que ens portaria cap a la Serratella però hui no toca.

Camí del mas dels Arcs.

El Tossal Gros.

Mas del Centenar.

El camí del mas dels Arcs pujant al Pla de la Mallada.

Les Coves, la serra de les Talaies i la Serra d'Irta des del Pla de la Mallada.

Després d’aturar-nos a fer un mos disfrutant de les magnífiques vistes cap al nord, cap a llevant i fins i tot cap a ponent; seguim camí muntant la suau costera que ens porta cap als Cormulls. No arribarem al seu cim sinó que arribats a una grossa fita de terme el camí comença a baixar cap al Tossal Gros. Ací però a la dreta queda un camí que pel mas d’en Rasos porta a la Serratella.

Fins ací hem anat sempre de pujada i ara comença la llarga baixada que ens portarà al mas de Tarragó. El primer tram és suau i per la vora de l’enrunat mas de Sucaina enfilem el Tossal Gros que se’n separa de l’eix de la serra. Anem entre parets del que sembla un assagador fins que arribem a les restes del mas del Tossal Gros. Passem entre les runes del mas i un bassot que recull l’aigua, ara només aprofitada pels senglars i cabres. Ací el camí no està massa clar però només girem a migdia i comencem la baixada apareix clar i prou xafat mentre baixa fent voltes cap a les Xosses.

Deixem el cim del Tossal Gros a l’esquerra i encetem la llarga baixada cap al barranc del Llentisclar. Des d’ací les vistes cap a la mar són tan impressionants com a la pujada però estes les podem disfrutar més doncs anem de cara a elles. De tota manera també cal estar atents a la pedra solta que hi ha a la senda de baixada.

A meitat baixada passem pel conjunt de casalicis mig enfonsats que formen les Xosses. Ací és l’únic lloc on trobem algunes carrasques que s’agrupen al voltant del mas, segurament salvades de la destral per tal de fer ombra a l’estiu. Ens sorprèn també una palmera datilera que creix davant de la casa més avallera, plantada pels veïns. Per la vora hi ha tot de palmes margalloneres que no cal plantar per a què cresquen. Tota la vessant mira al sud i l’existència de margallons a quasi sis-cents metres d’altura i no massa prop de la mar mostra que ens trobem en una raconada molt arrecerada on no arriba el fred de l’hivern i sí la humitat de la marinada. De fet hui no fa gens de fred i fins i tot en algun moment hem passat «calor» (per ser desembre).

Arribant als Cormulls des del Pla de la Mallada.

Les Coves des dels Cormulls.

Fita de terme dalt de la Cova del Morral.

El Tossal Gros des dels Cormulls.

Mas de Sucaina.

Mas del Tossal Gros.

Camí de baixada del Tossal Gros.

Les Xosses.

Deixem enrere les Xosses i el camí continua baixant, més clar i ben fet, fins que enllaça amb el camí del Llentisclar que des de les Coves anava al mas del Llentisclar. Per la dreta continua el camí cap al mas que es veu sobre un morret que domina el barranc del què pren el nom. Nosaltres seguirem per l’esquerra per on van les marques del sender local que ens porten a baixar cap al corral de Vilaplana.

El camí ens porta a una pista on enllaça després de passar per la vora d’una bassa que recull l’aigua per a beure els animals. La pista continua recte cap al Pla dels Foguerals (i per allí anava el vell camí ara perdut) però nosaltres seguirem a la dreta, baixant a un estret pas entre el barranc de les Codines i el del Llentisclar que dóna pas a un ample tossalàs on s’alça el corral de Vilaplana. Ací retrobem els bancals d’ametlers i oliveres, la major part deixats ermar però on encara se’n treballa algun.

Enfilem el Pla del Corral de Vilaplana i passem pel costat del Corral que li dóna el nom i del mas construït posteriorment a la seua vora per tal d’aprofitar l’escassa terra bona que hi ha. De fet només en un parell de clotades hi ha bancals encara treballats. Deixant enrere el corral i el pla el camí enfila avall per una vessant abancalada on encara es treballen els bancals de garroferes. El camí baixa fent unes grans voltes per a passar pel pinar de Matxaca, l’únic que es conserva per ací i que presenta un canvi després de tot el dia al sol sense ombres. El pinar s’estén avall fins al mas de Matxaca però nosaltres el deixem enfilant recte cap al mas de Tarragó entre bancals d’oliveres, ametlers i, sobretot, garroferes. Deixem a la dreta nostra el mas del Coixo i passem pel costat de la bassa del mas de Tarragó quan el camí de terra esdevé en asfaltat.

Arribem així al mas de Tarragó, ben cuidat i on hem vist gent. El camí vell abans se’n desviava per l’esquerra abans de la casa per a baixar a les Foies i continuar cap a les Coves. Nosaltres seguim l’asfalt que ens portarà al camp de motocross deixant a la dreta un altre braç asfaltat que entra a la Coloma per on pujava l’antic camí real entre la Serratella i les Coves què ací coincideix amb el tros d’asfalt que xafem fins on tenim el cotxe (i que continua fins a la carretera).

Finalitzem així una ruta que a primera vista no té massa interès però que als dies assolellats de l’hivern ens permetrà de disfrutar del sol i d’unes immillorables vistes sobre bona part de les terres de l’antic Maestrat de Montesa.

El Tossal Gros des de Vilaplana.

Mas i Corral de Vilaplana.

La Serra d'Irta amb la mar al fons des del Pla del Corral de Vilaplana.

Camí del Corral de Vilaplana.

Mas de Tarragó.

Ací està el track:

Powered by Wikiloc

Més informació:

  • Fuster Puig, Pau (2011) La Serratella. Mapa i guia excursionista. Ed. Eltossal cartografies
  • Àlvaro i Martí, Mª Teresa (2006) Toponímia dels pobles valencians. La Serratella. Ed. AVL accessible a la web
  • Ajuntament de les Coves de Vinromà
  • Guardiola Guardiola, Marc i Guardiola Noguera, Ferran (2020) Toponímia dels pobles valencians. Les Coves de Vinromà Ed. AVL accessible a la web.